Imperi de Mali

Archiu:Catalan Atlas BNF Sheet 6 Western Sahara.jpg

Imperi de Mali

El Imperi de Mali (primera capital: Niani, en francés Nyeni o Niani; també cridat històricament Manen Kurufaba, o simplement Mandén) va ser un Estat medieval dels mandenká entre 1235–1546, un poble el núcleu del qual va ser la regió de Mandén, entre les actuals ciutats de Bamako (Mali) i Siguiri (Guinea), en l'Àfrica Occidental. L'imperi va ser fundat per Sundiata Keïta. Era conegut per la seua generositat i la riquea dels seus governants, en especial Mansa Kankan Musa I. L'Imperi de Mali va tindre una profunda influència en la cultura de l'Àfrica Occidental, permetent la difusió de la seua llengua, lleis i costums a lo llarc del riu Níger.

Mandén

L'imperi de Mali va créixer al voltant d'un àrea anomenada "Mandén" pels seus habitants, els mandenká (mandenká significa lliteralment la gent de Mandén), que comprenia la majoria de l'actual nort de Guinea i Mali meridional. L'imperi va ser establit originalment com una federació que les tribus mandenká varen cridar el Manen Kurufa (lliteralment, "federació de Mandén"), pero es va convertir més alvance en un imperi que governava en Àfrica a uns 50 millons de persones de casi cada grup ètnic imaginable.

Etimologia de l'Imperi de Mali

Els orígens del nom de l'imperi de Mali són complexos i encara discutits; no obstant, el procés de cóm es va incorporar al lèxic regional no ho és: entre els molts i diversos grups ètnics que rodejaven Mandén, parlaven pulaar en Macina, Tekrur i Fouta Djallon. En pulaar, mandenká i Mandén es pronunciava malinké i Mali. Mentres que els mandenká es referien generalment a la seua terra i capital com Mandén, els seminómadas fulani que residien en les fronteres occidentals (Tekrur), meridionals (Fouta Djallon) i orientals (Macina), varen popularisar el nom de Mali per a este regne, despuix imperi en l'Edat Mija.

Mali preimperial

Comprén l'història del territori, les gents i els governants que posteriorment formarien l'Imperi de Mali. Comprén un periodo històric que va, aproximadament, des de començos de el X fins a mediats de el XIII. El seu àmbit d'influència geogràfic es troba en els actuals Mali, Mauritània i Senegal. Existixen unes poques referències fragmentàries al Mali pre imperial en fonts escrites. La font més antiga prové del relat sobre el Sudan Occidental d'Al-Bakri, escrit en 1068. En esta secció, nomena dos països, "Daw" i "Malal", ubicats prop del riu Níger i pròxims a les mines d'or, zona que molt possiblement seria també el núcleu del posterior Imperi de Mali. Al-Bakri procedix a descriure el modo en que el governant sense nom del regne es va convertir a l'islam gràcies a un comerciant quan va presenciar una miraculosa tormenta de pluja que va donar per terminada una sequia. Este event va ocórrer a lo manco una generació abans de 1068, ya que Al-Bakri afirma que els descendents del governant i els seus nobles varen mantindre l'islam, aun cuando la gent comuna no va ser convertida.

La Província de Kangaba

Durant l'apogeu de Wagadu, el país mandinka es va convertir en una de les seues províncies, a la que donava nomene la seua capital, Ka-ba o Kangaba, i des d'ella els seus reis governaven en nom de Ghana.

Els dotze Regnes

El control de Wagadu sobre Manen va acabar despuix de 14 anys de guerra en els almorávides, fanàtics musulmans bereberes originaris del nort d'Àfrica. El general almorávide Abu Bakr va conquistar i va incendiar en 1076 Kumbi Saleh, capital de Wagadu, acabant aixina en el seu domini sobre la zona. No obstant, els almorávides no varen poder sostindre les seues conquistes, que varen ser represes ràpidament pels soninké. La província de Kangaba, lliberada de l'influència tant de soninkés com dels bereberes, es va dividir en dotze regnes, cada u governat per un rei (conegut com a fama) o un príncip (cridat maghan). Manen va quedar dividit en dos, en el territori de Dodougou al noreste i el territori de Kri al suroest. El menut regne de Niani era un dels varis de l'àrea Kri de Manen.

El govern de Kaniaga

Aproximadament en 1107, el regne de Kaniaga, fins a llavors vassall dels sosso de Wagadu, va començar a conquistar les terres dels seus vells amos. Abans de 1180 inclús hi havia subyugado a Wagadu i forçat als soninké a pagar tribut. En 1203, el rei sosso Soumaoro, del clan de Kanté, va alcançar el poder i aterrorizó Manen, furtant dònes i mercaderies de Dodougou i de Kri.

El príncip #León

Artícul principal → Sundiata Keita.

Durant la recuperació de Kaniaga, en Niani va nàixer Sundiata, del clan de Keita (1217). Era fill del faama de Niani, Nare F (també conegut com Maghan Kon Fatta, que significa príncip bell), i de la seua segona esposa, Sogolon Kédjou, originària de la terra de Do, al sur de Mali. El chiquet va rebre el nom de la seua mare (Sogolon) i el llinage del seu pare (Djata). Combinat en la forma ràpida de parlar de la llengua madinka, els noms varen formar Sondjata o Sundjata. La versió anglesa, Sundiata, també és popular. S'hi havia profetizado que el maghan Sundiata anava a ser un gran guerrer, pero, per a oix del seu pare, el príncip no va tindre un començ prometedor: Sundiata Keita, segons les tradicions orals, no va caminar fins als sèt anys.

No obstant, una volta que Sundiata va deprendre a anar, va créixer forta i molt respectat, encara que no va ser ans que el seu pare morira. A pesar dels desijos del faama de Niani de respectar la profecia i posar a Sundiata en el tro, varen coronar en el seu lloc al fill de l'esposa principal, Sassouma Bérété. Tan pronte com el fill de Sassouma, Dankaran Touman, va prendre el tro, ell i la seua mare varen forçar al cada volta més popular Sundiata a l'exili junt en la seua mare i dos germanes. Ans que Dankaran Touman poguera gojar del seu regne sense obstàcul, el rei Soumaoro va fixar la seua vista en Niani i va forçar a Dankaran a fugir a Kissidougou.

Despuix de molts anys en l'exili, primer en la cort de Wagadu i després en Mema, una delegació de Niani va acodir a Sundiata per a que combatera als sosso i lliberara els regnes de Manen per a sempre.

