Licia

Licia

   

Ubicació de Licia en el suroest d'Àsia Menor, junt en el restant de regions de la península en l'Antiguetat.

Licia (licio 𐊗𐊕𐊐𐊎𐊆𐊖 Trm̃els meus, en griego: Λυκία, en latín: Lykia; Plantilla:Lang-tr) és una antiga regió del suroest d'Àsia Menor, en les actuals províncies turques d'Antalya i Muğla.

A lo llarc de l'I mileni a. C. va desenrollar una cultura particular, en llengua, escritura i cults propis, encara que subsegüentment es va desenrollar un marcat procés d'helenización. Va ser conquistada successivament pels aqueménidas, Alejandro Magne, els romans i els turcs, i ocasionalment va formar confederacions independents o autònomes.

Geografia

Aspecte de la regió i situació aproximada d'algunes de les seues principals ciutats, junt en les regions veïnes.

Licia és una península escarpada i boscosa. Llimitava en Caria a l'oest, en Pisidia al noreste i en Panfilia a l'est. El seu núcleu ho constituïa la vall del riu Janto i els territoris adjacents, fins a uns 50 km ric dalt des de la seua desembocadura en el Mediterràneu. Fòra de la vall, moltes ciutats varen ser considerades segons l'época com a pertanyents a Licia o a les regions veïnes. El llímit natural en Panfilia se situava en el mont Bey Daglar. De Caria la separaven els monts Crago i Anticrago; la zona de Cauno, entre Caria i Licia, conformava una cultura molt influenciada per abdós.

El riu Janto naix en les montanyes en Araxa i desemboca en Patara. En les seues vores es trobava Janto, la principal ciutat de Licia, a uns 7 km de l'mar. Camins recorrien la vall, i el creuament del riu passava per Janto, lo que li donava importància estratègica. A lo llarc de la vall, les ciutats per lo general ocupaven les pendents montanyoses.

Història política

La Licia primerenca

Durant l'Edat del Bronze tardana, un poble cridat lukka, possiblement identificable en els licios posteriors, és mencionat en texts hititas, egipcíacs (els lukki, un dels Pobles de la mar) i d'Ugarit. De tots modos, la localisació dels lukka ha donat frut a molt debat, i no necessàriament coincidia en Licia. Segons Heródoto, el poble licio és originari de l'illa de Creta. S'ha intentat ademés identificar ciutats ben conegudes de la Licia clàssica (c. 550 a. C. en avant) en algunes mencionades pels hititas (c. 1450-1180 a. C.), encara que l'arqueologia solament ha descobert en Licia restants datables des dels sigles primerencs de l'I mileni a. C.

El nom que donaven els licios a la seua pròpia terra era Trm̃missa. La forma grega Lykia (Λυκία) prové possiblement del hitita lukka, encara que els grecs coneixien la denominació local, atestada en Hecateo de Mileto i Heródoto baixe la forma del gentilici Termiloi. La mitologia grega explica l'orige del nom per mig d'un héroe epònim, cridat Lico. Heródoto arreplega ademés tradicions llegendàries, segons les quals els licios haurien segut originaris de l'illa de Creta. En la Ilíada, els licios, manats per Sarpedón i Glauco, són el grup més important dels que acodixen en ajuda de Troya, a pesar de la gran distància geogràfica.

En els sigles VII i VI,es varen establir colon grecs de Rodas en la costa licia (Rodiápolis), iniciant el llarc procés d'helenización. Una de les majors influències rodias es donaria més alvance en l'escritura licia, basada en la grega duta pels colon.

Des de el VII fins a la conquista aqueménida en el 546 a. C., Brega va ser la potència hegemònica d'Àsia Menor, encara que Licia va conservar la seua independència inclús durant el regnat de Creso (560-546 a. C.), el rei bregue més poderós. La Licia de la primera mitat de el VI és poc coneguda. L'escritura licia no existia encara, les referències d'historiadors grecs (com Heródoto, que escriu prop del 425 a. C.) són poques i el material arqueològic solament és relativament significatiu en Janto. Resulta improvable l'existència d'una organisació política comprenent tota Licia en époques primerenques, si ben el principal centre és clarament Janto. Pel contrari, sí constituïa una unitat gentilicia i, de la mateixa manera, la resistència licia a la colonisació grega i la seua independència sobre Lidia podrien haver contribuït al desenroll d'una identitat nacional.

