Anar al contingut

Odiseo

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:(Venice) Ancient Roman statues in the Museo archeologico nazionale - Ulysses.jpg
Odiseo
Per a atres usos d'este terme vore Odiseo (desambiguació).
Atall
Ulises


Odiseo o Ulises (en grec clàssic: Ὀδυσσεύς;[1][2] Ulixes en llatí)[3][4] va ser un dels héroes llegendaris de la mitologia grega. Apareix especialment com protagoniste epònim de la Odissea pero també és un personage destacat de la Ilíada, abdós obres atribuïdes a Homero. Apareixia també en varis poemes perduts del cridat cicle troyano i posteriorment en moltes atres obres.[5]

Era rei d'Ítaca, una de les actuals illes Jónicas, situada front a la costa occidental de Grècia. En la tradició homérica se nos presenta com a fill de Laertes i Anticlea, espós de Penélope i pare de Telémaco. La seua família va sofrir esperant-ho durant vint anys: dèu d'ells lluitant en la guerra de Troya i els atres dèu intentant retornar a Ítaca, bregant en els problemes i obstàculs que va tindre que afrontar i que es relaten en la Odissea.[5]

Odiseo és caracterisat en els poemes homéricos per la seua inteligència pràctica, astúcia i versatilitat de caràcter. El seu nom apareix freqüentment acompanyat de dos epítets: πολύμητις (polýmētis, «molt astut») i πολύτροπος (polýtropos, «de moltes manyes, fèrtil en recursos»). Este est últim especialment destacat en el primer vers de la Odissea i a sovint traduït com «de moltes senderes, de multiforme ingeni».[6][5]

En la tradició posterior, el pseudo-historiador Dares Frigio descriu a Odiseo com «segur, enganyós, de rostre alegre, d'estatura mija, eloqüent i inteligent», una caracterisació que reflectix ya una recepció tardana i moralisant del personage més que la formulació èpica original homérica.[7]

Orige i onomàstica

[editar | editar còdic]

La forma Ὀδυσ(σ)εύς s'utilisa des de la poesia èpica i a lo llarc del periodo clàssic, encara que també es troben atres formes. En inscripcions de ceràmiques gregues apareixen les variants Ὀλισεύς (Oliseús), Ὀλυσεύς (Olyseús), Ὀλυσσεύς (Olysseús), Ὀλυτεύς (Olyteús), Ὀλυττεύς (Olytteús) i Ὠλυσσεύς (Ōlysseús). La forma Οὐλίξης (Oulíxēs) està atestada en una font primerenca de la Magna Grècia (Íbico, segons Diomedes el gramàtic), mentres que el gramàtic grec Elio Herodiano arreplega la forma Οὐλιξεύς (Oulixeús).[1] En llatí clàssic tenim la forma culta Ulixes[3] i el seu derivat posterior, Ulysses, transmés tardíamente en llatí medieval.[4]


S'ha sugerit que el nom és d'orige no grec, possiblement ni tan sols indoeuropeo, en una etimologia desconeguda. Robert S. P. Beekes ha propost un orige pregriego. En la religió etrusca, el nom (i els relats) de Odiseo varen ser adoptats baix el nom de Uthuze (Oθuze), que ha segut interpretat com un préstam paralel procedent d'una forma minoica anterior del nom (possiblement Oduze).[8][9]

Abolengo i etimologia

[editar | editar còdic]

Odiseo és referit pel patronímico Laertíada (Λαερτιάδης, «fill de Laertes»).[10] Zeus va engendrar a Arcisio, este a Laertes i est a Odiseo.[11] El Catàlec de dònes, no obstant, ubica a Odiseo dins de les estirps genealògiques dels héroes grecs, i ho fa per via materna. Pertany, per abolengo, a l'estirp dels Deucálidas. En efecte, Odiseo era fill d'Anticlea, filla d'Autólico, fill de Filonis, filla de Deyoneo.[12] Est eren un d'Eólidas, nets d'Helén.[13] Céfalo, un atre fill de Deyoneo, es considera el ancestro epònim dels cefalenios,[14] poble que acaudillaba Odiseo durant la guerra de Troya.[15] Siga com anara, Odiseo tenia una germana menor anomenada Ctímene o Timena.[16]

Odiseo, com a arquetip de l'héroe relacionat en la μῆτις (‘astúcia’), estava vinculat en atres dos personages célebres per la seua inteligència i l'engany, Autólico i Sísifo. La tragèdia grega, de fet, afirmava que el pare de Odiseo havia segut en realitat Sísifo.[17] Durant la seua estància en la casa de Autólico, Sísifo va forçar a Anticlea, la filla d'est, ans que fora posteriorment entregada en matrimoni a Laertes. D'esta unió hauria naixcut Odiseo, raó per la qual algunes tradicions ho criden “sisifio” i expliquen aixina l'astúcia de l'héroe com heretada de Sísifo.[18]

Odiseo hauria naixcut en Ítaca, més concretament en el mont Nérito, a on la pluja va sorprendre a la seua mare en camí.[19] Provablement esta llegenda haja segut forjada per a explicar el seu nom, relacionant-ho en l'expressió κατὰ τὴν ὁδὸν ὕσεν ὁ Ζεύς (‘Zeus va ploure sobre el camí’).[20] Segons la tradició que presenta a Odiseo com a fill de Sísifo, Anticlea va donar a llum al seu fill en la ciutat beocia d'Alalcómenas.[21]

