Hermes

Archiu:Hermes Logios Altemps Inv8624 n2bb.jpg

Hermes

En la mitologia grega, Hermes (Plantilla:Lang-grc, Hermḗs) és el heralt o mensager dels deus, recordat en la tradició clàssica com el deu dels viages i el comerç. Es tracta del arquetip de pícaro diví i un dels deus olímpics. És fàcil identificar-ho en el art clàssic, puix els seus atributs característics són el caduceo (κηρύκειον), les sandalias aladas (tālāria) i el pétaso (πέτασος). És fill de Zeus i Maya pero els romans ho varen adaptar com Mercurio.

Es tracta d'un dels deus més versàtils de la antiga Grècia, una divinitat liminal en constant moviment. Per als experts Hermes és un deu del trànsit, comunicació, comerç, engany, mediació, fronteres i movilitat. Presidix tot allò que travessa fronteres —físiques, socials o còsmiques—, fent possible la comunicació entre àmbits separats. Per això protegix a viagers, guia a les ànimes cap al inframundo (psicopompo) i apareix associat a l'astúcia i el robo (activitats que alteren o desplacen l'orde establit). Més que governar un territori concret, Hermes es vincula al trànsit entre territoris.

Es diu que va ensenyar les lletres, va establir els mesos, va descobrir les constelacions i va inventar la lira. Siga com anara, el text mitográfico que narra de forma més extensa els seus mits és el Himne homérico a Hermes. En ell ya se li invoca com una deidad polifacètica:

En la mitologia Hermes apareix en dos tipos d'històries. La majoria de les voltes apareix en calitat de mensager de Zeus, pero, quan actua per iniciativa pròpia, sol usar l'astúcia i l'engany com a senya d'identitat. No és d'estranyar que este deu, especialment associat a la paraula i el llenguage, nos haja llegat diversos vocablos com «herma», «hermenéutica», «hermafrodita» i «hermetisme». Aixina mateix, en la Antiguetat tardana, també va donar el seu nom i identitat a Hermanubis, Hermópolis i Hermes Trismegisto.

Com a deu heralt i pícaro diví

Deu heralt, intérpret i eloqüent

La traça principal d'Hermes en la tradició grega és la seua funció com heralt dels deus, paper que ya eixercita en els poemes homéricos, a on apareix inclús compartint esta tasca en Iris. Esta condició de mensager diví es relaciona estretament en la mediació llingüística i l'interpretació, de modo que el terme grec hermeneus (ἑρμηνεύς), «intérpret», designa a qui actua com traductor o mediador entre llengües i cultures. D'esta raïl procedix també la paraula «hermenéutica», entesa com l'art d'interpretar significats amagats. Aixina mateix, en grec, una troballa afortunada es denominava hermaion (ἕρμαιον), lo que reforça la seua associació en lo inesperat i lo favorable.

Com a heralt dels deus, Hermes presidix ademés la eloqüència i el domini de la paraula, qualitats essencials dels heralts, que actuaven com oradors públics en assamblees i negociacions. Per això, era especialment invocat quan es requeria un discurs eficaç i persuasivo, capaç de conseguir l'objectiu desijat. En este context, inclús les llengües dels animals sacrificats li eren oferides com a símbol del seu domini sobre la paraula i l'expressió verbal.

Pícaro diví, astut i lladre

Hermes, associat al món dels mensagers, encarna també la prudència i l'habilitat en les relacions d'intercanvi social. Estes qualitats es combinen en una dimensió més ambivalent, en la que destaquen l'astúcia, l'ingeni verbal i pràctic, aixina com el frau, el perjuri i l'inclinament al robo. Per això, se li vincula en l'arquetip del «pícaro diví», deu de lo incert i de tot allò que circula i canvia de lloc. Esta naturalea liminal ho convertix també en guia de les ànimes cap al més allà, realisant estos actes en destrea, inteligència i inclús una certa elegància. En este sentit, el folclorista Meletinskiy ho caracterisa com un “tramposo deificado”, capaç ademés de transmetre a mortals i héroes favorits les habilitats que ell mateixa posseïx.

Esta faceta es reforça en el mit del seu naiximent, que ho presenta ya com un deu de l'engany i el robo. Segons la tradició, Hermes és el protector dels lladres perque des de la seua primera nit de vida va mostrar la seua naturalea astuta: va escapar del conte de Maya i es va esgolar per a furtar el ganado del seu germà Apolo. Este episodi fundacional consolida la seua image com a divinitat de l'ingeni, la transgressió i l'inteligència aplicada a l'acció, sempre dins d'un marc d'habilitat i càlcul més que de violència directa.

Associat al moviment, intercanvi i mediació

Viages, camins, mediació

L'idea d'Hermes com heralt i mensager dels deus, dels seus viages d'un lloc a un atre i decidint tractats, implicava necessàriament la noció de que era el promotor de l'intercanvi social i el comerç entre els hòmens, i que era amistós en ells. En este lloc era considerat el mantenedor de la pau, i com a deu dels camins, que protegia als viagers i castigava a els qui refusaven ajudar als que s'equivocaven de ruta. Per això els generals atenienses, en preparar una expedició, oferien sacrificis a Hermes, denominant-ho Hegemonio (Ἡγεμόνιος, «el que guia») o Agetor (Ἀγήτωρ, «líder»), i moltes estàtues del deu varen ser erigides en els camins i en les portes, circumstància per la que va rebre varis epítets.

Canvi, trànsit, lo liminal

Entre els helens, com sugerix la paraula relacionada «herma» (‘pedra fronteriça’), Hermes personificaba l'esperit del creuament: es pensava que es manifestava en qualsevol tipo d'intercanvi, transferència, transgressió, transcendència, transició, trànsit o travessia, totes elles activitats que involucren algun tipo de creuament en cert sentit. Açò explica la seua relació en les transicions en la pròpia sòrt, en els intercanvis de bens, paraules i informació implicats en el comerç, l'interpretació, l'oratòria i l'escritura, en la forma en la que el vent pot transportar objectes d'un lloc a un atre i en la transició a l'atre món.

Comerç, riquea, fortuna

Com a deu del comerç, era cridat διέμπορος, ἐμπολαἳος, παλιγκάπηλος, κερδέμπορος, ἀγοραἳος, etcétera i com el comerç és l'orige de la riquea, Hermes és també el deu dels guanys i les riquees, especialment de les repentines i inesperades, com les adquirides per mig del comerç. Com dador de riquea i bona sòrt (πλουτοδότης), també presidia sobre el joc dels daus, i els qui jugaven tiraven un full d'olivera sobre els daus, i primer tiraven este full.

