Hunos

Hunos

Els hunos (llatí vulgar: huni; també com chuni; grec medieval: Oúnnoi / Οὕννοι) varen ser una confederació de pobles nómades i seminómadas, formada a partir de varis grups ètnics procedents de l'àrea esteparia del Àsia Central, junt en grups conquistats o assimilats en l'àrea balcànica. L'importància dels hunos va estar en la creació tardana d'un autèntic aparat de poder, capaç de rivalizar, en atribucions i influències, en les dos mitats producte de la divisió del Imperi romà, amenaçant al mateix temps tant a Constantinopla com a Roma. A això pot sumar-se la reiteració de diferents estudiosos, des de el XVIII fins a l'actualitat, encapçalats per Edward Gibbon, que a partir dels primers testimonis de les fonts clàssiques des d'Amiano Marcelino, varen considerar als hunos com el verdader punt des del qual s'hauria produït el cridat periodo de les grans migracions, que va precipitar de forma paulatina el colapse i caiguda final del Imperi Romà d'Occident en el 476, al mateix temps que el propi Imperi Romà d'Orient mantenia una difícil situació en tots els seus dominis europeus, aplegant a perdre la seua autoritat en parts significatives d'estos, especialment en la zona de Tracia, a on es concentrava gran part dels ostrogodos fins a la seua marcha a Itàlia a finals de el V.

Paralelament a esta noció tradicional sobre el paper històric dels hunos, es deu fer necessàriament una divisió sociopolítica entorn a la seua pròpia evolució, advertida a través de les fonts documentals des del propi Amiano Marcelino: aixina, un estatus inicial dels hunos, pansa per ser una horda puixant, expansiva i amenaçant cap als seus veïns situats en les estepas occidentals o pónticas, erigint-se en este estatus original, com una confederació nómada a l'us, distinguint-se una figura jeràrquica o líder de la mateixa, acompanyat d'una ret clientelar, adláteres i certs estrats superiors. Una segona etapa la constituïx la seua reubicación i assentament a lo llarc de les estepas, proyectant núcleus d'estacionament temporal, i inclús observant-se ya un monarca, comparable a l'image posterior del reiks (rex) de la zona de Germania, lo que evidencia una perennitat, apareixent un càrrec successori que s'heretava, semblant al funcionament dels dominis dels senyors o als estats. Esta distinció és sumament important, de cara a tindre en conte els canvis notoris que els hunos varen experimentar des de la seua aparició en l'escenari europeu a finals de el IV i el seu replec generalisat cap a les estepas i la pèrdua del seu poder, ya a mitat de el V, en tan sol unes décades.

Controvèrsia sobre el seu orige

Durant l'Antiguetat, el teòlec Jerónimo va associar als hunos en els antics escitas. Esta identificació, junt en un temor general a l'arribada del Anticristo a fins de el IV, va donar lloc a la seua identificació en Gog i Magog. Esta demonización dels hunos es reflectix també en l'obra Getica de Jordanes, escrita en el VI, el qual els retrata com un poble diabòlic que descendix de dimonis i bruixes.

Actualment l'orige dels hunos seguix sent un tema controvertit per als historiadors. A partir de Joseph de Guignes en el XVIII els historiadors han associat als hunos que varen aparéixer en Europa en el IV en el poble xiongnu, que es menciona en els registres històrics chinencs de la dinastia Han, el qual havia format una important entitat política en les estepas de l'actual Mongòlia.

Cap a la segona mitat de el XX atres autors varen començar a expressar el seu escepticisme cap a este enfocament tradicional, basant-se principalment en l'estudi de les fonts arqueològiques i paleoantropológicas. Per a alguns autors, com Otto Maenchen-Helfen, la relació hunos-xiongnu carix de sustente degut, en part, a la distància cronològica entre abdós pobles. Se sugerix que, d'haver existit conexions entre els hunos i els xiongnu, és provable que solament hagen segut afinitats culturals en lloc d'una continuïtat ètnica. Basant-se en les troballes de tombes hunas i xiongnu, Maenchen-Helfen va concloure que no existia correspondència entre els restants humans d'abdós pobles. Un atre punt a mencionar és la pràctica de la deformació craneal practicada pels hunos europeus i iranís que no ha segut atestada en els xiongnu. Si ben Maenchen-Helfen realisa una important crítica a la postura tradicional, el seu anàlisis no respon concretament a la qüestió de l'orige dels hunos, encara que sí aclarix que estos no parlaven una llengua irania, sino una túrquica.

