Tácito

Tácito

Publio Cornelio Tácito  (c. 55-c. 120) va ser un polític i historiador romà d'época flavia i antonina. Va escriure vàries obres històriques, biogràfiques i etnogràfiques, entre les que destaquen els Anals i les Històries.

Biografia

Se sap poc de la biografia de Cornelio Tácito; ni tan sols es coneixen les dates i llocs del seu naiximent i mort o el seu primer nom o praenomen, encara que se li han atribuït sense suficients proves els de Cayo i Publio. La majoria de les referències sobre la seua vida que es posseïxen s'han extret de la seua correspondència en Plinio el Jove o de les seues pròpies obres.

Cronologia i orige

La seua data de naiximent es conjectura a partir de l'informació que dona Plinio en Cartes, 7.20 quan destaca l'amistat excepcional que els unix i el paralelisme de les seues activitats, informant a la seua volta de cóm ell era un jovenzuelo quan ya Tácito gojava de renom. D'ahí s'ha deduït que són contemporàneus, encara que Tácito va deure haver segut alguna cosa major. I com es coneix la data de naiximent de Plinio en l'any 61 o 62, es pot estimar la data de naiximent d'Tácito entorn a l'any 55. Sobre la data del seu decés se supon que, si com era el seu propòsit va aplegar en la seua vellea a historiar l'imperi de Trajano, va tindre que morir ya en temps d'Adriano, per lo que se situaria entorn a l'any 120.

A voltes s'ha pretés que va nàixer en Interamnum, en Umbría (hui Terni). La base d'esta hipòtesis és que Marque Claudio Tácito, emperador efímer que va governar durant uns mesos entre els anys 275 i 276, havia naixcut allí i pretenia ser descendent de l'historiador. Atres hipòtesis, fundades en la procedència d'alguns dels seus íntims, ho fan originari del nort d'Itàlia o, inclús, de la província de Galia Narbonense; res concloent, en suma. No obstant, una anècdota que narra Plinio fa pensar que els seus orígens no eren itálicos, sino provincials.

Es creu que la seua família era d'orige ecuestre, puix li'l relaciona en un Cornelio Tácito d'eixa classe social al que menciona Plinio el Vell (7.76) com a procurador en la Galia Bèlgica. Per la seua edat este no podria ser l'historiador, pero sí el seu pare o el seu tio.

Carrera política

Cap a l'any 77 inicia la seua carrera política, que hauria de ser molt regular. Ell mateixa conta que la va començar en Vespasiano i va ser favorida successivament per Tito i Domiciano.

En l'any 78 es va casar en la filla de Cneo Juliol Agrícola, el governador de Britannia, al que hauria de dedicar despuix de la seua mort una monografia. Sent emperador Domiciano, en l'any 88, va ser pretor i quindecenviro responsable del cult i en eixe mateix any va participar en la celebració dels Ludi Saeculares. L'any 93 va fallir Agrícola quan Tácito i la seua esposa estaven absents de la ciutat i com a Tácito afirma que l'absència va durar quatre anys, alguns pensen que eixercitava algun càrrec administratiu en províncies, entorn a la qual cosa s'han fet vàries #conjectura carents de solidea.

Va ser consul suffectus en l'any 97 baix Nerva per a substituir al cònsul Lucio Verginio Rufo, mort durant el seu mandat, que el seu encomio fúnebre es va encarregar de pronunciar; més tart, en 112-113, ya baix l'imperi de Trajano, va ser procònsul, és dir, governador de la província d'Àsia, segons una inscripció trobada en Mylasa (Turquia).

Orador i historiador

La seua dedicació a l'oratòria li va guanyar molt pronte un alt renom gràcies a la seua eloqüència; s'havia format en contacte en els millors advocats del seu temps, puix ell mateixa va afirmar en el seu Diàlec sobre els oradors, 2, que en la seua joventut havia escoltat en una passió pròpia de l'edat, i tant en públic com en privat, a Marque Apro i a Juliol Segon, lluminàries del fòrum en eixos moments. No han faltat els qui pensen en la possibilitat de que de la mateixa manera que Plinio el Jove haguera pogut ser alumne de Quintiliano, pero no hi ha senya algun que permeta assegurar-ho, si ben no cap dubte de que les traces del propi Diàlec..., molt diferents dels que ell mateixa va cultivar en les seues obres històriques, corresponen al pensament i estil del gran rétor, l'influència del qual, unida a la de Cicerón, és indubtable. Pero l'autoria d'Tácito sobre esta obra ha segut discutida.

