Itàlia (época romana)
'___protected_title_0___', baix la República romana i durant el posterior Imperi, era el nom que es donava a la península itálica,[1] la qual constituïa, ___protected_title_2___, el territori metropolità de l'antiga Roma i que,[2] en quant extensió natural del ___protected_title_3___, gojava d'un estatus administratiu, fiscal i jurídic únic,[3] privilegiat i distint dels de les províncies[4] i de qualsevol atre territori baix domini romà situat fòra d'ella.[5]
Baixe la República i l'organisació d'Augusto
[editar | editar còdic]
Durant la República, ___protected_title_6___, que s'estenia llavors des dels rius Rubicón (a l'est) i Arno (a l'oest) fins a la punta més meridional de Calàbria, no era una província, sino més be el territori de la ciutat de Roma,[6] tenint aixina un estatus especial: per eixemple, els comandants militars no podien dur els seus eixèrcits dins d'ella i, per això, quan Juliol César va passar el Rubicón en els seus legions, va marcar el començ d'una guerra civil.[7]
Inicialment, en época grega, el nom de Itàlia comprenia una porció peninsular que va canviar a lo llarc del temps. Segons Estrabón (Geografia, v 1), al principi el nom indicava la terra entre l'estret de Mesina i la llínea que unia el golf de Salerno i el de Tarento; més vesprada, en época romana, Itàlia es va ampliar fins a incloure tota la península, aixina com el nort d'Itàlia continental fins als peus dels Alps i part de la península d'Istria, tenint com a llímit coster oriental la ciutat de Colónia Pietas Iulia (ex ciutat italiana de Pola) i, com a llímit occidental, el riu Var[8] (el qual feya de frontera entre les províncies gales i Itàlia i, en époques posteriors, de frontera històrica entre els antics Estats italians i França).[9]
En el final de la guerra Social,[10] al començ de el I, i més exactament en l'any 89 a. C., Roma havia permés a tots els seus aliats itálicos (socii) entrar en ple dret en la vida política romana,[11] otorgant la plena ciutadania romana, a través de la Lex Plautia Papiria,[12] a tots els habitants de la península itálica residents al sur del riu Po: és dir, a tots aquells itálicos que no el havien ya rebuda en els sigles anteriors i residents dins dels llímits de l'Itàlia pròpiament dita (constituïda pels territoris peninsulars situats al sur dels rius Arno i Rubicón) i, al mateix temps, a tots els habitants de la cridada «Galia Cispadana», corresponent a la porció meridional (compresa entre els rius Arno i Rubicón, al sur, i el riu Po al nort) de la que fins a llavors es coneixia com Galia Cisalpina (Itàlia septentrional).[13]
Finalment, Juliol César, en l'any 49 a. C., a través de la Lex Roscia,[14] va otorgar la plena ciutadania romana també a tots els habitants lliures de la «Galia Transpadana» (açò és, la part de la Galia Cisalpina compresa entre el riu Po, al sur, i els Alps al nort), la qual, en l'any 42 a. C., junt a la «Galia Cispadana» —els dos territoris que componien la Galia Cisalpina— deixa definitivament de ser una província i de ser coneguda en este nom, sent anexada al territori d'Itàlia i tornant-se, des de llavors, la més septentrional de les terres itálicas,Erro en la cita: Còdic d'obertura <ref> sense el seu còdic de tancament </ref> En la mateixa época varen ser afegits a la Diòcesis Italiae també atres dos territoris externs a l'Itàlia romana pròpiament dita: els de Alps Cottiae i Raetia, els quals varen confluir en la subdivisió de Itàlia Annonaria, administrada pel vicari de Mediolanum (Milà).[15]
Itàlia en els sigles IV i V
[editar | editar còdic]En el Baix Imperi, quan els bàrbars es varen convertir en un dels problemes més importants, els emperadors es varen vore obligats a eixir de Roma i d'Itàlia, i inclús a establir-se provisionalment en les províncies, incrementant aixina encara més el decliu d'Itàlia. En 330, Constantino I, va traslladar la capital de l'imperi a Constantinopla, en la cort imperial i l'administració econòmica, aixina com les estructures militars (com l'Armada romana, que fins a llavors tenia les seues flotes en els ports italians de Miseno i Rávena).[16]
Despuix de la mort de l'emperador Teodosio, en 395, Itàlia es va convertir en part del Imperi romà d'Occident. Després varen vindre els anys de les invasions bàrbares, i la capital de tot l'Imperi d'Occident, que llavors era Mediolanum (Milà), es va traslladar a Rávena, en l'any 402. Posteriorment, Alarico, rei dels visigodos, va saquejar la mateixa Roma en l'any 403; alguna cosa que no havia ocorregut mai durant sèt sigles. L'Itàlia septentrional va ser atacada pels hunos d'Atila, i Roma es va vore novament saquejada pels visigodos baix el mando de Alarico, en l'any 410.[17]
Segons la Notitia dignitatum, una llista d'oficials i funcionaris civils i militars que es considera actualisada fins als anys 420 per a la part occidental de l'Imperi romà, Itàlia, en aquells últims anys imperials, estava governada per un prefecto, el Praefectus Praetorio Italiae (que governava al mateix temps tant Itàlia com els territoris d'Ilírico i d'Àfrica), un Vicarius, i un Menges Rei Militaris. Més específicament, les regions italianes estaven governades per huit Consulars (un en Venetiae et Histriae, un en Aemiliae, un en Liguriae, un en Flaminiae et Piceni Annonarii, un en Tusciae et Umbriae, un en Piceni Suburbicarii, un en Campaniae i un en Siciliae), dos Correctors (un en Apuliae et Calabriae i un en Lucaniae et Bruttiorum) i tres Praesides (un en Alpium Cottiarum, un en Samnii i un en Sardiniae et Corsicae).
