Antiga Corinto

Antiga Corinto

Corinto (o Korinto) (en grec: Κόρινθος, Kórinthos; en llatí: Corinthus) va ser una ciutat-Estat (polis) ubicada en l'istme de Corinto, l'estreta franja de terra que unix el Peloponeso en la Grècia continental, a mig camí entre Atenes i Esparta. La ciutat moderna de Corinto es troba a aproximadament 5 km al noreste de les ruïnes antigues. Des de 1896, les excavacions arqueològiques sistemàtiques de Corinto portades a terme per l'American School of Classical Studies at Athens han revelat grans parts de la ciutat antiga i investigacions recents dirigides pel Ministeri de Cultura grec han ilustrat importants facetes noves sobre l'Antiguetat.

Mits fundacionals

Artícul principal → Reis de Corinto.

En un mit corintio relatat en el II per Pausanias, Briareo, un dels Hecatónquiros, va anar l'àrbit en una disputa entre Poseidón i Heli, entre la mar i el sol: el seu veredicte va ser que l'istme de Corinto pertanydria a Poseidón i l'acrópolis de Corinto, Acrocorinto, a Heli.

La font Pirene està ubicada en el recint delimitat per les muralles de l'acrópolis. En la seua obra Descripció de Grècia, Pausanias referix açò:

Darrere del temple hi ha una font que, segons diuen, és regal d'Asopo. Havent vist Sísifo a Zeus raptar la filla d'eixe riu, es va negar a dir-li al pare quí era el raptor fins que li donara un manantial en el Acrocorinto.

Alguns dels reis mítics de Corinto més rellevants varen ser Pólibo, pare adoptiu d'Edipo o Belerofonte, que va tindre que abandonar la ciutat despuix de matar accidentalment al seu germà.

Història

Neolític i Edat del Bronze

L'àrea de Corinto ha estat habitada des del periodo neolític. La zona de l'istme va estar àmpliament habitada en l'época micénica, pero no s'han trobat restants de cap estructura palacial en l'àrea. Per una atra part, en les tablillas micénicas de llineal B apareix el topònim Ko-ri-to, que alguns han interpretat com la denominació de Corinto, encara que este topònim ha aparegut en un lloc del Peloponeso prou alluntat, el palau de Pilo, per lo que tal interpretació ha segut objecte de debat.

Época Obscura

Corinto és mencionada per Homero entre els territoris que varen lluitar baix el mando d'Agamenón en la guerra de Troya, si ben este autor també utilisa l'antic nom de Éfira per a referir-se a esta ciutat. Per una atra part, la tradició diu que quan els dorios varen aplegar a Corinto, varen tindre que lluitar contra els eolios o contra els jonios que habitaven en la ciutat. Quan els dorios varen alcançar el poder, varen regnar en Corinto durant moltes generacions. Segons indica Diodoro Sículo des de que varen aplegar els heráclidas (que, segons la tradició, acompanyaven als dorios) fins a la tirania de Cípselo en Corinto varen passar 447 anys.

Época Arcaica

Artícul principal → Baquíadas.

Abans de l'arribada de Cípselo, no obstant, varen destacar els cridats reis Baquíadas (en grec antic: Βακχιάδαι Bakkhiadai). Estos pertanyien a un clan dòric molt unit, era la família gobernant de la Corinto arcaica en els sigles VIII i VII a. C., un periodo d'expansió del poder cultural corintio. En 747 a. C., una revolució aristocràtica encapçalada pel clan Baquíada, compost per un parell de centenars d'hòmens, va derrocar al rei Telestes i, va prendre el poder. Posteriorment, Telestes va ser assessinat per Arieo i Perantas, que a la seua volta eren Baquíadas. Varen governar com un grup: s'elegia anualment un pritano, qui ocupava el càrrec real per un breu determini, sense dubte, un consell (encara que no està documentat específicament en els materials lliteraris) i un polemarco para comandar l'eixèrcit.

Durant el govern baquíada, de 747 a 657 a. C., Corinto es va convertir en un Estat unificat. En esta época es varen construir grans edificis públics i monuments. Els corintios varen fundar durant el periodo baquíada moltes ciutats: Molicria, Siracusa (cap al 734 a. C.), Córcira (cap al 733 a. C.) i unes atres.

Per a 730 a. C., Corinto va emergir com una gran ciutat grega, gràcies al comerç marítim i al desenroll de la seua indústria ceràmica. Segons Tucídides,els corintios, en el VII a. C, varen anar els primers en ocupar-se de les construccions navals en tècniques molt semblants a les de l'época en que ell va escriure. Segons ell, l'armador corintio Aminocles hauria inventat el trirreme, construint quatre per als samios, cap a l'any 704 a. C.

