Pablo de Tarso

Pablo de Tarso

Plantilla:Ficha de líder cristià Pablo de Tarso, de nom semítico Saulo de Tarso o Saulo Pablo, i més conegut com a sant Pablo (Tarso, Cilicia 5-10 d. C.-Roma, 58-67), és cridat el «Apòstol dels gentils», el «Apòstol de les nacions», o simplement «el Apòstol». Fundador de comunitats cristianes, evangelizador en varis dels més importants centres urbans del Imperi romà tals com Antioquía, Corinto, Éfeso i Roma, i redactor d'alguns dels primers escrits canònics cristians —incloent el més antic conegut, la Primera epístola als tesalonicenses—, Pablo constituïx una personalitat de primer orde del cristianisme primitiu, i una de les figures més influents en tota la història del cristianisme.

De l'anàlisis de les seues epístoles autèntiques es deduïx que Pablo de Tarso reunia en la seua personalitat: les seues raïls judeues, la gran influència que va tindre sobre ell la cultura helènica i la seua ciutadania romana que —en el dir del llibre dels Fets dels Apòstols— va eixercir, #lo que li va permetre una reconeguda interacció en l'Imperi romà. Pablo es va servir d'este conjunt de condicions per a fundar varis dels primers centres cristians i per a anunciar la figura de Jesucristo tant a judeus com a gentils. Sense haver pertanygut al círcul inicial dels Dotze Apòstols, i recorrent camins marcats per incomprensions i adversitats, Pablo es va constituir en artífex eminent en la construcció i expansió del cristianisme en l'Imperi romà, gràcies al seu talent, a la seua convicció i al seu caràcter indiscutiblement misionero. El seu pensament va conformar el cridat cristianisme paulino, una de les quatre corrents bàsiques del cristianisme primitiu que varen terminar per integrar el cànon bíblic.

De les cridades epístoles paulinas, la Epístola als romans, la Primera i la Segona epístola als corintios, la Epístola als gálatas, la Epístola als filipenses, la Primera epístola als tesalonicenses i la Epístola a Filemón tenen en Pablo de Tarso el seu autor pràcticament indiscutido. Elles són, junt en el llibre dels Fets dels Apòstols, les fonts primàries independents l'exhaustiu estudi de les quals científic-lliterari va permetre fixar algunes dates de la seua vida, establir una cronologia relativament precisa de la seua activitat, i una semblança prou acabada de la seua apassionada personalitat. Els seus escrits, dels que han aplegat a l'actualitat copies tan antigues com el papir $𝔓$⁴⁶ datat dels anys 175-225, varen ser acceptats unànimement per totes les Iglésies cristianes. La seua figura, associada en el cim de la mística experimental cristiana, va resultar inspiradora en arts tan diverses com la arquitectura, la escultura, la pintura, la lliteratura, i la cinematografia i és per al cristianisme, ya des dels seus primers temps, una font ineludible de doctrina i d'espiritualitat.

Nom

Pablo no va canviar el seu nom en abraçar la fe en Jesucristo com Mesías d'Israel i Salvador dels gentils, ya que, com tot romà de l'época, tenia un praenomen relacionat en una característica familiar (Saulo, el seu nom judeu, que etimológicamente significa «invocat», «cridat»), i un cognomen, l'únic usat en les seues epístoles (Paulus, el seu nom romà, que etimológicamente significa «menut» o «poc»).

L'Apòstol es dia a sí mateixa Παῦλος (Paulos) en les seues cartes escrites en grec koiné. Este nom apareix també en la Segona epístola de Pedro 3:15 i en els Fets dels Apòstols a partir de 13, 9. Abans d'eixe versícul, el llibre dels Fets ho crida en la forma grega Σαούλ (Saoul) o Σαῦλος (Saulos) (Plantilla:Lang-he; en hebreu modern Sha'ul, i en hebreu tiberiano Šāʼûl). El nom, expressat en hebreu antic, equivaldria al del primer rei de l'Antic Israel, un benjaminita igual que Pablo. Eixe nom significa «invocat», «cridat» o «demanat» (de Deu o de Yahveh).

També s'utilisa el seu nom Σαῦλος (Saulos) en els relats de la seua conversió. El llibre dels Fets dels Apòstols senyala ademés el pas de «Saulo» a «Pablo», en amprar l'expressió «Σαυλος, ο και Παυλος», «Saulo, també [cridat] Pablo» o «Saulo, [conegut] també [per] Pablo», #lo que no significa un canvi de nom. En el judaisme helenista, era relativament freqüent portar un doble nom: u grec i un atre hebreu.

El nom Paulos és la forma grega del conegut cognomen romà Paulus, utilisat per la gens Emilia. Solament es pot conjeturar respecte de la forma en que Pablo va obtindre este nom romà. És possible que tinguera relació en la ciutadania romana que la seua família posseïa per habitar en Tarso. També és possible que algun antepassat de Pablo adoptara eixe nom per ser el d'un romà que lo manumitió. Si ben paulus significa en llatí ‘menut’ o ‘exigu’, no es relaciona en el seu contextura física o en el seu caràcter.

En tot, Pablo va poder donar un atre significat a l'us del nom Paulos. Giorgio Agamben recorda que, quan un senyor romà amo d'esclaus comprava un nou siervo, li canviava el nom com a signe del seu canvi d'estat o de situació; i aporta alguns eixemples d'açò: «Januarius qui et Asellus (Asnillo); Lucius qui et Porcellus (Cochinillo); Ildebrandus qui et Pecora (Ganado); Manlius qui et Longus (Llarc); Aemilia Maura qui et Minima (La menor)». El nom original de la persona apareixia en primer lloc; el nou nom se senyalava al final; abdós noms s'unien per la fòrmula «qüi et», que significa «el qual també [es diu]».. En el llibre dels Fets dels Apòstols apareix la frase: «Σαυλος, ο και Παυλος» (‘Saulo, també [cridat] Pablo’), a on «ο και» és l'equivalent grec de l'expressió llatina «qüi et». Agamben propon que Saulo va canviar el seu nom pel de Pablo quan va mudar d'estat, de lliure a siervo/esclau, sent que es considerava servidor de Deu o del seu Mesías. Seguint eixa llínea de pensament, Pablo s'hauria considerat un instrument humà menut (paulus, ‘menut’; sant Agustín de Hipona senyala lo mateix en el Comm. in Psalm. 72,4: «Paulum […] minimum est»), de poc valor, triat, no obstant, per Deu, el seu Senyor, per a eixercitar una missió.

Fonts

Es coneix a Pablo de Tarso principalment per dos tipos de documentació, que es poden classificar segons el seu nivell d'importància:

• Les seues cartes autèntiques. Provablement escrites totes en la década de l'any 50, són les següents (en un possible orde cronològic): Primera epístola als tesalonicenses, Primera epístola als corintios, Epístola als gálatas, Epístola a Filemón, Epístola als filipenses, Segona epístola als corintios i Epístola als romans. Es consideren la font més útil i interessant per ser el més fidel reflex de la seua personalitat humana, lliterària i teològica. No obstant, la crítica històrica ha identificat varis passages d'estes cartes que es consideren interpolacions posteriors.

• Els Fets dels Apòstols. Particularment a partir del capítul 13 són, als efectes pràctics, els fets realisats per Pablo. Este llibre aporta un conjunt notable d'informacions sobre ell, des de la seua «conversió» en el camí a Damasc fins a la seua arribada a Roma com a presoner. Atribuït per alguns estudiosos a Lucas l'Evangeliste, la seua valoració historiográfica és no obstant controvertida, per les seues contradiccions o omissions en les cartes del propi Pablo. Per citar dos eixemples, els Fets no mencionen en absolut les relacions tormentosas de Pablo en l'Iglésia de Corinto; les cartes autèntiques de Pablo no mencionen el cridat «decret apostólico» recollit en Fets 15, 24-29, una concessió al judaisme sobre la prohibició de determinats aliments. També hi ha discordances teològiques (per eixemple, els Fets passen per alt la postura típicament paulina de la justificació de la fe sense les obres de la llei, ben marcada per eixemple, en l'Epístola als romans).

Els biógrafs de Pablo solen donar la preferència a les cartes paulinas autèntiques mentres accepten aquelles senyes del llibre dels Fets que no són discordantes en les cartes.

Existix un atre tipo d'obres, les anomenades «epístoles pseudoepigráficas o deuteropaulinas», que varen ser escrites en el nom de Pablo, potser per alguns discípuls seus despuix de la seua mort. Inclouen la Segona epístola als tesalonicenses, la Epístola als colosenses, Epístola als efesios, i tres «cartes pastorals», la Primera i la Segona epístola a Timoteo i la Epístola a Tito. Des de el XIX, distints autors han negat la paternitat paulina directa d'estes cartes, atribuint-les a vàries figures de discípuls posteriors. En tot, una minoria d'autors seguix defenent l'autoria paulina d'estes cartes, en particular de Colosenses, argumentant que les variacions en l'estil i en la temàtica es poden justificar pel canvi del marc històric en que es varen escriure. (Vore secció sobre les epístoles pseudoepigráficas).

Biografia

Naiximent de Pablo

Saulo Pablo va nàixer, possiblement entre l'any 5 i l'any 10 d. C., en Tarso (en l'actual Turquia), per llavors ciutat capital de la província romana de Cilicia, en la costa sur del Àsia Menor.^{cita requerida}

Data

En la Epístola a Filemón, es va declarar ya vell (presbytés). La va escriure estant pres, be a mitan de la década de l'any 50 en Éfeso, o be a principis de la década de l'any 60 en Roma o Cesarea. Se supon que en aquella época s'alcançava la ancianidad cap als cinquanta o xixanta anys. A partir d'esta senya, s'estima que Pablo va nàixer al començament de el I, cap a l'any 10 d. C.Per lo tant, va ser contemporàneu de Jesús de Nazaret, al que no va aplegar a conéixer en vida.

Lloc

L'autor dels Fets afirma que Pablo era oriunt de Tarso, ciutat situada en la província de Cilicia. Corrobora esta tradició que la llengua materna de Pablo era el grec des del seu naiximent, i que no s'observen semitismos en les seues epístoles.

Ademés, Pablo va utilisar la Septuaginta, traducció al grec dels texts bíblics, empleada per les comunitats judeues del món antic més allà de Judea. Este conjunt concorda en el perfil d'un judeu de la diàspora naixcut en una ciutat helenística. A açò se sumixca l'inexistència de tradicions alternatives que mencionen uns atres possibles llocs de naiximent, en excepció d'una notícia tardana de Jerónimo de Estridón que consigna el rumor de que la família de Pablo procedira de Giscala, ciutat de Galilea (De viris illustribus 5 —Comentari a Filemón—; fins de el IV), notícia considerada en general carent de respal.

