Xiongnu
.jpg){kind=link}
 |
Est artícul o secció necessita ser wikificat en un format adequat a les convencions d'estil de L'Enciclopèdia en valencià . Per favor, edita-lo per a complir en elles. No elimines est avís fins que ho hages fet. ¡Colabora ! També pots ajudar canviant este avís per u més específic. |
Els xiongnu (en chinenc tradicional: 匈奴 tr. pinyin xīongnú Wade-Giles: Hsiung-nu; resconstrucción fonètica del chinenc clàssic:[1] /qʰoŋ.nˤa/) varen ser una confederació de pobles nómades de les estepas orientals, generalment disseminats a lo llarc del territori de l'actual Mongòlia. Els registres llegats per Sīmǎ Qiān (司馬遷) en el Shǐ Jì (史記), nos mostren cóm ya des del sigle III a. C. controlaven un vast guó (國)(país)[2] estés a lo llarc de les estepas orientals fins a aplegar a mantindre cert control sobre les lluntanes ramificacions situades al noroest (com els dīngling 丁零) i inclús en diverses époques, conseguint mantindre el control d'alguns dels Estats situats entorn a les regions al nort de la Ruta de la Seda. No obstant, el seu principal centre d'operacions i les regions més disputades a lo llarc de la seua dilatada existència la varen configurar sempre en les estepas orientals, tal i com demostren les múltiples troballes descobertes en el sur de l'actual Siberia, l'oest de l'actual Manchuria i les modernes circumscripcions chinenques de Mongòlia Interior, Gansu i Sinkiang. Els orígens i la composició ètnica d'esta magna confederació, llunt d'estar aclarits, suponen un verdader repte al dia de hui, tenint en conte la parquedad i ambigüitat en múltiples ocasions a l'hora de catalogar les bù (部)[3] (seccions) que componien tot l'Estat xiongnu. No obstant, Sīmǎ Qiān coloca com ancestros directes, en una genealogia comparativa, a alguns dels antagonistas principals de l'época dels Cinc Emperadors, com els shānróng (山戎) o els xiǎnyǔn (獫狁). A pesar d'això, estes últimes anotacions llegades per Sīmǎ Qiān a l'inici de la biografia dels xiongnu (volum 110),[4] deuen ser preses purament com una referència més be llegendària que una afirmació
basada en una hipotètica correlació de senyes.
Al mateix temps, es deu tindre en conte que les relacions entre la dinastia Han i els xiongnu varen passar per varis periodos, en els que podia existir una tácito pau sustentada en matrimonis enllaçats, o be alguns episodis prolongats de màxima hostilitat, que duria als Húangdì (皇帝)[5] a grans i costoses campanyes, que no varen conseguir en última instància sometre a l'enemic. Per part dels xiongnu, tampoc va haver una política exitosa en el seu alvanç i defensa contra els Hàn, sent finalment víctimes de la parsimoniosa i llenta política erosiva dels estrategues i alts mandos chinencs. Encara sent els principals enemics de la dinastia i un perill sempiterno que amenaçava en tot moment en arruïnar les fronteres del noroest i caure com una tormenta sobre l'Estat, la major part de l'informació disponible sobre la confederació ha vingut llegada per les vastes anotacions de les fonts de l'época Hàn. Diferents llingüistes han intentat en va reconstruir la llengua dels xiongnu: tot intent s'ha estrelat una i una atra volta en l'insostenible tasca. No existix a dia de hui prova alguna o material que nos indique aproximadament la llengua mare dels xiongnu. Açò, no obstant, no ha servit de fre ni advertència per a que a lo llarc del sigle passat, diversos turcólogos intentaran esgrimir de forma molt precària l'orige de la suposta llengua túrquica i font mare de la que posteriorment evolucionarien les diverses branques túrquicas, entre elles el propi prototurco, que sí ha deixat proves materials a partir del sigle VI d.C. També trobem un atre alvertent d'identificació llingüística sostinguda per alguns acadèmics i antropòlecs que defenen un possible orige a partir de la branca llingüística mongola. A pesar de diversos estudis i intents de reconstrucció de la llengua, a dia de hui és impossible reconstruir en modo algun l'orige llingüístic xiongnu. Una tasca complicada, si tenim en conte també el fet d'estar analisant la llengua d'una confederació de pobles nómades, en la que es podia trobar una presència de diverses llengües disseminades a lo llarc de mils de quilómetros de distància, dividint-se entre comunitats que, en moltes ocasions, no guardaven a penes relació alguna. Encara en tot, la majoria de titulaturas i alguns térmens adjudicats a les seues èlits i rancs nobiliarios han segut llegades en forma de transcripció a partir del hanyu de l'época Hàn, en l'obra de Sīmǎ Qiān i Bān Gù (班固). D'esta manera, tant el propi terme utilisat per a nomenar-los (xiōngnú/匈奴), com el títul senyalat per les fonts chinenques per al seu govern (Chányú/單于), són en la pràctica transcripcions del sò de la seua llengua original, hui en dia desconeguda. cal senyalar que el terme xiōngnu es traduïx aproximadament com "esclau furiós", entenent el hanzi 匈 com "fúria", "ràbia", "còlera", mentres que el hanzi 奴 com "esclau". Per últim, cal tindre en conte que la denominació derogatòria cap a atres pobles més allà del órbite cultural chinenc va supondre una costum constant i perpetuada durant generacions, fins a temps molt recents.
La confederació baixe la fèrula de Mòdùn Chányú (冒頓單于)
[editar | editar còdic]
En 209 a. C., tan sol tres anys abans de la fundació de la dinastia Han (汉) (206 a. C.-220 d. C.), Sīmǎ Qiān senyala que els xiongnu varen ser reunits en una poderosa confederació baixe un nou Chányú, cridat Mòdùn (冒頓) (209 a. C.-174 a. C.).[6] Al mateix temps, se nos indica que el seu pare, el denominat Tóumàn (頭曼) (240 a. C.-209 a. C.), va aplegar a cimentar la base de lo que seria el núcleu de l'exitosa confederació, quan els xiongnu a penes eren una les múltiples bù (部) escampades a lo llarc de la estepa oriental. En esta época, els xiongnu, dirigits per Tòumàn, varen intentar sobrepassar la llínea defensiva organisada per la dinastia Qín (秦) (221 a. C.-206 a. C.), sent rebujats sense massa dificultats. En esta época, el domini estepario recaïa en mans de dos grans poders veïns dels xiongnu: per un costat, els yuèzhī (月氏), situats a l'oest, i per un atre costat, els dōnghú (東胡) (poble nómada, antepassat directe dels Wuhuan i dels Xianbei i, per això, de llengua proto-mongólica, ademés de que la seua cultura estava associada en la Cultura del Xiajiadian superior), situats a l'est.
La génesis de l'orige del poder xiongnu i la fortalea de lo que seria el major Estat nómada en la estepa fins al moment, començaria en uns primers passos advertits per Sīmǎ Qiān, tal i com se senyala en els següents fragments de la biografia:
«...El Chányú tenia un tàizǐ (太子)[7] cridat Mòdùn (209-174 a.C.). Temps despuix, va aplegar a tindre també un fill més jove d'una Iānzhī[8] [posterior], per lo que Tóumàn mantenia el desig de despullar a Mòdùn [del seu dret] i erigir al seu jove fill, enviant a Mòdùn com a rehé dels yuèzhī. Una volta enviat com a rehé als yuèzhī, Tòumàn es va llançar ràpidament a l'atac contra els yuèzhī. [Despuix d'açò] els yuèzhī mantenien ya el desig d'eixecutar a Mòdùn. No obstant, Mòdùn va conseguir furtar-los un dels seus millors cavalls, montant-ho i llançant-se a la fugida fins a retornar [a les seues terres]. A la seua arribada, Tòumàn va aplegar a [alabar] la seua fortalea, donant l'orde per a que es colocara al mando de dèu mil ginets. Com a conseqüència, Mòdùn va conseguir realisar les míngdí (鳴鏑)[9], [ajudant a] eixercitar la pressió en la arquería montada i donant la següent orde: "...Quan siga disparada la míngdí, tot aquell que al mateix temps no sàpia [la forma] de disparar, serà decapitat...". [Despuix d'açò Mòdùn] va eixir a caçar aus [i unes atres] bésties salvages, de modo que els acompanyants que no varen conseguir disparar les míngdí, varen ser decapitats. Poc despuix va interrompre [la caça] al mateix temps que disparava una míngdí al seu bell cavall, [de manera que] en cas que els acompanyants no s'atreviren a disparar als seus bells cavalls, eren prontamente decapitats per Mòdùn. Un temps despuix, [Mòdùn] va tornar a disparar novament el seu míngdí [abatent en esta ocasió] a la seua amada esposa, per lo que els acompanyants que varen entrar en pànic i no es varen atrevir a disparar, varen ser una volta més decapitats per Mòdùn. Un temps despuix, Mòdùn es va dispondre a eixir de caça, per lo que va aplegar a disparar la seua míngdí contra el bell cavall del Chányú, de manera que els acompanyants li varen disparar [també]. Solament llavors Mòdùn es va donar conte de que podia confiar en l'utilitat dels seus acompanyants. Quan [posteriorment] es va dispondre a seguir al seu pare, Tòumàn Chányú, en [una batuda] de caça, va llançar una de les seues míngdí contra Tòumàn, per lo que tots els seus acompanyants també varen llançar els seus míngdí, assessinant a Tòumàn, per a posteriorment aplegar a eixecutar a la madrastra[10], junt als seus jóvens germans, aixina com als dàchén (大臣)[11] que s'oponien al seu mandat. [D'esta manera] Mòdùn es va convertir en el [nou] Chányú (209
a.C.)....»[12]
Despuix de conseguir adjudicar-se el poder una volta consumat el terrible parricidi a ulls de la elite i tradició Hàn, Mòdùn es va erigir com a líder indiscutible de tota la seua bù. Ara be, fins a eixe moment tant el seu pare al mando de la bù, com atres ramificacions adjacents, rendien pleitesía als insignes dōnghú, la ramificació més poderosa a l'est de la estepa oriental.[13] En un primer moment, l'actitut de Mòdùn se centrarà en una llínea de resposta passiva i subordinació a priori voluntària, fins que en determinat moment les exigències dels seus teòrics amos li espenten de nou a alçar les armes dut per la seua ambició. Despuix d'alçar al seu eixèrcit, conseguix derrotar als desprevenidos dōnghú, abatre a la seua Wáng (王)[14] i provocar el primer gran moviment de pobles nómades en les estepas orientals: de fet, despuix de la derrota dels dōnghú, les fonts chinenques nos indiquen cóm certes ramificacions i estrats es neguen a obedir als xiongnu, marchant-se més al noreste, llunt del nou control imperant.
Una volta consumat el seu primer colp, Mòdùn no dubtaria en perseguir l'expansió del seu poder fins a conquistar i sometre tot el territori possible. Una tasca que seguirien en gran eficiència els seus successors immediats, cristalizándose en la derrota i fugida directa dels yuèzhī a mans del seu fill i successor, Jīzhōo (稽粥), conegut com Lǎoshàng Chányú (老上單于) (174 a. C.-161 a. C.).[15] Lo que inicialment era entesa com una senzilla bù entre atres decenes aglutinades i repartides a lo llarc de la estepa, es va revelar com el poder imperant nómada de l'época, conseguint alcançar una unitat entre les bù mai abans observada en cap confederació i enfrontant-se en gran èxit als eixèrcits teòricament superiors de la dinastia Hàn. L'unió i confecció d'un aparat estatal tan complex, sense precedents en esta àrea del continent euroasiàtic, ha donat lloc a especulacions sobre la verdadera raó de l'existència de dit organisme sobirà. No obstant, els acadèmics no conseguixen dotar d'una hipòtesis en garanties que conseguixca explicar l'evolució estatal i política entre les branques nómades de la estepa. Alguns sugerixen que esta confecció política va nàixer justament com a modo de resposta a la progressiva i amenaçant unificació dels Estats sedentarios del sur, que ya havien conseguit en époques anteriors sometre a no poques branques situades al sur del Riu Groc, obligant a un replec silenciós i alarmant que els duya a una postració econòmica, privant-los de zones riques per al desenroll de la ganaderia i el comerç nómada. A pesar d'ignorar encara hui el motiu que va induir als xiongnu a conformar este inusitado aparat soci-polític, la base cimentada pels xiongnu seria continuada durant milenis per successives dinasties d'orige nómada, dotant-los d'una ferramenta eficaç i contundent front a l'orde soci-polític teòricament superior dels Estats sedentarios.
Mòdùn va expandir la confederació pràcticament en totes les direccions possibles. Cap al nort, va batallar i va conquistar fins al desvalaïment algunes de les bù més significatives, com la dels dīngling (丁零) o els húnyǔ (渾庾).[16] A l'est, va conseguir arrebatar el control dels territoris als dōnghú, fent que des d'este moment la seua identitat com a ramificació nómada es diluïra en menuts i marginats grups, sent alguns súbdits directes del seu poder (com el cas dels wūhuán 烏桓), mentres que uns atres es llançaven a la fugida cap a l'est. Esta última victòria assegurava dos dels flancs més importants en la estepa: en la pacificació realisada en el nort, s'impedia qualsevol atac o incursió en la retaguàrdia xiongnu. A l'est, la victòria contra els dōnghú dotava a Mòdùn d'estatus i d'accés a una de les regions geoestratégicas més importants per al pas cap al sur, ademés de significar en sí la regió sagrada per antonomàsia en la concepció religiosa xiongnu.[17] A la mort de Mòdùn (174 a.C.), els xiongnu tan sol tindrien que abatre a l'únic i potencial enemic que els restava en la estepa: els yuèzhī.
Un model d'aliança política: els héqin (和親) o el parentesc pacífic
[editar | editar còdic]Abans de senyalar alguns dels aspectes a tindre en conte en la política xiongnu posterior a la mort de Mòdùn, convé detindre-nos breument en un dels puntales decisius sobre política i relacions entre el poder nómada i el poder sedentario.[18] En el marc dels primers enfrontaments directes de la confederació en la recent instaurada dinastia Hàn, cap a l'hivern del 200 a.C., Liú Bāng (劉邦) (206 a. C.-195 a. C.)[19] va tindre que afrontar dos grans amenaces que s'havien cernido inesperadament en el nort dels seus dominis: per un costat, la traïció d'un de les seues més íntims colaboradors des de l'inici de la seua ascensió, Hán Wáng Xìn (韓王信), i per un atre costat, el control dels xiongnu de vàries regions estratègiques en el nort que obrien una via d'accés a totes les demarcació provincials i inclús una porta d'invasió al sur. La traïció del seu antic colaborador aumentava el nivell de l'amenaça, tenint en conte que ya Mòdùn podia tindre accés més detallat i informació valiosa a l'hora de contraatacar al sobirà hàn.[20]
A pesar de la situació, Liú Bāng no va dubtar en dirigir ell mateixa tot l'eixèrcit al complet, ascendint en les tropes en ple hivern en l'any 200 a.C. i conseguint aplegar fins a l'estratègica Tàiyuán (太原). El pla inicial semblava abocat a un èxit irremediable, fins que l'estratègia de Mòdùn no va tardar en donar els seus fruts: dispost a donar una lliçó eixemplar al bàrbar xiongnu, Liú Bāng va cometre l'error de dividir les seues tropes, alvançant personalment en la part de l'eixèrcit que ya estava en disposició de combatre directament, mentres que l'astut Mòdùn deixava vore únicament les seues tropes de pijor calitat i compostura, en una maniobra d'engany tàctic insuperable. Convençut d'una victòria fàcil, Liú Bāng va alvançar en els seus hòmens fins a caure en la trampa orquestada per Mòdùn, quedant rodejat finalment per les desdeñables tropes inicials del nómada, junt en una vanguarda de fins a 40.000 jīngbīng (精兵).[21] Liú Bāng havia segut derrotat i tancada per les tropes del bàrbar adversari, permaneixent durant sèt dies presos d'un enorme oix, desesperació i la més absoluta ignomínia, en la montanya Báidēng (白登), en Pincheng (en l'actualitat Datong, Shanxi).[22] Sīmǎ Qiān senyala que en última instància, una sòrt de successos va facilitar la "lliberació" del sobirà derrotat: un dels primers successos i potser el més determinant va ser el propi dubte que consumia a Mòdùn, conscient de la desventaja que suponia mantindre a tot un eixèrcit sitiat mentres que al mateix temps intentava rebujar al gros de l'eixèrcit Hàn que encara no havia conseguit aplegar a les seues posicions. Tot això se sumava als dubtes que sostenia sobre alguns dels suposts aliats adquirits recentment despuix de la rendició de Hán Wáng Xìn, podent significar una possible traïció posterior que li deixara fins a en tres fronts oberts. En última instància, el propi Liú Bāng va fer aplegar una missiva al sobirà nómada, indicant-li la temeritat de anexionarse tots els territoris que recentment havia arrebatat a l'Estat Hàn, recolzant-se en la falta de poder i alvanços suficients com per a sostindre territoris extensos molt alluntats del modo de vida i economia nómada, en alguna que una atra advertència de castic celestial. No obstant, és possible que la traça essencial i determinant per a decidir "obrir el sege en una única direcció", anara purament la perillositat ya advertida, de quedar rodejat de les tropes enemigues.
