Batalla de Egospótamos
Plantilla:Guerra del Peloponeso La batalla de Egospótamos (del grec Αἰγὸς Ποταμοί, 'riu de la cabra') va ser un enfrontament naval lliurat entre Atenes i Esparta en el marc de la guerra del Peloponeso en 405 a. C. en la desembocadura del Egospótamos, riu del Quersoneso. Sembla ser que allí va aplegar a caure un meteorit, segons va predir Anaxágoras.[1]
La batalla naval de Egospótamos va tindre lloc en 405 a. C. i va ser l'última batalla important de la guerra de Decelia, la tercera i última part de la guerra del Peloponeso. En la batalla, la flota espartana baix el mando de Lisandro va capturar a l'armada ateniense. Va supondre el terme de la guerra, ya que Atenes, perduda la seua capacitat naval en la derrota, no podia importar cereals o comunicar-se en el seu Imperi sense el control del mar.
La batalla de Egospótamos va fer que Esparta impulsara la seua política en tota Grècia i la seua flota passara a controlar les principals rutes comerciants.
Atenes va ser severament castigada: va ser obligada a reduir la seua flota i a destruir les seues fortificacions, per lo que va perdre àrees d'influència. La democràcia va ser substituïda per una tirania.[2]
Acontenyiments despuix de l'expedició a Sicília
[editar | editar còdic]En aquella época regnava en Pèrsia Darío II i Tisafernes era sátrapa de Sardes i Farnabazo II de la Frigia Helespóntica. Estos varen enviar emissaris a Esparta per a que recolzara a Quíos i li aconsellaven que accionara sobre el Helesponto. Al mateix temps, Alcibíades, general ateniense, es trobava en Jonia incitant a un tumult en contra d'Atenes.
En l'any 413 a. C. Esparta, aconsellada per Alcibíades, va ocupar la fortalea de Decelia en el Ática, des d'a on hostigó a Atenes. Els aliats d'Atenes varen començar a abandonar-l'en la que es va cridar la guerra de Decelia. Ademés, Esparta va rebre respal monetari de Pèrsia a canvi de renunciar a les ciutats jónicas.
En l'any 411 a. C., Alcibíades va conseguir que els atenienses canviaren el seu sistema de govern per una oligarquia. L'eixèrcit ateniense es va sublevar en Samos i va exigir que Alcibíades retornara a Atenes. A l'any següent, 410 a. C., Alcibíades al mando de la flota ateniense va derrotar en Cícico, en el mar de Mármara, a la flota espartana afonant-li 60 naus. Despuix d'este desastre Esparta va buscar la pau, pero Atenes li la va negar perque en l'interval havia segut reinstaurada la democràcia gràcies a Cleofonte.
Les forces atenienses baix la direcció de Alcibíades varen ser guanyant terreny fins a conseguir la completa reconquista del Bósforo, restablint la via d'abastiment del blat des d'Ucrània. L'any 407 a. C., Alcibíades va retornar triunfalment a Atenes, a on varen tornar elegir-li general, pero al poc temps, els espartanos al mando de Lisandro ho varen derrotar en Notio, per lo que l'Assamblea ateniense ho va substituir pel general Conón. Tement per la seua persona, Alcibíades es va retirar a una fortalea en el Helesponto.
Accions prèvies a Egospótamos
[editar | editar còdic]Durant el hivern següent, Lisandro va terminar el seu any de mandat i va ser substituït per Calicrátidas qui va prendre el mando d'una flota reforçada composta per 140 trirremes. Va obligar a Conón acceptar combat front a Mitilene i ho va derrotar, afonant-li 30 dels seus 70 naus i bloquejant-ho en dita ciutat.
Esta derrota va colocar a Atenes en una situació tan desesperada que va tindre que fondre l'or i l'argent dels temples de l'Acrópolis per a equipar una nova flota de 150 trirremes. Calicrátidas, que ara disponia de 170 naus, va deixar 50 en el bloqueig de Mitilene i en el restant es va enfrontar als atenienses en la batalla de Arginusas, al sur de Lesbos, sofrint una aplastant derrota, va perdre 70 naus i va morir en el combat. Era l'any 406 a. C. Provablement els atenienses podrien haver destruït a tota la flota espartana, pero una tormenta va posar fi al combat. La tormenta va impedir als atenienses arreplegar als nàufrecs dels 25 bucs perduts de la seua flota, lo que va ocasionar que nou dels seus mandos anaren condenats a mort, eixecutant-se a sis.
Esta victòria va significar que Atenes recuperara el domini del Egeo oriental i refusara novament la pau que li solicitava Esparta. Ciro el Jove va insistir davant Esparta que designara a Lisandro com a comandant en cap de la seua flota, pero com les lleis espartanas prohibien que una persona ocupara per dos periodos consecutius el mateix càrrec, varen obviar açò nomenant a un cap nominal i a Lisandro com a segon, encara que eixercia el mando efectiu. Lisandro es va dirigir a Éfeso i en l'ajuda monetària de Pèrsia va incrementar ràpidament el número de trirremes de la seua flota.
En l'any 405 a. C., la flota espartana va salpar en direcció a Rodas, va retornar al nort vorejant la costa asiàtica i va passar al Helesponto posant lloc a Lámpsaco en el propòsit d'interferir el tràfic del Ponto àtic.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Diógenes Laercio, Vides, opinions i sentències dels filòsofs més ilustres II,10.
- ↑ Història 9 / Santillana. -Panamà : Editorial Santillana, 2014. Pàgina 76
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Kagan, Donald. The Peloponnesian War (Penguin Books, 2003). ISBN 0-670-03211-5
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Batalla de Egospótamos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.