Anar al contingut

Imperi songhai

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


El Imperi songhai, també conegut com el Imperi songai, va anar un Estat ubicat en Àfrica Occidental. Des de començ de el XV fins a finals de el XVI, Songhai va ser un dels majors imperis islàmics de l'història.[1] Este imperi portava el nom del seu principal grup ètnic, els songhai. La seua capital era la ciutat de Gao, a on un Estat Songhai havia existit des de el XI. La seua base de poder es trobava ubicada en la marge del riu Níger, en els actuals Níger i Burkina Faso.

L'Estat songhai va existir d'un modo o un atre durant més de mil anys si es traça l'història dels seus governants des del primer assentament en Gao fins al seu estatus semivasallo baix el Imperi de Mali i fins a la seua continuació en territori de l'actual Níger com el Regne Dendi.

Es pensa que els songhai es varen establir en Gao en dates tan primerenques com el 800 a. C., pero no la varen establir com a capital fins a el XI, durant el regnat de Dia Kossoi. No obstant, la dinastia Dia pronte va donar pas als Sonni, #lo que va provocar l'ascens de Sulaiman-Mar, qui va obtindre l'independència i hegemonia sobre la ciutat. Se sol acreditar a Mar com el líder va enfrontar el poder de l'Imperi de Mali i va conseguir l'independència per al menut regne songhai de l'época.

Història

[editar | editar còdic]

Primers habitants

[editar | editar còdic]

En l'Antiguetat, varis grups diferents de persones varen formar colectivamente l'identitat Songhai. Entre els primers pobles que es varen assentar en la regió de Gao es trobava el poble Sorko, que va establir menuts assentaments en les vores del Níger. Els Sorko varen fabricar barcos i canoas en la fusta de l'arbre cailcedrat (Khaya senegalensis), peixcaven i caçaven des dels seus barcos i proporcionaven transport aquàtic per a mercaderies i persones. Un atre grup de persones que es va traslladar a la zona per a viure dels recursos de Níger va ser el poble Gao. Els Gao eren caçadors i s'especialisaven en la caça d'animals de riu com a cocodrils i hipopótams.

L'atre grup conegut que habitava la zona era el poble do, agricultors que cultivaven les fèrtils terres que voregen el riu. Abans de el X, estos primers pobladors varen ser subyugados pels songhai, més poderosos i a cavall, que es varen fer en el control de la zona. Tots estos grups varen escomençar gradualment a parlar la mateixa llengua, i ells i el seu país varen acabar sent coneguts com els Songhai.[2]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where 

Els historiadors discrepen sobre quàn es va produir l'anexió de Gao com a província de Mali. Per a uns va ser en época del mansa Ulé I mentres que, per a uns atres, va anar el mansa Musa I el que va realisar la conquista.

Gao i Mali

[editar | editar còdic]

La primera dinastia de reis és obscura, i la major part de l'informació sobre ella procedix d'un antic cementeri prop d'un poble cridat Saney, prop de Gao. Les inscripcions d'algunes de les làpides del cementeri indiquen que esta dinastia va governar a finals de el XI i principis de el XII, i que els seus governants varen rebre el títul de Malik (en àrap: "Rei"). Atres làpides mencionen una segona dinastia els governants de la qual duyen el títul de zuwa. Només el mit i la llegenda descriuen els orígens de la zuwa. El Tarikh al-Suen (Història de Sudan), escrit en àrap cap a 1655, oferix una història primerenca dels songhai transmesa per tradició oral. En ell es conta que el fundador de la dinastia Za es dia Za Alayaman (també escrit Dialliaman), que procedia de Yemen i es va establir en la ciutat de Kukiya.[2][3] Lo que va ocórrer en els governants zuwa encara no està registrat.[4]


Les tribus Sanhaja formaven part dels primers pobladors de la regió de la curva del Níger. Eren coneguts localment com el Tuareg. Estes tribus varen eixir a cavall del desert del Sàhara i varen establir assentaments comercials prop del Níger. En el pas del temps, els comerciants norteafricano varen creuar el Sàhara i es varen unir als tuaregs en els seus assentaments. Abdós grups comerciaven en els pobles que vivien prop del riu. A mida que aumentava el comerç en la regió, els caps songhai es varen fer en el control del rendable comerç entorn a lo que més vesprada es convertiria en Gao. Entre els productes comercialisats figuraven or, sal, esclaus, anous de coa, cuiro, dátiles i marfil.