No es va dedicar a l'història fins al cap de l'any 97, quan la mort de Domiciano li va permetre expressar-se sense temor. I esta aplicació al gènero en la seua madurea, despuix de culminar una important carrera civil, aixina com el fet de que la seua ideologia política estiga en el fonament de la seua obra, ho aproximen al perfil d'alguns historiadors republicans com César o Salustio. Per a un home noble hi havia vàries formes de servir a l'Estat: l'activitat política i la milícia fonamentalment i, una volta eixercitades eixes activitats, era beneficiós prestar servicis d'un atre tipo, com explicar els fets i situacions pels que havia passat Roma. Era lo que afirmava Salustio (Guerra de Catilina, 3): «És bell obrar be en l'Estat, no obstant no carix de sentit parlar be d'ell ademés. És lícit aplegar a destacar en la guerra i en la pau». La virtus, el conjunt de característiques que fan bo a un home, durant la guerra es basa en el valor. En la pau, escriure història pot ser també manifestació d'eixa mateixa virtus. Tácito, pel seu pensament i biografia, concorda en gran mida en estes traces.

Obra

Les còpies manuscrites que contenen part de les seues obres —a penes un terç de tot lo que va escriure— deriven de dos manuscrits principals, coneguts com els manuscrits mediceos per haver segut propietat dels Médici, la famosa família patricia de Florencia, famosa pel seu mecenage, i és en la Biblioteca Laurenciana d'esta ciutat a on es custodien. El més antic és de el XI, i abdós procedixen de l'abadia benedictina de Mont Cassino.

Fòra dels texts estragados i perduts de les seues obres històriques, no s'han conservat discursos d'Tácito, llevat els que s'inclouen en les seues obres, a la manera de Tucídides, i de les idees que esprem el seu Diàlec dels oradors. Pero existixen algunes referències indirectes. A propòsit del discurs fúnebre en honor de Verginio Rufo que s'ha citat més dalt, Plinio el Jove (Cartes, 2.1.6) afirmava que el fet de que Tácito haguera fet molt elocuentemente el seu alabanza caramullava la fortuna del difunt. Per una atra part, en temps de Trajano se li va encomanar junt a Plinio el Jove l'acusació per concusión contra Mario Prisco, qui havia segut procònsul d'Àfrica, i, en una sessió del Senat que presidia l'emperador Trajano, en l'eixercite del seu tercer consulat, va pronunciar un discurs segons pareix no solament eloqüent, sino solemne (Plinio el Jove, Cartes, 2.11.17).

Obres majors

Les Històries

Les Historiæ (Històries) narren el periodo que va des de l'inici del segon consulat de Galba en 69 fins a la mort de Domiciano en 96. El terme historiæ designa l'obra historiográfica que relata acontenyiments d'una época més o menys dilatada que acaba en els temps en que viu el propi autor. Des dels regnats justs i florecientes de Nerva i Trajano, temps «en que es permet pensar lo que vullgues i dir lo que penses» (Historiæ, 1.1), s'anima Tácito a passar revista a una época ominosa plena d'infàmia. Sabem que Tácito treballava en elles durant la primera década de el II.

Provablement constaven de catorze llibres. S'han conservat els quatre primers i aproximadament la mitat del quint. Tenen el seu orige en el segon consulat de Galba (1 de giner de 69), durant l'any del qual l'imperi passa per les mans de tres emperadors, Galba, Otón i Vitelio, fins que la victòria militar de Vespasiano estabilisa la situació en l'inauguració de la dinastia Flavia. Lo conservat finalisa en les campanyes de Tito contra Jerusalem.