Com psicopompo i gimnasta

Hermes psicopompo

Hermes actuava com psicopompo o guia dels difunts, conduint les ànimes despuix de la mort i ajudant-les a trobar el seu camí cap al inframundo o el prat de asfódelos. En este paper, era considerat un franqueador de fronteres, ya que podia moure's lliurement entre el món dels vius i el dels morts, sent junt en Hades i Perséfone una de les poques divinitats en accés estable a abdós àmbits. Per això, molts grecs li oferien sacrificis abans de mamprendre viages, buscant la seua protecció en els trànsits perillosos. En el Himne homérico a Deméter, Hermes apareix ademés com el guia que conduïx a Core (Perséfone) de tornada junt a Deméter, lo que reforça la seua funció mediadora entre móns. A esta capacitat se suma també el seu paper com a portador dels somis cap als mortals, prolongant la seua condició d'intermediari entre distints nivells de realitat.

Patró dels gimnastas

Hermes és presentat en algunes tradicions com a inventor del fòc, lo que ho aproxima a la figura del titán Prometeo. Ademés, se li atribuïxen diverses invencions relacionades en l'àmbit físic i lúdic, com la siringa i la lira, aixina com distints tipos de carreres i el deport de la lluita, raó per la qual va ser considerat patró dels atletes. Esta dimensió inventiva ho vincula en el desenroll de pràctiques culturals i corporals pròpies del món grec.

En el temps, Hermes va assumir també el paper de protector dels jocs gimnàstics i els gimnasis, encara que esta funció sembla de desenroll tardà, ya que no apareix en els poemes homéricos i la seua iconografia original no ho associava directament a l'àmbit atlètic. No obstant, la presència de les seues estàtues en gimnasis i espais d'entrenament va favorir la seua identificació en la joventut i l'eixercici físic, de modo que, de la mateixa manera que Heracles i els Dioscuros, va terminar sent concebut com a protector dels jóvens atletes i de les competicions gimnàstiques. En época posterior, els artistes ho varen representar com un ideal de bellea jovenil armoniosamente desenrollat per mig de l'eixercici, sent Atenes un dels primers centres d'este cult atlètic.

Entre pastors i hermas

Deu arcadio pastoral

El seu caràcter original de divinitat de la naturalea pelasga o arcadia desapareix gradualment en les llegendes. Ya s'ha senyalat que Hermes era considerat l'inventor dels sacrificis, i per tant no solament actua en la part d'un heralt en els sacrificis que és també el protector dels animals sacrificiales, i es creïa en concret que incrementava la fertilitat de les ovelles. Per això era adorat especialment pels pastors, i li'l menciona en relació en Pa i les nimfas. Esta faceta de la personalitat d'Hermes és un restant de l'antiga religió arcadia, en la que va anar el deu fertilizador de la terra, que conferia les seues bendicions als hòmens, i algunes atres traces d'este caràcter apareix en els poemes homéricos.

Les hermas

Artícul principal → Herma.

En la primerenca Grècia antiga, Hermes va ser un deu fàlic de les fronteres. El seu nom, en la forma «herma», designava a un montó de pedres usat per a marcar els camins i delimitar fronteres i propietats. Cada viager que passava pel camí afegia la seua pedra al montó, indicant aixina la seua presència. Sobre el 520 a. C. Hiparco, fill de Pisístrato, va substituir els montons de pedres que senyalaven el punt mig entre cada poble (deme) del Ática i el àgora d'Atenes per pilars quadrats o rectangulars de pedra o bronze coronats per un bust d'Hermes, en barba i un falo erecto en la base. En les més primitives hermas «cilenas», el pilar de pedra o fusta era simplement un falo tallat. En Atenes, les hermas es colocaven fòra de les cases per a atraure la bona sòrt. Com va senyalar Walter Burkert, «resulta sorprenent que un monument d'esta classe poguera ser transformat en un deu olímpic».

En 415 a. C., la nit anterior a la partida de la flota ateniense cap a Siracusa durant la guerra del Peloponeso, totes les hermas atenienses varen ser vandalizadas, lo que es va considerar un mal auguri (cf. expedició a Sicília). Els atenienses de l'época varen creure que havia segut obra de saboteadores, be de Siracusa o de pacifistes de la pròpia Atenes. Se sospitava que Alcibíades, pupil de Sócrates, estava implicat. Encara que este lo va negar i es va mostrar dispost a ser jujat, Sócrates va pagar indirectament la impiedad en la seua vida. Des d'estos orígens, les hermas es varen incorporar al repertori de l'arquitectura clàssica.

Estudis sobre la naturalea d'Hermes

Bàsicament els estudiosos resum les funcions i la naturalea d'Hermes en tres conceptes: ‘moviment’, ‘intercanvi’ i ‘mediació’.

estudiós	enfocament	naturalea d'Hermes
Burkert	històric i ritual	Hermes s'entén des de les seues funcions religioses concretes. És el deu dels creus, els llímits i les transicions en la vida social i espacial. Està associat als camins, les fronteres, les portes i els encreuaments, aixina com a la protecció de viagers i comerciants. El seu perfil es definix pel seu paper en pràctiques rituals i en la regulació simbòlica dels espais de pas.
Kerényi	simbòlic i sicològic	Hermes és interpretat com una figura simbòlica de mediació entre móns. Actua com a guia de les ànimes i com a intermediari entre lo humà, lo diví i lo infernal. Representa el trànsit i el canvi d'estat, tant físic com a existencial o espiritual. És una figura arquetípica del moviment entre nivells de realitat.
Detienne i Vernant	estructuralista	Hermes encarna la μῆτις (mêtis), una inteligència astuta, flexible i estratègica. La seua acció se situa en espais ambigus i canviants. S'associa a la movilitat, l'engany, l'inversió d'órdens i l'adaptació constant. Més que una funció concreta, representa un tipo d'inteligència operativa basada en el canvi i l'incertitut.

Iconografia, cult i atributs

Evolució iconográfica

Hermes presenta una evolució iconográfica significativa a lo llarc de la tradició grega. En les seues formes més arcaiques va ser representat com un deu de traces fàliques, d'aspecte madur, barbado i associat a funcions primordials de fertilitat i protecció. No obstant, a partir del sigle VI a. C. esta image tradicional va ser progressivament substituïda per la d'un jove atlètic, en consonancia con l'idealisació estètica del cos masculí en la cultura grega clàssica. Este nou Hermes jovenil es va convertir en una figura habitual en estadis i gimnasis, a on la seua presència ho vinculava en la joventut, l'eixercici físic i l'educació corporal.