Batalla de Kirina

Artícul principal → Batalla de Kirina.

Retornant en els eixèrcits combinats de Mema, de Wagadu i de totes les ciutats-estats rebels mandinkas, Maghan Sundiata va dirigir una rebelió contra el regne de Kaniaga al voltant de 1234. Les forces combinades del nort i sur de Manen varen derrotar a l'eixèrcit sosso en la batalla de Kirina (llavors coneguda com Krina) en 1235. Esta victòria va donar lloc al fi del regne de Kaniaga i a l'ascens com a imperi de Mali. Despuix de la victòria, el rei Soumaoro va fugir, refugiant-se en les montanyes Koulikoro, i els mandinka varen prendre totes les ciutats. Maghan Sundiata es va declarar "faama de faamas" i va rebre el títul de "mansa", que es pot traduir com Emperador. A l'edat de 18 anys, va conseguir una gran autoritat sobre els dotze regnes en una aliança coneguda com el Manen Kurufa, i es va guanyar el sobrenom de Mari Djata, Príncip #León.

Manen Kurufa

L'imperi de Mali va ser el segon dels estats forjats en el Sahel, caracterisat per una centralisació molt forta. Mentres que l'imperi de Ghana tenia una cohesió molt dèbil, basada solament en els decrets del seu emperador, l'imperi de Mali emergia com el primer dels estats federats de l'oest d'Àfrica, en lleis que uniformaven un àrea del tamany d'Europa Occidental. Esta tendència a la centralisació seria adoptada i desenrollada despuix pels songhai i els pobles que els varen seguir, els bamana, wolof (Senegal) i fulani durant la decadència de Mali.

Organisació

El Manen Kurufa organisat per Mari Djata estava compost pels "tres estats lliurement aliats" de Mali, Mema i Wagadu més els dotze regnes. És important recordar que Mali, en este sentit, es referix solament a la ciutat-estat de Niani.

Mema era una poderosa ciutat-estat situada en la curva del riu Níger, prop de Manen. Es va aliar a Sundiata en la seua campanya contra Kaniaga, per lo que la seua faama va conservar la corona i no tenia que postrar-se davant el mansa, en recort de que va acollir en la seua cort a Sundiata durant la seua exili.

Wagadu, una atra terra veïna de Manen, també va ser autorisada a mantindre el seu monarca: va rebre les mateixes ventages que Mema i per les mateixes raons.

Els dotze regnes de Mali eren una coalició de territoris conquistats o aliats, sobretot en l'interior de Manen, en llealtat jurada a Sundiata i als seus descendents. Despuix de clavar els seus llances en la terra davant el tro de Sundiata, cada u dels dotze reis va deixar el seu regne a la dinastia de Keita, i es varen convertir en "farbas" que és una combinació de les paraules mandinka "farin", títul dels comandants nortenys, i "ba" gran. Estos farbas governarien els seus vells regnes en nom del mansa, en casi la mateixa autoritat que varen tindre abans d'unir-se al Manen Kurufa. Estos regnes eren:

• Bambougou; conquistat per Fakoli Koroma.
• Les terres de la tribu del riu Bozo; aliat de Mali.
• Djedeba; aliat de Mali.
• Do, orige matern de Sundiata i d'a on triarien totes les reines els Keita; aliat de Mali.
• Jalo; conquistat per Fran Kamara.
• Kaniaga; conquistat per Mari Djata I.
• Kri; aliat de Mali.
• Ualata; conquistat per Mari Djata I.
• Sibi; aliat de Mali.
• Tabon; aliat de Mali.
• Toron; aliat de Mali.
• Zaghari; aliat de Mali.

Kurukan Fuga

Artícul principal → Kurukan Fuga.

Immediatament despuix de ser coronat mansa, Mari Djata va instituir una constitució universal per al nou estat, cridada Kurukan Fuga, Divisió del Món. A les afores de la ciutat de Kangaba, va establir el govern i la Gbara o Gran Assamblea.

Gbara

Artícul principal → Gbara.

La Gbara o Gran Assamblea serviria com a cos delliberatiu dels mandinka fins a l'afonada del Manen Kurufa en 1645. La seua primera reunió despuix de l'aprovació del Kurukan Fuga, va reunir delegats de 29 clanés presidits per un Belen-tigui (amo de la cerimònia). L'última reunió del Gbara, segons les tradicions del nort de Guinea, tenia 32 delegats de 28 clans. Els clans eren els següents:

• Els 16 Jon-Tan-Ni-Woro (portadors de l'aljaba i arc de fleches), clans responsables de la defensa en la seua més ampli sentit, inclós l'orde públic i el conte dels recursos i suministraments aquàtics i forestals:

Dansouba Diaby Diakité Diallo Diawara Fofana Kamara Kamissoko

Koita Kondé Koroma Magassouba Sako Sangaré Sidibé Traoré

• Els 4 clans de Maghan responsables del govern, enriquits pel comerç, constituïen l'aristocràcia i d'ells eixien els funcionaris de major ranc:
  • Danhou/Douno/Somono/Soumano
  • Keita
  • Konaté
  • Koulibaly
• Els 5 clans de Mori-Kanda-Lolou o marabutos (guardians de la fe) responsables del consell islàmic, gojaven de gran prestigi i d'entre ells es nomenaven juges:
  • Bérété
  • Cissé
  • Diané
  • Koma
  • Sylla

• Els 7 clans de Nyamakala (Nyama "energies amagades") responsables de producció:
  • Diabate (Djelis), cronistes, barts.
  • Kanté (Numun Fi), els varons treballaven el ferro, i les dònes la ceràmica.
  • Kamara (Numun Siaki), els seus hòmens treballen els metals preciosos i les joyes.
  • Kamara (Finè), mediadors de conflictes.
  • Koroma (Numun Kule), artesans de la fusta.
  • Kouyate (Djeli del Mansa i Belen-Tigui en la Gbara).

• • Sylla (Garanke), curtidores i tejedores.

Societat, economia i govern

El Kurukan Fouga també va propondre reformes socials i econòmiques, incloent la prohibició del maltracte a presos i esclaus, el nomenament de dònes en llocs de govern, i l'organisació d'un reglament entre els clans que indicava clarament lo que es podia dir, cóm i quàn. En cas de cometre algun delicte, l'acusat era jujat segons la seua religió, animista o islàmica. Sundiata havia repartit terres entre la població, lo que assegurava que cada u tenia un lloc en l'imperi, i marcat preus fixos per als productes comuns.