Estos llibres primers semblen contindre la base de pensament de tota l'obra. Fixa la seua atenció en l'intent de renovació de la llibertat despuix de la mort de Nerón, pero no es deixa arrastrar per l'optimisme en jujar l'actitut de les legions. No cal pensar que prengueren partit per convertir als seus generals en emperadors per net i desinteressat amor a la llibertat, sino per afanys més materials i bastardos. Presenta l'influència política de la cort de Nerón en els fets que varen seguir a la seua mort i l'encabotament de certs personages per a no perdre situacions privilegiades. Destaca la ceguera i crueltat de la lluita civil en enguany, fins al punt de que es va violar la santitat del Capitolio que va acabar destruït a mans de ciutadans.

Vespasiano va posar orde en eixe fatídic any dels quatre emperadors. Tácito revela cóm, despuix de la propaganda flavia, que justificava el seu assalt al poder baix el títul d'amor a la pàtria, s'oculta en realitat una enorme ànsia de poder. L'autor és molt conscient de que el centre de gravetat del poder romà s'ha desplaçat ya fòra de la urbs i que «podia fer-se un príncip en qualsevol lloc distint de Roma» (Històries, 1.4.2). Tot això gràcies a que les legions eren més propícies a servir als seus caps, si ells els donen possibilitat d'obtindre beneficis, que a assumir desinteresadamente les tasca de la defensa de l'estat. Per una atra part, en les províncies desperta un sentiment el poder i certes ànsies de llibertat. Tácito tracta de desemmaixquerar a les personalitats conductores de la política i els seus mòvils per a trobar les causes reals dels acontenyiments.

Els Anals

Artícul principal → Anals (Tácito).

Els Anals tenen com a títul complet Ab Excessu divi Augusti Historiarum Libri (Llibres d'històries des de la mort del diví Augusto). Sant Jerónimo escriu d'Tácito que «va referir la vida dels césares en trenta llibres des d'Augusto a Domiciano». D'això es desprén que les dos obres fonamentals, Annales i Historiæ, varen formar una seqüència sense solució de continuïtat. Si les Historiæ cobrien des de Galba a Domiciano, els 16 llibres dels Annales arrepleguen l'història immediatament anterior, des de la mort d'Augusto a la de Nerón. Pero no ha d'oblidar-se que es tracta de dos obres distintes en la seua planificació i desenroll. En Annales 16 llibres cobrixen 54 anys, mentres que els 14 de Historiæ havien servit per a historiar solament 27. És evident, puix, que la narració és molt més detallada en les Historiæ, potser per la major proximitat dels fets que en elles es tracten. És significatiu que en elles els quatre primers llibres es dediquen a un sol any, el 68, encara que és molt cert que la densitat d'acontenyiments vixcuda en ell exigia l'us d'una escala molt major que la que es precisaria en atres moments.

Com sempre, els poquísimos senyes de que disponem són molt imprecisos. Hi ha un passage en la pròpia obra que dona una pista. En 2.61 es fa menció de «...l'imperi romà, que ara s'estén fins al Mar Rojo», a on en este nom cal entendre que es referix al Golf Pèrsic. D'esta senya podria inferirse que els Anals es varen començar a escriure immediatament despuix de la conquista de Mesopotamia l'any 114. L'obra s'acabaria ya en temps d'Adriano en data pròxima a la mort del escritor.

Dels Anals es conserven els quatre primers llibres, el principi del quint, el sext, en excepció del seu començ, i després els llibres XI a XVI en estanys a principi i fi. Els sis primers estan dedicats al regnat de Tiberio. En la segona part conservada s'inclouen els regnats de Claudio des de l'any 47 i de Nerón fins al 66.

Com gènero historiográfico, els Anals es caracterisaven per referir-se a fets alluntats del temps vixcut pel seu autor. Els fets es disponien anualment, d'ahí el seu nom. Encara que els Anals d'Tácito s'organisen d'esta manera, transcendixen el gènero analístico, puix es plantegen mires molts més àmplies, relacionades en les causes i efectes dels acontenyiments i l'influència en ells de les traces de caràcter i les passions dels seus protagonistes. En este sentit, tenen molt de biografia, ya que el retrat sicològic ocupa un espai important en l'obra. La primera part conté un soberp —i tendenciós— retrat de Tiberio. En la part final els personages de Nerón i Agripina competixen pel poder i creen una situació en la que ya no caben hòmens com Lucio Anneo Séneca, qui en les seues doctrines estoicas tant havia contribuït a atemperar les conductes del emperador.