Cult

En l'àmbit del cult, Hermes va estar àmpliament difòs per tota Grècia, encara que un dels seus centres principals es trobava en Feneo (Arcàdia), a on se celebraven en el seu honor les festes anomenades Hermeas (Ἔρμαια; lat. Hermaea). La tradició mítica atribuïx a Licaón, fill de Pelasgo, la construcció del seu primer temple en esta regió. Els eleos afirmaven que Pélope va ser el primer en fundar un temple dedicat a Hermes en el Peloponeso i en oferir sacrificis al deu, en la finalitat d'assossegar la seua ira per la mort de Mirtil. Aixina mateix, numeroses inscripcions dedicades al deu han segut trobades en el àgora d'Atenes, especialment baixe el seu epítet Agoreo, en relació en la seua funció com a protector del comerç i de la vida pública. En el pla simbòlic i cultual, Hermes apareix associat a diversos elements com la palmera, la tortuga, el número quatre o certs peixos, mentres que les seues ofrenes habituals incloïen incens, mel, pastiços i sacrificis d'animals com corders i cabritillos.

Atributs i símbols

La seua iconografia és fàcilment reconeixible per una série d'atributs característics. Sol representar-se en el pétaso, capell d'ala ampla propi dels viagers, que en representacions posteriors pot aparéixer alado o inclús substituït per menudes ales en el cabell. També porta en freqüència sandalias aladas, encara que esta traça no apareix en Homero i es desenrolla en époques posteriors, a on se li denomina πτηνοπέδιλος (ptēnopédilos, “de peus alados”) o alipes. A això se sumixca la bossa o moneder, símbol de la seua relació en el comerç i la riquea, aixina com la seua condició de mensager i deu del trànsit entre espais.

El caduceo

Un atre dels seus atributs era el caduceo (ῥάϐδος o σκἣπτρον), mencionat freqüentment en els poemes homéricos com la vara màgica en la que tanca i obri els ulls dels mortals, no dient-se de quina persona o deu la va rebre, ni que tinga les serps entrellaçades en que apareix en obres d'art posteriors. Segons l'himne homérico a Hermes i Apolodoro, la va rebre d'Apolo, i sembla que deuen distinguir-se dos bàculs, que després varen ser units en un: primer, la vara d'heralt ordinària i segon la vara màgica, com les que atres divinitats també posseïen. Els llaços blancs en els que la vara d'heralt estava originalment adornada varen ser canviats per artistes posteriors per dos serps encara que els propis antics les justificaven ben com a vestigi d'alguna característica del deu, ben considerant-les representacions simbòliques de la prudència, la vida, la salut i similar. En époques posteriors, el caduceo va ser adornat també en un parell d'ales, expressant la rapidea en la que el mensager dels deus es movia d'un lloc a un atre. En l'actualitat el caduceo sol ser considerat un emblema iconográfico del comerç.

Etimologia

Orige micénico

Des de la declaració de Müller, s'ha cregut que el nom «Hermes» procedix de la paraula grega ἕρμα, herma, que aludix a un pilar quadrat o rectangular en el cap d'Hermes (normalment en barba) adornant el seu extrem superior i en genitals masculins itífalos davall. No obstant, pel testimoni del deu en el panteón micénico, com Hermes Araoia (‘Hermes Moltó’) en les inscripcions en llineal B en Pilos i la Cnosos micénica, és més provable que la conexió ocorreguera en el sentit contrari, des de el deu fins a les representacions en els pilars. De la subsecuente associació d'estos pilars —que varen ser usats en Atenes per a evitar el mal i també com mojones en camins i fronteres per tota Grècia— Hermes va adquirir el patronazgo dels viages per terra.

Hermetisme

La doctrina del hermetisme deriva del propi Hermes sobre la seua relació en el coneiximent i l'interpretació. Lo hermètic està relacionat en lo «impenetrable», és dir allò que no deixa passar l'aire, és indirecta. El nom Hermes era també usat per a referir-se al deu Thot de la mitologia egipcíaca, sent Thot el deu de la alquímia. Els alquimistes que seguien a este deu varen passar a cridar-se «hermètics», puix mantenien tots els seus secrets amagats. Aixina que la paraula «hermètic» va passar a ser usat per a referir-se a alguna cosa sagellat o secret. Atres fonts asseguren que esta paraula ve d'Hermes Trismegisto (Ἑρμῆς ὁ Τρισμέγιστος), que és la fusió del deu grec Hermes i el deu egipcíac Thot. D'acort a la mitologia, ell va crear un recipient d'aire sagellat per complet. D'ahí ve la paraula hermètic.

Epítets

A Hermes se li denomina Cilenio (Κυλλήνιος) perque havia naixcut en el mont Cilene d'Arcàdia. La seua mare, Maya, era filla d'Atles, i per això a Hermes li'l denomina com Atlantíada (Ἀτλαντιάδης, ‘descendent d'Atles’). Hermes Argifonte (Ἀργειφόντης, “assessí d'Argos”; lat. Argicida) remet a l'episodi mític en el que, per mandat de Zeus, va donar mort al pastor Argos Panoptes, el vigilant de múltiples ulls que custodiava a la donzella Ío en el santuari d'Hera.

El seu epítet Logio (λόγιος, “orador” o “eloqüent”) és la representació del deu en l'acte de declamar, com a orador, o com a deu de l'eloqüència. De fet, junt en Atenea, era la representació divina estàndar de l'eloqüència en la Grècia clàssica. El himne homérico a ell dedicat (provablement de el VI) ho descriu donant un exitós discurs des del breçol per a defendre's de la (verdadera) acusació d'haver furtat ganado. Alguna cosa despuix, el comentari de Proclo sobre La República de Platón descriu a Hermes com a deu de la persuasió. Encara més vesprada, els neoplatónicos vorien Hermes Logios més místicamente com a orige d'una «cadena hermaica» de llum i radiació emanant de l'intelecte diví (nous). Este epítet també va produir un tipo escultòric.

Ademés d'estos, Hermes rep múltiples epítets que reflectixen l'amplitut de les seues funcions. Com Ὄδιος (Odi, ‘patró dels camins’); Πυληδόκος (Piledoco, ‘guardià de les portes o llindars’); Ἀγοραῖος (Agoreo, “de l'àgora”) és protector dels espais públics i de l'intercanvi social; Δίακτορος (Diactoro, “mensager”) encarna la seua funció d'heralt diví; com Ψυχοπομπός (Psicopompo, “conductor d'ànimes”) guia als morts cap al Inframundo; com Κριόφορος (Crióforo, “portador del moltó”) es vincula en la protecció pastoral; i com Εριούνιος (Eriunio, “afortunat, portador de sòrt”) representa la prosperitat i la bona fortuna. Atres epítets com Δόλιος (Dolio, “astut”), Ἐπιμήλιος (Epimelio, “guardià de raberes”) o Ἐναγώνιος (Enagonio, “dels jocs”) reforcen el seu caràcter multifacético com a deu del moviment, la mediació, l'astúcia i la transició entre àmbits.

