Regne de Macedònia

El '___protected_title_0___', també cridat '___protected_title_1___' (Plantilla:Lang-grc; en griego: Μακεδονία i Βασίλειο της Μακεδονίας ; en llatí, ___protected_title_2___) i en algunes fonts com '___protected_title_3___', va anar un antic regne grec en la perifèria de la Grècia arcaica i clàssica de l'antiguetat clàssica i de la helenística, en el nort de l'actual Grècia, vorejada pel Regne de Epiro en l'oest i la regió de Tracia en l'est. Este territori coincidix en bona part en les regions gregues contemporànees de les perifèria de Macedònia Occidental i Macedònia Central.

Este regne es va consolidar durant el V i va experimentar un important ascens del seu poder durant el IV en el govern de Filipo II, que va convertir Macedònia en la principal potència de Grècia. El seu fill Alejandro Magne (Alejandro III) va conquistar la major part del món conegut, inaugurant el periodo helenístico de l'història grega.

Macedònia es dividix tradicionalment en dos grans regions, l'Alta i la Baixa Macedònia. Era un país de blat i pastures, de parracs i ginets, i en una costa marítima reduïda. Els historiadors creuen que els seus habitants eren grecs de dialecte dòric, de la mateixa manera que els de la regió d'Epiro, Rodas i el Peloponeso, i que parlaven un dialecte grec molt propenc al d'estes regions.

Antecedents històrics

Segons els investigadors i historiadors, és molt complex aplegar a saber en tota exactitut l'orige d'estos pobles assentats en esta zona geogràfica. Alguns antics els cridaven bàrbars, usant com en tantes ocasions un criteri cultural. La seua procedència és incerta i de gran complexitat. Se sap que s'agrupaven en ciutats-estat i cada una tenia el seu propi rei. El gros de la població eren pastors que cuidaven el ganado dels nobles. Estos últims eren ademés grans caçadors i bons guerrers. El historiador grec Tucídides (c. 460 a. C.-400 a. C.) descriu a estos pobladors com a gent que constituïa un conjunt de pobles dispersos, en cada u dels quals s'havia implantat una monarquia i que desenrollaven un intens moviment de masses. Lluitaven i competien entre sí, de manera que el història de la seua consolidació està plena d'aliances i conflictes entre els diversos grups i reis aspirants a el hegemonia. En algun moment de l'Història es va elaborar una llegenda, segons la qual, els macedonios procedixen d'un fill del deu Zeus cridat Macedón. D'esta manera, el gran Alejandro seria descendent dels Eácidas i d'Heracles, orígens plenament helènics.

l'arqueologia també té la seua paraula sobre este poble macedonio. Han eixit a la llum tombes reals que daten de finals de el VI, plenes de rics aixovar i valioses obres d'art de tradició grega. Segons Tucídides, el solar dels macedonios seria la zona més montanyosa a l'oest de l'Alta Macedònia, Elimea, Oréstide i Lincestis, a on es varen establir en el VIII

Història

Els macedonios varen començar a expandir-se, a partir del 650 a. C., cap a les planures costeres, potser per la pressió demogràfica que va afectar a tot el nort dels Balcans, eixercida pels cimerios sobre els tracios a l'est, i pels ilirios a l'oest. En el seu alvanç, varen ocupar primer Pieria i varen guanyar una eixida a la mar pel golf Termaico. Seguidament varen alvançar cap a Ematia i varen desplaçar als botieos. La conquista de la planura de Ematia va convertir a part de l'ètnia macedonia de ganadera en agricultora. Allí varen fundar la seua capital, Egas i, a partir de el V, Pela. Despuix varen conquistar les regions d'Almopia i Eordea. Més vesprada varen creuar l'Axio i varen sometre la regió entre este riu i l'Estrimón (Migdonia) i la ciutat d'Antemunte, i les regions de Crestonia i Bisaltia. L'expansió dels macedonios havia conclós a finals de el VI i el regne va emergir a principis de el V ya plenament constituït, encara que en una estructura arcaica i laxa.