Més recentment alguns historiadors han revalorado la similitut dels etnónimos presents en antigues llengües. Les dos fonts principals són una carta enviada per un comerciant sogdiano datada de l'any 313, en la qual relata l'invasió del nort de China pel poble Xwn en l'any 311, i la referència en la traducció d'antics sutras budistes per un monge bactriano de la ciutat de Dunhuang, el qual va aplicar la paraula Huna per a referir-se als xiongnu. Étienne de la Vaissière argumenta que abdós documents demostren que Huna o Xwn varen ser les transcripcions exactes del nom dels xiongnu. Christopher Atwood recolza esta postura i planteja que el sánscrito Huna és una transcripció de la paraula Xona, la qual va ser escrita en chinenc antic durant la dinastia Han. També argumenta que esta referència va ser transmesa per comerciants grecs bactrianos a Europa, a on es va convertir en Ounnoi i Hunni en grec i llatí, respectivament. Una atra referència es troba en el llibre Wei Shu de l'Estat Wei del nort, el qual conté referències dels restants dels xiongnu que varen viure en les estribaciones d'Altái. Para De la Vaissière, la font chinenca demostra que estos xiongnu de Altái (dels quals es varen originar els hunos iranios i europeus) varen conservar la seua identitat sigles despuix de la seua expulsió de les estepas mongolas, argumentant aixina que el víncul que unix als hunos en els xiongnu és de caràcter polític i no ètnic. De fet, els hunos europeus, de la mateixa manera que els kidaritas i heftalitas, es descriuen millor en térmens polítics que en térmens ètnics i llingüístics.

Una atra prova del víncul entre hunos i xiongnu és, des del punt de vista arqueològic, la gran cantitat de calderos trobats des de la planura panónica fins al desert de Ordos. Estos presenten una clara evolució cultural (de formes simples a formes més complexes) que evidencia que els calderos hunos es varen originar dels calderos xiongnu.

Història

Àsia oriental i central

Segons les cròniques de l'antiga China, els xiongnu eren un poble nómada de ganaders i guerrers, que vivia en les estepas orientals al nort de la Gran muralla. La dinastia Qin va poder rebujar els seus atacs de forma més o menys eficaç, pero despuix de la caiguda d'esta, els xiongnu varen conseguir superar la Gran Muralla i iniciar una série d'incursions en territori chinenc. Els xiongnu també varen combatre contra atres pobles nómades, i durant el mandat del chanyu Modun (209-174 a. C.) varen derrotar a les tribus dels donghu, dingling i hunyu, unificant per primera volta les estepas mongolas. El seu fill i successor, Laoshang, va expandir el control xiongnu cap a la conca del Tarim, en a on va derrotar al poble dels yuezhi, forçant-los a migrar a les regions de Bactriana i Gandara, a on estos formarien l'Imperi kushán. L'emperador Wen de la dinastia Han va voler alluntar el perill pagant-los tributs (preferentment seda i cereals), alguna cosa que en el temps seria una constant en la relació dels xiongnu en atres pobles fins a varis sigles despuix. Els bens que la cort xiongnu rebia cada any eren tan abundants que els intercanviaven en notables beneficis als comerciants d'occident que aplegaven per la Ruta de la Seda. També va haver matrimonis de conveniència entre princeses chinenques i membres de l'aristocràcia xiongnu en la finalitat de sagellar la pau.

Esta relació es va quebrar quan l'emperador Wu va deixar de pagar-los tributs i, anticipant-se a l'esperada reacció dels xiongnu, va enviar vàries expedicions a les estepas a partir de 133 a. C., encara que solament una va tindre èxit: la que en l'any 127 a. C. va conseguir expulsar als xiongnu del curs superior del riu Groc. Les expedicions posteriors varen mantindre entretinguts als nómades combatent en el seu propi territori de forma constant, lo que els va debilitar. En l'any 121 a. C. varen ser derrotats en el corredor de Gansu pel general chinenc Huo Qubing i varen perdre el control de les ciutats-oasis de la conca del Tarim. Els chinencs varen posar la zona baix el seu mando i varen entrar en contacte per primera volta en els perses helenizados de Ferganá, que varen introduir la alfalfa i el cavall àrap en China.

