Anar al contingut

Venus (mitologia)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Venus (mitologia)
Escultura romana Venus Belvedere, II, inspirada en l'Afrodita de Cnido. Museus Vaticans.
Detall de la mateixa escultura de Venus.

Venus (en llatí clàssic: Vĕnus en nominatiu, Veneris en genitiu)[1] és la deesa del amor —la bellea i el desig— de la mitologia romana,[2] associada en la fertilitat, la sexualitat i els jardins. En el cult era adorada i festejava en moltes festes i mits religiosos romans i en la poesia era la més bella de les deidades. Des de el III, la creixent helenizaació de les classes altes romanes la va identificar en la deesa grega Afrodita.[3] El seu nom nos ha llegat varis vocablos, com «venerar», «venera» i «venéreo».[4]

Era l'esposa de Vulcano. Juliol César la va adoptar com la seua protectora[5] i Virgilio, com a afalac al seu patró Augusto i a la gens Julia,[6] va senyalar que Venus era el ancestro femení del poble romà[7] a través del seu llegendari fundador Eneas[8] i el seu fill Ascanio.[9] A Venus li estaven consagrats el mirto,[10] la rosa,[11] la coloma[12] i la closca.[13] Era un dels deus Consentes[14] i també un dels deus elegits (vaig donar selecti) de Varrón.[15] Este també diu que Venus és la protectora dels jardins.[16]


Venus era identificada en la deesa grega Afrodita i l'etrusca Turan, prenent aspectes prestats d'abdós. Com en la majoria de les demés deidades del panteón romà, el concepte lliterari de Venus està cobert per les robes preses dels mits grecs lliteraris del seu equivalent, Afrodita. L'anterior deesa etrusca o llatina de la vegetació i els jardins va passar a ser relacionada deliberadament en la grega Afrodita.[17]

Segons la ___protected_title_0___ de Virgilio, com a equivalent romà de Afrodita, Venus no va aplegar a tindre una personalitat tan marcada en la seua sensualitat o crueltat com la grega,[18] encara que conservara els seus atributs i símbols, com la poma dorada de la discòrdia. Lucrecio dedica a Venus el seu ___protected_title_1___, el seu famós poema, en les primeres llínees, a on ella du a l'humanitat per encert, una visió que, a nivell molecular, i despullat del seu antropomorfismo, és equivalent a lo descobert per la ciència moderna.[19]

Mits

[editar | editar còdic]

Segons Cicerón, en el seu De Natura deorum, varen existir fins a quatre deeses Venus. La primera Venus, el santuari de la qual està en Élide, va nàixer de Cel (Caelus) i Dia (Dies). La segona Venus va ser procreada de la bromera, i tenim entés que d'ella i de Mercurio va nàixer el segon Cupido. O be esta Venus va nàixer d'Éter i Oceà. La tercera Venus va nàixer de Júpiter i de Dione, i és la que es desposó en Vulcano, mentres que d'ella i de Mart es diu que va nàixer Anteros o Cupido. La quarta Venus va ser concebuda per Síria i Chipre; és la cridada Astarté, que, segons la tradició, es desposó en Adonis.[20][21]

Es diu que va haver caigut un ou de magnífiques proporcions en el riu Éufrates, el qual va ser depositat pels peixos en un llit. Les colomes es varen situar sobre ell, i quan va obtindre la suficient calor va emergir d'ell Venus, qui més vesprada va ser coneguda com la deesa Síria (Atargatis). Com ella descollava del restant per la seua justícia i honradea, gràcies a un favor otorgat per Júpiter els peixos varen ser posats entre les estreles; per açò els siris no mengen peixos ni colomes, puix els consideren divinitats.[22]