Per llavors, Tarso era una ciutat pròspera, de certa importància. Capital de la província romana de Cilicia des de l'any 64 a. C., estava enclavada als peus dels monts Tauro i a la vora del riu Cidno, la desembocadura del qual en la mar Mediterrànea servia a Tarso de port. Tarso posseïa importància comercial, ya que formava part de la ruta que unia Síria i Anatolia. Ademés era el centre d'una escola de filosofia estoica. Es tractava, puix, d'una ciutat coneguda com a centre de cultura, filosofia i ensenyança. La ciutat de Tarso tenia concedida la ciutadania romana per naiximent, la qual cosa explicaria que Pablo fora ciutadà romà pese a ser fill de judeus.

Ciutadania romana

L'informació sobre la ciutadania romana de Pablo solament es troba en els Fets dels Apòstols, i no troba paralelismes en les cartes de Pablo, per #lo que encara hui resulta motiu de debat. Contra esta notícia, Vidal García aduïx que un ciutadà romà no hauria segut palejat, tal com assegura Pablo que li va ocórrer a ell en 2 Corintios 11, 24-25, ya que estava prohibit. A favor, Bornkamm senyala que el nom Paulus era romà. I, si no haguera segut romà, Pablo no hauria segut traslladat a Roma despuix de la seua detenció en Jerusalem. No obstant, hi ha excepcions a abdós suposts. Peter van Minnen va defendre enèrgicament la historicidad de la ciutadania romana de Pablo, sostenint que Pablo era descendent d'un o més libertos, d'els qui hauria heretat la ciutadania.

Primers anys, educació i estat de vida

Fill d'hebreus i de la tribu de Rebuig, el llibre dels Fets dels Apòstols senyala ademés atres tres punts respecte de Pablo: que va rebre la seua educació en Jerusalem, instruït als peus del famós rabino Gamaliel; i que era fariseo.

Educació, «als peus de Gamaliel»

L'educació de Pablo és objecte de moltes especulacions. L'opinió majoritària dels especialistes senyala que va rebre l'educació inicial en la mateixa ciutat de Tarso. Aixina mateix, se sugerix que s'hauria mudat a Jerusalem posteriorment, sent adolescent, o ya un jove. Alguns estudiosos, que mantenen una actitut de gran reserva respecte de l'informació brindada pels Fets, objecten estes senyes. Uns atres no troben raó suficient per a descartar les senyes del llibre dels Fets 22, 3 referits a la seua educació als peus de Gamaliel I el Vell, autoritat de ment oberta. Segons Du Toi, els Fets i les cartes paulinas autèntiques respalen com més provable que Pablo anara a Jerusalem en els seus anys d'adolescència. Més important encara, este estudiós remarca que la dicotomia Tarso–Jerusalem deuria superar-se per mig del reconeiximent de que la persona de Pablo va ser un punt de trobada i integració d'una varietat d'influències. L'educació de Pablo als peus de Gamaliel sugerix la seua preparació per a ser rabino.

Fariseo

Que Pablo fora fariseo és una senya que va aplegar a nosatres a partir del passage autobiogràfic de la Epístola als filipenses:

Circuncidado l'octau dia; del linaje d'Israel; de la tribu de Rebuig; hebreu i fill d'hebreus; sobre la Llei, fariseo; sobre la celosia, perseguidor de l'Iglésia; sobre la justícia de la Llei, intachable.

Epístola als filipenses 3, 5-6

No obstant, estos versículs formen part d'un fragment de la carta que alguns autors consideren un escrit independent posterior a l'any 70. Hyam Maccoby va qüestionar que Pablo fora fariseo en afirmar que no s'observa cap traça rabínico en les cartes paulinas.

En tot, el caràcter fariseo de Saulo en la seua joventut sol ser acceptat sense reticències per atres autors, a lo que se sumen les paraules que el llibre dels Fets posa en boca de l'Apòstol:

Tots els judeus coneixen la meua vida des de la meua joventut, des de quan vaig estar en el sí de la meua nació, en Jerusalem. Ells em coneixen de molt temps arrere i si volen poden testificar que yo he vixcut com fariseo conforme a la secta més estricta de la nostra religió.

Fets dels Apòstols 26, 4-5

En resum, Pablo seria un judeu de profundes conviccions, estricte seguidor de la Llei mosaica.

Estat civil

Un tema discutit en l'investigació del «Pablo històric» és el seu estat civil, del com no existix constància clara. Els texts d'1 Corintios 7, 8 i 1 Corintios 9, 5 sugerixen que quan va escriure eixa carta en la primera mitat de la década de l'any 50, no estava casat, pero això no aclarix si mai s'havia casat, si s'hi havia divorciat o si hi havia enviudado.

En general, els investigadors solen optar per dos posicions majoritàries:

1. que hauria permaneixcut célibe tota la seua vida sense que quede clara la raó precisa, que no seria necessàriament d'índole religiosa;
2. que hauria estat casat, i després hi hauria enviudado. Esta posició va ser plantejada per Joachim Jeremias, i va trobar entre atres seguidors a J.M. Ford, I. Arens i, en els nostres dies, a S. Légasse. Esta postura supon que Pablo estava casat perque era preceptiu en el cas dels rabinos. Per lo tant, quan Pablo va escriure en 1 Corintios 7, 8: «Dic als fadrins i a les viudes, 'bo és que es queden com yo estic'», podria ser classificat entre els viudos (chérais), no entre els fadrins (agamois); Pablo no s'hauria casat de nou (#cf. 1 Corintios 9, 5). I. Fascher, que va defendre el celibat perpetu de Pablo, va mostrar objeccions a esta teoria.

Romà Penna i Rinaldo Fabris senyalen una atra posició possible: que Pablo i la seua presunta dòna s'hagueren separat. Eixe supòsit podria vincular-se en el cridat privilegie paulino establit per l'Apòstol, la qual cosa consistix en el dret que té a trencar el víncul matrimonial la part cristiana quan l'atra part és infel i no es aviene a viure en ella pacíficament.

Saulo Pablo, perseguidor

Estància en Jerusalem

S'ha especulat sobre si, havent estat Saulo Pablo en Jerusalem «als peus de Gamaliel», va poder conéixer personalment a Jesús de Nazaret durant la seua predicació o al moment de la seua mort. Les posicions dels estudiosos són diverses, pero en general es presumix que no va anar aixina, ya que no hi ha menció d'això en les seues epístoles. Resulta raonable pensar que, si haguera succeït una trobada semblant, Pablo ho hauria consignat en algun moment per escrit.

Sent est el cas, cabria també qüestionar la presència permanent de Saulo Pablo en Jerusalem en els seus anys d'adolescència o joventut. A partir de Fets 26, 4-5, Raymond I. Brown sugerix que Saulo Pablo era fariseo des de la seua joventut. Ya que resultaria infreqüent la presència de mestres fariseos fòra de Palestina i que, ademés del grec, Pablo coneixia el hebreu, el arameo o abdós, la suma de tota eixa informació dona peu a pensar que en iniciar-se la década dels anys 30, Saulo Pablo va deure traslladar-se a Jerusalem en la finalitat d'estudiar més profundament la Torá.

La primera persecució

Segons els Fets dels Apòstols, el primer contacte fidedigne en els seguidors de Jesús ho va tindre en Jerusalem, en el grup judeu-helenístico d'Esteban i els seus companyers. Saulo Pablo va aprovar la lapidació d'Esteban el protomártir, eixecució datada de la primera mitat de la década de l'any 30.

En el seu anàlisis, Vidal García llimita la participació de Saulo Pablo en el martiri d'Esteban en senyalar que la notícia sobre la presència de Pablo en eixa lapidació no pertanydria a la tradició original utilisada per Fets. Bornkamm argumenta sobre la dificultat de supondre que Pablo haja estat siquiera present en la lapidació d'Esteban.

En tot, atres autors (per eixemple, Brown, Fitzmyer, Penna, Murphy O'Connor, etc.) no troben raons suficients per a dubtar sobre la presència de Pablo en el martiri d'Esteban. Sempre segons els Fets, els testics de l'eixecució d'Esteban varen posar els seus vestits als peus del «jove Saulo» (Fets 7, 58). Martin Hengel considera que Pablo podria tindre en aquells moments uns 25 anys.

El capítul 8 dels Fets dels Apòstols mostra en els primers versículs un quadro panoràmic de la primera persecució cristiana en Jerusalem, en el que Saulo Pablo es presenta com l'ànima d'eixa persecució. Sense respectar ni a les dònes, duya als cristians a la presó.

No es parla de matances, pero, en un discurs posterior en el temple (Fets 22, 19-21), Pablo va senyalar que anteriorment havia anat per les sinagogues encarcerant i assotant als que creïen en Jesús de Nazaret. En Fets 9,1 s'indica que les intencions i propòsits de Saulo eren aporegar de mort als fidels. I en Fets 22, 4 es coloca en boca de Pablo la seua persecució «fins a la mort», encadenant i encarcerant a hòmens i dònes.

Vidal García i Bornkamm manifesten la seua desconfiança respecte dels #alcanç reals d'eixa persecució, tant des del punt de vista de la seua extensió geogràfica quant del seu grau de violència. Barbaglio senyala que els Fets fan aparéixer a Pablo, «no com el perseguidor sino com la persecució personificada», per #lo que no li'ls pot considerar una crònica neutra. Sanders sosté que eixa persecució es va deure a la celosia de Saulo Pablo, i no a la seua condició de fariseo. Més allà dels #alcanç precisos del seu caràcter persecutorio, es podria resumir —en paraules de Gerd Theissen— que la vida del Pablo precristiano es va caracterisar per «l'orgull i la celosia ostentoso per la Llei».

Una de les epístoles de Pablo relata la seua activitat abans de la seua revelació:

[…]puix yo no ho vaig rebre ni vaig deprendre d'home algun, sino per revelació de Jesucristo. Puix ya esteu enterats de la meua conducta anterior en el Judaisme, cuán encarnizadamente perseguia a l'Iglésia de Deu i la devastava, i cóm sobrepassava en el Judaisme a molts dels meus compatriotes contemporàneus, superant-los en la celosia per les tradicions dels meus pares. Mes, quan Aquell que em va separar des del sen de la meua mare i em va cridar per la seua gràcia, va tindre a be revelar en mi al seu Fill, per a que li anunciara entre els gentils, al punt, sense demanar consell ni a la carn ni a la sanc, sense pujar a Jerusalem a on els apòstols anteriors a mi, em vaig anar a Aràbia, d'a on novament vaig tornar a Damasc.

Epístola als gálatas 1, 12-17

La conversió o revelació

Vore també: Conversió de Sant Pablo

Pablo, en les seues cartes, va afirmar haver vist a Jesús resucitat, pero a penes va donar detalls sobre la seua visió. Va presentar esta experiència com una «visió» (1 Corintios 9, 1), com una «aparició» de Jesucristo resucitat (1 Corintios 15, 8) o com una «revelació» de Jesucristo i la seua Evangelio (Gálatas 1, 12-16; 1Corintios 2, 10). Pero mai va presentar esta experiència com una «conversió», perque per als judeus «convertir-se» significava abandonar als ídols per a creure en el Deu verdader, i Pablo mai havia adorat a ídols pagans, ni havia dut una vida disoluta. Els biblistas tendixen a acotar a un marc molt precís el significat del terme «conversió» aplicat a Pablo. En realitat, cap que Pablo interpretara que tal experiència no ho feya menys judeu, sino que li permetia aplegar a l'essència més profunda de la fe judeua ya que per llavors el cristianisme encara no existia com a religió independent.

