Anar al contingut

Estrebe

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Estrebe
Per a atres usos d'este terme vore Estrebe (desambiguació).



Els estribos són peces, generalment metàliques, de formes diverses que permeten que el ginet d'un cavall introduïxca els peus en elles per a afiançar-se mentres cavalca. Fixats a la cadira de montar, permeten una major seguritat i comoditat, tant per a la cabalgadura com per al ginet, que pugues aixina controlar millor al seu ensellament.

També són cridats estriberas, reposapiés o posapiés en les motocicletas; en elles s'usen per a recolzar els peus. L'estrebe esquerre del pilot està per darrere de la palanca de canvis i el dret darrere del pedal de fre (fre de la roda atrassera). Els estribos del passager es troben en una posició generalment cómoda per al mateix, als costats de la roda atrassera.


Els primers protoestribos, consistents en una corda que unia la cadira i el dit gros del peu del ginet, varen aparéixer en la Índia en el llímit entre el II i el I D'allí varen passar a China entorn a l'any 300, a on, pel clima més fret de la zona, varen escomençar a nugar-se al voltant del peu calçat, i no solament sobre el dit. Poc despuix, els chinencs varen escomençar a fabricar estribos metàlics, de bronze o ferro fos.[1] Des de China l'us de l'estrebe es va estendre als nómades turc-mongoles d'Àsia Central, a Coreja i a Japó. Els hunos els varen introduir en Pèrsia en el IV i en Europa cap a el V, encara que no hi ha notícies de la seua adopció per la cavalleria imperial romana fins a aproximadament un sigle més tarde (ya despuix de la caiguda d'Occident). A la seua volta, els àraps ho prendrien dels perses i els bizantins.

Per la seua banda, els invasores germans del Imperi romà varen adoptar ràpidament l'us de estribos. Això va millorar l'eficàcia de la seua cavalleria fins al punt de que va ser una de les causes de la derrota dels romans en la transcendental batalla de Adrianópolis (any 378), i de l'ocàs del model clàssic de legió romana, provocant una crisis militar sense precedents. L'estrebe, que permetia al ginet lluitar en comoditat i maximizar l'impacte de la càrrega, havia iniciat una nova era en Europa: la de la cavalleria pesada, que dominaria els camps de batalla medievals durant més de mil anys.

Història

[editar | editar còdic]

L'estrebe, que proporciona una major estabilitat al ginet, ha segut descrit com un dels invents més significatius de l'història de la guerra anteriors a la pólvora. Com a ferramenta que permetia ampliar l'us dels cavalls en la guerra, l'estrebe es considera a sovint el tercer pas revolucionari en l'equipament, despuix del carro i la cadira de montar. Les tàctiques bàsiques de la guerra montada es varen vore significativament alterades per l'estrebe. Un ginet recolzat en els estribos tenia menys provabilitats de caure mentres lluitava, i podia assestar un colp en un arma que amprava més plenament el pes i l'impuls de cavall i ginet. Entre atres ventages, els estribos proporcionaven un major equilibri i respal al ginet, lo que permetia al cavaller utilisar la espasa de forma més eficaç sense caure, especialment contra adversaris d'infanteria. No obstant, en contra de la creència moderna comuna, s'ha afirmat que els estribos en realitat no permetien al ginet utilisar una llança en major eficàcia (catafractos havien utilisat llances des de l'antiguetat), encara que la cadira de montar acantonada sí ho feya.[2]

Precursors

[editar | editar còdic]

L'invenció de l'estrebe es va produir relativament vesprada en l'història, tenint en conte que els cavalls varen ser domesticats en aproximadament l'any 4000 a. C., i els primers equips similars a les cadires de montar que es coneixen varen ser panys en flocs o almohadillas en pecheras i crupones utilisats per la cavalleria d'Asiria al voltant de l'any 700 a. C.[3]