Un atre fet crucial establit pel Kouroukan Fouga era la supremacia de Manen sobre tots els regnes controlats o aliats a la federació incloent Wagadu i Mema. Tots els mansas tindrien que ser elegits en el futur del clan de Keita, i la ciutat-estat de Niani (actualment Guinea) es va convertir en la capital. Mansa Mari Djata va tornar a reconstruir Niani, que havia segut destruïda per Soumaoro en la seua absència, i la va convertir en el centre més important de comerç de l'oest d'Àfrica durant els següents 200 anys.

Mari Djata I

Sundiata va mamprendre la conquista i anexió de vàries localitats en l'imperi de Mali. Quan va acabar la campanya, el seu imperi media 1000 milles d'est a oest, i les seues fronteres eren les curves dels rius Senegal i Níger. Despuix d'unificar Manen, va agregar Wangara, les terres que formaven la frontera meridional. Les ciutats comercials norteño d'Ualata i Audaghost també varen ser conquistades i es varen convertir en part de la frontera nort del nou estat. Wagadou i Mema també varen entrar en el regne. Les terres de Bambougou, Jalo (Fouta Djallon) i Kaabu varen ser agregades a Mali per Fakoli Koroma, Fran Kamara i Tiramakhan Traore, respectivament.

Quan Mari Djata I mor, en ofegar-se en el Sankarani o ferit per una flecha perduda en una celebració, (existixen les dos versions), tenia l'eixèrcit organisat i el control sobre les rutes del comerç del Sahara.

Emperadors de Mali

Es coneixen 21 mansas despuix de Mari Djata I i provablement hi haja dos o tres més. Els noms d'estos reis nos han aplegat a través dels djelis i els descendents moderns de la dinastia de Keita, que residixen en Kangaba. Lo que separa a estos reis del fundador, ademés del paper històric d'establir l'estat, està en la transformació del Manen Kurufa en l'Imperi de Manen. No contents en els territoris unificats per les victòries de Mari Djata I, estos mansas conquistarien i anexarien als peul, wólof, serer, bamana, songhai, tuareg i atres pobles en un imperi immens.

Linaje de Djata, 1250-1275

Els primers tres successors de Mari Djata varen lluitar pel seu dret d'herència. Este periodo de vinticinc anys va viure rivalitats internes feroces que casi varen terminar en l'imperi. I per això Mali va quedar en la ruïna.

Ouali I

Despuix de la mort de Mari Djata en 1255, la llei dictava que ascendira el seu fill al tro, presumint que era major d'edat. No obstant, Yérélinkon era menor a la mort del seu pare, per lo que Manding Bory, germanastre de Mari Djata i kankoro-sigui (Visir), deuria haver segut coronat segons el Kouroukan Fouga. En lloc d'açò, el fill de Mari Djata va prendre el tro i va ser coronat Mansa Ouali.

Mansa Ouali va demostrar ser un bon emperador que va agregar més terres a l'imperi incloent les províncies Bati i Casa en Gàmbia. Va conquistar les províncies productores d'or de Bambuk i Bondou. Va establir com a província central Konkodougou. El regne songhai de Gao també sembla haver segut subyugado en este periodo per primera de les moltes voltes que ho va anar. Aparte de conquistes militars, Ouali també es va acreditar en reformes agrícoles en tot l'imperi, posant a molts soldats a treballar com a grangers en les províncies conquistades a Gàmbia. Just abans de la seua mort en 1270, Ouali peregrinaba a la #Meca i consolidava els llaços en Àfrica del nort i els comerciants musulmans.

Els fills dels generals

Com a política per a controlar i recompensar als seus generals, Mari Djata va adoptar als seus fills, que es varen criar en la cort del mansa i inclús va fer Keitas a estos chiquets quan varen alcançar la madurea. Veent el tro com el seu dret, dos dels fills adoptats de Mari Djata varen mamprendre una guerra devastadora un contra un atre, que va amenaçar destruir lo que havien construït els primers dos mansas. El primer d'ells que va alcançar el tro era Mansa Ouati en 1270. Va regnar per quatre anys que va passar pródigamente, governant de forma cruel, segons conten els djelis. A la seua mort en 1274, l'atre fill adoptat va prendre el tro. Mansa Khalifa es recorda com a pijor que Ouati i, segons es conta, disparava fleches als transeünts des del terrat del seu palau. Va ser assessinat, possiblement per orde del Gbara, i substituït per Manding Bory en 1275.

La cort de 1275-1300

Despuix del caos dels regnats de Ouali i de Khalifa, varen governar un cert número de funcionaris de la cort en llaços en Mari Djata. Varen conseguir el regrés de l'imperi a la tolerància, i ho varen instalar en una edat d'or.

Abubakari I

Artícul principal → Abubakari I.

Va ser coronat com mansa Abubakari (una adaptació fonètica mandinga del nom àrap Abu Bakr). La mare de Mansa Abubakari era Namandjé, la tercera esposa de Maghan Kon Fatta, i per lo tant era germanastre de Mari Djata. Abans de convertir-se en mansa, Abubakari havia segut un dels generals i més alvance kankoro-sigui del seu germà. Poc se sap sobre el seu regnat, pero sembla que va estar encertat i va acabar en els disturbis.

Sakoura

En 1285, un esclau de la cort lliberat per Mari Djata i que també havia servit com a general, va usurpar el tro. El regnat de Mansa Sakoura sembla haver segut beneficiós a pesar de la commoció política: va agregar les primeres conquistes a Mali des del regnat de Ouani incloent les províncies de Wagadou, Tekrour i Diara. Les seues conquistes no varen parar en els llímits de Wagadou no obstant, i va fer campanya en Senegal conquistant la província de Dyolof als wolof, i l'àrea de producció de coure, Takedda. També va conquistar Macina i va atacar Gao per a suprimir la seua primera rebelió contra Mali. Ademés de la guerra, Mansa Sakoura va fer el Hajj, pelegrinage a La #Meca, i va obrir negociacions comercials directes en Trípoli i Marroc.

Va ser assessinat durant el viage de regrés de la #Meca, prop de Djibouti, per un guerrer danakil que intentava furtar. Els assistents de l'emperador varen dur el seu cos a través dels regnes d'Ouadi i de Kanem, des d'a on varen enviar mensagers a Mali en notícies de la mort de Sakoura. Quan el cos va aplegar a Niani, va ser organisat un sepeli real a pesar de les raïls esclaves del usurpador.