Obres menors

Diàlec sobre els oradors

El Dialogus de oratoribus (Diàlec sobre els oradors), a pesar del pronunciament en contra d'alguns estudiosos, s'accepta generalment com a obra d'Tácito. És ciceroniano en la seua concepció i estil, que s'adapta ací al gènero i és molt diferent del que l'autor ampra en les obres històriques. L'assunt tractat en ell és la decadència de l'oratòria, que ya s'havia plantejat també Marco Fabio Quintiliano en un escrit perdut titulat De causis corruptæ eloquentiæ (Sobre les causes de la corrupció de l'oratòria).

Al començ de l'obra, en casa de Curiacio Matern, poeta, apareixen reunits en ell atres dos personages: l'orador Marque Apro, i Vipstano Mesala, expert en retòrica. L'acció se situa clarament (capítul 17) en l'any 75. Esta data és el terme post quem per a la datació de l'obra. Hi ha els qui tendixen a considerar a partir d'esta senya que el Diàlec... és obra de joventut o pocs anys posterior. No obstant, per les seues relacions estilístiques i de contingut en les Institutiones oratoriæ de Quintiliano i en el Panegíric de Trajano, no falten els qui opten per una datació més tardana en els primers anys de el II.

Matern discutix en Apro sobre la primacia de la poesia sobre l'oratòria. Després la discussió se centra exclusivament sobre l'oratòria. Apro defén la modernitat i assegura que els oradors del seu temps no tenen que fer concessions a l'antic estil de l'oratòria republicana, puix els temps han canviat. Mesala, en canvi, creu en el valor imperecedero de Cicerón i els seus contemporàneus. Segons ell, en el present l'oratòria està en decadència a causa de l'abandó de l'estudi dels vells oradors en l'educació dels jóvens.

El diàlec acaba en una intervenció de Matern, el poeta, qui resol la qüestió en un encertat criteri històric: és la diferència de règim polític la que determina la decadència de l'oratòria. En la República, una época més agitada, era precisa l'eloqüència per a fer carrera política i conseguir respals en les activitats públiques. Des de que Roma viu en una llarga pau i estabilitat gràcies al govern dels emperadors, no fan falta bons oradors. No es pot assegurar que este fòra el punt de vista del propi Tácito, pero, si aixina fora, estaria expressat al mateix temps en una bona dosis d'ironia i de prudència per a no irritar a l'emperador. Lo que entre llínees es diu és que, sense un règim polític lliure, l'oratòria pert la seua funció.

Vida de Juliol Agrícola

De vita Iulii Agricolæ (Sobre la vida de Juliol Agrícola), coneguda també en el títul abreviat de Agrícola, és la seua primera obra en contingut històric. Tácito associa en ella la biografia i la monografia històrica. La part biogràfica en sentit estricte ocupa els primers capítuls solament. Dos terços de l'obra estan dedicats a les campanyes militars i el govern d'Agrícola en Britania, provablement lo més important de les realisacions del protagoniste. Dedica també alguna atenció a l'etnografia i geografia del país.

L'obra va ser redactada despuix de la mort d'Agrícola als 53 anys d'edat. Per això seguix en gran medida la tradició del elogi fúnebre (laudatio funebris) tradicional que pronunciava un familiar en el sepeli dels personages destacats segons la tradició romana. Posa el seu émfasis en les conductes i actuacions personals d'Agrícola que encaixen en el marc de la vella virtus aristocràtica.

Tácito no es llimita a tractar de la vida, qualitats i ardits del seu sogre. Sempre està present el seu propi pensament, per lo que nos aporta un reflex de sí mateixa. També dedica la seua atenció a lo que va supondre el terrible periodo de govern de Domiciano, les #ignomínia del qual destaca. El final de l'obra (cap. 43), en el que Tácito, encara que no ho subscriga, es fa eco del rumor segons el qual la causa de la mort d'Agrícola havia segut un enverinament que podia ser atribuït a Domiciano, servix per a completar l'image perverso de l'emperador.

