Pasífae
En la mitologia grega, Pasífae[1] era una deesa,[2] filla d'Heli i esposa de Minos. La seua llegenda més célebre té Creta per escenari i conte que va ser la mare del minotaure, frut d'un amor zoofílico en un bou —el bou de Creta—. En la tragèdia grega Pasífae és presentada com a víctima de la passió divina provocada per la còlera divina, mentres que en la poesia romana la seua figura es transforma, sent tractada en burla, obsessió o en fins moralizantes.[3]
Família
[editar | editar còdic]A Pasífae, que algunes fonts referixen com a immortal,[4] sempre li la cita com a filla de Heli.[5][6][7][8][9] La seua mare pot variar entre Perseis, filla d'Oceà,[5] o ben Creta,[6][5] filla d'Asterio.[5] És descrita, per lo tant, com a germana d'Eetes[5] i Circe,[5][10] i tardíament també d'Aloeo[10] i Calipso.[10]
Pasífae, casada en Minos, va engendrar a Deucalión, Catreo, Androgeo i Ariadna.[6] Uns atres afigen ademés a Fedra, Acacálide, Glauco i Jenódice.[5] I uns atres més referixen que va ser mare d'Amón despuix d'unir-se a Zeus.[11] Este Amón era un deu de Cirene, adorat en el nom de Zeus-Amón.[3]
Algunes variants excepcionals diuen que Pasífae era filla d'Atles[11] o d'Apolo.[12] Higino diu que Pasífae és el nom d'una de les oceánides, encara que és provable que es tracte d'un atre personage diferent.[13]
Pasífae i el Minotaure
[editar | editar còdic]
Còlera divina
[editar | editar còdic]Minos alegava que contava en el favor diví com a rei de Creta i se li otorgaria lo que demanara. Mentres oferia un sacrifici a Poseidón va suplicar que ixquera del fondo de la mar un bou, prometent immolar-ho.[14]O be Minos tenia la costum de consagrar cada any a Poseidón el més bell dels bous que havien naixcut i de sacrificar-ho al deu.[15] Siga com fora Poseidón va fer sorgir un bou magnífic, pero llavors Minos va enviar el bou al seu vacada i va sacrificar un atre inferior en el seu lloc. Poseidón, irritat en ell, embraveció al bou i ho va fer objecte d'amor de Pasífae.[14]
Uns atres més conten que Pasífae no havia fet ofrenes a la deesa Afrodita a lo llarc de molts anys. Per açò, Afrodita li va inspirar un desig antinatural cap al bou.[16][17] El mal impost a Pasífae es transmet a la seua descendència com una espècie de ‘malaltia amorosa’, com es llamenta Fedra en enamorar-se irresistiblement d'Hipólito.[18] A això es referix Servio quan diu que els deus poden castigar als humans per mig de passions antinaturals i un amor fatal que conduïx irrevocablement a la ruïna.[19]
En la tragèdia
[editar | editar còdic]En els fragments conservats de Els cretenses d'Eurípides, Pasífae apareix no com a agent culpable sino com a víctima d'una passió imposta pels deus, que ella mateixa descriu en el lèxic tràgic de νόσος («malaltia») i μανία («locada»); en un discurs de defensa davant Minos sosté que el seu desig pel bou va ser enviat per Poseidón com a castic per l'impietat del propi Minos (al no sacrificar l'animal), de modo que la responsabilitat recau en el rei i en la divinitat, no en ella, que actua com a instrument d'una força irresistible.[20]
Amor zoofílico
[editar | editar còdic]Dédalo, que fugia d'Atenes a causa d'un assessinat, va aplegar a Creta, i Minos, admirat per la seua destrea, es va fer amic d'ell.[15] Va ser llavors quan Pasífae va solicitar la seua ajuda[16] i li va confessar en persona la passió que li atormentava.[21]Dédalo, favorit per la reina, es va dispondre a ajudar-l'en secret. Havia construït una vaca de fusta sobre rodes, la va buidar, li va coser entorn la pell d'una vaca desollada i, duent-l'al prat a on el bou solia pasturar, va ficar dins a Pasífae; el bou va aplegar i copuló en ella com si es tractara realment d'una novilla.[14] Inclús els propis Amors, favorits per la pròpia Afrodita, varen ajudar a Dédalo en la seua llabor de ‘casamentero’.[22]
Ovidio presenta la passió com a locada amorosa, en to poètic i satíric, ridiculisant a Pasífae pel seu desig antinatural i el seu celosía cap als animals. El seu desig pel bou era tan intens que va odiar celosament a les demés vaques, inclús cuidant personalment el seu aliment i branques del prat, ignorant els deures en el seu espós, Minos. Pasífae aplega a matar als seus rivals (atres vaques) en sacrificis, mostrant un comportament pasional i violent. Experimenta també transformacions desijades, volent convertir-se a voltes en Europa o una atra vaca per a acostar-se al bou.[23]