Els debilitats xiongnu es varen escindir en dos branques cap a l'any 48. Una d'elles, els xiongnu del sur, es va ubicar en la regió d'Ordos com a aliats dels Han. Abdós parts varen entrar en conflicte; i en l'any 89 les branques tribals septentrionals varen ser derrotades per les del sur, les quals contaven en assistència de l'eixèrcit Han. Els xiongnu del nort varen ser forçats a migrar cap a l'oest, a la regió d'Altái, perdent la seua posició en les estepas mongolas les quals varen passar a mans de les tribus xianbei cap a la mitat de el II. Per la seua banda, els xiongnu del sur varen deure afrontar tensions pel seu estil de vida nómada en la població chinenca local. Açò no va impedir que Cao Cao els utilisara com a cavalleria en el seu eixèrcit en les guerres succeïdes després de la caiguda de la dinastia Han. cal mencionar que l'aristocràcia dels xiongnu del sur va canviar el seu llinage a Liu per raons de prestigi, afirmant que estaven relacionats en la família imperial Han a través de la vella política de matrimonis mixts.

Després de l'establiment de la dinastia Jin en l'any 265, China es va mantindre unida durant un breu periodo fins que el nort va ser invadit per pobles bàrbars, entre els que es trobaven remanentes dels xiongnu del sur, els quals ya havien segut prou influenciats per la cultura chinenca. Liu Yuan, un descendent de l'últim caudillo xiongnu reinante, va aglutinar als seus seguidors i va començar a expandir la seua autoritat, reivindicant ademés el seu supòsit linaje i conexió en la dinastia Han, tal i com va demostrar en la titulatura per a la dinastia que va establir en 304: Han. En el 311 els xiongnu varen conquistar Luoyang, punt final de la Ruta de la Seda, i també varen ocupar Chang’an, la qual varen usar com a capital per varis anys. Esta dinastia va governar en el nort de China fins que finalment va sucumbir en les guerres prèvies a la formació de la dinastia Wei del nort.

El periodo d'aproximadament d'un parell de sigles, a partir de la migració a l'oest dels xiongnu del nort, està caracterisat per una relativa obscuritat en les fonts. El llibre de l'història de l'estat Wei del nort confirma l'existència d'un estat xiongnu cap al suroest de les montanyes de Altái. Esta vaga referència en les fonts chinenques fa supondre que els xiongnu no varen desplegar una activitat política i militar d'importància, com sí havien fet antany, la qual cosa pot estar relacionat en la rodalia en l'est dels xianbei, els quals els havien derrotat i segurament subyugado durant el II. Esta situació geopolítica desfavorable hauria canviat cap a la mitat de el III, quan, cap a l'est, els xianbei es varen fragmentar en faccions enfrontades entre sí i, cap al suroest, l'Imperi kushán va escomençar el seu decliu. Açò hauria permés als xiongnu recuperar-se poc a poc i abandonar les estribaciones de Altái en vàries onades entre els anys 350 i 360: algunes es varen dirigir cap al riu Yaxartes, en a on varen entrar en contacte en les cultures iranias de la zona, especialment en els comerciants sogdianos i bactrianos, i unes atres es varen dirigir cap al riu Volga, entrant en l'estepa póntica.

Pèrsia i Índia

Al voltant de l'any 350 les fonts perses i romanes mencionen l'invasió de les fronteres orientals del Imperi sasánida a mans dels xionitas o chionitas, els quals varen saquejar vàries ciutats. L'historiador Amiano Marcelino definix explícitament a estos chionitas com hunos. El terme persa per a referir-se a estos invasores, Xyon, prové del avéstico Xyaona, designació que apareix en els texts sagrats zoroastrianos com els enemics del profeta Zoroastro. Este atac va prendre per sorpresa a l'emperador persa Sapor II, que llavors es trobava sitiant la fortalea romana de Nísibis en Mesopotamia. Est va partir ràpidament a Sogdiana en el seu eixèrcit per a fer front als chionitas durant una guerra que va durar varis anys, fins a finalment derrotar-los, establint després una aliança en el rei chionita Grumbates. Quan Sapor va tornar a atacar als romans en l'any 360, li acompanyaven varis chionitas en el seu eixèrcit. Amiano Marcelino narra que durant el lloc d'Amida, l'únic fill de Grumbates va caure en la batalla i va anar posteriorment cremat en una enorme pira funerària, alguna cosa inacceptable per als perses, els quals rebujaven esta pràctica degut a que la seua religió, el zoroastrismo, la prohibia. Fins al regnat de Sapor II els chionitas es varen mantindre com a aliats dels perses, es varen anar iranizando paulatinament (des del punt de vista cultural i llingüístic) i es varen establir en les províncies nort-orientals de l'Imperi persa. Posteriorment varen conformar dinasties independents i varen falcar moneda.