Macedònia va dispondre, llavors, d'un territori que casi duplicava al de Tesalia, uns 30 000 km² front a 15 000; la densitat de població no era molt alta i tampoc era molt elevat el número de habitants. Part dels pobles conquistats pels macedonios varen ser expulsats o exterminats, pero una atra part va permanéixer i es va assimilar als macedonios. La comunitat dels pobles macedonios reunia a tots els territoris que reconeixien l'autoritat del rei. Macedònia era un regne dotat d'una estructura molt poc centralisada i es componia de dos parts essencials:

• per un costat, la arché del rei de Macedònia de la dinastia argéada, és dir, la Baixa Macedònia i la Migdonia, que estaven someses al control directe del sobirà.
• per un atre, els pobles de l'Alta Macedònia que conservaven cada u el seu propi rei o dinasta; com els lincestas. Aliats i somesos al rei, no formaven part de la seua arché i el rei no eixercia una autoritat directa sobre ells. Quan l'autoritat real era dèbil, els príncips de l'Alta Macedònia tendien a convertir-se pràcticament en monarques independents, a desenrollar una política pròpia i contrària als Argéadas, i establir vínculs de solidaritat en els seus veïns ilirios a l'oest del Pindo.

Els objectius bàsics del rei de Macedònia eren assegurar, en primer lloc, l'estabilitat dinàstica; en segon lloc, controlar als dinasta depenents de l'Alta Macedònia, i per últim, consolidar les fronteres del regne davant ilirios, tracios i calcídicos i, en menor mida, epirotas i peonios.

Durant el V, els reis de Macedònia varen completar la conquista de Pieria en la ciutat de Negotino, que mai havia segut dominada totalment i es varen fer en el control de les mines d'argent del mont Disoro, al nort de Bisaltia, en el Estrimón, que rendien un talent diari.

Va ser llavors quan es va crear la llegenda que vinculava als reis de Macedònia en Heracles i Argos. Es va difondre aixina mateix la cultura grega en la presència d'Heródoto i Helánico de Lesbos en Macedònia, la participació en els Jocs Olímpics, la vinculació en els santuaris de Díon, Dodoni, Delfos, Olimpia, etc.

A pesar de tots els conflictes dinàstics, els reis varen conseguir controlar les tendències separatistes de l'Alta Macedònia (Lincestis), i mantindre l'independència front a les amenaces bàrbares (perses, ilirias), les apetencias atenienses i calcídicas i les pressions espartanas.

Filipo II

Extensió del regne de Macedònia a la mort de Filipo.

Ciutat (data d'ocupació)
Guarnició macedonia
Batalles importants

 Regne de Macedònia

 Territoris depenents

 Territoris dels molosos

 Tesalia

 Membres de la lliga de Corinto

 Estats neutrals

 Imperi persa

Quan va aplegar en poder Filipo II, el seu encabotament en expandir Macedònia i la seua capacitat militar pronte ho varen dur a conseguir grans èxits. Immediatament va assentar el poder de la monarquia Macedònia tant dins com fòra de les seues fronteres. En l'interior, va acabar en els pretenents que ho veen com un usurpador i va dominar els príncips de les regions altes (Lincestia (al voltant d'Heraclea), Eilimia (en la vall del riu Haliacmón) i Orestida) (prop de Kastoriá). En l'exterior, va véncer a una coalició de peonios i ilirios en 358 a. C., en lo que Filipo va ampliar els seus dominis terra adins fins al llac Ócrida.

Després va aprofitar la guerra Social (o guerra dels Aliats) de 357-355 a. C. per a expandir-se. En 357 a. C. va prendre la colónia ateniense d'Anfípolis, que controlava les mines d'or del mont Pangeo, retenint-la a pesar de les promeses de tornar-li-l'als atenienses. Eixe mateix any, Filipo es va casar en la princesa Olimpia de Epiro, filla del rei de Molosia. En el 356 a. C. va conquistar Pidna i a continuació Potidea, ciutat que va entregar a la Lliga Calcídica en contra dels interessos d'Atenes. Despuix de derrotar a una nova coalició de tracios, ilirios i peonios, recolzada per Atenes, Filipo es va sentir lo suficientment forta com per a postergar al seu nebot, deixar-se de ficcions i proclamar-se rei de Macedònia, en el nom de Filipo II.

L'Imperi

Extensió de l'Imperi de Macedònia durant el govern d'Alejandro Magne, incloent ruta de conquista.