Aristóteles conta l'història de Filolao de Corinto, un Baquíada que era llegislador en Tebas i es va convertir en amant de Diocles, el guanyador dels Jocs Olímpics. Abdós varen viure durant el restant de les seues vides en Tebas. Les seues tombes varen ser construïdes prop una d'una atra, i la de Filolao apuntava cap a Corinto, mentres que la Diocles li donava l'esquena.

Estatero típica de Corinto en el cavall Pegàs, h. 345-307 a. C.

Cípselo, qui havia segut un polemarca, va obtindre una profecia del oràcul de Delfos i la va interpretar com que devia prendre el control de Corinto. Aixina, en 657 a. C., els Baquíadas varen ser expulsats pel tirà Cípselo, la pròpia mare del qual era de dit linaje, pero, per ser pobre es va casar fòra del clan. Els baquíadas varen fugir.

Va ser una de les primeres ciutats gregues en utilisar la moneda. Estes eren molt importants per l'activitat principal de la ciutat. Les primeres d'elles varen ser falcades en el VII Tenien diversos motius, figures mitològiques, animals i atres acompanyades de menuts símbols que les distinguien.

Corinto era la ciutat que organisava els jocs Ístmicos, de similars característiques als celebrats en Olimpia encara que menys famosos que estos.

Cípselo (657-627 a. C.) va ser substituït pel seu fill Periandro (627-583 a. C.), que va ser protector del comerç i les arts. Va seguir fundant colónies: Ambracia, Anactorio, Léucade, Apolonia de Iliria i unes atres.

En el 635 a. C. la colónia de Corcira va derrotar a la seua metròpoli en una batalla naval, pero despuix va anar novament somesa. L'única colónia a l'est del golf Sarónico va ser Potidea en la Calcídica. A Periandro li va succeir el seu net Psamético que va regnar només tres anys i va ser derrocat pels espartanos que varen instituir un govern aristocràtic i Corinto va ser un aliat permanent de la confederació lacedemonia.

En un periodo posterior els corintios varen rebujar ajudar a Cleómenes I, rei de Esparta a restaurar a Hipias d'Atenes, i varen enviar 20 trirremes a Atenes per a ajudar-la en la guerra contra Egina.

Periodo clàssic

Pero despuix de la guerres mèdiques, Megara es va aliar en Atenes i els corintios varen entrar en guerra en Megara, territori que varen invadir, pero varen ser derrotats pel estratego ateniense Mirónides (457 a. C.). Despuix es va firmar la pau, pero l'enemistat en Atenes va seguir, sobretot per l'ajuda d'esta a la excolonia de Corcira, que va ser una de les causes de la guerra del Peloponeso. (Vore Guerra civil de Corcira).

Durant esta guerra la flota peloponesia va ser bàsicament corintia. En la Pau de Nicias del 421 a. C., els corintios no es varen voler sumar i varen intentar configurar una atra lliga en Argos, Mantinea i Élide, pero pronte va tornar a formar aliança en Esparta, que es va mantindre fins al final de la guerra. Quan Atenes es va rendir despuix de la batalla de Egospótamos, els corintios i beocios varen demanar arrasar la ciutat derrotada, pero l'espartiata Lisandro no ho va consentir.

Caixco corintio.

L'hegemonia espartana pronte es va mostrar més opresiva que la ateniense, de modo que els corintios, junt als argivos, atenienses i beocios varen configurar una coalició que, sustentada en les profundes arques perses, va fer front a l'imperialisme espartano en la cridada guerra de Corinto (395-386 a. C.), bona part de la qual va ser dirimida en el seu territori. En l'estiu de 394 varen tindre lloc dos de les majors batalles hoplíticas del món grec antic, en Nemea i Coronea, abdós vençudes «tècnicament» pels lacedemonios, que no varen obtindre ventages estratègiques. En els següents anys la Corintia va ser somesa a una guerra de depredació i de pillage que va provocar l'esclat d'una stásis o conflicte civil en el sí de la ciutadania, encorajada pels interessos dels estats hegemònics. Segons Jenofonte, els argivos varen aprofitar esta situació per a anexionarse Corinto, pero més provablement el filolaconio Jenofonte va convertir en sinecismo o unió política la presència d'una guarnició militar argiva en el Acrocorinto, la ciutadella o acrópolis corintia. De qualsevol forma la Pau del Rei o Pau de Antálcidas, alcançada en la primavera de 386 a. C., va acabar en qualsevol proyecte argivo d'anexió sobre Corinto en evacuar la guarnició del Acrocorinto; ademés de permetre la tornada dels exiliats corintios, òbviament filoespartanos, que varen procurar la fidelitat de Corinto cap a Esparta en els anys successius.