El Minotaure i el llaberint
[editar | editar còdic]Gràcies a l'ingeni de Dédalo, Pasífae va satisfer el seu amor i, al seu degut temps, va donar a llum al Minotaure. Era un ser de doble naturalea, en cap de bou i cos de home.[15] Asterión, com es va cridar a la criatura, passava formalment per ser un fill de Minos,[24]i ademés atormentava al rei com la desgràcia ocorreguda per a la seua família.[25] Per al manteniment d'este mònstruo, Dédalo va construir un llaberint en recorreguts tortuosos l'eixida dels quals era difícil de descobrir per als inexpertos.[15] Va ser Minos qui, en enterar-se de que la seua esposa havia allumenat a la criatura, i advertit per certs oràculs, va manar confinar al mònstruo dins del llaberint de Creta.[14]
Fugida de Dédalo
[editar | editar còdic]Quan Dédalo es va enterar de les amenaces de Minos a causa de la construcció de la vaca, va tindre por de la còlera del rei i va salpar de Creta, en l'ajuda de Pasífae que li va donar un barco per a que es fera a la mar. O be Dédalo va permanéixer un temps més en Creta amagat per Pasífae, i Minos, volent castigar-ho, va manar que tots els barcos de l'illa ho buscaren.[15]Uns atres diuen que Minos va conseguir encarcerar a Dédalo, pero Pasífae va conseguir lliberar-li.[16]
Versions tardanes
[editar | editar còdic]Una versió tardana i evemerista diu que Tauro era un funcionari del rei Minos. Pasífae es va enamorar d'ell i es va gitar en ell en la casa de Dédalo. Com va donar a llum a bessons, un de Minos i un atre de Tauro, i per això el vulgo dia que ella havia donat a llum a el ‘Minotaure’. Despuix de sobornar als guàrdies, la reina va lliberar a Dédalo, que havia segut encarcerat a causa d'este delicte. En acabant de que el seu fill fora tirat a la mar, va ser dut en barco a Cumas.[26] Els poetes romans diuen que s'havien designat dos morades per als fantasmes dels morts impíos a la vora del fétido riu Aqueronte: un passage conduïx a l'adúltera Clitemnestra i un atre a Pasífae.[27]
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ Pasífae: Plantilla:Lang-grc Pasipháē. Segons l'índex onomàstic de Els mits grecs de Robert Greus, el seu nom significa ‘la que lluïx per a tots’, és dir, Pasífae és un atre nom per a referir-se a la llum de la Lluna.
- ↑ Sua, veu «Pasífae»
- ↑ 3,0 3,1 Pierre Grimal: Diccionari de mitologia grega i romana, veu «Pasífae»
- ↑ Antonino Lliberal, Metamorfosis, 41.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 Pseudo-Apolodoro: Biblioteca mitològica I 9, 1
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Diodoro Sículo: Biblioteca històrica IV, 60, 4
- ↑ Apolonio de Rodas: Argonáuticas III, 999
- ↑ Higino: Faules, 40
- ↑ Antonino Lliberal: Metamorfosis, 41
- ↑ 10,0 10,1 10,2 Tzetzes: sobre Licofrón, 174
- ↑ 11,0 11,1 Plutarco: Vides paraleles Agis, IX, 2.
- ↑ Primer Mitógrafo Vaticà, 201
- ↑ Higino: Faules, prefacio.
- ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 Pseudo-Apolodoro: Biblioteca mitològica III 1, 3
- ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 Diodoro Sículo: Biblioteca històrica IV 77, 1—7
- ↑ 16,0 16,1 16,2 Higino: Faules, 40
- ↑ Escolio a Eurípides, Hipólito 47
- ↑ Escolio a Eurípides, Hipólito 887
- ↑ Servio: Comentari a Virgilio, Bucólicas, v. 57
- ↑ Eurípides: Els cretenses, frs. 472–480 (esp. fr. 472i–f, discurs de Pasífae) en TrGF V (Eurípides); ed. August Nauck, Tragicorum Graecorum Fragmenta; cf. també testimonis papiráceos de Oxirrinco (P.Oxy. XXVII 2455)
- ↑ Baquílides, fr. 26
- ↑ Filóstrato: Imàgens I, 16
- ↑ Ovidio: Ars Amatoria I 289, s.
- ↑ Hesíodo: Catàlec de dònes, fr.145 (en el Papir de Tebtunis, 690)
- ↑ Ovidio: Les metamorfosis VIII, 130 ss.
- ↑ Segon Mitógrafo Vaticà, 149
- ↑ Propercio: Elegies IV, 7
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Pasífae» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.