Anar al contingut

Mitologia romana

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Mitologia romana

La mitologia romana (en grec: Ρωμαϊκή μυθολογία, en llatí: Mythologia Romana), és dir, les creències mitològiques dels habitants de la antiga Roma, pot considerar-se formada per dos parts: la primera, majoritàriament antiga i ritualista, representava els mits i cults autòctons;[1] la segona, principalment tardana i lliterària, consistix en la fusió de l'anterior en varis préstams, procedents de la mitologia grega.

No hi ha una classificació rigorosa sobre la manera de catalogar als deus, númenes i genis de la mitologia romana. A lo manco es té en consideració en diferenciar als deus Consentes (dotze deus principals), la Tríade Capitolina, els deus de l'infern (vaig donar inferi), els del lucre (dei lucrii), els dels #naiximent (vaig donar nixi), els especialisats deus indígetes, els númenes colectius (lares, manes, penates, genis), les #abstracció personificadas (a sovint femenines), el cult imperial i els cults de deus estrangers (com Cibeles, Sol Invictus o Mitra).

Naturalea del mit romà

[editar | editar còdic]

Els romans no tenien relats seqüencials dels seus deus, comparables a la Titanomaquia o la seducció de Zeus per Hera, fins que els seus poetes varen començar a adoptar els models grecs a finals del periodo republicà. No obstant, #lo que sí tenien era:

  • Un sistema molt desenrollat de rituals, escoles sacerdotales i panteones de deus relacionats.
  • Un ric conjunt de mits històrics sobre la fundació i auge de la seua ciutat per part d'actors humans en ocasionals intervencions divines.

Ya que el ritual eixercitava en la religió romana el paper central que el mit va tindre per als grecs, a voltes es dubta de que els romans tingueren una mitologia autòctona. Esta percepció és producte del Romanticisme i de la erudición clàssica de el XIX, que valorava la civilisació grega com a més "autènticament creativa" [2] Des del Renaixença fins a el XVIII, no obstant, els mits romans varen servir d'inspiració sobretot per a la pintura europea.[3] La tradició romana és rica en mits històrics, o llegendas, relatius a la fundació i auge de la ciutat. Estes narracions se centren en els actors humans, en només l'intervenció ocasional de les deidades, pero en un omnipresent sentit del destí divinamente ordenat. En els primers temps de Roma, l'història i el mit mantenen una relació mútua i complementària.[4] Com senyala T. P. Wiseman:

"Les històries romanes seguixen important, com varen importar a Dante en 1300 i a Shakespeare en 1600 i als pares fundadors dels Estats Units en 1776. ¿Qué fa falta per a ser ciutadà lliure? ¿Pot una superpotencia seguir sent una república? ¿Cóm es convertix una autoritat bienintencionada en una tirania assessina?"[3]

Les principals fonts del mit romà inclouen la Eneida de Virgilio i els primers llibres de l'història de Livio, aixina com les Antiguetats romanes de Dionisio. Atres fonts importants són els Fasti d'Ovidio, un poema de sis llibres estructurat segons el calendari religiós romà, i el quart llibre d'elegies de Propercio. També apareixen escenes del mit romà en la pintura mural romana, en la monedes i en la escultura, especialment en els relleus.

Mits fundacionals

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Fundació de Roma.


Els romans tenien una rica panoplia de llegendes sobre la fundació i primera expansió de la seua pròpia ciutat. Ademés d'estes tradicions d'orige majoritàriament local, a este sortit es va afegir material procedent de les llegendes heròiques gregues en una época primerenca, fent per eixemple a Eneas antepassat de Rómulo i Rem.

La Eneida i els primers llibres de Livio són les millors fonts exhaustives per a estos Mits fundacionals de Roma. El material de la llegenda heròica grega es va empeltar en este tronc natiu en una data primerenca. El príncip troyano Eneas va ser presentat com a espós de Lavinia, filla del rei Llatí, antepassat patronímico dels Latini, i per tant, a través d'una enrevesada genealogia revisionista com a antepassat de Rómulo i Rem. Per extensió, els troyanos varen ser adoptats com a antepassats mítics del poble romà.[5]

Atres mits

[editar | editar còdic]

Els mits característics de Roma solen ser polítics o morals, és dir, tracten del desenroll del govern romà d'acort en la llei divina, expressada per la religió romana, i de demostracions de l'adheriment de l'individu a les expectatives morals (mos maiorum) o dels fracassos en fer-ho.