En la guerra que va seguir entre Tebas i Esparta, els corintios varen ser lleals a Esparta, pero el territori va haver de firmar una pau separada.

La ciutat va permanéixer independent baix govern oligàrquic. Timófanes va intentar conseguir la tirania, pero va ser mort pel seu propi germà Timoleón (344 a. C.). En l'any 338 a. C. la ciutat va ser conquistada per Filipo II de Macedònia, que la va fer el centre de la Lliga de Corinto, controlada per ell mateixa.

Periodo helenístico

Despuix de la batalla de Queronea els macedonios varen establir una guarnició en el Acrocorinto. Esta guarnició va ser sorpresa pel líder de la Lliga Aquea, Arato, que va incorporar Corinto a dita lliga (243 a. C.).

En 223 a. C., la ciutat va ser ocupada per Antígono III Dosón que la volia com a base contra la Lliga Etolia i Cleómenes. Filipo, fill adoptiu de Antígono la va conservar fins que va ser derrotat en la batalla de Cinoscéfalas (197 a. C.) i Corinto va ser declarada ciutat lliure pels romans i unida a la Lliga Aquea una atra volta. Una guarnició romana es va establir en el Acrocorinto. Corinto va anar despuix capital de la Lliga i va anar allí a on els embaixadors romans varen ser maltractats lo que va provocar l'ultimàtum del Senat romà a la Lliga. Derrotada esta, el cònsul romà Lucio Mumio va entrar en Corinto sense oposició i es va venjar de la ciutat i els seus habitants: els hòmens varen ser eixecutats i les dònes i els chiquets varen ser venuts com esclaus; les obres d'art varen ser dutes a Roma i la ciutat va ser saquejada i destruïda (146 a. C.) Va continuar despoblada i destruïda uns cent anys i el seu territori va ser entregat a Sición o va ser fet ager públic. El comerç es va traslladar a Delos.

Periodo romà

En l'any 46 a. C., Juliol César, va decidir reconstruir la ciutat i va enviar una colónia de veterans i hòmens lliures (Colónia Julia Corintia o Colónia Juli Corint o Colónia Julia Corintia Augusta, segons les diferents inscripcions). La ciutat es va recuperar (44 a. C.) i quan Pablo de Tarso la va visitar en el I, era una ciutat important, capital de la província d'Acaya, i residència del procònsul d'Acaya Junius Gallio. Pablo de Tarso va fundar un grup cristià l'any 50, al com va dirigir les seues epístoles. En el II, va ser visitada per Pausanias i tenia numerosos edificis. Va continuar sent la capital de la província romana d'Acaya durant tot l'Imperi romà. En 395 va ser saquejada per Alarico I i en 521 va ser destruïda per un terremot.

Corinto es va caracterisar per la difusió de l'art. Pintures, escultures de marbre i bronze, i les famoses gerres de terracota varen estar entre les obres que es produïen. També va ser una ciutat a on es va desenrollar la poesia, pero en canvi no hi ha notícies sobre els seus oradors.

Els corintios tenien predicamento de ser sexualment lliberals, als que contribuïa el fet de tindre un port en un gran trànsit de mercaderies, i per lo tant, en gran afluència de mariners de molts llocs. En el santuari d'Afrodita, siti en el Acrocorinto, es practicava la prostitució sagrada, i tenia més d'un miller d'heteras esclaves.

l'emperador romà Adriano la va embellir alcançant gran prosperitat.

Pero tanta opulencia va atraure a atres pobles per a saquejar les seues riquees. Estos pobles varen ser els hérulos en el III, els visigodos en el IV i en el VIII els eslaus.

Des de l'Edat Mija fins al terremot de 1858

Per lo demés, va seguir la sòrt del restant de Grècia i per tant va pertànyer successivament als emperadors bizantins de Constantinopla. Va ser conquistada pels francs en 1205, després pels veneciano i en 1459 pels otomans.

Un gran terremot en 1858 va provocar la destrucció de l'antiga ciutat i la seua reconstrucció varis quilómetros al nort, junt a l'mar.

Ciutat antiga

La ciutat actual està uns 6 km al noreste de l'antiga que estava situada en l'istme de Corinto en la prolongació cap a est de les montanyes de Geranea, procedents del nort i que aplegaven de costat a costat. Estava en el golf Sarónico i estava unida per una via a Megara.