El seu fill Alejandro Magne va continuar la llabor. Les ciutats gregues, encapçalades per Atenes i Tebas, es varen tornar a alçar contra Macedònia, i Alejandro va donar resueltament proves de la seua força militar: va travessar Tesalia, sometent-la (ya havia segut conquistada per Filipo), i va véncer als grecs prenent i destruint Tebas. Atenes es va vore obligada aixina a acatar el seu poder. Es va fer nomenar Hegemon, títul que ya havia ostentat el seu pare i que ho situava com a governador de tota Grècia.

Consolidada aixina el hegemonia macedónica, Alejandro es va dispondre a complir l'últim proyecte del seu pare Filipo II, conquistar l'Imperi persa. I efectivament, Alejandro va conquistar l'Imperi persa, incloent Anatolia, Síria, Fenicia, Judea, Gaza, Egipte, Bactriana i Mesopotamia, i va ampliar les fronteres del seu propi imperi fins a la regió del Punjab. Abans de la seua mort, Alejandro havia fet plans per a conquistar Aràbia, aixina com plans per a girar cap a l'oest i conquistar Europa. També volia continuar la marcha cap a orient per a trobar el fi del món, ya que el seu tutor durant la seua chiquea, Aristóteles, li havia contat històries sobre el lloc a on la Terra acabava i escomençava la Gran Mar Exterior. Alejandro va integrar estrangers en el seu eixèrcit i administració, lo que ha segut definit per alguns historiadors com una «política de fusió». Va favorir el matrimoni entre membres del seu eixèrcit i estrangeres, i ho va practicar ell mateixa. Despuix de dotze anys de campanyes militars contínues, Alejandro va morir inesperadament sense haver proyectat un pla de successió i sense que cap dels seus possibles hereus tingueren la capacitat de governar tan vast imperi. El seu germà Arrideo era d'escasses facultats mentals i esperit dèbil, la seua esposa Roxana encara no havia donat a llum al possible hereu. El mateix dia de la mort d'Alejandro es varen reunir els seus soldats i els seus generals per a deliberar la successió pero no es va conseguir res.

Els generals de l'eixèrcit macedonio els cridats diádocos (διαδοχος) o successors o hereus eren poderosos i ambiciosos i cap va voler estar somés a l'atre. Tots volien el poder absolut per lo que varen optar per repartir-se el gran imperi; eren trentaquatre en total; cinc d'ells es varen repartir els territoris conquistats per Alejandro que es varen ser convertint en menuts regnes i no varen deixar mai de lluitar entre ells. Se sap que Alejandro havia dit en una ocasió: «Els meus generals em faran funerals sanguinosos».

Els protagonistes dels primers temps varen ser els comandants Pérdicas i Meleagro, en les seues intrigues i maniobres. També el gran general Antígono, Antípatro (o Antípater) l'últim general que quedava de l'época de Filipo II, i més vesprada els fills d'abdós Demetrio i Casandro.

Decadència

Durant els següents vint anys no va haver més que baralles entre ells. En un principi es varen acontentar en cridar-se governadors, açò va ser en espera de la majoria d'edat del fill d'Alejandro, pero ya en el 306 a. C. varen prendre el títul de rei. Es varen repartir l'imperi de la següent manera:

• Àsia Menor para Antígono Monoftalmos. Era el que tenia més poder i més extensió de terres.
• Egipte para Ptolomeo, la dinastia del qual va ser la més estable de totes.
• Tracia para Lisímaco.
• Babilonia i Síria para Seleuco.
• Grècia, i Macedònia para Antípater.

Antígono va pretendre des d'un principi ser l'únic i va somiar en la gran unitat de l'imperi d'Alejandro. Pero els generals Ptolomeo, Lisímaco i Seleuco no li'l varen consentir i li varen declarar la guerra. Antígono va ser vençut i mort en la Batalla de Ipso (en Frigia, centre d'Àsia Menor) en el 301 a. C.

Despuix dels vells generals, varen governar els cridats epígons (επιγονος), els naixcuts despuix o successors. La lluita entre ells per a obtindre el poder i el hegemonia va durar casi cinquanta anys, fins al 281 a. C. en que va morir l'últim dels diádocos, Seleuco.