Himne homérico a Hermes

El Himne homérico IV (a Hermes) és el text més extens sobre este deu i nos parla del seu naiximent i de cóm va adquirir les seues competències; es narrarà una versió en prosa. Es diu, puix, que Hermes va nàixer en una cova del monte Cilene, fill de Zeus i de la nimfa Maya, que vivia apartada del restant dels deus. Allí Zeus s'uniria en ella en secret durant la nit, sense ser vist pels immortals ni els mortals, mentres Hera dormia. Quan el designi de Zeus es va complir, Maya va donar a llum a un fill extraordinari, la naturalea del qual ya des de l'inici era ambigua i prodigiosa: Hermes seria lladre, pastor, mensager, engañador i mediador entre deus i hòmens.

Res més nàixer, Hermes va mostrar una rapidea inusual. A penes va eixir del breçol, va abandonar la cova i va començar a explorar el món. La seua inteligència era tan precoç que immediatament va escomençar a actuar en intenció i càlcul. En el seu camí va trobar una tortuga, la va prendre en curiositat i va comprendre que podia transformar-la en alguna cosa útil. La va dur dins de la cova, la va buidar en habilitat i va construir en la seua closca un instrument musical: la primera lira. Va tensar cordes de budell, va colocar canyes com a braços i, en provar-la, va produir un sò maravellós. En ella va improvisar vores sobre els deus i sobre el seu propi naiximent.

Despuix de crear la lira, la va deixar en el seu breçol i va eixir de nou, ara en l'intenció de realisar un atre ardit: el robo del ganado d'Apolo. Es va dirigir a les montanyes de Pieria, a on pastaban les raberes sagrades d'Apolo, i va furtar cinquanta vaques. Per a evitar ser descobert, va invertir les chafades dels animals i va caminar de forma estranya, com si no fora un ser humà comú. Inclús va fabricar sandalias de branques per a ocultar els seus passos, conduint el ganado de nit a través de montanyes i camins deserts.

En el seu camí es va trobar en un vell que treballava en una vinya. L'home ho va vore passar i va sospitar de l'estrany moviment de la rabera, pero Hermes ho va intimidar en paraules ambigües, exigint-li silenci a canvi de prosperitat. Finalment va dur les vaques fins a Pilos, a on va sacrificar dos d'elles i va realisar un ritual singular: va dividir la carn en dotze parts iguals, com si oferira una porció a cada deu olímpic. No obstant, ell mateixa no va menjar res, i després va destruir els rastres del sacrifici. Despuix d'açò va retornar a la seua cova abans de l'amanecer, va tornar al seu breçol i va fingir dormir com un bebé inocent.

Quan Apolo va descobrir la pèrdua del seu ganado, va començar a buscar-ho per tota la terra. Finalment va aplegar a la cova de Maya, a on sospitava que estava el culpable. Allí va trobar a Hermes envolt en culers, fingint inocència. Maya va defendre al seu fill, pero Apolo no es va deixar enganyar i ho va dur davant Zeus en el Olimp per a jujar el robo. En presència dels deus, Apolo va acusar a Hermes, i encara que el chiquet va negar primer, va terminar confessant de manera astuta. Va admetre haver furtat les vaques i haver sacrificat dos, distribuint la carn entre els dotze deus. Zeus, llunt d'enfadar-se, es va divertir en el seu ingeni i va ordenar que els dos deus resolgueren el conflicte.

Hermes llavors va mostrar la lira que havia ocultat i va començar a tocar-la. La seua música era tan bella que Apolo va quedar fascinat. Apolo va acceptar un intercanvi: les vaques a canvi de la lira. Poc despuix, Hermes va inventar un atre instrument, la siringa o flauta de canyes, i novament va realisar un intercanvi en Apolo, rebent a canvi un bastó d'or i el domini sobre les raberes. Apolo també li va ensenyar formes menors de adivinación a través d'unes nimfes, encara que li va advertir que la profecia major pertanyia solament a Zeus. Finalment, Zeus va confirmar a Hermes com a mensager dels deus i li va concedir funcions sobre el comerç, els camins, els viagers i l'intercanvi entre hòmens. Aixina, Hermes va passar de ser un chiquet lladre i enganyós a convertir-se en un deu fonamental de l'orde olímpic, encarregat d'unir móns distints per mig del moviment, la paraula i l'intercanvi.

Episodis mitològics

En el corpus de la mitologia grega Hermes destaca especialment en dos fonts: el seu himne homérico (ya narrat), en a on es conta el seu naiximent, i els poemes homéricos, d'a on prové la seua image més coneguda com a mensager dels deus. Encara que casi sempre és descrit com a fill de Zeus i Maya, en a lo manco una versió li l'imagina com a fill de Dioniso i Afrodita, referint-se provablement a l'Hermes psicopompo.

Com a mensager de Zeus i deu olímpic

En abdós poemes homéricos —Ilíada i Odissea— Hermes actua baix les órdens de Zeus. Aixina, durant la guerra de Troya, quan els deus es varen alinear en un bando o un atre, Hermes va estar del costat dels grecs i inclús es va enfrontar personalment contra Leto, partidària dels troyanos. No obstant Hermes també podia eixercir, en atres contexts homéricos, l'ofici d'auriga i copero. En la Odissea Hermes és enviat en órdens de lliberar a Odiseo de l'illa de Calipso. Va ajudar al rei Príamo de Troya a internar-se en el campament aqueo per a enfrontar-se en Aquiles i convéncer-ho de que li tornara el cos del seu fill Héctor. Quan les Danaides varen matar als seus marits durant la nit de bodes, Atenea i Hermes, enviats per Zeus, les varen purificar del crim comés. Els somis són enviats per Zeus, per lo que Hermes —com ἡγήτωρ ὀνείρων (‘conductor de somis’)— és l'encarregat de dirigir-los cap als hòmens. És per això que també és descrit com el deu que tenia en el seu poder enviar el somi reconfortant o retirar-ho.

Eris va tirar la poma de la bellea entre Hera, Atenea i Afrodita; Zeus va ordenar a Hermes que les conduïra davant Alejandro en el Anada per a que fera de juge. Alguns diuen que, per desig de Zeus, Hermes havia raptat a Helena i dut a Egipte i que l'havia entregat a Proteo, rei dels egipcíacs, per a que la custodiara, mentres que Alejandro es dirigia a Troya en una image d'Helena feta de núvols. Durant la Gigantomaquia Hermes, cobert en el caixco de Hades durant la lluita, va matar al jaganta Hipólito. Quan el diluvi enviat per Zeus va cessar, est va enviar a Hermes per a complir lo que desijara Deucalión; est va elegir que en el món hi haguera hòmens de nou. Hermes també va rescatar furtivamente a Llaures quan els Alóadas ho mantenien pres. Zeus va enviar a Hermes en ajuda d'Atreo i li va dir que convinguera en Tiestes que Atreo regnaria si #Heli retrocedia en el seu curs. Tiestes va consentir, el sol es va posar per orient, i aixina va quedar palés que Tiestes era un usurpador al tro.