Orige i territori dels germans

D'origine et situ Germanorum (Sobre l'orige i territori dels germans), conegut també com Germania, descriu als germans i el seu país. La monografia va tindre que escriure's molt poc despuix del primer any de regnat de Trajano (98), que va anar també el del seu segon consulat, puix Tácito utilisa esta data com a referència per a calcular quànt temps havia transcorregut des dels primers atacs dels cimbros. L'únic pergamí en que ha perdurat és el Codex Aesinas Latinus 8 (I), descobert en 1902 en la biblioteca privada del comte Aurelio Guglielmi Balleani de Iesi.

L'obra és en general molt objectiva. De les seues fonts lliteràries Tácito solament menciona a César, pero cal afegir a Plinio el Vell i a atres historiadors i geógrafos. Ademés de l'informació lliterària, Tácito, de qui no consta que tinguera coneiximent directe dels pobles que habitaven Germania, va deure recopilar les narracions orals de soldats, mercaders i viagers que retornaven de l'atre costat del Rin. Una primera part del librito es dedica a l'estudi global dels germans: geografia física, institucions, vida privada i quotidiana, aspectes militars, etc. Després, de forma més detallada, es descriuen les peculiaritats de cada ètnia per separat. Pero no tot és objectivitat en l'obra.

Tácito no renuncia a reflectir la seua visió personal dels germans i les seues relacions en Roma. La seua intenció és mostrar cóm entre aquells se seguien cultivant virtuts que en un atre temps varen imperar en Roma. Creïa reconéixer en ells els vells valors d'austeritat, dignitat i valor militar que en un atre temps varen posseir els romans, pero que havien vingut a menys en temps posteriors. Tácito veu en simpatia certes característiques d'estos pobles: el seu primitivismo, proximitat a la naturalea, purea i rusticidad. La comparació en la Roma del moment està sempre present de forma explícita o implícita. I la vella Roma no ix ben parada pel seu esperit decadent. No obstant, no cal pensar que l'autor professa una admiració acrítica pels germans: és conscient dels seus defectes principals, com eren l'afició a la beguda i el joc, la tendència a l'inactivitat en temps de pau i la tremenda indisciplina militar.

Ademés vea cóm els germans constituïen un perill real per a Roma, la deterioració moral del qual l'incapacitava per a una defensa eficaç. Les seues virtuts guerreres els feyen superiors als eixèrcits romans, preocupats en moltes ocasions per interessos que res tenien que vore en la defensa de l'imperi. Aixina, en el capítul 37, a on s'ocupa dels cimbrios, revisa tots els contratemps que Roma havia sofrit per la seua causa des dels primers atacs de l'any 113 a. C. No dubta en expressar la seua admiració per ells quan els califica de «poble menut, pero enorme per la seua glòria»: el poble vàries voltes derrotat, pero mai somés.

Método i filosofia de l'història

Tácito és rigorós en l'ocupació de la documentació. Arreplega l'informació que li proporcionen els historiadors anteriors (Aufidio Base, Cluvio Rufo, Plinio el Vell, Fabio Rústic i uns atres), memòries de personages (les d'Agripina, per eixemple) i testimonis orals; va recórrer també als Acta diuturna populi Romani (Cròniques del poble romà), que constituïen una espècie de diari oficial de Roma, i als archius del senat. Encara que, de la mateixa manera que el seu model, Tucídides, tracte d'usar les seues fonts en imparcialitat (sine ira et studio / "sense ira ni passió", Anals, I, 1), la seua forta personalitat acaba imponent-se, en lo que triumfa la subjetividad. Era conscient, no obstant, d'eixos errors entre els seus predecessors:

Les històries de Tiberio, Cayo, Claudio i Nerón, mentres estaven en el poder, varen ser falsificades pel terror, i, despuix de la seua mort, varen ser escrites baix l'irritament d'un odi recent. Per tant, el meu propòsit és relatar alguns fets sobre Augusto, més particularment els seus últims actes, després el regnat de Tiberio i tot lo que seguix, sense enfade ni afició, passions de les causes de les quals estic molt alluntat.