Entre els anys 420 i 440 els kidaritas varen ser la primera dinastia chionita en regir de manera independent i apropiar-se de les regions de Sogdiana, Bactriana i Gandara. Estos varen incorporar en el seu govern elements de l'antiga dinastia kushán, reclamant ser els hereus polítics d'estos. Posteriorment incursionaron en el Punyab, a on varen entrar en conflicte en l'Imperi gupta de l'Índia al com infligieron importants derrotes, propiciant el seu decliu. També varen derrotar als sasánidas, els quals varen deure caramullar les seues demandes en tributs. Els kidaritas finalment varen declinar davant l'atac des del nort dels heftalitas, una atra de les branques dels chionitas, els quals es varen aliar en els sasánidas de Peroz I i varen destruir la seua capital, Balaam, en el 467.

Els heftalitas varen recolzar a Peroz contra el seu germà i usurpador en el tro, Hormizd III. Quan Hormizd va ser derrocat, Peroz va decidir tornar a posar les províncies orientals baix control persa, atacant als seus antics aliats, pero va ser derrotat i fet presoner pel rei heftalita Kushnavaz, sent lliberat més tart despuix de deixar al seu fill Kavad com a rehé. Quan Peroz va tornar a atacar, va anar novament vençut i mort en la batalla d'Herat. Kavad I va accedir al tro, pero les hostilitats en els heftalitas varen continuar durant décades. Aixina i tot, el mateix Kavad I va poder recuperar el tro persa en el respal d'estos quan va ser usurpat breument pel seu germà Djamasp en 498. Cap a l'any 509 els heftalitas s'havien apropiat completament de l'antic territori kidarita, des del riu Indo fins a la conca del Tarim. A l'est del Indo, el rei Toramana incursionó fins a la regió de Madhya Pradesh i el seu successor Mihirakula va establir la seua capital en Sagala. Finalment, l'emperador sasánida Cosroes I va concretar una aliança en els göktürk i junts varen conseguir derrotar en l'any 557 als heftalitas en la batalla de Bujará. El seu regne va ser dividit en dos a lo llarc del riu Oxus, sent la partix nort per als turcs i la sur per als perses.

Europa

L'orige dels hunos europeus podria trobar-se en les tribus xiongnu de Altái que es varen dirigir cap a l'oest, a les planures al nort del mar Caspio. Cap a la segona mitat de el IV les fonts romanes mencionen que els hunos, baix el mandat del rei Balamber, varen atacar les terres dels sármatas alanos, que en eixos moments s'estenia entre els rius Volga i Dò, sometent a este poble. Posteriorment varen alvançar cap a la conca del Dniéper, a on varen véncer als ostrogodos en 375, provocant que una part d'estos es refugiara en els seus veïns visigodos i una atra majoritària fora forçada a servir en l'eixèrcit huno. Per últim, els hunos varen creuar el Dniéster en el 376 i varen derrotar també als visigodos, que varen solicitar asil al Imperi romà d'Orient. Les terres en poder dels hunos s'estenien ya des de la mar Caspio al Danubio. Atres pobles germànics, com els gépidos, hérulos i esciros, també varen ser somesos, de la mateixa manera que poblacions protoeslavas.