D'esta manera, el denostat Liú Bāng va conseguir escapar de la seua desventura, no sense abans haver reflexionat sériament sobre les ventages i inconvenients d'acometre empreses militars de dubtosa garantia. D'esta manera i junt en diverses opinions dels dàchén del sobirà, no tardaria en valorar opinions tan certeres i ingenioses com les senyalades en el seu moment pel Húangdì Liú Jìng (劉敬) (194 a. C.-188 a. C.), fill i successor de Liú Bāng (de nom pòstum Huì dì (惠帝)), qui dos anys despuix (198 a.C.) va esbossar minuciosament el pla destinat a conseguir aplacar els ànims i ambicions del sobirà xiongnu. Naixia aixina el héqīn (和親), traduït aproximadament com "parentesc pacífic", en el que una de les integrants de la pròpia xìng (姓)[23] de Hàn, devia partir per a acompanyar al sobirà xiongnu, com una atra més de les seues esposes, garantisant aixina un enllaç directe i el apaciguamiento de la belicosa activitat dels nómades. Sīmǎ Qiān nos indica que a pesar del shock inicial del sobirà Hàn a entregar a la seua única filla (nomenada en el títul de Zhǎng Gōngzhǔ (長公主) i dels crits i planyences de l'esposa, finalment va conseguir entregar solament a una dòna provinent d'una jiārén (家人),[24] sense que senyale el seu estatus o posició, encara que colocant-li la mateixa titulatura que ostentava la seua filla i fent-la aplegar a Mòdùn.
En este tipo de tractats, s'incloïa també l'entrega de certs productes típicament representatius de la cultura hàn (com eren els costosos rolls de seda, el vi o grans entregues d'arròs), aixina com algunes cantitats de diners per a cobrir en la seua màxima extensió, no solament les ambicions del propi Chányú, sino dels seus acólitos i la major part de la noblea i èlit xiongnu. Este tractat acordat en vida de Mòdùn, establiria el desijat fre a la tempestat nómada, mantenint-se una relativa calma durant vàries décades, fins que posteriorment va ser necessari renovar-ho davant els successius avatars que varen dur als xiongnu i els Hàn a un conflicte armat continuat i una tensa negociació, que solament finalisaria despuix de la divisió de la confederació entre els xiongnù del nort i els xiongnu del sur.[25] Encara en esta divisió, els héqīn (和親) aplegarien a ser en última instància defesos com a ferramenta útil per a conseguir el apaciguamiento dels xiongnu del sur i en això una barrera defensiva i de desgast front a les hordes del nort. Encara en tot, els successius Chányú varen tindre la suficient enterea com per a traure el màxim partit al control de les rutes comercials, per lo que en ocasions els héqīn (和親) no es convertien ya tant en instruments de política i enteniment cultural entre els Hàn i els xiongnu, o com a ferramenta de defensa activa per part dels Hàn, sino ya funcionant com una garantia de ple dret a l'hora de protegir de qualsevol sobresalt les rutes comercials que favorien a abdós bandos, o be com una manera d'introduir en el sí de l'enemic mateix la llavor que posteriorment germinaria en un acostament o sumissió natural dels líders insurrectos: en un matrimoni es garantisava una descendència que podria aplegar a governar, mantenint ya una ascendència lligada a Hàn, en lo que en poques generacions podrien conseguir inclús la somiada sumissió de les poc virtuoses hordes nómades del nort.
Encara tenint en conte les ventages del héqīn (和親), en no poques ocasions els propis Chányú varen vulnerar els acorts establits, atacant sense pietat ni dilació les posicions dels seus teòrics familiars i provocant en múltiples ocasions grans desastres i adversitats a la castigada frontera del nort. Unes desventages que no varen fer dubtar de la seua aplicació sempre que fora necessari als successius Húangdì o als propis Chányú.
Continuació del conflicte xiongnu-hàn despuix de la mort de Mòdùn
[editar | editar còdic]La mort de Mòdùn (174 a. C.) no va retardar en modo algun l'inèrcia combativa i conquistadora de la confederació, que es cobraria la següent víctima a mans del fill i hereu del gran conquistador: Jīzhōo. El nou Chányú no va dubtar en dirigir totes les seues huestes per a enrollar als yuèzhī: de fet, va anar tal la derrota, que inclús el propi Wáng va ser abatut i el seu cràneu convertit en un bol ceremonial de beguda per al Chányú. Una volta conjurada ya l'única amenaça per al domini del restant dels territoris esteparios a l'oest, els xiongnu quedaven com a líders indiscutibles de tota la estepa oriental. Encara més: en la derrota de l'últim fre davant l'expansió a l'oest, mantindrien una via d'accés directa per a controlar importants centres econòmics en un dinamisme comercial de primer nivell, en l'actual conca del Tarim, senyalada en les fonts chinenques com Xīyù (西域).[26]
Este alvanç sense precedents, que amenaçava clarament no solament ya el lucratiu comerç sostingut per la dinastia en les regions del noroest, sino que ademés s'erigia ya paulatinament com un poder frontal de disputa contra el propi Estat Hàn. L'amarga lliçó que Liú Bāng va tindre que provar despuix de la debacle sofrida a mans de Mòdùn, va fer que en avant varis dels Húángdì successors mantingueren una estudiada estratègia en la que ya no solament s'alternarien les opcions de control basades en el héqīn (和親) o en l'entrega de presents i donacions dispostes per a satisfer l'ambició dels seus líders: es feya ya necessària una política activa i exterior, encara en els riscs i dificultats que comportava, de manera que pogueren tindre aliats i flancs per a recolzar-se en la lluita d'un Estat cada volta més complex i estructurat com era la confederació xiongnu. És este últim punt vital per a entendre les missions inèdites en la política chinenca, com l'impulsada per Zhang Qian. En la seua missió inicial, la tasca encomanada estrebava en tractar de concertar aliances i comunicacions en els lluntans territoris de Xīyù, aplegant a ser capturat en el seu camí per unes huestes merodeadoras de Jīzhōo. Capturat i negant-se a confessar els verdaders plans del Húangdì, va ser conminado a permanéixer en territori xiongnu durant anys, fins que va poder escapar i alcançar Xīyù, conseguint establir per primera volta una comunicació directa entre els lluntans Estats de l'oest i la cort dels Hàn. La missió inicial de Zhang Qian era conseguir l'ajuda directa dels yuèzhī, junt en la dels wūsūn (烏孫), a lo que va rebre únicament la negativa d'abdós. A pesar d'esta negativa, els wūsūn aplegarien a convertir-se temps despuix i gràcies a la diplomàcia d'intercanvis desplegada pels Hàn, en el principal actiu i aliat en la seua lluita contra els xiongnu.
Paralelament, les tropes Hàn intentaven desesperadament realisar un moviment ofensiu determinant, en el que pogueren abortar durant el temps necessari els moviments tàctics xiongnu contra la frontera, que ya començaven a elevar el número de víctimes i costs fins a nivells catastròfics. Un d'estos intents va ser el d'intentar tornar la jugada que en el seu dia infligió Mòdùn a les tropes Hàn: el pla passava per emboscar al llavors Chányú, Jūnchén (軍臣) (161 a. C.-126 a. C.), fill i successor de Jīzhōo, gràcies a les informacions abocades per un enigmàtic natiu de Mǎyì (馬邑), Nièwēng Iījiānlán (聶翁壹奸蘭).[27] Convençuts per les paraules del natiu, junt en l'idea sostinguda per uns atres dels dàchén de la cort Hàn (tal i com defenien alguns com Hán Ānguó (韓安國), el sèptim Húangdì, el combatiu Liú Chè (劉徹) (140 a. C./87 a. C.), bisnieto de Liú Bāng (de nom pòstum Wǔdì (武帝)), va accedir al pla, organisant els eixèrcits per a emboscar al Chányú Jūn chén cap al 141 a. C. L'emboscada planejada va finalisar en la vergonyosa inactivitat de les tropes Hàn per a respondre davant les expectatives del pla, el chivatazo oferit per un dels càrrecs desplegats[28] en la frontera i la falta de valentia per alguns dels mandos en llançar-se contra la retaguàrdia xiongnu i infligir a lo manco un gran número de baixes que poguera inutilisar els seus recursos durant algun temps. Sumament irritat pel resultat de l'ambiciosa campanya i pel comportament d'alguns dels seus principals promotors, el Húangdì Liú Chè,[29] va manar castigar a alguns dels mandos, fins a en la pena capital. Eixe resultat, per una atra part, no va frenar l'idea original de Liú Chè de portar a terme una política activa d'atac i expansió Hàn dins del territori de difícil accés i dures condicions climàtiques, que configurava l'extensa confederació xiongnu. Les guerres desplegades durant décades per este combatiu sobirà, tindrien condicions postreras per als seus successors i serien enaltides pels seus defensors i criticades fins a la sacietat pels seus detractors.
Fins a la seua mort, Liú Chè realisaria decenes de campanyes, missions de reconeiximent, incursions menors i intercanvis diplomàtics en els principals poders situats a lo largo y ancho de les estepas, aixina com els Estats sedentarios adjacents i independents de Hàn, figurant entre les més fructíferes, les desplegades pel celebrat general Wèi Qīng (衛青) i les de Huò Qùbìng (霍去病).[30] Este últim va protagonisar algunes de les gestes més audaces de les armes Hàn en conseguir en certa ocasió, en tan sol una força de cavalleria inferior a les huestes enemigues, accedir fins a Longxi i en a penes una semana obrir-se camí a colp d'espasa fins a sometre a cinc demarcació regionals de la confederació,[31] aplegant a obtindre la rendició incondicional d'un dels nobles xiongnu, el Xiūtu Wáng (休屠王), abatent i massacrant a més de 18.000 dels seus ginets, ademés de prendre com a trofeu de guerra una misteriosa deidad a la que els xiongnu oferien les seues oracions i sacrificis.[32] Esta derrota provocaria que més vesprada, un atre dels nobles xiongnu, el Kūnxié Wáng (昆邪王), manara eixecutar al Xiūtu Wáng, fent que les seues forces es combinaren en les del seu companyer derrotat i oferint la rendició incondicional a Hàn, en les seues més de 40.000 seguidors, la qual cosa va supondre en la pràctica un dels majors colps polítics realisats a mans del govern Hàn contra la confederació xiongnu.[33]
Esta agressiva política, no anticipada ni compresa en la seua màxima extensió pels xiongnu, va provocar que durant tot el regnat de Liú Chè, el Chányú tinguera que desplaçar el gros de les seues tropes fins al nort de l'actual desert del Gobi, reubicant el centre d'operacions: este moviment tàctic natural i útil no va aplegar a forjar l'efecte esperat, quan les pròpies tropes Hàn realisaren incursions en la cavalleria llaugera, en chicotetes seccions i proveïts de suficient aprovisionament per a travessar tot el desert. Superats davant la situació, els xiongnu varen ser derrotats en no poques batalles durant este transcendental i important periodo que determinaria a la llarga en la sumissió d'una part important dels territoris meridionals de la confederació.
A pesar d'estos grans desplegaments organisats per Liú Chè i atres Húangdì successors, es deu tindre en conte que les dificultats llogístiques llimitaven en gran mida tant la duració com la continuïtat a llarc determini d'estes campanyes. Segons l'anàlisis de Yan You (嚴尤), les dificultats varen ser dobles.[34] En primer lloc, es trobava el fet de que fins al moment, l'aprovisionament en llargues distàncies i en territoris encara inexplorados pel govern Hàn obligava a una sòrt de casualitats i fortuna, junt en un mando capacitat per a sostindre la moral dels hòmens en condicions extremes (sense oblidar la disposició de la tropa, les condicions de l'enemic, etc.). En segon lloc, no calia oblidar que les condicions climàtiques extremes i en moltes ocasions impredictibles feyen de les estepas orientals un camp de batalla molt inestable i arriscat per a sostindre campanyes a llarga distància i en un periodo de temps, per lo general, prou allargat. No en va, en matèria de recursos humans i animals, la dinastia sofriria una terrible sagnia durant anys, producte de vàries campanyes sostingudes en territori enemic: encara en el botí recuperat i un aument de l'estatus militar de les tropes Hàn, estes derrotes varen erosionar en gran medida la capacitat de reacció de les tropes en la frontera, tal i com demostra la reducció considerable d'operacions desplegades pels successors de Liú Chè. En alguns dels informes que s'inclouen en les fonts oficials, es parla de sifres de pèrdues alarmants en la cantitat de cavalls amprats en algunes de les campanyes: en una d'elles, dels 140.000 cavalls utilisats per a la mateixa, tan sol varen retornar 30 000 caps, lo que llastrava enormement la capacitat de moviment i acció de les tropes Hàn. Encara en estes dificultats, lo cert és que la dinastia va arrebatar als xiongnu el control del corredor del Gansu fins a Lop Nor, conseguint un dels objectius més repetits en les audiències i reunions sostingudes en la capital: separar qualsevol possible ajuda als xiongnu provinent dels pobles seminómadas situats en el altiplano tibetà i en les regions esteparias adjacents, com el cas dels temuts i problemàtics qiāng (羌).[35]
El començ del decliu de la confederació: les lluites fratricidas en el sí de l'èlit xiongnu
[editar | editar còdic]Lo que en un primer moment semblava demostrar la solidea xiongnu inclús des de la mort de Mòdùn, en conjurar en relatiu èxit alguns dels atacs realisats per la dinastia Hàn durant periodos crítics com el govern de Liú Chè, pronte es demostraria com un pur espillisme que amagava darrere una greu situació d'inestabilitat política, en la que les diferents faccions intentaven mantindre cada volta més el seu poder hereditari i nominal, mentres que el Chányú es vea privat de respals contundents o figures de gran renom. En esta situació, el líder xiongnu no podia efectuar una política defensiva i de resposta activa davant les creixents polítiques i intrigues desplegades des del govern Hàn, ni tampoc protegir-se dels ataques intestins en la pròpia confederació. Una situació palpable pels seus enemics meridionals, tal i com demostra el nivell de menyspree clar que es respirava en la cort hàn, que queda demostrat en la següent afirmació feta per Rèn Chǎng (任敞):
«..Els xiōngnu han segut derrotats recentment, [trobant-se] rodejats, de manera que resulta més apropiat el que pugam convertir-los en [nostres] wàichén (外臣) solicitant una audiència en la frontera...»[36].