En el X, els caps Songhai havien establit Gao com un menut regne, prenent el control de les persones que vivien a lo llarc de les rutes comercials. Cap a 1300, Gao s'havia tornat lo prou pròspera com per a atraure l'atenció del Imperi de Mali. Mali va conquistar la ciutat, es va beneficiar del comerç de Gao i va recaptar imposts dels seus reis fins a aproximadament la década de 1430. Els conflictes en la pàtria maliense varen fer impossible mantindre el control de Gao.[2]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where  Ibn Battuta va visitar Gao en 1353, quan la ciutat encara formava part de l'Imperi maliense. Va aplegar en barco des de Tombuctú en el seu viage de tornada de visitar la capital de l'imperi, i va escriure:

Despuix vaig viajar a la ciutat de Kawkaw, que és una gran ciutat en el Nīl [Níger], una de les millors, més grans i més fèrtils ciutats del Sūdān. Allí hi ha molt arròs, llet, pollets, peix i el pepino, que no té semblant. Les seues gents realisen les seues compres i vendes en cowries, com la gent de Mālī.[5]

Despuix de la mort de Mansa Sulayman en 1360, les disputes sobre quí devia succeir-li varen debilitar l'Imperi maliense. El regnat de Mari Djata II va deixar l'imperi en males condicions financeres, pero el regne pròpiament dit va passar intacte a Musa II. Mari Djata, kankoro-sigui de Musa, va sofocar una rebelió tuareg en Takedda i va intentar sofocar la rebelió songhai en Gao. Encara que va tindre èxit en Takedda, no va tornar a sometre Gao.[6] En la década de 1430, Songhai, anteriorment depenent de Mali, va obtindre l'independència baixe la dinastia Sonni. Uns trenta anys més vesprada, Sonni Sulayman Dama va atacar Méma, la província maliense a l'oest de Tombuctú.[2]Plantilla:Page needed

Sonni Ali

[editar | editar còdic]

Despuix de la mort de Sulayman Dama, Sonni Ali va regnar des de 1464 fins a 1492. De la mateixa manera que els anteriors reis songhai, Alí era musulmà. Els príncips songhai de Gao varen alcançar la plena independència de Mali en Sonni Alí (1464-1492), verdader artífex de l'Imperi Songhai, combatent contra els peuls i els tuaregs. Este sobirà restaurador, animista convençut, va constituir en vintisset anys un poderós imperi que anava des de Kebbi, en l'actual Nigèria, fins a l'actual regió de Segu. Entre 1464 i 1468 va fer que el seu imperi songhai controlara el vital eix comercial Tombuctú-Djenné i, d'esta manera, tot el comerç transahariano. Sonni Alí va perseguir als musulmans i especialment als círculs intelectuals de Tombuctú lligats als tuaregs i fulbes. Tota la seua política en este sentit es va vindre avall en la seua mort en 1492. En 1493 es va produir un canvi de dinastia.[7]


