Praenomen
El praenomen (llatí clàssic, plural: praenomina, lliteralment 'primer nom') en l'Antiga Roma corresponia al nom de pila en l'actualitat, sent l'únic nom en que els pares tenien elecció. Per regla general, solament la família immediata cridava a una persona per la seua praenomen. Es tractava d'un nom personal dau a un varó recent naixcut, despuix de purificar-ho (llustrara), i era sempre coincidente en el d'algun dels seus antepassats.
En un principi les dònes també tenien ___protected_title_4___ pero per l'escàs paper que tenien les dònes en la política romana est va ser quedant en desús fins que cap a el II abans de Crist este va quedar obsolet. Pero davant la necessitat de tindre un “nom de pila", esta funció va passar al ___protected_title_5___ de la dòna.[1] Estos cognomen moltes voltes feyen referència al lloc que ocupaven en orde respecte a les seues germanes (___protected_title_6___, ___protected_title_7___, ___protected_title_8___, ___protected_title_9___, ___protected_title_10___…), encara que també es varen usar uns atres menys freqüents que arreplegaven estos significats dels antics ___protected_title_11___ de la dòna (___protected_title_12___, ___protected_title_13___, ___protected_title_14___…).[2][3][4]
Sobre els esclaus (servus) estos no posseïxen un praenomen com a tal, no obstant en la seua onomàstica estos tenen un equivalent ya que el nom d'esclau es compon d'un nom personal que normalment otorga el mercader que ho ven, equivalent a un praenomen romà, seguit del nom de l'amo en genitiu i la paraula servus (abreviada com Ser/S en inscripcions).
Si parlem dels libertos (libertus) el seu praenomen es troba al principi, sent est el del seu antic patró (patronus), d'igual manera la seua nomen era el del seu antic senyor, no obstant quan en l'onomàstica d'un ciutadà romà informaria sobre la filiació de l'individu, en els libertos açò és substituït per a comunicar a l'antic amo, açò es fa nomenant el praenomen de l'antic senyor en genitiu seguit de la paraula libertus (abreviada com LIB/L en inscripcions), li seguixc un cognomen que es tracta del seu antic nom de quan era esclau.
Etimologia
[editar | editar còdic]Praenomen deriva del prefix prae- ("abans de") i nomen ("nom"). Nom propi, anterior al gentilici dels romans.
Freqüència i representació
[editar | editar còdic]En comparació a atres cultures, els romans utilisaven un conjunt de noms reduït: els praenomina comuns eren menys de 40. Els 17 més comuns representaven un 98% de tots els noms de varó romà.[5] Els tres més populars - Lucius, Caius i Marcus - constituïen el 59 % del total.
Molts dels praenomina de varó eren abreviats a un o dos caràcters en l'escritura o inscripcions; les abreviatures més comunes incloïen: Appius (Ap.), Aulus (A.), Caius (C), Cnaeus (Cn.), Decimus (D.),Gaius (G.), Kaeso (K.), Lucius (L.), Mamercus (Mam.), Manius (M'.), Marcus (M.), Publius (P.), Quintus (Q.), Sergius (Ser.), Servius (Ser.), Sextus (Sex.), Spurius (Sp.), Titus (T.), Tiberius (Tu.).
Normalment les famílies gentilicias utilisaven els mateixos praenomenomina ya que estos moltes voltes s'heretaven de pare a fill primogènit, i els germans d'estos fills primogènit solien tindre els mateixos praenomina que les seues generacions anteriors, açò es feya per a distinguir “braços” familiars de la mateixa gens. Per eixemple els varons de la gens Claudia normalment usaven Appius, Gaius o Publius com praenomen.[6]
Durant un temps en el sigle III, Aurelius es va convertir en un dels més populars praenomina, en acabant de que l'emperador Marcus Aurelius Antoninus ("Caracalla") concedira la ciutadania romana universal a tots els hòmens lliures en tot l'Imperi, adoptant el nom del seu emperador en gratitut.
Els noms Primus, Secundus, Tertius, Quartus, Quintus, Sextus, Septimus, Octavus, Nonus, Decimus, respectivament, "Primer", "Segon", "Tercer", etc., eren inicialment donats segons l'orde de naiximent, també podien fer referència al més en el que varen nàixer (Quintilis, Sextilis, Septembris o Decembris que serien els equivalents als praenomina respectivament de Quintus, Sextus, Septimus i Decimus), si be abunden els eixemples en que tal orde no va ser seguit.[7]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Maia.
- ↑ Kajanto (1982). The Latin cognomina, Repr. dell'ed. Helsinki 1965 edició, Bretschneider. ISBN 978-88-85007-99-4.
- ↑ Kajava (1994). Roman female praenomina: studies in the nomenclature of Roman women, Institutum Romanum Finlandiae. ISBN 978-951-96902-1-6.
- ↑ Andreu Pintat, Javier (2009). Fonaments d'epigrafia llatina, Liceus. ISBN 978-84-9822-843-4.
- ↑ Corpus Inscriptionum Latinarum
- ↑ Date dones inscriptions, noms et origine dones personnes.
- ↑ Transactions and Proceedings of the American Philological Association.93
- 347–354.ISSN 0065-9711.doi:10.2307/283767.Consultat el 2025-12-11.
Bibliografia
[editar | editar còdic]Andreu, J. (2009). LA ONOMÁSTICA INDIVIDUAL. En J. Andreu, Fonaments de l'Epigrafia Llatina (pp. 143-173). Liceus.
Kajanto, I (1965): The Latin Cognomina, Helsinki, Societas Scientiarum Fennica.
Kajava, M (1994): Roman Female Praenomina. Studies in the Nomenclature of Roman Women, Roma, Acta Instituti Romani Finlandiae.
Peruzzi, I (1969): «Onomastica i società nella Roma delle origini», Maia 21, 126-158.
Petersen, H. (1962). The Numeral Praenomina of the Romans. En H. Petersen, Transactions and Proceedings of the American Philological Association, Vol. 93, (pp. 347–354). The Johns Hopkins University Press.
Thylander, H. (1952). Étude sur l'Epigraphie Latine. Date dones inscriptions, noms et origine dones personnes. Swedish Institute of Classical Studies in Rome.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Praenomen» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.