  • Rapte de les sabinas, explicant l'importància de les Sabinas en la formació de la cultura romana, i el creiximent de Roma a través de conflictes i aliances.
  • Numa Pompilio, el segon rei de Roma sabino que es va associar en la nimfa Egeria i va establir moltes de les institucions llegals i religioses de Roma.
  • Servio Tuli, sext rei de Roma, els misteriosos orígens del qual varen ser lliurement mitificados i de qui es dia que havia segut amant de la deesa Fortuna.
  • La Roca Tarpeya, i per qué s'utilisava per a l'eixecució de traïdors.
  • Lucrecia, el sacrifici del qual va provocar el derrocament dels reis de Roma i l'establiment de la República.
  • Clelia, una dòna romana presa com a rehé per Lars Porsena. Va escapar del campament clusano en un grup de vérgens romanes.
  • Horacio Cocles|Horacio en el pont]], sobre l'importància del valor individual.
  • Cayo Mucio Escaevola, que va ficar la mà dreta en el fòc per a demostrar la seua llealtat a Roma.
  • Céculo i la fundació de Praeneste.[6]
  • Manlio i les oques, sobre l'intervenció divina en la Asedío gálico de Roma.[7]
  • Relats pertanyents a les festes Nonae Caprotinia i Populifugia.[8]
  • Coriolano, una història de política i moral.
  • La ciutat etrusca de Corythus com "breçol" de la civilisació troyana i italiana.[9]
  • L'arribada de la Gran Mare (Cibeles) a Roma.[10]

Mitologia antiga sobre els deus

[editar | editar còdic]

El model romà tenia una forma molt diferent a la dels antics grecs de definir i concebre als deus. Per eixemple, en la mitologia grega Deméter (Ceres) era caracterisada per una història molt coneguda sobre el seu dolor pel rapte de la seua filla Perséfone (Proserpina) a mans d'Hades (Plutó). Els antics romans, pel contrari, concebien a Ceres com una deidad en un sacerdot oficial cridat Flamen, subalterno dels flamines de Júpiter, Mart i Quirino, pero superior als de Flora i Pomona. També se li considerava agrupat en una tríade en atres dos deus agrícoles, Liber i Llibera, i se sabia la relació de deus menors en funcions especialisades que li assistien: Serritor (escardat), Mĕssor (collita), Convector (transport), Conditor (almagasenage), Insitor (sembra) i vàries dotzenes més. Aixina que, la «mitologia» romana arcaica, a lo manco referent als deus, no estava formada per relats sino més be pel entrelazamiento i les complexes interrelacions entre deus i humans.

Varrón i Ennio es referixen a dotze deus principals (vaig donar consentes), sis deus (Júpiter, Mart, Mercurio, Neptú, Vulcano, Apolo) i sis deeses (Juno, Vesta, Minerva, Ceres, Diana, Venus).[11] Varrón elabora una llista de vint, incloent als anteriors i afegint nous (vaig donar selecti): Jano, Saturn, Geni, Sol, Orco, Líber, Telus i Lluna.[12] Entre els deus que tenien flamen estaven, ademés: Quirino, Carmentis, Falacro, Flora, Furrina, Pomona, Portuno, Volturno i Palatua (guardiana del mont Palatino).[13]Varrón, de nou, engloba una categoria de parelles divines, que favorixen als llauros. Primerament Júpiter i Telus, com el cel i la terra, comprenen tots els fruts de l'agricultura. Els cursos de Sol i Lluna són vigilats en tots els assunts de la sembra i la collita. Els fruts de Ceres i Liber són els més necessaris puix és pel seu favor que l'aliment i la beguda provenen de la granja. Robigo i Flora, quan són propicis, provoquen que la roya no danye el gra ni els arbres; en honor de Robigo s'ha establit la Robigalia i en honor de Flora les Floralias. Minerva i Venus, que protegixen les oliveres i els jardins i en el seu honor s'ha establit la Vinalia. Finalment Limfa i Bonus Eventus, ya que sense humitat tota labranza de la terra és estèril.[14]


