Xianbei

Archiu:Mongolia caps block 0 .jpg

Disposició de les principals branques xianbei en l'época de les migracions cap al nort de China i el altiplano tibetà (sigles III a el IV d. C.).

Els xianbei (en chinenc tradicional: 鮮卑; en chinenc simplificat: 鲜卑; en pinyin: xiānbēi; Wade-Giles: hsien-pei; resconstrucción fonètica del chinenc clàssic: s[a]r-pe) varen constituir una de les grans confederacions nómades de la estepa, emplaçant el seu núcleu de poder (segons indiquen les fonts chinenques) entorn a la regió del Alt Amur, expandint les seues hordes durant tres sigles (I-III d. C.) fins a aplegar a establir-se finalment en tota l'actual Mongòlia, l'actual Mongòlia Interior, aixina com gran part del nort de China, sent un dels grups dels denominats Wǔ Hú (五胡), que varen influir decisivament en la crisis i ruptura de l'unitat chinenca durant la dinastia Xī Jìn (西晉, entre 265 i 316 d. C.). La migració xianbei albergava una sòrt de diferents bù (部) dirigides per vàries famílies de notable importància, que aplegarien a instaurar les seues pròpies xìng (姓), en les que determinarien un nou orde polític i cultural a tot el nort de China, mentres que el sur va continuar adscrit en la seua mida a la cultura i orde hàn (漢) supervivent a la crisis del govern Jìn, aixina com succeint-se en una série de dinasties de variable direcció política. No obstant, en qüestions referents a matèria religiosa, tant els xianbei i atres branques de nómades del nort de China, com els governs chinencs successius del sur, varen mantindre fortes influències de l'arribada d'una de les principals religions del continent euroasiàtic: el budisme, conegut ya en els texts chinencs de l'época com la fó jiào (佛教). Contra l'opinió i llenguage retòric que es pot apreciar en no pocs fragments con relación a els xianbei i la cultura chinenca ya des d'época Hàn, s'advertix una major conexió i influència mútua entre els grups xianbei, que els trobats en atres grups nómades de gran rellevància, junt en la presència activa i participació directa de la població hàn en els territoris en els que progressivament les branques xianbei anaven posicionant-se, confirmant el mestiçage i la mescla cultural que tant va caracterisar a l'época de Shíliù Guó (十六國) i la de Nán Běi Cháo (南北朝), lo que va possibilitar en bona mida que, al contrari de lo que va ocórrer en atres estats fundats per atres branques ètniques, este factor els dotara d'una major estabilitat i posició contra possibles rebujos o confrontacions en mig d'una població multiétnica, com es trobava el nort de China durant estes dos époques transcendentals en l'història chinenca. La pràctica totalitat de les actuals províncies de Shanxi, Shaanxi, Gansu, Qinghai, Hebei, Mongòlia Interior i Liaoning varen caure en mans dels xianbei i atres grups nómades procedents de l'est del Tibet i del nort de les estepas orientals. Únicament la lluntana província de Liáng (涼州) es mantindria breument en mans de faccions nómades xiongnu i part de la població hàn, instaurant abdós branques inclús Estats independents, encara que finalment la marea taγbač va acabar per aniquilar l'últim grupúsculo d'independència a la seua sobirania (439 d.C.), conquistant Liáng i unificant tot el nort de China en mans dels xianbei i atres grups nómadas, fins a l'instauració de la dinastia Suí (隋) cap a 589 d.C. cal senyalar al mateix temps que esta regió no seria l'únic escenari al que els xianbei estendrien el seu poder: una part de la branca xianbei dels Mùróng (慕容), encapçalada per Mùróng Tǔyùhún (慕容吐谷渾), aplegaria inclusivament a situar-se en el altiplano tibetà, fundant un estat que perduraria fins a l'época Táng (670 d.C.).

El disputat orige ètnic dels xianbei i primeres anotacions en les fonts chinenques

Mural elaborat baix la dinastia Qián Yàn (前燕, entre el 330-370 d. C.), descobert en Zhāoyáng (朝陽). Tal i com es pot apreciar, es plasma la persecució a cavall d'un arquero en costums i vestuari adscrits a la cultura xianbei. No obstant, cal senyalar que esta vestimenta va ser adoptada en última instància per la pròpia població hàn, reconduint-se la dinàmica sinificadora que tradicionalment havia mantingut la cultura i tradició, teòricament superior, de la població hàn.

Una de les anotacions més primerenques sobre terme xiānbēi (鮮卑) en les fonts chinenques, va ser una referència etnogràfica concreta en les fonts chinenques, arreplegat pel Guó Iǔ (國語), en el que se nos informa cóm durant el govern de Chéng Wáng (成王, entre 1042 i 1021 a. C.), grups senyalats com xiānbēi varen aplegar a mantindre pactes d'aliança directes en un dels guó (國), que prestaven sumissió i vassallage directe a la dinastia Zhōo (周):

«...En temps passats, Chéng Wáng (成王) es va aliar en els Zhūhóu (諸侯) en Qíyáng (岐陽), [mentres que el senyor de] Chu (楚) es va convertir en un jīngmán (荊蠻), colocant-li [en la posició de] máo jué (茅蕝), [mentres] posava la seua mirada més allà, unint-se als xiānbēi (鮮卑) [en el càrrec] de shǒo liáo (守燎), per lo que d'esta manera no pot unir-se al jurament [prestat a Zhōo]...».

D'esta manera i basant-nos en el present testimoni, els xianbei es mostren com una sòrt de avanzadilla quilómetros més al sur del seu hipotètic territori originari, establint-se entorn a la senyalada Qíyáng (岐陽) i entrant en conversacions i pactes directes en les autoritats delegades de la dinastia Zhōo. Aplegarien a un nivell d'acceptació i recompensa, com demostra el que ocuparen el càrrec de "protectors del fòc" (守燎) junt en Xióng Yì (熊繹). Un nivell d'incorporació i colaboració poques voltes observat en cap branca nómada o exógena anys arrere, lo que demostra al mateix temps la major fluïdea i capacitat d'influència que varen eixercir des d'époques tan primerenques les relacions entre estos grups nómades del noreste i els dominis regionals chinencs. Les troballes i estudis arqueològics realisats en els últims anys, induïxen a senyalar una arribada d'estos grups, provinents de la Cultura Zhukaigou (朱開溝文化. entre 2200-1400 a. C.), establint-se hipotèticament en el nort de l'actual desert de Ordos. Els estudis de ADN recuperats mostren certs paralelismes en les branques ètniques mongolas dels daur i els evenkis (estos últims, denominats a sovint tunguses). Aixina mateix, els estudis arqueològics entorn a la Cultura Zhukaigou han demostrat que estos grups nómades situats al nort del Ordos, varen mantindre una sòrt de relacions comercials en la dinastia Shāng (商, entre 1600-1046 a. C.).

La presència d'estos grups, de la que hem vist cóm varen estar en relacions fins a en dos dinasties, mantenen un cert status quo que els permet residir i eixercir el control sobre les valioses terres al nort del Ordos, es antojará en la crisis de la dinastia Zhōo (a partir de 771 a. C.), en un canvi sense precedents en el que aprofitaran la seua oportunitat per a aumentar el seu poder, mentres que els restants partidaris i respals de la deteriorada dinastia Zhōo, junt en una série d'Estats proclamats sobirans, lluitaven per fer-se en el poder suprem. Es deu senyalar que, a pesar de no tornar a ser mencionats en les fonts posteriors fins al Sān Guó Zhì, els xianbei, de la mateixa manera que atres branques ètniques del noreste, varen conseguir sobreviure en esta tumultuosa época, encara que en tot moment la seua presència o activitat anara ignorada per les fonts o be, hipotèticament identificables baixe els etnónimos ambigus (i genèrics) com a dōnghú (東胡), dōngyí (東夷) o shānróng (山戎).

Una activitat dels pobles del noreste que es veu reflectida en les dificultats que varen travessar els Estats de Zhào (趙) i de Yàn (燕). En el cas de Zhào, el sobirà reinante, Zhào Iōng (趙雍, entre 325 i 299 a. C.), es vorà obligat en última instància a prendre una dramàtica i polèmica decisió quan ordene donar un gir en les costums castrenses i militars, adoptant tàctiques i part de la panoplia dels seus agressors nortenys, la qual cosa va donar lloc a la célebre adopció de la hú fú qí shè (胡服騎射). Sobre l'Estat de Yàn, la situació provocaria que inclús un dels seus comandants, el referit Qín Kāi (秦開), anara exigit com a rehé en territori dōnghú. Encara que este posteriorment retornaria per a derrotar als perillosos veïns del nort, el poder dels dōnghú va seguir latent, tal i com demostra la seua vigència i estatus polític fins a l'época de Mòdún (冒頓).