En paralel, l'extensió de l'Estat xiongnu formada en un primer moment, es demostrava ya a totes llums un problema latent cap al sen d'una autoritat indiscutible en mans del Chányú. Cal tindre en conte que, en un primer moment, l'autoritat del Chányú no era discutida en cap àpiç, tenint en conte l'expansió i consolidació de l'aparat nómada, que havia conseguit mantindre a ralla als eixèrcits Hàn i inclús doblegar comunitats sedentarias al sur, per lo que disponia d'una via de recursos activa en la Ruta de la Seda. Esta situació canviaria a partir de les campanyes agotadoras i erosivas sostingudes durant tot el govern de Liú Chè i els seus successors, que varen conseguir cimentar en el sí de la confederació autèntics grups d'oposició, que no varen dubtar en un determinat moment en abandonar la pròpia confederació per a establir-se dins del territori Hàn, al mateix temps que intentaven socavar l'autoritat de diversos i següents Chányú successors de Jūnchén:
- Iīzhìxié Chányú (伊稚斜 單于) (126 a. C.-114 a. C.), germà de Jūnchén;
- Wūwéi Chányú (烏維 單于) (114 a. C.-105 a. C.), fill de l'anterior;
- Er Chányú (兒 單于) (105 a. C.-102/101 a. C.), de nom Wushilu (烏師廬) i fill de l'anterior;
- Xǔmáohú Chányú (呴犛湖 單于) (102/101 a. C.–101/100 a. C.), segon fill d'Iīzhìxié Chányú;
- Qiědīhóu Chányú (且鞮侯 單于) (101/100 a. C.–96 a. C.), de nom provable Qiedi (且鞮) i tercer fill d'Iīzhìxié Chányú;
- Húlùgū Chányú (狐鹿姑 單于) (96 a. C.–85 a. C.), fill de l'anterior;
- Húyǎndī Chányú (壺衍鞮 單于) (85 a. C.–68 a. C.), fill de l'anterior;
- Xūlǘquánqú Chányú (虛閭權渠 單于) (68 a. C.–60 a. C.), segon fill de Húlùgū Chányú.
La successió tradicional s'establia en el seu orige entorn a la figura de transmissió de poder per primogenitura, o be en mans del fill ya senyalat en el seu moment pel Chányú reinante. No obstant, les celosies mostrades per diferents bandos varen provocar la primera i més greu crisis vixcuda mai abans en la confederació en el 58 a.C., donant lloc a la fractura total i ya inseparable en diferents demarcació.
Des del despótico i efímer govern del sanguinari Túqítáng (60 a. C.-58 a. C.),[37] s'estendrà pels diferents territoris administrats per les elites xiongnu una onada de pànic, ira i resentiment, que conduirà per primera volta a una divisió total entre totes les èlits i bù adscrites al poder. Naixen aixina dos primeres demarcació, ramificándose entre els dōng xiōngnú (東匈奴), controlats pel capacitat Jīhóuquǎncè (稽侯犬冊),[38] fill de Xūlǘquánqú Chányú, i els xī xiōngnú (西匈奴),[39] acaudillados per Báoxūtáng (薄胥堂) (58 a. C.–56 a. C.).[40] Els dōng xiōngnu seran des d'un primer moment com l'esclavó més influenciat per la política Hàn, mentres que per la seua banda els xī xiōngn optaran per mantindre celosament una independència territorial i política suficientment separada del control Hàn, duent-los a enfrontaments i lluites contra les diverses bù que cada volta se separaven més de l'òrbita xiongnu, buscant en tot moment el restabliment del control i prestigi de la confederació. Al mateix temps que les bù xiongnu semblaven haver-se ramificado en dos grans circumscripcions (est i oest), les discrepàncies, celosies i temors d'alguns dels més importants líders varen provocar que a partir del 57 a. C. esclataren fins a tres alçament independents, que varen ser acaudillados per diferents figures nobiliarias, les quals no varen dubtar en última instància en proclamar la seua màxima autoritat com Chányú. D'esta manera, devem afegir fins a dos figures més, independents i autoproclamadas: un primer alçament del autoproclamado Hūjiē Chányú (呼揭單于) (57 a. C); un segon alçament del també autoproclamado Chēlí Chányú (車犁單于) (57 a. C-56 a. C) i finalment un tercer alçament dirigit per Wūjí Chányú (烏藉單于) (57 a. C). Dos d'estes tres rebelions serien sofocades en a penes uns mesos gràcies a l'enèrgica reacció de Báoxūtáng. A pesar dels seus èxits, solament un any despuix (56 a. C.) Jīhóuquǎncè conseguia aniquilar tant a l'exitós Báoxūtáng com al restant usurpador encara actiu i reticent a sometre's al poder de Jīhóuquǎncè, Chēlí Chányú. Esta victòria final alcançada per Jīhóuquǎncè no va conseguir que el seu domini absolut recaiguera sobre totes les bù. De fet, este últim aspecte es manifesta a través d'atres dos insurrecció sofrides justament casi de forma seguida despuix de la seua victòria final sobre Chēlí Chányú, datades en el 56 a.C. La primera d'elles, organisada pel autoproclamado Rùnzhèn Chányú (閏振單于) (56 a. C.-54 a. C.), a penes va supondre una séria amenaça al seu poder, sent erradicada just el mateix any. La gran crisis aplegaria en una segona rebelió, causada en este cas per un dels seus propis germans, Hūtúwúsī (呼屠吾斯)[41] (55 a. C.- 36 a. C.).
Serà justament esta última demarcació la que prosperarà i conduirà novament al reintegrament de les huestes xiongnu a partir del 31 a. C., despuix de vàries décades de lluita, confrontació i erosió, que provocaran a la llarga una caiguda ya total i preconisada des de les primeres lluites i hostilitats obertes en atres branques tribals de l'est, els no menys importants wuhuan. Una branca tribal, que no en va estarà sempre recolzada i suministrada pel poder Hàn, que inteligentment l'utilisarà com a arma arrojadiza contra els xiongnu. Sense lloc a dubtes, és este últim alçament el més fructífer i beneficiós de tots els cinc (contant aixina mateix els dos alçament iniciats per Jīhóuquǎncè i Báoxūtáng). El germà major de Jīhóuquǎncè no solament supondrà una greu amenaça per a l'intent d'estabilitat perseguit per este últim, sino que ademés infligirá un greu colp a la seua autoritat, tenint en conte que ademés de ser un usurpador de la seua pròpia sanc, atrau i dirigix a bù circumscrites a l'àrea de llegitimitat pretesa: les regions orientals. A pesar del seu dramàtic final, tant Hūtúwúsī com el seu germà Jīhóuquǎncè suponen un epílec vibrant i apoteósico de la resistència xiongnu davant la dinastia Hàn.
Reconversió de la confederació: d'Estat sobirà i independent a wàichén (外臣)
[editar | editar còdic]Una volta produïda la terrible escissió en vàries demarcació, junt en la lluita activa per Jīhóuquǎncè i el seu germà Hūtúwúsī, ya solament restava l'inevitable participació activa dels Hàn. No en va, part de la fragmentació final de la confederació havia segut alcançada a través de l'astuta diplomàcia chinenca, convertint progressivament a Jīhóuquǎncè en una extensió del mandat Hàn sobre els nómades. Al mateix temps, Jīhóuquǎncè necessitava el halo protector de Chang'an per a evitar una possible mort a mans d'un rival pel control de la cada volta més exigua confederació; una necessitat que es va incrementar en el colp donat a la seua autoritat per Hūtúwúsī, com ya senyalem.
Consumades les seues opcions i calibrant una subordinació activa com a garantia de supervivència, Jīhóuquǎncè va decidir donar per cristalizada l'opció que tant havien rebujat les seues ancestros i que inclús alguns dels seus partidaris encara rebujaven tristament: des del 53 a.C., Jīhóuquǎncè va acceptar ser presentat en la capital Hàn com un chēngchén (稱臣),[42] convertint-se al mateix temps en la pràctica i seguint la titulatura oficial, en un atre dels numerosos wàichén (外臣)[43] que figuraven en la nòmina clientelar de la dinastia Hàn. En este nou rol adoptat políticament, Jīhóuquǎncè es vea obligat en lo sucesivo a desplaçar-se personalment fins a la pròpia capital en diverses ocasions, rendir pleitesía a la majestad del Húangdì, prestar una série de tributs com a contrapartida pels beneficis rebuts a mans de la dinastia Hàn i potser una de les postures que més resquemor va produir en el sí de l'èlit xiongnu: deixar en la capital enemiga a un membre de la família reinante com a rehé. El rehé elegit per a permanéixer en la capital complicaria encara més el llindar de paciència xiongnu, sent justament el fill i hereu del Chányú, Zhūlóuqútáng (銖婁渠堂). Tots estos sacrificis convertien la posició de Jīhóuquǎncè en la d'un porrito purament en mans dels Hàn, encara que a canvi conseguia colocar a totes les bù baixe la seua poder i els territoris adscrits al seu nom, una pau mai abans observada des de la mort de Túqítáng (58 a.C.). Cal senyalar que, quan encara Hàn no havia decidit castigar a Hūtúwúsī, este últim -mogut per la rivalitat directa en Jīhóuquǎncè- aplegaria a presentar a un dels seus fills en la pròpia capital, Jūyúlìshòu (駒於利受), configurant-se d'esta manera un control inicial de la dinastia Hàn sobre les dos grans demarcació xiongnu escindides. En la seua totalitat i a diferència del seu germà, Jīhóuquǎncè va realisar fins a tres visites en persona a la capital (la primera en el 51 a.C., la segona en el 49 a.C. i una tercera i última en motiu de la derrota i eixecució del seu germà, en el 33 a.C.). En esta última visita, Jīhóuquǎncè va intentar estretir els seus llaços en major força en la dinastia Hàn, quan va aplegar a propondre personalment un enllaç matrimonial en alguna de les dònes de la pròpia família del sobirà reinante, el 11º Húangdì, Liú Shì (劉奭)[44] (48 a. C.-33 a. C.), bisnieto de Liú Chè. No aplegaria a conseguir el seu objectiu, pero no rebria de mans del sobirà Hàn una resposta negativa o humillante, sino que aplegaria a rebre a una de les més renombradas i celebrades dames
del hòugōng (後宮):[45] la famosa Wáng Qiáng (王牆), també senyalada com Wáng Zhāojūn (王昭君). Este episodi inspiraria durant generacions no poques alusions i referències, servint per a enfocar l'esperit de sacrifici dels súbdits cap a l'Estat i, en última instància, per al propi poble i el Húangdì, és dir, com a model d'autèntic deure i llealtat cap a la sagrada Virtut, aixina com honrant en el seu sacrifici, l'harmonia i pau que tant s'ansiava en tot el Tuānxià (天下).[46]
Ara be, este model de política i evolució estatal, no va ser seguida com ya advertim anteriorment, per tots els restants de l'antiga confederació: Hūtúwúsī no va conseguir en cap moment alcançar la privilegiada posició del seu germà, observant detenidamente cóm Jīhóuquǎncè ascendia sense fre algun al més alt nivell de colaboració i protecció del govern Hàn. En la seua posició, solament quedava que en qüestió de temps, anara apartat del poder en benefici d'una sobirania absoluta a mans de Jīhóuquǎncè, o be rebre un colp que li apartara del poder a mans d'algun subordinat, fent-se visible la seua extrema debilitat i impotència front al poder del seu germà. Assut del pànic i tement ya un decés imminent, Hūtúwúsī va decidir en última instància fugir a l'extrem més occidental de les estepas orientals, intentant expandir el seu poder en estes regions, aixina com desplegar el seu centre d'operacions ya entorn a les estepas centrals, con miras a el control de varis dels estats situats en l'actual conca del Tarim. Tot això, per supost, li garantisava no solament independència real del poder de Hàn, sino que al mateix temps li respalava econòmicament front a qualsevol adversitat, controlant varis dels punts vitals de la Ruta de la Seda. Esta postura no va ser admesa per una part del govern Hàn, aixina com per certs sectors de l'eixèrcit apostats en la frontera, donant-se lloc a una de les campanyes més exitoses en la llista d'èxits de l'eixèrcit Hàn. Paradòxicament, no va ser una campanya sostinguda des de la cort, sino impulsada en tot moment per dos ambiciosos oficials: Gān Yánshòu (甘延壽) i un dels seus subordinats, Chén Tāng (陳湯). En tan sol un cos reduït de tropes, al mateix temps que recolzats per varis cossos auxiliars d'alguns dels estats fidels encara als tractats firmats i al vassallage directe a Hàn, abdós varen conseguir reduir en una batalla i sege final, les forces d'Hūtúwúsī, concentrades en una fortalea alçada entorn a l'actual riu Tales. Esta derrota es va traduir per primera volta en l'història del conflicte xiongnu-hàn, en la captura i eixecució en batalla d'un Chányú, certificant al mateix temps el poder encara latent de les tropes Hàn, duent destacaments a regions tan lluntanes del seu poder, com lo era el teatre d'operacions d'Hūtúwúsī, pràcticament en el cor de l'Àsia Central. El cap del renegat xiongnu, va figurar penjada a les portes del complex imperial, com a mostra del terrible castic que podia impondre's per orde i mandat del Húangdì.
D'esta manera, despuix de les terribles guerres sostingudes des de la traumàtica divisió ya senyalada, solament permaneixerà una única branca garant de la titulatura i organisació inicial de la confederació xiongnu: la dels dōng xiōngnú, els més favorits i protegits per Hàn, que des de la mort de Jīhóuquǎncè fins al 46 d.C., conseguiran dotar als xiongnu d'una dèbil pero consistent unitat, mentres que les branques restants i encara hostils al control del govern Hàn, disseminades a lo llarc del nort i l'oest de les estepas orientals, caïen assuts de la voracitat de noves potències regionals de l'est: els wūhuán (烏桓) i els xiānbēi (鮮卑).[47]
Supervivència dels xiongnu orientals i naiximent d'una nova demarcació: els nàn xiōngnú (南匈奴) i els běi xiōngnú (北匈奴)
[editar | editar còdic]
Tal i com hem anotat anteriorment, les successives confrontacions desplegades per diferents poders en el sí de la confederació varen provocar una gran escissió que va obligar a que una part important de l'èlit restant xiongnu es refugiara i intentara aglutinar entorn al seu poder a tots aquells seguidors i branques dispostes a obedir el seu mandat, establint-se un poder ya a partir del mandat de Jīhóuquǎncè, molt influenciat i dependent de la directriu i solidea de la dinastia Hàn. Ban Gu en el seu moment ya va senyalar tant a Jīhóuquǎncè com als seus successors immediats (els seus fills Vaig donarāotáomògāo (彫陶莫皋) (31 a. C.-20 a. C.), Qiěmíxū (且麋胥) (20 a. C.-12 a. C.) i Qiěmòchē (且莫車) (12 a. C.–8 a. C.)) en les seues anotacions llegades, en el sobrenom de dōng xiōngnú (és dir, els xiongnu de l'est). No obstant, la continuïtat perpetuada de la comunitat xiongnu just al sur del riu Groc, ocupant majoritàriament la regió del Ordos i algunes de les comarques més amenaçades en la regió del noreste, va conduir a una nova nomenclatura lligada als xiongnu, esta volta diferenciant-se clarament entre els nán xiōngnú (南匈奴) o "xiongnu del sur" i els běi xiōngnú (北匈奴), o "'xiongnu del nort". Els primers, feyen referència a les terres en les que s'assentaven Jīhóuquǎncè i els seus successors, els qui varen mantindre en tot moment una postura de colaboració i certa independència inicial front al govern Hàn.[48]
En el Hòu Hàn Shū (後漢書), se nos detalla al complet el destí posterior de les noves demarcació dels xiongnu, encara que en realitat la major part de l'informació estajada en el capítul 89 (biografia dels nán xiōngnú) fa un anàlisis exhaustiu del destí dels xiongnu del sur, mentres que els seus germans lluntans i separats en el nort a penes reben alguns comentaris sobre la seua negativa a sometre's a Hàn i les contínues crisis sofrides fins a la greu derrota a mans dels xiānbēi i l'última resistència oferida per un grupúsculo acaudillado pel misteriós Běi Chányú (北單于), front a les tropes de Dòu Xiàn (窦宪), en el 89 d.C. Esta última victòria hàn ha segut senyalada per diferents sinólogos i autors europeus com l'última gran victòria d'armes de la dinastia Hàn contra les hordes xiongnu.