Va ser l'autor dels Fets dels Apòstols qui va construir un relat detallat, que es repetix en variacions en tres capítuls.Segons els Fets, despuix del martiri d'Esteban Saulo Pablo es va dirigir a Damasc, fet que els biblistas tendixen a situar en el terme de l'any subsegüent a la lapidació d'Esteban.

Entretant Saulo, respirant encara amenaces i morts contra els discípuls del Senyor, es va presentar al Sum Sacerdot, i li va demanar cartes per a les sinagogues de Damasc, per a que si trobava alguns seguidors del Camí, hòmens o dònes, els poguera dur nugats a Jerusalem. Va succeir que, anant de camí, quan estava prop de Damasc, de sobte li va rodejar una llum vinguda del cel, va caure en terra i va sentir una veu que li dia: «Saulo, Saulo, ¿per qué em perseguixes?» El va respondre: «¿Quí eres, Senyor?» I ell: «Yo soc Jesús, a qui tu perseguixes. Pero alça't, entra en la ciutat i se't dirà lo que deus fer». Els hòmens que anaven en ell s'havien detingut muts d'espante; sentien la veu, pero no veen ningú. Saulo es va alçar del sol, i, encara que tenia els ulls oberts, no vea res. Li varen dur de la mà i li varen fer entrar en Damasc. Va passar tres dies sense vore, sense menjar i sense beure.

Fets dels Apòstols 9, 1-9

Existixen varis punts sense resoldre respecte d'este relat. Per eixemple, en 1 Corintios 9, 1 Pablo va senyalar que «va vore» Jesús, pero en cap passage dels Fets (Fets 9, 3-7; 22, 6-9; 26, 13-18) ocorre tal cosa. Més encara, els tres passages de Fets no coincidixen en els detalls: si els acompanyants varen quedar en peu sense poder parlar o si varen caure per terra; si varen sentir o no la veu; aixina mateix, el fet de que Jesús parlara a Pablo «en idioma hebreu», pero citant un proverbi grec (Fets 26,14). No obstant, el núcleu central del relat coincidix sempre:

Com a resultat d'eixa «experiència» vixcuda en el camí a Damasc, Saulo de Tarso, fins a llavors dedicat a «perseguir encarnizadamente» i «assolar» en «celosia» a la «Iglésia de Deu» segons les seues pròpies paraules, va transformar el seu pensament i el seu comportament. Pablo sempre va parlar de la seua condició judeua en temps present, i va senyalar que ell mateixa devia complir les normes dictaminades per les autoritats judeues. Provablement mai va abandonar les seues raïls judeues, pero va permanéixer fidel a aquella experiència vixcuda, considerada un dels principals acontenyiments en l'història de l'Iglésia.

Despuix del succés vixcut per Pablo en el camí de Damasc, Ananías ho va curar de la seua ceguera imponent-li les mans. Pablo va ser batejat i va permanéixer en Damasc «durant alguns dies».

Des de la década de 1950 es varen presentar treballs científics que varen sugerir la presunta epilèpsia de Pablo de Tarso, i es va postular que la seua visió i experiències extáticas varen poder ser manifestacions d'epilèpsia del lòbul temporal. També es va propondre un escotoma central com a dolència de Pablo, i que eixa patologia podria haver segut causada per una retinitis solar en el camí de Jerusalem a Damasc. Bullock va sugerir fins a sis possibles causes de la ceguera de Pablo en el camí a Damasc: oclusió de l'artèria vertebrobasilar, contusió occipital, hemorràgia vítrea secundària/esgarre de retina, lesió causada per un raig, intoxicació per Digitalis, o ulceracions (cremades) de la còrnea. En tot, l'estat de salut física de Pablo de Tarso permaneix desconegut.

El seu ministeri primerenc

Pablo de Tarso va començar el seu ministeri en Damasc i Aràbia, nom en el qual es feya referència al regne nabateo. Va ser perseguit pel etnarca Aretas IV, fet que se sol datar dels anys 38-39, o potser d'abans de l'any 36.

Pablo va fugir a Jerusalem a on, segons la Epístola als gálatas (1, 18-19), va visitar i va conversar en Pedro i en Santiago. Segons els Fets (9, 26-28), va ser Bernabé qui ho va dur davant els apòstols. Podria interpretar-se que va ser llavors quan li varen transmetre a Pablo lo que més vesprada va mencionar en les seues cartes haver rebut per tradició sobre Jesús. L'estància en Jerusalem va ser breu: s'hi hauria vist obligat a fugir de Jerusalem per a escapar dels judeus de parla grega. Va ser conduït a Cesarea Marítima i enviat a refugiar-se en Tarso de Cilicia.

Bernabé va acodir a Tarso i va anar en Pablo a Antioquía, a on va sorgir per primera volta la denominació de «cristians» per als discípuls de Jesús. Pablo hauria passat un any evangelizando allí, abans de ser enviat a Jerusalem en ajuda per a aquells que sofrien hambruna. Antioquía es convertiria en el centre dels cristians convertits des del paganisme.

Viages misionero

Artícul principal → Viages misionero de Pablo.

A partir de l'any 46 comencen els tres grans viages misionero de Pablo, que el revisionisme modern interpreta es varen iniciar en anterioritat, despuix de l'any 37. Els tres viages són en realitat una classificació en fins didàctics.

Magnitut dels viages

Pablo feya generalment els seus viages a peu (2 Corintios 11, 26). L'esforç realisat per Pablo de Tarso en els seus viages és digne de menció. Si es conta únicament el número de quilómetros dels tres viages per Àsia Menor, es pot donar el següent resultat, segons Josef Holzner:

Primer viage: des de Atalia, el port a a on va aplegar des de Chipre, fins a Derbe, anada i regrés, 1000 km.

Segon viage: des de Tarso fins a Tróade, 1400 km. Si es té en conte el desplaçament per Galacia fins a la seua capital, Ancira, cal afegir 526 km més. Per lo tant, solament dins de l'Àsia Menor va recórrer per lo manco 1926 km. Este càlcul de mínims es deu a que la narració dels Fets dels Apòstols és molt general i es llimita a dir que va anar per les regions de Galacia i Misia.

Tercer viage: de Tarso fins a Éfeso, 1150 km. A això cal sumar el recorregut per la regió de Galacia. En este viage, solament dins de l'Àsia Menor va recórrer un mínimum de 1700 km.

A lo anterior caldria afegir els viages per terres d'Europa i per mar, els camins difícils, les diferències d'altitut, etc. D'una forma molt vívida, Pablo mateixa va descriure en el passage següent lo que estos viages varen implicar:

En perills de mort he estat moltes voltes. Cinc voltes vaig rebre dels judeus quaranta assots menys un. Tres voltes vaig ser assotat en vares; una volta vaig ser llapidat; tres voltes vaig patir naufragi; un dia i una nit vaig passar en l'abisme. Viages freqüents; perills de rius; perills de salteadores; perills dels de la meua raça; perills dels gentils; perills en la ciutat; perills en despoblado; perills en la mar; perills entre falsos germans; treballs i fatigues; nits sense dormir, moltes voltes; fam i sigau; molts dies sense menjar; fret i desnudez. I aparte d'atres coses, la meua responsabilitat diària: la preocupació per totes les Iglésies. ¿Quí desfallece sense que desfallezca yo? ¿Quí sofrix escàndal sense que yo em abrase?

2 Corintios 11, 23c-29

En efecte, com a viager desprotegit de tota escolta, seria víctima fàcil de bandits, en particular en zones rurals poc freqüentades. Els viages marítims no eren més segurs: els vents podien ser d'ajuda proa a l'est, pero era perillós posar rumbo a ponent i els naufragis eren freqüents en qualsevol sentit. Encara en les grans ciutats greco-romanes com Éfeso, Pablo no deixava de ser un judeu, possiblement en una perdiguera al muscle, volent qüestionar tota la cultura en nom de qui havia segut considerat un criminal crucificado. Ni encara els «seus» (els de la seua «classe», «raça» o «estirp», és dir, els judeus) deixaven de sancionar-ho. Finalment, la seua llabor ni tan sols finalisava després de predicar el evangelio de Jesucristo o conformar una comunitat.

El teòlec protestant alemà Gustav Adolf Deissmann va emfatisar el punt en comentar en 1912 que sentia «indecible admiració» a vista de l'esforç purament físic de Pablo, que en tota raó podia dir de sí mateixa que «assotava el seu cos i ho domava com a un esclau» (1 Corintios 9, 27).

Primer viage

Enviats per l'Iglésia antioquena, Bernabé i Pablo varen partir en el primer viage misional (Fets 13-14), acompanyats per Juan Marcos, primer de Bernabé que oficiava d'auxiliar. Del relat sorgix que Bernabé hauria dirigit la missió en els seus inicis. Varen salpar de Seleucia, port d'Antioquía ubicat a 25 km de la ciutat, cap a l'illa de Chipre, pàtria de Bernabé. Varen travessar l'illa des de Salamina en la costa oriental de Chipre, fins a Pafos en la costa occidental.

En Pafos, Pablo va conseguir un converso ilustre en la persona del procònsul romà Sergio Paulo. En el seu sèquit es trobava el mac Elimas, que va procurar apartar al procònsul de la fe. Pablo ho va cridar «replet de tot engany i de tota maldat, fill del Diable i enemic de tota justícia», i va deixar a Elimas cego. Veent lo ocorregut, el procònsul va creure. Des de Pafos els misionero varen navegar cap a Perge, en la regió de Panfilia, en la costa sur de l'Àsia Menor central. És ací a on el relat dels Fets dels Apòstols comença a cridar a Saulo en el seu nom romà Pablo, qui en avant encapçala la missió. En esta etapa els va deixar Juan Marcos per a retornar a Jerusalem, en gran disgust de Pablo com s'indica més alvance.

Pablo i Bernabé varen continuar viage terra adins, cap a la Anatolia centre-meridional, tocant les ciutats del sur de Galacia: Antioquía de Pisidia, Iconio, Listra i Derbe. La norma constant en Pablo, tal com la presenta els Fets, era la de predicar primer als judeus a els qui suponia més preparats per a rebre el mensage. El relat dels Fets mostra també l'oposició activa que feyen «els de la seua raça» a l'anunci evangèlic. Davant la resistència oberta que li varen opondre va manifestar la seua intenció de dirigir-se en avant als gentils. Els pagans varen començar a acollir-ho gozosamente. Pablo i Bernabé varen desfer el camí des de Derbe, per Listra, Iconio i Antioquía de Pisidia, fins a Perge; varen embarcar en Atalía en direcció a Antioquía de Síria, a on Pablo va passar algun temps en els cristians.