El primer soport per als peus era un llaç que subjectava el dit gros i s'utilisava en Índia a finals de el II,[4][5] encara que pot haver aparegut ya en l'any 500 a. C.[6] Este antic soport per al peu consistia en una corda en forma de llaç per al dit gros del peu que es trobava en la part inferior d'un ensellament fet de fibra o cuiro. Esta configuració era adequada per al clima càlit del sur i el centre de l'Índia, a on la gent solia montar a cavall descalça.[7] Les talles budistes en els temples de Sanchi, Mathura i les coves de Bhaja que es remonten als sigles II i I a. C. representen a ginets que cavalquen en elaborades cadires de montar en els dits dels peus ficats baix eixes cinchas.[8][9] A este respecto, l'arqueòlec John Marshall va descriure el relleu de Sanchi com "l'eixemple més antic en uns cinc sigles de l'us de estribos en qualsevol part del món".[9]

Un parell de barres de ferro de doble curvatura de el I, d'aproximadament 17 cm de llongitut, en una curvatura en cada extrem, excavades en una tomba prop dels Junapani, en l'estat central indi de Madhya Pradesh, s'han postulat com estribos complets per als peus o mossos de brida.[10][11][12]

Alguns atribuïxen al grup nómada de l'Àsia Central conegut com els sármatas el desenroll dels primers estribos.[13]


L'invenció del sòlit arbre de la cadira de montar va permetre el desenroll del verdader estrebe tal i com es coneix hui en dia.[14] Sense un arbre sòlit, el pes del ginet en els estribos crea punts de pressió anormals que fan que el el llom del cavall es resenta.[15] Els estudis moderns de termografía sobre els dissenys de les cadires de montar "sense picos" i en picos flexibles han descobert que existix una fricció considerable en la llínea central del llom del cavall.[16] Una moneda de Quint Labieno, que estava al servici de Partia, falcada cap al 39 a. C., representa en el seu revers un cavall ensellat en objectes colgantes. Smith sugerix que són panys colgantes, mentres que Thayer sugerix que, tenint en conte el fet de que els parts eren famosos pel seu arquería montada, els objectes són estribos, pero afig que és difícil imaginar per qué els romans mai haurien adoptat la tecnologia.[17]

En Àsia, les primeres cadires de montar en raïls massiços estaven fetes de feltre que cobria un armassó de fusta.[18] Estos dissenys daten d'aproximadament l'any 200 a. C.[19] Una de les primeres cadires de montar de fibra massiça d'Occident va ser utilisada per primera volta pels romans ya en el I,[20] pero este disseny tampoc tenia estribos.[19]

China i Corea

[editar | editar còdic]

S'especula que els estribos poden haver segut utilisats en China ya en la dinastia Han (206 a. C.- 220 d. C.). L'estrebe emparellat es va inventar en China durant la dinastia Jin a principis de el IV Una estatuilla funerària que representa un estrebe datat en el 302 d. C. va ser desenterrada d'una tomba de la dinastia Jin occidental prop de Changsha. L'estrebe representat és un estrebe de montar, només colocat en un costat del cavall, i massa curt per a montar. La primera representació fiable d'un estrebe de montar de cos sancer i doble cara també va ser desenterrada d'una tomba Jin, esta volta prop de Nankín, i data del periodo Jin oriental, en l'any 322 d. C. Els primers estribos dobles existents es varen descobrir en la tomba d'un noble Yan del Nort, Feng Sufu, que va morir en el 415 d. C. També s'han trobat estribos en tombes de Goguryeo que daten dels sigles IV i V d. C., pero no contenen cap data concreta. L'estrebe semblava ser d'us generalisat en tota China cap a l'any 477 d. C.[21][22]


L'aparició de l'estrebe en China va coincidir en l'auge de la cavalleria fortament blindada en la regió. La tomba de Dong Shou, datada en l'any 357 d. C., mostra a ginets i cavalls totalment blindats. Les referències a la "cavalleria de ferro" i a el "cavall de ferro" varen escomençar a aparéixer en la mateixa época i es registren casos de captura de cavalls acorazar en números tan elevats com 5000 i 10 000. Ademés dels estribos, la tomba de Feng Sufu també contenia plaques de ferro per a l'armadura laminar. La cavalleria pesada acorazar dominaria la guerra chinenca des de el IV fins a principis de la dinastia Tang, quan l'eixèrcit va fer la transició a la cavalleria llaugera. La teoria de A. von Li Coo sobre l'invenció de l'estrebe és que va ser un artilugio creat per persones montades que volien fer l'equitació menys cansada, o per aquells que no estaven acostumats a montar per a adquirir les habilitats necessàries per a igualar als seus adversaris.[23][24]