Tenia al sur les montanyes Oneia i la ciutadella estava en una roca anomenada Acrocorinto; la part plana estava protegida per muralles (Murs Llarcs) que protegien la zona fins al port de la ciutat, que estava en Lequeo i la zona de Céncreas. La ciutat protegia els tres passos de l'istme. Despuix del terremot de el VI que la va destruir es va convertir en un lloc conegut com Gorto, fins a el XIX quan va recuperar el seu nom.

Població

S'ha estimat que en el V Corinto tenia una població lliure d'entre 46 000 i 51 000 habitants i una població total, incloent esclaus, d'entre 66 000 i 73 000.

Monuments i edificis de l'Antiguetat

En temps de Pausanias, destacaven en Corinto els següents monuments i edificis:

Ilustració del Acrocorinto.

• En el port de Lequeo hi havia un santuari de Poseidón i una image seua de bronze.

• En el port de Céncreas (el port del golf Sarónico) s'ubicaven un temple de Afrodita en estàtua de marbre, una estàtua de Poseidón de bronze, un Asclepeion i un temple de Isis, ademés d'un torrent d'aigua salada i tébea cridat bany d'Helena.
• Junt a la porta de Corinto, venint de Céncreas, estava la tomba de Diógenes de Sinope.
• Davant la ciutat es trobava el bosc sagrat de Craneon, en un recint de Belerofonte, un temple d'Afrodita Melénide i la tomba de Lais.
• l'àgora incloïa una estàtua d'Artemisa Efesia, xoanas de Dioniso, un temple de Tiqué (Fortuna), un santuari de tots els deus, estàtues de Poseidón, Apolo Clario, Afrodita, Hermes, Zeus, Atenea i les muses i un temple d'Octavia (dedicat a la germana d'Augusto).
• En el camí a Lequeo hi havia uns propileus en dos carros dorats sobre els que estaven representats Faetón i Heli, ademés d'una estàtua de bronze d'Heracles en les seues proximitats. També hi havia en eixe camí una estàtua de bronze d'Hermes assentat en un moltó, una atra estàtua de Poseidón i Leucotea i una atra de Palemón sobre un delfí.
• La font Pirene, junt a la que hi havia una estàtua d'Apolo i un recint en una pintura d'Odiseo atacant als pretenents.
• Numeroses termes per la ciutat. Davant les anomenades termes de Euricles hi havia imàgens de Poseidón i Artemisa.
• Numeroses fonts, ya que l'emperador Adriano havia fet obres per a dur aigua des d'Estínfalo.
• En el camí des de l'àgora cap a Sición hi havia un temple i estàtua d'Apolo, la font de Glauce, l'odèon i la suposta tomba dels fills de Medea.
• El santuari de Atenea Calinítide; prop d'esta es trobava una xoana de Heracles.
• El teatre
• Un gimnasi, junt al que es trobaven un temple de Zeus i un atre de Asclepio.
• l'Acrocorinto, en dos recints sagrats d'Isis, dos recints sagrats de Serapis, altars de Heli, un santuari d'Ananké i Bía, un temple de la Mare dels deus, un temple de Deméter i Coré, un temple de les Moiras, un santuari d'Hera Bunea, un temple de Afrodita, en imàgens de la deesa, de Heli i d'Eros i una font d'a on procedia l'aigua de la ciutat.
• La font Lerna
• El santuari de Zeus Capitolino
• La porta teneática, junt a un santuari d'Ilitía.
• En el camí a Sición hi havia un temple d'Apolo, que en temps de Pausanias estava cremat.
• Ademés, Pausanias tenia notícia de que havia existit un temple de Zeus Olímpic, pero ya havia segut destruït.
• Estrabón també situa en el Acrocorinto, al peu de la font, el denominat Sisífeo, que tenia restants d'un temple o palau realisat en marbre.

Santuari de Hera

Termes romanes de Corinto.

Artícul principal → Hereo de Peracora.

Remontant el golf de Corinto cap al nort s'aplega a la península de Perachora, a on es troben els restants del santuari d'Hera Acrea (ákron significa promontori).

Temple de Poseidón en Istmia

Artícul principal → Istmia.

En un atre emplaçament pròxim, en Istmia, es troben restants d'un temple dòric de Poseidón que va ser erigit cap al 700 a. C. i després substituït per un segon temple de major tamany cap al 465 a. C.

Restants arqueològics

Entre els restants arqueològics que es conserven en el jaciment arqueològic destaquen les sèt columnes que queden en peu del temple d'Apolo que Pausanias ubicava en el carrer que partia del agora i anava fins a Sición. També es troben restants destacats de la font Pirene, de la font Glauce, del temple de Asclepio, de l'àgora romana, de l'odèon, del teatre, de l'amfiteatre romà, i del cridat temple I, un temple romà que Pausanias va dir que havia segut dedicat a Octavia, la germana d'Augusto. Aixina mateix hi ha restants del diolkos, una calçada usada per al transport d'embarcacions a través de l'istme.