Durant les seues campanyes d'expansió, Alí va conquistar moltes terres, repelint els atacs dels Mossi al sur i conquistant al poble Dogón al nort. Es anexionó Tombuctú en 1468 en acabant de que els líders islàmics de la ciutat li demanaren ajuda per a derrocar als tuaregs, que havien pres la ciutat despuix del decliu de Mali.[8] Quan va intentar conquistar la ciutat comercial de Djenné, els habitants es varen resistir als seus esforços. Despuix de sèt anys de sege, va conseguir que es rendiren per fam, incorporant la ciutat al seu imperi en 1473. L'invasió de Sonni Ali i les seues forces va tindre un impacte negatiu en Tombuctú. Molts relats musulmans ho varen descriure com un tirà, entre ells el Tarikh al-fattash, que va escriure Mahmud Kati. Segons The Cambridge History of Africa, l'historiador islàmic Al-Sa'vaig donar expressa este sentiment en descriure la seua incursió en Tombuctú:

Sunni Ali va entrar en Tombuctú, va cometre greus iniquitats, va cremar i va destruir la ciutat i va torturar brutalment a moltes persones que allí es trobaven. Quan Akilu es va enterar de l'arribada de Sonni Ali, va dur mil camellos per a transportar als fuqaha de Sankore i es va dirigir en ells a Walata...... El tirà sense Deu va massacrar als que varen permanéixer en Tombuctú i els va humiliar.[9]


Sonni Ali va crear una política contra els erudits de Tombuctú, especialment els de la regió de Sankore que estaven associats en els tuaregs. En el seu control de les rutes comercials crítiques i de ciutats com Tombuctú, Sonni Ali va aumentar la riquea de l'Imperi Songhai, que en el seu apogeu superaria la riquea de Mali.[10]

Askia el Gran

[editar | editar còdic]

Alí va ser succeït pel general soninké Mohamed Ture baix que el seu regnat com "askia" Mohamed I (1493-1528) "Askia el Gran" va alcançar el seu apogeu l'Imperi Songhai i es va convertir en un regne de confessió islàmica. Va organisar els territoris conquistats pel seu predecessor i va estendre el seu poder cap al sur i l'est. Del seu pelegrinage a La #Meca, en 1496-97, va retornar en el títul de califa, #lo que li va permetre realisar una verdadera reforma de la societat, segons els consells del juriste islàmic al-Maghili, i continuar les conquistes del seu antecessor Sonni Alí. Va instalar una burocràcia complexa, en ministeris separats per a l'agricultura, l'eixèrcit, i facenda. Va designar a un funcionari supervisor per a cada u d'ells. Va ser un musulmà devot, va fundar escoles religioses públiques, mesquites i va obrir la seua cort a erudits i poetes del món musulmà. Entre 1514 i 1517 va conquistar les mines de Bambuk, va controlar els rics mercats de les ciutats hausa de Kano i Katsina i va conseguir mantindre en el desert als tuaregs. Es diu que Askia tenia una actitut cínica cap als regnes que carien de forces de combat professionals.[11]

Al-Sa'vaig donar, el croniste que va escriure el Tarikh al-Suen, va comparar l'eixèrcit de Askiya en el del seu predecessor:

"va distinguir entre el civil i l'eixèrcit a diferència de l'suní Ali [1464-92], quan tots eren soldats". Va obrir escoles religioses, va construir mesquites i va obrir la seua cort a erudits i poetes de tot lo món musulmà. Els seus fills varen assistir a una escola islàmica, i va impondre les pràctiques islàmiques, pero no va impondre la religió al seu poble. Askia va completar un dels Cinc Pilars de l'Islam realisant un hajj a la #Meca, duent una gran cantitat d'or. Donó partix d'ell a obres de caritat i va gastar el restant en regals per al poble de la #Meca en la finalitat de mostrar la riquea del seu imperi. Els historiadors d'El Caire varen dir que el seu pelegrinage constava de "una escolta de 500 soldats de cavalleria i 1000 d'infanteria, i en ell duya 300.000 peces d'or".[12]


L'islam era tan important per a ell que, a la seua tornada, va establir més centres d'aprenentage per tot el seu imperi i va reclutar a erudits musulmans d'Egipte i Marroc per a que ensenyaren en la mesquita de Sankore de Tombuctú.