La representació chinenca més antiga d'un estrebe prové d'una estatuilla d'una tomba del sur de China que data de l'any 302 d. C., pero es tracta d'un sol estrebe que va deure utilisar-se únicament per a montar el cavall. La primera estatuilla en dos estribos data provablement de l'any 322, i els primers eixemplars reals de estribos que poden datar-se en precisió i seguritat procedixen d'un enterrament del sur de Manchuria de l'any 415. No obstant, també s'han trobat estribos en atres tombes del nort de China i de Manchuria que molt provablement siguen de el IV. La majoria d'estos primers estribos del noreste asiàtic eren de forma ovalada i estaven fets de ferro, a voltes massiç i atres voltes aplicat sobre un núcleu de fusta, i esta forma es mantindria en us durant molts sigles despuix.[25] David Graff

Japó

[editar | editar còdic]

Els estribos (abumi) s'utilisaven en Japó ya en el V. Eren anells de fondo pla de fusta recoberta de metal, similars als estribos europeus. Els primers eixemples coneguts es varen excavar en tombes. Els estribos en forma de copa (tsubo abumi), que cobrien la mitat davantera del peu del ginet, varen acabar substituint al disseny anterior.

Durant el periodo Nara, la base de l'estrebe que subjectava la planta del peu del ginet s'allargava més allà de la copa. Este estil d'estrebe de mija lengüeta (hanshita abumi) es va mantindre en us fins a finals del periodo Heian, quan es va desenrollar un nou estrebe. El fukuro abumi o musashi abumi tenia una base que s'estenia a lo llarc de tot el peu del ginet i s'eliminaven els costats dret i esquerre de la puntera. Els costats oberts estaven dissenyats per a evitar que el ginet s'enganchara un peu en l'estrebe i fora arrastrat.


La versió militar d'est estrebe obert (shitanaga abumi) s'utilisava a mitan del periodo Heian. Era més prim, tenia una cavitat per als dits més profunda i un estant per al peu encara més llarc i pla. Est estrebe es va mantindre en us fins que es reintrodujeron els estribos d'estil europeu a finals de el XIX. No se sap per qué els japonesos varen desenrollar este estil únic d'estrebe.[26] Estos tenien una forma distintiva de cisne, curvada cap a dalt i cap a arrere en la part davantera per a dur el llaç per a la correja de cuiro sobre el empeine i conseguir un equilibri correcte. La majoria dels eixemplars que es conserven d'esta época estan fets completament de ferro, en dissenys d'argent o atres materials, i coberts en laca. En alguns eixemples hi ha una vareta de ferro que va des del llaç fins al reposapiés prop del taló per a evitar que el peu s'ixca. En ocasions, els estribos estan perforats per a deixar eixir l'aigua en creuar rius, i estos tipos es denominen suiba abumi. Hi ha estribos en forats en la part davantera que formen zócalos per a una llança o estandart.[27]

Europa

[editar | editar còdic]

A finals de el VI o principis de el VII d. C., degut principalment a invasores procedents d'Àsia Central, com els ávaros, els estribos varen començar a estendre's per Àsia cap a Europa des de China. Sobre les troballes arqueològiques, la forma de ferro en forma de pera dels estribos, el ancestro dels tipos europeus medievals, s'ha trobat en Europa en tombes ávaras de el VII en Hongria.[28] Fins a l'any 2005 s'havien excavat un total de 111 eixemplars de estribos de ferro fos de la primera época dels ávaros, en forma de poma, en un llaç de suspensió allargat i una banda de rodadura plana i llaugerament curvada cap a dins, procedents de 55 #enterrament d'Hongria i regions circumdants.[29] La primera referència lliterària europea a l'estrebe pot trobar-se en el Strategikon, tradicionalment atribuït a l'emperador bizantino Maurici, i per lo tant escrit en algun moment entre el 575 i el 628, pero açò és molt discutit, i uns atres situen l'obra en el VIII o IX.[30] El manual de Maurici senyala l'equipament adequat de la cavalleria imperial: "els ensellaments deuen tindre gualdrapas grans i grosses; les bridas deuen ser de bona calitat; subjectes als ensellaments deu haver dos escalons de ferro [skala], un llaç en una correja...."[31] Dennis senyala que la falta d'una paraula grega específica para estrebe evidència la seua novetat per als bizantino, els qui se supon que els varen adoptar del seu acérrimo enemic els ávaros, i posteriorment els varen transmetre als seus futurs enemics, els àraps.[32] S'assegura una data de principis de el VII per a la majoria de les troballes hongareses de estribos en llaços de suspensió allargats, encara que alguns d'ells deuen datar-se inclús abans del 600.[33] Les evidències lliteràries i arqueològiques preses en conjunt poden indicar que l'estrebe era d'us militar comú en el centre-sur d'Europa i en el Mediterràneu oriental cap a la segona mitat de el VI, i que l'Imperi Romà Oriental (Bizancio) els tenia en us cap a l'any 600.[34]