La conquista persa i la dinastia de Janto

L'Imperi persa en l'any 490 a. C.

El rei persa Ciro II va derrotar a Creso i va conquistar Brega cap al 545 a. C., retornant a Pèrsia al poc temps. La conquista de les demés regions d'Àsia Menor va ser encomanada al general Harpago, qui en els anys següents va conquistar Jonia i Caria, dirigint finalment el seu eixèrcit contra Licia. L'eixèrcit persa provablement va entrar en el país pel noroest, a través del mont Anticrago en les rodalies de Telmeso. Heródoto (Històries, 1.174-178) conta que els jantios varen ser derrotats en una batalla per Harpago, despuix de la qual cosa varen retornar a Janto, a on varen cremar els edificis de l'acrópolis. Després d'això varen prendre a les seues dònes, fills i esclaus i varen eixir a enfrontar-se per segona volta a Harpago, qui els va exterminar. És aixina que, en l'época de Heródoto, els jantios eren advenedizos aplegats posteriorment, en excepció de huitanta famílies, que formarien l'aristocràcia de Janto. S'ha especulat que les huitanta famílies s'haurien salvat per trobar-se pastoreando en les montanyes, encara que també s'ha senyalat que la conformació de l'aristocràcia de Janto difícilment va poder haver segut conseqüència d'un fet puntual, sino més be d'un procés ampli.

Segons Heródoto (Històries 3.90), durant el regnat de Darío I Licia va ser inclosa en la «primera satrapía», junt en Jonia, Eolia, Caria, Magnesia, Milia (a voltes considerada part de Licia) i Panfilia; en tal cas, la capital de la satrapía se situaria en Caria. De tots modos, és igualment possible que tant Licia com les regions veïnes depengueren directament de la satrapía de Lidia, en capital en Sardes, i que no constituïren una satrapía pròpia. Janto va ser repoblada, i presumiblement complia la funció de centre administratiu local. Els perses es caracterisaven per deixar cert grau d'autonomia en els assunts interns dels pobles conquistats. En el cas de Licia, no hi ha evidència de guarnicions perses permanents fins a el IV; pel contrari, es valien de la colaboració de dinasta locals per a garantisar el tribut i l'orde intern. D'estos dinasta es té constància des de principis de el V, encara que possiblement el seu particular sistema dinàstic ya existia des d'abans de la conquista persa.

El primer dinasta de Janto conegut és Kuprlli, el qual, segons evidencia el seu acunyament, va mantindre el poder des de c. 485 fins a c. 440 a. C. i ho va estendre inclús fins a Limira, en l'àrea més oriental de Licia. És possible que la dinastia de Janto estiguera emparentada en el conquistador Hárpago, encara que no hi ha acort sobre això.

La Lliga de Delos

La Estela de Janto, que informa sobre la victòria licia sobre els atenienses.

Sobre la seua relació en Grècia, Licia aparentment no va prendre part en la Tumult de Jonia (495 a. C.), i més vesprada va aportar una flota a l'expedició contra Grècia de Jerjes I (480-479 a. C.). Despuix de les derrotes perses en Grècia, el general ateniense Cimón va mamprendre una campanya naval que duria a l'anexió de Licia a la Lliga de Delos (junt a atres regions de la costa d'Àsia Menor) i a la seua gran victòria en la batalla del Eurimedonte (c. 460 a. C.) (Diodoro Sículo, Biblioteca històrica XI.60). És aixina que Licia figura en una llista de tributs (phoros) dels membres de la Lliga en el 446/445 a. C., sent obligada a pagar 10 talents, una sifra relativament alta. Resulta significatiu que Licia, en excepció de Telmeso i Fasélide, siga considerada com una unitat, al contrari de lo que succeïa en el cas de la veïna Caria.

