Virtus (virtut romana)
.jpg){kind=link}
___protected_title_0___ és una de les tres virtuts cardinals de la moral romana junt a la ___protected_title_1___ i la ___protected_title_2___.[1] Pertany a les virtuts públiques que, per a la cultura romana, deurien ser compartides per tota la societat. És personificada en l'Antiga Roma per la deidad Virtus.[2]
Virtus, paraula en llatí (de vir, "home", "varó", "marit", "soldat", "persona important", "héroe"), té connotacions d'un conjunt de qualitats pròpies de la condició física i moral del varó, com valor, virilitat, excelència, corage, valentia, caràcter, mèrit o energia. També vida familiar (família romana, pater famílies) i anteposició del ben comú (res publica) sobre el propi.
Per tot açò, era freqüentment una virtut que s'assignaven els emperadors romans.
Orige
[editar | editar còdic]Originalment, la virtus s'usava per a descriure específicament el corage marcial, pero en el temps va aplegar a ser utilisada per a descriure una série de virtuts romanes. A sovint es dividia en diferents qualitats que incloïen prudentia (prudència), iustitia (justícia), temperantia (templanza, autocontrol) i fortitudo (corage). Esta divisió d'esta virtut en el seu conjunt en virtuts cardinals es classifica hui com ètica de la virtut, com la descriu la República de Platón i la Ètica nicomáquea d'Aristóteles. Implica un víncul entre virtus i el concepte grec de areté.
Esta inclusió du a la creència de que en algun moment, la virtus es va estendre per a cobrir una àmplia gama de significats que cobrien un ideal ètic general.[3] L'us de la paraula va començar a créixer i va canviar per a adaptar-se a la nova idea de lo que significava la virilitat.[4] La virtus ya no significava que una persona era un guerrer valent, sino que també podia significar que era un bon home, algú que feya lo correcte. Durant el decliu de l'èlit romana, la classe alta romana ya no es considerava a sí mateixa, viril si no servien en l'eixèrcit.[5]
La virtut descrita per Aristóteles va ser redescubierta en l'época medieval pel filòsof musulmà Averroes, que a la seua volta va influir en Tomás d'Aquino per a fusionar la virtut i l'ètica en el cristianisme en relació en el Renaixença de el XII.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Odile Wattel (2002). Atles històric de la Roma Clàssica, Madrit: Accent, pp. 30. ISBN 84-483-0680-5.
- ↑ Universitat de Granada (ed.): «VIRTUS, UTIS». Consultat el 31 de maig de 2019.
- ↑ Plantilla:Harvp
- ↑ Plantilla:Harvp
- ↑ Plantilla:Harvp
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Cicerón: "D'imperi Cn. Pompei"___protected_title_17___"In Defense of Murena"___protected_title_18___"Roman Antiquites"___protected_title_19___Virtus and the Roman Republic |editorial=Cambridge University Press |isbn=978-0-521-11893-4 |ref=harv}}
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Virtus (virtud romana)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.