Si be les epístoles autèntiques de Pablo no brinden cap informació sobre este primer viage, mencionen en canvi que va predicar als gentils en antelació al concilie de Jerusalem i que va sofrir una lapidació, la qual tindria correspondència en la que va patir en Listra, segons els Fets.

Concilie de Jerusalem

Artícul principal → Concilie de Jerusalem.

Despuix de la primera missió paulina i durant la breu estadía de l'Apòstol en Antioquía, varen arribar alguns judaizantes, que la seua prédica senyalava la necessitat de la circumcisió per a salvar-se, per lo que varen desencadenar un conflicte no menor en Pablo i Bernabé. L'Iglésia de Antioquía va enviar a Pablo, Bernabé i alguns atres (entre ells Tito, segons Gálatas 2, 1) a Jerusalem per a consultar als apòstols i vells. Segons les paraules del propi Pablo, esta seria la seua segona visita a Jerusalem despuix de la seua conversió («una volta més en catorze anys»). Este acontenyiment es data tradicionalment de l'any 49, mentres que les postures revisionista varien en la datació, entre els anys 47 i 51. Segons Thiessen, este conflicte va activar en Pablo la seua pròpia conversió, duent-la a debat públic com a argument per a instruir sobre el risc que implicava admetre la circumcisió.

Si be en alguns matisos, este fet apareix tant en la Epístola als gálatas com en el llibre dels Fets, i va donar lloc a un conciliábulo conegut com el Concilie de Jerusalem, en el que va triumfar la postura de Pablo sobre no impondre el ritual judeu de la circumcisió als converso gentils.

La decisió adoptada en el concilie va implicar un alvanç en la lliberació del cristianisme primitiu de les seues raïls judeues per a obrir-se al apostolado universal. La qüestió resolta allí sembla haver segut puntual, encara que en implicacions doctrinales que excedirien el problema plantejat. En efecte, Pablo denunciaria més vesprada l'inutilitat de les pràctiques cultuales pròpies del judaisme, que incloïen no solament la circumcisió (Gálatas 6, 12) sino ademés les observances (Gálatas 4,10), per a desembocar finalment en la concepció de que no és l'home el que conseguix la seua pròpia justificació com a resultat de l'observança de la Llei divina, sino que és el sacrifici de Crist el que ho justifica gratuïtament, és dir, que la salvació és un don gratuït de Deu (Romans 3, 21-30).

Controvèrsia en Antioquía

Artícul principal → Incident de Antioquía.

Despuix del concilie de Jerusalem, Pablo i Bernabé varen retornar a Antioquía a on tindria lloc una disputa d'importància. Segons Gálatas 2, 12-14, havent Simón Pedro menjat en els gentils, va abandonar esta pràctica davant l'arribada d'hòmens de Santiago que varen presentar objeccions a eixa praxis.

Pablo reconeixia la posició de Pedro, a qui considerava un dels pilars de l'Iglésia de Jerusalem, pero es va sentir obligat a protestar i «li va resistir en el rostre». Li va advertir a Pedro que estava violant els seus propis principis i que no caminava rectamente d'acort en la veritat del evangelio. No es tractava, puix, d'una mera diferència d'opinió. Segons Bornkamm, Pablo vea en l'actitut de Pedro una recaiguda en el legalisme, que tornava l'esquena al evangelio i a lo acordat anteriorment en Jerusalem, minimisant l'importància de la fe en Crist com a superior a la llei.

És dubtós el resultat final d'este incident respecte de la prevalença d'una opinió o una atra. En qualsevol cas, el conflicte va tindre conseqüències. Segons l'Epístola als gálatas, Bernabé també va prendre posició a favor dels hòmens de Santiago, i esta podria ser una raó adicional de la separació de Pablo i Bernabé, i de l'eixida de Pablo de Antioquía en companyia de Silas.

Segon viage

En el segon viage misionero Pablo es va fer acompanyar per Silas. Varen partir de Antioquía i, travessant les terres de Síria i Cilicia, varen alcançar Derbe i Listra, ciutats del sur de Galacia. En Listra se'ls va unir Timoteo (Fets 16, 1-3). Després, a través de Frigia, es va encaminar cap al nort de Galacia, a on va fundar noves comunitats. Per la Epístola als gálatas se sap que Pablo va emmalaltir mentres travessava Galacia i que, durant eixa estadía no planificada, gràcies a la seua predicació varen sorgir allí les comunitats gálatas. No podent proseguir cap a Bitinia, va partir de Galacia cap a Misia i Tróade, a on es presumix se li va unir Lucas.

Va decidir anar a Europa, i en Macedònia va fundar la primera Iglésia cristiana europea: la comunitat de Filipos. Despuix de sofrir assots en vares i presó a mans de pretores romans en Filipos, Pablo va passar a Tesalónica, a on va tindre una curta estadía destinada a la evangelización, matisada per les seues #controvèrsia en els judeus.

L'hostilitat de Tesalónica sembla haver endoblegat l'idea inicial de Pablo que, segons els autors, seria la de dirigir-se a Roma, capital del Imperi. Aixina ho indicaria el fet de que Pablo va transitar la reconeguda Via Egnatia fins que, després de Tesalónica, va canviar el rumbo per a adinsar-se més en Grècia. En efecte, l'estància en Tesalónica va finalisar en la fugida de Pablo a Berea, i el seu posterior viage a Atenes, a on va intentar infructuosament atrapar l'atenció dels atenienses, famosos pel seu avidez de novetats, en un discurs en el Areópago sobre el evangelio i la resurreción de Jesús, el Logos de Zeus (Deu creador segons els estoicos i atres escoles; diferent del Zeus adorat en temps d'Aquiles i Homero), utilisant per a això els poemes dels helens Epiménides i Arato el estoico.

De Arato va prendre prestat el seu poema Fenomens 5 i ho va comparar en Fets 17:28, afirmant que, en efecte, els humans són descendents de Zeus (sincretizado en Yavé des de la "lliberació" d'Alejandro Magne de Judea en el 332 a. C.; sent cridat pels judeus helenizados, als que pertanyia Sant Pablo, com Baalshamin ("Senyor dels Cels")), pero per a que els humans ho coneguen en una relació personal, primer deuen seguir les ensenyances de Crist el Logos.

Comencem per Zeus; a ell els mortals mai ho deixem sense nomenar; plenes de Zeus estan tots els carrers i tots els mercats dels hòmens; ple està la mar i els seus ports; sempre tots necessitem a Zeus. Perque també som la seua descendència; i ell, en la seua bondat cap als hòmens, dona senyals favorables i desperta a la gent per a treballar, recordant-los el sustente. Indica en quin moment la terra és millor per al treball del bou i del azadón, i en quin moment les estacions són favorables tant per a plantar arbres com per a escampar tota classe de llavors. Per a sí mateixa va ser qui va establir les senyals en el cel, va traçar les constelacions i, per a l'any, va idear qué estreles devien donar als hòmens les senyals correctes de les estacions, per a que tot creixquera indefectiblemente. Per això, a ell sempre ho adoren els hòmens, primer i últim. Salve, oh Pare, poderosa maravella, poderosa bendició per als hòmens. ¡Salve a tu i a la Raça Antiga! ¡Salve, Muses, bondadosas totes! Pero per mi també, en resposta a la meua oració, dirigix tot la meua vora, com correspon, per a contar-li a les estreles.

Fenomens 5

D'allí es va dirigir a Corinto, a on va permanéixer durant un any i mig, acollit per Aquila i Priscila, un matrimoni judeocristià que havia segut expulsat de Roma per l'edicte de l'emperador Claudio, i que es convertirien en amics entranyables de Pablo. Durant el seu estadía en Éfeso, Pablo va ser conduït davant el tribunal de Galión, procònsul de Acaya. Es tracta de Lucio Juny Anneo Galión, germà major del filòsof Séneca, el mandat del qual es menciona en la cridada inscripció de Delfos, una evidència epigràfica que originalment es trobava en el temple d'Apolo, descoberta en Delfos (Grècia) en l'any 1905. Des del punt de vista històric, esta prova és considerada clau i segura, i permet datar dels anys 50 a 51 la presència de Pablo en Corinto. En l'any 51, Pablo va redactar la Primera epístola als tesalonicenses, el document més antic del Nou Testament. A l'any següent va tornar a Antioquía.

Tercer viage

Vore també: La dòna en les epístoles de Pablo de Tarso

El tercer viage de Pablo de Tarso va ser sense dubtes complex, i va emmarcar la seua missió més sofrida, per vàries raons. Esta etapa va incloure l'experiència d'una molt forta oposició (en el seu propi dir, «feres» i «molts adversaris») i de tribulaciones (en provable presó) que varen aplegar a «abrumar» a l'Apòstol, ademés de vore's fitada per les crisis que varen sacsar les comunitats de Galacia i de Corinto i que varen motivar l'intervenció de Pablo i del seu equip, per mig de sengles epístoles seues i de visites personals. No obstant, a la postre va ser una de les missions més fecundas. Tradicionalment esta etapa es data dels anys 54 a 57, mentres que les postures revisionista tendixen a ubicar-la entre els anys 51 i 54. En eixa etapa de la seua vida, Pablo va escriure bona part de la seua obra epistolar.

Des de Antioquía, Pablo va passar pel nort de Galacia i Frigia «per a confirmar a tots els discípuls» que hi havia allí, i va seguir fins a Éfeso, capital d'Àsia Menor, a on va fixar la seua nova sèu de missió, i des d'a on evangelizó tota l'àrea d'influència acompanyat per l'equip que dirigia.

Primer es va dirigir als judeus en la sinagoga pero, com després de tres mesos seguien manifestant-se incrédulos, va començar a impartir les seues ensenyances en la «escola de Tirà». No es dispon de més informació sobre esta «escola». No obstant, esta breu notícia es considera verídica, encara per part d'els qui assumixen una actitut de desconfiança davant el llibre dels Fets dels Apòstols (per eixemple Helmut Köester, discípul de Bultmann, Bornkamm i Käsemann). Alguns conjeturan que es tractaria d'una escola de retòrica que llogava el local a Pablo en les hores lliures. El text occidental (còdex de Beza) indica que Pablo ensenyava allí des de les 11 del matí fins a les 4 de la vesprada («des de l'hora quinta fins a la dècima»). Si esta notícia és certa, podria tractar-se d'una forma primerenca de catequesis, efectuada de modo regular. Pero segons Vidal, és possible que l'ensenyança diària de Pablo en «l'escola de Tirà» apuntara a una espècie d'escola teològica paulina en eixa ciutat, lloc d'estudi de temes relacionats en l'interpretació de l'Escritura.

Poc despuix d'aplegar a Éfeso, Pablo hauria escrit el seu carta a les iglésies de Galacia, motivada per les pretensions d'uns misionero judaizantes opositors de l'Apòstol, que exigien la circumcisió als cristians gálatas d'orige gentil. Tant la carta, un manifest de la llibertat cristiana per a opondre's a la tentativa de judaización d'aquelles Iglésies, com el seu portador Tito, varen tindre èxit en conseguir la conservació de l'identitat paulina de les comunitats de Galacia.