L'hegemonia d'Atenes sobre Licia duraria poc temps, ya que esta última no apareix en la llista de membres de la Lliga en el moment d'esclatar la guerra del Peloponeso proporcionada per Tucídides. En el 429 a. C., Atenes va enviar a Caria i Licia una sura per a recaptar tribut i derrotar a pirates carios i licios que actuaven en acort en la seua enemiga Esparta, pero va ser derrotada en Licia per una coalició d'dinasta locals.

Últims dinasta locals i l'hegemonia de Caria

Archiu:Warriors Nereid Monument caps block 25 859.jpg

Guerrers lluitant. Detall d'un bajorrelieve del Monument de les Nereidas de Janto (c. 390-380 a. C.), Museu Britànic.

La derrota de la Lliga de Delos en Licia va significar la tornada a l'àmbit polític de l'Imperi persa, en Janto com a centre local, a lo manco en un primer moment. D'esta manera, es pot vore els dinasta de Janto colaborant per a reprimir rebelions durant el regnat de Darío II de Pèrsia, observant-se aixina una marcada tendència pro persa. Aixina i tot, en l'Estela de Janto, erigida per a commemorar la victòria sobre els atenienses, no solament apareixen els dinasta de Janto (Kheriga i Kherei, de la dinastia de Kuprlli), sino que cobren importància els de atres ciutats. En les décades següents, es viuria en Licia un estat de guerra oberta entre dinasta locals, significant la caiguda de la dinastia de Kuprlli el desplaçament de Janto a un segon pla. Cap a 380, Pericles de Limira va trencar en els perses i es va impondre militarment sobre tota Licia, implantant una sòrt de «dictadura militar» i aplegant a proclamar-se rei. És provable que Pericles haja segut l'artífex de la participació licia en la rebelió dels sátrapa occidentals (366-360 a. C.).

Les evidències numismàticas de Pericles finalisen cap al 360 a. C. Des de llavors, Licia va entrar en l'esfera d'influència de la Dinastia Hecatómnida de sátrapa de Caria. Mausolo, un dels seus membres, va participar en la rebelió dels sátrapa, pero després va retornar al costat del rei, sent tal volta premiat en l'anexió de Licia als seus dominis. En una estela trilingüe (licio, grec i arameo) trobada en el Letoon (santuari de Leto) de Janto, Pixódaro, denominat «sátrapa de Caria i Licia», intervé en els assunts religiosos locals.

El periodo helenístico

Archiu:Licia helenistica 200 caps block 30 .svg

Licia baixe el domini dels Ptolomeos d'Egipte, c. 200 a. C.

Alejandro Magne va passar per Licia en la seua marcha contra l'Imperi aqueménida (333 a. C.). La regió va ser inclosa en una nova satrapía junt en Panfilia, de la que Nearco va ser nomenat sátrapa. Despuix de la mort d'Alejandro, el Pacte de Triparadiso (320 a. C.) va assignar a Antígono I Monóftalmos les províncies de Frigia, Licaonia, Panfilia i Licia. No obstant, eixe statu quo pronte es quebraria, i despuix de la derrota de Antígono en la batalla de Ipsos (301 a. C.), Licia va formar breument partix de les possessions de Casandro, per a que després li la disputaren, junt en atres regions d'Àsia Menor, entre Ptolomeo I d'Egipte i Seleuco I Nicátor de Síria.

Des de la Pau de Apamea entre Antíoco III el Gran de Síria i Roma (188 a. C.), Licia va estar baix el control de Rodas. No obstant, es va crear una Lliga Licia en el 168 a. C., despuix del fi de la tercera guerra macedonia i en l'anuència de Roma. La formaven al voltant de vintitrés ciutats estat, que gojaven de representació proporcional d'acort en el tamany de cada una en un Sinedrión o assamblea (el número de representants variava d'un a tres). També es té notícia de l'existència dels càrrecs de sum sacerdot i liciarca, que possiblement eixercitava un mateix funcionari.

Lliga Licia

La Lliga Licia (Plantilla:Lang-grc, lykiakoū sýstema) de ciutats-Estat independents, va ser una unió democràtica que es va mantindre forta a pesar del terreny montanyós, les invasions de potències estrangeres i els intents de tirans per fer-se en el poder.