En la Odissea es narra l'episodi del nomenament de Odiseo en la seua infància. Euriclea, en demanar al yayo del chiquet, Autólico, que li imponga un nom, sugerix una denominació com Polyárētós (πολυάρητος), “molt desijat” o “per qui s'ha resat molt”. No obstant, Autólico —presentat en un to irònic o sarcàstic— rebuja eixa proposta i decidix otorgar-li un nom irònic al chiquet: «ya que m'he irritat (ὀδυσσάμενος, odyssámenos) en molts, tant hòmens com a dònes, que el nom del chiquet siga Odiseo (Ὀδυσσεύς)».[22]

Joventut

[editar | editar còdic]

Una tradició assegura que Odiseo va ser discípul, de la mateixa manera que tants atres héroes grecs, del centauro Quirón.[23] Ho trobem en companyia del seu yayo matern Autólico, assistint en el mont Parnaso a la cacera d'un javalí que li ferix, deixant-li una cicatriu en un genoll, per la que hauria de ser reconegut a la seua tornada a Ítaca despuix de la guerra de Troya; acodix a Mesenia per a reclamar una compensació pel robo d'unes ovelles;[24] en Lacedemonia rep d'Ífito, a canvi d'una espasa i una llança, l'arc d'Éurito, en el que haurà de matar als pretenents;[25] en Éfira intenta, en va, que Ilo, fill de Mérmero, li done verí per a les seues fleches, lo que conseguix en Tafos de mans de Anquíalo.[26]

En aplegar a l'edat viril, Laertes li entrega el regne en totes les seues riquees i Odiseo s'encarrega de reconstruir la seua casa.[27] Ric en terres i en ganado,[28] adquirix fama per la seua hospitalitat i pel seu respecte als deus, en especial a Zeus i Atenea,[29] esta última li hauria de protegir de continu.[30] Va acodir, atret per la bellea d'Helena, com un pretenent més al palau de Tindáreo pero, en donar-se conte de les escasses possibilitats que tenia de conseguir-la, va decidir solicitar a Penélope, filla d'Icario i neboda de Tindáreo. Per a assegurar-se l'ajuda d'est en tal propòsit, li va aconsellar que obligara a tots els pretenents d'Helena a jurar que respectarien l'elecció d'ella i que defendrien a l'elegit contra qualsevol agravi, evitant aixina disputes posteriors que podrien ser funestas per al propi rei. Est, en compensació, va obtindre per a Odiseo la mà de Penélope.[31] En algunes versions, no obstant, s'assegura que Odiseo va conseguir a Penélope en véncer en una carrera pedestre.[32]


Sent encara un recent naixcut Telémaco, frut de l'unió d'esta parella, es produïx el rapte d'Helena per part de Paris. S'intenta que els antics pretenents complixquen el seu jurament, mamprenent una campanya baix un mando únic, en la finalitat de conseguir la reparació de tal ultrage.[33] Per a evitar la partida, Odiseo fingix estar loco quan rep la visita de Menelao i Palamedes, que estaven reclutant als expedicionarios. Est, no obstant, posa en evidència la falsetat de tal treta, lo que no haurà de perdonar-li jamai l'héroe.[34] Abans de partir, aconsella a Penélope que si ell mor, es case de nou quan Telémaco alcance l'edat viril.[35] Odiseo intervé activament en els preparatius de l'expedició. Ell conseguirà la participació d'Aquiles en l'empresa,[36] com posteriorment farà en Neoptólemo, el seu fill.[37] Alguna versió assegura que Odiseo va acompanyar a Troya a Menelao abans de l'inici de les hostilitats, en la finalitat de demanar la devolució pacífica d'Helena.[38] També en este periodo eixercita davant Cíniras funcions d'embaixador dels Atridas.[39]

La Ilíada i la guerra de Troya

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Guerra de Troya.

Odiseo acaudillaba les dotze naus del contingent dels cefalenios, que poblaven Ítaca, Nérico, Crocilea, Egílipe, Zacinto i Same.[15] Les seues naus varen quedar varades en el centre del campament grec davant Troya.[40] Homero nos relata cóm Odiseo és l'encarregat de tornar a Criseida al seu pare, el sacerdot Crises;[41] cóm frena la desbandada de l'eixèrcit grec, que no comprén una estratagema d'Agamenón;[42] cóm reduïx al silenci, a pur de colps, a l'insolent Tersites.[43] En Agamenón s'encarrega de concertar el combat singular entre Paris i Menelao, i en Héctor medix l'escenari del mateix.[44] Quan es recomença el combat, Odiseo mata a Democoonte, venjant al seu amic Leuco;[45] en venjança per la mort de Tlepólemo, mata a varis guerrers licios, com a Alástor, Cromio, Alcandro, Halio, Nomeón i Prítanis;[46] posteriorment, mata a Pitides;[47] més tart trobem a Odiseo oferint-se per a lluitar en combat singular en Héctor, encara que no resulta favorit pel sorteig.[48]

Odiseo, junt en Fénix i Áyax, és elegit per a acodir davant Aquiles en embaixada en la finalitat de convéncer-ho de que retorne al combat.[49] Davant el fracàs d'esta empresa i, despuix d'un consell nocturn, Odiseo i Diomedes són comissionats per a una missió d'espionage en territori enemic, en el curs de la qual maten a Dolón.[50] Despuix de donar mort també a Reso, s'apoderen dels seus cavalls ans que begueren del riu Janto.[51] En el transcurs del combat que se suscita al sendemà, Odiseo mata a Molión, Hipódamo, Deyopites, Toón, Énnomo, Quersidamante, Cárope i,[52] per últim, a Soco, qui ho havia ferit anteriorment.[53] Ajudat per Áyax i Menelao, conseguix retirar-se del combat[54] i, encara ferit, vares agarrar a l'assamblea.[55]