En l'any 395 varen escomençar a circular rumors alarmants en la frontera romana. Un oficial de l'eixèrcit imperial, Amiano Marcelino, destinat en Tracia, va contar la aterradora aparició a la vora del Danubio d'uns hòmens que va descriure aixina:

Menuts i toscos, imberbes com a eunucs, en unes cares horribles en les que a penes poden reconéixer-se les traces humanes. Diríase que més que hòmens són bésties que caminen sobre dos pates. Duen una casaca de tela forrada en pell de gat salvage i pells de cabra al voltant de les cames. I semblen pegats als seus cavalls. Sobre ells mengen, beuen, dormen reclinados en les crines, tracten els seus assunts i mamprenen les seues #delliberació. I fins a cuinen en eixa posició, perque en lloc de còure la carn en que s'alimenten, es llimiten a entibiarla mantenint-la entre la grupa del cavall i les seues pròpies cuixes. No cultiven el camp ni coneixen la caça. Descabalgan solament per a anar a la trobada de les seues dònes i dels seus chiquets, que seguixen en carros el seu errabunda existència de devastadors.

Les fonts mencionen a varis reis hunos, com Uldin, Charaton i Octar, els quals varen mantindre un liderage parcial sobre els hunos. Aixina i tot, la pressió eixercida pels hunos va fer que vàndals, suevos, alanos i burgundios creuaren el Rin en l'any 406 devastant la Galia i assentant-se finalment en Hispania (a excepció dels burgundios que es varen quedar en la vall del Ródano). Per la seua banda, els visigodos baix el mando del seu rei Alarico varen saquejar Roma en el 410 i després es varen assentar en Aquitània. Aprofitant el caos desnugat per estos pobles, el rei huno Rugila va creuar el riu Danubio en el 422 i va atacar als romans en tal força que l'emperador d'Orient Teodosio II va tindre que pactar en ell l'entrega de 350 lliures d'or anuals per a conseguir la pau. En 434 va morir Rugila, deixant el tro de forma conjunta als seus nebots Bleda i Atila, fills del seu germà Mundzuk. Estos varen mantindre la pau en els romans a canvi de que duplicaren el tribut.

En l'any 439 varen acusar als romans d'haver trencat l'acort de pau després de que el bisbe de la ciutat de Margus creuara el Danubio i profanara les tombes reals hunas que hi havia en la vora nort. Atila i Bleda varen saquejar vàries ciutats romanes, entre elles Margus, Viminacium, Singidunum, Naiso, Serdica i Filipópolis. Varen derrotar als romans en totes les batalles i varen cercar Constantinopla, la qual no va poder ser conquistada gràcies a les seues poderoses muralles. Després varen posar rumbo a Galípolis, a on varen derrotar a les tropes imperials que es trobaven refugiades allí. Despuix de la derrota, Teodosio va acordar una nova pau, molt més onerosa que l'anterior, en la qual va accedir a pagar 6.000 lliures d'or com a castic per no haver complit el tractat de pau anterior, i un tribut anual triplicat que va ascendir a 2100 lliures anuals. Despuix d'estes victòries, Bleda i Atila es varen retirar als seus dominis al nort del Danubio.

Atila es va coronar rei únic en acabant de que morira el seu germà durant una cacera en l'any 445, provablement assessinat per ell mateixa. Va atacar de nou als romans en 447, obtenint una victòria en camp obert en la batalla del Utus, pero en un alt cost en hòmens. Seguidament va devastar Grècia fins al pas de les Termópilas i en els anys següents es va mantindre una espècie d'hostilitat latent entre Atila i Teodosio II, com narra Prisco (fragments de la seua Història), el qual li va visitar junt a varis embaixadors romans en l'any 449. Es va concloure una nova pau, per la qual els romans havien d'evacuar una ampla franja surdanubiana i entregar grans tributs, la quantia dels quals no precisen les fonts.