Formació

La Lliga Licia (Lykiakon systema en la transliteración grega d'Estrabón, un "estar junts") es coneix per primera volta a partir de dos inscripcions de principis de el II,en les que s'honra a dos ciutadans. Bryce planteja l'hipòtesis de que es va formar per a convéncer a Roma de que rescindira l'anexió de Licia a Rodas. No se sap en certea si es va formar abans o en acabant de que Licia quedara fora del control rodio. Segons Tito Livio, el cònsul Lucio Cornelio Escipión Asiàtic va posar a Licia baix control rodio en 190 a. C. Va escriure que una embaixada licia es va queixar de la cruel tirania dels rodios i que, en comparació, quan estaven baix el rei Antíoco III el Gran havien estat en llibertat. Era l'esclavitut, en lloc de solament l'opressió política: «ells, les seues dònes i els seus fills varen ser víctimes de la violència; els seus opresores varen descarregar la seua ira sobre les seues persones i les seues esquenes, el seu bon nom va ser mancillado i deshonrat, la seua condició es va fer detestable per a que els seus tirans pogueren afirmar obertament un dret llegal sobre ells i reduir-los a la condició d'esclaus comprats en diners. . el senat els va donar una carta a ells i als rodios en la que se'ls dia que ...no era de l'agrade del senat que ni els licios ni cap atre home naixcut lliure anaren entregats com a esclaus als rodios ni a cap atre». Baixe la sobirania i protecció de Rodas, els licios gojaven dels mateixos drets que els estats amics baix la sobirania de Roma.

Polibio va escriure que els romans varen enviar enviats a Rodas per a dir que «els licios no havien segut entregats a Rodas com un regal, sino per a ser tractats com a amics i aliats». Els rodios afirmaven que el rei Eumenes II de Pérgamo hi havia azuzado als licios contra ells.

En l'any 169 a. C., durant la tercera guerra macedónica, les relacions entre Roma i Rodas es varen tensar i el senat romà va promulgar un decret pel que es concedia la llibertat als carios i licios. Polibio va registrar un decret que "lliberava" als carios i licios en 168-167 a. C.

Estrabón va escriure que hi havia vintitrés ciutats que es reunien que es reunien en el Letoon (en les proximitats de Janto), en assamblea general i participaven en les seues votacions «despuix d'elegir la ciutat que aprovaren». Esta última afirmació no està clara. Les ciutats més grans tenien tres vots, les mijanes dos i el restant un. Va senyalar que la Lliga no tenia llibertat sobre assunts de guerra i pau: «Abans deliberaban sobre la guerra i la pau, i les aliances, pero ara açò no està permés, ya que estes coses estan baix el control dels romans. Solament es fa en el seu consentiment, o quan pot redundar en el seu propi benefici». No obstant, tenien la llibertat d'elegir a un liciarca com a cap de la lliga i de designar assamblees generals. També va senyalar que «lloc que vivien baix un govern tan bo, varen permanéixer sempre lliures baixe els romans, conservant aixina els seus usos ancestrals [és dir, les lleis i costums ancestrals].»

Composició

Estrabón va escriure que, segons una font, les sis més grans eren Janto, Patara, Pinara, Olimp, Mira i Tlos. Tlos estava prop del pas que conduïx a Cibira. Els noms de les atres ciutats han segut identificats per un estudi de les monedes i la menció en atres texts. Les monedes reconeixen dos districtes, denominats, a falta d'un terme millor, "districtes monetaris": Masicito i Crago abdós en noms de cadenes montanyoses, a l'ombra de les quals, presumiblement, vivien i realisaven els seus negocis les comunitats. Abans de la Lliga Licia, les monedes solien dur el sagell LY de Licia, pero despuix duyen el sagell KP (kr) o MA.