La religió original dels primers romans va ser modificada per l'adició de numeroses i contradictòries creències en époques posteriors, i per l'assimilació de grans porcions de la mitologia grega. Lo poc que se sap sobre la religió romana primitiva no és gràcies a relats de l'época sino a escritors posteriors que varen buscar preservar les velles tradicions de l'oblit en el que estaven caent, com l'estudiós de el I Marco Terencio Varrón. Atres escritors clàssics, com el poeta Ovidio en els seus Fastos (‘calendari’), varen ser fuertemes pels models helenísticos, i en les seues obres es recorre en freqüència a les creències gregues per a reblir els buits de les tradicions romanes.

#Genealogia divines

[editar | editar còdic]

Higino, emulant als poetes grecs —en especial la Teogonía— elabora la genealogia dels deus a la manera helènica. Diu que de Calígine va emergir Caos i abdós, units, varen engendrar a Nox («Nit») i Dies («Dia») i també a Érebo i Éter (obscuritat i lluminositat). Nit i Érebo varen ser pares de #abstracció obscures, entre elles Fatum («Destí»), Senectus («Vellea»), Mors («Mort»), Somnus («Somi»), Somnia («Ensomis»), Amor, Discòrdia, Némesis, Estigia, Parcas i Hespérides. Pero d'Éter i Dia varen nàixer Terra («Terra»), Caelus («Cel») i Mare («Mar»).[15] La Terra, per sí mateixa, va engendrar a Pitón, la serp divina.[16]

Éter i la Terra també varen engendrar una funesta prole, entre ells Dolus («Astúcia»), Luctus («Pesadumbre»), Oblivio («Oblit»), Socordia («Gos») i Timor-Leste («Por»). Despuix d'ells varen nàixer els Titanes i atres sers preolímpicos: Oceà, Temis, Tàrtar, Ponto, Cíclopes, Centimanos, Atles, Hiperión, Pol, Saturn, Ops, Moneta, Dione i #Fúria. Pero de Tàrtar i Terra varen nàixer els Jagantes, entre ells Encélado, Astreo, #Pala, Tifó i Jápeto.[17] Del jaganta #Pala i Estigia varen nàixer Escila, Vis, Invidia, Potestas, Victoria, les fonts i els #llac.[18] De Tifó i Equidna varen nàixer els mònstruos de la mitologia: Gorgona, Cerbero, el dragó de la Cólquida, Escila el mònstruo marí, Quimera, la Esfinge de Tebas, la Hidra de nou caps i el dragó de les Hespérides.[19]


Sobre els deus aquàtics, de Ponto i Mar varen nàixer els peixos. D'Oceà i Tetis varen nàixer les Oceánides, entre elles Argía, Clitia, Eurínome i Metis. De la mateixa #sement els Rius, entre ells Estrimón, Nilo, Cefiso, Ismeno, Aqueloo, Simunte, Ínaco, Alfeo i Escamandro. De Ponto i Terra varen nàixer Taumante, Ceto, Nereo i Forco. Nereo i Doris varen engendrar a les cinquanta Nereidas. Ceto va tindre en Forco a les Fórcides i en Gorgón a les Gorgonas.[20] De Neptú i Medusa, una de les Gorgonas, varen nàixer Pegàs i Crisaor, i d'est i Calírroe va ser Gerión, que tenia tres cossos.[21] Aqueloo i Melpómene varen tindre a les Sirenes,[22] pero Taumante i Electra a Iris i les tres Harpías.[23]

Sobre la descendència dels Titanes, Pol i Febe varen engendrar a Latona, Asteria, Perses i Palante. De Jápeto i Clímene varen nàixer Atles, Epimeteo i Prometeo. D'Hiperión i Etra varen nàixer Sol, Lluna i Aurora. De Saturn i Ops varen nàixer Vesta, Ceres, Juno, Júpiter, Plutó i Neptú. Seguint en la mateixa llínea, de Saturn i Fílira va nàixer Quirón. Astreo i Aurora varen engendrar als Vents pero Atles i Pléyone varen tindre a les Pléyades.[24] De Sol i Perse varen nàixer Circe, Pasífae, Eetes i Perses. De Eetes i Clitia va nàixer Medea, pero Sol i Clímene varen tindre a Faetonte i les Faetóntides.[25]