En l'acrocorinto es conserven muralles de diverses époques, encara que predominen les d'época bizantina que varen deure alçar-se en el X. En el cim es troben restants de numerosos edificis que inclouen iglésies bizantines, torres veneciano i mesquites turques.

Ademés, en el tossal de Korakou, situada prop de la moderna Corinto, s'han trobat restants de l'Edat de Bronze.

• Restants de Corinto
• 
  Font de Glauce.
• 
  Font Pirene.
• 
  El teatre.
• 
  El diolkos.
• 
  Fortificacions del acrocorinto.

Temple d'Apolo

Artícul principal → Temple d'Apolo (Corinto).

Fins a l'últim deceni de el XIX, l'únic i important monument que s'alçava en la plaça, als peus del Acrocorinto, era en realitat un monument arcaic: un temple dòric de grans columnes monolítiques, actualment identificat en el temple d'Apolo.

El primer en recordar-ho és Ciriaco de'Pizzicolli vaig donar Ancona, famós navegant, anticuario i humaniste que va visitar Corinto en 1436.

«Entre moltes ruïnes disperses -escriu en llatí- tan solament permaneixen intactes dèu enormes columnes del temple de Juno Corintia en els seus grans arquitraus: les columnes tenen un diàmetro de sèt pams (1,55 m), els arquitraus, una llongitut de setze pams (3,54 m)»

En realitat el número de les columnes llavors en peu era major de dèu, provablement tretze, com a resulta d'un afegitó del mateix temps de Ciriaco. El temple ha segut datat, per la ceràmica trobada, cap al 540 a. C., encara que havia segut erigit sobre un temple anterior. Es conserven en peu sèt columnes del mateix.

En la descripció d'una jornada de viage continguda en el Còdex Ambrosiano, atribuïda a un tal Domenicus Brixianus i datada entorn al 1470, es diu ademés:

«En Corinto, cap al golf de Patras, hi havia edificis antics, murs grossos de pedres quadrades. Queden ara en peu unes dotze o catorze columnes de marbre i prou grans, colocades a esquadra».

Un monument tan gran, el temple grec més gran del Peloponeso, no podia escapar a l'atenció dels diversos viagers que varen visitar Grècia en els sigles següents. Li Sieur Du Loir, que va estar en Corinto abans de 1654, i inclús Jacques Spon i George Wheler, que la varen visitar en 1676, varen trobar un temple en dotze columnes en peu (onze del peristilo més una columna aïllada en la zona del opistodomos.

Temple d'Apolo de Corinto.

Julien David Li Roy, que la va vore poc despuix, provablement exagera quan dibuixa el temple en catorze columnes (tretze més una). Quan J. Stuart va visitar l'edifici en 1776, s'havien afegit chicotetes habitacions turques, pero encara permaneixien en peu onze columnes del peristilo i una més aïllada.

A. Blouet, no obstant, que va visitar Corinto en 1828 en l'expedició científica francesa a Morea, només va vore en peu sèt columnes del peristilo, les que permaneixen hui. Aquella aïllada o havia segut demolida o s'havia desplomat abans de 1875. Les atres quatre havien segut reduïdes a fragments pel governador turc abans de 1818 per a construir una casa.

William Martin Leake, a qui es deuen importants publicacions sobre monuments de Grècia, és el primer que ho ubica temporalment en la mitat de el VII i que ho identifica, encara que erròneament, en el temple recordat per Pausanias, de Atenea Calinítide, la deesa que havia proporcionat a Belerofonte el cavall Pegàs, en acabant de que ella ho havia domat i posat un fre.

El primer estudi científic del monument es deu al célebre arquitecte i arqueòlec alemà Wilhelm Dörpfeld en 1886. Va clarificar parcialment la planimetria i la forma del temple, va examinar les restauracions de l'época romana, i ho va atribuir, ya que la cella estava dividida en dos, a dos divinitats, en l'exclusió de Atenea Calinítide.

Dèu anys despuix, l'Escola Americana d'estudis clàssics d'Atenes va iniciar l'excavació del temple, dirigida per R. B. Richardson. L'àrea va ser completament explorada entre 1896 i 1901, i despuix de la primera campanya Richardson podia ya propondre l'identificació del temple com el d'Apolo, identificació que actualment es considera certa, prenent com a base la descripció de Pausanias i als monuments veïns, com la font de Glauce i el teatre romà.