Serà Odiseo qui aconselle calma a Aquiles, impacient per venjar la mort de Patroclo, indicant-li la conveniència de que l'eixèrcit descanse i recobre forces en el menjar.[56] En els jocs fúnebres en honor de Patroclo, Odiseo queda igualat en la lluita en Áyax Telamonio, obtenint abdós el mateix premi, en suspendre el combat Aquiles, tement per la vida dels héroes.[57] En la carrera, en l'ajuda d'Atenea, fa caure a Áyax Oilida en el femta, i aixina en l'ajuda de Atenea conseguix guanyar Odiseo, obtenint com a premi una crátera d'argent.[58]

Per relats posteriors a la Ilíada, sabem que Odiseo és ferit durant la lluita que s'entaula entorn al cadàver de Aquiles,[59] i que és ell qui obté front a Áyax les armes de l'héroe mort.[60] En estos relats passa Odiseo a eixercitar un paper principal.[59][60] Ell és qui captura al vident Héleno, arrancant-li el secret de que Troya no serà conquistada sense el concurs de les fleches d'Heracles.[61] Sabedor de que tals armes estaven en poder de Filoctetes, qui per consell seu havia segut abandonat en l'illa de Lemnos despuix d'haver segut mossegat per una serp,[62] va conseguir la seua colaboració desplaçant-se allí en companyia de Diomedes[63] o de Neoptólemo.[64] Junt en Diomedes entra en Troya disfrassat de menic i conseguix furtar el Paladi, image de Atenea que assegurava la inexpugnabilidad de la ciutat en tant estiguera ella dins.[65] A Odiseo, en fi, se li atribuïx l'idea de construir el cavall de fusta en l'interior de la qual es varen ocultar trenta guerrers triats, mentres els demés simulaven posar fi al sege, lo que hauria de motivar la caiguda de Troya.[66] A l'hora del repartiment del botí, a Odiseo li va correspondre Hécuba.[67]

La Odissea i la tornada a Ítaca

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Odissea.
Vore també: Tornades i Eolo


Odiseo va passar vint anys fòra de Ítaca:[68] els dèu que va durar la guerra de Troya[69] i atres dèu anys que varen transcórrer des del fi de la guerra fins a la seua arribada a Ítaca.[70] Despuix de partir de Troya, va iniciar el viage de tornada ancorant en el país dels cicones, a on varen saquejar a la ciutat i es varen dur dònes i bens com a botí.[71] A continuació va estar en el país dels lotòfecs.[72] Després va passar a l'illa dels cíclopes, a on es va atraure la còlera de Poseidón despuix de deixar cego al fill d'este deu, Polifemo, qui es va menjar a alguns dels seus companyers.[73] Tzetzes diu que estos varen ser Ántifo, Eurileonte, Afidante, Méneto, Cefeo i Estratio. Els companyers que li varen ajudar a cegar al cíclope varen ser Anfidamante, Anfíalo, Licaón, Antíloco, Álcimo i Euríloco.[74]

A continuació va aplegar a l'illa d'Eolo, al país dels lestrigones[75] i a l'illa de Circe. Va realisar una evocació dels morts en el país dels cimerios, a on va aplegar a conversar en les ànimes de la seua mare Anticlea, Heracles, Agamenón i Aquiles, entre uns atres, i en l'endevine cego Tiresias, qui li va indicar la perillosa ruta que devia prendre per a retornar a Ítaca.[76] Va navegar junt a l'illa de les sirenes[77] i va travessar el perillós estret entre Escila i Caribdis.[78] En l'illa de Trinacia, els seus companyers, a pesar de l'advertència de Tiresias, es varen menjar les vaques que pertanyien al deu #Heli, i per això Zeus va provocar una tempestat que va acabar en les vides de tots ells,[79] per lo que Odiseo va aplegar solament a l'illa de Calipso, a on va estar junt a ella durant varis anys.[80]


En la Odissea no hi ha un orde cronològic. Escomença narrant-se des del moment en que està en Ogigia, presoner de la nimfa Calipso que volia que fora el seu espós.[80] Atenea li demana a Zeus la lliberació del sofrit héroe.[81] Est accedix a la petició i li solicita a Hermes que li envie un mensage a Calipso, dient-li que el destí de Odiseo no era yacer llunt de la seua llar, sino que devia tornar a reunir-se en els seus.[82] És llavors quan aplega al país dels feacios[83] i és conduït per la princesa Nausícaa[84] a presència del seu pare Alcínoo,[85] que finalment posa a la seua disposició una nau per a que vaja a Ítaca.[86]

Ya en Ítaca,[87] comprova que el seu palau es trobava invadit per un numerós grup de pretenents que tractaven de casar-se en la seua esposa Penélope i, mentres, consumien els bens del palau.[88] Odiseo acodix al palau disfrassat de menic[89] i en ajuda del seu fill Telémaco,[90] del vell porquero Eumeo i del boyero Filetio[91] mata a tots els pretenents,[92] que són fills de les millors famílies de Ítaca.[93]


Quan els familiars dels pretenents morts varen intentar venjar-se de Odiseo, es va produir un últim enfrontament en el que Laertes va donar mort a Eupites, pare d'Antínoo. Llavors Atenea va intervindre per mandat de Zeus per a posar fi a la lluita i establir una reconciliació duradora entre abdós parts. Zeus va ordenar que «s'oblidara la matança dels fills i dels germans» i que tornaren a viure en pau i prosperitat, mandat que Odiseo va acceptar de buen grado.[94]

Successos posteriors a lo narrat en la Odissea

[editar | editar còdic]