En l'any 81 a. C. Lucio Licinio Murena, el comandant romà que va lluitar en la segona guerra mitridática (83-81 a .C.) en Anatolia va depondre a Moagetes, tirà de la tetrápolis (quatre ciutats) de la Cibiratis (nort de Licia). Havia segut formada per la ciutat de Cibira Megale, (Gran Cibira, en contraposició a Cibira Mikra, Menuda Cibira, de la costa, no molt llunt de la moderna Fatsa). Es trobava en la regió de Cibiratis, en l'actual Regió dels Lagos Turcs. Segons Estrabón, Cibira tenia dos vots, mentres que les atres tres ciutats tenien un i la tetrarquia estava governada per un tirà benigno. Quan Murena va posar fi a la tirania, va incloure les ciutats de Balbura i Bubón en el territori dels licios.

Pirates licios

A principis de el I, Licia es va vore immersa en el procés d'enfortiment de grups de pirates, junt en llocs com Cilicia i les illes del Egeo. Entre els líders pirates de Licia, va destacar Cenicetes, el qual va aplegar a proclamar-se rei. En el 77 a. C., Publio Servilio Vatia Isáurico va derrotar als pirates de Licia i Panfilia, donant peu a les campanyes en Cilicia de Cneo Pompeyo Magne.

L'Imperi romà

Archiu:Roman Empire - Lycia et Pamphylia (125 caps block 60 ).svg

Les províncies del Imperi romà. Licia està marcada en roig.

A pesar d'haver estat per sigles baix l'hegemonia romana, Licia va ser l'últim estat helenístico en incorporara formalment al Imperi. En l'any 43, baixe l'emperador Claudio, Licia va adquirir l'estatus de província a causa de desórdens interns i la mort d'alguns ciutadans romans, encara que no se sap si com una entitat a banda (provablement en capital en Patara) o conjuntament en Panfilia. En qualsevol cas, Licia sí conformava una unitat cultural i geogràfica, i com tal era considerada en els texts.

Els dos ports principals de Licia, Patara i Mira, varen ser escala en els viages tercer i quarto de Pablo de Tarso, respectivament (Fets 21,1; 27,5).

L'Àsia Menor de l'Imperi romà tardà es va caracterisar per la proliferació de bandits (a lo manco aixina considerats des del punt de vista romà), per lo general d'orige isaúrico. Al voltant del 278, Bregue el Isaúrico va actuar en Licia i Panfilia, pero va anar finalment reduït per les forces romanes.

Cultura

Llengua

Artícul principal → Idioma licio.

El licio era una llengua de la branca anatólica de la família indoeuropea, descendent del luvita o el hitita, o tal volta d'abdós. Es tracta d'un idioma prou desconegut, puix solament es coneixen 172 inscripcions en licio (sobretot sepulcrales i trobades en Janto). Han segut identificats dos dialectes: el Licio A estàndart, i el Licio B o milio, menys comuna. Els eixemples epigràfics més antics d'escritura licia daten d'al voltant del 500 a. C. L'alfabet licio es va originar a partir del grec, pero es té ademés constància d'a lo manco un caràcter pres del cario. L'inscripció més llarga i completa és la cridada "Estela de Janto" (c. 400 a. C.), la qual posseïx ademés un epigrama en grec i una secció en licio B. Una atra important inscripció és la trilingüe del Letoon de Janto, en licio, grec i arameo, erigida per l'sátrapa Pixódaro de Caria.

L'idioma licio es va extinguir cap a el I, sent reemplaçat pel grec, el qual havia començat a introduir-se des de la colonisació rodia (c. 700 a. C.). Durant l'época de dominació persa també es va utilisar l'arameo (la llengua administrativa de l'Imperi), lo mateix que el llatí durant l'Imperi romà.

Matrilinaje

Un dels aspectes més característics de la cultura licia es menciona en el passage que Heródoto li dedica a la descripció de les costums dels licios:

Les seues costums en part són cretenses i en part carias; pero tenen cert us molt particular en el que no s'assemblen al restant dels hòmens, i és el de prendre el llinage de les mares i no dels pares; de suerte que si a un se li pregunta quí és i de quina família procedix, respon repetint el nom de la seua mare i el les seues yayes maternes. Per la mateixa raó, si una dòna lliure es casa en un esclau, els fills són tinguts per lliures de naiximent; i si al contrari un home lliure, encara que siga dels primers ciutadans, pren a una estrangera com a esposa o concubina, els fills que naixen de semblant unió són considerats com a infames.