Cap a el VIII els estribos varen començar a ser adoptats més àmpliament pels europeus.[35] Els primers estribos d'Europa occidental, els de Budenheim i Ratisbona, varen ser duts des del Jaganato ávaro com a botí o regal, o eren imitacions locals dels estribos que s'usaven en aquella época entre els guerrers ávaros.[36] No obstant, els estribos d'estil ávaro no varen ser tan àmpliament adoptats en Europa occidental. Els estribos no apareixen en l'entorn merovingio i italolombardo en gran número, ni en tanta freqüència com en la conca dels Cárpatos.[36] La majoria dels demés estribos trobats en Alemània que daten de el VII no s'assemblen a l'estil de ferro ávaro que es troba habitualment en els conjunts funeraris d'Hongria i regions veïnes. En canvi, els ensellaments colgantes trobades ocasionalment en els conjunts funeraris del sur d'Alemània sugerixen l'us de estribos de fusta.[37] L'escassea de troballes de estribos altomedievales en Europa occidental va ser senyalada per Bernard Bachrach: "Dels 704 #enterrament masculins de el VIII excavats en Alemània fins a Plantilla:Sic 1967, només 13 tenien estribos".[38] Els estribos més antics de la regió bàltica són rèpliques dels existents en Alemània durant el VII.[39] En el nort d'Europa i en Gran Bretanya, la metamorfosis de formes anteriors de estribos de fusta, cuerdo i cuiro a formes de metal pot vore's en el registre arqueològic, "lo que sugerix que una o més de les primeres formes tenen un desenroll paralel en les d'Hongria, en lloc de derivar únicament d'esta última regió"."[40] "En Escandinavia es distinguixen dos tipos principals de estribos, i a partir d'ells, pel desenroll i la fusió de diferents elements, alguns casi certament d'orige centreeuropeu, varen evolucionar la majoria dels atres tipos"[41] El primer tipo principal, el tipo escandinau I, sembla deure poc a les formes hongareses. La varietat més antiga d'este tipo pot datar-se en el VIII en la tomba III de Vendel en Suècia.[41] El segon tipo principal en el nort d'Europa té, com a traça més característica, un pronunciat llaç de suspensió rectangular colocat en el mateix pla que l'arc, com es troba entre els eixemples hongaresos, i se centra predominantment en Dinamarca i Anglaterra durant els últims sigles X i XI.[42] Una variant d'este tipo, denominada estrebe noreuropeo, ha segut datada en la segona mitat de el X en Suècia, trobada en el cementeri en sepeli de barco de Valsgärde.[42]


En Dinamarca, entre els anys 920 i 980, durant el regnat dels reis Jelling, molts dirigents danesos varen ser enterrats en honors militars i equipats en estribos, brocas i espuelas, en lo que es denomina tombes de cavalleria, trobades sobretot en el nort de Jutlandia.[43] En Anglaterra, s'argumenta, els estribos no varen ser introduïts pels #colon escandinaus de el IX, sino que és més provable que estiguen relacionats en posteriors incursions vikingas dirigides per Canuto el Gran i uns atres durant el regnat del rei Aethelred (978-1013).[44]


En lo que hui és França, Carlos Martel va repartir terres expropiades als seus vassalls en la condició de que li serviren lluitant a la nova manera, lo que alguns atribuïxen a que va reconéixer les potencialitats militars de l'estrebe.[45] Més vesprada, Carlomagno va ordenar als seus vassalls més pobres que posaren en comú els seus recursos i proporcionaren un cavaller montat i armat, encara que el sistema va resultar inviable, i en el seu lloc es va desenrollar el sistema de distribució de terres als vassalls en funció del servici d'un cavaller.[23]