Es va interessar per l'astronomia, #lo que va propiciar l'aument d'astrònoms i observatoris en la capital.[13] Askia va iniciar múltiples campanyes militars, inclosa la declaració de la yihad contra els veïns mossi. Despuix de sometre'ls, no els va obligar a convertir-se a l'islam. El seu eixèrcit estava format per canoas de guerra, una cavalleria, armadures protectores, armes en punta de ferro i una milícia organisada.

Va centralisar l'administració de l'imperi i va establir una burocràcia responsable de la recaptació d'imposts i l'administració de justícia. Va exigir la construcció de canals per a potenciar l'agricultura, #lo que a la postre va incrementar el comerç. Va introduir un sistema de pesos i mides i va nomenar un inspector per a cada u dels principals centres comercials de Songhai.

Durant el seu regnat, l'islam es va afiançar, va florir el comerç transahariano i les mines de sal de Taghaza es varen introduir dins dels llímits de l'imperi.

Decadència i invasió saadí

[editar | editar còdic]

Les primeres relacions entre el Magreb i el Sudan es varen centrar en el control de les importants mines de sal de Taghaza, situades a huitcents quilómetros al sur de l'última població magrebí (Tinduf) i a cinccents al nort del riu Níger.[14] Els songhai gestionaven les mines i contaven en un governador per a la regió a lo manco des de 1497.[15] La tendència àrap a expandir-se cap al sur, a la que s'oponien els songhai, va suscitar la disputa pel control de Taghaza, important centre comercial sahariano, ademés de centre miner destacat.[16]

En 1528, els fills de Askia es varen rebelar contra ell, declarant rei al seu fill Musa. Despuix del derrocament de Musa en 1531, l'Imperi Songhai va entrar en decadència.

En 1545, el sultà de Fez va exigir al monarca songhai, Askia Ishaq I que li entregara Taghaza, a lo que este es va negar rotundament.[17] Ishaq va enviar ademés uns dos mil tuaregs a recórrer la zona fronteriça, com a demostració del seu poder.[18] En 1557, no obstant, els àraps es varen apoderar de la regió per mig d'un colp de mà.[18] Els songhai varen reaccionar evacuant completament el lloc i establint un nou assentament miner cent cinquanta quilómetros més al sur (Taghaza al-Ghizlan).[18] Privats dels mijos per a explotar les mines, els magrebí varen abandonar Taghaza alguns mesos més vesprada; la localitat va recuperar la prosperitat en el regrés de la seua població original que, no obstant, va mantindre també actives les noves mines del sur.[18]

La disputa per la població va resorgir vint anys despuix, en 1578, despuix de la victòria d'Ahmad al-Mansur en la batalla de Alcazarquivir.[18] Al-Mansur va intentar, per mig de la diplomàcia, que el sobirà songhai del moment, Askia Daud, abandonara Taghaza, infructuosament.[19] En 1581, Ahmad va conquistar varis oasis en el sur.[20]


En 1582, els saadíes varen enviar un eixèrcit de vint mil hòmens cap a Tombuctú i les demés ciutats del meandre del Níger, pero la hueste va quedar diezmada per la fam i la set en el desert i no va alcançar la meta.[19] Despuix de la mort de l'emperador Askia Daoud en 1583, una guerra de successió va debilitar l'Imperi Songhai i ho va dividir en dos faccions enfrontades.[21] Mohamed I va ser destronat pels seus fills, iniciant-se un periodo d'inestabilitat per les lluites fratricidas entre els príncips de la família real.