Saturn estava enfadat en el seu pare Cel (Caelus) i li va tallar el seu membre viril en una hoz. Venus havia naixcut de la sanc de la seua ferida en contacte en la bromera del mar.[23] O be va ser Júpiter qui va tallar els testículs del seu pare Saturn.[2] Venus primer es desposó en Vulcano pero després va cometre adulteri en Mart fins que el Sol va denunciar esta infidelitat.[23] L'unió entre Mart i Venus és més comuna entre poetes i filòsofs que en la religió, òbviament influenciats pel mit grec. Varen tindre dos filles: Harmonía i Formido.[24] De Cupido alguns diuen que era fill de Venus sense pare, pero uns atres diuen que l'amant de Venus i pare de Cupido era ora Mart, ora Vulcano.[25] Uns atres afigen que Anteros, identificat com Cupido, va nàixer de Venus i Mart.[26] Venus i Mercurio varen ser els pares de Cupido[20] i Atlantio.[27] Virgilio diu que Cupido és fill de Júpiter i de la seua pròpia filla Venus, de modo que Júpiter era al mateix temps el seu pare i el seu yayo.[28] Quan Neptú va observar a Venus passejant per les vores de la mar de Sicília va tindre relacions en ella. Embarassada per ell, va tindre un fill al que va cridar va cridar Érice.[29]

El mirto estava consagrat a Venus. Es diu que certa Mirina, una donzella molt bella, estava promesa a cert home. Va ser seqüestrada per uns bandits pero va conseguir escaparar i consagrada com a sacerdot de Venus. Quan el seu promés s'estava desposando en ella Venus la va matar i la va convertir en un arbusto d'aroma agradable.[10] La coloma també estava consagrada a Venus i un atre mit nos ho fa saber. Una dia Venus i Cupido varen baixar a cert prat per a divertir-se i vore quí era capaç d'arreplegar més flors en una competició amistosa. Resulta que Cupido, per tindre la rapidea de les seues ales, va conseguir reunir més flors. Pero certa nimfa, cridada Perístera, va córrer a auxiliar a Venus, la va ajudar a arreplegar flors i ademés la va declarar vencedora de la competició. Cupido, irritat, va transformar a la nimfa en coloma, que els grecs diuen peristerá (περιστερά), pero des de llavors Venus va acollir a eixe au baixe la seua protecció.[12]

Les Faules d'Higino nos parlen de diversos episodis mitològics en els que intervé Venus. Per a este autor Venus era filla de Júpiter i Dione.[30] Quan Vulcano va saber que Venus havia yacer secretament en Mart, i que no es podia opondre a la seua força, va construir una cadena increbantable i la va posar al voltant del tàlem per a capturar a Mart en la seua astúcia. Quan Mart va acodir a la cita, va caure junt en Venus en la trampa i d'esta manera abdós no es podien separar. Del seu abraç va nàixer Harmonía, a qui Minerva i Vulcano varen entregar un corfoll «habida del oprobio» com a present. Per açò els seus descendents varen quedar marcats profundament per l'infortuni. No obstant Venus, per la seua falta de discreció, va anar sempre hostil a Sol i a la seua estirp.[31] Pasífae, filla de Sol i esposa de Minos, no havia fet ofrenes a la deesa Venus a lo llarc de molts anys. Per açò, Venus li va inspirar un desig antinatural cap a un bou.[32] Quan Minos, fill de Júpiter, es va presentar per a atacar a Niso, Escila, filla de Niso, es va enamorar d'ell per mediació de Venus i va traïcionar al seu pare.[33]


Durant l'expedició dels argonautas Venus va salvar a Butes de la mar i ho va mantindre fòra de perill duent-li-ho al Lilibeo.[34] En l'illa de Lemnos les dònes no havia fet sacrificis en honor de Venus durant uns quants anys i Venus es encolerizó en elles i els seus marits es varen casar en dònes tracias i varen repudiar a les primeres. Les lemníades es varen conjurar, instigades per la pròpia Venus, i varen matar a tots els hòmens que hi havia allí, llevat Hipsípila, va salvar al seu pare Toante.[35] Jasón no podia eixir victoriós de l'expedició sense el saber de Medea, per lo que Juno li va demanar a Venus que infundiese amor per Medea. Per instigació de Venus, Jasón va ser amat per Medea i, gràcies a ella, va quedar lliure de tot perill.[36]