Despuix de lo narrat en la Odissea, en l'últim dels poemes del cicle troyano, la Telegonía conta el viage de Odiseo al país dels tesprotos a on acaba casat en la reina Calídice. Pero en morir Calídice, va retornar a Ítaca, a on Penélope havia donat a llum a Poliportes. Posteriorment Telégono, fill de Circe i Odiseo, va aplegar a Ítaca en busca del seu pare i va matar per error a Odiseo, el seu pare, pero, despuix de reconéixer-ho, es va llamentar de lo ocorregut i va dur el cadàver a Penélope junt a Circe. Finalment Telégono es casa en Penélope, la seua madrastra i Telémaco en la deesa Circe, mare del seu germanastre.[95]

En atres versions posteriors es conta que Penélope hauria segut seduïda per algun dels pretenents, i Odiseo hi hauria per això tornat a Penélope en el seu pare[96] o inclús l'hauria matat perque s'havia deixat seduir per Anfínomo.[97] En atres versions, Neoptólemo, el fill d'Aquiles, va ser cridat com a àrbit i va desterrar a Odiseo per homicidi, mentres per una atra part va condenar als familiars dels pretenents a pagar una indemnisació anual a Odiseo pels danys causats. Odiseo va cedir al seu fill el benefici de l'indemnisació i va partir a Itàlia o a Etolia, a on moriria a edat alvançada.[98] Ateneu referix que, en aplegar a vell, Odiseo consumia àvidament carn i vi.[99]

La llegenda de la fundació de Lisboa per Odiseo, reflectida en el topònim romà Olissipo, va ser documentada per autors clàssics com Estrabón, Pomponio Mela, Plinio el Vell i Solino, els qui varen establir la conexió mitològica en l'héroe grec. Esta tradició, que situa a Ulises en el Tajo, va ser transmesa posteriorment als cronistes medievals, consolidant el víncul entre l'héroe i la ciutat.[100] Esta etimologia popular va ser tan influent que va inspirar les grans epopeyas del Renaixença portuguesa, en mans de Gabriel Pereira de Castro i António de Sousa de Macedo.[101]

Descendència

[editar | editar còdic]
consorte referència
Penélope En Penélope i ya des de la Odissea, es diu que Odiseo va engendrar al celebérrimo Telémaco.[102] Versions tardanes diuen que Odiseo, despuix de retornar per fi a Ítaca, es va trobar en Poliportes o Ptoliportes, que li havia naixcut de Penélope.[103] O que de l'unió de Odiseo i Penélope va nàixer Pa, si és que Hermes no va ser el verdader pare.[104]
Circe En Circe, filla d'Heli Hiperiónida, en abraç en l'intrèpit Odiseo, va concebre a Agre i al intachable i poderós Llatí; també va parir a Telégono per mediació de la dorada Afrodita. Estos, molt llunt, al fondo de les illes sagrades, regnaven sobre els célebres tirrenos.[105] Tzetzes ya vincula a estos fills en varis territoris itálicos. Aixina diu que estos fills eren, en canvi, Telégono, Ardeas, Llatí i Ausono (epònim dels ausonios), ademés de la seua única filla, Casífone.[106] Jenágoras, l'historiador, diu que els fills de Odiseo i Circe varen ser Romo, Anteas i Ardeas, epònims de Roma, Ancio i Ardea, respectivament.[107]
Calipso En Calipso, divina entre deeses, unida en plaenter abraç en Odiseo, va engendrar a Nausítoo («mariner impetuoso») i Nausínoo («mariner hàbil»).[108] Uns atres diuen que varen nàixer Telégono i Telédamo.[109] O be Ausón[110] o Llatí.[111]
Calídice En Calídice, reina dels tesprotos, Odiseo va engendrar a Polipetes, i este li va succeir en el tro d'Epiro despuix de la mort de la seua mare.[112]
Evipe En Evipe, la filla del rei de Dodona, Tirimante o Tirimas, Odiseo va engendrar a Euríalo o Leontofrón. Este va ser matat per error a mans de propi Odiseo.[113]
filla de Toante En una filla innominada de Toante, rei d'Etolia, Odiseo va concebre a Leontófono; este va ser el seu últim fill, abans de morir d'edat alvançada.[114]
Polimela En Polimele o Polimela, una filla d'Eolo, senyor dels vents, Odiseo va tindre una trobada amorosa; finalment la chicona va preferir al seu propi germà, Diores. No es descriu cap fill d'esta unió.[115]

De Odiseo a Ulises; naturalea del personage

[editar | editar còdic]

El nom original de l'héroe és Ὀδυσσεύς (Odysseús), del que deriva directament el títul de la Odissea (Ὀδύσσεια). No obstant, durant gran part de l'Edat Mija i l'Edat Moderna en Europa occidental el coneiximent del grec va ser llimitat, per lo que la mitologia clàssica es va transmetre principalment a través d'autors llatins com Virgilio i Ovidio, els qui ho cridaven Ulixes.[116] Quan en llatí va evolucionar al espanyol, va sorgir «Ulises», nom que es va convertir en la forma estandardisada. La grafia va ser aixina utilisada durant el Sigle d'Or i els sigles posteriors. Aixina es va establir el monopoli de l'us de Ulises en la tradició clàssica.[117]


Segons M. L. West, Ulixes no deriva de Ὀδυσσεύς (Odysseús), sino d'una branca paralela. L'autor diu que existixen dos llínees antigues del nom: Ὀδυσσεύς, la forma homérica dominant, i Οὐλιξεύς (Oulixeús) o Οὐλίξης (Oulíxēs), que reflectixen una atra tradició arcaica independent o paralela. El llatí Ulixes procedix d'esta segona tradició paralela.[118] Recordem que ya des dels poemes homéricos el propi Odiseo juga en el concepte del seu nom, com quan es fa cridar «Ningú» (Οὖτις) per a burlar-se de l'inteligència de Polifemo.[119]