En 1585 al-Mansur va enviar doscents ginets a apropiar-se de Taghaza i evitar a l'hora que la població l'abandonara com havia fet en 1557, pero la notícia va aplegar abans que la força de cavalleria i es va trobar en el lloc desert.[22] Poc despuix, els àraps es varen vore obligats a evacuar la localitat de nou.[23]

En 1586, la mort d'Askia al-Hach va desencadenar una nova lluita pel poder en l'Imperi Songhái, que al-Mansur va aprofitar per a reclamar tribut per les mines als songhai.[20] Quan Askia Ishaq II va ascendir al tro songhai, al-Mansur li va solicitar tribut per explotar les mines de Taghaza, que va presentar com a part dels seus dominis, pretensió que Ishaq va rebujar rotundament.[23][20] L'arribada a Marrakech d'un proscrit songhai que es va presentar com a llegítim sobirà desposseït per Ishaq II i dispost a sometre's als saadíes si estos es tornaven al poder, impelió a a el-Mansur a organisar una gran expedició al sur per a apoderar-se del Sudan i de les seues mines d'or.[24]

Durant este periodo, els eixèrcits marroquins havien aniquilat una invasió portuguesa en la Batalla d'Alcàsser Quibir, pero es trobaven a la vora de l'agotament econòmic i la bancarrota, ya que necessitaven pagar les defenses utilisades per a mantindre el sege. Açò va dur a Sultà Ahmad I al-Mansur de la dinastia Saadi en 1591 sabedor de la debilitat interna de l'Imperi Songhai, a enviar una força d'invasió de mercenaris cap al sur al mando de l'eunuc Judar Pachá, qui va tindre èxit despuix de la batalla de Tondibi..[25] L'invasió marroquina de Songhai va ser principalment per a fer-se en el control i reactivar el comerç transahariano de sal i or i capturar esclaus per a la seua indústria azucarera en desenroll.[26]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where  Despuix d'esta batalla el sobirà songhai va ser assessinat i l'Imperi es va convertir en una província del Sultanato Saadí. Tombuctú va ser destruïda per una expedició saadí equipada en armes de fòc, enviada pel sultà, que volia beneficiar-se del comerç d'or. Va aplegar aixina el fi d'un dels grans imperis africans. Durant el regnat de Askia, l'eixèrcit songhai estava format per soldats a temps complet, pero el rei mai va modernisar el seu eixèrcit. Per un atre costat, l'eixèrcit invasor marroquí contava en mils d'arcabuceros i huit canons anglesos.


Judar Pachá era espanyol de naiximent, pero havia segut capturat de chiquet i educat en la cort saadí. Despuix d'una marcha a través del desert del Sàhara, les forces de Judar varen capturar, varen saquejar i varen arrasar les mines de sal de Taghaza i es varen dirigir a Gao. Quan l'emperador Askia Ishaq II (r. 1588-1591) es va enfrontar a Judar en la Batalla de Tondibi de 1591, les forces songhai, a pesar de la seua enorme superioritat numèrica, varen ser derrotades per una estampida de ganado provocada per les armes de pólvora dels saadíes.[25] Judar va procedir a saquejar Gao, Tombuctú i Djenné, destruint als songhai com a potència regional. Governar un imperi tan vast va resultar ser massa per a la dinastia Saadi. Pronte varen renunciar al control de la regió, deixant que es fragmentara en dotzenes de regnes més menuts.[26]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where 


Despuix de la derrota de l'imperi, els nobles es varen traslladar al sur, a una zona coneguda hui com Songhai en l'actual Níger, a on ya s'havia assentat la dinastia Sonni. Varen formar regnes més menuts, com Wanzarbe, Ayerou, Gothèye, Dargol, Téra, Sikié, Kokorou, Gorouol, Karma, Namaro i, més al sur, el Dendi, que va alcançar importància poc despuix.