Júpiter estava desposado en Juno; d'abdós varen nàixer Mart, Juventas i Llibertes.[26] Pero Minerva va nàixer del cap de Júpiter sense mare i Vulcano de Juno sense pare.[27] De Venus i Mart varen nàixer Harmonía i Formido,[28] i Salamandra va nàixer de Neptú i Anfitrite.[29] Júpiter també va ser pare del restant de deus: en Dione va tindre a Venus, en Eurínome a les Gràcies, en Temis a les Hores, en Ceres a Proserpina, en Moneta a les Muses, en Lluna a Pandía, en Maya a Mercurio, i també en Latona a Apolo i Diana.[30]

Deus natius romans i itálicos

[editar | editar còdic]

Varrón cita als deus sabinos adoptats pels romans, a saber: «Feronia, Minerva i els deus Novensides, dels sabinos. Pels mateixos, diem Pales, Vesta, Salus, Fortuna, Fons, Fides. I a llengua dels sabinos oloren els altars que per promesa del rei Tacio varen ser consagrats en Roma, puix, com diuen els Anals, els va prometre a Ops, a Flora, a Vediove i a Saturn, a Sol, a Lluna, a Vulcano i a Sumano, i aixina mateix a Larunda, a Terme, a Quirino, a Vortumno, als lares, a Diana i a Lucina. I alguns noms d'estos tenen les seues raïls en una i una atra llengua, com els arbres que, naixcuts en un llímit de terres, serpentean dins d'una i una atra. En efecte, pugues Saturn haver rebut ací la seua denominació per una raó distinta que entre els sabinos, i de la mateixa manera Diana, sers dels que s'ha parlat anteriorment».[31]

Hi ha una flota de deus que pertanyen al amplísimo grup dels cridats Indígetes (fins a cent xixanta noms) o deus invocats en les preces cridades indigamenta, i enumerats en diversos texts, molt especialment, presos de les Antiquitates rerum divinarum i atres obres de Varrón, en La ciutat de Deu d'Agustín de Hipona.

Les pràctiques rituals romanes dels sacerdots oficials distinguien clarament dos classes de deus: els vaig donar indigetes i els vaig donar novensides o novensiles. Els indigetes eren els deus originals de l'estat romà (vejau Vaig donar indigetes), i el seu nom i naturalea estan indicats pels títuls dels sacerdots més antics i per les festes fixes del calendari. Els novensides eren divinitats posteriors els cults de les quals varen ser introduïts en la ciutat en el periodo històric, normalment en una data coneguda i com a resposta a una crisis específica o necessitat percebuda.

Les divinitats romanes primitives incloïen, ademés dels vaig donar indigetes, un montó dels cridats deus especialistes els noms dels quals eren invocats en realisar diverses activitats, com la collita. Els fragments dels vells rituals que acompanyaven a estos actes com el llaurat o la sembra revelen que en cada part del procés s'invocava a una deidad diferent, estant el nom de cada una d'elles derivat regularment del verp per a l'operació. Estes divinitats poden ser agrupades baix el terme general de deus assistents o auxiliars, que eren invocats junt en les deidades majors. Els antics cults romans eren més un polidemonismo que un politeisme: els conceptes que els adoradores tenien dels sers invocats consistien en poc més que els seus noms i funcions, i el numen o ‘poder’ del ser es manifestava en formes altament especialisades.


El caràcter dels indigetes i les seues festes mostren que els antics romans no solament eren membres d'una comunitat agrícola sino que també estaven orgullosos de lluitar i molt involucrats en la guerra. Els deus representaven distintivamente les necessitats pràctiques de la vida diària, com les sentia la comunitat romana a la que pertanyien. S'entregaven escrupulosament als ritos i ofrenes que consideraven apropiats.