Un atre dels més importants testimonis llegat per les fonts chinenques per a analisar la figura i naturalea d'estes branques nómades de l'extrem noreste, ve donada pel Sān Guó Zhì (三國志), compost sigles despuix i en el que les fonts chinenques aborden de nou la figura dels xianbei. Un anàlisis que, no obstant, els mostra com una branca nómada de menor entitat, en comparació als puixants i poderosos wūhuán (烏桓), apareixent de fet com el tercer segmente nómada referit en el capítul 30 de l'obra. A continuació, exponem una traducció dels primers fragments coneguts sobre els xianbei:

«...[Sobre els] xiānbēi es dia en el Wèi Shū (魏書): els xiānbēi eren també una [part] restant dels dōnghú, mantenint-se separats i protegits en la Xiānbēi Shān (鮮卑山), venint d'este lloc [l'orige de] el seu nom. Es conta que el seu llenguage i les seues costums són similars als dels wūwán (烏丸). Les seues terres s'estenen a l'est fins a unir-se en el Liáo Shuǐ (遼水), mentres que a l'oest apleguen fins a Xīchéng (西城). Durant cada estació de la primavera, convoquen la Gran Reunió, formant-la a la vora del Yào Shuǐ (樂水), a on casen a les seues filles i prenen a les seues esposes, [tallant-se els seus cabells] deixant els seus caps calps i organisant els seus convits. Les seues bésties són diferents a les de Zhōngguó (中國), [mantenint] els cavalls de les planicies, les ovelles, les cabres i els duān niú (端牛). En la banya dels duān niú elaboren els seus arcs, també cridats arcs de banya del duān [niú]. Posseïxen també pells de marta, de porc i de lleopart, en un pèl tan flexible que era capaç de retortillar-se, per lo que a lo llarc del Tuānxià (天下) varen aplegar a ser unes renombrados abrics. "Des de que els xiānbēi varen aplegar a ser derrotats per Mòdùn, es varen alluntar fugint llunt cap a Liáodōng", a l'exterior de la barrera fortificada, sense que els seus [parts] restants [aplegaren a formar] un guó (國), entrant en una dura lluita [unes en atres], per lo que el seu nom no va aplegar a ser conegut en Hàn, al mateix temps que varen conseguir unir-se als wūwán...».

Calibrant l'informació que el Sān Guó Zhì nos ha proporcionat, queda clara ya des de la primera frase que inaugura la secció dels xianbei, que la cort i les rets d'informació desplegades pel govern Hàn senyalaven en una direcció similar a la que s'esbossava en l'anterior fragment situat en época Zhōo: la suposta etnogénesis de la que es varen originar els primers xianbei passava per ser una branca dels dōnghú, els qui varen anar finalment derrotats per Mòdún en el seu primer gran impuls cap a la consolidació del seu propi Estat. La diferència entre el present testimoni i l'anterior referit és que, en este últim cas, la font ya nos senyala directament una conexió llineal dōnghú-xianbei. Afirmació que també ha segut criticada en algunes ocasions per la seua notòria ambigüitat, de la mateixa manera que ho és l'afirmació de la etnogénesis o procedència ètnica dels xiongnu que Sīmǎ Qiān (司馬遷) va oferir en la seua obra. S'ha aplegat a dir inclús que estes referències anotades per Sīmǎ Qiān, puguen conformar referències més orientativo i imprecises davant una falta de senyes i rigor fiable que senyale la procedència real de grups nómades poderosos que, encara en la seua época, es trobaven relegats i apartats en gran mida de l'escenari polític del nort, a favor de la major actuació i presència xiongnu. És prou perceptible a lo llarc de la seua obra un major protagonisme per part dels grups nómades adscrits al nort i oest de la frontera, que aquells senyalats entorn al noreste.

Si be la conexió dōnghú-xianbei causa certs dubtes i escepticisme entre molts acadèmics, també es antoja com una idea ben rebuda i defesa per una bona part dels mateixos. Una de les principals premisses a les que s'acullen els defensors de la teoria proto-mongola dels xianbei és la naturalea real del terme dōnghú, pot ser tinguda com una sòrt de "etnónimo". D'esta manera, en la defensa d'este grup d'acadèmics, els dōnghú serien en primer terme una referència etnogràfica traduïda com els "hú de l'este", en relació en la seua ubicació geogràfica. Una circumstància que compartixen en els xianbei, junt en la base que es va anotar en el Sān Guó Zhì. Autors com Hao Weimin (郝維民) i Qimude Daoerji (齊木德道爾吉) defenen de fet que la terminologia dōnghú puga ser la transcripció chinenca de l'época, entorn a un sò que en el seu orige hipotèticament podria ser la composició «tünghu». D'esta manera i seguint este alvertent, els dōnghú (i en ells els seus successors, els xianbei) serien purament una població protomongola del noreste asiàtic en proyecció a l'actual Manchuria. Este seria, per tant, el principal camp d'extensió i punt de partida migratori tant dels dōnghú com dels xianbei.

A pesar d'això, les alusions als dōnghú es troben entremesclades en atres terminologia que identifiquen els principals grups nómades al noreste, podent trobar-se diferents demarcació ètniques. Una prova d'això la podem observar en les breus digressió realisades per Sīmǎ Qiān en la biografia dels xiongnu o en la referència donada a les hordes agressores del noreste contra Yàn, fent que l'identitat ètnica concreta dels dōnghú es antoje relativament complexa. Máxime, quan d'una agrupació d'hordes i branques nómades es tracta. Prescindint de la verdadera etnogénesis dels dōnghú i els xianbei, o la seua genuïna branca ètnica a la que ser adscrits, lo cert és que les fonts chinenques nos deixen ya advertit que des d'époques molt pretéritas existixen grans demarcació nómades en la frontera nort-oriental, que amenacen successivament els intents expansius de la cultura chinenca a l'est, colpejant durament les avanzadillas realisades pels governants i posteriorment la dels propis Húangdì (皇帝) d'época Hàn. Finalment, es pot advertir que, seguint les tesis esgrimides pels acadèmics favorables a les tesis protomongolas, estos grups nómades de l'extrem noreste tindrien divergències sobre l'utilisació de les seues pròpies llengües, lo que demostraria en la pràctica una sòrt de confederació de múltiples grups que obedirien en última instància a una elite sostinguda per una demarcació o branca nómada de major prestigi. D'esta manera i hipotèticament, este últim lloc podria haver segut ocupat pels dōnghú, sent estos el grup més poderós de les estepas orientals fins al seu derrocament i desintegració a mans dels xiongnu de Mòdún. Un prestigi que els duria a convertir la seua pròpia nomenclatura original, en un dinastónimo que anara adoptat per atres branques menors que es varen integrar baix el seu mandat, sent en última instància els xianbei una d'estes branques incorporades al seu poder.

Es deu senyalar que al mateix temps que la teoria donghu goja d'una major acceptació entre la tradició lliterària chinenca, existixen també fins a tres opcions d'orige ètnic arreplegades per les fonts: una segona opció és la de l'orige a partir dels dōngyí (東夷), senyalada en el seu dia per les anotacions elaborades per Wei Zhao (韋昭, entre 204 i 273 d. C.) en el seu treball Guóyǔ Zhù (國語注), indicant que: «....els xianbei (鮮卑), [els qui són] un estat dels dōngyí...».

Una tercera opció estreba en el seu orige a partir dels grups shānróng (山戎), citada per Péi Iīn (裴駰), qui en el seu treball Shǐjì Jí Jiě (史記集解) va anotar directament una etnogénesis divergent a atres autors anteriors: «....dient-se que els bàrbars del nort [coneguts com] shānróng [permaneixen] coberts a dia de hui pels xiānbēi...»

Una quarta i última opció descansa sobre l'hipòtesis senyalada cap a el VIII per Sīmǎ Zhēn (司馬貞) en la seua famosa Shǐjì La seuaǒ Iǐn (史記索隱). Segons les anotacions de Sīmǎ Zhēn, en realitat "els orígens xianbei vénen daus a partir de la fugida d'uns oficials pròfucs d'época Qín": «....Conten que [durant l'época en que] Qín (秦) va construir la Chángchéng (長城) [alguns dels] guerrers [amprats com] discípuls del servici [de la construcció] varen fugir, eixint de la barrera fortificada i entregant-se [a l'ampara] de Xiānbēi Shān, per a d'esta manera aplegar a convertir-se en el seu nom...».

cal senyalar i abordar en última instància, un apunt etimològic sobre la terminologia xiānbēi (鮮卑). Llingüistes i especialistes des del sigle passat, han intentat dessifrar l'antiga pronunciació i buscar a través del terme chinenc, una possible vinculació ètnica, que poguera resoldre estes teories inconclusas sobre la seua verdadera raïl poblacional. Des del prisma occidental, tal i com ya apuntem inicialment, els sinólogos Baxter i Sagart es varen atrevir a llançar inclusivament una reconstrucció fonètica entorn a «s[a]r-pe», fent que atres autors hagen utilisat esporàdicament la terminologia «särbi» per a identificar-los, la qual cosa no obstant ya va ser rebujat i lloc en dubte per atres autors, com Charles Hocombe. Lo cert és que els dubtes que acabem de desglossar entorn al seu críptico orige ètnic, al mateix temps que la falta d'informació fefaent sobre el seu propi nom ètnic i l'inexistència de llegat idiomàtic per part dels propis xianbei, obliguen a mantindre una serenitat i obligada espera a l'hora de llançar noves argumentacions, tenint en conte la nimiedad de senyes que disponem al respecte.

