Cognomen
El cognomen o cognombre (del llatí cognōmen, cognōminis [‘sobrenom’, ‘llinage’]; plural, cognomina) dels romans especificava la branca de la família (nomen) a la que es pertanyia, o be, en alguns casos, era el renom d'un individu en particular (per eixemple, "Cicerón", "Nasica", etc). Solament ho portaven els hòmens, puix les dònes eren designades únicament pel nomen. De la mateixa manera que el agnomen, solia designar característiques físiques —moltes voltes en sarcasme—, pero a diferència del nostre, s'heretava per via paterna. Per eixemple:
- Cayo Juliol César (César feya referència al cabellam.)
- Marco Emilio Escauro (Escauro indicava peu zambo.)
Ya que també servia per a distinguir entre persones en el mateix nom, pot considerar-se un precursor dels llinages moderns, que només es varen desenrollar en Europa a partir de el XIII. En les actuals llengües italiana i catalana, que com les demés llengües romançades es remonten al llatí, cognome i cognom signifiquen respectivament “llinage”.[1]
L'us del cognomen apareix en l'epigrafia llatina a finals de el IV, en P. Cornelius Scapula, pero es llimita a l'aristocràcia, a on pansa a ser d'us hereditari, com el primer nom que passava del pare al fill major, lo que va generar la repetitivitat dels tria nomina d'una generació a la següent. Comencem a agregar un segon renom per a distinguir als individus. En 240 a. C., els cònsuls varen emetre un decret que restringia la transmissió del renom només al fill major. El renom es torna representatiu de cada branca de la gens, com entre els Escipiones: Africanus, Asiaticus, Nasica.
En la segona mitat de el II abans de Crist, l'us del cognomen es va estendre a atres estrats socials, per imitació de l'aristocràcia, fins a generalisar-se a totes les classes socials lliures al final de la república. De finals de el II, els libertos varen recuperar com cognomen el seu nom d'ex esclaus. En el 45 a. C., la Lex Iulia Municipalis impon l'us de tria nomina per al cens de ciutadans romans, i per tant establix l'us general del cognomen per a tots els romans lliures. L'us del llinage i del cognomen va continuar fins al periodo imperial.
Existix una convenció, no molt estricta, per a nomenar als personages romans,[1] que és la següent:
Aquells coneguts, es designen pel nomen o el cognomen; aixina, per eixemple, a Gayo Suetonio Tranquil se li crida Suetonio o a Lucio Anneo Séneca, se li crida Séneca. No obstant, uns atres són coneguts pel seu cognomen, per eixemple, Lucio Sergio Catilina és solament Catilina.
No s'usen els praenomina, llevat en casos molt especials per a distinguir entre dos membres de la mateixa família, per eixemple, entre Tiberio i Gayo Graco. O per als emperadors, sobretot els de la gens Claudia; per eixemple, Tiberio i no Tiberio Juliol César Augusto; Claudio, pero no Tiberio Claudio César Augusto Germànic. En atres casos no s'usen mai; per eixemple, Vespasiano, encara que el nom complet d'eixe emperador era Tito Flavio Vespasiano, pero el seu successor és Tito pese a cridar-se exactament igual que el pare.
Alguns personages tenen convencions rígides per a ser designats. Entre ells, cal destacar a personages com Cicerón, Ovidio, Terencio, Virgilio, etcétera. Les legions comencen a utilisar llinages cap al final de la República. Dins de l'Imperi, casi totes les legions posseïen un llinage i algunes més d'un (per eixemple Claudia Pia Fidelis). Els esclaus lliberats generalment utilisaven el seu (únic) nom anterior com cognomen, mentres que assumien els sustantius prae- i gentilicis del seu antic amo.
El número de cognomina que podia portar una persona no estava, en principi, llimitat per norma alguna i entre les inscripcions que es conserven figura destacadament el cas de Quint Pompeyo Seneción Roscio Murena Celio Sext Juliol Frontino Silio Deciano Gayo Juliol Euricles Herculano Lucio Víbulo Pío Augustano Alpí Belicio Soldre-te Juliol Apro Ducenio Próculo Rutiliano Rufino Silio Valente Nigro Claudio Fusco Saxa Amintiano Sosio Prisco,[2] un dels cònsuls de l'any 169 d. C.[3]
Alguns autors llatins citen casos en els que el Senat romà va prohibir l'us de certs cognomina en casos especials. Tácito descriu, per eixemple, que el Senat va prohibir als membres de la gens Escribonia que tornaren a usar el cognomen "Druso", en castic per l'intent d'assessinat de l'emperador Tiberio que va protagonisar Marco Escribonio Libón Druso.[4]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cognomen» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.