El linaje Kolonkan: 1300-1312

Del linaje de Kolonkan, la Gbara va seleccionar en 1300 a Ko Mamadi com el mansa següent. Era el primer d'una nova llínea de reis que descendien directament de la germana de Mari Djata, Kolonkan. Com estos dirigents compartien la sanc de Maghan Kon Fatta, es consideren Keitas llegítims. Inclús Sakoura, en ser un esclau de la família de Djata, era considerat un Keita; la llínea de Bilal no podia estar trencada.

És durant el linaje de Kolonkan que les característiques que definixen l'edat d'or de Mali comencen a aparéixer. Mantenint els progressos de Sakoura i de Abubakari I, els mansas Kolonkan dirigixen fermament Manen al seu esplendor.

Economia

L'imperi va prosperar degut sobretot al comerç. Hi havia tres grans mines d'or en les fronteres en l'imperi de Ghana, lo que li convertia en lloc de trànsit per al metal, i l'imperi va gravar cada onça d'or o de sal que va creuar les seues fronteres. Al principi de el XIV, Mali era la font de la mitat del or del Vell Món, exportada de les mines de Bambuk, Boure i Galam. No hi havia moneda estàndar en el regne, pero s'usaven varis sistemes de pagament.

Or

Les pepites d'or eren d'exclusiva propietat del mansa, i era illegal negociar dins de les fronteres en elles. Tot l'or era entregat immediatament a la Facenda imperial, que tornava un valor equivalent en pols d'or. Este havia segut pesat i empaquetat per al seu us des de l'época de l'Imperi de Ghana. Mali va seguir en la pràctica per a impedir l'inflació, per l'importància d'este comerç en la regió. La mida més comuna per a l'or dins del regne era el mithqal (4,5 grams d'or). Este terme va ser utilisat alternativament en el de dinar, encara que és dubtós que es falcara moneda en l'imperi. La pols d'or va ser utilisat en tot el territori, pero no era valorat d'igual forma en totes les regions.

Sal

La gran unitat següent d'intercanvi en Mali era la sal. Era objecte de valor en l'Àfrica subsahariana, casi tant com l'or. Es tallava en trossos i era usada per al pagament de mercaderies, en distint valor adquisitiu en les distintes zones de l'imperi. Mentres que equivalia a l'or en el nort, el seu valor era major en el sur a on la gent la necessitava per a la seua dieta pero era extremadament escassa. La regió nortenya per una atra part no tenia cap escassea. Els comerciants tuaregs cada any entrabar en Mali via Ualata en les seues caravanes de camellos carregats de sal per a vendre en Niani. Segons els historiadors del periodo, la càrrega d'un camello podia valdre 10 dinares d'or en el nort i de 20 a 40 en el sur.

Coure

El coure era també una matèria valorada en el Mali imperial. Negociat en barres, era extret en les mines de Takedda en el nort i canviat en el sur per or: 60 barres de coure es canviaven per 100 dinares d'or.

Eixèrcit

El número i la freqüència de les conquistes al final de el XIII i en el XIV, indiquen que els mansas Kolonkan varen heretar o varen desenrollar un gran eixèrcit. Encara que no s'ha acreditat que cap mansa haja organisat la màquina de guerra mandinka, l'imperi no hauria pogut convertir-se en el que va anar sense unes forces armades eficaces i lleals a un govern estable.

Força

L'Imperi va mantindre un eixèrcit professional i a temps complet per a defendre els seus fronteras. La nació sancera estava movilisada, en cada tribu obligada proporcionar un contingent d'hòmens en edat de lluitar. Els historiadors contemporàneus afirmen que, tant durant l'ascens com la decadència de l'Imperi de Mali, el seu eixèrcit constava de 100.000 infants i 10.000 ginets. En l'ajuda de les tribus del riu, este eixèrcit podia ser desplegat a través del regne en un curt periodo.

Divisions

Les forces estaven dividides en els eixèrcits del Nort i del Sur. L'eixèrcit norteny, estava baix el mando d'un Farin (comandant norteny), resident en la ciutat fronteriça de Soura. L'eixèrcit meridional, baix mando d'un Sankar (un terme per a governadors la zona del riu Sankarani), que residia en la ciutat de Zouma. El Farin-Soura i el Sankar-Zouma eren designats pel mansa i responien solament davant ell.

Infanteria

Un soldat d'infanteria, sense importar l'arma que usara (arc, llança, etc.), era cridat un sofa. Els sofas estaven organisats en unitats tribals dirigides pels seus caps. L'unitat més menuda de sofas era manada pel kun-tigui (amo de la tribu). Els kun-tiguis reclutaven i dirigien en les batalles els contingents de la seua tribu anomenats al servici pel seu senyor. Un kun-tigui manava una unitat d'infanteria de 10 a 20 hòmens anomenada kelé-kuluque significa "grup per a la guerra". Una birla kun-tigui era l'oficial que manava sobre dèu kelé-kulus (de 100 a 200 infants), és dir sobre un kelé-birla, "braç de guerra".

Cavalleria

Les unitats de cavalleria formades per mandekalu, cavallers, eren l'element més important de l'eixèrcit. Llavors com hui, els cavalls eren costosos i solament els nobles els usaven en batalla. Una unitat de la cavalleria mandinka, seré, estava composta per 50 ginets i manada per un "kelé-tigui" o amo de la guerra. Aparte de manar sobre el seré, un kélé-tigui tenia dos o més birla kun-tiguis obligats a seguir-ho en el camp de batalla. El kelé-tigui, com el seu nom apunta, era un militar de carrera i el següent en ranc baix el Farin o Sankar.

Equip

El sofà comú anava armat en un gran escut fet de fusta o cuiro, i una llança cridada tamba. La majoria dels sofas eren arqueros: la proporció era de tres arqueros per un lancero a mitan de el XVI. Equipat de dos aljabas i un escut, els arqueros mandinkas usaven fleches la punta de les quals de ferro tenia púas inclinades, generalment enverinades. També utilisaven fleches de fòc quan sitiaven una plaça. Mentres que les llances i els arcs eren el respal principal dels sofas, les espasas i les llances, de fabricació local o estrangera, eren les armes triades pel mandekalu. Una atra arma comuna dels guerrers mandekalu era una javalina enverinada usada en les escaramuzas. L'armadura de cota de malla també va ser usada pels ginets del Mali imperial com a defensa, aixina com escuts similars als dels sofas.