Mentres Proserpina estava arreplegant flors en Venus, Diana i Minerva, Plutó va aparéixer en el seu carro tirat per quatre cavalls, i llavors la va raptar.[37] Esmirna era la filla de Cíniras i Cencreide; esta alardeó orgullosament que la seua filla excedia a Venus en bellea. Venus, per a castigar a la mare, insufló un amor prohibit a Esmirna, qui es va enamorar del seu pare. Més tarde Venus es apiadó d'ella, i la va convertir en un tipo d'arbre del com florix la mirra; Adonis, naixcut d'ell, va buscar venjança per causa de la seua mare cap a Venus.[38] Juno i Venus es varen burlar de Minerva perque era ojizarca i inflaba els carrillos quan usava la flauta. Minerva va tirar la flauta i esta va ser arreplegada per Marsias.[39] Va recolzar a Hipómenes quan es disponia a competir per a guanyar-se la mà d'Atalanta. Havia rebut de Venus tres pomes d'insigne bellea, i havia deprés cóm fer us d'elles. Com Hipómenes no va ser agraït la deesa es va venjar: mentres ell oferia sacrificis en el mont Parnaso en honor a Júpiter Victoriós, es va encendre el de passió i va yacer en Atalanta en el santuari. Per este fet Júpiter els va convertir en lleó i lleona, als que els deus els neguen els plaers de Venus.[40]

Venus com a mare del héroe Eneas, està vinculada en el poble troyano i romà. Es diu que Venus amava a Anquises i aixina va yacer en ell. Per est va concebre a Eneas, pero li va previndre de divurgarlo entre els hòmens.[41] Venus va salvar a Eneas de morir a mans de Diomedes.[42] Es diu que Juno, Venus i Minerva es varen atribuir el premi de bellea per a cada una. Júpiter va ordenar a Mercurio que duguera a Paris Alejandro al monte Anada, i que li donara la potestat de ser juge. Venus li va prometre donar-li en matrimoni a Helena, filla de Tindáreo, la més bella d'entre totes les dònes. Paris va jujar a Venus com la més agraciada. Alejandro, en la connivència de Venus, va prendre a Helena del seu amfitrió Menelao, des de Lacedemonia fins a Troya, i es va casar en ella.[43] Venus va rescatar a Alejandro de morir a mans de Menelao.[42] Érice, fill de Venus i de Butes, va ser mort per Hércules. A partir de la seua sepultura va donar nom al monte, mont en el que Eneas va erigir un temple a Venus. Es diu que en este mont va ser sepultat aixina mateix Anquises, encara que segons Catón havia aplegat a Itàlia.[44]

Cult

[editar | editar còdic]

El seu cult va escomençar en Ardea i Lavinio (Lacio). El 15 d'agost de 293 a. C. li va ser dedicat el seu temple més antic del que es té constància, i el 18 d'agost es va instituir la festa anomenada Vinalia Rustica. El 25 d'abril de 215 a. C. li va ser dedicat un temple fòra de la Porta Tossal en la tossal Capitolina per a commemorar la derrota romana en la batalla del Llac Trasimeno.

Vore també

[editar | editar còdic]
Venus en poma de Bertel Thorvaldsen (c. 1805)