L'evolució del personage des del grec Odiseo al Ulises llatí reflectix una profunda transformació filològica i ideològica. Mentres l'héroe grec destaca per la seua inteligència pràctica (μῆτις, mêtis),[120] el personage és degradat en la tragèdia ateniense cap a algú amoral.[121] Convertit definitivament en la lliteratura llatina, Ulises en cruel i boler, l'antítesis de la pietas romana.[122] Per tot això Dante, en el Renaixença, ubica a Ulises en l'infern de la Divina comèdia.[123]


Fins al s. XX, la forma Ulises era l'única utilisada de manera popular en la lliteratura i el cine, com podem observar la novela homònima de James Joyce, en 1922, o la película homònima de 1954. No obstant, a mida que els estudis clàssics varen recuperar el contacte directe en les fonts gregues, va començar a difondre's cada volta més la forma Odiseo, més pròxima a l'original grec.[124] Potser un dels precursors d'esta ruptura va ser Luis Segalá i Estalella, que en 1927 va preferir usar la forma Odiseo.[125]

Influència posterior

[editar | editar còdic]

La Ilíada i la Odissea han influït poderosament en la cultura occidental. Alguns passages de l'història s'han incorporat al folclore popular, i numerosos autors han incorporat a Ulises / Odiseo en obres lliteràries, de teatre, historieta, cine i televisió.

  • En el Áyax (450-430 a. C.), de Sófocles, es narra cóm, a la mort d'Aquiles, Odiseo hereta les seues armes. En la disputa per tan preciós trofeu preval sobre Ayax Telamonio, principal guerrer dels grecs mentres Aquiles va estar fora de la batalla. Açò no solament simbolisa l'importància del personage, sino el canvi del paradigma d'héroe i, per lo tant, de valors. L'héroe principal ya no és el guerrer més valent i esforçat, qui més es destaca en la batalla, sino el més inteligent, el que és capaç d'obtindre majors resultats en menors sacrificis.
  • En La Divina Comèdia (1304-1321), de Dante, Odiseo i Diomedes compartixen un flamígero castic en l'octau sac a on són castigats per haver professat astuts i fraudulents consells sense reparar en equitat alguna. I, sobretot, perque no va permanéixer en Ítaca sino que es va fer de nou a la mar, afranquint inclús les columnes d'Hércules, fins que una immensa ona els afona. És una prova més del poc aprecie de l'Edat Mija per Ulises. Solament en la Renaixença es coneixerà la Odissea en el text original grec i començarà un redescubrimiento de Ulises. Una mostra d'això es troba en el fet de que en Vos Lusíadas de Luís de Camõés s'atribuïx a Ulises la fundació de Lisboa.
  • L'italià Giovanni Pascoli inclou en una de les seues obres un llarc poema titulat L'ultime viaggio (1904-1905), en que es veu a Ulises tornant a fer-se la mar fins a morir.
  • Ya en 1905, Georges Méliès va realisar la que provablement és la primera de moltes películes de cine sobre Odiseo: L'Île de Calypso: Ulysse et li géant Polyphème.
  • Per un atre costat, en 1911 el grec Constantino Cavafis escriu un important poema, Ítaca, en que —dirigint-se al llector— explica que no espere res de Ítaca al seu regrés: el viage en sí serà lo més important.


  • James Joyce va donar en 1922 el nom llatí de Odiseo al seu Ulises, a on retrata a lo llarc d'un dia complet de vintiquatre hores la vida del Dublín de 1904, pero la conexió en la epopeya de Homero en esta difícil novela irlandesa és encara hui inextricable i subjecta solament a #conjectura, ya que aparentment no hi ha cap conexió argumental o de plantejament entre abdós obres, més allà de la coincidència de noms i del fet de que abdós tenen com a tema central els successos del protagoniste.
  • En 1938, el cretense Nikos Kazantzakis publica L'Odissea: una seqüela moderna inspirada en el relat homérico compost per 33.333 versos, que va començar a escriure en el 1924. L'obra narra els successos posteriors a la tornada de Odiseo a Ítaca.
  • La novela de 1961 Temps de silenci de Luis Martín-Sants repren/reprén les peripècies d'un Odiseo modern contades en un estil narratiu molt inspirat en el Ulises de James Joyce.
  • En 1961, l'Opéra Ulysse ou li beau périple d'Henri Tomasi.
  • En 1969 el cantautor espanyol Joan Manuel Serrat va compondre la cançó Penélope, la qual, introduint alguns elements moderns, està inspirada en l'espera de l'esposa de Odiseo despuix d'anunciar-li la seua partida, i en cóm ella és incapaç de reconéixer-ho despuix de la seua tornada.
  • En 1981 es va realisar la série franc-japonesa de dibuixos animats para televisió Ulises 31, que combinava personages i arguments inspirats en la Odissea en elements de viages espacials de ciència ficció.
  • O Brother, Where Art Thou? és una película de comèdia-aventura realisada pels germans Coen. Llançada en l'any 2000, l'acció se situa en Mississipi en 1937, durant la Gran Depressió. La película és una adaptació lliure de l'Odissea de Homero, com es menciona en els crèdits d'inici.
  • En 2002 el cantautor i poeta espanyol Javier Krahe va publicar la cançó "Com Ulises" pertanyent al seu àlbum Càbales i cicatrius. En ella es narra l'història de Ulises, en el rigor dels texts originals, salve pel final, i en matisos moderns i coloquials propis de Krahe.
  • En 2004 apareix Odiseo en la película de Wolfgang Petersen, Troya. La película basada en l'Ilíada d'Homero relata la Guerra de Troya i també inclou material de l'Eneida, de la Odissea i de Virgilio. El paper va ser interpretat pel britànic Siguen Bean.
  • Odiseo apareix com el personage principal de Epic: El Musical , una adaptació musical de L'Odissea creada pel músic Jorge Rivera-Herrans. Rivera-Herrans presta la seua veu a Odiseo.