Com a deu benefactor i ajudant d'héroes

Hermes auxilia a Odiseo i li va donar una herba denominada moly que ho protegiria contra el poder de la hechicera Circe. Odiseo, el protagoniste principal de la Odissea, era pròdic per la seua astúcia i inclús descendix del propi Hermes: Odiseo era fill d'Anticlea, net d'Autólico i biznieto d'Hermes. Atenea i Hermes varen ajudar a Perseo a marchar en la busca de les Grayas; Hermes inclús va obsequiar a l'héroe en una hoz d'acer en la que finalment terminaria decapitant a Medusa. Perseo també li va entregar a Hermes els artefactes que havia usat en el seu periple (les sandalias aladas, la kíbisis i el yelmo d'invisibilitat); Hermes va tornar personalment estos objectes a les nimfes que els custodiaven. Hermes també li va regalar la seua espasa a Heracles. El seu fill Abdero, oriunt de Lócride, va morir devorat per la egües de Diomedes durant els periples de Heracles.

Hermes va acompanyar a Zeus disfrassat mentres abdós buscaven hospitalitat en Frigia. Solament els vells Baucis i Filemón els varen rebre, i despuix de revelar la seua identitat, Hermes i Zeus els varen salvar abans de castigar a la regió, que va quedar inundada. Zeus va desfer l'coser en la cuixa del que va nàixer Dioniso i va confiar a l'infant a Hermes. Este lo va dur a Ino i Atamante i els va persuadir per a que ho criaren com a una chicona. Zeus va eludir la còlera d'Hera transformant a Dioniso en cabrit, i Hermes li'l va dur a les nimfes que habitaven en Nisa. Hermes va entregar com obsequie el moltó del vellocino d'or en el que Néfele va poder salvar als seus fills Frixo i Hele. Cadmo, despuix d'iniciar-se en Samotracia, es va casar en Harmonía en una boda divina. En ella, Hermes li va entregar una lira, junt a atres dons dels deus. Quan Zeto i Anfión es trobaven construint les muralles de Tebas, Hermes li va regalar una lira a Anfión, en la que tocava maravelloses melodies. Hirieo va demanar a Zeus i Hermes un fill i els va oferir un bou sacrificat. Els deus varen orinar sobre la pell de l'animal i li varen ordenar enterrar-la; d'eixe acte va nàixer un chiquet cridat Orión.

Com a deu castigador i vengativo

Hermes va furtar el ganado d'Apolo i ho va ocultar. Després va posar a prova a Bat, qui havia promés guardar silenci a canvi d'una recompensa, pero ho va traïcionar en revelar el robo. Hermes ho va castigar transformant-ho en una roca immòvil. Hermes va aplegar com a mensager al palau de Cécrope per a unir-se a Herse. Aglauro ho va descobrir, li va exigir un pagament i, moguda per l'enveja, li va bloquejar el pas. Hermes va intentar persuadir-la, pero en negar-se la va castigar en la seua vara, convertint-la en pedra. Zeus va enviar a Hermes al Caucas per a interrogar a Prometeo sobre una profecia que amenaçava el seu poder. Hermes va exigir respostes i ho va amenaçar en nous castics, pero Prometeo ho va insultar i es va negar a parlar. Hermes es va retirar abans de l'imposició del castic final al titán. Les Miníades varen despreciar el cult a Dioniso; com a castic pel seu impiedad. Hermes intervé per a posar fi a la seua locada transformant-les en #rat penat, muçol i lechuza.

Hermes va ser enviat per Zeus per a castigar a Agre i Oreo, que violaven l'hospitalitat. Va decidir mutilar-los, pero Llaures va intervindre i, en ajuda d'Hermes, varen anar finalment transformats en aus. Hermes va castigar a Agrón, fill del rei Mérope de Cos, despuix d'haver-ho insultat cridant-ho lladre, transformant-ho en un au. Quan Eumelo va protestar per la transformació dels seus germans, Hermes també ho va convertir en un cuervo. Zeus li va ordenar a Hermes que castigara al mortal Ixión nugant les seues mans i peus a una roda alada i ardente. Hermes va ser enviat per Zeus per a convocar a tots els deus, hòmens i animals a la boda en Hera. Quan va descobrir que Quelona havia despreciat l'invitació i s'havia burlat de l'event, Hermes va retornar i la va castigar tirant la seua casa al riu i transformant-la en una tortuga, que va dur el seu nom.

Com a deu tramposo, sigiloso i ingeniós

Hermes, recent naixcut, es va escapar del seu breçol i va furtar les vaques de la rabera d'Apolo. Per a demostrar el seu poder en l'Olimp, Hermes va furtar en un sol dia la fitora de Poseidón, les fleches d'Artemisa i el cinturó d'Afrodita, aixina com l'espasa de Llaures i el ceptre de Zeus, sense que cap d'ells es donara conte. L'epítet Argifonte (‘matador de Argo’) s'explica perque Hermes, enviat per Zeus, va intentar furtar la vaca Ío. Com va ser delatat per un tal Hiérace, no va poder complir el seu objectiu a amagades, per lo que no va tindre més remei que matar a Argos Panoptes en una pedrada. Durant la Tifonomaquia Hermes i Egipán, sense ser vists, varen furtar els tendons de Zeus que el propi Tifó havia arrancat i depositat en una caverna, baixe la custòdia de Delfine. Per orde de Zeus, Hermes infundió en Pandora una naturalea astuta i enganyosa, otorgant-li la mentira, la persuasió i les paraules seductores. En Hesíodo, Hermes és el responsable de dotar-la de la capacitat per al frau i el dissimule, traces que la convertixen en un instrument del castic diví contra la humanitat.

En Creta Hermes s'havia enamorat d'Apemósine, filla de Catreo. Com esta era més ràpida que Hermes el va donar va tendir en el sol pells humides d'animal i la chicona va esvarar; aixina Hermes la va violar. Apolo li va regalar a Hermes l'accés a les Trías, divinitats que habiten en el Parnaso i per a que li ensenyaren l'art de la cleromancia. Diógenes, parlant en broma, contava el mit d'Hermes apiadándose del seu fill Pa, qui sospirava per Eco pero era incapaç de tindre-la, i li ensenyava el truc de masturbació per a aliviar el seu sofriment. Més tarde Pa va ensenyar la costum als pastors jóvens. Hermes també li va relatar l'oràcul a Heracles de que seria venut per a la reina Ónfale.