Els primers dàrén (大人) i el seu servici a la dinastia Hàn

Mural datat en el segon periodo dinàstic Hàn (25-220 d. C.), trobat en la tomba d'un oficial senyalat pel seu orige wuhuan (烏桓), conservada en l'actual Horinger o Hélíngé'ěr (和林格爾), pertanyent a la província autònoma de Mongòlia Interior. En l'image, es poden vore la fastuosa cavalleria nómada, que independentment del seu orige ètnic (ya anara xiongnu, wuhuan, xianbei, etc), va anar sempre una ferramenta utilisada eventualment pels sobirans Hàn.

Una volta desglossades les diferents anotacions de les fonts a l'hora de catalogar l'orige dels xianbei, es deu tindre en conte que els xianbei són senyalats, durant pràcticament tres sigles (I-III d. C.), com un dels grups nómades protagonistes en la estepa oriental, sense erigir-se en tot moment durant este interval de temps en un estat únic i clarament sobirà, llevat en l'época d'instauració de l'Estat per Tánshíhuái (檀石槐), entre 136 i 181 d. C. En posterioritat a la mort de Tánshíhuái, tots els territoris que en el seu dia el gran líder xianbei aünara, rememorant durant este interval gran part de l'extensió alcançada per la confederació xiongnu, es va derrocar temps despuix presa de les lluites entre els diferents dàrén (大人) que dominaven tot el territori xianbei.

Les primeres anotacions senyalades a la presència dels dàrén en territori hàn les tenim en la figura de Yúchóubì (於仇賁), qui aplegaria en l'any 54 d. C. a la cort, a on ademés de prestar el convingut tribut al sobirà Hàn, este li va otorgar el codiciat títul de Wáng (王), lo que en la pràctica ho convertia en el màxim líder xianbei. La funció d'estos dàrén era eminentment la de colaborar activament en la política de la dinastia, en ser purament tributaris i colaboradors actius de la política hàn en la regió, sent al mateix temps i en tot moment un braç armat al que acodir en determinades circumstàncies, en lo que es rememora la política que ya llínees arrere observem en la dinastia Zhōo. D'igual modo, el dàrén xianbei utilisava la llegitimitat otorgada per Hàn per a impondre's, sense contestació ni oposició alguna, sobre les diferents demarcació nómades sobre les que estenia el seu domini. Estes condicions les podem vore ilustrades fàcilment en l'episodi relatiu als tumults i alçament dels wuhuan cap a 57-75 d. C.,, acodint-se al líder xianbei Qīnzhìbì (欽志賁) per a fer front a esta amenaça, no sense abans rebre grans cantitats de diners.

Política que no tardaria en tornar-se perillosament en contra del propi govern Hàn, tal i com demostra el primer gran atac xianbei contra la frontera, cap al 106 d. C., en la que varen aplegar a eixecutar inclús al màxim càrrec de la regió de Yuyang, Zhāng Xiǎn (張顯). En lo sucesivo, les fonts nos senyalen la presència activa d'estos dàrén en la cort Hàn, aixina com la política desplegada per la dinastia que en tot moment tracta de dominar i atraure's ventajosamente a estes branques nómades útils (encara que de control complicat) en la seua lluita contra atres hordes enemigues que amenaçaven en trencar dràsticament tot el control de la frontera del noreste, en les dramàtiques conseqüències que tindria per a la població, aixina com per a l'estabilitat d'una cort no molt alluntada del nort.

Tánshíhuái (檀石槐) o l'eclosió del poder xianbei en la estepa oriental

Segons el Sān Guó Zhì, l'arribada de Tánshíhuái al fràgil escenari polític estepario de l'época es antoja com una sòrt de "naiximent mític", molt present en la genealogia dels grans líders nómades. A continuació, exponem els fragments relatius al naiximent del que vindria a ser el màxim líder xianbei:

«... [Cert] Tóulùhóu (投鹿侯), que havia servit en l'eixèrcit xiōngnú durant tres anys, [es va enterar de que] la seua dòna havia tingut en la seua família a un fill. Quan finalment va retornar [a la seua trobada], va ser posseït pel desig de matar-la. [En eixe moment], la seua esposa va afirmar: "...un dia, quan caminava vaig escoltar el estremecimiento d'uns trons, [donant-me conte de cóm] el Cel em contemplava, mentres que una llampada s'introduïa en la meua boca, de manera que despuix d'engolir-ho, vaig quedar encinta d'un chiquet, donant a llum dèu llunes despuix, per lo que este fill [tindrà una naturalea] distinta i sorprenent a mida que vaja creixent...". [No obstant], Tóulùhóu es va mantindre ferm sense creure [en la seua paraula]. Per això, l'esposa li'l va contar a la seua família, sent ací ben rebuts i mantinguts, cridant [al chiquet] Tánshíhuái, el qual quan va tindre majoria d'edat va demostrar una gran valentia i fortalea, en el major coneiximent i habilitat de tots. En catorze o quinze anys, un dàrén (大人) [d'una atra] bù (部), Bobìyì (卜賁邑), els va saquejar, [de forma] insòlita, ademés de prendre ilegítimamente les vaques i les ovelles de la família, per lo que Tánshíhuái es va dirigir al galop perseguint-li i llançant-se a l'atac, de manera que quan va aplegar [a la trobada dels seus enemics] cap d'ells va poder fer-li front, informant despuix de la seua tornada del guany obtingut i la destrucció [dels saquejadors]. Per esta raó, aplegaria a ser més vesprada respectat i servit per tota la bùluò (部落), imponent una llei que contenia [les accions] correctes i incorrectes, sense que ningú s'atrevira a ofendre-li, alvançant fins a aplegar a ser promogut a dàrén [de la seua bùluò]...».

Una volta provada la seua valia, Tánshíhuái va aplegar a ser procalmado el dàrén suprem a la tendra edat de 15 anys. Una joventut marcadament briosa, tal i com demostren les seues campanyes successives poc temps despuix contra els dīnglìng (丁令) situats al nort (entorn a l'àrea del llac Baikal), lo que assegurava el seu flanc septentrional. Temerós d'una possible aliança de l'estat de Fūyú (夫餘) a l'oest, va dirigir també fins a estos dominis les seues tropes, conseguint provocar un replec i disminució de la seua àrea de control. Una volta assegurat tot el noroest, l'únic punt restant al seu poder residia entorn als wūsūn (烏孫), assentats en les regions de l'oest. De la mateixa manera que en els casos anteriors, novament Tánshíhuái es va alçar en la victòria completa, estenent la seua àrea d'influència ya cap a les zones limítrofes al Àsia Central. Els únics grups nómades que encara mantenien certa independència, varen anar justament els xiongnu (匈奴) que s'havien somés al poder i influència Hàn, disseminats al sur, entorn a la frontera imperial. Esta franja de terreny quedaria repartida no obstant en una série de famílies nobiliarias, que constituïen el núcleu de poder de la confederació aünada per Tánshíhuái, mentres que este últim s'erigia com el cap visible de tota la mateixa: A este respecto podem vore la següent cita aportada pel Sān Guó Zhì:

«...Per tant, es varen dividir les seues terres fins a en tres bù (部): centre, est i oest. Des de Yòuběipíng fins a Liáodōng, estenent-se fins a Fūyú (夫餘) i els huì[mò] (貊), es trobava la bù oriental, estenent-se sobre més de vint yì (邑), sent els seus dàrén Míjiā (彌加), Quèjī (闕機), Sùlì (素利) i Huáitóu (槐頭). Des de Yòuběipíng fins a l'oest, aplegant fins a Shànggǔ, es trobava la bù central, estenent-se sobre més de dèu yì (邑), sent les seues dàrén Kēzuì (柯最), Quèjū (闕居), Mùróng (慕容) i uns atres, aplegant a ser tots ells Dà Shuài (大帥). Des de Shànggǔ (上谷), cap a l'oest fins a aplegar a Dūnhuáng (敦煌), estenent-se fins als wūsūn es trobava la bù occidental, estenent-se sobre més de vint yì (邑), sent les seues dàrén Zhìjiānluòluó (置鞬落羅), Rìlǜla teuaīiǎn (日律推演), Yànlìyóu (宴荔遊) i uns atres, aplegant a ser tots ells Dà Shuài (大帥), al mateix temps que tots ells es trobaven subordinats a Tánshíhuái....».