Cal destacar que el poder ya reduït i "assimilat" dels xiongnu acantonats al sur, va tindre una série de vicissituts en les que podem trobar una gran predisposició al servici del Húangdì, mentres que en no poques ocasions, una part de la elite i la societat xiongnu va mostrar el seu rebuig i el seu desig d'independència del govern Hàn. Esta tendència es pot observar fàcilment en un dels Chányú citats per Ban Gu, Nángzhīyásī (囊知牙斯)[49] (8 a. C. - 13 d. C.), quart fill de Jīhóuquǎncè. Este últim Chányú se situa ya cronològicament en el marc de l'usurpació realisada per Wáng Mǎng (王莽), en la consegüent instauració de la seua pròpia dinastia, la dinastia Xīn (新), reinante entre 9 i 23 d.C. Des del començ del govern i el control del llegítim tro Hàn, els xiongnu havien observat en equidistància la greu situació política vixcuda en l'Estat Hàn, per lo que varen sostindre una sòrt d'opinions entre les que permaneixia, com sempre, el vell anhel general d'independència política, mentres que un atre sector advocava per lluitar contra el usurpador, argumentant la defensa de la llegitimitat Hàn, lo que al mateix temps els garantisava la llibertat de moviment, protegint-los davant qualsevol canvi de rol polític que es traduïra en el regrés de la dinastia llegítima (és dir, cobrint-se les esquenes davant el bando llegítim Hàn, davant una hipotètica derrota del usurpador).
En mig d'estes cavilaciones, Wáng Mǎng ya sospitava d'una possible negativa dels xiongnu a la seua sumissió, per lo que per a evitar un possible tumult que amenaçara el control del nort, va intentar sometre als xiongnu, en primera instància en sotils trampes, com l'idea de fer-los entrega d'un fals sagell imperial. No obstant, alguns dels més estrets colaboradors de Nángzhīyásī conseguiran advertir-li de l'engany, aconsellant-li en última instància desoír i adoptar una actitut ambigua davant el usurpador. Wáng Mǎng no es donarà per vençut, per lo que despuix del fracàs inicial, passarà a la cridada directa a alguns dels membres de la elite xiongnu, en un intent de debilitar la posició del Chányú i obligar-li a prestar-li la seua sumissió incondicional. Esta artimaña provocarà l'efecte contrari, quan s'atrevixca a alçar consecutivament fins a a tres Chányú contraris al llegítim sobirà xiongnu: un primer intent realisat en un germà menor de Nángzhīyásī, Xián (鹹), que serà nomenat Xiào Chányú (孝單于). Titulatura i càrrec que només aplegaria a ocupar per un periodo curt de temps (11-13 d.C.) fins a la seua eixecució decretada per Wáng Mǎng. Un segon i tercer intent serà protagonisat per mig dels germans Zhù (助) i Dēng (登), als que nomenaria en la titulatura de Shùn Chányú (順單于). Mentres que Zhù ocuparia el lloc únicament uns mesos en l'11 d.C., el seu germà Dēng a penes aplegaria a superar-li en el càrrec, ocupant la titulatura entre 11 i 12 d.C. Llògicament, l'inestabilitat en l'intent d'erosió de la sobirania xiongnu per Wáng Mǎng delatava al mateix temps la pròpia debilitat i fragilitat que mantenia el seu govern usurpador. Un intent d'erosió que es va complicar encara més en la fugida del pare dels dos candidats a la cort de Nángzhīyásī, lo que llegitimava en sum dret les prerrogatives i poder del Chányú, front als porritos polítics de Wáng Mǎng. cal senyalar que encara sent utilisats pel usurpador, la sòrt seria benévola en Xiàn, puix va ser readmés en territori xiongnu, obtenint una promoció entre l'èlit i conseguint ser acceptat per l'agraviat Nángzhīyásī com el seu successor directe (a partir de 18 d. C.). Una successió inèdita i eficient que ajudava a llimar qualsevol confrontació o revengisme que pogueren albergar algunes de les faccions utilisades en el seu dia per Wáng Mǎng, al mateix temps que en este gest evitava qualsevol mala reacció o atac justificat pel usurpador.
Si ya abans persistia en el seu intent de socavar definitivament l'unitat xiongnu, Wang Máng tornarà novament a l'atac, esta volta utilisant taimadamente a un dels membres de l'èlit xiongnu que permaneixia amagat: Xūbo Dāng (須卜當). Despuix de la mort de Xiàn, el seu germà Yú (輿) va ser seleccionat com el nou Chányú successor (18 d.C.–46 d.C.), complint en el desig inicial de Nángzhīyásī i donant solidea a la llínea hereditària, reconeixent aixina al seu antic valedor. En mig de tots estos canvis de direcció, Wáng Mǎng va poder arrestar a alguns membres de la elite dels Xūbo (須卜), entre ells al propi Xūbo Dāng i a la seua família, aprofitant esta última ascensió per a proclamar-li com el llegítim Chányú, en la titulatura Xūbo Chányú (須卜單于). Este nou intent serà més exitós que els anteriors, fent que el pretenent ocupara el seu lloc durant un temps més prolongat (entre 18 i 21 d.C.), sent, no obstant, condenat al fracàs de la mateixa manera que els anteriors. Per a esta época, les forces de Wang Máng es trobaven ya clarament en desventaja i la derrota amenaçava dia a dia el seu govern illegítim. Finalment, la xìng de Hàn, liderada pel príncip Liú Xuán (劉玄) i, pel seu cosí tercer, el príncip Liú Xiù (劉秀) (abdós descendents en sèptim grau del sext Húangdì Liú Qǐ (劉啟)), va conseguir esclafar-li tan sol dos anys despuix (23 d.C.), just quan encara estava fent plans de conquista i subordinació dels xiongnu i intentava establir llaços matrimonials en alguns dels membres de la família Xūbo. Per la seua banda, tant el pretés Chányú, com la seua notòria mare i el restant de l'èlit i partidaris contraris a Yú com Chányú, varen ser eixecutats, cessant-se de facto este greu periodo d'hostilitat oberta entre els xiongnu i la dinastia instaurada per Wang Máng. L'actitut mostrada pels líders en contra dels desijos del usurpador, tindria els seus efectes positius en la política desplegada des de la reinstaurada dinastia Hàn (23-220 d.C.), garantisant-se la llínea hereditària llegítima des de Yú[50] i succeint-se una série de sobirans, que en no poques ocasions varen prestar servici actiu a Luoyang.
La posició incontestable de Yú li duria en determinat moment a poder regodearse i fer-se vore com un verdader regenerador i poderós líder, en semblança a la llabor oferida i protagonisada pel casi mític fundador de la confederació, Mòdùn. Esta posició va fer que inclús s'atrevira a impondre el propi Chányú despuix de la seua mort, recaent la responsabilitat en el fill major del Chányú encara reinante: Wūdádīhóu (烏達鞮侯) (46 d.C.), el qual solament va viure uns mesos abans de morir i va ser succeït pel seu germà Púnú (蒲奴) (46 d.C.–46 d.C./?). Esta mida no va ser acceptada per molts membres de la família ni per una part de la societat, que no va tardar en aupar despuix de la mort de Yú al principal cabecilla de la negativa a Púnú: Bi (比),[51] un atre integrant de la família gobernant ya que era un fill segundón de Nángzhīyásī. Tan sol dos anys despuix de la pujada al tro dels xiongnu, Púnú va ser derrocat. A pesar de que este colp d'Estat impost per Bì va tindre suficient vigència com per a sostindre's en el poder durant varis anys (48-56 d.C.), el seu eixemple va donar com a conseqüència una llarga cadena de governants ineficaços, en oposicions en el sí de les èlits i en més d'una ingerència Hàn a l'hora d'acceptar o rebujar el nou candidat al tro del Chányú.
Per la seua banda, les relacions cuasi tributàries que ya s'havien establit en época de Jīhóuquǎncè, varen donar el seu segon pas natural en Bì, quan este va accedir a sometre's de facto com un chén, dins de la pròpia demarcació territorial Hàn, acceptant ser inclús supervisat pels alts mandos governamentals, encara que reivindicant el control i superioritat llegal entre els xiongnu com Chányú, aixina com la perpetuïtat dels seus càrrecs i la seua llínea hereditària. Un sacrifici comés per la gran necessitat de trobar un respal decisiu que li ajudara a sostindre la seua llegitimitat entre tots els grups de poder xiongnu, al mateix temps que servira com a respal davant l'agressió de vàries hordes nómades de l'est que amenaçaven en sometre els seus territoris. Tot això contava ademés en el respal llegal i l'estatus que li oferia davant qualsevol pretensió alçada pels grups xiongnu del nort. Este pas polític va ser l'últim esclavó que separava als xiongnu del sur de ser tractats com un territori semiindependiente, en llegitimitat pròpia, a ser reconvertits en una demarcació política i divisòria de l'Estat Hàn. De fet, aplegarien a ser reinstalados en vàries de les comandància de la frontera, evitant aixina qualsevol problemàtica davant tota la comunitat aglutinada. Encara en tot, estes mides no varen fer que l'identitat xiongnu i el seu organigrama polític desaparegueren en modo algun, mantenint-se encara en l'intent de sinificación promogut des de Luoyang. Este nou modo de vida no tardaria en dur més d'un conflicte entre la població sedentaria i els xiongnu, per lo que durant la seua residència al sur, ya en territori hàn, una part dels xiongnu varen recolzar en múltiples ocasions algunes de les més violentes invasions organisades per les hordes hostils del nort, com l'ocorreguda en 94 d.C., en l'acceptació del Chányú Ānguó (安國) (93-94) per a unir les seues forces en els xiongnu del nort, promovent una rebelió a gran escala. Tal i com ya senyalem anteriorment, la dualitat política i cultural dels xiongnu va acabar per decantar la balança cap a la confrontació, succeint-se les hostilitats entre els xiongnu del sur i la dinastia Hàn pràcticament fins al final de l'existència de la pròpia dinastia. Anys despuix, cap a 188, el llegítim Chányú Qiāngqú (羌渠) (179–188) seria assessinat per alguns dels seus seguidors, acusat d'una excessiva celosia en la colaboració en el govern Hàn, que incloïa l'enviament de tropes per a sofocar algunes de les rebelions sorgides en Hebei. El fill d'este últim, Wūfúluō (於扶羅) (188–195), va intentar succeir-li i pacificar els ànims en el sí de la comunitat, sent respost en un derrocament de la mateixa facció contrària al govern Hàn. Pese a la humillante expulsió del seu llegítim tro, Wūfúluō va conseguir viajar fins a la capital, Luoyang, a on va intentar obtindre el respal decisiu de la cort. Una cort que, precisament en este moment, es trobava esguitada per una cadena de conflictes i rivalitats entre faccions, veent-se obligat a desplaçar-se en els seus correligionaris fins a territori segur, entorn a Pingyang, en l'actual Shanxi. Cap a l'any 195 falliria, sent succeït pel seu germà Hūchúquán (呼廚泉) (195-216).
En un primer moment, ningú podia imaginar-se que este últim Chányú anava a ser l'últim sobirà xiongnu llegítim. No obstant, els grups xiongnu dins del territori hàn havien demostrat la seua perillositat i greu inestabilitat, podent convertir-se en una amenaça directa des de dins, de manera que des de l'exili obligat de Wūfúluō ya solament es va acceptar el mandat directe sobre els xiongnu en territori Hàn, a mans d'un delegat directe de la cort: tal individu eixerciria el control directe dels sempre actius xiongnu, al mateix temps que s'acceptava i tolerava l'existència exiliada tant de Wūfúluō com del seu germà Hūchúquán com els Chányú llegítims. El Hòu Hàn Shū senyala com a protagoniste d'esta tasca al citat Lǎo Wáng (老王), que va governar de facto als xiongnu fins a l'ascensió d'Hūchúquán.
Una volta confirmat el govern com Chányú, el pas natural era clar: el regrés a la llar i la seua llabor activa succeint a l'anterior delegat impost pel govern Hàn, Lào Wáng. La resposta de Luoyang va ser ben distinta: en tot moment va permanéixer pràcticament com a rehé en la cort de l'Estat, mentres que des de la capital i les principals demarcació es delegaven a varis oficials per a controlar als xiongnu. D'esta manera, va eixercir fins al final dels seus dies (216 d.C.) com a presoner polític, ostentant únicament el càrrec de Chányú a títul honorari, mentres que el nou senyor del nort, el general Cáo Cāo (曹操), conseguia sometre per la força tots els territoris que varen integrar en el seu dia la pròpia dinastia Hàn. Al mateix temps, Cáo Cāo va tindre la suficient sagacitat i visió política com per a colpejar justament en la part més dèbil de l'organigrama xiongnu: va realisar una nova subdivisió de totes les principals branques que residien en territori Hàn, creant fins a cinc subdivisions (esquerra, dreta, sur, nort i centre), en lo que debilitava fatalmente una de les grans bases del poder xiongnu, que passava per ser l'unió de les diferents èlits i famílies sobiranes, actuant com un únic cos. Per a evitar qualsevol convulsió o resposta massa impredictible pels xiongnu, Cáo Cāo va esperar fins a la mort d'Hūchúquán, en 216 d.C., per a efectuar el pla determinat. S'arruïnava en això la tan costosa i perseguida unió xiongnu dins del propi territori Hàn. La llabor desplegada per varis dels Chányú es va vore condenada el fracàs, diluint-se en una sòrt de divisions que, si ben no varen despreciar ni varen oblidar el seu passat i linajes, sí varen vore minvar la seua activitat i importància dins del nou govern de la dinastia (Wèi (魏), reinante entre 220 i 265 d.C.) establida per Cáo Cāo i instaurada pel seu fill Cáo Pī (曹丕) (220-226), el qual va depondre a l'últim Húangdì Hàn Liú Xié (劉協) (189-220) i s'auto-va proclamar emperador poc despuix de la mort del seu pare (220), i en gran part de la dinastia successora i instaurada per Sīmǎ Yán (司馬炎) (265-290), la coneguda dinastia Xī Jìn (西晉), entre 265 i 311 d.C.. Caldria esperar fins als últims anys de gran descontrol, crisis i rivalitat política en la dinastia Xī Jìn per a que els xiongnu es convertiren en protagonistes polítics de primer nivell en el nort de China.