Com Hermes psicopompo

Quan la dolorosa folga de Deméter provoca una gran hambruna en la terra, Zeus es veu obligat a cedir i envia Hermes al inframundo. Hermes va descendir al palau subterràneu i va acompanyar a Perséfone en la seua tornada, mentres Hades aparellava el carro dorat. Hermes utilisa la seua vara dorada per a guiar les ànimes dels pretenents de Penélope —a les que compara en #rat penat en una cova— cap al prat de asfódelos. Quan Heracles va descendir al inframundo pel Ténaro, va atacar a l'ombra de Medusa fins que Hermes li va fer entendre que el mònstruo no estava viu. Quan a Orfeo, cedint a la desesperació, es gira per a mirar a Eurídice, en eixe precís instant Hermes pren a Eurídice de la mà i la conduïx de tornada a les profunditats del Hades para sempre. Protesilao va ser el primer dels grecs en morir en les costes de Troya; la seua dòna Laodamía, desesperada, va molejar una efigie del seu espós difunt. Els deus es apiadaron d'ella i Hermes va traure del inframundo a Protesilao. El cos de Sarpedón, favorit per Zeus, va ser tret del camp de batalla pels deus alados bessons Hipnos (Somi) i Tánatos (Mort), baixe la supervisió d'Hermes.

Sincretismes

En l'adaptació romana de la religió grega (vejau interpretatio romana), Hermes va ser identificat en el deu romà Mercurio, qui, encara que heretat dels etruscs, va desenrollar moltes característiques paregudes, com ser el patró del comerç. En l'interpretació grega dels deus egipcíacs li l'equipara en Anubis i més especialment en Thot. Els romans varen comparar a Mercurio en Odín (Wotan) entre els germànics i en Lug entre els gals. Deu observar-se que les diverses funcions del deu varen dur a alguns dels antics a assumir que vàries deidades compartien el seu nom. Cicerón distinguix cinc. Servio distinguix quatre. Pero estes sifres també inclouen les divinitats forànees, que varen ser identificades pels grecs en el seu propi Hermes.

Descendència, amoríos i consortes

Amoríos sense descendència

Algunes aventures amoroses d'Hermes no varen tindre descendència. Es diu que Hermes s'havia enamorat de la filla de Catreo, Apemósine. Incapaç d'alcançar-la quan fugia, ya que ho aventajava per l'agilitat dels seus peus, va estendre pel camí unes pells fresques. Apemósine, en retornar a la font, va esvarar en elles i va ser violada per Hermes. Conta la llegenda que Brimo, junt a les aigües del Bebeide, va depositar el seu cos virginal al costat d'Hermes. En una ocasió Hermes perseguia a Perséfone o be a Hécate, en l'intenció de violar-la, pero la deesa bramó encolerizada, esglayant-ho per a que desistira, i d'ahí que es guanyara l'epítet de Brimo («furiosa»). Palestra era una de Córico o Pandoco. Es diu que va confiar a Hermes descobriment de la lluita que havien fet els seus germans o be encomió al deu que matara al seu pare, un criminal. En una font es fa a Persuasió (Peito) esposa alegórica d'Hermes. La poetisa Corina referix que a causa de Tanagra els deus Hermes i Llaures es varen enfrontar en una competició de pugilato per a conseguir l'afecte de la náyade encara que res més s'aclarix al respecte. Es diu en els himnes homéricos que estes nimfes montaraces es varen unir en l'amor en els silenos i també en Hermes.

Amoríos en varons

Clemente nos diu que Hermes va tindre els següents amoríos masculins: Perseo, Crisas, Teseo i Odriso. No obstant no afig més senyes al respecte. D'atres amants sí es té context. Anfión, per eixemple, es va convertir en un gran cantant i músic en acabant de que el seu amant Hermes li ensenyara a tocar i li regalara una lira d'or. De Croco es diu que era un amat d'Hermes i que va anar accidentalment assessinat durant el llançament de disc; de la seua sanc va nàixer el safrà, que va dur el seu nom en grec. Dafnis en una versió no és fill d'Hermes sino el seu erómeno. Alguns diuen que Perseo va rebre els tesors divins (sandalias, perdiguera i yelmo d'Hades) d'Hermes perque li amava i volia favorir-ho. En una ocasió a Polideuces (Pólux), un dels Dioscuros, que per llavors era amant d'Hermes, va rebre com a penyora d'amor un cavall tesalio.