Extensió aproximada de l'àrea d'influència o presència activa dels xianbei (I-III d. C.). No s'ha tingut en conte en este mapa les conquistes o expansions realisades en un primer moment per Tanshihuai, ni tampoc les alusions geogràfiques indicades per les fonts chinenques, sino únicament l'àrea neuràlgica d'extensió confirmada pel registre arqueològic.

Un enfortiment de poder estepario que si ben era usual a lo llarc de diferents époques, també ho era la resposta consegüent dels estats sínicos del sur, temerosos de la formació d'un estat que poguera castigar conseqüentment els seus propis dominis, situats al sur i erigits com l'epicentre de les mirades d'estos grups nómades. Per tant, el govern Hàn va intentar desbaratar l'estat xianbei per mig d'una campanya definitiva, front a la qual cosa va organisar un potent eixèrcit constituït per vàries decenes de mils d'hòmens, al mando de Xia Yu (夏育), Tian Yan (田晏) i Zang Min (臧旻), partint des de la frontera en el 177 d. C. La contestació de Tánshíhuái no es va fer esperar: davant l'arribada dels Hàn, el líder xianbei va manar a cridar a totes les demarcació i branques nómades baixe el seu mando, conduint les tropes a un choc frontal contra el gros de l'eixèrcit sínico. Un choc que va acabar saldant-se en la derrota i fracàs estrepitós de les tropes Hàn, de les que a penes varen retornar una dècima part. El resultat, va justificar en bona mida que fins a la mort de Tánshíhuái, la dinastia Hàn no aplegara a manar jamai cap eixèrcit ni tropa armada a la trobada del líder xianbei, que va fallir (181 d. C.) deixant un llegat grandiós al seu teòric successor i fill: Hélián (和連).

Esta successió, va estar marcat des de l'inici per una série de disensiones i conflictes en el sí de la confederació, marcats per la dèbil personalitat atribuïda a Hélián per les fonts chinenques, Pese a això, el nou líder xianbei va intentar obtindre una certa calma i control per mig d'una série de campanyes dirigides contra la frontera chinenca, en la qual cosa assentava la seua autoritat al mateix temps front a la dinastia Hàn. Un excelent pla i decisió que no obstant va acabar convertint-se en la seua pròpia tomba, quan en un atac en Běide (北地) va aplegar a ser alcançat per la flecha d'un ciutadà comú (庶人), oriunt de la regió. En la mort de Hélián, les disensiones varen aumentar encara més, recolzades ara en la successió que enfrontava als seus dos fills i germans: Qiānmàn (騫曼) i Kuítóu (魁頭). Pese a que la successió caïa directament en Qiānmàn,la seua tendra edat va fer que es delegara el poder en Kuítóu, mentres que un tercer refillol, Bùdùgēn (步度根), era senyalat com a hipotètic pretenent al tro. Esta inestabilitat, va fer que momentàneament el poder debilitat dels Hàn, poguera obtindre un cert respir i rearmament, mentres que els xianbei, a penes podien sostindre el control sobre cada una de les demarcació que constituïen la confederació. L'ascensió posterior de Bùdùgēn confirma la decadència ya absoluta: despuix de la seua proclamació, el seu germà, Fúluóhán (扶羅韓), va liderar una potent hueste armada en la que es va escindir de la confederació, alçant-se ell mateixa com el dàrén independent. L'últim esplendor de poder xianbei, ho encarnaria la figura de Kēbǐnéng (軻比能), que aplegaria a aportar segons el Sān Guó Zhì, un aire fresc i renovador a les cansades huestes xianbei:

«...Els seus bùluò (部落) es trobaven adjacents a la barrera fortificada, [sent esta la raó de que] Yuán Shào (袁紹) es guarnira sobre el nort del [Huáng] Hè (河北), mentres que molts zhōngguó rén (中國人) varen perir despuix de la seua traïció, [uns atres] varen aplegar a instruir a [les seues huestes] en l'elaboració d'instruments militars (兵器) [com] l'armadura o els escuts, aplegant també a inclinar-se cap a l'estudi de l'escritura de caràcters (文字). Per este motiu, la seua multitut de seccions resistien i pressionaven [a Wèi], planejant governar Zhōngguó (中國), alvançant i retrocedint disparant [com si estigueren] caçant, establint i erigint per a això les seues pròpies banderes i insígnies, de manera que quan es colpejava el tambor, es donava la senyal per a l'alvanç i per a la retirada...».

Unes innovacions que consumaven una possible renaixença xianbei, per a terror de la cort Hàn. Davant esta problemàtica i successius èxits, finalment un governador regional cridat Wáng Xióng (王雄), va optar per amprar l'última alternativa possible davant el líder xianbei: el seu assessinat a mans d'un guerrer de nom Hán Lóng (韓龍). La missió va obtindre els seus fruts, sense que sapiam realment el destí posterior del sicario. Un tant més distint és la reacció que va quedar registrada en les fonts chinenques, sobre l'impacte del magnicidio: front a una unió i resposta armada de totes les huestes en venjança per la mort del líder, les hordes xianbei varen mostrar la seua naturalea més díscola, dividint-se en fins a tres autoproclamados dàrén: Sùlì (素利), Míjiā (彌加) i Juéjī (厥機). Esta triple divisió, junt en atres grups restants estesos a lo llarc de la frontera sínica i inclús més allà de la mateixa, va sentenciar qualsevol intent posterior de confederació nómada xianbei, lo que a la postre va precipitar un accelerat moviment continu de grups errantes, que posarien paradòxicament en un risc major la pròpia estabilitat de la frontera chinenca. És est el verdader punt d'orige del fenomen multiétnico conegut com els Wǔ Hú (五胡), Davant l'inexistència d'un cap o líder autoritari que poguera sostindre a les hordes exógenas de la estepa, al mateix temps que sumat a la greu inestabilitat política que va caracterisar als últims anys de la dinastia Hàn, els grups pertanyents a l'antiga confederació en les fronteres, varen obligar a un us constant d'efectius reclutats en atres grups nómades (com els qiang o els xiongnu) que a la seua volta aumentaven el seu poder i estatus en detriment d'un eixèrcit lleal o representatiu del poder hàn. Des de la mort de Kēbǐnéng (235) fins a l'instauració de la dinastia Xi Jin (265), el poder dels nómades del nort i els grups exógenos assentats en la frontera, no va fer més que aumentar, sobre la contínua lluita armada sostinguda, ya siga per obtindre el control dels grups esteparios (xianbei) o be per a assentar la seua posició en el propi territori chinenc (xiongnu) com a teòrics soldats i súbdits del poder chinenc. En conseqüència, quan els Jìn varen començar a evidenciar les seues grans debilitats, estos grups varen aprofitar l'oportunitat, per a incrementar encara més el seu benefici, aplegant a ser utilisats indistintament per diferents membres del patronímico sobirà Sīmǎ (司馬) en la cridada "rebelió dels huit príncips" (八王之亂):

L'herència xianbei: dominis i dinasties regionals

A pesar de que la mort de Kēbǐnéng va dilapidar qualsevol intent de poder suprem estepario i la disgregació dels antics grups que integraven la mateixa, açò va comportar al mateix temps a la creació de múltiples grups de poder, que dirigits per un líder o clan de notable preeminència, varen instituir numerosos conats de dinasties, d'escassa duració i relatiu poder. Aixina, el representant més primerenc d'esta política va ser justament el ya referit Mùróng Tǔyùhún (慕容吐谷渾), qui en la seua migració cap al noroest de l'actual Tibet, va consolidar un chicotet domini que va aumentar el seu poder en els sigles venidors. Est és l'únic cas de tots els constatats en les fonts chinenques, en les que un grup xianbei va conseguir consolidar el seu poder de forma ininterrompuda, aplegant a perpetuar-se des de la tumultuosa época del caos xianbei (iniciada a mitan de el III d. C.), fins a l'época Táng (唐). Les raons d'este cas concret i especial, poden estar fonamentades en bona mida per la falta d'unió o creació estatal chinenca des d'esta época, fins a l'arribada Táng (VII d. C.), junt en la situació geogràfica aludida, que poguera impedir un control perpetu sobre la mateixa.

Archiu:Sixteen Kingdoms 416 caps block 88 .jpg

Situació política prèvia a la caiguda imminent dels mùróng i la seua dinastia, 416 d. C. Res feya presagiar que l'estat més dèbil i d'escassa consideració fins al moment, el Dài (代) dels taγbač (Tuoba), aplegara a consolidar-se com el màxim poder en tot l'escenari norteny.

