Anar al contingut

Península itálica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Satellite image of Italy in March 2003.jpg
Península itálica


La península itálica, italiana o apenina, és una de les tres grans penínsulas del sur d'Europa, junt a la balcànica i la ibèrica; i es troba situada en el centre del Mediterràneu, entre les mars Ligur i Tirreno a l'oest, i Adriático i Jónico a l'est.

Llimita al nort: o en el costat sur dels Alps o en els Apenins septentrionals o en el riu Po - segons el criteri de definició adoptat -; mentres a l'est la mar Adriático i la mar Jónico la separen de la península balcànica, en este últim que, en el seu costat sur, la separa també de la illa de Sicília a través del estret de Mesina (d'a penes 2,0 km); a l'oest, en canvi, les aigües de la mar Tirreno i de la mar Ligur, la separen de les illes de Còrsega i Cerdenya.[1]

Els llímits geogràfics de la península itálica no estan clars, acceptant-se unes voltes el curs del riu Po, unes atres una llínea que unix el golf de Gènova en el golf de Venècia, i unes atres la pròpia cordillera dels Alps. No obstant, en sentit estricte, no formarien part de la península els territoris continentals del nort d'Itàlia (com les zones alpines i la planura del Po); ademés de les illes de Sicília, Cerdenya i Còrsega.[2]

Tota la península, administrativamente, pertany a la República Italiana, llevat els microestats de Sant Marino i Ciutat del Vaticà.[3] Esta es caracterisa per la seua forma de «bota», per #lo que és cridada en italià Lo Stivale («La Bota»). És una de les penínsules més grans d'Europa, estenent-se uns 1200 km de noroest a surest.

Entre els seus accidents geogràfics més significatius, es troba la cadena montanyosa dels Apenins, que s'estén a lo llarc de tota la península des del centre de la regió de Ligúria, a on es troba en els Alps.[4] El seu mont més alt és el Corno Gran, situat en el massiç del Gran Sasso, dins dels Montes Abruços, en els Apenins centrals;[5] mentres, un dels seus monts més coneguts, el Vesubio, situat prop del golf de Nàpols, és un volcà actiu que ha mostrat activitat des de fa milenis, en algunes #erupció célebres com la que va afectar a les ciutats de Pompeya, Estabia i Herculano, en l'any 79 d. C.[6]


A partir de l'II mileni a. C., es varen desenrollar en la península itálica múltiples cultures, tant preindoeuropeas (com els etruscs en Etruria o els ligures en Ligúria), com indoeuropeas; ya siga natives de la pròpia península (les itálicas dels llatins, sabinos, samnitas, umbros, picenos, etc.), ya siga procedents de fòra (els celtes instalats en el nort peninsular i els antics grecs establits en la mitat sur de la península, en la cridada Magna Grècia). Posteriorment, la regió del centre-oest peninsular coneguda com Lacio, va ser el breçol de la civilisació romana, que va federar i va absorbir als demés pobles peninsulars baixe un únic règim durant el seu etapa republicana, veent després nàixer el Imperi romà i convertint la península itálica, baixe el nom de Itàlia, en el seu centre polític, econòmic i cultural durant la Antiguetat clàssica; i per això constituint una peça clau en la configuració de la cultura occidental.[7]

Etimologia

[editar | editar còdic]

El nom de Itàlia ha segut usat des d'antic, a lo manco des de el VIII, inicialment per a designar a les regions del sur, i posteriorment també a les del centre, de la que es coneix com a península itálica, fent referència als pobles itálicos, parlants de les llengües anomenades igualment.[8]

Segons l'historiador grec Antíoco de Siracusa, el vocablo Itàlia designava, abans de el V,[9] a la part meridional de l'actual regió italiana de Calàbria —l'antic Brucio—, habitada pels itàlii, el grup més meridional dels itálicos (actualment esta zona comprén les províncies calabreses de Reggio, Vibo Valentia i parts de la província de Catanzaro).[10] És possible que els itálicos prengueren el seu nom d'un animal-tòtem, el vedell, que, en una lluntana primavera sagrada, els havia guiat fins als llocs en els que es varen assentar definitivament. També segons l'arqueòlec Pallottino el nom de Itàlia derivaria del gentilici d'un dels pobles itálicos natius de la regió de Calàbria, els (v)itàlii, el qual mútua el seu nom del seu animal sagrat: el vedell (viteliú en idioma osco, vitulus en llatí i vitello en italià); i que va ser usat pels antics grecs com a terme general per a designar als habitants de tota la península.[11]


En el II, l'historiógraf grec Polibio cridava Itàlia al territori comprés entre el estret de Mesina i els Apenins septentrionals, encara que el seu contemporàneu Catón el Vell va estendre el concepte territorial d'Itàlia fins al arc alpí. El terme es va consolidar de manera definitiva sobretot des de que, la ciutat itálica de Roma, a partir de el V, va unificar gradualment tota la península conquistant i federant al restant de pobles itálicos peninsulars, escomençant pels llatins, dels quals la mateixa constituïa un llogaret, i terminant en els etruscs cap al nort i els brucios cap al sur, unificant aixina tot el territori peninsular baixe un únic règim i donant-li nom de Itàlia, la qual, des de llavors, constituirà el territori metropolità de la mateixa Roma.[12][13]