El resorgir dels xiongnu i la seua inclusió dins dels Wǔ Hú (五胡)
[editar | editar còdic]
Els anys de guerra civil devastadora sostinguts primer per Cáo Cāo i els seus successors, junt en els anys d'intent de pacificació global dirigits per Sīmǎ Yán i la seua inaugurada dinastia, havien deixat una chafada palpable de profunts danys tant en el teixit econòmic, com en l'estabilitat política i l'integritat del propi poble, junt en gran part de l'organigrama de funcionaris, èlits i càrrecs estatals. No obstant, l'época compresa entre 220 i 311 supon una época de transició: en mig de la crisis d'una dinastia fallanca despuix d'una atra, se succeiran excelents oportunitats úniques per a diferents personages, que faran increibles gestes i impredictibles plans polítics, com els que varen dur a vàries de les branques ètniques conegudes entre els Wǔ Hú (五胡), a instaurar per primera volta des de la dinastia Zhōo (周),[52] un govern exógeno a la comunitat sedentaria chinenca. La terminologia Wǔ Hú ha segut comunament traduïda de forma general pels autors europeus i molts sinólogos, com "Cinc Bàrbars", fent referència a la composició ètnica d'esta agrupació basada en la presència dels xiongnu, els jié (羯), els xiānbēi, els dī (氐) i els qiāng (羌). La terminologia Wǔ Hú va ser creada i plasmada per primera volta en la famosa obra Shíliù Guó Chūnqiū (十六國春秋),[53] elaborada en el sigle VI d.C., és dir, casi dos sigles despuix dels acontenyiments narrats.
Cal senyalar que al mateix temps el terme hú (胡) no ha segut correctament interpretat per la majoria d'autors europeus, tendint fàcilment a catalogar-ho com "bàrbar", quan la seua funció etimològica dista d'indicar no tant la seua identitat cultural atrassada o inferior o com a element despectiu, sino la seua ubicació geogràfica concreta: d'esta manera, 胡 funciona no en la càrrega etimològica del terme "bàrbar" grecolatino, sino com un caràcter que adopta una funció de etnónimo, indicant l'ubicació concreta dels estrats ètnics aludits (en este cas, sempre en relació al noroest del món conegut). De fet, el caràcter hú s'aplica indiscriminadament a personages o dignatarios aplegats d'Estats situats en l'Àsia Central i que han segut lligats a cultures com la sogdiana (és dir, purament una cultura lligada al món iranio). No obstant, en este cas específic i únic a diferència de l'us normalisat en el caràcter 胡, nos trobem davant un us ya més lligat cap a l'alusió forànea, estrangera o aliena a la població nativa. D'esta manera, dins del conglomerat dels Wǔ Hú, podem trobar-nos des de grups nómades, fins a grups semi-nómades o poblacions forànees assimilades dins del territori sínico i sinizadas, com el cas dels propis xiongnu. Al mateix temps, en este conglomerat hi ha grups que se situen molt alluntats de la seua àrea d'orige: est és el cas d'alguns grupúsculos xiānbēi, originats en les regions del noreste, pero desplaçades cada volta més progressivament cap al noroest, intentant aplegar a les codiciades regions del Ordos, i inclús movent-se fins a alcançar el altiplano tibetà, com va ocórrer en la comunitat emigrada de Mùróng Tǔyùhún (慕容吐谷渾), fundadora de l'estat de Tǔyùhún (吐谷渾).
L'inestabilitat política que va caracterisar el periodo ya senyalat entre 220 i 311, va fer que molts grups acaudillados per elites sobiranes d'estes cinc branques pogueren trobar terres a on instalar-se, sent en un principi les demarcació més castigades i aïllades del poder menguante de Luoyang: és dir, entorn a les comandància i províncies del nort. A diferència de les atres branques ètniques citades, els xiongnu partien ya en ventaja prèvia, pel seu assentament dins de les regions i circumscripcions chinenques, per lo que varen aprofitar l'oportunitat que els brindava la guerra dels Bā Wáng Zhī Luàn (八王之乱).[54] Conscient de la necessitat de reafirmar la seua posició si volia evitar el risc de ser depost del seu càrrec, o vore's immers en la guerra civil que ya s'havia cobrat un bon número de víctimes entre la pròpia comunitat xiongnu, Liú Yuān (劉淵) (304-310), un fill del Túqí Wáng (屠耆王)[55] Liú Bào (刘豹) i net del penúltim Chányú reinante, Wūfuluó, va aglutinar als seus seguidors i va començar a estendre la seua autoritat, aprofitant el buit de poder i la llegitimitat, utilisant i valent-se dels càrrecs que ya mantenia en representació del govern Jìn, al mateix temps que reivindicava el seu supòsit linaje i conexió tant en els seus propis ancestros i inclús en la seua ascendència Hàn, tal i com va demostrar en la titulatura adoptada per a la nova dinastia imposta: Hàn (漢), establida en 304 d.C.[56] Un dels aspectes a tindre en conte a l'hora de valorar la verdadera naturalea d'este Estat, és la de comprendre i analisar esta época com una de les époques de major mestiçage vixcudes en l'història chinenca: parlem de constants moviments ètnics, múltiples enllaços matrimonials entre la població sedentaria i la nómada i grans intercanvis culturals, que conduïen en la majoria de casos a la creació de noves identitats ètniques i noves èlits que regirien durant sigles partix de l'escenari polític norteño (tal i com és el cas dels paradigmàtics Tàbá (拓拔), també coneguts com Tuoba o Taγbač, un dels xìng (姓) (clan) més puixants dels Xiānbēi, que, liderats per Tàbá Iīlú (拓跋 猗盧),[57] varen establir primer el Ducado (310) i després el Principat de Dài (代) (315), en capital en Shènglè (盛樂) (40 quilómetros al sur d'Hohhot, Mongòlia Interior), ciutat que havia segut conquistada i colonisada un sigle abans per Tàbá Lìwéi (拓拔力微)
(219-277), el primer líder del xìng (clan) Tàbá) i yayo de Tàbá Iīlú). Contant en este últim aspecte, no és adequat calificar a este Estat com un ent totalment xiongnu, ya que en el seu major partix la població sedentaria hàn va aplegar a mantindre un important estatus, sense contar en grups ètnics provinents dels Wǔ Hú que varen trobar refugi en un primer moment de caos i confusió en l'Estat alçat per Liú Yuān. Un d'estos personages seria, a la postre, un atre dels grans actors de la política nortenya: el general jié Shí Lēi (石勒). En un Estat reforçat per constants onades de refugiats, una autoritat impossible de ser contestada pel deteriorat govern Jìn i una zona de control estratègica que li permetia conquistar en relativa facilitat tota la regió a on es trobava justament la capital Jìn, junt en atres importants ciutats com Chang'an, Liú Yuān va alcançar no solament la ya pretesa llibertat i resurrecció "xiongnu", sino que inclús va donar el primer pas per a la defunció política de la dinastia Jìn i per a arruïnar el somi de renovació chinenca que s'havia perdut ya casi un sigle abans, en la finalitat de la dinastia Hàn. La xìng dels Sīmǎ no va tindre en cap moment un respal sério al seu intent de contraatac a l'alvanç dels hú, ya que ni tan sols podia en este moment certificar una sobirania incontestable entre els territoris que encara intentava controlar per a la seua causa,[58] mentres que varis dels comandants més capaços no efectuaven alvanç algun. No és d'estranyar que, ya per a l'any 311 caiguera la mateixa Luoyang (a on el Húangdì Sīmǎ Chì (司馬 熾) (307-311) va ser capturat per les forces de Liú Cōng (劉聰) (310–318), fill i successor de Liú Yuān) i marcara l'inici d'una nova época i dinastia: l'era dels Shíliù Guó (十六國) i obligava a la xìng dels Sīmǎ, encapçalada per Sīmǎ Ruì (司馬睿) (317-323), a replegar-se al sur, buscant l'abric del Yangtzé, a on varen mantindre els territoris en nom de la dinastia Jìn fins a 420 d.C. Esta última prolongació de la dinastia ha segut nomenada en el seu defecte com a Dōng Jìn (東晉),[59] diferenciant-la d'esta manera del seu anterior periodo fins al replec al sur.
La pren de Luoyang (311) es va realisar just despuix de la mort de Liú Yuān (310) i l'ascensió del seu fill i hereu, Liú Cōng. Líder autoritari i d'esperit combatiu, Liú Cōng va buscar en tot moment culminar la tasca que havia començat el seu pare, encarregant a varis dels seus millors generals que sitiaren i conquistaren de forma definitiva el principal foc de resistència Jìn en el nort, Luoyang. Una volta conseguida la magna tasca, Liú Cōng va buscar capturar ya de forma decisiva l'últim foc de poder que els restava a la dinastia Jìn en el nort: justament l'antiga capital hàn de Chang'an que en este moment es trobava ya en un estat d'alvançada ruïna, sent paradòxicament el centre de control actiu del dèbil sobirà Jìn, Sīmǎ Yè (司馬鄴) (313-316), al que va eixecutar temps despuix (318 d.C.). cal senyalar que ya anteriorment, com s'havia mencionat, Liú Cōng havia conseguit capturar al seu antecessor en el càrrec, Sīmǎ Chì, despuix de la captura de Luoyang, decretant de la mateixa manera la seua eixecució posterior (313 d.C.). Temps difícils i de gran turbulència, com demostra la captura i eixecució de fins a dos Húangdì de la llegítima dinastia. Despuix d'este últim colp d'efecte, la nova capital triada per a acollir el flamant Estat de Hàn Zhào va ser la anquilosada i casi destruïda Chang'an, prenent al mateix temps una nova denominació ya durant el govern de Liú Yào (劉曜), que va ser reconeguda únicament com Zhào (趙) a partir de 319 d.C. Despuix d'esta última modificació del sobirà, es mostrava clarament un distanciament cap a una vinculació més directa en la tradició chinenca, mentres que es reafirmava una oposició prou contundent a mans de varis dels subalternos que en el seu dia varen servir baix els governs de Liú Yuān i Liú Cōng. Liu Cong va morir en l'estiu de 318 i el seu fill Liú Càn (劉粲) (318-319) va ascendir al tro. El comandant de major renom i més poder dins del nou Estat era l'èpica figura de Shí Lēi. Antic esclau, reconegut líder i un dels conquistadors de la prestigiosa Luoyang, s'havia convertit durant anys en el principal braç ejecutor de l'Estat. Sense contar en la valia i reputació que ya tenia prèviament en posar-se al servici de Liú Yuān, acompanyat de múltiples bandes de seguidors. En 319, Liú Càn observant com amenaçava l'aument de poder de Shí Lēi i va intentar detindre-ho, no obstant va ser assessinat per un colp palatí a on després es va massacrar a casi tot la xìng de Liú. Liú Yào (劉曜) (319-329, fill del príncip Liú Lü, primer de Liú Yuān) reclamaria el tro, pero Han Zhao no seria lo que era despuix de la mort de Liú Càn. Per a l'any 329, el distanciament impost entre Chang'an i Shí Lēi, junt en els atacs d'atres països veïns i l'amenaça de represàlies i contraatacs dels Jìn des del sur, va acabar en el somi de Liú Yuān, sent engolguda per l'Estat instaurat pel seu antic servidor, Shí Lēi, que era cridat també Zhào (趙).[60] En una batalla decisiva a principis de 329, Shí Lēi va capturar i va eixecutar a Liú Yào. Els fills d'este últim, Liú Xī (劉熙) (successor del seu pare) i Liú Yìn (劉胤), varen continuar resistint durant casi un any per a després ser finalment eixecutats, per órdens de Shí Lēi. D'esta manera, l'estat d'Han Zhao va caure més vesprada eixe any. El primer intent de base estatal xiongnu havia fracassat, pero no seria l'últim.
Durant varis anys fins a la reunificación de la dinastia Wèi (魏) (entre 385 i 535 d.C.), se succeirien fins a dos intents breus i igualment agranats per atres països enemics. El segon intent va ser organisat per l'únic membre supervivent d'una branca nómada identificada en els xiongnu, els tuěfú (鐵弗). Este grup ètnic mantindria un cert control regional heretat de generació en generació a partir d'un ancestro lligat als xiongnu del sur, el citat Liú Qùbēi (劉去卑) (260-272), qui era fill segon del penúltim Chányú reinante, Wūfuluó, germà menor del Túqí Wáng Liú Bào i, per tant, tio patern de Liú Yuān d'Han Zhao. Des de finals del sigle III d.C., els tuěfú haurien tingut la suficient estabilitat i seguritat de prosperar i perpetuar la seua llínea, fins a l'expansió aplegada des de l'est a mans dels taγbač.[61] L'enèrgic i llegendari fundador de la dinastia Wèi, Tàbá Guī (拓拔珪) (descendent en quint o sext grau de Tàbá Lìwéi), va fer aniquilar a gran part de l'horda tuěfú, acabant inclús en casi la totalitat de la família d'un jove i vengativo Liú Bóbó (劉勃勃) (407-425). Contra tot pronòstic, Liú Bóbó va conseguir escapar a l'envestiment taγbač i, encara més, va fundar el seu propi Estat i dinastia, naixent aixina el segon Estat adscrit als xiongnu, Xià (夏). Fins al final de la seua vida (425), cap dels països circumdants va poder acabar en l'estabilitat imposta a colp d'espasa per Liú Bóbó, sent succeït poc despuix pels seus poc capacitats descendents, que varen terminar per arruïnar el llegat del seu ancestro i varen caure finalment preses de l'ambició taγbač.
El tercer i últim intente restant d'independència i paper destacat dels xiongnu va vindre per obra de Jǔqú Méngxùn (沮渠蒙遜) (401-433), membre d'una atra de les branques nómades identificades en els xiongnu, els jǔqú (沮渠). En el seu cas, la situació estratègica entorn a l'extrem noroest dels antics dominis Jìn feya presagiar una possible estabilitat i permanència duradora, que no va aplegar a forjar-se per la contínua lluita sostinguda en atres grups nómades aplegats a l'escenari (com el cas dels tūfà (禿髮), junt en la resistència oferida per grups chinencs que intentaven proclamar la seua independència de facto i control en la província de Liáng (dirigits per la shì dels Li (李), condenant les activitats i el total dels esforços de Jǔqú Méngxùn a una contínua llabor de defensa, atac i reconstrucció front als seus voraços enemics en les fronteres, en un intent de consolidar el autoproclamado Estat de Běi Liáng (北涼). Despuix de la seua mort (433), l'estabilitat de l'Estat era tal que el seu successor Jǔqú Mùjiān (沮渠牧犍) (433-439) a penes va poder resistir l'espente d'uns taγbač, resolts a sometre tot el nort de China. Lo cert és que despuix de la caiguda de Xià (431), l'únic Estat que restava ya per sometre tot el nort de China era justament el de Běi Liáng, tasca que no va tardar en abordar el segon i no menys insigne sobirà Wèi, Tàbá Dào (拓拔燾) (423-452). La potència i prestigi taγbač era de tal calibre, que varen aplegar inclús a capturar en vida i mantindre baix arrest en la capital Wèi (Pingcheng) a Jǔqú Mùjiān, sent eixecutat anys despuix, víctima d'una intriga palatina (447 d.C.). Alguns dels familiars que varen escapar en vida fòra de Wèi, varen intentar prorrogar la seua independència i govern, establint-se audazmente en l'actual conca del Tarim, a on Jǔqú Wúhuì (沮渠無諱) (442-444) va intentar establir un nou Estat a costa d'alguns presents entorn a la Ruta de la Seda. Este intent va fracassar en gran mida per la falta de respal i llegitimitat suficients com per a impondre la seua autoritat, al mateix temps que la lluita encarniçada que va sostindre contra alguns pròfucs chinencs que també varen intentar establir un conat d'Estat hereditari (pròfucs com l'antic general de Xī Liáng (西涼), Táng Qì (唐契). Finalment, pels escassos respals, l'últim representant dels jǔqú, Jǔqú Ānzhōo (沮渠安周) (444-460), va acabar sent eixecutat cap a 460 d.C. a mans dels róurán (柔然), un atre dels xìng (姓) (clan) dels Xiānbēi, els qui des de 402 posseïen el control efectiu de tota la estepa oriental i ambicionaban sometre justament una de les regions més importants en la Ruta de la Seda, Gāochāng (高昌), l'últim reducte de poder dels jǔqú. Es donava aixina per conclós l'últim intent d'edificació estatal protagonisat per una branca nómada relacionada en els xiongnu.