També en esta etapa varen aplegar a oïts de Pablo notícies sobre greus problemes sorgits en l'Iglésia de Corinto: formació de faccions dins de la comunitat, animadversión contra el propi Pablo, escàndals, i problemes doctrinales diversos, de tot la qual cosa es té notícia únicament per les seues cartes. Pablo els va escriure per lo manco quatre epístoles (segons Vidal García, op.cit., fins a sis). D'elles es varen conservar fins a hui les dos conegudes, provables resultants de la fusió per part d'un recopilador, potser a fins de el I, dels originals fragmentats de quatre. Les primeres dos cartes, hui provablement fusionades en la que coneixem com Primera epístola als corintios, varen constituir séries advertències a eixa comunitat contra les dramàtiques divisions dins d'ella, de la mateixa manera que contra alguns casos escandalosos, com el de l'unió conjugal incestuosa, i la pràctica de la prostitució. Els problemes en esta comunitat varen continuar, fomentats per uns misionero enfrontats en l'equip paulino. Açò va donar ocasió a la tercera carta, representada hui pel fragment de 2 Corintios 2, 14 - 7, 4. Entre la tercera i la quarta carta, Pablo es va dirigir a Corinto en la que va constituir una visita dolorosa: es va trobar en una Iglésia alçada contra ell, que inclús ho va agraviar públicament. Al seu regrés a Éfeso, Pablo va escriure la quarta carta a la comunitat corintia (2 Corintios 10, 1-13, 13), coneguda com la Carta de les llàgrimes. No es tractava solament d'un mensage apologètic de defensa front als seus adversaris, sino que estava carregat d'emotivitat.

Es considera segura la estadía de Pablo en Éfeso durant 2 o 3 anys. Entre els successos narrats pels Fets es conten l'enfrontament de Pablo en els sèt fills exorcistas d'un sacerdot judeu i la cridada «regirada dels plateros», una sublevació hostil provocada per un tal Demetrio i secundada per atres orfebres consagrats a la deesa Artemisa. La prédica de Pablo hauria irritat a Demetrio, qui fabricava menuts santuaris d'argent copiant el de Artemis de Éfeso, en no pocs guanys per a ell.

«Companyers, vosatres sabeu que a esta indústria devem el benestar; pero esteu veent i sentint dir que no solament en Éfeso, sino en casi tota l'Àsia, eixe Pablo persuadix i aparta molta gent, dient que no són deus els que es fabriquen en les mans. I açò no solament du el perill de que nostra professió caiga en descrèdit, sino també de que el temple de la gran deesa Artemisa siga tingut en res i venja a ser despullada de la seua grandea aquella a qui adora tota l'Àsia i tota la terra».

Paraules de Demetrio, segons els Fets dels Apòstols 19, 25-27

El to del relat dels Fets i el quadro que descriu és diferent del de les epístoles paulinas, per la qual cosa alguns estudiosos no estan segurs del seu historicidad. En canvi uns atres, encara senyalant l'absència d'estes notícies en els escrits de Pablo, troben en les seues cartes possibles alusions a la tumultuosa estància de l'Apòstol en Éfeso. Les dificultats que Pablo hauria patit en Éfeso sugerixen que l'Apòstol podria haver sofrit presó allí. Esta possibilitat és important no solament com a fet biogràfic, sino ademés a l'hora de datar el temps i lloc en que Pablo va escriure la seua Epístola als filipenses i l'Epístola a Filemón, les redaccions de la qual en el dir del propi Apòstol varen tindre lloc mentres estava presoner (Filipenses 1, 12-14; Filemón 1, 8-13).

No es pot asseverar si, després de la seua estància en Éfeso, Pablo va marchar immediatament a Corinto o va passar de Macedònia al Ilírico, per volta primera, per a girar una breu visita de evangelización. En qualsevol cas, Pablo va aplegar a Corinto, en la que provablement seria la seua tercera visita a aquella ciutat. Va permanéixer tres mesos en Acaya.

En aquella época Pablo va escriure la que, segons la majoria dels especialistes, va ser l'última carta de la seua autoria que es conserva: la Epístola als romans, datada dels anys 55 a 58. Esta carta és el testimoni més antic de l'existència de la comunitat cristiana de Roma, i el seu nivell d'importància és tal que Bornkamm aplega a referir-se a ella com «el testament de Pablo». Pablo senyala llavors el seu proyecte de visitar Roma, i des d'allí marchar a Hispania i l'Occident.

Entretant, Pablo venia pensant en retornar a Jerusalem. En eixe temps va procurar que les seues iglésies gentils realisaren una colecta per als pobres de Jerusalem. Quan ya havia decidit embarcar-se en Corinto en rumbo a Síria, alguns judeus tramaron contra ell una conjura i Pablo va resoldre retornar per terra, a través de Macedònia. Acompanyat per alguns discípuls de Berea, Tesalónica, Derbe i Éfeso, Pablo es va embarcar en Filipos cap a Tróade, passant després per Torre i Mitilene. Vorejant la costa d'Àsia Menor, va navegar des de la illa de Quíos a la illa de Samos i després a Mileto, a on va pronunciar un important discurs als vells de l'Iglésia de Éfeso convocats allí. Després va navegar fins a l'illa de Cos, Rodas, Patara de Licia i Tir de Fenicia, Tolemaida i Cesarea Marítima. Per terra va aplegar a Jerusalem, a on hauria conseguit entregar la colecta que tan arduamente havia reunit.

Se sap per la Epístola als romans 15 que Pablo vea en certa preocupació la seua tornada a Jerusalem, tant per la possibilitat de ser perseguit pels judeus com per la reacció que poguera tindre la comunitat de Jerusalem cap a la seua persona i cap a la colecta realisada per les comunitats que ell havia fundat. Llamativamente, els Fets dels Apòstols no comenten l'entrega de la colecta, #lo que podria ser indici d'un final conflictiu en el qual Pablo no va alcançar a dissoldre els recels que encara perduraven en la comunitat de Jerusalem respecte de la seua predicació.

Arrest i mort de Pablo

L'última etapa de la vida de Pablo, que comprén des de la seua apresamiento en Jerusalem fins a la seua estància en Roma, té com a font fonamental el relat de Fets dels Apòstols 21, 27 - 28, 31, que termina sense donar cap informació sobre la mort de l'Apòstol. Si ben autors qualificats de diverses #extracció reconeixen que el relat no respon a criteris estrictes de historicidad al detall, no obstant els teòlecs cristians consideren que el relat atesora notícies històriques sense dubte fidedignes.

Segons el llibre dels Fets, Santiago va aconsellar a Pablo que es comportara en Jerusalem com un judeu piadós i practicant, i Pablo va acceptar. Quan el periodo ritual de setanta dies estava per complir-se, alguns judeus procedents de la província d'Àsia varen vore Pablo en els recints del Temple i li varen acusar de patrocinar una violació de la Llei i d'haver profanat la santitat del Temple introduint en ell a gentils. Varen intentar matar-ho en un tumult, de la que va ser sostret per mig de l'arrest per part del tribuno de la cohorte romana en assent en la Fortalea Antonia. Conduït davant el Sanedrín, Pablo es va defendre i va terminar per suscitar una disputa entre els fariseos i els saduceos, ya que estos últims no creïen en la resurrecció mentres que els fariseos sí. Seguidament, els judeus s'haurien confabulado per a matar a Pablo pero el tribuno ho va enviar al procurador de la província de Judea, Marco Antonio Félix, que residia en Cesarea Marítima, davant qui va tornar a defendre's. El procurador va postergar el juí i va deixar a Pablo en presó durant dos anys. El cas va ser revisat solament despuix de l'arribada del següent procurador, Porcio Festo. Per haver apelat al César, Pablo va ser enviat a Roma. La cronologia més tradicional de la vida de Pablo ubicava la redacció de la Epístola als filipenses i de la Epístola a Filemón en este periodo de captivitat de Pablo en Cesarea Marítima, o posteriorment en la seua presó en Roma.

Del llarc i detallat relat de Fets sobre el azaroso viage de Pablo a Roma en calitat de presoner, alguns autors prenen com a fidedignes la prolongada duració de la travessia, l'acompanyament de que va ser objecte, i una detenció obligada en l'illa de Malta, que va poder estendre's durant tres mesos.

El llibre dels Fets dels Apòstols va otorgar a l'arribada de Pablo a Roma una importància adicional al mer caràcter històric: per a ell significava el compliment de lo que considerava ya previst per Jesús en el començ del mateix llibre respecte de que el Evangelio seria dut a totes les nacions. Alguns estudiosos senyalen ademés certa ironia apologètica en la forma en que el llibre dels Fets dels Apòstols descriu l'arribada de Pablo a Roma: no per lliure voluntat, com li l'havia propost una década abans sense conseguir-ho, sino com a presoner subjecte al César, en lo que els romans es varen convertir en agents indirectes del afianzamiento del evangelio en el centre mateix del seu imperi.

Segons estudiosos cristians, la captivitat de Pablo en Roma hauria tingut una duració de dos anys, temps en que l'Apòstol no va viure encarcerat sino en custòdia lo que, no obstant, va acotar les seues llibertats.

Una de les qüestions sobre la que no existix una definició clara és si, després d'eixa custòdia domiciliària de Pablo en Roma, es va produir la seua lliberació seguida d'algun atre viage, per eixemple el que tenia proyectat a Hispania. Favorixen esta hipòtesis la Primera epístola de Clemente i el Fragment Muratoriano. En el present es tendix a desconsiderar estes notícies com a carents de suficient sustente. Tant els qui pensen que Pablo va aplegar a Tarraco com els que pensen que mai va aplegar admeten que pel moment no és possible aplegar a una conclusió clara i definitiva sobre el tema.

Independentment del Nou Testament, la tradició dels Pares de l'Iglésia va afirmar que Pablo va morir en Roma baixe el govern de Nerón (54-68 d. C.) de manera violenta. Va ser Ignacio de Antioquía el primer en mencionar el martiri de Pablo en la seua Carta als efesios XII, escrita provablement en la primera década de el II,si be de manera alguna cosa ambigua. Més vesprada, Eusebio de Cesarea va afirmar categòricament que "està registrat que Pablo va ser decapitat en la mateixa Roma, i que Pedro també va ser crucificado baix Nerón,"basant-se en una carta de Dionisio de Corinto (166-174 d. C.). Respecte de la data, la tradició la fa contemporànea de la mort de Pedro, sobre la qual tampoc existix cap font històrica pero que sol datar-se entre 64 i 67. Alguns biógrafs moderns, pel contrari, han propost dates anteriors, cap a l'any 58, o com a molt a principis de la década de l'any 60.