Campanya de Tondibi

[editar | editar còdic]

Despuix de la mort de l'emperador Askia Daoud, l'erupció d'una guerra civil per a decidir un successor va debilitar l'Imperi, #lo que va motivar que el sultà Ahmad I al-Mansur de la dinastia Saadí enviara una força d'invasió comandada pel eunuc Yuder Pachá, en l'objectiu d'apropiar-se del comerç d'or (anys abans, els saadíes havien vençut als portuguesos en la batalla de Alcazarquivir, #lo que va conduir a l'inici de grans proyectes arquitectònics i urbanístics i a unes elevades despeses militars, polítics, de palau i propagandístics, que finalment varen deixar les arques públiques casi agotades i a l'Estat a la vora de la bancarrota), provinent del Àfrica Occidental subsahariana. Yuder Pachá era morisco de naiximent, pero va ser capturat pels otomans en la seua infància i a continuació educat en la cort saadí.[27] Despuix d'una marcha a través del desert del Sahara, la força militar dirigida per Yuder, formada per tropes saadíes, exiliats moriscos i mercenaris i excarcelar europeus, va capturar, va saquejar i va arrasar les mines de sal de Taghaza, per a despuix marchar cap a la capital Gao. Quan l'emperador Askia Ishaq II (1588-1591) es va enfrontar a Yuder en la batalla de Tondibi de 1591, l'eixèrcit songhai, a pesar del seu tamany notòriament major, va anar àmpliament derrotat, gràcies en part a una estampida de ganado provocada per les armes de fòc saadíes.[28] Yuder va saquejar Gao, Tombuctú i Djenné, i va acabar en el poder songhai en la regió. Governar un territori tan vast pronte es va convertir en una tasca inasumible per als saadíes, #lo que els va dur a renunciar al control de la regió i a deixar que es dividira en dotzenes de regnes menors. Aixina, el poble songhai va crear el Regne Dendi, en les terres de les que eren originaris.[29]

Economia

[editar | editar còdic]

Les bases econòmiques de l'Imperi songhai varen ser molt similars a les dels imperis precedents. El comerç transahariano va ser l'activitat més lucrativa; es va exportar cap al nort d'Àfrica sal i or especialment, també àmbar gris, goma aràbiga, pells de lleopart i esclaus..[12] Rebien a canvi productes manufacturados com a collars, armes, espills i teles de seda i de llana, ademés de productes agrícoles com a cavalls i blat. Les activitats agrícoles, degut a que el sol era més fèrtil, eren realisades per numerosos esclaus en grans propietats controlades per l'aristocràcia..[30][31] La peixca en el riu Níger i la ganaderia varen ser també molt importants per a l'economia. La primera activitat va desenrollar una important indústria artesanal de fumats, que va aplegar a exportar-se pels territoris veïns. La societat, fortament jerarquizada, mostrava una gran massa de la població en séries dificultats per a viure en el camp, i una aristocràcia polític-religiosa que junt als rics comerciants vivia lujosamente en les grans poblacions.

Eixèrcit

[editar | editar còdic]

L'Eixèrcit era, junt en l'Administració civil, els dos pilars del poder dels sobirans songhai.[32] El mando suprem corresponia a estos, que nomenaven als generals dels eixèrcits i dirigia en persona les principals operacions militars.[32] L'Eixèrcit en el seu conjunt contava en un cap, el balama o dyina koy que pertanyia al consell real.[32]

Existien soldats professionals, dividits en grans agrupacions: la cavalleria —el cos més selecte, tant per l'orige dels seus membres com per la riquea de les seues armes—, l'infanteria, els auxiliars tuaregs en les seues camellos, l'infanteria selecta, la guàrdia real i la floteta fluvial.[32]

El cos principal de les forces armades songhái era la cavalleria, que manava un tara farma.[32] Els seus membres vestien de forma similar als cavallers medievals europeus, en armadura i cota de malla.[32] Com a armes, portaven una llança llarga, un sabre i un escut de cuiro.[33] Encara que la cavalleria era l'arma principal de l'Eixèrcit, els cossos més numerosos eren els de infanteria.[34] Els peons anaven armats normalment en un escut, arc i fleches, armament típic de tota la regió.[34] Contaven ademés en llances i javalines i una espècie de punyal curve.[35] L'infanteria selecta portava les mateixes armes i es distinguia per un braçalet d'or que duyen els seus membres en el braç esquerre.[34] Els auxiliars tuaregs i els marins de l'Armada fluvial ampraven les mateixes armes que els infants.[36]