Atres autors posteriors agreguen nous elements: que l'herència passava a les filles i no als fills (Nicolás de Damasc), que antigament les dònes governaven als licios (Aristóteles) i ho seguien fent en l'época clàssica (Heráclides Póntico) i que la peculiar costum es va originar en un episodi milotógico protagonisat per l'héroe Belerofonte (Plutarco).

El particular paper que les fonts clàssiques donen a les dònes licias va ser un dels pilars de la teoria del matriarcat postulada per Johann Jakob Bachofen en 1861. No obstant, autors més moderns han destacat que el matrilinaje que descriu Heródoto no implica necessàriament matriarcat, i que es pot afirmar en certea que la societat licia mai va ser matriarcal. Més encara, les inscripcions licias atesten, en contradicció de lo que afirmava Heródoto, l'us generalisat de patronímicos. Açò ha dut a alguns investigadors a prendre al passage com llanamente fictici, acàs construït per l'historiador grec per a posar en evidència el llibertinage sexual dels licios, els qui no podien estar segurs de quí era el seu pare. De tots modos, i si ben l'us de patronímicos en les inscripcions és la pràctica més usual, hi ha certs casos significatius en els que s'utilisa el matronímico. Ademés, les inscripcions licias tan solament reflectixen les pràctiques dels individus millor situats socialment (és dir, aquells capaços d'erigir una inscripció), per lo que, s'ha postulat, que les proves existents no permeten rebujar definitivament les afirmacions de Heródoto.

Bibliografia

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHeródoto2025">Heródoto (2025). Els nou llibres de l'història, Editors mexicans units. ISBN 9786071443861.
• Bryce, T.R. (1974): "The Lukka Problem - and a Possible Solution", en Journal of Near Eastern Studies 33, pp. 395-404.
• Bryce, T.R. (1983): “Political Unity in Lycia during the Dynastic Period”, en Journal of Near Eastern Studies 42, pp. 31-42.
• Bryce, T.R. (1986): The Lycians in Literary and Epigraphic Sources, Museum Tusculanum Press. ISBN 87-7289-023-1
• Burrell, B. (2004): Neokoroi: Greek Cities and Roman Emperor, Brill Academic Publichers. ISBN 90-04-12578-7
• Drinkwater, J.; & Grünewald, T (2004): Bandits in the Roman Empire: Myth and Reality, Routledge. ISBN 0-415-32744-X
• (1986) The Lycians: Covers the Lycians and where they lived, their history, language, culture, cults, and their language (vol. 1), Copenhagen: Museum Tusculanum Press.
• Ehrenberg, V. (1960): The Greek State, Barnes and Noble.
• Foss, P. (1998): "Lycia", en C. Lehmann (ed.) Encyclopedia of the Roman Provinces (en construcció).
• Gygax, M.D. (1991): "Els periecos licios", en Gerión 9, pp. 111-130.
• Keen, A.G. (1993): "Athenian Campaigns in Karia and Lykia during Peloponesian War", The Journal of Hellenic Studies 113, pp. 152-157.
• Keen, A.G. (1998): Dynastic Lycia: A Political History of the Lycians & Their Relations with Foreign Power, c.545-362 BC, Brill Academic Publishers, Leiden. ISBN 90-04-10956-0
• Lund, H.S. (1992): Lysimachus: A Study in Early Hellenistic Kingship, Routledge. ISBN 0-415-07061-9
• Pomeroy, S.B (1976): "A Classical Scholar's Perspective on Matriarchy", en B.A. Carroll (ed.) Liberating Women's History: Theoretical and Critical Essays, University of Illinois Press.
• Sekunda, Nicholas (1991): "Achaemenid Settlement in Caria, Lycia and Greater Phrygia", en H. Sancisi-Weerdenburg and A. Kuhrt (eds.) Achaemenid History VI Àsia Minor and Egypt: Old Cultures in a New Empire. Proceedings of the Gronigen 1988 Achaemenid History Workshop, Leiden.
• Weiskorpf, M. (1987): "Àsia Minor", en E. Yarshater (ed.) Encyclopaedia Iranica v. 2, pp. 757-764.