El nom de Itàlia va ser usat també en monedes falcades durant la guerra Social per la coalició dels socii (aliats) itálicos, en lluita contra Roma i les demés ciutats itálicas ya proveïdes de ciutadania romana, per a obtindre, a la seua volta, la plena ciutadania romana,[14] la qual va ser otorgada despuix de la guerra Social a tots els habitants lliures d'Itàlia a través de la Lex Plautia Papiria.[15] Posteriorment, el nort d'Itàlia (ex Galia Cisalpina), va ser afegit oficialment al territori de l'Itàlia romana en el curs de el I, duent aixina, de iure , el nom d'Itàlia fins als peus dels Alps.[16]

Panorama general

[editar | editar còdic]

Comprendre el mapa ètnic de la península itálica al principi de la seua història significa prendre consciència de la movilitat que en ella té lloc, per lo manco, a lo llarc de les diferents fases de la Edat del Ferro, per a lo que també cal tindre en conte el caràcter específic de les fonts.[17] La arqueologia resenya els canvis en els materials, les seues transformacions, #difusió, superposicions, no sempre resultat de canvis ètnics.[17]


Les fonts lliteràries pertanyen a una época en que el mapa sofrix noves alteracions, o be per la presència de colónies gregues, o be per la expansió romana en Itàlia i la consegüent

unificació dels pobles itálicos.[17] Per fi, són precisament estos fenomens els mateixos que provoquen l'alteració total del mapa etnogràfic primitiu i els que promouen, d'una atra part, l'autèntica identificació dels grups ètnics com realitats històriques en consciència de tindre una personalitat colectiva pròpia.[17]

Només en la Edat del Ferro, com a primer fenomen històric en el sentit d'iniciar el desenroll dels elements suficients per a crear les imàgens que favorixen l'identificació ètnica, comencen a donar-se les circumstàncies que permeten el reconeiximent dels pobles.[17] Cada volta està més admés que el mateix procés d'identificació dels grups llingüístics, l'establiment de llímits diferenciadores tant com les mútues influències, es produïx en la Itàlia protohistòrica a conseqüència de les migracions, pero també dels distints modos de contacte que s'operen com a resultat de la trobada de #colectivitat en que les traces comunes s'alternen en traces desiguals, que afecten tant als nivells culturals com als socials i econòmics.[17]


Si els estudis arqueològics han aportat resultats capaços de configurar una seqüència cultural de la península itálica des de la prehistòria a la història, si els estudis de llingüística comparada, principalment del àrea indoeuropea, han proporcionat ademés un mapa a on es diferencien les ramificacions de la llengua comuna, si les tradicions antigues han transmés també les imàgens d'un mosaic de pobles en que no sempre és fàcil fer coincidir les distintes fonts, tots els coneiximents adquirits en cada camp varen anar durant molt temps per camins separats, i les versions procedents de la arqueologia, de la llingüística o de l'interpretació de les fonts, es varen mantindre sense comunicacions entre elles.[17]

Afortunadament, des de fa ya prou temps, s'estan realisant nous esforços des de cada camp per a aplegar a una coordinació dels resultats.[17] L'esforç és evidentment digne de alabanza i els progressos apareixen favorables.[17] No obstant, també s'han manifestat diversos problemes procedents de la mateixa metodologia utilisada per a l'estudi, problemes que, des de després, només s'han fet a la llum gràcies a l'aplicació mateixa, rigorosa i sistemàtica de dita metodologia.[17] L'identificació estricta de cada fenomen arqueològic en cada variant llingüística o en cada menció de la nomenclatura ètnica en les fonts antigues no sempre respon a la realitat històrica.[17]

Llengües

[editar | editar còdic]

Sobre el panorama llingüístic d'Itàlia, el seu estudi du a conclusions similars.[17] Les comunitats dels ligures són les predominants en la Itàlia primitiva, aixina com els pobles itálicos —i especialment els itálicos pertanyents al subgrup llatí-falisco— constituïxen el núcleu que, a través del llatí, s'impondria en época històrica per mig de la expansió romana.[17] Queda de moment al marge el poble etrusc, que, en una implantació problemàtica i un evident protagonisme a mitan de l'I mileni a. C., resulta per fi també absorbit en el procés d'expansió romana.[17] En l'actualitat, la llengua més estesa i parlada en tota la península itálica és el italià, sent l'idioma oficial d'Itàlia, la Ciutat del Vaticà i Sant Marino. Aixina mateix, es parlen atres dialectes i idiomes, tals com el grecocalabrés en el extrem sur de la península.[18]

Geografia política

[editar | editar còdic]