En l'any 281 a. C. el gran imperi estava dividit en tres grans estats:

• Macedònia (Dinastia antigónida).
• Àsia (Dinastia seléucida).
• Egipte (Dinastia ptolemaica).

Les guerres macedónicas

Macedònia durant el regnat de Filipo V.

A finals de el III, Macedònia era encara la gran potència dominant en el Mediterràneu Oriental. El seu eixèrcit, descendent directe del d'Alejandro Magne, encara era temut, de la mateixa manera que el seu estil de combat, que emfatisava les armes combinades pero carregava molta major responsabilitat sobre el poder de la falange que mai fera (o haguera fet) Alejandro. Mentres atres nacions com Roma preferien la movilitat i la flexibilitat, la falange macedonia es va caracterisar per ser la més rígida de les formacions militars.

Primera guerra macedónica

Artícul principal → Primera guerra macedónica.

La primera guerra macedónica va ser el primer dels tres conflictes militars que varen enfrontar al Regne de Macedònia en la República romana. La guerra es va lliurar entre 214 a. C. i 205 a. C., i es va iniciar com a conseqüència de l'acostament entre Filipo V de Macedònia i Aníbal; tant que aquell va estar prop de prendre part en la segona guerra púnica en apoyo de Cartago.

Segona guerra macedónica

Artícul principal → Segona guerra macedónica.

En l'any 200 a. C., sent ya Roma la potència dominant d'Itàlia i el Mediterràneu Occidental, Rodas i Pérgamo li varen demanar ajuda contra les contínues agressions macedónicas en els Dardanelos i Egipte. L'atenció de Roma es va tornar cap al Egeo i les seues antigues rencillas en Filipo V de Macedònia.

Roma va exigir a Macedònia la seua retirada completa de Grècia. Filipo va accedir en part, pero va voler mantindre el control sobre les ciutats de Demetrio I de Macedònia, en Tesalia; Calcis, en Eubea; i Corinto, en Acaya; a les que el rei coneixia com «Grilletes de Grècia».

Una delegació grega va ser enviada a Roma, per a donar al Senat una lliçó de geografia helena. Les negociacions varen terminar en un atzucac. No obstant, com a resultat, el Senat va enviar al cònsul Tito Quincio Flaminino, al mando de dos legions més 6000 infants i 300 ginets aliats per a expulsar a Filipo de Grècia. Començava la segona guerra macedónica.

Despuix d'una série de combats en tot el territori grec, els eixèrcits de Filipo i Flaminino es varen trobar en la batalla de Cinoscéfalos (197 a. C.). El rei macedonio va ser derrotat, devent firmar un tractat de pau pel que abandonava les seues pretensions sobre Grècia. Al mateix temps, un segon eixèrcit macedonio era derrotat per Nuga-ho I, rei de Pérgamo, en Àsia Menor.

Tercera guerra macedónica

Artícul principal → Tercera guerra macedónica.

La tercera guerra macedónica (171 a. C.-168 a. C.) va ser una lluita entre Roma i el rei Perseo de Macedònia.

Institucions

Filipo V de Macedònia.

El cap del govern de Macedònia era el rei (Basileos). Abans del regnat de Filipo II, l'única institució existent era la monarquia. A lo manco des del regnat de Filipo II, el rei era assistit per pajes reals ("basilikoi paides"), guardaespales (somatophylakes), companyers (hetairoi), amics ("philoi"), una assamblea que incloïa a membres de l'eixèrcit i magistrats (durant el periodo helenístico). Es carix de proves sobre la mida en que cada u d'estos grups compartia l'autoritat en el rei o si la seua existència tenia una base en un marc constitucional formal.