La guàrdia real, que rara volta participava en els combats, tenia encomanada únicament la salvaguarda del monarca, encara que era font habitual d'intrigues i confabulaciones contra est.[36]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ http://www.africankingdoms.com [1] archivat en Wayback Machine. African Kingdoms
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 David C. Conrad. Empires of Medieval West Africa.
  3. ↑ Timbuktu i l'Imperi Songhay: El Tarikh al-Suen del-Sadi fins a 1613 i atres documents contemporàneus | John Hunwick | Pàgina 35 (xxxv)
  4. ↑ Timbuktu i l'Imperi Songhay: Tarikh al-Suen del-Sadi fins a 1613 i atres documents contemporàneus | John Hunwick | Pàgina 36 (xxxvi)
  5. ↑ Levtzion y Hopkins, 2000, p. 300.
  6. ↑ Stride, G.T & C. Ifeka: "Peoples and Empires of West Africa: West Africa in History 1000-1800". Nelson, 1971
  7. ↑ Kaba, 1981, p. 457.
  8. ↑ Sonni ʿA elī.(2007). Encyclopædia Britannica. Suite de referència definitiva. Chicago: Encyclopædia Britannica.
  9. ↑ The Cambridge History of Africa, Vol 5: University Press, 1977, pp 421
  10. ↑ Aspects of West African Islam, Boston University, African Studies Center, pp. 42-45.
  11. ↑ Thornton, John K.. Warfare in Atlantic Africa, 1500-1800 (Warfare and History) (Kindle Locations 871-872). Taylor and Francis. Kindle Edition.
  12. ↑ 12,0 12,1 Willard, Alice (1 de abril 1993). “Gold, Islam and Camels: The Transformative Effects of Trade and Ideology”. Comparative Civilizations Review 28 (28): 88–89. ISSN 0733-4540.
  13. ↑ (2006) Civilisació islàmica medieval: L-Z, index, Taylor & Francis. ISBN 9780415966924.
  14. ↑ Rainero, 1966, p. 231.
  15. ↑ Rainero, 1966, pp. 231-232.
  16. ↑ Rainero, 1966, p. 233.
  17. ↑ Rainero, 1966, pp. 233-234.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 Rainero, 1966, p. 234.
  19. ↑ 19,0 19,1 Rainero, 1966, p. 235.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 Kaba, 1981, p. 461.
  21. ↑ (2013) Les societats musulmanes en Àfrica: A Historical Anthropology, Bloomington, Indiana: Indiana University Press, pp. 69. ISBN 9780253007971.
  22. ↑ Rainero, 1966, pp. 235-236.
  23. ↑ 23,0 23,1 Rainero, 1966, p. 236.
  24. ↑ Rainero, 1966, pp. 236-237.
  25. ↑ 25,0 25,1 «htm Regnes d'Àfrica - Níger».
  26. ↑ 26,0 26,1 «El fi de l'imperi Songhay», B. A. Ogot (ed.). Història general d'Àfrica vol. V: Àfrica del sigle XVI al XVIII, UNESCO.
  27. ↑ Rainero, 1966, p. 218.
  28. ↑ https://www.historyfiles.co.uk/kinglistsafrica/africaniger.htm History Files
  29. ↑ http://www.africanholocaust.net/africankingdoms.htm#songhay African Kingdoms Songhay
  30. ↑ «Songhai Empire» (en en).
  31. ↑ Plantilla:Harvp
  32. ↑ 32,0 32,1 32,2 32,3 32,4 32,5 Rainero, 1966, p. 222.
  33. ↑ Rainero, 1966, p. 223.
  34. ↑ 34,0 34,1 34,2 Rainero, 1966, p. 224.
  35. ↑ Rainero, 1966, pp. 225-226.
  36. ↑ 36,0 36,1 Rainero, 1966, p. 225.

Bibliografia

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Imperi_songhai&oldid=619090»