Aixina, Jano i Vesta guardaven la porta i la llar, els Lares protegien el camp i la casa, Pales les pastures, Saturn la sembra, Ceres el creiximent del gra, Pomona la fruta, i Consus i Ops la collita. Inclús el majestuós Júpiter, rei dels deus, era honrat per l'ajuda que les seues pluges donaven a les granges i vinyes. En el seu més ampli caràcter era considerat, a través de la seua arma de rajos, el director de l'activitat humana i, pel seu ampli domini, el protector dels romans en les seues expedicions militars dellà les fronteres del seu propi país. Prominents en l'época més antiga varen ser els deus Mart i Quirino, que a sovint s'identificaven entre sí. Mart era un deu de la guerra al que s'honrava en març i octubre. Els investigadors moderns creuen que Quirino va ser el patró de la comunitat militar en temps de pau.

Al cap del panteón primitiu es trobava la tríade Júpiter, Mart i Quirino (que els seus tres sacerdots, o flamines, tenien el major ranc), i Jano i Vesta. Estos deus antics tenien poca individualitat, i les seues històries personals carien de matrimonis i #genealogia. A diferència dels deus grecs, no es considerava que funcionaven de la mateixa forma que els mortals, i per això no existixen molts relats de les seues activitats. Este cult primitiu està associat en Numa Pompilio, el segon rei de Roma, de qui es creïa que va tindre com consorte i consellera a la deesa romana de les fonts i els parts, Egeria, a qui a sovint s'identifica com una nimfa en les fonts lliteràries posteriors. No obstant, es varen afegir nous elements en una época relativament primerenca. A la casa real dels Tarquinios es va atribuir en les llegendes l'establiment de la gran Tríade Capitolina, Júpiter, Juno i Minerva, que va assumir el lloc suprem en la religió romana. Atres #adició varen ser el cult a Diana en el mont Aventino i l'introducció dels Llibres Sibilinos, profecies de l'història del món que, segons la llegenda, varen ser comprades per Tarquinio a finals de el IV a la Sibila de Cumas.

Minerva
Hendrick Goltzius 		Tríade Capitolina clàssica: Júpiter, Juno i Minerva
Jacopo Zucchi 		Juno
Jan Nagel

Deus estrangers

[editar | editar còdic]

L'absorció de deidades locals veïnes va tindre lloc a mida que l'estat romà conquistava el territori veí. Els romans solien concedir als deus locals del territori conquistat els mateixos honors que als deus antics que havien segut considerats propis de l'estat romà. En molts casos les recent adquirides deidades eren invitades formalment a dur el seu domicili a nous santuaris en Roma. En Plantilla:AC, la figura de cult representativa de Cibeles va ser retirada de Pesino (Frigia) i acolliment ceremoniosamente en Roma. Ademés, el creiximent de la ciutat va atraure a estrangers, als que es permetia continuar en l'adoració als seus propis deus. D'esta forma va aplegar Mitra a Roma i la seua popularitat en les legions va estendre el seu cult fins a tan llunt com Bretanya. El deu Sol Invictus deriva del mitraísmo, va tindre un cult prou estés entre els militars a partir de el III, apareix representat en algunes monedes falcades per Constantino I el Gran. Ademés de Cástor i Pólux, els assentaments conquistats en Itàlia semblen haver contribuït al panteón romà en Diana, Minerva, Hércules, Venus i atres deidades de menor ranc, algunes de les quals eren divinitats itálicas, procedint unes atres originalment de la cultura grega de Magna Grècia. Les deidades romanes importants varen ser finalment identificades en els més antropomórficos deus i deeses grecs, i varen assumir molts dels seus atributs i mits. Hi ha deus anatolios (Magna Mater, Cibeles), perses (Mitra), egipcíacs (Isis, Serapis) o celtes (Epona).


Catàlec de deus romans

[editar | editar còdic]

Alguns teónimos provenen dels texts de la poca mitologia pròpiament romana, de mans d'Ovidio, Virgilio i Higino. Entre estos es troben: Camenas, Canente, Carmenta, Egeria, Faune, Flora, Fonto, Jano, Juturna, Lara, Marica, Morfeo, Pico, Pomona, Príapo, Psique, Quirino, Silvano, Terme, Tiberino, Venilia, Vertumno, Virbio i Voluptuosidad.