La seua datació ya està confirmada entorn al 540 a. C., per alguns fragments de ceràmica trobada entre els desperdicis acumulats en fer els blocs.

El temple d'Apolo, empinat sobre una altura que dominava l'àgora, era de grans dimensions, 21,5 per 53,8 m, i períptero, és dir, rodejat d'una fila de columnes (28), sis en els costats curts, 15 en els llarcs.

Cada columna era d'un sol bloc i tenia 7,2 m d'altura. En l'interior de la columnata s'obria la naos, precedida d'una pronao i seguida del opistodomos, en dos columnes cada u, entre les antas, i una doble cella, la coberta de la qual venia sostinguda per dos files de columnes.

El refinament i lo imponent de la construcció vénen evidenciats per l'us de les correccions òptiques, que apareixen per primera volta en un temple grec, curvant cap a dalt l'estilóbato, tant en els flancs com en el front.

L'exploració de la zona ha demostrat igualment que en el mateix lloc s'havia alçat abans un temple encara més arcaic, de el VII

Àgores

En la part central de la ciutat antiga varen aparéixer els restants de l'àgora romana, i a un nivell inferior els pocs vestigis de la més chicoteta àgora grega.

Baixe la basílica romana en el carrer de Lequeo, es varen trobar els restants d'un mercat grec de el V, cridada «àgora dels peixos», en forma de gran galeria.

L'àgora romana, que media uns 160 x 95 m, s'estenia a dos nivells, separats per una fila de tendes i estava rodejada per temples, basíliques, pòrtics i atres monuments, i dominada pel propenc temple d'Apolo i pel cridat temple de Octavia.

Els temples estaven agrupats en el costat oest de l'àgora. Tots tenien una cella precedida per un pronaos en columnes. Es caracterisaven per un alt podi o basamento —típic dels temples romans— que els feya accessibles des de la plaça a través d'una escalinata. Els arqueòlecs nortamericans els han denominat de la mateixa manera que als demés temples de Corinto en lletres de l'alfabet, de la D a la K.

El chicotet temple D estava consagrat a Hermes. Pausanias va vore una estàtua del deu en el seu interior i una atra davant la cella, possiblement sobre la base circular prop de l'àngul sur de la cella. El temple F, a on es trobat una inscripció en el nom de Venus, deuria correspondre al temple de la Tíquet de la descripció de Pausanias. El temple G deuria ser el Panteón, és dir, el temple dedicat a totes les divinitats, inclús els que no tenien un lloc específic de cult. Els temples H i I, que semblen construïts baix l'emperador Cómodo (alguns decenis despuix de la mort de Pausanias) podrien estar dedicats a Hércules i Neptú en el lloc que Pausanias recorda els banys de Poseidón. Més retardats respecte de l'àgora estaven els temples K i D: el primer orientat de manera diferent que els atres, podia estar dedicat a Apolo, el segon sembla estar consagrat a Hermes. Pausanias va vore una estàtua seua en l'interior i una atra davant de la cella, potser sobre una base circular que s'ha trobat allí. Davant del costat oriental del temple K un temple monóptero, és dir, una construcció circular en huit columnes corintias sobre un alt podi quadrangular. En l'arquitrau hi ha una inscripció erigida pel magistrat local Cneo Babio Filino, conegut també per atres inscripcions de Corinto.

Carrer del Lequeo.

El costat nort de l'àgora estava format, cap al temple d'Apolo, per un pòrtic de 16 tendes d'época tarde imperial, i que precedia a un pòrtic més antic. Més a l'est s'elevava la cridada facha dels presoners, és dir, l'accés monumental des de la plaça a una gran basílica romana construïda llongitudinalment en el carrer del Lequeo. Baix d'esta basílica s'han trobat els restants del mercat grec. L'alta frontera estava integrada per un pòrtic en dos plans, en el que a lo manco quatre columnes del pla superior havien segut substituïdes per estàtues colossals de bàrbars presoners erigides en piares i recolzades sobre plintos. L'edifici ha segut atribuït al temple de l'emperador Septimio Sever. En els presoners es reconeix als parts vençuts per ell, en els plintos estan representades la Victòria i la Partia sojuzgada.

L'accés al fòrum des del carrer del Lequeo estava format per un gran arc sobre el que Pausanias va vore les cuadrigas dorades de Heli i del seu fill Faetón. A continuació hi ha un pòrtic darrere del com està la font Anfítrite. En us ya en época arcaica i celebrada per les seues aigües, la font va sofrir numeroses modificacions fins a l'apany monumental realisat pel mecenes Herodes Àtic en el II, en un gran pati en tres àbsits i un embassament rectangular al descobert.