El text apócrifo conegut baix el títul de Fets de Pablo va afirmar que el martiri de Pablo hauria segut per decapitació.Tertuliano tenia la mateixa opinió, establint un paralel en l'eixecució de Juan el Batiste pel mateix método:

¡Cuán feliç és la seua iglésia, en la qual els apòstols varen derramar tota la seua doctrina junt en la seua sanc! ¡A on Pedro va soportar una passió com la del seu Senyor! A on Pablo va guanyar la seua corona en una mort com la de Juan (el Batiste).

Autors posteriors varen afegir alguns detalls. Per eixemple Jerónimo, en la seua obra De Viris Illustribus (392 d. C.), va afirmar que "Pablo va ser decapitat en el catorzé any de Nerón i que va ser enterrat en la via Ostia en Roma".

Sepultura i cult

Es troba documentada la forma en que es va desenrollar prontamente el cult a Pablo en Roma i cóm es va expandir posteriorment per distintes localitats europees i norteafricano.

Entre les fonts més antigues que vinculen la mort de Pablo en Roma es troben el testimoni de la seua sepultura en la via Ostiensis per part del presbítero Caius a fins de el II o principis de el III, i un calendari llitúrgic de el IV sobre el sepeli dels màrtirs.

Aixina mateix, la Passió de Pablo del Pseudo Abdías (VI) va senyalar la sepultura de l'Apòstol «fòra de la ciutat […], en la segona milla de la via Ostiense», més precisament «en la facenda de Lucina», una matrona cristiana, a on més vesprada s'alçaria la basílica de Sant Pablo Extramuros.

Cap a el V, el text apócrifo de Pseudo Marcelo, conegut baix el títul de Fets de Pedro i Pablo, va senyalar que el martiri de Pablo hauria segut per decapitació en les Acque Salvie, en la via Laurentina, hui abadia delle Tre Fontane, en un triple rebot del seu cap que assegurava haver causat la generació de tres vies d'aigua. Esta notícia és independent de totes les anteriors i tardana, #lo que sugerix el seu caràcter llegendari.

Despuix d'una série d'excavacions realisades en la basílica romana de Sant Pablo Extramuros des de 2002, un grup d'arqueòlecs del Vaticà varen descobrir en 2006 restants humans gose-vos en un sarcòfec de marbre ubicat baix l'altar major del temple. La tomba data aproximadament de l'any 390. Per mig de la tècnica de datació per medició del carbono-14, va poder determinar-se que els restants òsseus daten de el I o II. En juny de 2009, el papa Benedicto XVI va anunciar els resultats de les investigacions realisades fins a eixe moment i va expressar la seua convicció de que, pels antecedents, ubicació i datació, podria tractar-se dels restants de l'Apòstol.

Valoracions de Pablo de Tarso

Tant durant la seua vida com en les següents generacions, la figura i el mensage de Pablo de Tarso varen ser motiu de debat, varen generar juïns de valor marcadament contrastantes, i varen aplegar a suscitar reaccions extremes. De fet, el propi Clemente de Roma va sugerir que Pablo va ser entregat a la mort «per celosies i enveges».

Per una part, tres dels pares apostólicos dels sigles I i II, Clemente de Roma, Ignacio de Antioquía (particularment en la seua Carta als romans) i Policarpo de Esmirna (en el seu Epístola als filipenses), es varen referir a Pablo i varen manifestar la seua admiració per ell. Policarpo va aplegar a expressar que no seria capaç d'aproximar-se a «el saber del bienaventurado i gloriós Pablo»:

«Perque ni yo ni un atre algun semblant a mi pot competir en el saber del bienaventurado i gloriós Pablo, qui, morant entre vosatres, a presència dels hòmens de llavors, va ensenyar puntual i fermament la paraula de la veritat; i absent després, vos va escriure cartes, en la llectura de les quals, si sabeu afondar en elles, podreu edificar-vos en orden a la fe que vos ha segut donada […]».

Policarpo de Esmirna, Epístola als filipenses III

Per una atra, la corrent judeocristiana de l'Iglésia primitiva va tendir a ser refractaria a Pablo, a qui va poder considerar rival de Santiago i Pedro, els líders de l'Iglésia de Jerusalem. D'allí que especialistes com Bornkamm interpreten que la Segona epístola de Pedro, un escrit canònic tardà datat dels anys 100-150, expressa certa «cautela» respecte de les epístoles paulinas. Si be esta carta menciona a Pablo com a «volgut germà», sembla tractar els seus escrits en alguna reserva per les dificultats que podrien suscitar-se en la seua comprensió, en lo que «els dèbils o no formats podrien endoblegar la seua doctrina, per a la seua pròpia perdición» (2 Pedro 3, 15-16).

Els pares de l'Iglésia subsegüents varen avalar i varen utilisar les cartes de Pablo de forma sostinguda. Ireneo de Lió, a fins de el II i a propòsit de la successió apostólica en les distintes iglésies, va senyalar a Pablo junt a Pedro com a base de l'Iglésia de Roma. Contra els extremismes, tant dels judeocristians antipaulinos com de Marción i dels gnósticos, el propi Ireneo va expondre la seua postura segons la qual existia consonància entre els evangelios, els Fets dels Apòstols, les cartes paulinas i les Escritures hebrees:

Encara hem d'afegir a les paraules del Senyor les paraules de Pablo, examinar el seu pensament, expondre a l'apòstol, aclarir tot lo que ha rebut d'atres interpretacions per part dels herejes, que no comprenen lo més mínim de lo que va dir Pablo, mostrar l'estupidea de la seua locada i demostrar, precisament a partir de Pablo —de qui ells trauen les seues objeccions contra nosatres—, que són uns bolers, mentres que l'apòstol, heralt de la veritat, va ensenyar totes les coses plenament d'acort en la predicació de la veritat […].

Ireneo de Lió, Adversus haereses IV, 41, 4.

Potser el culmen de l'influència de Pablo de Tarso entre els pares de l'Iglésia haja tingut lloc en la teologia d'Agustín de Hipona, en particular contra el pelagianismo. La diversitat notable de valoracions de la figura i obra de Pablo varen continuar a través del temps, i es pot resumir en el dir de Romà Penna:

Sant Juan Crisóstomo ho exaltava com a superior a molts àngels i arcàngels (cf Paneg. 7,3); Martín Lutero sostenia que no hi havia res en el món tan audaç com la seua predicació (cf Tischr. 2,277); un hereje ibèric del s. VIII, Migecio, proclamava inclús que en ell s'havia encarnat el Esperit Sant; i un estudiós de començos del s. XX ho considerava com el segon fundador del cristianisme (W. Wrede). Atres definicions són més corrents, com «l'misionero més gran», «el decimotercer apòstol», «el primer despuix de l'Únic» o, més simplement, el «got d'elecció» (que Dante, Inf. 2,28, pren de Fets 9, 15).

R. Penna

Les interpretacions que dels escrits de Pablo de Tarso varen fer Martín Lutero, Juan Calvino varen tindre influència important en la Reforma Protestant de el XVI. En el XVIII, el epistolario paulino va ser font d'inspiració per al moviment de John Wesley en Anglaterra. En el XIX, va resorgir l'hostilitat declarada contra Pablo. Potser el detractor més extrem en la seua ferocitat haja segut Friedrich Nietzsche en la seua obra El Anticristo, a on acusa a Pablo i a les primeres comunitats cristianes de desvirtuar totalment el mensage de Jesús:

A la «bona nova» li va succeir immediatament la pijor de totes: la de Pablo […] La vida, l'eixemple, la doctrina, la mort, el sentit i el dret del evangelio sancer, tot això va deixar d'existir quan este falsario per odi va comprendre que era lo únic que podia usar. ¡No la realitat, no la veritat històrica! […] Va borrar senzillament l'ahir, el despusahir del cristianisme, es va inventar una història del «cristianisme primitiu» […] Més vesprada la Iglésia va falsejar inclús l'història de la humanitat, convertint-la en prehistòria del cristianisme...

Friedrich Nietzsche, El Anticristo, 42.

Paul de Lagarde qui pregonaba una «religió alemana» i una «iglésia nacional», va atribuir lo que ell va considerar la «evolució nefasta del cristianisme» al fet de que «una persona absolutament incompetent (Pablo) va conseguir influir en l'iglésia». En les antípodes, la teologia dialèctica de Karl Barth, un antecedent intelectual rellevant en la lluita contra el nacionalsocialismo, va nàixer en el comentari de 1919 d'este teòlec suís a la Carta als romans.

En tot, Raymond I. Brown va previndre sobre dos tendències: (1) la que propende a maximizar certes perspectives anacròniques referides a Pablo, i (2) la que extrema les diferents postures que pogueren haver existit en les primeres comunitats cristianes. Més allà de les diferències entre el cristianisme paulino per un costat i el judeocristianismo de Santiago i Pedro per un atre, ells varen mantindre una fe en comuna. I la data tardana de la redacció de la Segona epístola de Pedro permet supondre que les diferències d'opinió existents entre les distintes corrents bàsiques del cristianisme primitiu no varen sofocar la seua pluralitat interna, tal com cristalizó en el cànon bíblic.

Temes paulinos

Redenció

Artícul principal → Expiació (religió).

La teologia de la redenció va ser un dels principals assunts abordats per Pablo. Pablo va ensenyar que els cristians varen ser redimidos de la Llei i del pecat per la mort de Jesús i la seua resurrecció. La seua mort va ser una expiació i, per la sanc de Crist, es va establir la pau entre Deu i l'home. Pel batisme, un cristià pren la seua part en la mort de Jesús i en la seua victòria sobre la mort, rebent gratuïtament una renovada condició de fill de Deu.

Relació en el judaisme

Artícul principal → Pablo i el judaisme.

Pablo era judeu, de l'escola de Gamaliel, de denominació fariseo, mencionant açò últim com una miqueta de lo que se sentia orgullós (Fil 3:5).

El punt principal del seu mensage era que els gentils no tenen necessitat de circuncidarse com els judeus (1Cor 3:2), de fet una bona part de les seues ensenyances és un émfasis als gentils per a que comprenguen que la seua salvació no depén de copiar els rituals judeus; sino que tant judeus com a gentils, en última estància, són salvos per gràcia divina [clar que la gràcia Divina s'aplica per mig de la Fe (fidelitat)]. Els estudiosos contemporàneus, no obstant, debaten sobre si quan Pablo parla de "fe/fidelitat en/de Crist" (el genitiu grec és susceptible d'abdós interpretacions, objectiva i subjectiva) es referix en tots els casos a la fe en Crist com alguna cosa necessari per a alcançar la salvació (no solament per part dels gentils, sino també dels judeus) o si en certs casos es referix més be a la fidelitat del propi Crist cap als hòmens (com a instrument de la salvació divina dirigida als judeus i els gentils per igual)

Per a Pablo, els seguidors gentils de Jesús no deuen seguir els manaments de la Torá (llei) judeua. I aixina queda establit en el Concilie de Jerusalem (Gal 2:7-9), que els gentils solament deuen guardar els preceptes dels gentils.