En tot, els components filosòfics (sobretot estoicos) i ideològics acaben sempre per teñir quant narra. Pero al principi de les seues Històries declara quin és la seua guia:

«La veritat es vea alterada de molts modos, en primer lloc per desconeiximent de l'Estat, al que sentien com si fora alié; despuix pel desig d'afalagar o, pel contrari, per l'odi contra els poderosos. I aixina, entre enemics i somesos, ningú s'ha preocupat de la posteritat» (Hist. I, 1)

Casi tota la seua obra està dominada per l'encabotament de destacar les infàmies comeses per la majoria dels emperadors des de la mort d'Augusto a la de Domiciano. Este recurs li servix per a resaltar més els mèrits dels modèlics i més recents Nerva i Trajano. En Tácito impera l'ètica; no és un bon coneixedor de la milícia, ni de l'administració, ni de l'economia. No en va, en la seua carrera política no li varen anar mai encomanades activitats bèliques. Per això el seu estudi és desigual: s'interessa sobretot pels aspectes sicològics i dramàtics, i s'ocupa de la cort imperial, que oferix una rica matèria de caràcters per a l'anàlisis moral; al contrari que Suetonio, al que l'horror que descriu li sembla una mera curiositat sensacionalista que no es permet admirar ni condenar, Tácito es veu implicat, potser al seu pesar, en lo que conta: per a ell sí existixen els models de virtut.

El seu filosofia política presenta vacilacions. No es decidix a triar entre l'antiga noció romana de l'estat senatorial oligàrquic, dirigit per «els millors», i l'idea helenística d'un estat regit per un monarca. En tot, les seues tendències estoicas semblen dur-ho a desconfiar de la solidea moral d'un model polític basat en les decisions (i, per tant, l'arbitrarietat) d'un sol home. En numeroses ocasions sembla enyorar la vella república i el seu concepte de llibertat, encara que els seus pronunciaments en este sentit estiguen camuflats lo necessari per a no resultar molests al règim imperial. El seu interés i respecte per les consistents virtuts dels bàrbars germans i britanos està en consonancia con esta melancolia.

Estil

És característic d'Tácito l'extrem conte de l'estil. El seu llenguage és acerado, de construcció breu, molt sintètic, donat a la braquilogía. Fuig dels periodos cuidadosadament organisats i busca l'asimetria. Tot això fa molt densa la seua expressió, d'un barroquisme conceptista en el que l'agudea de l'idea primera sobre qualsevol tendència ornamental. No dubta en amprar neologismes. El seu principal model estilístic és Salustio, i, com a est, admira l'obscura concisión de Tucídides; encara que, en contra de lo que feya aquell, esquiva qualsevol traça d'arcaismes: molt al contrari, la seua intenció artística es canalisa en una conscient busca de la modernitat. Les traces del llenguage d'Tácito mencionats ho duen en ocasions a un tipo de narració de pinzellada gran i solta, a on s'estimula l'imaginació del llector per a que suplixca lo no explicitat.

Tácito considera que els depositario del poder són els protagonistes de l'història. En conseqüència, dona gran importància al retrat, en el que destaca els components sicològics i morals. És poderosíssim, per eixemple, el retrat de Tiberio contingut en la primera part dels Anals. Tácito ha segut capaç d'impondre, a voltes per damunt dels propis fets, la seua visió del personage.

Sempre tracta de crear un clima dramàtic, per a lo que usa les accions humanes individuals i els fets producte de l'encert. Encara que tracte de documentar-se i en general respecte els fets, el seu interés sempre tendix a la creació d'imàgens poderoses, en les que impon les seues pròpies conviccions. No dubta per a conseguir l'efecte desijat en reproduir rumors que ell mateixa assegura que no té comprovats. Encara que establixca un dubte sobre certes senyes, el simple fet de mencionar-los està influint en el llector, la posició del qual es ahorma segons les intencions de l'autor. L'image, puix, s'instala per damunt dels arguments racionals i permaneix. Per eixemple, la que va transmetre del incendi de Roma, la conducta de Nerón i l'ulterior i primera persecució dels cristians (Anals, XV, 44) ha creat l'iconografia més arraïlada per a estos fets: la que s'ha instalat en la lliteratura i en el cine. Tácito no s'entreté en provar la perversidad de Nerón: basten unes poques pinzellades tremendistas, solament mija pàgina, per a cobrir-ho de oprobio.

No obstant, alguns historiadors consideren a la narració de la persecució de Nerón una interpolació posterior, introduïda provablement per Sulpicio Sever.