La bema.

El costat este de l'àgora està ocupat pels restants de la Basílica Julia, cridada aixina perque provablement va ser construïda en l'época d'Augusto. Servia com a tribunal i com a sala de reunions. Baixe l'escala d'entrada s'ha trobat, en pedra calcárea, la llínea d'eixida per als certàmens de carreres en l'estadi, que ocupava gran part de l'àgora grega.

Les tendes que delimitaven el costat sur de l'àgora, o més exactament el seu nivell inferior, estan interrompudes en el centre per la bema, la tribuna des de la qual parlaven els oradors i el governador romà. És tradició que Pablo de Tarso, acusat pro els judeus de Corinto, va intervindre ací per a defendre la religió cristiana davant de Lucio Juliol Gali Anneo (germà del filòsof Séneca i tio del poeta Lucano), que va ser procònsul, és dir, governador de la província de Acaya des d'any 51 al 52. Sobre la bema es va alçar en l'Edat Mija, una iglésia de tres naus de la que encara queden els fonaments.

Estoa sur.

La part més alta de l'àgora, a la que s'accedia per escales obertes entre les tendes, estava delimitada al sur per un pòrtic en dos plans, d'uns 160 m de llarc, i construït en el IV, que es pot considerar la construcció civil més gran de l'Antiga Grècia. Excavat una mitat en 1904, i l'atra en 1933 i 1939, el resultat de la s excavacions va ser publicat en 1954 per Oscar Broneer, que va estudiar les seues importants modificacions des de l'época grega a la romana. Originàriament, l'estoa sur estava constituïda per una doble columnata, en 71 columnes dòriques en l'exterior i 34 jòniques en l'interior, en les que s'obrien 33 tendes o oficines de dos plantes. Cada tenda estava dividida en dos ambients, en el primer es trobava un pou d'aigua que aplegava des de la font Anfítrite. El destí de l'edifici no és encara totalment segur, ya que en les excavacions s'han trobat molts fragments de copes de vi, s'ha sugerit que es tate d'una espècie de gran alberc destinat a les moltes heteras de Corinto, o més senzillament que reagrupara una série de tavernes, en les que els pous servirien per a conservar fresca el vi i els aliments. Pero lloc que l'edifici és d'época macedónica , s'ha expost una atra hipòtesis: la estoa sur hauria segut construïda per a estajar als representants o delegacions de les diverses ciutats gregues, que haurien tingut en la planta superior els seus estages i en l'inferior les seues oficines o almagasens, o també llocs de diversió. Quan es va dissoldre la Lliga de Corinto, despuix d'Alejandro Magne, hauria segut destinada a atres usos. En época romana l'edifici va ser reconstruït i àmpliament modificat. En una part es poden reconéixer els edificis administratius de la ciutat: la sèu dels agonotetas, que dirigien els Jocs Ístmicos, la cúria o bouleterion, sèu del senat local, l'oficina dels duoviros, és dir, dels dos magistrats més importants de la colónia, i també l'oficina del governador de la província. Darrere del gran pòrtic va ser afegida una nova basílica rectangular molt semblada a la Julia. Un atre edifici, el cridat sudoriental, situat en el costat este de l'àgora, s'ha propost la seua identificació en el tabularium, l'archiu ciutadà. Estava precedit per un pòrtic jònic i dividit en despuix de naus.

Centre urbà

Temple E.

A l'oest de l'àgora, junt al modern museu, estan els restants d'un gran temple períptero sobre un alt podi, el temple I, originàriament en el centre d'un ampli pati. La seua identificació, sobre la base de la descripció de Pausanias, en el temple dedicat a Octavia la Menor, la germana d'Augusto, és poc segura. S'ha pensat també en el Capitolio, el temple de la tríade capitolina: Júpiter, Juno i Minerva, o en un Augusteo, és dir, en un temple dedicat a la família imperial juliol claudia, fundadora de la nova Corinto.

Més al nort està la font Creúsa excavada en la roca, entre les més antigues i modificades en diverses ocasions. El propenc temple C, en un recint quadrat, ea potser el de Hera Acrea, que el seu clto provenia provablement de la no lluntana Peracora.

Archiu:-korinth-odeion.jpg

Odèon.