Posteriorment Atila es va propondre atacar als visigodos del regne de Tolosa, que no es mantenien contenciosos en Valentiniano III ni en el general Flavio Aecio, en els qui Atila estava en bones relacions fins a eixe moment. No obstant, en l'any 450 Honoria, la germana de l'emperador, li va enviar a Atila una petició d'ajuda a fin de que la lliurara de contraure matrimoni en un excónsul. Com a prova de la seua identitat, Honoria va enviar el seu anell, situació que Atila va aprofitar per a reclamar-la com a esposa i demanar la mitat de l'imperi com a dot. Davant esta circumstància, Aecio i el rei visigodo Teodorico I varen pactar una actuació conjunta a fi de detindre als hunos, els quals varen entrar en la Galia en l'any 451. Atila va conquistar Divodurum i després va intentar ocupar Aurelianum pero va ser impedit per l'arribada de l'eixèrcit romà-visigodo. Els dos eixèrcits es varen enfrontar en la batalla dels Campos Cataláunicos, el resultat del qual es considera una victòria estratègica per a l'aliança visigodo-romana. Des del punt de vista de Aecio, el millor resultat va ser lo que va ocórrer: Teodorico va morir, la qual cosa va generar una crisis successòria en l'aristocràcia visigoda, i Atila es va retirar en el seu eixèrcit a l'est del riu Rin.

En 452 Atila va demanar novament el seu matrimoni en Honoria. Va invadir Itàlia i va saquejar les ciutats d'Aquilea, Patavium, Verona, Brixia, Bergomo i Mediolanum, sense que Aecio poguera detindre-ho. Els hunos varen conseguir alvançar fins a la mateixa Roma. No obstant, molts guerrers havien mort, no per l'acció de l'enemic, sino per la hambruna i la pesta que en eixe moment assolaven Itàlia. Front a les portes de Roma, el papa #León I es va entrevistar en Atila, i es diu que li va suplicar que no saquejara la ciutat santa. Finalment, i contra tots els pronòstics, Atila es va retirar despuix de l'entrevista en el papa i va abandonar l'Imperi d'Occident. El nou emperador d'Orient, Marcianà, va interrompre el pagament de tributs pactat per Teodosio II; i Atila es preparava per a atacar-li, quan va morir durant la seua nit de bodes, en l'any 453.

A la mort de Atila li va succeir el seu fill Elak, que va haver de fer front a la sublevació dels seus germans Dengizik i Ernak. Poc despuix, varis pobles somesos, com els gépidos, ostrogodos, hérulos i uns atres, es varen rebelar al mando d'Ardarico, caudillo dels gépidos. Els hunos varen ser derrotats en la batalla de Nedao en el 454, la qual cosa va significar el fi dels hunos com a potència en Europa. Alguns hunos varen ser aniquilats en la planura panónica, que va ser ocupada pels gépidos, molts uns atres es varen retirar a l'est dels Cárpatos.

Mort Elak, els hunos es varen tornar a dividir entre els seus germans Dengizik i Ernak, el primer al mando dels hunos occidentals i el segon dels orientals. Després de la derrota sofrida en el 454, abdós germans varen atacar als ostrogodos, els quals s'havien independisat dels seus senyors hunos, pero varen ser derrotats per Valamiro. Posteriorment, al voltant del 465, Dengizik i Ernak varen enviar embaixadors a Constantinopla solicitant establir un mercat per a l'intercanvi de recaptes. Esta solicitut va ser rebujada per les autoritats romanes, la qual cosa va dur a Dengizik a atacar als romans sense l'ajuda del seu germà Ernak, pero va ser derrotat i assessinat en 469. Els remanentes dels hunos varen quedar baix el mando de Ernak i varen afrontar finalment a les noves poblacions oghúricas que aplegaven des de l'est, els saraguros i els onoguros, els quals, segons Prisco, eren pressionats a la seua volta des de l'est pels sabiros. Segons Procopio de Cesarea, després de la mort de Ernak, el reconfigurado Estat huno es va dividir novament entre els seus dos fills, formant dos hordes distintes encara que relacionades entre sí: els cutriguros a l'oest i els utiguros a l'est. Contingents d'estes poblacions varen servir com a mercenaris del eixèrcit bizantí durant el VI.

En l'any 558 els kutriguros, dirigits pel caudillo Zabergán, varen creuar el Danubio i varen saquejar territori bizantí, aplegant molt prop de la capital, Constantinopla. A l'any següent varen ser derrotats pel general Flavio Belisario en la batalla de Melantias. A fi d'evitar noves incursions, l'emperador Justiniano I va incitar, en primera instància, l'enfrontament entre kutriguros i utiguros, sobornant a estos últims. Després va encarregar als ávaros provinents de l'est sometre a estes tribus a canvi d'or. D'esta manera, les últimes branques tribals considerades hunas varen ser subyugadas pels ávaros els quals es varen posicionar com la nova potencia nómada des de la planura panónica fins a la estepa póntica.

