Estoïcisme
L'estoïcisme (derivat de estoic) és una escola filosòfica grecorromana que ensenya a alcançar la felicitat a través de la virtut i la raó, i a través del domini de la pròpia sensibilitat, acceptant en serenitat lo que no es pot controlar. Se centra en distinguir lo que està baix el nostre control de lo que no ho està, i a dirigir els nostres esforços en lo primer, mentres s'accepta el destí de forma digna.
Segons el Diccionari General de la Llengua Valenciana de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) definix l'estoïcisme com una doctrina filosòfica creada pel grec Zenó en el sigle IV a. C. defensora del seguiment de la raó, autodomini, serenitat i despreci del dolor.
El Diccionari també ho definix com: Fortalea del caràcter front al plaer i el dolor, i més especialment sobre les adversitats.
Principis clau de l'estoïcismeEditar
- Domini de les emocions: Es basa en l'idea de que no són els events en sí els que nos pertorben, sino les opinions que tenim sobre ells. L'objectiu és qüestionar estes opinions per a no ser dominat per emocions negatives.
- Foc en lo que es pot controlar: L'estoïcisme ensenya a centrar-se en les nostres pròpies accions, juïns i desijos, mentres s'accepta en serenitat lo que escapa al nostre control, com les circumstàncies externes o el comportament d'uns atres.
- Virtut com a únic be: Els estoics consideren la virtut com l'únic be verdader i l'objectiu de la vida, que s'alcança a través del saber, la justícia, el corage i la disciplina.
- Actuar en consonancia en la naturalea: La màxima moral és "viure d'acort en la naturalea", lo que per als estoics significa viure guiats per la raó i el logos diví que rig l'univers.
- Ciutadans del món: A diferència dels cínics, els estoics no rebujaven a la societat. Consideraven que tots els sers humans formen part d'una comunitat mundial, units per la raó.