Consortes i descendència

Descendent	Consorte (si l'hi ha), amorío i referències
Abdero	Abdero era un fill d'Hermes que va ser devorat per les egües de Diomedes. Havia quedat encarregat de custodiar-les mentres el seu amic Heracles lluitava contra els hòmens de Diomedes.
Agreo	Hermes es va unir en amagat amor en dos nimfes bessones. Per un costat, en el llit de Sose, l'agresta endevina, va engendrar un fill inspirat en facultats adivinatorias, Agreo, un dels pans, que s'adestrava en habilitat en la caça de bésties salvages.
Angelia	Descrita solament per Píndaro, a Angelia li la menciona com a filla d'Hermes, i com a tal és la personificació dels «mensages».
Áptale	Una filla d'Hermes el nom de la qual està corrupte i res més se sap.
Árabo	A Árabo, epónimo d'Aràbia, ho varen engendrar l'inocuo Hermaón (Hermes) i Tronia, filla del rei Belo.
Ástaco	Segons un escolio Hermes va engendrar a Ástaco en Astabe, una filla de Peneo. Ástaco va ser pare de Yocles i yayo d'Hipónoo.
Autólico	Hermes va concebre a Autólico, a qui havia engendrat en Quíone, filla de Dedalión o be en Filónide, filla de Deyoneo. Hermes li va donar al seu fill el dò de ser un lladre tan habilidós que jamai hauria de ser capturat. Uns atres diuen que per a gojar de Quíone Hermes la va dormir en una vareta. Una atra versió diu que la mare de Autólico va ser Estilbe, filla d'Heósforo.
Buno	Segons Eumelo Buno, que va rebre el tro d'Éfira de mans d'Eetes, era fill d'Hermes i una tal Alcidamea. Despuix de la mort de Buno el tro efirota va passar a mans d'Epopeo, fill d'Aloeo.
Ceco	Plutarco nos diu que el riu Ceco o Caico va passar a cridar-se aixina per un fill epónimo d'Hermes i Ocírroe, una nimfa de Misia. Ceco s'havia suïcidat tirant-se a les aigües perque havia comés incesto en la seua germana Alcipe.
cefalenos	Es varen llançar cap al poble dels altivos cefalenos, poble del prudent Odiseo, que la venerable nimfa Calipso va donar a llum per a Hermaón (Hermes), poble captiu per obra de Poseidón.
Céfalo	D'Herse i Hermes va nàixer Céfalo. Eos enamorada, ho va raptar i despuix d'unir-se a ell en Síria va concebre a Titono.
Cefeo	Es diu que Cefeo va ser engendrat per Hermes en unió en Creúsa, filla d'Erecteo. Provablement es tracte d'una confusió en l'anterior Céfalo.
Cérix	En a lo manco una versió Pándroso va ser, per Hermes, la mare de Cérix, en lloc de la seua germana Agraulo.
Cidón	Cidón era el epónimo de la cretense Cidonia. Els cretenses no estan d'acort en el relat dels tegeatas i conten que Cidón era fill d'Acacálide, filla de Minos, i d'Hermes.
Dafnis	En Sicília va nàixer Dafnis, fill d'Hermes, que sabia tocar la flauta i era molt bell. Va adquirir el seu nom per alguna cosa que li va succeir, puix era fill d'una nimfa i va ser expost despuix de nàixer junt a un llorer.
Dólope	Dólope era un fill d'Hermes que va morir en la ciutat de Magnesia. La seua tomba estava situada a la vora de l'mar. Els argonautas es varen detindre junt a ella durant dos dies, esperant a que passara el temps tormentoso, i li varen oferir sacrificis.
Eleusis	Diu Pausanias que Eleusis, l'héroe pel que pren nom de l'homònima Eleusis, que és fill d'Hermes i de Daera, filla d'Oceà, entre atres variants.
Equión i Éurito	Equión i Éurito o Érito,dos germans naturals d'Álope, es enrolaron en l'expedició dels argonautas. Sempre són descrits junts i havien naixcut d'Hermes i Antianira, filla de Meneteo.
Eros	a) El primer Cupido (Eros) es diu que va nàixer de Mercurio i de la primera Diana (Artemisa); esta Diana és filla de Júpiter (Zeus) i Prosérpina (Perséfone). b) El segon Cupido va nàixer de Mercurio i de la segona Venus, referint-se a la Afrodita naixcuda de la bromera.
Etálides	Etálides era fill d'Hermes i de Eupolemía, filla de Mirmidón. Natural de Larisa o de la rocosa Álope, Etálides es enroló en l'expedició dels argonautas.
Eudoro	Al front de la segona anava el marcial Eudoro, encara fadrí, a qui havia donat a llum Polimela, bella en la dansa, filla de Filante. El puixant Argifonte s'hi havia prendado d'ella, al vore-la en els seus ulls entre les ballarines en el cor de la sorollosa Ártemis, la de áureos venablos. Al punt va pujar al pis superior i es va gitar en secret al seu costat el curador Hermes i li va procurar un ilustre fill, Eudoro, ràpit com ningú en la carrera i bon lluitador.
Euresto	Un fill d'Hermes el nom del qual està corrupte i res més se sap.
Eurímaco	Eurímaco és un fill d'Hermes la filla del qual, Eribea, va ser la segona esposa d'Aloeo i madrastra dels Alóadas.
Evandro	Es conta que l'home més sapient i el millor soldat dels arcadios era un tal Evandro, la mare del qual era la nimfa Carmenta, filla del Ladón, i el seu pare Hermes. Enviat a fundar una colónia al front d'una companyia de arcadios de Palantio, va fundar una ciutat (part de la futura Roma) a la vora del riu Tíber.
Faris	Faris, fill d'Hermes i la danaide Filodamía va ser el fundador epónimo de Faris en Mesenia.
Jagant	Hagut en una tal Hierea, Jaganta va ser pare de Ísqueno, que va ser sacrificat durant una hambruna en Olimpia.
Hermafrodito	Conte Diodoro que Hermafrodito, naixcut d'Hermes i Afrodita, va rebre el seu nom de la combinació del dels seus dos progenitors. Va ser transformat en un ser bisexuado quan els deus varen concedir lliteralment a la nimfa Salmacis o Salmácide el seu desig de no separar-se jamai d'ell.
Libis	Segons Higino el desconegut Libis havia naixcut de Líbia, filla de Palamedes.
Lli	Hermes i Urania varen ser els pares de Lli.
Mírtilo	Mírtilo, el auriga personal d'Enómao es dia fill d'Hermes. La consorte d'Hermes i mare de Mírtilo no té una tradició establida, i aixina el seu nom es baralla entre la danaide Faetusa, l'amazona Mirtoo una dòna local, el nom de la qual varia entre Clitia, Clímene, Cleobule o Teobule.
Nomio	Hermes es va unir en amagat amor en dos nimfes bessones. Per un atre costat estava Nomio, un dels pans, amat per les raberes, que s'afanar en fer sonar la pastoril siringe, al com va engendrar quan es va introduir en el llit de la montaraz Penélope .
Nórax	Nórax, el epónimo de Nora en Cerdenya és citat com a fill d'Eritea, filla de Gerión, i d'Hermes.
Orión	Es diu que una volta Júpiter (Zeus), Neptú (Poseidón) i Mercurio (Hermes) varen decidir recompensar l'hospitalitat d'Hirieo. Hermes va traure la pell de bou que Hirieo els havia sacrificat, varen orinar en ella i la varen enterrar en la terra. Llavors de la terra va nàixer Orión.
Ortanes	Focio diu que Ortanes era fill d'Hermes i d'una nimfa innominada.
Palestra	Palestra és la deesa i personificació de la palestra (lluita deportiva) i era una filla natural d'Hermes. Es creïa que havia creixcut en Arcàdia, lo que la relacionava en Olimpia i els Jocs Olímpics. Se li atribuïx l'invenció del art de la lluita per a que els hòmens s'entretingueren en temps de pau. Els vencedors olímpics són coronats en el acebuche, d'ahí que siga el favorit de Palestra.
Pa	El deu grec de la naturalea, les ovelles i les raberes, Pa, es dia a sovint que era fill d'Hermes. En el himne homérico a Pa, la mare de l'este, citada solament com «una filla de Dríope», esglayada per la seua apariència cabruno, va començar a fugir del seu propi fill. Uns atres diuen que Pa havia naixcut d'Hermes i Penélope, aparentment l'esposa d'Odiseo. Heródoto assegura que eixa és la versió que creuen la majoria dels grecs. En un escolio Pa és citat com a fill d'Hermes i de Enéis o Timbris, que semblen ser el nom de dos nimfes (vejau Erato).
Pélope	En una rara versió es diu que en Hermes Cálice va ser la mare de Pélope.
Pólibo (1)	Diuen que del rei epónimo Sición va nàixer Ctonofile, i d'ella i d'Hermes diuen que va nàixer Pólibo, un atre rei de Sición. Al propi Pólibo li va succeir el seu net Adrasto.
Pólibo (2)	Ateneu nos diu que de Pólibo, fill d'Hermes, i d'Eubea, filla de Larimno, va nàixer Glauco.
Príapo	Segons una versió minoritària Príapo és fill d'Hermes, pero no s'indica quí va ser la mare.
Prilis	Prilis era un endevine fill d'Hermes i la nimfa lesbia Isa. Durant la pren de Troya va ser a Prilis a qui se li va ocórrer l'idea d'usar el cavall de fusta.
Saón	Saón havia naixcut d'Hermes i de Rena, una nimfa del monte Cilene. Saón va reunir a totes les gents disperses en Samotracia, les va unificar i els va donar les seues lleis.
sàtirs	En Iftime, filla de Dore, Hermes va engendrar secretament a tres dels sàtirs, Lico, Ferespondo i Pronomo. Estos es varen unir al tíaso de Dioniso.
Sileno	A Sileno, quan li l'inclou com un dels sàtirs, li l'imagina com un fill d'Hermes.