Al mateix temps que Tǔyùhún assentava el seu poder de forma efectiva al noroest del Tibet, la partix restant del clan Mùróng, dirigits per Mùróng Guī (慕容廆), varen conseguir aumentar els seus dominis a lo llarc de l'àrea nort-oriental, entorn a les territoris Jìn situats en Yàn (燕) i inclús llançant una série de successives campanyes contra la regió de Liáodōng (遼東) i la península coreana. Esta política vertiginosa va alcançar la seua cénit baix el govern de Mùróng Huàng (慕容皝), entre el 333 i el 348, quan va aplegar a assentar les bases baix la qual naixeria l'estat conegut com Qián Yàn (前燕), proclamat pel seu fill, Mùróng Jún (慕容儁). La fortalea de l'estat es vindria compromesa en les lluites sostingudes contra atres grups nómades que també havien fundat la seua pròpia dinastia i domini en les regions confrontants, sent derrotats de forma definitiva en el 370 d. C., despuix de la campanya sostinguda per l'estat rival Qián Qín (前秦), aplegant-se a capturar al seu propi sobirà, Mùróng Wèi (慕容暐) No obstant, despuix de l'afonada de Qián Qí, el clan Múróng conseguix reagrupar les escasses forces i partidaris que encara mantenien, per a proclamar una volta més dos nous estats en el 384 d. C.: Xī Yàn (西燕) i Hòu Yàn (後燕). La duració del primer a penes va aplegar a una década d'existència (394 d. C.).sent conquistat pel líder de Hòu Yàn, Mùróng Chuì ( 慕容垂), conseguint-se aixina l'ansiada reunificación de l'estat Mùróng despuix de la debacle anys arrere. No obstant, estos intents desesperats per la elite xianbei de mantindre el seu poder, quedarien en evidència davant l'inutilitat i debilitat posterior dels seus governants despuix de la mort de Mùróng Chuì, aplegant a ser eixecutat en el 409 d. C. l'últim sobirà dels Mùróng, a mans d'un líder hànrén al seu càrrec; el conegut Féng Bá (馮跋). En este últim capítul mísero, terminava la dilatada dominació Mùróng en el noreste de China, encara que no la seua presència constant i repetida a lo llarc de les fonts, aplegant a ser mencionats en numeroses ocasions com subalternos, funcionaris o generals somesos a la voluntat de l'únic grup foràneu que va conseguir conquistar tots i cada u dels menuts principats establits en el Nort de China: els taγbač. Baixe l'estat proclamat i conegut per les fonts com a Běi Wèi (北魏), varen conseguir crear una dicotomia de poder entre el nort i el sur, conduint directament al periodo conegut com a Dinasties del Nort i del Sur (南北朝). Sobre l'orige ètnic dels taγbač, no existix a dia de hui una certea absoluta per a determinar la seua verdadera adscripció original, per l'ambigüitat i contradicció de les fonts chinenques al respecte. Per tant, mentres que alguns autors opten per catalogar-los com una branca integrada entre els propis xianbei, uns atres postulen la possible vinculació en els xiongnu, havent-se succeït des del sigle passat una série de teories i estudis que han tractat de demostrar el seu orige proto-turc o proto-mongol. Debido a ello, únicament podem senyalar com a dinasties genuinamente xianbei, als dominis proclamats pel clan Mùróng, una de les branques de poder identificades en la confederació des de el III

Mapa en el que podem trobar els diferents estats i poders regionals apareguts en l'escenari sínico durant l'época dels Setze Estats (十六國). L'estat de Tǔyùhún (吐谷渾), alçat pels mùróng al noreste del Tibet, és el senyalat baix color ocre, situant-se just per baix de l'única dinastia sínica creada en este periodo: la dinastia Qián Liáng (前涼), en to vert pistacho, que acabaria sent derrocada en el 376 d. C. La situació estratègica de Tǔyùhún li erigia com un poder a tindre en conte a l'hora d'establir comunicacions en les regions més allà de la frontera noroest al orbe sínico, al mateix temps que mantenien el control sobre una important via de comerç entre China i els països de l'Àsia Central

Com a estat o ent polític identificat com a tal, els xianbei es varen reduir des de l'unificació imposta per Běi Wèi (北魏) en el 439 d. C. ya únicament al referit estat de Tǔyùhún (吐谷渾), erigint-se l'estat dels taγbač com un domini constituït per l'integració de múltiples branques ètniques, en les que podien trobar-se des d'hordes xianbei, fins a grups xiongnu, població hàn, grups nómades de la regió tibetana, oriunts de l'Àsia Central i inclusivament pròfucs de la península coreana o de la dinasties del sur. Esta circumstància, junt en el desconeiximent sòlit sobre l'orige ètnic dels taγbač, fa que òbviament no pugam parlar en cap moment d'un estat xianbei, encara que sí en un característic estat multiétnico en el que l'element nómada, cobra una especial rellevància, sense que en cap moment fins a la caiguda del mateix en el 534, deixara d'evidenciar-se la forta impronta de les cultures exógenas al territori sínico. En la divisió de la dinastia, sorgirien dos parts enfrontades, Xī Wèi (西魏) i Dōng Wèi (東魏), aixina com la creació posterior de Běi Zhōo (北周) i Běi Qí (北齊)., sent totes elles un intent desesperat per la reunificación del poder perdut despuix del 534 i protagonisades per l'aparició de varis grups de poder en diferents adscripció ètniques. Al mateix temps, s'ha apuntat per part de la tradició, la ruïna de la dinastia provocada per l'erosió de certs grups nómades situats en les fronteres del nort, que haurien socavat l'autoritat Wèi; si ben açò últim és una realitat, examinant les fonts sínicas en les que s'indiquen certs conats de rebelió entorn a grups teòricament vassalls i d'identitat multiétnica, lo cert és que la dinastia ya duya acusant una greu càrrega i deteriorio des de la mort (515) de l'últim gran sobirà Wèi, Tàbá Kè (拓拔恪). A això devem afegir la terrible crisis de carestia i males collites atestades per les fonts en este primer quarto de sigle, lo que agravava i empobria el poder sobirà, conduint a una decadència que es va terminar de consumar, en la rebelió organisada per Pòliùhán Bálíng (破六韓拔陵). A pesar de ser derrotat i eixecutat, els mandos de l'eixèrcit varen començar a impondre la seua pròpia direcció, en contraposició del propi emperador Wèi, lo que va dur a la ruptura i divisió definitiva en la dinastia, que va acabar per escidirse en dos bandos antagonistas: est va ser el germen real del naiximent dels autoproclamados estats Wèi (魏).

Paralelament al desenroll històric-cultural d'estes dinasties, la població xianbei va conseguir mimetizarse en gran mida en la pròpia població nativa en territori sínico. Este sense lloc dubtes, va anar una traça essencial a l'hora d'explicar la permanència perpetuada durant sigles a lo llarc de les regions del nort de China i refrenada en les fonts en múltiple anotacions o anècdotes, tal i com evidencia una anotació que identifica l'identitat xianbei d'una de les esclaves de Ruǎn Xián (阮咸), en la que aplegaria a tindre un fill de nom Ruǎn Fú (阮孚). Esta informació cobra major rellevància si tenim en conte que Ruan Xian va ser un dels famosos Sèt Sabio del Bosc de Bambú (竹林七賢). Aixina mateix, es constanta l'integració dels xianbei en les comunitats agrícoles i ganaderes del Nort de China gràcies a l'incalculable llegat material aportat pels fragments i murals de Jiayuguan (嘉峪關), en els que es mostren numeroses escenes de la vida cotidaniana entre els sigles III i IV d. C., en alternança d'imàgens que aludixen a les tradicions sínicas (sedentarios) i forànees (nómades). La fusió entre l'element nómada i la població sínica, s'ilustra clarament en el propi linaje de vàries famílies identificades (o proclamades a posteriori) com hànrén: un primer eixemple ho integra clarmaente el poderós Yáng Jiān (楊堅), fundador de la dinastia Súi (隋) en el 581 d. C., sent el primer estat reunificado despuix de la debacle Wèi (534). En les fonts, figura com Nàluóyán (那羅延) per la seua xiǎozì (小字), mentres que ya com a adult, adoptaria el nom Pǔliùrú (普六茹). Esta última nomenclatura s'ha assumit per una part destacable d'acadèmics, com una nomenclatura que identifica els orígens del futur reunificador, entorn a un estrat xianbei o indubtablement nómada. Pǔliùrú va mantindre una activa progressió en l'escala jeràrquica durant l'época de vigència de l'estat Xī Wèi (西魏), motiu pel qual li seria concedit a mans de l'últim emperador, Yuan Kuò (元廓), la concessió del patronímico Yáng (楊). En això, tancava l'us actiu del seu nom xianbei, encara que no en això els seus verdaders orígens ètnics, refozando el mestiçage palés entre les distintes poblacions dins de l'àrea sínica. Esta circumstància primigènia, ha fet que alguns autors coloquen a la pròpia dinastia Suí, com un atre esclavó més en la cadena dels estats sorgits a partir de l'estrat foràneu, mentres que uns atres rebugen la mateixa, argumentant el clar mestiçage entre les poblacions sínicas ya des del sigle III d.C.