En els emperadors subordinats en la pràctica a les seues generals, molts d'ells bàrbars, el govern imperial controlava débilment Itàlia, les fronteres del qual, en especial les costes, eren atacades constantment, particularment pels vàndals des del nort d'Àfrica.[18]
En 476, en la deposició de l'últim emperador d'Occident, Rómulo Augústulo, a mans del general hérulo Odoacro, i la tornada de les insígnies imperials a Constantinopla, va terminar l'Imperi romà d'Occident. En les décades següents Itàlia va permanéixer unida; primer baix el govern de Odoacro, i, després, baix els ostrogodos, el rei dels quals, Teodorico, saneó les finances i va promoure la cultura en tot el Regnum Italiae, mantenint les antigues institucions romanes.[19]
Utilisant com a pretext la successió de Teodorico, l'emperador Justiniano va enviar al seu general, Belisario, para "reconquistar" Itàlia. Despuix de llargues guerres, que varen arruïnar a la península, els bizantino varen derrotar i varen expulsar d'Itàlia als ostrogodos, substituint el seu govern per un exarcado bizantí: l'Exarcado d'Itàlia. El territori baix control imperial va ser, no obstant, reduint-se progressivament en favor dels nous invasores: els lombardos, que, a pesar del seu reduït número (menys de 100.000 individus, entre hòmens, dònes i chiquets, en comparació als casi 7 millons de itálicos natius),[20] varen conseguir fer-se en el control de les institucions polítiques i militars d'Itàlia, també gràcies al buit institucional deixat per l'administració bizantina, fundant en 569 el Regne lombardo d'Itàlia, en capital en Pavia;[21] i a on, en el curs del temps, la nova èlit lombarda va ser adoptant gradualment la cultura, la religió, la llengua i les costums llatines dels itálicos autòctons, fins a ser totalment absorbida per estos últims. Des de llavors, i despuix de casi 800 anys d'unió, Itàlia va quedar dividida en varis regnes i Estats, i no tornaria políticament a reunir-se de nou fins a el XIX.[22]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Itàlia (Roman Empire)» de Wikipedia en inglés publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Espais geogràfics en el història romana (en italià)
- Mapa de l'estat romà al voltant de l'any 400 (Compilació 'notitia dignitatum')
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ «Encyclopædia Britannica: ___protected_title_1___».
- ↑ Keaveney, Arthur (1987). Rome and the Unification of Italy, London: Croom Helm. ISBN 9781904675372.
- ↑ «Encyclopædia Britannica: ___protected_title_4___».
- ↑ The Cambridge Ancient History.Cambridge University Press.Cambridge, England:
- IX, 564–565, 580.
- ↑ Mommsen, Theodor (1855). History of Rome, Book II: From the Abolition of the Monarchy in Rome to the Union of Italy, Leipzig: Reimer & Hirsel.
- ↑ The "Birth" of Italy: The Institutionalization of Italy as a Region, 3rd–1st Century BCE. ISBN 978-3-11-054478-7.
- ↑ Beyond the Rubicon: Romans and Gauls in Republican Italy - J. H. C. Williams - Google Books. ISBN 9780198153009.
- ↑ «Enciclopèdia Treccani: L'Itàlia romana delle Regions».
- ↑ «Università degli Studi vaig donar Bari Aldo Moro: Storia degli antichi Stati italiani».
- ↑ «Dr. Christopher J. Dart:The Social War, 91 to 88 BCE.A History of the Italian Insurgency against the Roman Republic».
- ↑ «Università degli Studi vaig donar Bari Aldo Moro: The socii, Italian allies of Rome».
- ↑ «Gall Anna Rosa, Università degli Studi vaig donar Bari: lex Plautia Papiria».
- ↑ «Enciclopèdia Treccani: Galia Cisalpina entre el 90 a. C. i el 42 a. C.».
- ↑ Gardner, J. F., The Dictator, in Griffin, M., A Companion to Julius Caesar. The Lex Roscia was introduced in 49 BC by the praetor Lucius Roscius Fabatus on behalf of Julius Caesar. (2009), p. 65
- ↑ «Enciclopèdia Treccani: La riorganizzazione amministrativa dell'Itàlia. Costantino, Roma, il Senato i gli equilibri dell'Itàlia romana».
- ↑ «Università degli Studi della Calàbria: Maritima. Roma sul mare».
- ↑ «Stefano Giglio: Il Tarde Impere romà d'Occident».
- ↑ «Edoardo Angione: Caduta dell'Impere romà d'Occident».
- ↑ «Encyclopædia Britannica: Theodoric, king of Italy».
- ↑ «C. Brianza: I Lingobardi in Itàlia».
- ↑ Chris Wickham (1981). Early Medieval Italy: Central Power and Local Society, 400–1000.
- ↑ «S. Rossi, O. Manzini., M. Veronesi: La storia dei Longobardi i dell'Itàlia longobarda».