La cort real

El primer govern conegut de l'antiga Macedònia va ser el del seu monarquia, que va durar fins a l'any 167 a. C., quan va ser abolida per la República romana. La monarquia hereditària macedonia va existir per lo manco des de l'época de la Grècia arcaica, en raïls aristocràtiques en la civilisació micénica. Tucídides va escriure que en époques anteriors Macedònia estava dividida en chicotetes regions tribals, cada una en el seu propi rei menor. Les tribus de la Baixa Macedònia finalment es varen unir baix el liderage d'un gran rei que va eixercir el seu poder sobre els reis menors de l'Alta Macedònia. La llínea directa de successió de pare a fill es va trencar en l'assessinat d'Orestes de Macedònia en l'any 396 a. C. (supostament pel seu regente i successor Aéropo II de Macedònia), nuvolant la qüestió de si la primogenitura era la costum establida o si existia un dret constitucional per a que una assamblea del poble o de l'eixèrcit elegira un atre rei. No està clar si els fills varons de les reines o les consortes macedonias tingueren preferència sobre els demés, per l'ascens al tro d'Arquelao I de Macedònia; fill de Pérdicas II de Macedònia en una dòna esclava. Encara que aparentment l'accés al tro de Arquelao es va donar després d'assessinar al hereu natural designat pel seu pare.

Districtes regionals (merides)

La creació d'un escaló administratiu territorial intermediari entre el poder central i les ciutats deu provablement ser atribuïda a Filipo II: esta reforma correspon a la necessitat d'adaptar les institucions polítiques a la considerable extensió del regne baix el seu regnat. No era possible llavors reunir fàcilment al conjunt dels macedonios en una sola assamblea primària, i la creació de quatre districtes regionals, cada u proveït d'una assamblea era la resposta aportada a este problema. No es tractava de divisions territorials que retallaren els grups tribals, sino d'una retallada administrativa artificial. No obstant, fa falta subrallar que l'existència d'estos districtes no està en realitat atestada realment (per la numismàtica) més que a partir del començ del sigle II a. C.

Els districtes eren els següents en l'época antigónida, a on el seu número d'orde és suministrat per la numismàtica :

• Primera méris: Anfípolis o la Parastrimonia i Paroria. El districte deu el seu nom a l'única ciutat en fer una contribució a l'alçament nacional macedonio a finals del sigle V a. C. Els seus habitants no helenizados eren reclutats en unitats distintes, cridades bisaltias, mentres que els reclutats de Anfípolis, Filipos i Oesymé integraven la falange. La política dels reis macedonios era no mesclar als soldats helé parlants en els macedonios en el sí de les unitats.
• Segona méris: Anfajítida. La seua frontera era el riu Axio l'oest i l'Estrimón a l'est; la capital era Tesalónica.
• Tercera méris: Botiea Corresponia a Pieria i Emacia, en el cor del històric regne macedonio, aixina com la regió llitoral compresa entre l'Axiós i el Peneo; la capital era Pella.
• Quarta méris: Alta Macedònia. Reunia a Lincestis, Tinfea i Atintania. L'Oréstida va eixir molt pronte del regne pròpiament dit. En l'época romana, la capital estava en Pelagonia.

La primera funció d'estos districtes era la de servir de base territorial de reclutament per a l'eixèrcit.

L'existència d'una moneda pròpia en estos districtes suponia una autonomia financera i institucions polítiques pròpies (mal conegudes). Segons les inscripcions, pot pensar-se que cada méris disponia d'una assamblea primària que reunia a tots els macedonios de la regió, i elegia anualment un strategos, magistrat epónimo, la doble funció del qual era representar a l'assamblea i al poder central, especialment en matèria militar.

Estes assamblees varen continuar existint en época romana, i es varen convertir en les principals assamblees primàries de Macedònia, despuix de la supressió de l'Assamblea comuna.

Les finances públiques

El rei era simplement el guardià i administrador del tesor de Macedònia i del seu propi (βασιλικά), puix realment est pertanyia als macedonios, i els tributs que pagaven els pobles derrotats també anaven per al poble macedonio. Inclús si el rei no duya l'administració de les sumes del regne, se sentia responsable de defendre-les: Arriano conta que durant la gresca dels soldats d'Alejandro en Opis (324 a. C.), est va detallar les possessions que el seu pare tenia quan va morir per a provar que no havia fet un us abusiu de les mateixes.

Se sap per Livio i Polibio que el basiliká tenia ingressos de les següents activitats econòmiques:

Moneda de Filipo II.