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 Henry George Liddell i Robert Scott: A Greek-English Lexicon, entrada «Ὀδυσσεύς». #Cf. Kretschmer, Griechische Vaseninschriften, pp. 146–147 i uns atres.
  2. ↑ En grec modern: Οδυσσέας (Odysséas)
  3. ↑ 3,0 3,1 La forma ‘Ulixes’ (per eixemple: Horacio: Epístoles I 2, 17–18), és arcaica i estandardisada en el llatí clàssic.
  4. ↑ 4,0 4,1 La forma ‘Ulysses’ (per eixemple: Higino: Faules, Proemi 29) va sorgir per un fenomen de cultismo i imitació. Els copistas medievals els qui varen popularisar massivament la grafia Ulysses en els manuscrits que varen aplegar a Europa Occidental. Intentaven adaptar la grafia al estil grec. Ulysses és, per tant, una deformació del llatí medieval, no clàssic.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Pierre Grimal: Diccionari de mitologia grega i romana, veu «Ulises»
  6. ↑ Odissea: Vora I. En Wikisource. Consultat el 27 d'agost de 2015.
  7. ↑ Dares Frigio, XII
  8. ↑ Robert S. P. Beekes, Etymological Dictionary of Greek, Brill, Leiden 2009, p. 1048.
  9. ↑ Glen Gordon, A Pre-Greek name for Odysseus, published at Paleoglot. Ancient languages. Ancient civilizations.
  10. ↑ Odissea: V, 203; Ilíada: XIX, 185
  11. ↑ Eustacio, a Homero, 1796, 38
  12. ↑ Catàlec de dònes fr. 64 = papir de Oxirrinco 2500
  13. ↑ Biblioteca mitològica, I, 7, 3.
  14. ↑ Estrabón: Geografia X 2, 14
  15. ↑ 15,0 15,1 Ilíada II 630—637
  16. ↑ Odissea XV, 363
  17. ↑ Escolio a Sófocles, Áyax, 190
  18. ↑ HIGINO: Faules (Fabulae), 201.
  19. ↑ Escolio a Odissea 19, 407
  20. ↑ Etymologicum Magnum: Com Anticlea va donar a llum allí mateixa, en el camí, es va interpretar el nom de Odiseo per mig d'un joc de paraules en «Zeus va ploure sobre el camí». Segons esta explicació popular, el nom Ὀδυσσεύς s'hauria format a partir de les paraules ὁδός (hodós, «camí») i ὕσεν (hýsen, «va ploure»), en una etimologia artificial creada per a justificar el nom de l'héroe per mig de les circumstàncies del seu naiximent.
  21. ↑ Plutarco: Qüestions gregues, 43
  22. ↑ Odissea XIX, 400–405
  23. ↑ Jenofonte: De la caça I,2.
  24. ↑ Odissea XIX, 392–466
  25. ↑ Odissea XXI, 11–41
  26. ↑ Odissea: I, 255–264
  27. ↑ En alcançar l'edat adulta, Odiseo va assumir el govern de Ítaca mentres el seu pare, Laertes, es retirava de la vida pública per a viure en les seues terres (Odissea 24.205-241)
  28. ↑ Amo d'extenses propietats i numeroses raberes, era considerat un dels hòmens més rics de la regió (Odissea 14.96-108).
  29. ↑ La tradició homérica ho presenta aixina mateix com un rei respectuós en les normes de l'hospitalitat i piadós en els deus, especialment en Zeus i Atenea, a els qui honrava per mig de sacrificis i ofrenes (Odissea 1.62-67; 19.315-334).
  30. ↑ Per això va gojar del favor particular de Atenea, que va intervindre repetidament en la seua ajuda i en la de la seua família a lo llarc de tota la Odissea (Odissea 1.44-95; 13.287-440; 24.531-548).
  31. ↑ Pseudo-Apolodoro: Biblioteca mitològica III 10, 8–9
  32. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia III 12, 1
  33. ↑ Pseudo-Apolodoro, Biblioteca mitològica, Epítome 3.6–3.7
  34. ↑ Higino: Faules, 95; Apolodoro: Biblioteca mitològica, Epítome, 3.7.
  35. ↑ Homero: Odissea, XVIII, 259–270
  36. ↑ Higino: Faules, 96; Apolodoro: Biblioteca mitològica III 13, 8
  37. ↑ Sófocles: Filoctetes, 343–358; Apolodoro: Biblioteca mitològica, Epítome, 5.11.
  38. ↑ Homero: Ilíada, III, 205–224; XI, 138–142
  39. ↑ Pseudo-Apolodoro: Biblioteca mitològica, Epítome, 3.9
  40. ↑ Ilíada XI, 5-9; VIII, 220-226
  41. ↑ Ilíada I, 308-311 i 430-445
  42. ↑ Ilíada II, 166–210
  43. ↑ Ilíada II, 243–277
  44. ↑ Ilíada III, 310–325
  45. ↑ líada IV, 494–504
  46. ↑ Ilíada V, 671–678
  47. ↑ Ilíada VI, 29–30
  48. ↑ Ilíada VII, 161–169 i 175–183
  49. ↑ Ilíada IX, 165–182 i 222–655
  50. ↑ líada X, 220–253 i 337–464
  51. ↑ Ilíada X, 465–514
  52. ↑ Ilíada XI, 420–460
  53. ↑ Ilíada XI, 434–460
  54. ↑ Ilíada XI, 461–488
  55. ↑ Ilíada XIX, 47–53
  56. ↑ Ilíada XIX, 154–183 i 215–237
  57. ↑ Ilíada XXIII, 700–739
  58. ↑ Ilíada XXIII, 740–797
  59. ↑ 59,0 59,1 Pseudo-Apolodoro: Biblioteca mitològica, Epítome, V, 3
  60. ↑ 60,0 60,1 Ovidio: Les metamorfosis XII, 620–628 i XIII, 1–398); Higino: Faules, 107
  61. ↑ Pseudo-Apolodoro: Biblioteca mitològica, Epítome, V, 9
  62. ↑ Pseudo-Apolodoro: Biblioteca mitològica, Epítome, III, 27
  63. ↑ Pseudo-Apolodoro: Biblioteca mitològica, Epítome, V, 8; Higino: Faules, 102
  64. ↑ Sófocles: Filoctetes, 1–14 i ss.
  65. ↑ Pseudo-Apolodoro: Biblioteca mitològica, Epítome, V, 13; Ovidio: Les metamorfosis, XIII, 333–342
  66. ↑ Pseudo-Apolodoro: Biblioteca mitològica, Epítome, V, 14–15); Odissea VIII, 492–515
  67. ↑ Eurípides: Les troyanas, 271–281); Pseudo-Apolodoro: Biblioteca mitològica, Epítome, V, 23
  68. ↑ Odissea II, 174–176; XIX, 221–223; i XXIV, 322; en estos versos es confirma que Odiseo va estar vint anys llunt de Ítaca.
  69. ↑ La guerra de Troya va durar dèu anys (Ilíada, XXIV, 765–766): Durant les planyences fúnebres pel cadàver d'Héctor, Helena plora i diu de manera explícita que varen passar ya dèu anys des de que va fugir de Esparta en l'eixèrcit grec chafant-li els talons.
  70. ↑ Despuix de terminar la guerra de Troya Odiseo va estar dèu anys errante (Odissea: V, 106–108). «Diuen que està en tu l'home més desventurado de quants varen lluitar al voltant de la ciutat de Príamo durant nou anys, havent-la saquejat en el dècim... pero en el camí de tornada varen ofendre a Atenea...». (En sumar-se els 10 anys de viage errante que narra el restant de la Odissea, es completa el cicle).
  71. ↑ Odissea: IX, 39–61
  72. ↑ Odissea: IX, 82–104
  73. ↑ Odissea: IX, 105–566
  74. ↑ Tzetzes: Quilíadas § 10.886 (ET2.360)
  75. ↑ Odissea: X, 1-132
  76. ↑ Odissea: X, 133—XI, 640
  77. ↑ Odissea: XII, 165–200
  78. ↑ Odissea: XII, 234–259
  79. ↑ Odissea: XII, 352–419
  80. ↑ 80,0 80,1 Odissea: XII, 447–453 i VII, 253–259