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ En italià: Venere; en grec modern: Βένους
  2. ↑ 2,0 2,1 Primer Mitógrafo Vaticà, 101 (El història de Saturn i els seus fills)
  3. ↑ Pierre Grimal: Diccionari de mitologia grega i romana, veu «Venus»
  4. ↑ Varrón i la tradició llatina relacionen Venus en el verp venerari = “reverenciar, honrar en cult”. L'etimologia estàndar és: Venus → raïl indoeuropea wen- (“desijar, amar”) i venerari → “mostrar reverència, cult”. Com a referència lexicogràfica moderna tenim el Oxford Latin Dictionary, que conecta a Venus en eixos vocablos.
  5. ↑ Suetonio: Vida dels dotze césares, Divus Iulius 78: «A Venus ___protected_title_13___ va dedicar un temple en el fòrum que havia promés en la batalla de Farsalia». César no “elegix” a Venus de forma abstracta, sino que institucionalisa el seu cult com Venus Genetrix, vinculada al seu linaje.
  6. ↑ Apiano: Guerres civils II, 102: «César va honrar especialment a Venus, de qui afirmava descendir la seua família (___protected_title_17___)».
  7. ↑ Ovidio: Fastos III, 499–504: César dedica el temple a Venus, la seua antepassada divina (Venus genetrix).
  8. ↑ Virgilio: Eneida I, 286–296. Virgilio presenta a Venus defenent al seu fill Eneas davant Júpiter: «___protected_title_21___» («Yo soc la mare de Eneas»). I recorda que Eneas és el fundador del linaje que durà a Roma.
  9. ↑ Eneida I, 257–296. Júpiter li profetiza a Venus el destí del seu fill: «El teu fill Eneas governarà en Itàlia i de la seua sanc naixerà el poble romà». Est és el punt clau del sistema ideològic virgiliano.
  10. ↑ 10,0 10,1 Segon Mitógrafo Vaticà, 41 (El història de per qué el mirto estava consagrat a Venus).
  11. ↑ Segon Mitógrafo Vaticà, 42 (Sobre les roses de Venus).
  12. ↑ 12,0 12,1 Primer Mitógrafo Vaticà, 172 (Per qué la coloma està consagrada a Venus)
  13. ↑ Segon Mitógrafo Vaticà, 41 (Sobre la closca de Venus).
  14. ↑ Ennio, fragment 45 = Varrón, De re rustica, I.I.4.
  15. ↑ Varrón, citat en Agustín de Hipona, De civitate Dei VII, 7
  16. ↑ Varrón: De re rustica 1.1.4–6.
  17. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  18. ↑ Roy Willis (Editor) (2007). Mitologia del món, Colónia: Taschen - Evergreen, pp. 168-170. ISBN 978-3-8228-5121-0.
  19. ↑ ___protected_title_2___, Book V, around Line 1200 ff.
  20. ↑ 20,0 20,1 Cicerón: De Natura Deorum, III, 59
  21. ↑ Lucio Ampelio: Liber memorialis, 9
  22. ↑ Higino: Faules, 197
  23. ↑ 23,0 23,1 Segon Mitógrafo Vaticà, 40 (Sobre el naiximent de Venus)
  24. ↑ Higino: Faules, prefacio 29
  25. ↑ Segon Mitógrafo Vaticà, 46 (Sobre el Cupido de Venus)
  26. ↑ Cicerón: Sobre la naturalea dels deus, III 59, 60
  27. ↑ Higino: Faules, 271
  28. ↑ Virgilio: Ciris, 134
  29. ↑ Primer Mitógrafo Vaticà, 93 (El història de Neptú i Érix)
  30. ↑ Higino: Faules, prefacio
  31. ↑ Higino: Faules, 148
  32. ↑ Higino: Faules, 40
  33. ↑ Higino: Faules, 198
  34. ↑ Higino: Faules, 14
  35. ↑ Higino: Faules, 15
  36. ↑ Higino: Faules, 22
  37. ↑ Higino: Faules, 146
  38. ↑ Higino: Faules, 58
  39. ↑ Higino: Faules, 165
  40. ↑ Higino: Faules, 185
  41. ↑ Higino: Faules, 94
  42. ↑ 42,0 42,1 Higino: Faules, 112
  43. ↑ Higino: Faules, 92
  44. ↑ Higino: Faules, 260

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Champeaux, J. (1987). Fortuna. Recherches sur li culte de la Fortuna à Rome et dans li monde romain dones origines à la mort de César. II. Els Transformations de Fortuna sous li République, Roma: Ecole Française de Rome, pp. 378-395.
  • Lloyd-Morgan (1986). «Roman Venus: public worship and private rites», Paguen Gods and Shrines of the Roman Empire, Oxford: Oxford Committee for Archaeology Monograph 8.
  • Nash, E. (1962). Pictorial Dictionary of Ancient Rome Volume 1, Londres: A. Zwemmer Ltd., pp. 263-272, 424.
  • Richardson (1992). A New Topographical Dictionary of Ancient Rome, Baltimore i Londres: The Johns Hopkins University Press, pp. 92, 165-167, 408-409, 411.
  • Room, A. (1983). Room's Classical Dictionary, Londres i Boston: Routledge & Kegan Paul, pp. 319-322.
  • Schilling, R. (1982). La Religion Romaine de Vénus depuis els origines jusqu'au temps d'Auguste, 2.ª edició, París: Editions E. de Boccard.
  • Scullard, H. H. (1981). Festivals and Ceremonies of the Roman Republic, Londres: Thames and Hudson, pp. 97, 107.
  • Simon (1990). Die Götter der Römer, Munich: Hirmer Verlag, pp. 213-228.
  • Weinstock, S. (1971). Divus Julius, Oxford: Claredon Press, pp. 80-90.

Referències clàssiques

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Venus_(mitologia)&oldid=881964»