Poc més al nort estan els restants del teatre i de l'odèon, units per un edifici de vàries plantes reconstruït en el II per Herodes Àtic. El teatre, estudiat per R. Stillwell en 1952, és els seus restants visibles d'época romana, pero també s'han indivdualizado vestigis del més antic teatre grec, potser de el V L'odèon, exhumat en 1907 i estudiat per Oscar Broneer en 1932, en forma de chicotet teatre cobert, resulta d'implantació romana. Servia preferentment per a espectàculs musicals. Abdós edificis varen ser objecte de diverses transformacions, i en el III varen ser utilisats per a organisar combats de gladiadores. La orchestra semicircular del teatre podia ser també ampliada per a organisar allí espectàculs aquàtics, els cridats tetimimos, representacions mítiques en honor de Tetis.

Les excavacions es varen desenrollar també a lo llarc de l'ample carrer pavimentada que duya de l'àgora cap al Lequeo, flanquejada per estretes aceres i vorejada de pòrtics, que permetien poder passejar tant al sol com a l'ombra. La presència d'escalons mostra que la zona no era utilisada per al tràfic rodat. En la seua esquerra, més allà de la basílica, s'han trobat els restants d'un mercat romà en una gran exedra. En la dreta, ademés de la font Anfítrite, estan els restants del períbolo d'Apolo, un gran pati en columnes famós en l'antiguetat per una gran estàtua del deu i per una fresca que representava l'episodi homérico d'Odiseo matant als pretenents a la mà de Penélope. Més allà hi ha un edifici termal, potser identificable en les termes de Euricles recordades per Pausanias i, encara més llunt de l'àgora, solament en part excavats els restants d'atres termes més grans.

Més llunt del centre urbà, uns 400 m al nort del teatre i a costat dels murs, està el complex del Asclepeion, el santuari del deu de la medicina Asclepio, excavat entre 1929-1934 baix la supervisió de Ferdinand Jozef Maria de Waele, de l'universitat holandesa de Nimega —llavors pertanyent al personal de l'Escola Nortamericana— i publicat en 1951 per C. Roebuck, que va completar les excavacions. Està constituït per un chicotet temple dòric (uns 15 x 8,5 m) i dins d'un gran pati de columnes i per un segon pati, també conectat al cult de Asclepio, en la font que Pausanias flama Lerna. Del Asclepeion procedixen molts elements anatòmics de terracota (braç, cames, mans, peus, etc.) oferits al deu pro una curació obtinguda.

Als peus del Acrocorinto, Ronald Strout va excavar en 1964 el santuari de Deméter i Coré de la Corinto grega. Els restants prou mal conservats, comprenen de el VI a el IV a. C. Allí es reconeixen ambients per a convits, que formaven part del ritual del cult, i s'han trobat moltes estatuillas femenines de terracota i numerosos plats per a ofrenes votivas.

Corintios famosos

• Dinarco, un dels oradors àtics.
• Diógenes de Sinope, un dels cínics més coneguts.
• Eufránor, escultor i pintor de el IV
• Periandro, un dels Sèt Sabio de Grècia.
• Dionisio de Corinto, bisbe de Corinto de el II.

Bibliografia

• VV.AA. (1988). Els grans descobriments de l'arqueologia, Barcelona: Planeta- De Agostini. ISBN 978-84-395-0688-0.
• Papahatzis, Nicos (1989). Corinthe antique (en francés), Atenes: Ekdotike Athenon. ISBN 9602131438.

Enllaços externs

• Ministeri de Cultura de Grècia: Fortalea de Acrocorinto (en grec)

• Pàgina del Ministeri de Cultura de Grècia: Antiga Corinto (en grec)
• American School of Classical Studies at Athens Excavacions d'Antiga Corinto
• American School of Classical Studies at Athens Base de senyes de les excavacions de Corinto
• Llínea de temps
• MARTIN, Thomas R.: An Overview of Classical Greek History from Mycenae to Alexander (Panorama de l'història de la Grècia Antiga des de l'época micénica fins a la d'Alejandro); text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus.
  • Apartat Tyranny at Corinth (La tirania en Corinto).
• WEST, William Custis: Corinthian Monuments (Monuments corintios), en Greek Public Monuments of the Persian Wars (Monuments públics grecs de les guerres mèdiques), 1965.
  • Text [1] archivat en Wayback Machine., en anglés, en el lloc del Centre d'Estudis Helènics (CHS o Center for Hellenic Studies), institució de Washington afiliada a l'Universitat d'Harvard i dirigida per Gregory Nagy.
    • Per a les cites: http://nrs.harvard.edu/urn-3:hul.ebook:CHS_WestWC.Greek_Public_Monuments_of_the_Persian_Wars.1965
• FIGUEIREDO VIRGOLINO, Mariana: Fertilidade i Prosperidade na Ásty de Corinto: O Santuário de Deméter i Koré nos Periodos Arcaic i Clássico, dissertació (2013), Universitat Federal Fluminense.