  81. ↑ Odissea: I, 44-95
  82. ↑ Odissea: V, 28-42
  83. ↑ Odissea: V, 443–493
  84. ↑ Odissea: VI, 110–331
  85. ↑ Odissea: VII, 133–184
  86. ↑ Odissea: VIII, 26–45
  87. ↑ Odissea: XIII, 372-381
  88. ↑ Odissea: XIV, 80-108
  89. ↑ Odissea: XVII, 182-203 i 260-271
  90. ↑ Odissea: XVI, 186-219, 267-320
  91. ↑ Odissea: XXI, 207-244
  92. ↑ Odissea: XXII, 1-329
  93. ↑ Odissea: XXIV, 421-438
  94. ↑ Odissea: XXIV, 528–548
  95. ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica, Epítome, VII, 34—37; Eustacio: sobre Homero, 1796, 35
  96. ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica, Epítome, VII, 38
  97. ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica, Epítome, VII, 39
  98. ↑ Biblioteca mitològica: Epítome 7, 40. PLUTARCO: Moralia; en concret, Qüestiones gregues (Αίτια Ελληνικά / Quaestiones Graecae) 14.
  99. ↑ ATENEU: Convit dels erudits X, 412D.
  100. ↑ Estrabón: Geografia III 3, 1; Pomponio Mela: De situ orbis III, 3; Plinio el Vell: Història Natural IV, 113–117; Solino: De mirabilibus mundi / Collectanea, 23.
  101. ↑ Ulisseia (1636) de Gabriel Pereira de Castro o en el Ulissipo (1640) de António de Sousa de Macedo.
  102. ↑ Odissea, I, 216
  103. ↑ Apolodoro: Biblioteca Epítome 7.35
  104. ↑ Teogonía, Epiménides 11, en escolio a Teócrito, Idilis I 123b (69 Wendel)
  105. ↑ Hesíodo: Teogonía 1011 - 1016
  106. ↑ Tzetzes: Quilíadas, V, 23 vv. 568-570
  107. ↑ Dionisio de Halicarnaso, Antiguetats romanes, I, 72, 5
  108. ↑ Teogonía 1017 - 1018
  109. ↑ Pseudo-Homero: Telegonía, fragment 2. Telégono i Telédamo sugerixen Telégono i Polígon, fills de Proteo; aixina en Apolodoro: Biblioteca II, 105. O Telédamo és simplement una variació de Telémaco.
  110. ↑ Eustacio: Sobre l'Odissea de Homero, 1370; Servio: Sobre la Eneida de Virgilio VIII 328 i III 171.
  111. ↑ Apolodoro: Epítome 7, 23
  112. ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica, epítome 7.34
  113. ↑ Sófocles, Euríalo, citat en Partenio, Sofriments d'amor 3
  114. ↑ Apolodoro, epítome. 7.40
  115. ↑ Partenio, Sofriments d'amor 2
  116. ↑ Els autors romans usaven la forma llatina Ulixes, que a la seua volta procedia d'una variant dialectal grega occidental (Ὀλυττεύς o Ὀλυσεύς) en la que vos romans varen entrar en contacte en el sur d'Itàlia (Magna Grècia).
  117. ↑ En ser l'única font disponible, Ulises va passar a ser a forma patrimonial en espanyol, consolidant-se des de les cròniques d'Afonso X l'Sabio fins als grans autors del Sigle d'Or espanyol, com Lope de Vega o Calderón de la Barca). Per a ells, l'héroe de la Odissea era, de manera natural i exclusiva, solament Ulises.
  118. ↑ M. L. West: The Making of the Odyssey (2007)
  119. ↑ Odissea: IX, 364
  120. ↑ Homero: Odissea I, 1. En Homero, Odiseo (Ὀδυσσεύς) és un héroe complex la principal virtut del qual és la μῆτις (mêtis), l'inteligència pràctica, estratègica i adaptable. És astut, enganya quan és necessari i recorre a disfrassos i ardides, pero eixes qualitats solen presentar-se de forma positiva o ambivalent. Homero ho crida repetidament πολύμητις i πολύτροπος. La seua astúcia és una virtut heròica tan llegítima com la força de Aquiles. Per als grecs de l'época arcaica, l'engany no era necessàriament un defecte moral, sino una ferramenta indispensable per a sobreviure en un món hostil i violent.
  121. ↑ Sófocles: Filoctetes 1-14. En el Filoctetes, Odiseo representa la raó d'Estat i l'eficàcia política front a l'integritat moral de Filoctetes. No és exactament un vilà, pero sí el personage dispost a mentir, manipular i sacrificar els escrúpuls ètics pel be de l'expedició grega. De fet, persuadix a Neoptólemo per a que enganye a Filoctetes i li arrebate l'arc de Heracles. Ací ya trobem un Odiseo molt més dur i pragmàtic que el homérico. En Les troyanas de Eurípides se li descriu directament com un mònstruo sense pietat, un demagogo que convenç a l'eixèrcit d'eixecutar al chicotet Astianacte (el fill bebé d'Héctor) despeñándolo des de les muralles de Troya.
  122. ↑ Virgilio: Eneida II 44; XIII, 1-398. La lliteratura llatina va accentuar encara més eixa tendència. En la Eneida, a on l'història es conta en gran mida des del punt de vista dels vençuts troyanos, Ulixes sol aparéixer com el paradigma de l'astúcia enganyosa. És el responsable del cavall de Troya, l'inventor de estratagemas i l'enemic temible dels troyanos. Quan Sinón narra l'història del cavall, Ulises apareix associat a la perfidia, l'intriga i el frau. Front a ell, Eneas encarna la pietas, és dir, la fidelitat als deus, la família i el destí.
  123. ↑ Dante coloca a Ulises en l'octau círcul de l'Infern, dins de l'octava fossa, destinat als consellers fraudulents segons la Vora XXVI de La Divina Comèdia (vv. 55-142) [Dante. Inf. 26.55-142]. Allí, Ulises ardix junt a Diomedes pels seus enganys en la guerra de Troya i per la seua insaciable desig de coneiximent, que ho du a creuar les Columnes d'Hércules, un llímit diví, provocant la seua pròpia destrucció, segons lo descrit en el poema [Dante. Inf. 26.55-142]
  124. ↑ Hui en dia assistim a una normalisació progressiva cap a l'us de la forma Odiseo. En l'àmbit acadèmic, escolar i en les traduccions modernes (com les de Carlos García Gual o Emilio Crespo), la norma culta exigix l'us de Odiseo per als texts d'orige grec (Ilíada, Odissea, tragèdia atenienses) i reserva Ulises para quan s'analisen texts estrictament llatins (Eneida, La metamorfosis). Per lo tant, en l'us quotidià i en la lliteratura creativa, abdós formes conviuen com a sinònim d'un dels mits més universals de la humanitat.
  125. ↑ Fins a eixe moment, les traduccions més populars i els diccionaris encara usaven la forma ‘Ulises’ per a que el públic general no aplegara a confondre's. Segalá, com a catedràtic de grego, va prendre la decisió acadèmica de ‘rehelenizar’ el nom. La seua traducció de la Ilíada i la Odissea va tindre, sense dubte, molt èxit entre el públic hispanoparlante.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