Des del punt de vista polític, la península italiana en sentit estricte (és dir, excloent l'Itàlia insular i l'Itàlia septentrional),[19] està dividida en els tres Estats que s'enumeren en la següent taula:[2][20]

Nom Població Superfície (km²) Capital Llengua(s)/oficial(és)
ITA República Italiana 60 567 342[21] 131 275[21] Roma italià
SMR Serenísima República de Sant Marino 33 191 61,2 Ciutat de Sant Marino italià
VAT Ciutat del Vaticà 836 0,44 Ciutat del Vaticà italià, llatí
Total 60673432 131 336, 64

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Encyclopædia Britannica: Italian peninsula».
  2. ↑ 2,0 2,1 De Agostini Ed., L'Enciclopèdia Geografica - Vol. I - Itàlia, 2004, p.78
  3. ↑ «L'Enciclopèdia del Sapere: Penisola italiana».
  4. ↑ «Enciclopèdia Treccani: Geografia degli Appennini».
  5. ↑ «Encyclopædia Britannica: Abruzzi Apennines».
  6. ↑ «donar%20ca. Enciclopèdia Treccani: Mont Vesuvio».
  7. ↑ «The Glory of Italy and Rome’s Universal Destiny in Strabo’s Geographika, in: A. Fear – P. Liddel (eds), Historiae Mundi. Studies in Universal History. Duckworth: London 2010: 87-101.».
  8. ↑ «Encyclopædia Britannica: History of ancient Italic people. Encyclopaedia Britannica».
  9. ↑ «Sen. Berlingieri: Origine del nome Itàlia».
  10. ↑ Etimologia d'Italià, etimologias.dechile.net, Consultat el 21 d'octubre de 2009.
  11. ↑ Guillotining, M., History of Earliest Italy, trans. Ryle, M & Soper, K. En Jerome Lectures, Seventeenth Séries, p. 50.
  12. ↑ «Encyclopædia Britannica: Italy, ancient Roman territory».
  13. ↑ «Encyclopædia Britannica: Sharply distinguished from Italy were the provinces of the empire.».
  14. ↑ «Dr. Christopher J. Dart:The Social War, 91 to 88 BCE.A History of the Italian Insurgency against the Roman Republic».
  15. ↑ «Gall Anna Rosa, Università degli Studi vaig donar Bari: lex Plautia Papiria». Archivat des d'el original, el 29 de novembre de 2020. Consultat el 22 de decembre de 2021.
  16. ↑ «Università Ca' Foscari vaig donar Venezia: La Gallia Cisalpina, dalla morte vaig donar Cessara alle lotte triumvrali. (Lex Roscia del 49 a.C. - Annessione all'Itàlia romana 42 a.C.)».
  17. ↑ 17,00 17,01 17,02 17,03 17,04 17,05 17,06 17,07 17,08 17,09 17,10 17,11 17,12 17,13 Plácido Suárez; González Wagner, {{{nom3}}} (1991). «Roma i la península itálica», La formació dels estats en el Mediterràneu occidental, Vallehermoso: #Síntesis, pp. 9 i 10. ISBN 8477381046.
  18. ↑ Tullio, de Mauro (2014). Storia linguistica dell'Itàlia repubblicana: dal 1946 ai nostri giorni. Editori Laterza, ISBN 9788858113622
  19. ↑ Vocabolario Treccani, voce Peninsulare
  20. ↑ (1957).I: L'Itàlia fisica
  21. ↑ 21,0 21,1 Solament Itàlia central i Itàlia meridional

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Sara De Fanti, Marco Sazzini, Cristina Giuliani, Federica Frazzoni, Stefania Sarno, Alessio Boattini, Donata Luiselli, et al. 2015. "Inferring the genetic history of lactase persistence along the Italian peninsula from a large genomic interval surrounding the LCT gene." American Journal Of Physical Anthropology no. 4: 708.
  • Luca Pandolfi, Leonardo Maiorino, Gabriele Sansalone. 2015. "Did the Clapix Pleistocene climatic changes influence evolutionary trends in body size of the ret deer? The study case of the Italian Peninsula." Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology 110.
  • Speranza, G., Vona, A., Vinciguerra, S., & Romà, C. (2016). Relating natural heterogeneities and rheological properties of rocksalt: New insights from microstructural observations and petrophyisical parameters on Messinian halites from the Italian Peninsula. Tectonophysics, 666103-120.
  • Strani, F., DeMiguel, D., Sardella, R., & Bellucci, L. (2015). Paleoenvironments and climatic changes in the Italian Peninsula during the Early Pleistocene: evidence from dental wear patterns of the ungulate community of Cost Sant Giacomo. Quaternary Science Reviews, 12128-35.
  • Margheriti L, Lucente F, Salimbeni S, et al. Large-scale coherent anisotropy of upper mantle beneath the Italian peninsula comparing quasi-Love waves and SKS splitting. Journal Of Geodynamics [serial online]. December 1, 2014;82(SI : Geodynamics of the Mediterranean):26-38.


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Península_itálica&oldid=618778»