Mansa Gao

Ko Mamadi va ser coronat Mansa Gao i va governar acertadamente sobre l'imperi, sense que estiga registrada cap crisis. El seu fill, Mansa Mohammed ibn Gao, va ascendir el tro cinc anys despuix i va mantindre l'estabilitat del linaje de Kolonkan.

Abubakari II

Artícul principal → Abubakari II.

L'últim rei Kolonkan, Bata Manding Bory, va ser coronat Mansa Abubakari II en 1310. Va continuar la llínea de pau que va caracterisar a Gao i a Mohammed ibn Gao, pero es va interessar per la mar occidental. Segons un relat de Mansa Musa I, que durant el regnat de Abubakari II va servir com kankoro-sigui, Mali va enviar dos expedicions al Atlàntic: la primera estava formada per 400 barcos dels que solament va retornar un: els demés es varen afonar en una tormenta. Mansa Abubakari II va deixar a Musa com regente de l'imperi, lo que demostra l'estabilitat d'este periodo en Mali, i va eixir en la segona expedició al front de 4.000 canoas equipades en rems i vés-les en 1311. Ni l'emperador ni les naus varen tornar mai a Mali. Els historiadors i els científics moderns són escèptics sobre el viage, pero el relat d'estos successos es conserva en expedients escrits del nort d'Àfrica i en les llegendes orals dels djelis de Mali.

Linaje Laye 1312-1389

L'abdicació temporal de Abubakari II en 1311, convertida en definitiva al no retornar, és l'única registrada en l'història de l'Imperi i va dur en si el advenimiento d'un nou linaje descendent de Faga Laye, fill de Abubakari I. Faga Laye mai va prendre el tro de Mali, i no obstant, la seua descendència va dur al sèptim mansa, Musa I, que va regnar durant l'apogeu de Mali, i als seus successors fins al començ de la decadència.

Govern

L'imperi va conservar gran part del sistema de govern establit per a l'original Manen Kurufa, pero es varen realisar canvis per a satisfer les necessitats de les terres i pobles adquirits. En el cim del govern estava el Mansa, seguit pel seu visir. Els governadors de BaGhana (Wagadou) i de Mema eren els següents en importància i categoria.

Administració

L'imperi de Mali va cobrir un àrea major i durant més temps que qualsevol atre Estat de l'oest africà anterior o posterior. Lo que va fer açò possible va ser la naturalea descentralisada de l'administració de l'estat. Segons Ki-Zerbo, quant més alluntat s'estava de Niani, més descentralisada estava l'autoritat dels mansa, pero mantenien el control dels imposts i el poder nominal sobretot el territori, impedint rebelions.

En el nivell local (llogaret, poble, ciutat), els kun-tiguis elegien un dougou-tigui (amo del llogaret) d'un linaje que descendira del fundador del lloc, mantenint una apariència d'autonomia. Els marabutos, eren els caps religiosos, en un gran ascendent sobre nobles i plebeus, i que formaven un grup aparte.

El càrrec de governador de cada zona, kafo tigui (amo del comtat), era elegit dins d'ella segons les seues pròpies costums per elecció, herència, etc. Solament en aplegar als càrrec provincials començaven les interferències del poder central. Els dyamani-tiguis, governadors de les províncies, tenien que ser aprovats pel mansa i estaven subjectes al seu control: si el mansa creïa que el dyamani-tigui era incapaç o indigne de confiança, nomenava un farba per a supervisar la província, o inclús per a administrar-la efectivament.

Farins i Farbas

Mali va aplegar a l'imperi per la via de la conquista o l'anexió. Durant l'época de la conquista, els farins prenien el control de l'àrea fins que es poguera trobar un regente natiu. En acabant de que la llealtat o per lo manco la capitulació d'una zona estava assegurada, es permetia als seus habitants seleccionar el seu propi dyamani-tigui. Este procés era essencial per a mantindre als no mandingas lleals a les èlits de Manen que les varen governar.

Llevat dificultats, el dyamani-tigui regia la província per sí mateixa, recaptant imposts i realisant la leva d'eixèrcits de les tribus baix el seu mando, com a delegat del mansa. No obstant, els territoris que eren difícils de governar o proclius a la rebelió, rebien com a governador un farba. El farba era triat pel mansa entre els farines, els membres de la seua família o entre els seus esclaus. L'únic requisit verdader era que poguera confiar en eixe individu per a salvaguardar els interessos imperials.

Els deures del farba incloïen informar sobre les activitats en el territori, recaptar els imposts i assegurar que l'administració nativa no contrariara les órdens de Niani. El farba tenia autoritat sobre l'administració local per a alçar un eixèrcit en l'àrea per a la defensa o per a la repressió de rebelions. El càrrec de farba era molt prestigiós, i els seus descendents podien heretar-ho en l'aprovació dels mansa. El rei podia també substituir un farba si escapava al control: es coneix un cas, el de Diafunu.

Territori

L'imperi va alcançar la seua major extensió baix els mansas de Sundiata Keita. Durant este periodo, Mali va cobrir casi tota l'àrea entre el desert del Sàhara i els boscs costers. Cobria des de les vores del Oceà Atlàntic fins a Niamey, actualment Níger. Abans de 1350, l'imperi ocupava aproximadament 1.138.041km². L'imperi també va alcançar el màxim de població durant el periodo dels Laye, que varen governar entre 40 i 50 millons de persones en 400 ciutats, pobles i llogarets de vàries religions i #ètnia. Es tardava un any per a travessar l'imperi d'est a oest, durant este periodo solament l'imperi mongol era més gran.

L'aument del tamany de l'imperi va exigir un canvi en l'organisació del Manen Kurufa dels tres estats i dotze regnes. Este model va ser rebujat per Ibn Battuta en 1352, substituint el vell model per catorze províncies que cobrien totes les àrees lleals al mansa. Les catorze províncies eren:

• Audaghost (noreste de Takrur, a l'oest de Oulata)
• BaGhana ("gran Ghana" en Wagadou i Mema)
• Bambougou (en Bambuk i Boure, conquistats per Fakoli Koroma)
• Bati (àrea al nort de Gàmbia)
• Cassa (sur de Gàmbia)
• Diafunu de Senegal (comprenia Diara; NE de Bambouk, SE de Audaghost i BAIX de Oulata)
• Dyolof (junt al riu Senegal)
• Gao (a l'est de Níger)
• Kaabu (el sur de Cassa, oest de Manen, la majoria del nort de Guinea-Bisáu)
• Kita (en l'ES de la divisió de Kayes del Mali modern, a l'oest de Bambouk)
• Konkodougou (a l'oest de Sangala, possiblement suroest de Kita)
• Manen (la província capital de la qual l'imperi va prendre nom; Sur de Kita)
• Ualata (a l'est de Audaghost, oest de Tombuctú; directament al nort de Koumbi Saleh)
• Takrur (en la tercera catarata del riu Senegal, al nort de Dyolof)

Musa I

Artícul principal → Mansa Musa.