Hermes en l'art

• Hermes Ingenui, còpia romana de l'original grec del sigle V a. C., museu Pío-Clementino, Ciutat del Vaticà.
  Hermes Ingenui, còpia romana de l'original grec del sigle V a. C., museu Pío-Clementino, Ciutat del Vaticà.
• Hermes en el chiquet Dionisio de Praxíteles
  Hermes en el chiquet Dionisio de Praxíteles
• Escultura d'Hermes en Gènova
  Escultura d'Hermes en Gènova
• Hermes Ludovisi
  Hermes Ludovisi
• Hermes representat en una vasija, Museu del Louvre
  Hermes representat en una vasija, Museu del Louvre
• Hermes en el seu caduceo, detall d'una vasija
  Hermes en el seu caduceo, detall d'una vasija
• Hermes atandose els seus sandalias. Museu del Louvre
  Hermes atandose els seus sandalias. Museu del Louvre
• Hermes Richelieu, Museu del Louvre
  Hermes Richelieu, Museu del Louvre
• Paisage en Mercurio i Herse de Juan Bautista Martínez del Mall
  Paisage en Mercurio i Herse de Juan Bautista Martínez del Mall

Vore també

• Caduceo
• Hermes Trismegisto
• Herma
• Iris (mitologia)
• Pétaso
• Tot
• Els rastrejadors, drama satíric de Sófocles
• Casa d'Hermes

Bibliografia

• BURKERT (1985). Greek religion, Cambridge: Harvard University Press. ISBN 978-0-674-36280-2.
• KERÉNYI (1944). Hermes der Seelenführer: dones Mythologem vom männlichen Lebensursprung, Zuric: Rhein-Verlag.
• VENTRIS, M.; CHADWICK, J. (1973). Documents in Mycenaean Greek, 2ª edició, Londres: Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-08558-8. (Vejau la taula de deidades micénicas.)
• MELETINSKIy, Yeleazar M. (1986). Vvedenie v istoričeskuû poétiku éposa i romana / Введение в историческую поэтику эпоса и романа (Introducció en la poètica històrica del epos i de la novela), Moscou: Naúka.
  • Yeleazar Meletinskiy (Yeleazar Moiséyevich Meletinskiy /Елеазар Моисеевич Мелетинский, 1918 - 2005): estudiós rus del folclore, la lliteratura, la filologia i l'història de la narratología.
• Plantilla:Cita DGRBM

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Hermes.

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Mercurio.

• Plantilla:Ref-GML

• Plantilla:Ref-Theoi

• FILÓSTRATO EL VELL: Quadros o Imàgens (Εικόνες); I, 26: El naiximent d'Hermes (Ἑρμοῦ γοναί).
  • Traducció a l'anglés, en el lloc Theoi; trad. de 1931 d'Arthur Fairbanks publicada en la Loeb Classical Library.
    • Text bilingüe grec - francés, en el lloc de Philippe Remacle.

• • • • Text grec, en Wikisource.

• Hermes i Bat en Les metamorfosis, d'Ovidio: Llibre II, 676 - 707. Text espanyol en Wikisource.
  • II: text llatí en Wikisource.

• Aglauro, Hermes i Herse en Les metamorfosis, II, 708 - 832. Text espanyol en Wikisource.
  • Text llatí en Wikisource.

• Himne homérico (IV) a Hermes (Εἲς Ἑρμῆν).
  • Text espanyol en Scribd; pág. 45.
    • Traducció de Leconte de Lisle al francés (1893), en Wikisource.
    • Text bilingüe grec - anglés en Internet Archive; facsímil electrònic de l'ed. de 1914 d'Hugh Gerard Evelyn-White d'obres d'Hesíodo i d'Homero en la Loeb Classical Library.
      • Text grec, en oïment, en Wikisource.

• Himne homérico (XVIII) a Hermes.
  • Text espanyol en Scribd; pág. 71.
    • Traducció de Leconte de Lisle al francés (1893), en Wikisource.
    • Text bilingüe grec - anglés: facsímil de l'ed. de 1914 d'H.G. Evelyn-White.
      • Text grec en Wikisource.

• Himnes órficos.
  • 27: A Hermes.
    • Text anglés, en el lloc Sacred Texts.
  • 56: A Hermes Ctonio.
    • Text anglés, en Sacred Texts.

• Higino: Faules (Fabulae).
  • 160: Els fills de Mercurio (Mercurii filii).
    • Text anglés en Theoi.
      • Text llatí en el lloc de la Bibliotheca Augustana (Augsburc).
      • Ed. de 1872 en el Internet Archive: text llatí en facsímil electrònic.

• Eratóstenes: Catasterismos (Καταστερισμοί).
  • 44: Via Làctea (Κύκλος γαλαζλας; Circŭlus lactĕus, Via lactea): la llet que va eixir en chorrada del pit d'Hera estant alletant ella a Heracles, o be a Hermes, o la que es va traure del pit Rea per a fer vore a Crono que la pedra que li donava envolta en culers era un fill.
    • Text espanyol en el lloc de la Universitat de Cantàbria.
      • Text llatí en Google Books; facsímil electrònic.
        • Text grec en Internet Archive; facsímil electrònic.

• HIGINO: Astronomia poètica (Astronomica).
  • 43: Via Làctea.
    • Text anglés en el lloc Theoi; trad. de 1960 de Mary Grant.

• Imàgens de Mercurio, en el lloc del Institut Warburg.

• Hermes i Argos, en el lloc Icons, de la Càtedra d'Iconografia i Iconología del Departament d'Història de l'Art de la Facultat de Ciències Humanes de la Universitat de Roma "La Sapienza"; en italià.
  • Iconografia i referències, en el mateix lloc.
• Hermes i Bat; en italià, en el lloc Icons.
  • Iconografia i referències, en el mateix lloc.

• Hermes, en el Proyecte Perseus.

• Texts sobre Turms, l'equivalent etrusc d'Hermes, en el Proyecte Perseus.

• Texts sobre Mercurio, l'equivalent romà d'Hermes, en el Proyecte Perseus.