Àfrica Occidental

[editar | editar còdic]

Els relats del Imperi de Mali mencionen l'us de estribos i ensellaments en la cavalleria. Els estribos varen donar lloc a la creació i innovació de noves tàctiques, com les càrregues massives en llances i espases d'espente.[46]

Polèmica del Gran Estrebe

[editar | editar còdic]

L'introducció de l'estrebe no només va fer que el guerrer montat es convertira en el suprem en la guerra medieval, sino que pot haver iniciat canvis socials i culturals complexos i de gran alcanç en Europa. Alguns estudiosos atribuïxen a este us de l'estrebe el naiximent del feudalisme i la seua posterior difusió en el nort d'Itàlia, Espanya, Alemània i en els territoris eslaus. S'afirma que la creixent estructura de classes feudals de l'Edat Mija europea es va derivar en última instància de l'us dels estribos: "Pocs invents han segut tan senzills com l'estrebe, pero pocs han tingut una influència tan catalizadora en l'història. Els requisits del nou modo de guerra que va fer possible varen trobar la seua expressió en una nova forma de societat europea occidental dominada per una aristocràcia de guerrers dotats de terres per a poder lluitar d'una manera nova i altament especialisada" [47]

Atres estudiosos discutixen esta afirmació, sugerint que els estribos poden proporcionar poca ventaja en la guerra de choc, pero són útils principalment per a permetre que un ginet s'incline més a l'esquerra i a la dreta en la cadira de montar mentres lluita, i simplement reduir el risc de caure. Per lo tant, s'argumenta que no són la raó del canvi de l'infanteria a la cavalleria en els eixèrcits medievals, ni la raó de l'aparició del feudalisme.[48]