El destí posterior de la major part de les branques xiongnu va ser el de l'assimilació, integració i mestiçage entre les diverses branques nómades circumdants en el nort de China, al mateix temps que el terme xiongnu va ser abandonat progressivament en els texts chinencs a favor d'una major presència del etnónimo xiānbēi (鮮卑), consumant-se el canvi de rol determinant en la estepa oriental que s'havia començat ya sigles abans en la derrota i decadència dels xiongnu del nort a mans dels xianbei.
Teories entorn a l'identificació etnolingüística dels xiongnu
[editar | editar còdic]Alguns autors defenen un possible orige entorn a un estrat etnolingüístico iranio. Un dels grans adalides d'esta identificació és justament una autoritat reconeguda en el camp de l'orientalisme, Harold Walter Bailey. L'autor calibrava una revisió exhaustiva d'alguns dels noms xiongnu citats per les fonts chinenques en el sigle II a.C., adjudicant-los una provable identitat irania. Idea que és recolzada per turcólogos de la talla d'Henryk Jankowski, al mateix temps que uns atres, com Christopher I. Beckwith, senyalen que inclús els noms xiongnu podrien ser cognados de branques llingüístiques escitas, sakas i sogdianas, corresponent-se d'esta manera en una variant llingüística irania. Beckwith afig que és provable que l'estrat inicial xiongnu poguera contindre certa influència directa escita a l'inici, quan a penes conformaven una bù que lluitava per una expansió directa en mig d'atres rivals i més poderoses, prenent d'esta manera un punt de partida basat en el model de sobirania i organisació iranios. Atres autors reconeguts, com János Harmatta, han aplegat a afirmar que algunes de les bù i títuls citats en les fonts chinenques en relació en els xiongnu, estan directament relacionats en la terminologia irania, explicant-se d'esta manera les complexes titulaturas aportades seguint la transcripció chinenca de l'época, al mateix temps que sosté la possibilitat de la presència d'una branca llingüística irania oriental entre una part significativa de les bù dels xiongnu. No en va, algunes de les terminologia adscrites als xiongnu guarden, en múltiples ocasions, una estreta relació en les nomenclatures wusun, sent estos últims uns dels grups adscrits tradicionalment al món iranio per una part important d'acadèmics. Sense contar en el fet de la presència activa d'una part significativa de les bù conquistades als yuèzhī, el principal grup identificat unànimement com a pertanyent a la branca irania.
Una segona teoria que ha guanyat grans adeptes és l'identificació directa dels xiongnu com a pertanyents a un estrat etnolingüístico protomongol, fent-los posseïdors, per defecte, d'una llengua mongólica desapareguda, sent esta teoria defesa per autors com Denis Sinor o l'acadèmic mongol Ts. Baasansuren. Les últimes investigacions efectuades a lo llarc de l'actual Mongòlia, junt en importants descobriments realisats en l'actual Mongòlia Interior, han mostrat una enorme presència sobre gran part del territori mongol, lo que pot donar lloc a una vinculació més propenca en els estrats protomongoles que han segut identificats en múltiples ocasions, en branques com la dels dōnghú, el principal i primer enemic a batre en l'expansió xiongnu. La conquista i assimilació d'una part significativa de les bù dels derrotats dōnghú és més que inqüestionable: no obstant, no ho és tant el nivell de presència de les branques protomongolas en la confederació xiongnu, o si una part significativa de la mateixa tindria un lloc determinant en la confederació, valent-se de certes traces a priori superiors, com era el fet de constituir el primer poder en l'escala nómada en les estepas orientals, per davant inclús dels no menys poderosos yuèzhī. L'absència casi total de grafia o transcripcions, que puguen ajudar a una identificació en alguna branca llingüística protomongola posterior, tampoc ajuda a sostindre esta teoria en gran garantia, pese als respals d'acadèmics convençuts de la mateixa. A pesar d'això, és un alvertent que manté certa espenta entre un sector d'acadèmics russos fins a l'actualitat, sent un dels seus principals defensors ya en el seu dia el célebre Nikita Bichurin, qui considerava tant als xiongnu com als xianbei dos subgrups pertanyents a una mateixa família, preeminentemente la família protomongola. És significatiu al mateix temps cóm el mateix Činggis Qahan,[62] casi un mileni despuix, fa referència a un de les seues excelsos ancestros: el xiongnu Mòdùn.[63]
Una tercera teoria que també ha guanyat grans respals i partidaris, és la de senyalar una identificació més vertical, cap a un estrat etnolingüístico turc, destacant entre els seus defensors, acadèmics com H. Parker, Jean-Pierre Abel-Rémusat, Julius Klaproth, Kurakichi Shiratori, Gustaf John Ramstedt, Annemarie von Gabain i Omeljan Pritsak. Alguns d'estos autors sostenen no obstant diferències marcades a l'hora de catalogar el supost estrat inicial turc en els xiongnu: uns senyalen que la classe dominant podria consistir una elite proto-turca, mentres que la gran immensitat de bù disseminades a lo llarc de la estepa, estarien compostes per diferents demarcació ètniques i ramificacions nómades de diverses branques llingüístiques (és dir, podent existir en la mateixa estrats llingüístics iranios, proto-turcs, proto-mongoles, tunguses i inclús d'estrat sino-tibetano, entre atres). Atres veus dins d'esta teoria, defenen que provablement es configurara una confederació entorn a una elite proto-huna, que contenia un estrat clarament túrquico, seguint per defecte una atra de les grans polèmiques suscitades sobre identificació ètnica nómada, la de l'identificació huno-turca. Una de les claus de l'identitat xiongnu-turcs, ha partit en les últimes décades, en l'estudi intensiu d'una de les branques tribals més senyalades a l'hora d'adscriure una identitat proto-turca: la branca tribal ya citada anteriorment dels dīngling (丁零), posteriorment reconeguts com a gāochē (高車) i tèlēi (特勒). El principal problema a l'hora de relacionar o estudiar la relació d'estes branques tan alluntades i a sovint mal identificades en les fonts chinenques, radica que tant les seues costums, com les afirmacions sostingudes en les fonts chinenques, no enllacen necessàriament a estos últims de forma directa en els xiongnu: de fet, en les cròniques posteriors, els autors tendixen a utilisar térmens com xiongnu o xianbei no com a prova fefaent de la seua vinculació ètnica, sino com un terme paraigües per a fer una referència aproximada a la seua possible identificació ètnica. Tot això, contant en el fet de que segons la font consultada, l'orige o vinculació ètnica dels dīngling pot aplegar inclús a variar en el seu orige o detall. No obstant, els partidaris de la teoria xiongnu-turcs, va guanyant adeptes en els últims anys, encara que sense mantindre encara una solidea argumentativa que puga decantar la balança per a la pretesa identificació ètnica i llingüística dels xiongnu.
Una quarta teoria, va ser esbossada per un autor pioner en la polèmica de etnicidad xiongnu: Lajos Ligeti, va advertir de la possibilitat de que els xiongnu pogueren mantindre un estrat etnolingüístico yeniseico. Cap a començos del 1960, el celebrat sinólogo Edwin Pulleyblank, va anar ya el primer autor en expandir esta idea en certes evidències sólidamente argumentades. Una atra veu d'autoritat en la matèria, Alexander Vovin, reprendria l'argument de Pulleyblank, recolzant-se para això en la fonologia reconstruïda de l'antic chinenc impulsada per Starostin i Baxter, aixina com en la célebre frase jié estajada en el Jin Shu, pronunciada pel famós Shí Lēi, en el marc de la seua lluita contra Liú Yào (劉曜), cap al 328 d.C.[64] Una comparativa i estudi sumament perspicaz i complicat, tenint en conte la falta encara de proves i estudis per a relacionar el marc llingüístic dels xiongnu, en la branca yeniseica. A pesar d'això, no cal oblidar que la branca ètnica dels jié, va ser senyalada en les fonts com a pertanyent a l'àmbit cultural i polític xiongnu, lo que tampoc garantisa una enorme o notòria presència en la confederació en époques anteriors o en esta pròpia época en la que els xiongnu, s'han anat entrellaçant i mesclant ètnicament, des de la seua entrada en territori Hàn. Encara en tot, els últims estudis realisats pels defensors de la teoria yeniseica, propugnen per una major compatibildiad a l'hora de traduir la frase senyalada utilisant la gramàtica yeniseica, en lloc de la gramàtica turca aplicada tradicionalment. El propi Edwin Pulleyblank ya va aplegar a sostindre la possibilitat de que els títuls xiongnu, anaren originàriament térmens procedents de les regions del sur de Siberia, transmesos com a préstams llingüístics entre les comunitats proto-turques i proto-mongolas.
El polèmic víncul entre els xiongnu i els hunos
[editar | editar còdic]Des de que el famós orientaliste Joseph de Guignes (1721-1800) llançara la seua teoria de la "identificació etnolingüística xiongnu-hunos", este alvertent ha conseguit sumar en les seues files a un continuat número de sinólogos, acadèmics i orientalistes, que han calibrat esta opció com la més plausible a l'hora d'entendre l'abrupta arribada dels hunos a Europa, provinents justament de les estepas centrals. La teoria, llunt de ser una argumentació poc vàlida, tindria sentit tenint en conte les numeroses migracions transcontinentales realisades per no pocs pobles nómades, sent justament els escitas, pioners en esta pràctica tradicional.[65] Cap a la segona mitat del sigle XX atres autors varen començar a expressar el seu escepticisme cap a este enfocament tradicional, basant-se principalment en l'estudi de les fonts arqueològiques i paleoantropológicas. Per a alguns autors, com Otto Maenchen-Helfen, la relació hunos-xiongnu carix de sustente degut, en part, a la distància cronològica. Ademés, les proves de ADN realisades en els restants trobats en época huna tampoc han segut sumament decisius o determinants per a otorgar un punt favor de la teoria xiongnu-hunos. Les últimes anotacions en relació als xiongnu com a confederació o grup dirigit per una àmplia majoria de xiongnu són precisament les últimes campanyes dirigides per la dinastían Hàn cap a 89 d.C. i protagonisades, com ya senyalem anteriorment, pel célebre Dòu Xiàn (窦宪). Per tant, en esta barrera cronològica, de pràcticament casi tres sigles de duració fins a l'aparició dels hunos en sol europeu, una correlació ètnica directa entre xiongnu i hunos es antoja com una gran sobresimplificación.
Per una atra part, l'us argumentativo d'elements culturals, com els coneguts utensilis presents i atestats en época xiongnu, encara utilisats en época huna,[66] no prova directament que siga una correlació ètnica, ya que és provable que anara merament una adopció cultural d'atres grups que ya es trobaven en les estepas centrals o els extrems més occidentals de la estepa oriental, sent mantinguts durant generacions.
A pesar d'això, alguns autors han esgrimit importants contribucions en dilucidar este tema encara espinós, com el cas del francés Étienne de la Vaissière, qui ha mostrat en els seus últims estudis cóm certa carta enviada per un comerciant sogdiano relata l'invasió del nort de China pels xiongnu en la grafia γwn (xwn), i la referència en la traducció d'antics sutras buditas per un monge bactriano de la ciutat de Dunhuang, el qual va aplicar la paraula Hūņa per a referir-se als xiongnu. Per a este autor el víncul que unix als hunos en els xiongnu és de caràcter polític i no ètnic o llingüístic.[67] Christopher Atwood recolza esta postura i agrega que el sánscrito Hūņa és una transcripció de la paraula *Xoņa, la qual va ser escrita en chinenc antic durant la dinastia Han. També argumenta que esta referència va ser transmesa per comerciants grecs bactrianos a Europa, a on es va convertir en Ounnoi (Oúnnoi) i Huni en grec i llatí, respectivament.[68]
Vore també
[editar | editar còdic]- Rouran regne format dels supervivents de la campanya d'extermini del 93 d.C.
- Cultura de Karasuk
- Cultura de Ordos
- Modun
- Touman
- Huhanye
- Wang Zhaojun
- Zhizhi
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ La llengua chinenca ha tingut historicamente diferents etapes evolutives. No obstant, el binomi 匈奴 , apareix ya durant l'última etapa pre-imperial, coincidint encara en el denominat "chinenc antic" o "Old Chinese", tal i com és conegut pels sinólogos anglosaxons. Des del sigle passat, s'han propost diferents models de reconstrucció sobre la fonètica dels caràcters en les diferents etapes històriques. Potser un dels més recurrents entre els especialistes, és el desenrollat pels sinólogos Baxter i Sagart, més conegut com el sistema Baxter-Sagart, a on es propugna per esta última reconstrucció hipotètica sobre l'antiga pronunciació durant l'época pre-imperial i en els primers sigles de la dinastia Hàn.
- ↑ Entenem per guó, com la concepció chinenca tradicional per a senyalar a un Estat o un territori controlat per un líder o sobirà concret. La concepció "imperi" o "regne" és, a l'hora de catalogar als xiongnu, a sovint un error comú i perpetuat pels historiadors europeus, que no advertixen de la clara diferència entre este hanzi de complexa aplicació. De fet, guó pot figurar com el territori administrat per personages que guarden solament una autoritat nobiliaria (és dir, sense ser gobernant o "reis" a la manera occidental). El concepte "guó" d'esta manera, pot traduir-se aproximadament més neutralmente com un "Estat". Tampoc tenim concepte llegat pels propis xiongnu per al seu Estat, llevat la denominació donada en algunes ocasions a lo llarc de les fonts al Dà Guó Xiongnu (大國匈奴), que podem traduir com "Gran Estat dels Xiongnu".
- ↑ El concepte "bù" pot traduir-se en un concepte aproximat, com "secció". És traduït en ocasions de forma caprichosa com "tribu" per alguns autors europeus, encara que la concepció tribu comporta a no pocs equívocs sobre la seua adscripció eurocentrista i sense tindre en conte la naturalea complexa d'este hanzi, que pot variar la seua concepció i significat depenent del context en el que s'ubica en el marc dels texts. És per això que "secció" ha guanyat sancers entre no pocs sinólogos.
- ↑ Enllaç directe al text chinenc original: https://zh.wikisource.org/wiki/%E5%8F%B2%E8%A8%98/%E5%8D%B7110
- ↑ La titulatura composta Húangdì apareix en la major part dels texts dinàstics, abreviada en la seua forma "DÌ", podent-se traduir esta titulatura aproximadament com "Sobirà Emperador" o "Emperador Sobirà", sent esta última traducció la més utilisada en les traduccions europees. És comunament tractada com la concepció "emperador", seguint el model llatí. No obstant, tant la seua concepció com la naturalea del poder i els càrrecs diferixen en gran mida del model llatí.
- ↑ Dins de la fonètica atribuïda tradicionalment al hanzi 冒, s'observen fins a tres diferents tons, sent el to "mò", únicament utilisat en contades ocasions, com el present.
- ↑ Un tàizǐ és traduït en el sistema nobiliario clàssic chinenc com el "Excelso Fill" o el "Sublim Fill", és dir, com el hereu directe del sobirà o màxim dignatario d'un Estat exógeno. Aspecte este últim a tindre en conte, ya que parlem de térmens aplicats directament tant cap a la societat Hàn, com inclús a un lluntà país de la Ruta de la Seda. Un concepte, que ha segut a sovint traduït erròneament com "príncip" per no pocs autors europeus.
- ↑ La societat xiongnu era polígama, per lo que un Chányú podia tindre múltiples esposes, que eren nomenades en la titulatura Iānzhī.