Hipotètics grups ètnics descendents dels xianbei

Des de les expedicions organisades per acadèmics i aventurers europeus ya en el XIX i XX, diverses veus autorisades varen començar a posar el foc en la minoria tǔ (吐), identificada des de l'época Táng com l'últim estrat ètnic supervivent despuix de la conquista del vetusto estat Tǔyùhún (吐谷渾) a mans dels grups nómades de la estepa tibetana, que varen conformar el primer gran estat tibetà: Bod (བོད་) en el 618 d.C., conegut en les fonts chinenques com a Tǔbō (吐蕃). L'hecatombe xianbei va ser sortejada en habilitat baixe el liderage del seu últim líder reconegut, Mùróng Nuòhébō (慕容諾曷鉢). qui va dirigir al restant del clan Mùróng encara fidel a l'antic estat, acompanyat de varis mils de seguidors i acodint en busca de refugi al territori Táng (唐), sent assentat entorn a la província de Liang (涼州). En lo sucesivo, les fonts chinenques els mencionaran en repetides ocasions com l'estrat supervivent de l'estat Tǔyùhún, assentat en sol sínico, a diferència de part de la població que finalment va quedar assentada i assimilada pels grups tibetans.

Mostra de la vestimenta tradicional dels tǔ de la regió de Qīnghǎi, depositada en la Mansió Pública de Mǎ Bùfāng (馬步芳 公館), situada en Xīníng (西寧), província de Qīnghǎi (青海). Note's la gran diferència sobre les vestimentes tradicionals chinenques i la seua gran semblança, en les vestimentes de tall mongol.

Els primers europeus erudits en aplegar a la zona, possiblement despuix de consultar les fonts referides, al mateix temps que despuix de l'observació prolongada de les costums i característiques adjacents als tǔ, varen contemplar un possible grup ètnic hereu i supervivent de les antigues hordes proto-mongolas en les que figuraven justament els xianbei. Per tant, es va començar falcar un sobrenom específic per als mateixos, denominant-los monguor, una versió romanizada de la composició ménggǔ'ěr (蒙古爾). Esta nomenclatura, es va crear afegint-li únicament la grafia 爾 (similar a, com els), al binomi utilisat tradicionalment en les fonts chinenques per a aludir als mongoles (蒙古), lo que identificava als tǔ com "similars als mongoles". Despuix de la destrucció de Tǔyùhún, els oriunts de l'antic estat varen passar a disseminar-se entorn a les actuals regions de Qīnghǎi (青海) i Gānsù(甘肅), a on es troba encara assentades entorn a un total de 289,565 individus censats en el 2010 pel govern chinenc. Encara en la desaparició del seu estat original, este estrat ètnic va quedar adscrit al noroest de l'actual China, formant part significativa de la dinastia Xī Xià (西夏), entre el 1038 i el 1227 Els estudis realisats per llingüistes des del sigle passat, han tractat d'identificar i classificar la llengua tǔ, sent majoritària l'idea actual d'un orige lligat als grups proto-mongoles. En este punt, autors com Alexander Vovin, ha senyalat recentment esta llengua dins del grup per a-mongol, ya que si be compartixen característiques que poden identificar-se com purament mongolas, el seu naiximent no ve donat directament des d'un orige llingüístic proto-mongol.

Atres possibles representants de l'estrat ètnic xianbei, són els denominats xíbó (錫伯), situats entorn a l'actual Xīnjiāng (新疆), encara que esta útlima teoria manté una poderosa controvèrsia, ya que a estos últims se li atribuïxen al mateix temps un nexe d'unió en atres branques com els nǚzhēn (女眞), sense que encara s'haja assentat una idea acceptada pel conjunt d'acadèmics al respecte Els estudis realisats sobre les llengües dels xibo, indiquen majoritàriament una filiació entorn al grup de les denominades llengües tunguses, plantejant un notable interrogant sobre l'hipotètic orige ètnic dels mateixos, de manera que es contempla un més que provable mestiçage entre distints grups, entre els quals podrien perfectament haver-se estés certs grupúsculos xianbei.

Els xianbei a través de la seua orfebreria i l'iconografia chinenca posterior

En l'extensió dels grups xianbei a lo llarc del territori sínico i sobre tota l'àrea esteparia, comprenent un periodo temporal entre els sigles II-VII d. C.,disponem d'un important material identificat com "xianbei" o com a mostra hiptética de la seua cultura. Per lo tant, devem tindre en conte en primer terme, el context de la troballa, tenint en conte que depenent del lloc del mateix, podrem parlar d'un jaciment o restants purament xianbei, mentres que aquells trobats en sol sínico, poden haver segut clarament elaborats per artesans hàn, per obra i encàrrec d'una autoritat o grup nobiliario xianbei. Açò últim s'aprecia clarament en la confecció dels famosos míngqì (冥器). No obstant, dins d'esta problemàtica a l'hora d'identificar clarament l'orige artístic del material, l'art xianbei va plasmar en gran medida l'estil de vida nómada, ademés de rebre evidents influències exógenas, cristalizándose en els magnífics tocats de fulls, fíbulas geomètriques de bésties salvages, abalorios colgantes i calats metàlics.

Míngqí (冥器)

Archiu:Caps block 122 Treasures of Ancient China exhibit - painted figure of an officer.jpg

Este individu varó, catalogat com a oficial o funcionari cortesano, s'alça en una vestimenta clarament influenciada per la cultura nómada, acompanyada dels pantalons utilisats durant milenis pels ginets de la estepa. Va ser trobat en una tomba de Hanzhong (漢中) en el 1977, datant-se la seua franja temporal entorn a la dinastia Bei Wei (北魏), expost en el museu de l'actual Shaanxi (陝西)

Un de les traces més útils a l'hora de plasmar o identificar alguns dels aspectes culturals adjacents a la cultura xianbei, descansa en les magnífiques talles ceràmiques elaborades per artesans hànrén, mantenint en això una tradició datada des de l'época Hàn (漢). En elles podem vore molts tipos de vestimenta, caracterisats no obstant per un matís important i diferenciador sobre la vestimenta hàn: la prologanción extensa del robage en forma de models propencs al caftán, ademés de la presència de pantalons, junt en camises de coll rectilíneo o cinturons lujosamente o rnamentados. Aixina mateix, les figures de les dònes, es destaquen per una mescla latent de vestimenta hàn, junt en matisos culturals nómades, aixina com també tocats mai abans observats en l'iconografia sínica. Un atre aspecte notable en els míngqí, és la presència de les botes, sobretot en alos míngqí representatius de l'estament o orde militar, acompanyats d'una múltiple varietat d'estructures laminares o armadures de doble peça. Estes senyes, inaccessibles i poc comentats siquiera en les fonts dinàstiques, complementen en gran medida la pobrea informativa sobre la societat i cultura de l'época, ademés de consolidar-se com a aval de la pluralitat i mestiçage també visible en la pròpia vestimenta. Els míngqí es troben en la seua majoria catalogats i reunits en l'actual China, apareguts despuix de les excavacions en múltiples tombes excavades, mentres que un chicotet percentage residix en països europeus, EE. UU. o Japó, ya siga com a resultat de l'espoli al que China es va vore somés entre finals de el XIX i començos de el XX o be, com a resultat de certes compres realisades a esquenes del govern central, aixina com també les temudes adquisicions del mercat negre i el contrabando. Per tant, un estudi rigorós dels míngqí analisats darrere d'una comprensió sobre la vestimental l'armament o les peculiaritats ètniques, deuria fer-se cotejant tant els eixemplars de sol sínico, com aquells trobats en les diferents galeries d'art del globo.

Tocats de full

Els tocats de full són molt característics de la cultura xianbei i s'han trobat trobats en tombes localisades en l'actual Liáoxī (遼西), sent un territori integrat dins de l'òrbita de domini Mùróng (慕容). El seu estil ornamental ha segut interpretat com un resultat de l'influència cultural de regions de l'Àsia Central, en especial en la lluntana Bactria. Estos tocats ornamentals d'or es troben organisats en una fisonomia que assemblen branques (d'arbres) i astes, per lo que els acadèmics i experts chinencs, les senyalen com buyao (步搖), traduït aproximadament com a «pas tambaleante», pel moviment oscilante dels prims fulls metàlics una volta són portades per l'usuari. El descobriment de les mateixes, va córrer a mà de l'acadèmic Sūn Guópíng (孫國平), que va aplegar a establir una triple diferenciació entorn als estils dels tocats: un primer estil, conegut com huashu (花樹) o «arbre floreciente», dispost sobre el front d'una tapa prop de la front i en una o més branques de fulls penjant en círcul o en forma de gota. Un segon estil, conegut com dinghua (頂花) o «florecimiento elevat», per mig del com el tocat es du en la part superior del cap, assemblant la disposició d'un arbre o una figura animal en molts fulls colgantes. El tercer i últim estil, conegut com huaman (花蔓) o «vinya floreciente», destaca per forma organisada en forma de tires áureas entretejidas en fils i fulls.