Estudis i recepció històrica

Tácito ha segut descrit com el «millor historiador que haja produït el món romà». El seu treball ha segut valorat per les seues ensenyances morals, la seua narrativa dramàtica i el seu estil. Per una atra part, va donar orige a una corrent de pensament polític entre els sigles XVI i XVII, el tacitismo. Puix, en efecte, ademés d'en l'àrea de l'història, l'influència d'Tácito és més prominent en la de la teoria política. Les lliçons polítiques de les seues obres es poden classificar de dos maneres: els "Tacitistas rojos" utilisen la seua obra per a recolzar els ideals republicans i els "Tacitistas negres" ho lligen com una lliçó en realpolitik maquiavèlica.

Encara que el seu treball és la nostra font més fiable sobre l'història de la seua era, la precisió dels fets que descriu és qüestionada ocasionalment. Els Anals es basen parcialment en fonts secundàries, i hi ha alguns errors obvis, per eixemple la confusió de les dos filles de Marco Antonio i Octavia la Menor, cridades abdós Antonia. No obstant, les Històries estan escrites sobre la base de documents primaris i coneiximents íntims del periodo Flavio, i, per lo tant, es creu que són més precises. És més, algunes de les seues monografies són fonts casi úniques per a l'estudi de les primitives tribus germàniques i britanas.

Traduccions a l'espanyol

Les obres d'Tácito varen ser divulgades cap a 1499. Fòra de la traducció inèdita i parcial de les Històries per Antonio de Toledo (1590), entre els traductors antics d'Tácito a l'espanyol el primer va ser el cavaller flamenc, d'orige portugués, Emanuel Sueyro (Les obres de Caio Cornelio Tácito, Amberes: pels hereus de Pedro Bellero, 1613, reimpresa en Madrit: Viuda d'Alonso Martín, 1614 i 1619). Després Baltasar Àlbers de Barrientos (Tácito Espanyol illustrado en #aforisme, 1614) va traduir totes les seues obres, acompanyant-les de comentaris als passages difícils; la seua versió estava ya acabada, encara que no impresa, en 1594; posterior va ser la molt alabada i difosa, reimpresa inclús en l'actualitat, de Carlos Coloma (1629). Moltes atres varen ser menys extenses o ocasionals, per eixemple, la de Els cinc llibres primers dels Annales de Cornelio Tacito: que comencen des del fi de l'Imperi d'Augusto fins a la mort de Tiberio... (Madrit, 1615) d'Antonio d'Herrera i Tordesillas o, de Juan Alfonso de Lancina, Comentaris polítics als Anals de Tacito (Madrit, 1687). Diego Clemencín va publicar Ensaig de traduccions... (Madrit: Benito Cano, 1798) que inclou la Germania, la Vida d'Agrícola i alguns fragments d'Tácito en un discurs preliminar, en tot la qual cosa li va ajudar José Mor de Fonts (encara que este va pretendre despuix de la mort de Clemencín que la major part de les traduccions era seua, sense que a data actual es puga dilucidar el problema). Sobre la calitat d'estes versions va escriure Marcelino Menéndez Pelayo en el pròlec de la seua edició dels Anals (1890) per a la Biblioteca Clàssica (pp. 96-97):

Sense ser perfecte el treball de Coloma, i apartant-se, com s'aparta molt, de l'austera concisión i sequetat sentenciosa de l'original llatí, al defecte del qual es junta el d'haver modernisat a la contínua frases i costums, mereix en tot això la preferència, per les condicions d'estil, entre totes les demés translacions castellanes d'Tácito. És obra que es llig sense dificultat i fins a en delectació; mèrit no chicotet en traduccions. Àlbers Barrientos, encara que ric i abundant en la llengua, és molt més difuso i amplificador que Coloma. Sueyro, molt més dur i falte de fluïdea. Sobre Herrera (Antonio), Lancina, Clemencín i Mor de Fonts, només han deixat traduccions d'alguns llibres dels Anals o de la Germania i el Agrícola, siquiera en açò poc mereixquen lloa. No queda, puix, més traducció útil que la de Coloma, afegint-li per de contat els dos escrits que ell va deixar de traduir, i que prendrem d'Àlbers, seguint l'ocupació dels editors del sigle passat i de la moderna Biblioteca Clàssica de Barcelona

En 1957 l'Editorial Aguilar va imprimir en espanyol les Obres completes d'Tácito (dirigida per V. Blanco García). En 1979 i 1980 l'Editorial Gredos va publicar la traducció dels Anals (llibres I-XVI) realisada per José Luis Moralejo Álvarez (reeditada en 2001), autor aixina mateix d'una traducció de les Històries publicada per Akal en 1990.