Segons alguns autors, els onoguros –junt en remanentes dels utiguros i kutriguros– varen conformar la base del poble protobúlgaro. La dominació ávara sobre estes tribus mai va ser absoluta, la qual cosa explica el fet de que baix el liderage del caudillo Kubrat els protobúlgaros finalment se sacsaren la tutela dels seus senyors en el VII i establiren la Primitiva Gran Bulgària.

Cultura

Pel seu orige geogràfic es creu que l'idioma huno va deure pertànyer a alguna família llingüística d'Àsia Central, com la túrquica, yeniseica o mongólica. Una atra hipòtesis és que fòra de la família indoeuropea, ya siga irania o inclús eslava, teoria basada en les inscripcions de monedes trobades en tombes hunas procedents de l'actual Afganistan. No obstant els investigadors consideren que la falta de texts hunos impedix establir qualsevol filiació més allà de meres elucubraciones.

Els hunos eren nómades i vivien en barraques temporals, aixina i tot coneixien la propietat de la terra. Per la seua condició nómada, la ganaderia i la caça tenien un paper més important en la seua economia que l'agricultura. Les carències en la seua dieta eren asseciades per mig del comerç i el saqueig en territori enemic. Les armes que ampraven en la guerra eren l'espasa recta, la llança, el llaç (corda en la que capturaven als seus enemics) i l'arc, que solien disparar des del cavall. A açò contribuïa l'us del estrebe, que varen prendre dels chinencs i que varen introduir més tart en Pèrsia i Europa. cal mencionar la producció de calderos, els quals demostren una continuïtat cultural en els calderos dels xiongnu. Estos calderos es troben a lo llarc de tota la estepa euroasiàtica.

Segons les fonts gregues i romanes, el govern dels hunos estava a càrrec d'un rei, encara que és discutible quànt s'aplica este terme per al cas dels hunos i quanta autoritat tenia el rei sobre el total dels hunos i demés poblacions someses. Hi ha casos en els que les fonts a penes fan menció de certs reis, la qual cosa demostra poca activitat per part dels hunos o un periodo de desunió de l'horda. En atres casos, en el liderage de personalitats més fortes o carismàtiques (per eixemple, Atila), els hunos varen ser capaços d'assestar contundents derrotes als romans i germans. En atres casos, l'autoritat va estar compartida per dos caudillos al mateix temps, com els casos de Octar i Rugila, Bleda i Atila o Dengizik i Ernak.

S'ha estimat que en 425 eren 60 000 guerrers, totalisant un poble de 300 000 persones, entre els que segurament deguen contar-se poblacions subyugadas d'orige germànic, eslau i iranio.

De la seua religió se sap molt poc. Aparentment tenien un tipo d'adoració al cavall (ya que estos animals eren una figura casi sagrada per a ells). Si s'admet la teoria de que varen ser un poble d'orige altaic, possiblement practicaren el tengrianismo. Les fonts romanes solen referir-se a ells com a individus subhumanos carents de qualsevol classe de deu i moral, sense creència en una atra vida aparte de la terrenal, encara que se sap que tenien alguna cosa semblat a chamans o bruixos en la seua tribu (que creïen en l'existència de #abominació subterrànees infernals), especialisats en la adivinación a partir de l'examen de restants i ossos d'animals. Originalment cremaban als seus morts, encara que més alvance varen començar a inhumar-los. Practicaven tant la poliàndria com la poliginia.

L'historiador romà Amiano Marcelino nos va deixar un text a on podem observar la visió deformada que els romans tenien sobre els hunos:

Són sers imberbes, musculosos, salvages, extraordinàriament resistents a la fredor, a la fam i la set, desfigurados pels ritos de deformació craneana i de circumcisió que practicaven, i ignorants del fòc, de la cuina i de la vivenda.^{cita requerida}

Els hunos i els hongaresos

Durant més de cinccents anys s'ha cregut que els hongaresos són descendents directes dels hunos. Encara que les tribus magiares solament varen començar a establir-se en la zona geogràfica de l'actual Hongria a fins de el IX (varis sigles despuix de la desintegració de la confederació dels hunos), este argument va servir per a llegitimar el poder de la casa Árpád i els seus descendents en les terres que varen ocupar. Hi ha una llegenda medieval que remonta el linaje del caudillo magiar Árpád fins al propi Atila, fill de Bendegúz i pare de Csaba, pare de Ed, pare d'Ugyek, pare d'Álmos, pare de Árpád.