- ↑ Les míngdí han segut interpretades de forma múltiple per diferents sinólogos i especialistes en el món nómada. No obstant, tots intenten senyalar en esta composició, com una alusió directa a les "fleches silbantes" que podem trobar en époques molt posteriors encara (com el cas dels mongoles). D'esta manera, hipotèticament les célebres fleches silbantes haurien segut creades per l'autoritari líder xiongnu.
- ↑ Hem decicido interpretar el ambigüo terme hòumǔ, que apareix en el text original, com una sòrt de "madrastra", encara que en el context general es pot traduir aproximadament com "mare posterior", en una alusió directa a una de les esposes en la que el seu pare s'hi havia desposado i mare del nou fill que amenaçava en ocupar el seu lloc com tàizǐ de la bù dels xiongnu.
- ↑ Els dàchénhan segut traduïts i entesos de forma molt diferent per diversos autors, podent trobar-se unes traduccions com "cortesanos", "ministres" o "lloctinents". No obstant, etimológicamente el hanzi chén ('臣) guarda certa problemàtica i ambigüitat a l'hora de ser entés, tenint en conte la seua flexibilitat i utilisació múltiple. A pesar d'això, en el següent fragment dàchén pot traduir-se aproximadament com "Gran Vasallo".
- ↑ Breu extracte traduït del text original (Shǐ Jì (史記), captítulo 110, Biografia dels Xiongnu): "...單于有太子名冒頓。後有所愛閼氏，生少子，而單于欲廢冒頓而立少子，乃使冒頓質於月氏。冒頓既質於月氏，而頭曼急擊月氏。月氏欲殺冒頓，冒頓盜其善馬，騎之亡歸。頭曼以為壯，令將萬騎。冒頓乃作為鳴鏑，習勒其騎射，令曰：「鳴鏑所射而不悉射者，斬之。」行獵鳥獸，有不射鳴鏑所射者，輒斬之。已而冒頓以鳴鏑自射其善馬，左右或不敢射者，冒頓立斬不射善馬者。居頃之，復以鳴鏑自射其愛妻，左右或頗恐，不敢射，冒頓又復斬之。居頃之，冒頓出獵，以鳴鏑射單于善馬，左右皆射之。於是冒頓知其左右皆可用。從其父單于頭曼獵，以鳴鏑射頭曼，其左右亦皆隨鳴鏑而射殺單于頭曼，遂盡誅其後母與弟及大臣不聽從者。冒頓自立為單于。...".
- ↑ De fet, el binomi dōng hu’’ es traduïx com "hu de l'este".
- ↑ La nomenclatura Wáng és traduïda de forma general com "Rei" o "Príncip" per no pocs autors europeus. No obstant, de la mateixa manera que atres térmens de gran flexibilitat en el vocabulari titular chinenc, Wáng pot ser traduïda de forma múltiple, sempre contant en el context en el que es troba el terme en qüestió. En este cas, la traducció més aproximada del terme pot ser entesa com "sobirà", sense que es dega entendre un organigrama de poder semblant al d'un "rei" al model europeu.
- ↑ Tal i com s'arreplega en l'informació del text original: "...後頃之，冒頓死，子稽粥立，號曰老上單于。...".
- ↑ "...後北服渾庾、屈射、丁零、鬲昆、薪犁之國。於是匈奴貴人大臣皆服，以冒頓單于為賢。...". Alvenc Qian assegura al mateix temps en esta última afirmació, que la part fonamental de l'estament nómada xiongnu va respalar la seua posició de forma contundent, tenint en conte la seua progressiva ascensió i domini absolut front a atres bù que podien amenaçar la superioritat xiongnu.
- ↑ De fet, les fonts nos senyalen de forma directa l'importància que la regió cardinal de l'est alcançava en la mentalitat i orde polític xiongnu. N'hi ha prou en citar que el mateix epicentre de la cort del Chányú es trobava, segons nos senyala Ban Gu, orientada cap a les regions orientals de Dai i Yanmen "...而單于庭直代、雲中..." (Han Shu, captíulo 94A, biografia dels xiongnu). Al mateix temps, Ban Gu indica inclús la presència dels sacrificis anuals en la confederació, també en esta part regional dels seus dominis, a la primera lluna (més) de cada any: "...歲正月，諸長小會單于庭，祠。...". Una celebració a la que acodix una part dels càrrecs. Una mostra més, com podem vore, de la gran importància de el ESTE per a la cultura i sacralidad xiongnu.
- ↑ Llògicament, els beneficis directes d'una política tan fructífera com era la concessió d'un héqīn, no es restringia únicament a les relacions en els governs i dinasties successives en el orbe chinenc, sino que ademés contem en atres enllaços i matrimonis organisats en diferents Estats i époques, sent una pràctica ya purament utilisada com a ferramenta per les diferents branques nómades de la estepa. No obstant, va anar justament en la tradició i política chinenca a on més es va impulsar esta ferramenta en ocasions de major vacile, problemàtica i desventaja, no sent des de després una opció viable o consecutiva en un periodo de temps indeterminat, sino solament visible en moments de major tensió i inestabilitat o be, com a via d'enllaç directe, per a controlar confederacions, branques tribals o vàries bù estratègiques per a la política chinenca.
- ↑ Ho citem ací en el seu nom de naiximent, a pesar de que en els texts és únicament senyalat pel seu titulatura despuix de fallir, podent ser fàcilment reconegut com a Gāozǔ (高祖), que es traduïx aproximadament com "Eminent Ancestro", "Elevat Ancestro".
- ↑ Tal i com es conta de forma abreviada, en la biografia dels xiongnu del Shǐ Jì: "...是時漢初定中國，徙韓王信於代，都馬邑。匈奴大攻圍馬邑，韓王信降匈奴。匈奴得信，因引兵南踰句注，攻太原，至晉陽下。高帝自將兵往擊之。...".
- ↑ El binomi jīngbīng es traduïx aproximadament com a “tropes [de] èlit”, sent el hanzi jīng el caràcter senyalat en el hanyu arcaic per a senyalar la "habilitat", "veterania" o "èlit" d'un determinat aspecte, mentres que el hanzi bīng pot ser traduït en vàries accepcions, entre elles la present de senyalar un contingent de l'eixèrcit.
- ↑ "...高帝先至平城，步兵未盡到，冒頓縱精兵四十萬騎圍高帝於白登，七日，漢兵中外不得相救餉..." (Shǐ Jì, volum 110).
- ↑ Xìng (姓) es traduïx en la cultura chinenca com una sòrt de "linaje" o "llínea dinàstica", per la qual s'establix un govern llegítim i baixe la mateixa se somet tot un conjunt de regions o un Estat mateix.
- ↑ El terme 家人 és traduït aproximadament com "persona de família" o "persona de la casa", sense que en cap moment s'especifique el rol, l'estatus o la verdadera relació de la chicona en el sobirà. Esta referència pot ser trobada en la breu biografia estajada en el Shǐ Jì, de Liu Jing: "...上竟不能遣長公主，而取家人子名為長公主，妻單于..." (Shǐ Jì, Volum 90, biografia de Liu Jing).
- ↑ També citats en diversos treballs occidentals com "xiongnu septentrionals" i "xiongnu meridionals", en una traducció lliteral dels térmens chinencs senyalats en les fonts.
- ↑ La nomenclatura Xīyù es pot traduir aproximadament com "Domini Occidental", sent ya des d'esta época un compost que seria utilisat durant sigles per a nomenar la regió en la que es repartien diversos guó de molt variada composició i naturalea política i cultural (de fet, allí va ser a on va trobar refugi una de les demarcació nómades espentades per l'alvanç xiongnu, els famosos wūsūn/烏孫). La primera referència als Dominis Occidentals trobada en les fonts chinenques, procedix dels capítuls estajats en el Han Shu (concretament, la biografia 96A i la 96B), que aúna i expandix les informacions ya prestades en el seu dia per Alvenc Qian. Ban Gu comença la seua llarga i extensa digressió de Xiyu en estes primeres paraules: "...西域以孝武時始通，本三十六國，其後稍分至五十餘，皆在匈奴之西，烏孫之南。...".---"...Les comunicacions en Xīyù (西域) varen escomençar ya durant l'época de Xiàowǔ (孝武), sent originàriament trentassís guó, fins que posteriorment varen ser dividint-se gradualment fins a més de cinquanta, permaneixent tots ells a l'oest dels xiōngnú i al sur dels wūsūn....".
- ↑ Tant per la grafia del seu nom, com per lo inusual dels térmens utilisats per a referir-se a l'individu, s'ha especulat que este subjecte podria ser un oriunt de les lluntanes regions de l'oest, barallant-se idees de filiació entorn a un hipotètic orige sogdiano, entre atres proposicions. Este episodi es pot trobar en primera instància en el Shǐ Jì (Volum 110): "...漢使馬邑下人聶翁壹奸蘭出物與匈奴交，詳為賣馬邑城以誘單于。...".
- ↑ L'episodi referit senyala l'identitat d'este funcionari desertor, com el "wèishǐ (尉史) de Yànmén".
- ↑ Potser el més important de tots els sobirans d'época Hàn, sent reconegut en la majoria de texts com a Wǔdì (武帝), que aproximadament es traduïx com "Marcial Emperador" o "Emperador Combatiu", governant el destí de l'Estat entre 141 i 87 a.C., duent a la dinastia al seu màxim esplendor i conseguint, per mig de costoses expedicions, infligir diverses derrotes no només a la confederació, sino també a atres diferents Estats situats en la perifèria Hàn.
- ↑ Dos excelsos generals d'época Hàn, que al mateix temps havien establit una relació familiar, duent-los en un primer moment a una gran empatia i conexió, fins que el jove Huo Qubing va conseguir arrastrar cap al seu bando a la majoria dels antics colaboradors de Wei Qing, deixant al gran general en l'ostracisme més absolut, despuix de varis revessos en el transcurs d'una de les campanyes sostingudes contra els xiongnu.
- ↑ Demarcació que són senyalades en els texts com les yòude (右地), és dir, les "terres de l'esquerra".
- ↑ Figura que apareix en el text com a jīnrén (金人), que pot traduir-se aproximadament com "Home Áureo", que encara hui desnuga grans especulacions i hipòtesis sobre l'utilitat real del sacrament de dita figura i la relació d'este episodi en un alvertent religiós concret. Shǐ Jì, Volum 110: "...其明年春，漢使驃騎將軍去病將萬騎出隴西，過焉支山千餘里，擊匈奴，得胡首虜（騎）萬八千餘級，破得休屠王祭天金人。...".
- ↑ Han Shu, Volum 94A: "...其秋，單于怒昆邪王、休屠王居西方為漢所殺虜數萬人，欲召誅之。昆邪、休屠王恐，謀降漢，漢使票騎將軍迎之。昆邪王殺休屠王，並將其眾降漢，凡四萬餘人，號十萬。...".
- ↑ Un discurs extens i ilustrativo del sentiment que rondava en la ment de no pocs subordinats i funcionaris del govern es troba en el volum 94B del Han Shu: https://zh.wikisource.org/wiki/%E6%BC%A2%E6%9B%B8/%E5%8D%B7094%E4%B8%8B
- ↑ Estrat ètnic que encara hui en dia perviu, encara que en número decreixent, en la China actual. Cal tindre en conte que els qiāng suponen un dels grups ètnics més referits i citats en les fonts chinenques, sent els principals protagonistes en l'important regió de l'actual Gansu.
- ↑ Una afirmació sense dubte ilustrativa de l'amenaça, ya totalment minusvalorizada, cap als xiongnu. O a lo manco, ilustrativa de la debilitat ya advertida per no pocs funcionaris de la cort hàn: "....匈奴新困，宜使為外臣，朝請於邊..." (Hàn Shu, volum 94A).
- ↑ Conegut també pel seu titulatura oficial, Wòyǎnqúdī Chányú (握衍朐鞮單于).
- ↑ Conegut de forma general entre els diferents autors europeus i principals sinólogos pel seu titulatura oficial Hūhányé Chányú (呼韓邪單于).
- ↑ Traduïts els primers com "xiongnu de l'este", mentres que els segons ho fan com "xiongnu de l'oest". A priori, la facció més poderosa seguix en mans dels xiongnu de l'est.
- ↑ Qui adoptaria la titulatura Túqí Chányú /屠耆單于.
- ↑ Més conegut pel seu titulatura oficial Zhìzhī Gǔdōo Hóu Chányú (郅支骨都侯單于), figurant en múltiples ocasions en la seua forma més abreviada Zhìzhī Chányú.
- ↑ La composició chēngchén ve a traduir-se lliteralment com "vassall declarat", sent utilisada en les presentacions, audiències i visites, aixina com en la diplomàcia i comunicació entre diversos Estats i la cort Hàn. En una societat en una gran importància als mecanismes de llenguage i les posicions dels individus en la mateixa, esta no era sino una ferramenta més, que mostrava el grau de sumissió i inferioritat de l'Estat o comunitat ètnica tributària a Hàn, colocant-se d'esta forma en una posició sumament humillante i insignificant, per a grandea del sobirà i la dinastia. Llògicament, a l'hora de rebre els regals i la protecció que buscaven els denominats chēngchén, poc importava la postura i el llenguage retòric empleat si garantisava la seua posició i els beneficis derivats dels mateixos.
- ↑ Seguint la retòrica en l'últim terme senyalat, wàichén també figurava com un atre element usat en la clara intencionalitat de colocar i fer referència a l'inferioritat i dependència directa d'un Estat o comunitat ètnica cap a la cort de Chang'an. En això, el "vassall exterior" o "vassall extern" (sent esta la traducció aproximada del binomi) sacrificava darrere d'una titularitat i referència humillante part de la seua honorabilitat i estatus, a canvi de protecció, recursos i beneficis en ocasions determinants, per a garantisar el poder contra possibles usurpadores, potencials enemics interns o inclús l'incursió o atac d'atres estats o ramificacions nómades.
- ↑ Un dels últims i més notables sobirans Hàn, sent més conegut per la titulatura llegada: Yuándì (元帝), governant entre el 48 i el 33 a.C.
- ↑ El hòugōng era en la pràctica un binomi semblant en funcions a l'harem de la tradició oriental, per lo que ha segut traduït per múltiples autors directament com harem, encara que guardava no poques diferències en el model oriental.
- ↑ El terme Tuānxià té una traducció aproximada com "Baixe el cel", emulant la concepció europea de "món" o "orbe".
- ↑ Sent abdós branques utilisades inteligentment per la diplomàcia Hàn, per a atacar als grupúsculos restants de xiongnu que amenaçaven en formar un hipotètic front d'atac o ya inclús alçar una nova confederació que s'encapçalara cap al sur.
- ↑ Un aspecte poc valorat a l'hora d'analisar el resorgir del poder xiongnu en les postrimeries del sigle III d.C. i començos del sigle IV d.C. De fet, a pesar del colaboracionisme demostrat des de l'orige en el sigle I a.C., la postura general de les èlits i els Chányú proclamats sempre va mantindre una dualitat d'intencions, que passava per aprofitar en la seua mida totes les opcions possibles, sense dubtar en última instància de mantindre certes intrigues i colps d'efecte sempre que fora considerat oportú. No és d'estranyar que, aplegat el moment i la circumstància idònea, estes branques que permaneixien teòricament subordinades a dos de les diferents dinasties successores de Hàn (a partir del 229 d.C., la dinastia Wei i la dinastia Jin), infligiesen el colp esperat durant generacions, obtenint de nou una independència directa de tot govern o control chinenc. Tot això encara contant en una política activa de sinificación de les corts chinenques cap als fills dels principals dignatarios.
- ↑ Qui va prendre la titulatura oficial de Wūzhūliú Ruòdī Chányú /烏珠留若鞮單于, governant entre 8 a.C. i 13 d.C.