Eponimia

• El cràter llunar Tacitus du este nom en la seua memòria.
• l'asteroide (3097) Tacitus també commemora el seu nom.

Vore també

• Suetonio

Bibliografia

• Fonts antigues
  • CORNELII TACITI, Opera minora, eds. M. Winterbottom i R. M. Ogilvie, Oxford, Clarendon Press, 1975, ISBN 0-19-814658-2.
  • CORNELII TACITI, Historiae, ed. I. Koestermann, Leipzig, Teubner, 1969 (Madrit, Coloqui, 1988), ISBN 84-86093-67-8.
  • CORNELII TACITI, Annalium ab excessu divi Augusti libri, ed. C. D. Fisher, Oxford, Clarendon Press, 1976, ISBN 0-19-814633-7.
  • C. PLINI CAECILI SECUNDI, Epistularum libri decem, ed. R. A. B. Mynors, Oxford, Clarendon Press, 1963.

• Edicions i traduccions a l'espanyol de l'obra d'Tácito
  • CAYO CORNELIO TÁCITO, Històries. Obra completa. Editorial Gredos: Madrit.
    • Històries I, 2012. ISBN 978-84-249-3647-1
    • Històries II, 2013. ISBN 978-84-249-3682-2
  • CAYO CORNELIO TÁCITO, Anals. Obra completa. Editorial Gredos: Madrit.
    • Llibres I-VI, 1991. ISBN 84-249-3523-3.
    • Llibres XI-XVI, 1986. ISBN 84-249-3544-6.
  • CAYO CORNELIO TÁCITO, Agrícola. Germania. Diàlec sobre els oradors, Editorial Gredos: Madrit, 1988. ISBN 84-249-0067-7.

• Bibliografia sumaria
  • J. BAYET, Lliteratura llatina, Esplugues de Llobregat, Ariel, 1972.
  • I. BICKEL, Història de la lliteratura romana, Madrit, Gredos, 1982, ISBN 84-249-0853-8.
  • L. BIELER, Història de la lliteratura romana, Madrit, Gredos, 1972.
  • K. BÜCHNER, Història de la lliteratura llatina, Barcelona, Llabor, 1968.
  • M. P. CHARLESWORTH i G. B. TOWNEND, «Tacitus, Cornelius» en N. G. L. Hammond i H. H. Scullard eds. The Oxford Classical Dictionary, Oxford, Clarendon Press, 1978, ISBN 0-19-869117-3.
  • F. R. D. GOODYEAR, «Història i biografia» en I. J. Kenney i W. Clausen, eds. Història de la lliteratura clàssica (Cambridge University), II. Lliteratura llatina, pp. 698 ss., Madrit, Gredos, 1989, ISBN 84-249-1402-3.

• • G. LONG, «Tacitus, C. Cornelius» en W. Smith, editor, A Dictionary of Greek and Roman biography and mithology vol. III, Boston, Little, Brown and co., 1867. Una versió digital d'esta obra (Universitat de Míchigan).
  • I. MORENO, «Història i biografia» en C. Codoñer, editora, Gèneros lliteraris llatins, Salamanca, Universitat, 1987, ISBN 84-7481-458-8.
  • *Palao Vicente, J.J. (2023). Tácito i l'eixèrcit romà: el cas dels centuriones. Araucaria, 54, 211-232. Text complet
  • A. ROSTAGNI, Storia della letteratura llatina, vol. III, Torí, Unione Tipografico-Editrice, 1964.

Enllaços externs

• El contenido de este artículo incorpora material de una entrada de la Enciclopedia Libre Universal, publicada en español bajo la licencia Creative Commons Compartir-Igual 3.0.

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Tácito.

Tácito en Viquidites.

• 15px|link=|alt= Wikisource contiene obras originales de o sobre Tácito.
  • Texts en llatí, en el mateix lloc.