• Les mines d'or i argent (per eixemple, les del Pangeo), que pertanyien exclusivament al rei, i que li permetien falcar moneda, un privilegi també únic del rei fins al regnat de Filipo V, qui va concedir a les ciutats i districtes el dret a falcar monedes de menor valor, per eixemple, de bronze.
• Els boscs, que la seua fusta va ser molt apreciada per les polis gregues que l'usaven per a construir els seus barcos. De fet, se sap que Atenes va fer tractats comercials en Macedònia en el sigle V a. C. per a importar la fusta necessària per a la construcció i el manteniment del seu flota de guerra.
• Les terres conquistades, que es anexionaban al regne i que el rei explotava directament, en particular a través d'esclaus que obtenien dels presoners de guerra, o indirectament a través d'un sistema d'arrendament.
• Aduana en el comerç (imposts d'importació i exportació).

La forma més comuna d'explotar estes fonts de riquea era per arrendament: Aristóteles, en el seu "Econòmica", conte que Amintas III (o potser Filipo II) va doblar les aduana en l'ajuda de Calístrato, que s'havia refugiat en Macedònia, i que rentaban de 20 a 40 talents cada any. Per a conseguir açò, tots els anys s'elegia com a oferta per a l'explotació privada de les aduana la més alta. També se sap per Livio que les mines i els boscs s'arrendaven per una suma acordada durant el regnat de Filipo V, i sembla ser que lo mateix va ocórrer baix la dinastia argéada: pot ser que el sistema d'arrendament del Egipte ptolemaico tinga ací el seu orige.

Llevat les propietats del rei, la terra de Macedònia era lliure: els macedonios eren hòmens lliures i no pagaven imposts per terrenys privats. Inclús els tributs extraordinaris que pagaven els atenienses en temps de guerra no existien. Fins a en époques de crisis econòmica, com la d'Alejandro en el 334 a. C. o la de Perseo en el 168 a. C., la monarquia no gravava en imposts als seus súbdits sino que recaptava fondos a través de préstams, que els seus companyers reals tenien que donar, o aumentaven el cost dels arrendaments.

El rei podia concedir el atelíē (ἀτελίη), el posseïdor del qual es vea exent de pagar imposts. Alejandro li'l va concedir a aquelles famílies que varen tindre morts durant la batalla del Gránico en maig del 334 a. C., per lo que no varen tindre que pagar tributs d'arrendament ni taxes comercials.

S'obtenien ingressos extraordinaris gràcies al pillage, i el botí de guerra es repartia entre el rei i els seus hòmens. En temps de Filipo II i Alejandro el pillage proporcionava grans sumes de diners. Una part considerable dels objectes d'or i argent obtinguts en les campanyes d'Europa i Àsia es varen fondre en lingots i varen ser enviats per a falcar monedes a Pella i Anfípolis, les cecas més actives del regne en aquella época: s'estima que durant el regnat d'Alejandro, Anfípolis va falcar prop de 13 millons de tetradracmas d'argent.

Llevat les propietats del rei, la terra de Macedònia era lliure: els macedonios eren hòmens lliures i no pagaven imposts per terrenys privats. Inclús els tributs extraordinaris que pagaven els atenienses en temps de guerra no existien. Fins a en époques de crisis econòmica, com la d'Alejandro en el 334 a. C. o la de Perseo en el 168 a. C., la monarquia no gravava en imposts als seus súbdits sino que recaptava fondos a través de préstams, que els seus companyers reals tenien que donar, o aumentaven el cost dels arrendaments.

El rei podia concedir el atelíē (ἀτελίη), el posseïdor del qual es vea exent de pagar imposts. Alejandro li'l va concedir a aquelles famílies que varen tindre morts durant la batalla del Gránico en maig del 334 a. C., per lo que no varen tindre que pagar tributs d'arrendament ni taxes comercials.

S'obtenien ingressos extraordinaris gràcies al pillage, i el botí de guerra es repartia entre el rei i els seus hòmens. En temps de Filipo II i Alejandro el pillage proporcionava grans sumes de diners. Una part considerable dels objectes d'or i argent obtinguts en les campanyes d'Europa i Àsia es varen fondre en lingots i varen ser enviats per a falcar monedes a Pella i Anfípolis, les cecas més actives del regne en aquella época: s'estima que durant el regnat d'Alejandro, Anfípolis va falcar prop de 13 millons de tetradracmas d'argent.