El primer rei del linaje de Laye era Kankan Musa, també conegut com Kango Musa. Despuix d'un any sancer sense notícies de Abubakari II, va ser coronat Mansa Musa. Va ser el primer musulmà verdaderament devot que va dirigir l'imperi. Va procurar fer del islam la fe de l'aristocràcia, pero va mantindre la tradició imperial de no forçar al poble. Va fer de les celebracions del final del Ramadà una cerimònia nacional. Capaç de llegir i escriure àrap, es va interessar per la ciutat universitària de Tombuctú, fins que la anexionó pacíficament en 1324. Ajudat per una de les dames de la cort, Musa va transformar Sankore d'una informal madraza en una Universitat Islàmica, en lo que els estudis islàmics varen prosperar. Eixe mateix any, un general mandinka conegut com Sagmandir va sofocar una rebelió en Gao.

El fet més conegut del seu regnat va ser el seu Hajj a la #Meca, que va començar en 1324 i va concloure en el seu regrés en 1326. Segons les fonts, varia la cantitat de persones que varen anar en la comitiva i la cantitat d'or que es va gastar, pero tots convenen que era un grup molt gran (el mansa duya una guàrdia personal de 500 hòmens), i que va comprar tantes coses de lux que el valor de l'or en Egipte i el Propenc Oriente es va depreciar durant dotze anys. Quan va travessar El Caire, l'historiador Al-Maqurizi va escriure: "membres del seu entorn varen comprar moltes chicones turques i etíope com sirvientes i cantants, de modo que va fer que l'índex de l'or, el dinar, baixara sis dirhams."

Musa era tan generós que va gastar tot lo que duya i va tindre que prendre un préstam per a poder retornar. El Hajj de Musa, i especialment el seu or, varen cridar l'atenció del món islàmic i del cristià, per lo que el nom de Mali i Tombuctú varen aparéixer en tots els mapas de el XIV.

Durant el viage, va conéixer al poeta i arquitecte andalusí És-Saheli, al que va dur a Mali per a embellir algunes de les seues ciutats. Es varen construir les mesquitas de Gao i Tombuctú junt en palaus impressionants, també en Tombuctú. En Niani Musa va construir una sala d'audiències seguint el model de les que hi havia vist en el nort: era quadrada, coberta en una cúpula, decorada en arabescos i en finestres cobertes d'or i esmantes. En este luxós lloc rebia als seus súbdits en mig d'un rígit protocol. En el moment de la seua mort en 1337, Mali afegia el control de Taghazza, un lloc de producció de sal en el nort, que va consolidar la seua Facenda.

Li va succeir el seu fill, Maghan I, Mansa Maghan, que va ser derrochador i el primer emperador des de Khalifa que va governar mal. Pero l'imperi de Mali construït pels seus precursors era massa fort, i va passar intacte al germà de Musa, Souleyman, en 1341.

Souleyman

Artícul principal → Souleyman.

Mansa Souleyman va prendre mides per a tornar la salut financera a Mali. Va demostrar ser un bon rei, a pesar dels numerosos desafius que va tindre que afrontar. Durant el seu regnat varen començar incursions de fulani en Takrur. També va fer front a una conspiració palatina per a derrocar-ho, tramada per la Qasa (reina) i varis comandants de l'eixèrcit. Els generals de Mansa Suleiman li varen recolzar en èxit, i varen encarcerar a la reina.

El mansa també va fer un exitós Hajj, va mantindre les relacions en Marroc i Egipte i va construir un edifici en Kangaba cridat Camanbolon, a on celebrar reunions en els governadors provincials, depositant allí els llibres sants que va dur de Hedjaz.

L'únic revés del seu regnat va ser la pèrdua de la província de Dyolof en Senegal. Els pobles de wolofs es varen unir en 1350 i varen formar el seu propi Estat, cridat Imperi wólof.

Quan Ibn Battuta va aplegar a Malii en juliol de 1352, va trobar una civilisació pròspera tant com qualsevol atra del món musulmà o cristià.

Mansa Suleiman va morir en 1360 i va ser succeït pel seu fill, Kassa.

Mari Djata II

Despuix de nou mesos de regnat, Mansa Kassa va ser depost per un dels tres fills de Maghan I, Konkodougou Kamissa, que va ser coronat com Mansa Mari Djata II en 1360. El seu regnat va ser opresivo i va dur a Mali a la vora de la bancarrota per les seues excessives despeses. No obstant, va mantindre els contactes en Marroc enviant una girafa de regal al rei magrebí Abu Hassan. Mansa Mari Djata II va emmalaltir greument en 1372, i el poder va recaure en els seus ministres fins a la seua mort en 1374.

Musa II

Del regnat ruïnós de Mari Djata II l'imperi va eixir en mala situació financera, pero va passar intacte al germà de l'emperador mort. Mansa Fadima Musa o Mansa Musa II, va començar el procés de solucionar els excessos del seu germà. Empero, no va tindre el mateix poder dels mansas anteriors per l'influència de la seua kankoro-sigui.

El Kankoro-Sigui de Mari Djata, que no tenia cap relació en el clan de Keita, pràcticament va manejar ell solament l'imperi en l'época de Musa II. Va acabar en una rebelió de tuaregs en Takedda i va fer campanya en Gao, encara que sense conseguir una victòria decisiva. Els songhai establits varen evitar l'autoritat efectiva de Mali en 1375.

En el moment de la mort de Mansa Musa II en 1387, Mali era financerament solvent i tenia el control de totes les seues conquistes llevat Gao i Dyolof. Quaranta anys despuix del regnat de Mansa Musa I, l'imperi de Mali encara controlava més d'1 milló de km² de terra en Àfrica Occidental.