Alguns noms composts són mers cults funcionals: Aca Larentia (Larentalia), Anna Perenna (Any Perenne), Ayo Locucio (el avisador), Bona Dea (Bona Deesa), Bonus Eventus (Event Bo), Dea Dia (Deesa Dia), Dea Tacita (Deesa Silenciosa), Mater Matuta (Mare Demà), Mutuno Tutuno (Mà Pene), Stata Mater (Mare Estat) i Vica Pota (conquistadora, dominadora).

Deus Consentes (deus olímpics)

[editar | editar còdic]

Els deus més importants dels romans —deus Consentes—, a lo manco en la mitologia, són solament els mateixos deus grecs en nom llatí —deus olímpics— i en algun que un atre atribut o anècdota específicament romans o itálicos.

Espanyol Llatí Deu grec equivalent Funció, característiques Atribut
Apolo[32] Apollo Apolo Deu associat al sol i patró de poetes, profetes, meges. És el deu filosòfic de lo apolíneo. La lira, l'arc i la flecha.
Baco

Líber

Bacchus

Líber

Dioniso Deu de les vinyes, la fertilitat (dels varons) i inspirador dionisíaco del deliri bacante. Associat al vi, teatre i llibertat. El tirso.
Ceres Cĕres Deméter Deesa de l'agricultura, les mieses, la terra, els aliments i la fertilitat. Hoz, gavilla de blat, cornucopia, cereal
Cupido Cupīdo Eros Deu de l'amor i el desig. Arc i flecha.
Diana Vaig donarāna Artemisa Deesa de les selves (boscs), de la caça, guardiana de camins, associada a la lluna, les donzelles i els alumbramientos. La lluna, l'arc d'argent, la flecha i el carcaj.
Juno Iūno Hera Reina dels deus, protectora del matrimoni i de la família i associada en l'aire inferior. El pavo real i la corona.
Júpiter Iuppĭter Zeus Rei de l'Olimp, deu dels cels l'arma dels quals és el raig. Pare de deus i dels hòmens que administra la justícia i proveïx el destí. L'àguila, el raig i el ceptre.
Mart Mars Llaures Deu de la guerra, estacional (març) i pare del poble romà. L'espasa, l'escut i el caixco.
Mercurio Mercurĭus Hermes Deu del comerç i negociacions, paraula i eloqüència, lladres i diners; heralt dels deus. El Pegàs, el caduceo, les sandalias aladas i el bosso.
Minerva Minerva Atenea Deesa del saber, guerra i tejeduría. Protectora de l'educació, les institucions polítiques i de les ciències i arts. El caixco, l'escut, la llança, l'olivera i el muçol.
Neptú Neptūnus Poseidón Deu i rei de les mars, de l'aigua dolça (rius i fonts) i els cavalls. La fitora i els cavalls blancs.
Plutó

Orco

Plūto o Plūton

Orcus

Hades Deu i rei del inframundo, de la terra i les riquees. La corona de ébano, el tro de ébano i el carro tirat per quatre cavalls negres.
Proserpina Proserpĭna Perséfone Reina del inframundo i deesa de la terra ctónica; està associada en la primavera, la germinació i la fertilitat (femenina). Antorcha, gavilla i granada.
Saturn Saturnus Cronos Deu del temps, l'agricultura i les estacions. Va ser depost per Júpiter. Hoz, dalla.
Venus Vĕnus Afrodita Deesa de l'amor i la bellea, associada a jardins, fertilitat i sexualitat. Paloma, mirto, rosa, closca
Vesta Vesta Hestia Deesa de la llar, la terra i guardiana del fòc sagrat. Antorcha, fòc, ruc.
Vulcano Volcānus o Vulcanus Hefesto Deu del fòc, els volcans i patró dels forns de forja. Herrero dels deus. L'enclusa i el martell.