- ↑ Una realitat constatable en la llarga vigència del govern mantingut per Yú (entre 18 i 46 d.C.), que li alluntava enormement de l'inestabilitat demostrada pels seus antecessors en el càrrec.
- ↑ Qui es va fer titular Xiāluòshīzhúdī Chányú (虾落尸逐鞮單于).
- ↑ Aun cuando els Zhōo s'erigixen com a verdaders paradigmes de la cultura chinenca i de l'alvanç i l'edat d'or de la cultura o la política, no cal oblidar que els orígens reals d'esta dinastia provenen de les terres sobre les que s'assentaven comunitats nómades, tal i com es pot comprovar en els anals llegats per Alvenc Qian (Volum 4, anals de Zhōo): "...公叔祖類卒，子古公亶父立。古公亶父復修后稷、公劉之業，積德行義，國人皆戴之。薰育戎狄攻之，欲得財物，予之。已復攻，欲得地與民。民皆怒，欲戰。古公曰：「有民立君，將以利之。今戎狄所為攻戰，以吾地與民。民之在我，與其在彼，何異。民欲以我故戰，殺人父子而君之，予不忍為。」乃與私屬遂去豳，度漆、沮，踰梁山，止於岐下。豳人舉國扶老攜弱，盡復歸古公於岐下。及他旁國聞古公仁，亦多歸之。於是古公乃貶戎狄之俗，而營筑城郭室屋，而邑別居之。作五官有司。民皆歌樂之，頌其德。古公有長子曰太伯，次曰虞仲。太姜生少子季歷，季歷娶太任，皆賢婦人，生昌，有聖瑞。古公曰：「我世當有興者，其在昌乎？」長子太伯、虞仲知古公欲立季歷以傳昌，乃二人亡如荊蠻，文身斷髪，以讓季歷。 古公卒，季歷立，是為公季。公季修古公遺道，篤於行義，諸侯順之。...". En este breu fragment, se nos senyala la fugida de Wang Dangfu, el ancestro mític de la llínea real Zhōo, ademés de l'abandó realisat pels seus seguidors i tota la llínea gobernant, rebujant en avant les costums dels róngdi (戎狄), un dels pobles nómades més destacats en esta época. No en va, alguns autors han atribuït als Zhōo una possible identitat indoeuropea.
- ↑ Títul que es traduïx aproximadament com "Primaveres dels Setze Estats".
- ↑ Traduït aproximadament com la "Confusió dels Huit Príncips" o "Desorde dels Huit Príncips", en referència a la lluita encarniçada que es va desnugar entre diferents partidaris i familiars de la família reinante en la dinastia Jìn, la xìng dels Sīmǎ.
- ↑ principe hereu del Chanyu dels xiongnu
- ↑ Un atre dels errors comuns, a l'hora d'evaluar este convuls periodo, comesos per no pocs autors europeus és l'identificació d'este Estat com el primer embrió bàrbar naixcut en territori chinenc. Lo cert és que el primer Estat sorgit a raïl d'esta vorágine d'acontenyiments, va anar l'Estat de Chóuchí (仇池), establit cap a 297 per Yáng Màosōo (楊茂搜). Un Estat que aplegaria a perdurar fins a 447, encara que per la seua extensió i el seu escàs protagonisme polític ha segut tradicionalment tingut poc en conte en valorar este periodo.
- ↑ Tàbá Iīlú (mort en 316) va ser el cacic del territori Tuoba occidental (295-307), cap suprem dels Tuoba (307-316), Duc de Dài (310 a 315) i primer Príncip de Dài (315-316). Tàbá Iīlú va ser creat Duc de Dài (代 公) i recompensat en cinc comandància per part del Húangdì Sīmǎ Chì (司馬 熾) de Jin en 310 com recompensa per la seua ajuda al general Liú Kūn (劉琨), governador de Bingzhou (并 州) (actual Shanxi), per a lluitar contra l'estat xiongnu de Hán Zhou. En 312, Tàbá Iīlú va ajudar a Liú Kūn en la reconquista de Jinyang (Dài, en la moderna Taiyuan, Shanxi) del general xiongnu Liú Yào (劉曜) de Hán Zhao. Este feu (el ducado de Dài) va ser elevat més vesprada a Principat per la cort del Húangdì Sīmǎ Yè (司馬鄴) de Jin en 315. Tàbá Iīlú va ser assessinat en 316 pel seu propi fill major Tàbá Liùxiū (拓跋 六 修) per una disputa de successió.
- ↑ En excepció de la província de Liàng, que durant un breu temps va mantindre vassallage i reconeiximent de sobirania a la dinastia, sent finalment agranada per la marea hú.
- ↑ És dir, la dinastia Jin de l'Este
- ↑ Per a evitar confusions a l'hora de fer alusions als diferents linajes reinantes, s'ha vingut a referir el primer govern impulsat per Liu Yuan com Hàn Zhào (漢趙) o Qián Zhào (前趙), és dir, "Zhao Anterior". L'Estat fundat per Shi Lei prendria d'esta manera la denominació de Hòu Zhào (後趙), és dir, "Zhao Posterior".
- ↑ El terme taγbač supon la reconstrucció realisada d'esta important branca nómada de l'est, que figura en els texts chinencs en la forma Tàbá (拓拔), encara que com ya hem advertit llínees arrere, és més coneguda generalment com Tuoba, seguint la reconstrucció de la seua antiga pronunciació en el hanyu de l'época.
- ↑ La composició Činggis Qahan, és coneguda principalment en les fonts europees com Genghis Khan, transmés a partir de la acortación, ya des d'época medieval, del terme titular que Temudjin va adoptar despuix d'establir les bases del seu Estat. Encara en época de Temudjin, la titulatura original Qaγan seguía tenint vigència entre els pobles nómades de la estepa oriental. En el cas mongol, la "γ" es va ser fent cada volta més absent, fins a terminar derivant-se el terme original en la pronunciació del mongol antic, Qahan o Qaan. Hem decidit colocar-la en la forma Qahan, seguint la composició del mongol antic reconstruït pel célebre sinólogo Paul Pelliot, tal i com adjunta en la magna obra bilingüe Història Secreta dels Mongoles (Histoire secrète dones Mongols): accés directe per a descàrrega del document original: http://classiques.uqac.ca/classiques/pelliot_paul/histoire_secrete_mongols/histoire_secrete_mongols.html.
- ↑ Afirmació que confirma la transmissió oral de no poques figures històriques entre les diferents branques de la estepa oriental. La present referència es troba en la carta dirigida pel propi Temudjin a una de les autoritats taoístas més famoses de l'época, Qiū Chùjī (丘處機 ), en 1219: "....念我單于國，千載百世已來，未有之也...", Jīnlián Xian Shǐ (金蓮仙史), Volum 19. En el text, Temudjin apareix citat únicament en la transcripció del seu nom mongol original Tuěmùzhēn (鐵木真), açò és Temudjin. https://zh.wikisource.org/wiki/%E9%87%91%E8%93%AE%E4%BB%99%E5%8F%B2/19
- ↑ Famosa frase que ha alçat més d'un conflicte a l'hora d'analisar el seu verdader pos llingüístic originari: "...秀支 替戾剛 僕谷 劬禿當...", sent interpretada de forma diferent per no pocs autors.
- ↑ De fet, la presència escita, o a lo manco de cultures estretament influïdes pels escitas, es constata pràcticament des de l'extrem de les estepas occidentals (sol purament europeu), passant per les estepas centrals i aplegant fins a àrees molt confrontants a les estepas orientals, trobant-se progressivament jaciments que confirmen la presència de grups indoeuropeos fins a pràcticament la regió del Ordos.
- ↑ Des del punt de vista arqueològic, la gran cantitat de calderos trobats des de la planura panónica fins al desert de Ordos demostren una clara transició cultural, ademés de certa evolució en dits calderos a partir de formes simples a formes més complexes.
- ↑ Este plantejament renova la polèmica des d'un nou àngul i conseguix esquivar els arguments esgrimits pels detractors de la vinculació xiongnu-hunos. http://www.academia.edu/1476535/huns_et_xiongnu
- ↑ Atwood, 2012, p. 30.
Bibliografia primària
[editar | editar còdic]- Sīmǎ Qiān (司馬遷) et al., Shǐ Jì (史記). Beijing: Zhonghua Shuju, 1959. Enllaç directe al volum (en hanyu clàssic) https://zh.wikisource.org/wiki/%E5%8F%B2%E8%A8%98
- Memoires Historiques, Edouard Chavannes (traducció parcial en francés i seguint el Wade-Gilles) https://fr.wikisource.org/wiki/M%C3%A9moires_historiques
- Bān Gù (班固), Hàn Shū (漢書). Beijing: Zhonghua Shuju, 1962. Enllaç directe al volum (en hanyu clàssic) https://zh.wikisource.org/wiki/%E6%BC%A2%E6%9B%B8
- Fàn Yè (范曄) et al., comp. Hòu Hàn Shū (後漢書). Beijing: Zhonghua Shuju, 1965. Enllaç directe al volum (en pinyin) https://zh.wikisource.org/wiki/%E5%BE%8C%E6%BC%A2%E6%9B%B8
Estes són les tres principals obres a l'hora d'estudiar l'orige, evolució i desenroll de la confederació xiongnu, encara que es deu senyalar, la gran aportació historiográfica oferida per Sīmǎ Qiān, qui dota a la seua obra d'un caràcter antropològic únic i mai abans observat en les fonts chinenques precedents. Al mateix temps, l'us de la alteridad demostrat en la composició de la seua obra, en la que no dubta en oferir el testimoni de veus contràries a la cultura, valors i Virtut de la dinastia, doten a la seua obra d'una solvència superior, difícilment emulada per atres autors posteriors. Això no va impedir, que tant Bān Gù, com Fàn Yè, aplicaren la seua metodologia, perpetuant durant sigles una escola historiográfica iniciada justament en la disposició lliterària de Sīmǎ Qiān. Este fet, ha ocasionat que en múltiples ocasions, siga comparat a grans traces, en una atra de les grans figures historiográficas mundials, com la de l'autor grec Heródoto, establint-se analogia entr la modalitat de descripció etnogràfica oferida pel grec i la senyalada per Sīmǎ Qiān. No obstant, una de les diferències transcendentals que aporten un major verosimilitut a les anotacions de Sīmǎ Qiān cap als xiongnu, en comparació de les descripcions oferides per Heródoto cap als escitas, és justament la tendència marcada i objectiva d'intentar depurar al màxim l'informació menys rellevant, pintoresca i a totes llums poc objectiva, evitant aixina caure en certes asseveracions i afirmacions poc veraces, que sí podem trobar en més d'una ocasió, adscrites a la narrativa oferida per Heródoto sobre els escitas, la branca nómada de les estepas, que en época xiongnu, mantenia encara una forta presència a lo llarc de les estepas occidentals.
Bibliografia secundària
[editar | editar còdic]- ATWOOD, CHRISTOPHER, Huns and Xiōngnu: New thoughts on an old problem, in: VV. AA., Studies in History and Culture in Honor of Donald Ostrowski, (2012). https://www.academia.edu/2455107/huns_and_xiongnu_new_thoughts_on_an_old_problem
- CHANG CHUN-SHU, Military aspects of Han Wu-Tu's Northern and Northwestern Campaigns, Wisconsin State University. https://www.jstor.org/stable/2718463
- CHU'Ü-HSUN, KAO, The Ching Lu Shen Shrines of Han Sword Worship in Hsiung Nu Religion, Acadèmia Sinica, Taipei.http://www.jstor.org/stable/41917638
- DAFFINÀ, PAOLO, Postille alla Storia Degli Hsiung-nu. https://www.jstor.org/stable/41880168?seq=1#page_scan_tab_contents
- DE CRESPIGNY, RAFE, Northern frontier: The policies and strategies of the Later Han empire. Canberra: Australian National University Press, (1984).
- DE GUIGNES, JOSEPH, Historie générale dones Huns, dones Turcs, dones Mogols, et dones autres Tartares occidentaux, (1758). https://archive.org/details/histoiregnraled02guiggoog
- DE LA VAISSIÈRE, ÉTIENNE, Huns et Xiongnu, Central Asian Journal N.º 49 (2005), pp. 3-26. http://www.academia.edu/1476535/huns_et_xiongnu
- EOYANG EUGENE, The Wang Chao-chün Legend. Configurations of the Classic, en Chinese Literature: Essays, Articles, Reviews 4 (1982). https://www.jstor.org/stable/495595?seq=1#page_scan_tab_contents
- HILL, JOHN E., The Western Regions according to the Hou Hanshu. Draft annotated English translation http://www.etana.org/node/5990 (2004)
- HILL, JOHN E., The Peoples of the West from the Weilue 魏略 by Yu Huan 魚豢: A Third Century Chinese Account Composed between 239 and 265 CE. Draft annotated English translation https://depts.washington.edu/silkroad/texts/weilue/weilue.html (2004)
- HONEY, DAVID B. The Han-Shu, Manuscript evidence, and textual criticism of the Shih-Chi: the case of the "Hsiung-nu lieh-chuan", Brigham Young University.https://www.jstor.org/stable/495247?seq=1#page_scan_tab_contents
- HULSEWÉ, A.F.P. i LOEWE M.A.N., China in Central Àsia: The Early Stage 125 BC – AD 23: an annotated translation of chapters 61 and 96 of the History of the Former Han Dynasty. E. J. Brill, Leiden (1979).
- MAENCHEN-HELFEN, Otto, Archaistic names of the Hsiung-nu, pp. 249-261, Central Asiatic Journal 6.
- PSARRAS, SOPHIA-KARIN, Han and Xiongnu. A reexamination of cultural and political relations (I) and (II), en Monumenta Serica 51 (2003): pp. 55-236. Primera part: https://www.jstor.org/stable/pdf/40727370.pdf Segona Part: https://www.jstor.org/stable/40727309?seq=1#page_scan_tab_contents
- STUURMAN, S. (2008) Heròdotus and Alvenc Qian: History and the Anthropological Turn in Ancient Greece and Han China, en Journal of World History, Volum 19, número 1, Març. Publicat per: Erasmus University Rotterdam. http://muse.jhu.edu/journals/journal_of_world_history/v019/19.1.stuurman.html
- TANG, CH'I, Agrarianism and urbanism, and their relationship to the Hsiung-nu Empire. https://www.jstor.org/stable/41927320
- TOSHIO, HAYASHI, Agriculture and Settlements in the Hsiung-nu, Bulletin of the Ancient Orient Museum, Vol. VI, 1984. [enllaç trencat]
- TURBAT, TS; BATSUKH D. i BEMMANN J., Xiongnu burials at Avyn Khökh Uul Site at the Southern Foothills of the Mongolian Altai, Tomus XXXV Fasciculus 20, Studia Archaeologica 2015. https://www.researchgate.net/publication/295901734_xiongnu_burials_at_avyn_khokh_uul_site_at_the_southern_foothills_of_the_mongolian_altai
- TWITCHETT, DENNIS, The Cambridge History of China. The Ch’in and Han Empires, 221B.C-A.D. 220, Cambridge: Cambridge University Press, vol.I, (1987)
- WALLACKER, BENJAMIN E. i MESERVE RUTH I.,The emperor of China and the Hobbled Horse of the Xiongnu, en CAJ 49/2 (2005).https://www.jstor.org/stable/41928395
- Yamada, NOBUO, Formation of the Hsiung-nu nomadic State, Acta Orientalia Academiae Scientiarum Hung. Tomus XXXVI (1-3), pp. 575-582 (1982). https://www.jstor.org/stable/23657879?seq=1#page_scan_tab_contents
- YÜ YING-SHIH, "Han foreign relations", en The Cambridge History of China, Volum 1, pp. 377-462.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Xiongnu» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.