Archiu:Caps block 130 Treasures of Ancient China exhibit - gold horse head ornament.jpg

Eixemple de tocat de la tipologia huashu (花樹), en la que es pot apreciar l'ascensió detallada i conseguida entorn al cap d'un cérvido, assemblant el seu cornamenta.

Per una atra part, el procés d'elaboració d'estos tocats, s'ha analisat segons l'utilisació de l'or martillado, sobre el qual es realisaven una série de perforacionse per a la seua lligam, introduint-se per elles els fulls colgantes subjectes per mig de prims alamabres. Pel descobriment recent d'este sorprenent tipo de tocat regio, no es coneixen massa el verdader orige de tal innovació, encara que es constanta una série de tocats similars als descoberts en époques posteriors, aplegant a ser profusamente utilziados per les dònes de la cort.

Plaques i làmines d'iconografia animal

De la mateixa manera que el restant de grups originats a lo largo y ancho de la estepa, els xianbei es varen caracterisar per mantindre una série d'ornaments elaborats en un toc animal exòtic i arrebatador tant per la seua complexa disposició artística, com per l'evocació del mestiçage entre espècies o la transformació de les mateixes en un procés de metamorfosis animal que podem trobar ya inclusivament en els ornaments d'época escita. Este tipo d'ornaments, varen anar indubtablement elaborats per orfebres nómades, que varen conseguir perpetuar la tradició esteparia plasmant figures animals en formes geometrizadas o abstractes, en una evocació constant al combat i la depredación.Entre les figures utilisades, destaquen en gran número els cavalls, cérvols, bóvidos i les espècies regio en la estepa com el tigre i el lleopart. Este tipo de plaques estaven elaborades en metal, en un bany d'or en alguns casos, ademés d'integrar-se en mig d'un paisage obert o montanyós, en un clar recort a la seua vida nómada. En la repetida imagineria animal, el fondo calat i un marc rectangular, els eixemplars en els que s'exponen tres venados, constituïxen un paradigma de l'estil artístic xianbei. Els soports cóncaus de la placa impliquen que es varen fer per mig de la tècnica de la cera perduda, i els dissenys en relleu varen ser impresos en la part posterior de fulls de metal martillado.

Magnífics fermalls de cinturó, en decoració d'animals fantàstics, datada entre els sigles I-IV d. C. El present eixemplar, es va descobrir en el llogaret de Tǎohéqì (討合气村), pertanyent al districte Tǔmòtèzuǒ (土默特左), en l'actual Hohhot o Hūhéhàotè (呼和浩特).

Els cavalls alados (翼馬)

Archiu:東漢（鮮卑文化） 鎏金翼馬紋銅飾板-Plaque with a Winged Horse caps block 135 h1 24.174.6,7.jpg

Eixemples de les plaques laminares en l'image del cavall alado (翼馬).

El cavall s'erigix com la peça fonamental en la cultura i món nómada. Constituïx per sí mateixa una font d'aliment, transport, combat i vida, per lo que durant milenis, este animal aplegaria a ser enaltit i deificado inclusivament. Este procés de sacralización es va mostrar ya en époques precedents en els enterrament regio en els que figura com a element votivo, aixina com el seu sacralización en les llegendes nómades o la seua constant utilisació iconográfica en tot tipo de materials ornamentals. La traça votivo es mostra en els últims anàlisis de les tombes, trobant-se en algunes d'elles una calavera equina sobre campanes, hebillas, adorns variats, una cadira de montar i un estrebe de bronze dorat. D'esta manera, com a hereus de la tradició esteparia, els xianbei varen mantindre este llegat sociocultural, encara que també es varen encarregar de plasmar un sagell distintiu sobre la simbologia del cavall, refrendat per la troballa d'una série de cavalls alados o proveïts d'ales, sent catalogat per arqueòlecs com Sù Bái (宿白), com la prova d'una deidad celestial en forma equina, entroncando en la sagrada figura de l'animal en les societats nómades.

El budisme: penetració i acceptació de la cultura budista en Bei Wei (北魏)

Una volta unificat tot el nort de China baixe el control Wèi, els grups xianbei, junt en el restant de grups nómades, assentats ya com a grups sedentarios en sol sínico, varen començar paulatinament (ya anara per força o acceptació pròpia) a integrar-se dins de la cultura i concepció sínica, en la qual s'estenia des de el IV la corrent cultural budista. Es deu senyalar que el budisme, com a element ideològic i cultural, va afectar en mida semblant tant a la pròpia població Hàn, com a la pròpia població exógena al sol sínico (xianbei, xiongnu, qiang, etc), lo que demostra la seua chafada indeleble i transcultural. Una importància que es cristalizaría de forma absoluta tant en els territoris de les dinasties meridionals, com a baix la dinastia Bei Wei. L'implantació del budisme com a doctrina en els territoris del nort, deu examinar-se en cautela, tenint en conte els canvis i acceptació que va mantindre històricament en época Wèi, aplegant a ser des d'acceptada i aupada com a màxima corrent, fins a convertir-se en cap de turc de les instigacions palatinas. Pese a això, alguns dels sobirans Wèi, aplegarien a promoure el budisme, sobretot en les últimes décades de el V, sufragant una gran despesa en tombes organisades en motius budistes, que recreaven històries o episodis fonamentals del budisme, aixina com creant-se espectaculars habitàculs organisats per a l'inclusió de figures divinizadas pel budisme, sent potser el màxim exponent d'esta corrent, les famoses grutas de Yúngāng (雲崗石窟).

Hipòtesis i idees aproximades sobre la llengua original dels xianbei

Tal i com ocorre en el cas dels xiongnu, els rouran i els taγbač, els xianbei s'emmarquen dins de la recurrent problemàtica a l'hora d'identificar una llengua pertanyent a un grup nómada, del que no tenim cap document escrit que prove ni un sol aspecte veraç sobre el seu ya perdut substrat llingüístic. Esta circumstància, no va impedir que des del passat sigle, de la mateixa manera que en els grups aludits, els llingüistes i acadèmics s'hagen organisat en pírricas missions per a tractar d'argumentar una procedència o orige determinat, afluyendo principalment una teoria a favor de la seua filiació proto-turca, una filiació proto-mongola o una hipotètica filiació per a-mongol.

A dia de hui, l'interpretació sobre una llengua proto-mongola, s'erigix en gran força en el núcleu d'acadèmics i llingüistes, pese a no estar encara demostrat tal filiació. Dita acceptació, es basa en les traces i característiques atribuïdes en époques molt posteriors a la xianbei, ademés d'utilisar una série d'aspectes que configuren una cadena de semblances poc contrastades. Aixina, s'atribuïx generalment a la branca de shìwéi (室韋) com un grup integrat clarament dins del grup de llengües proto-mongolas: des d'este grup, sorgiria en gran força un chicotet clan castigat en una atra de les époques de gran divisió en les estepas orientals, els Borjigin de Genghis Khan, aludits en les fonts chinenques com ménggǔ (蒙古). En este grup de llengües proto-mongolas, s'integren també els qìdān (契丹), establits entorn a l'antic territori que ya ocuparen els Mùróng (慕容), la llengua dels quals es caracterisada per un sistema tancat d'elements lèxics (estacions, números, animals, direccions i objectes naturals) dels que es dispon una abundant informació sistemàtica i que evidencien també la seua adscripció proto-mongola, erigint-se com un potencial candidat per a rastrejar els orígens llingüístics dels xianbei. Els dos grups citats, ocupen l'àrea nort-oriental atribuïda en el seu orige als xianbei, ademés de ser referits algunes fonts chinenques com a branques emparentades en els propis xianbei, lo que tampoc certifica l'orige precís en les llengües proto-mongolas, pero que no obstant servix de base per a molts llingüistes i acadèmics per a catalogar-los dins de dit grup, posant fi a l'etern enigma.

Fins al moment, hi ha dos senyes que avalen en cert verosimilitut esta argumentació. El primer, d'orige material, estreba en la recuperació d'un document trobat en Dūnhuáng (敦煌), en el que s'afirma l'inteligibilitat entre la llengua dels qìdān i l'atribuïda als pobles situats en els territoris pertanyents a Tǔyùhún (吐谷渾). Esta informació sumament reveladora i aportada per Wáng Yáo (王堯) i Chén Jiàn 陳踐), és sense dubte la primera prova material fefaent que podem tindre d'una provable integració llingüística propenca o integrada dins dels grups mongoles, ya que la pròpia llengua dels descendents de l'estat de Tǔyùhún, no acaba de ser integrada com una llengua purament proto-mongola, tal i com indiquem llínees arrere. És per tant d'obligat compliment, examinar l'informació recuperada per Wáng Yáo i Chén Jiàn:

«...El Wáng dels qìdān es dia «Kèhán», [mentres que] els seus aliments i vestimentes mostraven similitut en [l'aliment i vestimenta de] Tǔyùhún....La seua llengua es conecta en general en [la llengua de] Tǔyùhún...»