  • EURÍPIDES: Hécuba, 216 i ss.
    • Text espanyol en el lloc [1] archivat en Wayback Machine. InterClassica, de l'Universitat de Múrcia; traducció de Germán Gómez de la Mata.
    • Text espanyol en Scribd, en introducció i comentaris; pp. 310 - 360.
      • 216 i ss.: traducció anglesa d'I. Ph. Coleridge, en el lloc del Proyecte Perseus; en la part superior dreta es troben els ròtuls actius focus (per a canviar al text grec de l'ed. de 1902 de Gilbert Murray) i lloeu (per a obtindre el text bilingüe).
        • I. Ph. Coleridge (Edward Philip Coleridge, 1863 - 1936): traductor anglés d'obres de Eurípides.
      • 216 i ss.: traducció francesa de Nicolas Artaud, en el lloc de Philippe Remacle; els números blaus entre corchetes són ròtuls actius que servixen per a canviar a la pàgina del text grec, en la que hi ha uns atres per a canviar al francés.
        • Nicolas Artaud (Nicolas Louis Marie Artaud, 1794 - 1861): traductor francés.
        • Philippe Remacle (1944 - 2011): helenista i latinista belga d'expressió francesa.
    • Comentari de les Heroidas de Ovidio; I: Penélope a Ulises.
      • Text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus.
  • Odiseo, en el Proyecte Perseus.


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Odiseo&oldid=809797»