Vejau també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ El Correu.Consultat el 25 de novembre de 2012.
  2. ↑ "Cadira de montar, llança i estrebe" [1] archivat en Wayback Machine.; per a un argument conciso a favor de l'opinió comuna, vejau Lynn White, Jr., Medieval Technology and Social Change, Oxford University Press, 1964, pp. 1-2.
  3. ↑ Cadires de montar, Autor Russel H. Beatie, Editorial University of Oklahoma Press, 1981, ISBN 080611584X, 97806115849 P.18
  4. ↑ Cadires de montar, Autor Russel H. Beatie, Editorial University of Oklahoma Press, 1981, ISBN 080611584X, 97806115849 P.28
  5. ↑ White, Lynn Townsend. Medieval Technology and Social Change, Editorial Oxford University Press, 1964, ISBN 0195002660, 9780195002669 P.14
  6. ↑ Chamberlin (2007), pàgina 80
  7. ↑ Woods & Woods (2000), pp. 52-53
  8. ↑ Azzaroli (1985), pág. 156
  9. ↑ 9,0 9,1 Barua (2005), págs. 16-17
  10. ↑ "16.17.4: Estribos". Enciclopèdia d'Arqueologia Índia (Vol. 1). Editat per Amalananda Ghosh (1990) p336
  11. ↑ Frankelius, Per. “El sorgiment del continent europeu: Velles teories i noves hipòtesis relacionades en l'innovació”. SNEE European Integration Conference 13th Annual: 13.
  12. ↑ «mòs de brida de cavall | British Museum» (en és). Consultat el 2022-01-12.
  13. ↑ "Stirrups"
  14. ↑ Bennett, Deb. Conquistadors: The Roots of New World Horsemanship. Amic Publications Inc; 1.ª edició 1998, p. 100. ISBN 0-9658533-0-6
  15. ↑ Cadires de montar sense arbre vs. convencionals: Back Pressure Evaluated
  16. ↑ West, Christy. "AAEP 2004: Evaluant l'ajust de la cadira de montar". TheHorse.com, 04 de febrer de 2005, Artícul # 5393 [2] archivat en Wayback Machine. Sitie web consultat el 2 de febrer de 2008
  17. ↑ Ephippium
  18. ↑ "The History of Western Leather Spurs and Spur Straps, Cuffs, Chaps, Chinks and Saddles". Sitie web consultat el 2 de febrer de 2008.
  19. ↑ 19,0 19,1 "History of the Saddle. " Sitie web consultat el 2 de febrer de 2008
  20. ↑ Gawronski R. S. "Some Remarks on the Origins and Construction of the Roman Military Saddle". Archeologia (Arqueologia) 2004, vol. 55, pp. 31-40
  21. ↑ Hobson, John M. The Eastern Origins of Western Civilisation. Cambridge University Press,2004, p. 103 ISBN 978-0-521-54724-6, ISBN 0-521-54724-5
  22. ↑ Greg Woolf (2007). google.com/books?aneu=94NuSg3tlsgC&q=stirrup Ancient civilizations: the illustrated guide to belief, mythology, and art, Barnes & Noble, p. 227. ISBN 978-1-4351-0121-0.
  23. ↑ 23,0 23,1 Dien, Albert. "EL ESTIRÓN I EL SEU EFECTE EN L'HISTÒRIA MILITAR CHINA"
  24. ↑ «"L'invenció i les influències de l'estrebe"». Archivat des d'el original, el 3 de decembre de 2008. Consultat el 3 de decembre de 2008.
  25. ↑ Graff, 2002, p. 42.
  26. ↑ Samurai, warfare and the state in early medieval Japan (Google eBook), Karl F. Friday, Psychology Press, 2004 P.98
  27. ↑ Blair, Claude i Tarassuk, Leonid, eds. (1982). The Complete Encyclopedia of Arms and Weapons. p.17. Simon & Schuster. ISBN 0-671-42257-X.
  28. ↑ Fields, Nic (2006). The Hun: Scourge of God AD 375-565, Osprey, p. 50. ISBN 978-1-84603-025-3.
  29. ↑ Curta, Florin (2007). L'atra Europa en l'Edat Mija: Avaros, búlgars, jázaros i cumanos., Konklijke Brill N.I., p. 316, map. ISBN 978-9-00-416389-8.
  30. ↑ Vejau George T. Dennis (ed.), Maurice's Strategikon, p. XVI; per a opinions contràries, Lynn White, Jr, Medieval Technology and Social Change, Oxford University Press, 1964, notes, p. 144.
  31. ↑ Maurice, The Strategikon, p. 13.
  32. ↑ Irfan Shahîd, Byzantium and the Arabs in the sixth century, Volume 2, Part 2. Harvard, Mass: Dumbarton Oaks, 1995, p. 575.
  33. ↑ Curta p.309
  34. ↑ Shahîd, p. 612.
  35. ↑ Dien, Albert. "L'estrebe i el seu efecte en l'història militar chinenca"
  36. ↑ 36,0 36,1 Curta p.315
  37. ↑ Curta pp315-317
  38. ↑ Curta p.299
  39. ↑ Curta p.317
  40. ↑ “Estribos vikingos d'Anglaterra i els seus antecedents” (1980). Arqueologia Medieval, Volum 24.
  41. ↑ 41,0 41,1 Seaby, p 91
  42. ↑ 42,0 42,1 Seaby p.92
  43. ↑ Christiansen, Eric (2002). org/details/norsemeninviking00eric Els nòrdics en l'era vikinga, Blackwell Publishing, p. org/details/norsemeninviking00eric/page/175 175. ISBN 0-631-21677-4.
  44. ↑ Seaby p.87
  45. ↑ Deceni Mundial per al Desenroll Cultural 1988-1997. Organisació de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura. World Decade Secretariat.
  46. ↑ Robin Law (1976). “Horses, Firearms, and Political Power in Pre-Colonial West Africa, Past and Present”. Past and Present 72 (1): 112-132. doi:10.1093/past/72.1.112.
  47. ↑ Tecnologia medieval i canvi social, autor Lynn Townsend White, editorial, Oxford University Press, 1964, ISBN 0195002660, 9780195002669
  48. ↑ vejau, per eixemple, D. A. Bullough, English Historical Review (1970) i Bernard S. Bachrach, "Charles Martel, Mounted Shock Combat, the Stirrup, and Feudalism" en Studies in Medieval and Renaissance History (1970).

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Estrebe&oldid=647091»