Costums

Els adolescents tenien una obligació iniciática que era la de matar un javalí. Aquell que no ho haguera fet no mereixia assentar-se en els demés en els convits. En estos festins lo més natural era embriagarse i en la majoria dels casos s'armaven baralles. Quan, per les circumstàncies que anaren, un adolescent no havia matat encara a un enemic, tenia l'obligació de dur una corda nugada al cos.

Regions

Mapa del Regne de Macedònia.

En el V, el regne es dividia en tres grans regions:

• La Alta Macedònia o Macedónide, que s'estenia a l'est del mont Pindo, des del llac Ocrida, fins a les fonts del riu Haliacmón. Comprenia una série de «comarques» que s'identificaven en determinats ethne:
  • l'Elimea, en el surest, en el bucle del riu Haliacmón i els confines de la Perrebea (habitada per periecos telalios).
  • l'Oréstide, en l'oest, cap al naiximent del Haliacmón i el sur del llac Ocrida, fronteriça en les tribus ilirias.
  • l'Eordea, que s'estenia al nort del Haliacmón fins al llac Vegorítida.
  • La Lincéstide o Lincestis, que estava situada al noroest del llac Ocrida i que llimitava la nort en Peonia.
• La Baixa Macedònia s'estenia des de les ales meridionals del Olimp fins al riu Axio. Era l'àrea més rica i urbanisada i constituïa el verdader cor del regne. La Baixa Macedònia incloïa a:
  • Pieria, que es comprenia l'àrea des del sur del Haliacmón, en la costa, fins a Tesalia.
  • La planura d'Ematia.
  • Botiea (o Botia), situada al sur de Ematia, aplegava fins al golf Termaico.
• Migdonia era una regió que ocupava el territori entre el Axio i l'Estrimón.

Llista de reis

Artícul principal → Anex:Reis de Macedònia.

Vore també

• Història dels Balcans

Bibliografia

• Borza, E.N. (1990). In the shadow of Olympus. The emergence of Macedon, Princeton/N.J..
• Barr-Sharrar, B. & Borza, E.N. (Edd.), Macedònia and Greece in Clapix Classical and Early Hellenistic Claves, Washington D.C., 1982.
• Cabanes, Pierre (2002). Atles històric de la Grècia clàssica, Madrit: Accent. ISBN 84-483-0719-4.
• Hammond, N.G.L., The Macedonian State. The Origins, Institutions and History, Oxford, 1989.

• HAMMOND, Nicolas Geoffrey; WALBANK, {{{nom2}}} (2001). A History of Macedònia: 336-167 B.C. (en anglés), Oxford: Oxford University Press. ISBN 0-19-814815-1.
• KING, Carol J. (2010). «Macedonian Kingship and Other Political Institutions», A Campanion to Ancient Macedònia (en anglés), Oxford: Wiley-Blackwell. ISBN 978-1-4051-7936-2.
• Levi, Peter (sense data). Grècia. Breçol d'Occident, Barcelona: Círcul de Llectors. ISBN 84-226-2616-0.
• Montanelli, Indro (2019). Història dels grecs, Barcelona: Penguín Random House. ISBN 978-84-9759-536-0.
• Seignobos, Charles (1930). Història antiga d'Orient i Grècia, Madrit: Daniel Jorbo.
• Wirth, G. (1985). Philipp II (Geschichte Makedoniens 1), Stuttgart.
• Hatzopoulos, M.B.:
  • Macedonian institutions under the kings I. A historical and epigraphic study, Atenes, 1996.
  • Macedonian institutions under the kings II. Epigraphic appendix, Atenes, 1996.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Regne de Macedònia.
• Macedònia en Livius
• Francisco Javier Fernández Net, de l'Universitat de Valéncia: La designació del successor en l'antic regne de Macedònia. Gerión. Revista de Història Antiga.^[1]
  • Text en PDF. Universitat Complutense de Madrit.
• Thomas R. Martin: An Overview of Classical Greek History from Mycenae to Alexander (Panorama de l'història de la Grècia Antiga des de l'época micénica fins a la d'Alejandro); text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus.
  • Vegen-se este apartat i els següents: Macedonian Monarchy (La monarquia macedonia).