Maghan II

L'últim fill de Maghan I, Tenin Maghan (conegut com Kita Tenin Maghan en la província que havia governat) es corona Mansa Maghan II en 1387. Se sap poc sobre ell, excepto que va regnar solament dos anys. Va ser depost en 1389, lo que marca el final dels mansas de Faga Laye.

Linajes Obscurs: 1389-1545

A partir de 1389, Mali és governada per mansas d'orígens ignorats. Est és el periodo menys conegut en l'història imperial de Mali. Lo únic evident és que no hi ha un linaje constant que governe l'imperi. L'atra característica d'esta época és la pèrdua gradual de les possessions nortenyes i orientals pel creixent enfortiment del Imperi songhai i el trasllat del foc econòmic que suponia Mali per les rutes del comerç trans-sahariano, al comerç coster.

Maghan III

Mansa Sandaki, descendent del Kankoro-sigui de Mari Djata, va depondre a Maghan II, convertint-se en la primera persona sense cap relació dinàstica en els Keita que va governar Mali. Ho va fer solament un any, ans que un descendent de Mansa Gao ho tirara. Mahmud, possiblement un net o bisnieto de Mansa Gao, va ser coronat Mansa Maghan III en 1390. Durant el seu regnat, l'emperador mossi Bonga de Yatenga va realisar incursions en Mali i va conquistar Macina. L'emperador Bonga no va poder mantindre les seues conquistes, i no permaneixia en Mali despuix de la mort de Maghan III en 1400.

Musa III

En 1400, Mali seguix sent prou poderosa per a conquistar i assentar-se en noves zones. Un d'estes és Dioma, un territori al sur de Niani poblat pels peul Wassoulounké. Dos germans nobles de Niani de linaje desconegut varen atacar Dioma al front d'un eixèrcit i varen expulsar als peul. El germà major, Sérébandjougou, és coronat Mansa Foamed o Mansa Musa III. Es pot considerar el seu regnat com el primer en una série de grans pèrdues de Mali. En 1430, els tuaregs varen conquistar Tombuctú. Tres anys despuix, Ualata també va caure en les seues mans.

Ouali II

Despuix de la mort de Musa III, el seu germà Gbèré es va convertir en emperador a mitan de el XV. Gbèré era coronat Mansa Ouali II i va governar durant el periodo del contacte de Mali en Portugal. En el 1450, Portugal va començar a llançar atacs a lo llarc de la costa de Gàmbia, que encara estava fermament controlada per Mali, expedicions que varen ser desastroses fins que Diego Gómez de Portugal establira relacions formals en Mali. Cadomasto, un explorador veneciano, recordava en 1454 que l'imperi de Mali era el més poderós la costa.

A pesar del seu poder en l'oest, Mali perdia la batalla per la supremacia en el nort i el noreste. El nou Imperi songhai conquistava Mema, una de les primeres possessions de Mali, en 1465, i també va arrebatar Tombuctu als tuaregs en 1468, baix la jefatura de Sunni Ali.

Mansa Mahmud II

No es coneix exactament quan Mamadou es va coronar Mansa Mahmud II ni de quí descendia, solament que és provable que prenguera el tro en el 1470. Un atre emperador, Mansa Mahan III, se cita a voltes com Mansa Mahmud I, pero els noms del tro no indiquen generalment relacions de sanc. El regnat de Mansa Mahmud II es va caracterisar per més pèrdues de les antigues possessions de Mali i el contacte creixent entre Mali i els exploradors portuguesos a lo llarc de la costa. En 1477, l'emperador Nasséré de Yatenga fa una atra incursió en Macina i ho conquista junt en l'antiga província de BaGhana (Wagadou). En 1481, comencen les incursions dels peul contra les províncies de Tekrur.

El creiximent del comerç entre les províncies occidentals de Mali i Portugal s'atesta per l'intercanvi d'embaixadas entre les dos nacions. Mansa Mahmud II rep a l'enviat portugués Pedro d’Evora en 1484. El mansa pert el control de Jalo durant este periodo. Mentrestant, els songhais conquisten les mines de sal de Taghazza en 1493. El mateix any, Mahmud II envia a un atre mensager a Portugal proponent l'aliança contra els peul, pero els portuguesos decidixen mantindre's apartats del conflicte, i les negociacions conclouen abans de 1495 sense resultats.

És inverosímil que Mahmud II governara més allà de la primera década de el XVI; no obstant, no hi ha noms per a un atre rei o reis durant este temps. Si Mahmud II encara estava en el tro entre 1495 i 1530, va tindre el dubtós honor de perdre la majoria de les possessions del periodo imperial: l'eixèrcit dels songhais, baix el mando de Askia Muhammad, va derrotar al general Fati Quali en 1502 i va prendre la província de Diafunu. En 1514, la dinastia de Denanke s'establix en Tekrour. No molt abans, el nou regne dels fouta, Tooro, està guerreando contra les províncies restants de Mali. Per a agregar l'insult al colp, l'imperi songhai conquista les mines de coure de Takedda.

Mansa Mahmud III

L'últim mansa que va regnar des de Niani, Mansa Mahmud III, també es coneix com Mansa Mamadou II. Com a molts reis d'este periodo, no està clar quàn va començar a governar, les úniques dates que distinguixen al seu regnat són l'arribada d'un enviat portugués en 1534, i el saqueig de Niani en 1545. Açò no impedix que el seu ascens al tro anara a finals de la década de 1520, o inclús anterior.

En 1534, Mahmud III va rebre a un atre enviat portugués a la cort de Mali, de nom Peros Fernandes. Est, enviat des del port coster portugués d'Elmina, aplega en resposta al creiximent comercial a lo llarc de la costa i per la petició urgent de Mali d'ajuda militar contra els songhai. No obstant, no se li dona l'ajuda, i Mali veu les seues possessions caure una despuix d'una atra.

El regnat de Mansa Mahmud III també sofrix que el lloc alvançat i la província militar de Kaabu s'independise en 1537. L'Imperi de Kaabu s'assembla al Mali ambiciós de fa anys, i conquista les províncies restants de Gàmbia en poder de Mali, Cassa i Bati.

El moment definitiu en el regnat de Mahmud III és el conflicte final entre Mali i els songhai en 1545. Les forces songhai, baix mando del germà del rei Askia Ishaq I, Askia Daoud, saquegen Niani i ocupen el palau. Mansa Mahmud III es veu obligat a fugir les montanyes. A la veta d'una semana, reagrupa les seues forces i llança un contraatac que tira als songhai fòra de Manen. L'Imperi songhai manté les seues ambicions sobre Mali, pero no pot conquistar definitivament als seus vells amos.