Esta prova documental de gran valor històric, s'alça no obstant en certa problemàtica tenint en conte l'habitual referència chinenca a l'hora de senyalar les similituts o parentesc llingüístics, que han segut posades en dubte en numeroses ocasions, per lo que a pesar de la seua notable importància, es necessiten alvançar en més treballs i estudis arqueològics al respecte per a avalar moltes més proves que reforcen el testimoni recuperat.

Una segona senya, de gran recurrencia a l'hora de remarcar la filiació proto-mongola, descansa en la identificació de paraules mongolas en les fonts dinàstiques chinenques. La font utilisada al respecte, és el conegut Sòng Shū (宋書), en referència a l'episodi de fragmentació de les hordes mùróng i la despedida de Mùróng Tǔyùhún (慕容吐谷渾) del seu germà i poble, en busca d'un nou destí a l'àrea del noreste del Tibet. Els fragments en els que s'emmarca l'episodi.oferixen dos paraules atribuïdes tradicionalment com a térmens genuinamente mongoles. En primer lloc, la primera menció històrica en les fonts chinenques, sobre la màxima titulatura nómada, el Qaγan, transcrito baixe la forma Kèhán (可寒), sent més habitual la composició Kèhán (可汗) en els sigles posteriors. La segona, és el terme germà, mostrat baix el binomi āgàn (阿干), coincidente plenament en la nomenclatura mongola utilisada (aqan). SI tenim en conte el periodo temporal en el que s'aludix dit episodi, senyalat entorn al 285 d. C., indubtablement tant esta anotació com el document aportat llínees arrere, reforça l'idea aproximada d'una vinculació llingüística proto-mongola. A això devem sumar-li les múltiples terminologia defeses per molts autors en el vocabulari o texts atribuïts a la perduda llengua taγbač: paraules com holan (molts), eulen (núvol), ezhen (propietari), shilu (alta montanya), qapaγčin (porter), tapaγčin (soldat d'infanteria), bitiγčin (escriga), qelmorčin (intérpret), saγdonaγčin (porta-carcajés), qitγaičin (verduc), porteγčiin (depenent) i tawusun (pols). De totes elles, els llingüistes destaquen en gran medida la paraula eulen, que només és encontrable únicament en el grup de llengües atribuït als pobles mongoles. Al mateix temps, esta parentela entre els taγbač en els estrats i grups xianbei, ha dut més d'un quebradero de cap als turcólogos ansiosos i desvividos des de mediats del sigle passat, per construir un discurs d'orige en el que els xianbei, eren merament un grup originari a partir del magne arbre llingüístic de les llengües altaiques, en les que l'element proto-turc, era el factor clau. Naturalment i pese a estos descobriments, una part destacable dels acadèmics i llingüistes turcólogos, seguixen reicindiendo en estes tesis, ademés de stiuar als xianbei com a element conductor de l'intercanvi de llengües entre el proto-turc i el proto-mongol. A este respecto, convé observar una de les opinions refutadas cap a un dels adalides de la primacia altaica, Claus Schönig:

"...Les opinions diferixen molt sobre quin va ser l'impacte llingüístic de l'época xianbei. Alguns erudits (com Clauson) han preferit considerar als xianbei i tabghach (Tuoba) com túrquicos, o inclús com a turc-búlgar, en l'implicació de que la capa sancera dels primers préstams túrquicos en mongólico hauria segut rebuda des dels xianbei, en lloc dels xiongnu. No obstant, ya que l'identitat mongólica (o per a-mongólica) dels xianbei és cada volta més evident a la llum dels recents alvanços en els estudis del kitán, és més raonable supondre (en Doerfer) que el fluix de l'influència llingüística de túrquico (o turc-búlgar) en el mongólico va ser a lo manco parcialment revertida en el periodo xianbei, produint la primera capa identificable de préstams mongólicos (o per a-mongólicos) en el túrquico. Els artículs en raïls mongólicas i/o sufixos i aparentment prestats al túrquico en este periodo inclouen el proto-túrquico 'balbal' «estàtua» (d'un enemic mort); el mongólico *bari.mal«estructura» (de *bari«agarrar, construir»), el mongólico kertü«cert», el mongólico *gere.tü«evident» (de *gere«llum»), el mongólico qarghu«atalaya» a partir de *kara.xu«vore, per a vore» i yalawac del mongólico *yala.ba.ci per jala«invitar», En molts atres casos, els criteris per a la direcció dels préstams han desaparegut, com en el turc-mongol *kom (qom)«péntol de feltre (baixe una bossa sobre un camello)»...”.

Esta afirmació, emmarcada dins del nou sigle, ilustra la tendència contraposta a la mirada clàssica sobre els xianbei, que imperava en el sigle passat, en el predomini de l'alvertent túrquica, que incloïa als xianbei i la seua llengua, com un grup predominantment túrquico, al mateix temps que englobava en el grup a la pròpia confederació róurán (柔然), de la que encara a dia de hui no es té constància segura de la seua branca llingüística. Afortunadament, les troballes estudiades i els futurs proyectes arqueològics per realisar encara en sol tibetà i l'actual Mongòlia, podran oferir el dia de matí, una certea aproximada (o absoluta) sobre la verdadera filiació llingüística dels xianbei.

Vore també

• Grups ètnics en l'història de China
• Setze Regnes
• Wu Hu

Bibliografia primària

L'informació directa i de primera mà per a l'estudi dels xianbei, estreba en tres fonts principals en les que s'aborda la seua història per les fonts chinenques:

El Sān Guó Zhì (三國志), Volum 30 (卷三十). Monografia dels Wuhuan, Xianbei i Dongyi (烏丸鮮卑東夷傳). Enllaç a la font directa:https://zh.wikisource.org/wiki/%E4%B8%89%E5%9C%8B%E5%BF%97/%E5%8D%B730

El Hòu Hàn Shū (後漢書), Volum 90 (卷九十), Biografia dels Wuwan i els Xianbei (烏桓鮮卑列傳) . Enllaç a la font directa: https://zh.wikisource.org/wiki/%E5%BE%8C%E6%BC%A2%E6%9B%B8/%E5%8D%B790

El Sòng Shū (宋書), Volum 97 (卷九十七). Biografia dels Yiman (列傳夷蠻). Enllaç a la font directa: https://zh.wikisource.org/wiki/%E5%AE%8B%E6%9B%B8/%E5%8D%B797

Bibliografia secundària

Dien, Albert E. A New Look at the Xianbei and Their Impact on Chinese Culture. In: George Kuwayama (Hrsg.): Ancient Mortuary Traditions of China. Papers on Chinese Ceramic Funerary Sculptures. Los Angeles County Museum of Art, Los Angeles CA 1991, ISBN 0-87587-157-7, S. 40–59.

Hayashi, Toshio, Agriculture and Fortification of the Xianbei and the Rouran: ^{[enllaç trencat]}

Hocombe, Charles, The Xianbei in Chinese History: https://www.tandfonline.com/doi/abs/10.1179/1529910413Z.0000000006?journalCode=yemc20

Khudjakov Julij S., Armaments of nomads of the Altai Mountains (first half of the 1st millenium AD):http://www.jstor.org/stable/23658730?seq=1#page_scan_tab_contents

Lőrincz, László, Histoire de la Mongolie: dones origines à nos jours, Akadémiai Kiadó, 1984 (ISBN 9789630533812)

Mullie, Jos. L. M. La bataille de Pai-lang-chan 'Montagne Du Loup Blanc' (207): https://www.jstor.org/stable/41926822?seq=1#page_scan_tab_contents

Mullie, Jos. L. M. Els SIEN-PI: https://www.jstor.org/stable/41926811?seq=1#page_scan_tab_contents

Shing, Mueller. The Horses of Xianbei (300-600 AD) a brief survey: https://www.academia.edu/12050378/horses_of_the_xianbei

Schreiber, Gerhard, Dones Volk der Hsien-pi 鮮 卑 zur Han-Zeit: https://www.jstor.org/stable/40726673?seq=1#page_scan_tab_contents

Enllaços externs

Anex sobre terminologia xianbei i les seues possibles equivalència en la llengua chinenca https://web.archive.org/web/20050211184004/http://www.fortunecity.com/victorian/twain/1279/royalhouse/xianbei/senbeilanguage.htm (en chinenc)