Moltes de les seues ensenyances eren mal enteses i mal interpretades (2P 3:15-16). Segons el llibre dels Fets, alguns judeus varen interpretar que Pablo ensenyava a abandonar la Torá de Moisés (Hch 21:28; Hch 21:21), la qual cosa ell va desmentir (Hch 25:8; Hch 21:24,26). Per un atre costat, segons la carta als Romans, hi havia gentils que interpretaven que la salvació per gràcia els permetia pecar, i també ho va tindre que desmentir.

Recentment, alguns investigadors com Krister Stendahl, Lloyd Gaston, John G. Gager, Neil Elliott, William S. Campbell, Stanley K. Stowers, Mark D. Nanos, Pamela Eisenbaum, Paula Fredriksen, Caroline Johnson Hodge, David J. Rudolph i, en Espanya, Carlos A. Segòvia, han defés que Pablo no va buscar superar ni reformar el judaisme, sino incorporar als gentils a el "poble elegit" per mig de Crist sense obligar-los a renunciar a la seua condició de gentils. Esta interpretació rep el nom "nou enfocament radical sobre Pablo" i contrasta tant en l'interpretació cristiana tradicional com en la cridada "nova perspectiva sobre Pablo" de James D. G. Dunn i Nicholas Thomas Wright, segons la qual Pablo es va propondre reformar el judaisme.

Paper de les dònes

Un versícul en la Primera Epístola a Timoteo, tradicionalment atribuït a Pablo, moltes voltes és utilisat com a major font d'autoritat en la Bíblia per a que les dònes siguen vedadas al sacrament de l'orde, ademés d'atres posicions de liderage i ministeri en el cristianisme. L'Epístola a Timoteo és també moltes voltes utilisada per moltes iglésies per a negar-los el vot en assunts eclesiàstics i posicions d'ensenyança per a públic adult i també el permís per al treball misionero.

Este passage sembla estar dient que les dònes no deuen tindre en l'iglésia cap paper de liderage front als hòmens. Si ella també prohibix a les dònes ensenyar a atres dònes o a chiquets és dubtós, puix inclús l'Iglésia catòlica —que prohibix la ordenació de dònes per al sacerdoci— permet que abads ensenyen i assumixquen posicions de liderage sobre atres dònes. Qualsevol interpretació d'esta part de les Escritures té que confrontar-se en les dificultats teològiques, contextuals, sintàctiques i lèxiques d'estes poques paraules.

El teòlec JR Daniel Kirk va trobar un important paper per a les dònes en la Iglésia antiga, com per eixemple quan Pablo va elogiar a Febe pel seu treball com diaconisa i també Junia, considerada per alguns com l'única dòna en ser citada en el Nou Testament entre els apòstols. Kirk apunta a estudis recents que varen dur a alguns a concloure que el pas que obliga a les dònes a "quedar-se callades en les iglésies" en 1 Corintios 14, 34 va ser una adició posterior, aparentment per un autor diferent i no era part de la carta original de Pablo a l'iglésia de Corinto. Uns atres, com Giancarlo Biguzzi, aleguen que la restricció de Pablo sobre les dònes en Corintios és genuïna, pero s'aplica al cas particular de prohibir-les de fer preguntes o de conversar, i no una prohibició generalisada contra les dònes parlar, puix en 1 Corintios 11, 5 Pablo afirma el dret de les dònes de profetizar.

El tercer eixemple de Kirk d'una visió més inclusiva està en Gálatas 3, 28 En anunciar un fi dins de l'Iglésia de les divisions que eren tan comunes en tot lo món, conclou destacant que "...hi havia dònes del Nou Testament que varen ensenyar i tenien autoritat en la Iglésia antiga i que estes ensenyances i esta autoritat eren sancionades per Pablo i que l'apòstol mateixa oferix un paradigma teològic dins del com la superació de la subjugació de la dòna és un resultat esperat".

Caràcter i llegat de Pablo

El caràcter i el llegat de Pablo es varen verificar: (1) en les comunitats per ell fundades i en els seus colaboradors; (2) en les seues cartes autèntiques; i (3) en les anomenades cartes deuteropaulinas, sorgides potser d'una escola que va nàixer i va créixer entorn a l'Apòstol. És a partir d'eixe llegat immediat que va sorgir tot el seu influix posterior.

Comunitats i colaboradors

Vore també: Dònes colaboradores de Pablo de Tarso i Aristarco de Tesalónica

Pablo va utilisar per a en les seues comunitats i colaboradors un llenguage apassionat. Als tesalonicenses els va escriure que eren la seua esperança, el seu goig, la seua corona, la seua glòria; als filipenses els va dir que Deu era testic de quànt els amava en l'entranyable amor de Jesucristo, i que resplandecían com a antorches en el món. Als membres de la comunitat de Corinto els va advertir que no seria indulgent en ells, pero no sense abans comentar-los que els havia escrit en moltes llàgrimes per a que saberen cuán gran era l'amor que els tenia.

S'especula que Pablo va deure ser un home capaç de suscitar profunts sentiments d'amistat, ya que les seues cartes donen mostres de llealtat per part d'un ampli palmito de personages en nom propi. Timoteo, Tito, Silas, tots varen formar part de l'equip paulino, duent les seues cartes i els seus mensages, a voltes en circumstàncies difícils. Els esposos cristians Priscila –també cridada Prisca– i Aquila, l'amistat dels quals cap a Pablo de Tarso va resultar entranyable, varen ser capaços d'alçar la seua tenda i partir en ell des de Corinto a Éfeso i després anar a Roma, d'a on havien segut exiliats prèviament, per a preparar l'arribada de l'Apòstol. Vidal sugerix que en Éfeso varen ser ells els qui, en una intervenció riesgosa, haurien conseguit la lliberació de Pablo, lo que va justificar el encomio de l'Apòstol:

Saluden a Prisca (Priscila) i Aquila, colaboradors meus en Crist Jesús. Ells varen expondre els seus caps per a salvar-me. I no solament els estic agraït yo, sino també totes les Iglésies de la gentilidad.

Pablo, Epístola als romans 16, 3-4

A ells se suma Lucas, a qui per tradició s'identifica en l'autor del evangelio homònim i dels Fets dels Apòstols. Es menciona el seu nom entre els de els colaboradors de Pablo. Segons la Segona epístola a Timoteo, hauria acompanyat a Pablo fins al seu final (2 Timoteo 4, 11).

Les epístoles paulinas autèntiques

Artícul principal → Epístoles paulinas.

Les cartes autèntiques de Pablo són un conjunt d'escrits neotestamentarios conformat per les següents obres:

• la Primera epístola als tesalonicenses
• la Epístola als filipenses
• la Primera epístola als corintios
• la Segona epístola als corintios
• la Epístola als gálatas
• la Epístola a Filemón

• la Epístola als romans.

Este corpus d'epístoles autèntiques és únic en més d'un sentit:

1. Perque es coneix a ciència certa el seu autor, i la seua autenticitat resulta reconeguda àmpliament des de l'anàlisis científic-lliterari actual.
2. Perque la seua data de redacció és la més antiga dels llibres del Nou Testament, a penes 20-25 anys posterior a la mort de Jesús de Nazaret, i provablement anterior inclús a la dels evangelios en la seua versió definitiva coneguda hui, per #lo que constituïxen documentació de caràcter capital en qualsevol anàlisis sobre els inicis del cristianisme.
3. Perque cap atra personalitat del Nou Testament es coneix a nivell semblant a través dels seus escrits.

El coneiximent que Pablo tenia de la cultura helènica —parlava fluidamente tant el grec com el arameo— li va permetre predicar el Evangelio en eixemples i comparacions comunes d'esta cultura, per #lo que el seu mensage va collir un pronte èxit en territori grec. Pero esta característica també va dificultar per moments l'exacta comprensió de les seues paraules, ya que Pablo recorria en ocasions a nocions helenísticas alluntades del judaisme, mentres que atres voltes parlava com un judeu estricte i observante de la Llei. D'ahí que en l'Antiguetat algunes de les seues afirmacions anaren calificades com «τινα δυσνοητα» (transliterado, cup dysnoēta, que significa punts ‘difícils d'entendre’; i que fins a hui se susciten polèmiques en l'interpretació de certs passages i temes de les cartes paulinas, com, per eixemple, la relació entre judeus i gentils, entre gràcia i Llei, etc. Per una atra part, és clar que les seues epístoles varen ser escrits d'ocasió, respostes a situacions concretes. Per això l'anàlisis exegético modern, més que esperar de cada una d'elles una formulació sistemàtica del pensament de l'Apòstol, examina les dificultats i particularitats que ell presenta, analisa la seua evolució i debat sobre la seua integritat.

Encara que les cartes varen tindre per funció immediata abordar problemes resultants de situacions concretes, és molt verosímil que les comunitats a les quals estes cartes varen estar dirigides les hagen atesorat, i que prontamente les compartiren en atres comunitats paulinas. Aixina, resulta altament provable que cap a fins de el I estos escrits ya existiren com a corpus, resultant del treball d'una escola paulina que va recopilar les seues cartes per a conformar el llegat escrit de l'Apòstol.

Les epístoles pseudoepigráficas

Existix, ademés de les cartes de Pablo, un conjunt d'escrits epistolars que es presenten com a seus pero que la crítica moderna, coneixedora del fenomen de la pseudoepigrafía típic de les obres antigues orientals i gregues, atribuïx a diferents autors associats en Pablo. Es tracta de les següents obres:

• la Segona epístola als tesalonicenses
• la Epístola als colosenses
• la Epístola als efesios
• la Primera epístola a Timoteo
• la Segona epístola a Timoteo
• la Epístola a Tito.

El fet de que se sugerixca que estos escrits canònics són pseudoepigráficos o deuteropaulinos, llunt de llevar-li notorietat a l'Apòstol la varen incrementar, perque significa que una «escola», potser ya establida entorn al mateix Pablo i depositario del seu llegat, va recórrer a l'autoritat de l'Apòstol per a validar els seus escrits.

Teologia paulina

Es denomina teologia paulina a l'estudi raonat, sistemàtic i integral del pensament de Pablo de Tarso, que va experimentar desenrolls i retocs en les successives interpretacions que es varen fer dels seus escrits. La presentació sumaria de la teologia de sant Pablo és molt àrdua. La major dificultat de qualsevol intent de sistematisació del pensament de l'Apòstol radica que Pablo no era un teòlec sistemàtic, per la qual cosa qualsevol categorisació i ordenament sembla respondre més a les preguntes del exégeta que a esquemes paulinos.

Per molt temps el debat va estar supeditat a una disyuntiva. Segons la tesis luterana clàssica, el tema fonamental de la teologia paulina seria el de la justificació de la fe sense les obres de la Llei. A partir d'eixa tesis es va aplegar a considerar que en la doctrina paulina aixina entesa estava el núcleu central de l'anunci cristià. En el XX, la postura a favor del principi de la sola fide va ser una constant en el trasfondo i en l'orientació del pensament de Rudolf Karl Bultmann i també es va presentar, en una varietat de matisos, en seguidors seus tals com Ernst Käsemann o G. Bornkamm.