Despuix de lliberar la capital, Mahmud III l'abandona per una atra residència nova més al nort. Pero no han acabat les corruixes de Mali. En 1559, el regne fouta de Tooro conseguix prendre Takrur. Esta derrota reduïx Mali a Manen pròpiament dit, i el seu control s'estén solament fins a Kita en l'oest, Kangaba en el nort, la curva del riu de Níger en l'est i Kouroussa en el sur.

Mali Post Imperial

No se sap en quina data Mansa Mahmud III va deixar de governar Mali, que ya abans de 1560 estava reduïda a l'antic Manen Kurufa. Des de 1559 a 1645, els mansas de Manen governen Kurufa cap a la decadència final. El següent mansa mencionat, Mahmud IV, no apareix en cap expedient fins al final XVI. No obstant, sembla ser l'últim rei d'un Manen unit. Es culpa als seus descendents de la desintegració del Manen Kurufa en els regnes del nort, central i meridional.

Mansa Mahmud IV

Mansa Mahmud IV (també conegut com Mansa Mamadou III, Mali Mansa Mamadou i Niani Mansa Mamadou), és l'últim gran emperador de Manen segons Tarikh és-Soudan. Est relata que va llançar un atac contra la ciutat de Jenne en 1591 aliat en els fulani que esperaven aprofitar-se de la derrota dels songhai i de l'anarquia que regnava des de la derrota del Askia Issihak II. Fusileros marroquines, desplegats des de Tombuctú, els varen enfrontar en una batalla que exponia Mali a la mateixa tecnologia (armes de fòc) que havia destruït Songhai. A pesar de les grans pèrdues, no varen cedir i l'eixèrcit del mansa casi va alcançar l'èxit. No obstant, l'eixèrcit de Jenne va intervindre, enviant un eixèrcit conduït per un renegat espanyol, el pacha Djouder, i, encara que diezmados pel llarc trayecte, la ventaja de les seues armes de fòc els va ajudar a derrotar als mandinkas en Tondibi (al nort de Gao) el 12 d'abril de 1591 i forçar a Mansa Mahmud IV i al seu eixèrcit a retirar-se a Kangaba. En 1618 el sultà marroquí no mantenia ya els mijos per a sostindre la colónia, i va abandonar al cos expedicionario.

El repartiment

Manen es va guanyar el respecte del Sultà de Marroc, i va poder aforrar-se la sòrt correguda per Songhai. Pero finalment aplegaria la destrucció del Manen Kurufa, ya que la mort de Mansa Mahmud IV va dur a un Manen dividit: l'any de la seua mort servix com a data apropiada per a indicar la desaparició de l'estat unificat mandinka descendent de Sundiata. Despuix del seu decés, els seus tres fills varen mamprendre la guerra entre sí i varen dividir la terra en tres esferes d'influència: Kangaba, la capital de fet de Manen, es va convertir en la capital del nort. La província de Joma, governada des de Siguiri, va controlar la regió central, que comprenia Niani. Hamana o Amana, al suroest de Joma, es va convertir en la regió meridional en la seua capital en Kouroussa (en Guinea moderna). Cada rei va utilisar el títul de mansa, pero la seua autoritat s'estenia solament a la seua pròpia esfera d'influència. A pesar d'esta desunió del regne, el Manen Kurufa va sobreviure fins a mediats de el XVII. Els tres estats guerrearon entre sí tant com contra els forasters, pero les rivalitats generalment es detenien per a fer front a les invasions. Esta tendència continuaria en l'época colonial contra Tukulor, els enemics de l'oest.

La solsida

En 1630, els bamanas de Jenne varen declarar la seua versió de Guerra Santa en totes les possessions musulmanes de lo que hui en dia és Mali. Varen resistir els pashas marroquins en Tombuctú i els mansas de Manen. En 1645, els bamanas varen atacar Manen que mantenia abdós màrgens del Níger fins a Niani, reduint l'imperi a la seua frontera occidental a lo llarc del riu Gàmbia. Esta campanya va destrossar Manen i va acabar en qualsevol esperança dels tres mansas que cooperaven per a lliberar la seua terra.

Mama Maghan

Mama Maghan, mansa de Kangaba, va fer campanya contra els bamanas en 1667 i va atacar Segou, que va ser defesa per Biton Kouloubali en èxit, forçant a Mama Maghan a retirar-se a Kangaba; est va ser l'últim intent de recuperar l'imperi. Com a contraatac o simplement com a continuació d'assalts proyectats contra els restants de Mali, els bamanas saquegen i incendien Niani en 1670, acabant aixina en la capital de l'antic regne: des d'este moment, el Manen Kurufa està acabat, l'única possessió dels mandinka salvada en la campanya és el seu núcleu original entorn a Kangaba.

Per la seua banda, els musulmans fulani migraron a Fouta Djallon en Guinea central i varen establir un estat islàmic de 1735 fins a 1898, en una constitució escrita.

Regne de Segou

Els bambara varen crear el regne de Segou, que s'estenia des de Kaarta fins a Tombuctú, i que va durar fins a mediats de el XIX, caent davant Ahamadu I Lobbo, creador de l'imperi fulbé, que va conquistar als veïns en nom del islam, pero que solament va poder mantindre's per dos generacions.

Mali colonial

En 1850 l'eixèrcit francés alvançant des de Senegal va ocupar el país, que va passar a formar part de lo que es va cridar Àfrica Occidental Francesa fins que en 1960 es va independisar prenent el nom de Confederació de Mali; poc despuix Senegal, Dahomey, Alt Volta i el cridat Sudan francés, es varen segregar, i l'últim va canviar el nom a República de Mali.

Miscelànea

L'últim descendent de Sundiata Keita, Salif Keita, viu exiliat per motius polítics i es dedica a la cançó en gran èxit, pese a l'oposició familiar que no considera esta professió apropiada per al seu ranc.

Vore també

• Gbara
• Imperi songhai
• Imperis africans
• Kouroukan Fouga

Bibliografia

• R. O. Collins & J. M. Burns (2007): A History of Sub-Saharan Africa, Cambridge University Press, ISBN 978-0-521-86746-7.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Imperi de Mali.
• ^{[enllaç trencat]}
• Música
• Mali en 1492 [1] archivat en Wayback Machine.
• La Biblioteca de Tombuctú
• Cronologia