Interpretatio romana

[editar | editar còdic]

L'immensa majoria de deus que provenien de la cultura netament grega varen ser adaptats, pels lliterats romans, en una grafia llatina partint de la grega. Aixina i tot els més célebres, en lo cultual i cultural i baixe el prisma de la interpretatio romana, varen ser equiparats a membres del seu propi panteón, basant-se en les possibles similituts: Aquilón (Bóreas), Aurora (Eos), Austro (Note), Belona (Enío), Caelus (Urà), Camenas (Muses), Concòrdia (Harmonía), Dies (Hemera), Esculapio (Asclepio), Estaciones (Hores), Estímula (Tione), Faune (Pa), Favonio (Céfiro), Flora (Cloris), Fortuna (Tíquet), #Fúria (Erinias), Gràcies (Cárites), Juventa (Hebe), #Limfa (Nimfes), Lucifer (Fòsfor), Lucina (Ilitía), Lluna (Selene), Mare (Talasa), Mors (Tánato), Nox (Nix), Ops (Rea), Parcas (Moiras), Portuno (Palemón), Salacia (Anfitrite), Salus (Higía), Sol (Heli), Somnus (Hipno), Telus (Gea) i Trivia (Hécate). També els héroes Hércules (Heracles) i Ulises (Odiseo).

A la manera helènica els romans adaptaven al llatí els elements primordials personificados (com Aether, Aurora, Caelus, Calçīgo, Dies, Erebus, Fluminae, Fontus, Lluna, Mare, Natura, Nox, Sol, Stellae, Terra, Venti) i les #abstracció divines, casi sempre femenines (Abundantia, Aeternitas, Concòrdia, Discòrdia, Formido, Fortuna, Honos, Juventas, Llibertes, Mors, Roma, Somnus, Victoria, Virtus).

Agustín de Hipona

[editar | editar còdic]

En La ciutat de Deu, Agustín de Hipona critica la multiplicació de deus en la religió romana mostrant cóm els pagans atribuïen un deu distint a cada realitat, funció o moment de la vida. En esta enumeració, Agustín posa de relleu, de manera crítica i irònica, cóm el paganisme romà dividia la realitat en innumerables poders divins, assignant una deidad específica a cada aspecte de la naturalea i de la vida humana.[33]


Segons expon, els romans identificaven el cel en Júpiter, l'aire en Juno, la mar en Neptú i les profunditats marines en Salacia. La terra corresponia a Plutó i les seues zones inferiors a Proserpina. En l'àmbit domèstic, Vesta protegia les llars i Vulcano les forges dels ferrers. Els astres eren divinizados en el Sol, la Lluna i les Estreles; els adivinos s'atribuïen a Apolo i les mercaderies a Mercurio. Jano presidia els començos i Terme els finals; Saturn representava el temps; Mart i Belona, la guerra. Les vinyes estaven baix el conte d'Uber i les mieses baix Ceres; les selves pertanyien a Diana i l'inteligència a Minerva.[33]

Agustín continua mostrant cóm inclús la generació i el naiximent es fragmentaven en múltiples divinitats: Llibere representava la força generativa masculina i Ubera la femenina; Diespiter duya a bon terme els #naiximent; Mena regulava la menstruació; Lucina assistia a les parturientas; Opis rebia als recent naixcuts en la terra; el deu Vaticà ajudava al chiquet a emetre el seu primer plany; Levana ho alçava del sol; Cunina cuidava del breçol; les Carmentes anunciaven el seu destí; Fortuna regia els successos imprevists.[33]

Inclús els actes més quotidians del creiximent infantil estaven repartits entre deus: Ruma donava llet, Potina la beguda i Educa l'aliment; Pavencia alluntava la por; Numeria ensenyava a contar; Camena a cantar; i Conso aconsellava. També uns atres númenes propiciaven l'acte sexual i la concepció: Venilla encorajava l'esperança de concebre una nova vida; Volupia el plaure d'amor; Agenoria de l'acte procreador; Estímula favorix els estímuls en que es mou l'home en excés a l'acte sexual; i Estrenua fa diligent a l'home en complir.[33]

Astronomia

[editar | editar còdic]

Molts objectes astronòmics duen el nom de deidades romanes, com els planetes Mercurio, Venus, Mart, Júpiter, Saturn i Neptú.