Des del punt de vista del catolicisme, si be la justificació forma part del mensage paulino, no constituïx el seu núcleu central únic. L'argument tradicional catòlic sostenia que Deu, més que «declarar just» a l'home, fa just a l'home transformant-ho.

En els últims anys, diferents estudiosos protestants, tals com Krister Stendahl, Ed Parish Sanders, i James D. G. Dunn, varen criticar la postura luterana clàssica que oponia una fe cristiana portadora de la gràcia i de la llibertat contra un presunt judaisme tradicional afecte al legalisme i exaltació soberba de l'observança de les prescripcions mosaicas. Despuix de presentar la dificultat de «escriure una teologia de Pablo», James Dunn va propondre en el seu llibre a modo d'esquema lo següent: Deu i la humanitat – la humanitat baixe interdicció – el Evangelio de Jesucristo – el començ de la salvació – el procés de la salvació – l'Iglésia – l'ètica.

Els autors catòlics (Lucien Cerfaux, Rudolf Schnackenburg, i particularment Joseph A. Fitzmyer) varen centrar la teologia de Pablo en el seu pensament sobre Crist, particularment sobre la seua mort i la seua resurrecció. J. Fitzmyer va senyalar la cristología com a centre de la teologia paulina. Per a ell, la teologia paulina seria una teologia cristocéntrica, és dir, una teologia l'eix principal de la qual és Crist mort i resucitat. Atres autors com Joachim Gnilka i Giuseppe Barbaglio parlen d'un teocentrismo paulino, #lo que vol implicar que tot el pensament de Pablo arranca de Deu i torna a Ell.

Per una atra part, una detallada observació de les epístoles paulinas autèntiques permet advertir que en el pensament de l'Apòstol es va produir una evolució i que, en conseqüència, no es podria parlar d'un únic centre d'interés en la seua predicació. G. Barbaglio va propondre que l'Apòstol escriu una «teologia en epístola». D'allí que l'esquema de Barbaglio va consistir en presentar la teologia de cada carta seguint cronològicament cada una de les sèt epístoles autènticament paulinas, per a finalisar en un capítul titulat: «Coherència de la teologia de Pablo: hermenéutica del Evangelio».

Segons R. Penna, es tendix a acceptar que en el centre del pensament de Pablo es troba el «event-Crist», fet concloent en «la seua teologia». La discussió discorre sobre les conseqüències (antropològiques, escatológicas, eclesiológicas) d'eixa senya. Brown va sugerir que totes les propostes tanquen part de veres, pero deriven de «juïns analítics» posteriors a Pablo.

Representacions artístiques

Pablo, com atres apòstols rellevants, va tindre un amplísimo tractament en l'art. En especial, el seu episodi de conversió va ser tractat per mestres italians com Parmigianino (Museu d'Història de l'Art de Viena), Miguel Ángel (mural en la Capella Paulina del Palau Apostólico de la Ciutat del Vaticà) i Caravaggio (Basílica de Santa María del Popolo, Roma). Atres moments freqüentment triats varen ser la predicació en el Areópago (Rafael, Capella Sixtina -també va pintar el rebuig del mac Elimas i el sacrifici de Listra-), el descens en canastra de les muralles de Damasc, el naufragi, el episodi de les serps, el èxtasis, la estància en presó i el martiri.

No sol aparéixer en les séries referides als dotze apòstols que varen conéixer en vida a Crist, pero molt a sovint se li representa en parella en Simón Pedro. En este cas solen distinguir-se pels seus atributs: en sant Pedro, les claus que simbolisen la seua elecció com a cap de l'Iglésia, i en sant Pablo l'espasa que simbolisa el seu martiri -ademés de referir-se a un passage de la seua carta als Efesios: l'espasa de l'Esperit, que és la paraula de Deu-). També és freqüent la presència d'un llibre que representa la seua condició d'autor de texts neotestamentarios (encara que açò també identifica a Pedro i a atres apòstols). A voltes es representa a Pedro i Pablo com a teòlecs debatent.

L'orige del seu iconografia, que fixa unes traces característiques i repetits a lo llarc dels sigles, es remonta al art paleocristiano, que la entronca en la tradició greco-romana de representació de filòsofs com Plotino.

Bibliografia

• Barbaglio, Giuseppe (2009). Jesús de Nazaret i Pablo de Tarso, Salamanca: Secretariat Trinitario. ISBN 978-84-96488-31-1.
• Becker, Jürgen (2007). Pablo, l'apòstol dels pagans, Salamanca: Edicions Seguix-me. ISBN 978-84-301-1276-0.
• Bornkamm, Günther (2002). Pablo de Tarso, Barcelona: Edicions Seguix-me. ISBN 84-301-0775-4.
• Brown (2002). Introducció al Nou Testament. II. Cartes i atres escrits, Madrit: Editorial Trotta. ISBN 84-8164-539-7.
• Campbell, W. S. Paul's Gospel in an Intercultural Context: Jew and Gentile in the Letter to the Romans. Frankfurt: Peter Lang, 1991.
• Campbell, W. S. Paul and the Creation of Christian Identity. Londres: T & T Clark International, 2006. ISBN 0-567-04434-3
• Carrón, Julián (2010). Acontenyiment i raó en sant Pablo, Trobada. ISBN 9788499200255.
• Donen Heyer, C.J.: Pablo, un home de dos móns. Edicions L'Armeler. ISBN 84-8005-061-6.
• Dreyfus, Paul (2001). Pablo de Tarso: Ciutadà de l'Imperi, Edicions Paraula. ISBN 9788482391335.
• Ehrman, Bart D. : Simón Pedro, Pablo de Tarso i María Magdalena. Editorial Crítica. Barcelona 2007. ISBN 978-84-8432-889-6
• Eisenbaum, P. Invitation to Romans. Nashville: Abingdon, 2006. ISBN 978-0-687-49649-5
• Eisenbaum, P. Paul Was Not a Christian: The Original Message of a Misunderstood Apostle. Nova York: HarperCollins, 2009. ISBN 978-0-06-134991-1
• Elliott, N. The Rhetoric of Romans: Argumentative Constraint and Strategy in Paul's Dialogue with Judaism. Sheffield: Sheffield Academic Press, 1990. ISBN 978-0-8006-6202-8
• Elliott, N. Liberating Paul: The Justice of God and the Politics of the Apostle. Sheffield: Sheffield Academic Press, 1995. 2ª ed. ISBN 978-0-8006-2379-1
• Escola bíblica de Jerusalem (1976). Bíblia de Jerusalem (Edició Espanyola), Bilbao (Espanya): Desclée de Brouwer. ISBN 84-330-0022-5.
• Fabris, Rinaldo (1999). Pablo: l'apòstol dels gentils, Edicions Sant Pablo. ISBN 978-84-285-2116-1.
• Fitzmyer, Joseph A. (1972). «Vida de Sant Pablo – Les epístoles del Nou Testament», Comentari Bíblic «Sant Jerónimo», Madrit (Espanya): Edicions Cristiandad, pp. 546-564 i 565-574.
• Fredriksen, P. "Judaizing the Nations: The Ritual Demands of Paul's Gospel". New Testament Studies 56 (2010): 232-52 Online version (Boston University)
• Gager, J. G. Reinventing Paul. Nova York: Oxford University Press, 2000. ISBN 0-19-513474-5
• Gaston, Ll. Paul and the Torah. Vancouver: University of British Columbia Press, 1987. ISBN 978-1-59752-538-1
• Herranz Marque, Mariano (2008). Sant Pablo en les seues cartes, Madrit: Edicions Trobe. ISBN 978-84-7490-893-0.
• Johnson Hodge, C. I. If Sons, Then Heirs: A Study of Kinship and Ethnicity in the Letters of Paul. Nova York: Oxford University Press, 2007. ISBN 978-0-19-518216-3
• Nanos, M. D. The Mystery of Romans: The Jewish Context of Paul's Letter. Minneapolis: Fortress Press, 1996. ISBN O80062937X

• Nanos, M. D. The Irony of Galatians: Paul's Letter in First-Century Context. Minneapolis: Fortress Press, 2002. ISBN 978-0-8006-3214-4
• Penna, Romà (2000). «Pablo», Diccionari dels Sants, Volum II, Madrit: Sant Pablo, pp. 1801-1812. ISBN 84-285-2259-6.
• Piñero, A. i C. A. Segòvia, Guia per a entendre a Pablo de Tarso. Madrit: Editorial Trotta, 2013.
• Rudolph, D. A. A Jew to the Jews: Jewish Contours of Pauline Flexibility in 1 Corinthians 9:19-23. Tubinga: J. C. B. Mohr-P. Siebeck, 2011. ISBN 978-3-16-149293-8
• Segòvia, C. A. ¿Va ser Pablo cristià? El redescubrimiento contemporàneu d'un judeu mesiánico. Madrit: Editorial Trotta, 2013.
• Stendahl, K. Paul Among Jews and Gentils. Philadelphia: Fortress Press, 1976.
• Stendahl, K. Final Account: Paul's Letter to the Romans. Minneapolis: Fortress Press, 1995. ISBN 0-8006-2922-1
• Stowers, S. K. A Rereading of Romans: Justice, Jews, and Gentils. New Haven: Yale University Press, 1994. ISBN 0-300-07068-3
• Theissen, Gerd (2002). La religió dels primers cristians, Salamanca: Edicions Seguix-me. ISBN 84-301-1465-3.
• Vidal García (2007). Pablo. De Tarso a Roma, Santander: Editorial Sal terrae. ISBN 978-84-293-1716-9.

Enllaços externs

• Texts de Pablo de Tarso en Wikisource:
  • En francés.
  • En anglés.
  • En grec.
• Texts grecs en el sitie de la Bibliotheca Augustana (Augsburc).
• Sant Pablo en PrimerosCristianos.com.
• Sant Pablo en Enciclopèdia Catòlica.
• Sant Pablo de Tarso en el lloc web Biografies i Vides.
• Benedicto XVI convoca l'any de sant Pablo (juny de 2008-juny de 2009).
• Any paulino, artícul en el lloc web Anno Paolino.
• «Redescubierto el sarcòfec atribuït a sant Pablo apòstol», artícul en el lloc web Zenit.
• Benedicto XVI: «L'ambient religiós i cultural de sant Pablo», artícul en el lloc web Vatican.
• «Troben en Roma image més antiga de sant Pablo», artícul en el diari L'Informador del 28 de juny de 2009.
• «El Papa desvela [sic] que els restants de la tomba de Sant Pablo són de l'apòstol», artícul en el diari ABC (Madrit) del 29 de juny de 2009.
• «Category: Paul of Tarsus», artícul en anglés en el lloc web 4 Enoch: The Online Encyclopedia of Second Temple Judaism and Christian Origins.

[[Categoria:#Controvèrsia relacionades en el judaisme]]