En els sigles posteriors, en la Renaixença i en l'Edat Moderna, va continuar vigent esta concepció encara que se li va donar menys credibilitat. Esta interrogant va començar a ocupar a molts historiadors hongaresos en l'Edat Moderna i Contemporànea, els qui llentament varen ser trobant les incongruències del postulat de la descendència de la casa real hongaresa des de Atila. L'historiador Pál Hunfalvy (1810-1891) va ser el primer que va considerar esta conexió entre els hongaresos i els hunos com alguna cosa irreal. Esta postura va ser atacada pels historiadors Károly Szabó, Géza Kuun, Géza Nagy, Bernát Munkácsi, József Thúry, Frigyes Hirtl i Ármin Vámbéry. No obstant, la cancelleria hongaresa va prendre posició en favor de Hunfalvy, mantenint-se académicamente fins a l'actualitat.

Els noms Atila, Csaba i Réka (l'esposa de Atila) són molt populars entre els hongaresos, inclús i en particular en l'actualitat. Per una atra part, en les cròniques hongareses, Bleda, el germà de Atila, es diu Buda. Esta és l'explicació que se li intenta donar des del Medioevo a l'orige del nom de la ciutat de Buda, que posteriorment, unida en Pest, formarà la ciutat de Budapest.

Vore també

• Imperi huno
• Atila
• Idioma huno
• Tengrianismo
• Hunos blancs

Bibliografia

• Asimov, Isaac (1983) L'Alta Edat Mija: Les edats obscures, Editorial Aliança.
• Atwood, Christohper (2012) Huns and Xiōngnu: New thoughts on an old problem, in: VV. AA., Studies in History and Culture in Honor of Donald Ostrowski.
• Bock, Susan (1992) Els hunos, tradició i història, Universitat de Múrcia.
• Botton Beja, Flora (2000) China, la seua història i la seua cultura fins a 1800, El Colege de Mèxic, Centre d'Estudis d'Àsia i Àfrica.
• de la Vaissière, Étienne (2005) Huns et Xiongnu, Central Asian Journal N.º 49, pp. 3-26.
• de la Vaissière, Étienne (2007) Is there a “Nationality of the Hephtalites?”, en: Hephtalites, Bulletine of the Àsia Institute N.º 17, pp. 119-132.
• de la Vaissière, Étienne (2005) Sogdian Traders: A History, Leiden.
• de la Vaissière, Étienne (2015) The steppe world and the rise of the Huns, in: Maas, Michael, Age of Attila, Cambridge.
• Gernet, Jacques (2005) El món chinenc, Editorial Crítica.
• Grousset, René (1970) The empire of the steppes, Rutgers University.
• Heather, Peter (2010) Empires and Barbarians: The Fall of Rome and the Birth of Europe, Oxford University Press.

• Homo, #León (1971) Nova història de Roma, Editorial Iberia, Barcelona.
• Kim, Hyun Jin (2016) The huns, Routledge.
• Kim, Hyun Jin (2013) The huns, Rome and the birth of Europe, Universitat de Cambridge.
• Lebedynsky, Iaroslav (2001) Armes et guerriers barbares au temps dones grans invasions: IVe au VIe siècle apr. J.-C, Errance.
• Maenchen-Helfen, Otto (1973) The world of the huns: studies in their history and culture, University of Califòrnia.
• Olaya Montero, Nuria (2017) Les fonts clàssiques i orientals relatives a les fronteres septentrionals de l'Imperi Sasánida (224-651), Universitat Autònoma de Barcelona.
• Sinor, Denis (1990) The hun period, en: Sinor, Denis, Cambridge History of Early Inner Àsia, Cambridge.
• Soto Chica, José (2012) Bizancio, la Pèrsia sasánida, els búlgars i la disputa ávaro-turca pel control de les estepas 557-603, Universitat de Granada.
• Soto Chica, José (2012) Bizantins, sasánidas i musulmans: El fi del món Antic i el començ de l'Edat Mija 565-642, Universitat de Granada.