En la mitologia romana i grega, Júpiter coloca al seu fill naixcut d'una dòna mortal, el chiquet Heracles, en el pit de Juno mentres ella dorm per a que el bebé bega la seua llet divina i aixina es torne immortal, acte que dotaria al bebé de qualitats divines. Quan Juno es va despertar i es va donar conte de que estava alletant a un bebé desconegut, ho va espentar, part de la seua llet es va derramar i la llet que brotava es va convertir en la Via Làctea. En una atra versió del mit, Minerva li dona el Heracles abandonat a Juno per a que ho alimente, pero la contundència de Heracles fa que Minerva ho arranque del seu pit en dolor. La llet que ix a #chorrada forma la Via Làctea.[34][35][36]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ John North, Roman Religion (Cambridge University Press, 2000) pp. 4ff.
  2. ↑ T. P. Wiseman, The Myths of Rome (University of Exeter Press, 2004), prefacio (n.p.).
  3. ↑ 3,0 3,1 Wiseman, The Myths of Rome, prefacio.
  4. ↑ Alexandre Grandazzi, La fundació de Roma: Mit i història (Cornell University Press, 1997), pp. 45-46.
  5. ↑ Vejau també Lusus Troiae.
  6. ↑ J.N. Bremmer i N.M. Horsfall, Roman Myth and Mythography (University of London Institute of Classical Studies, 1987), pp. 49-62.
  7. ↑ Bremmer i Horsfall, pp. 63-75.
  8. ↑ Bremmer i Horsfall, pp. 76-88.
  9. ↑ Bremmer i Horsfall, pp. 89-104; Larissa Bonfante, Etruscan Life and Afterlife: A Handbook of Etruscan Studies (Wayne State University Press, 1986), p. 25.
  10. ↑ Bremmer i Horsfall, pp. 105-111.
  11. ↑ Varrón: De re rustica I 1, 4; Enno: Annales fr. 62, en J. Vahlen, Ennianae Poesis Reliquiae (Leipzig, 1903, 2a ed.).
  12. ↑ Varrón, citat en Agustín de Hipona, De civitate Dei VII, 7
  13. ↑ Forsythe, Gary: A Critical History of Early Rome: From Prehistory to the First Punic War. University of Califòrnia Press (2006)
  14. ↑ Varrón: De re rustica (Sobre l'agricultura) I 1, 1
  15. ↑ Higino: Fabulae, proemi 1—2
  16. ↑ Higino: Fabulae, proemi 34
  17. ↑ Higino: Fabulae, proemi 3—4
  18. ↑ Higino: Fabulae, proemi 17
  19. ↑ Higino: Fabulae, proemi 39
  20. ↑ Higino: Fabulae, proemi 5—9
  21. ↑ Higino: Fabulae, proemi 40—41
  22. ↑ Higino: Fabulae, proemi 30
  23. ↑ Higino: Fabulae, proemi 35
  24. ↑ Higino: Fabulae, proemi 10—16
  25. ↑ Higino: Fabulae, proemi 36—38
  26. ↑ Higino: Fabulae, proemi 20 i 24
  27. ↑ Higino: Fabulae, proemi 21 i 22
  28. ↑ Higino: Fabulae, proemi 29
  29. ↑ Higino: Fabulae, proemi 18
  30. ↑ Higino: Fabulae, 35
  31. ↑ Varrón: De lingua Llatina V, 74
  32. ↑ Note's que Apolo no té ni tan sols nomene itálico sino solament una adaptació del grec: Apollo, -ĭnis en lloc de Ἀπόλλων -ωνvos.
  33. ↑ 33,0 33,1 33,2 33,3 Agustín de Hipona: La ciutat de Deu, IV, 11
  34. ↑ «Myths about the Milky Way».
  35. ↑ Mythology: The Voyage of the Hero, Third edició, Oxford, England: Oxford University Press, p. 44. ISBN 978-0-19-511957-2.
  36. ↑ Ancient Greece and Rome (vol. 1: Academy-Bible), Oxford, England: Oxford University Press, p. 400. ISBN 978-0-19-538839-8.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • J.N. Bremmer and N.M. Horsfall, Roman Myth and Mythography (University of London Institute of Classical Studies, 1987),
  • Grimal (2010). Diccionari de mitologia grega i romana, Barcelona: Edicions Paidós. ISBN 978-84-493-2457-4.
  • Hamilton (2021). Mitologia, Barcelona: Editorial Ariel. ISBN 978-84-344-3319-9.
  • Ruiz d'Elvira (2011). Mitologia clàssica, 3ª edició, Madrit: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-2098-2.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Mitologia_romana&oldid=617602»