Caravaggio

Caravaggio

Michelangelo Merisi dona Caravaggio (Milà, 29 de setembre de 1571-Porte Ercole, 18 de juliol de 1610), conegut com Caravaggio, fon un pintor italià, actiu en Roma, Nàpols, Malta i Sicília entre 1593 i 1610. La seua pintura combina una observació realista de la figura humana, tant en lo físic com en lo emocional, en un us dramàtic de la llum, lo que va eixercir una influència decisiva en la formació de la pintura del Barroc.

Caravaggio plasmava una detinguda observació anatòmica en un us dramàtic del claroscuro que aplegaria a ser conegut com tenebrisme. Esta tècnica es va convertir en un element estilístic dominant, enfosquint les ombres i transfigurando objectes en lluents fas de llum. Va expressar vívidamente moments i escenes crucials, a sovint en lluites violentes, tortura i mort. Treballava ràpit en models del natural, prescindint dels esbossos per a treballar directament sobre el llenç. La seua influència va ser profunda en el nou estil barroc que va emergir del manierisme i es pot rastrejar en les obres de grans mestres com Pedro Pablo Rubens, José de Ribera, Rembrandt i Diego Velázquez, aixina com en innumerables artistes de la següent generació, que per manifestar el seu profunt influix varen ser cridats «caravaggistas» o «tenebristas».

Les novetats de l'obra pictòrica de Caravaggio varen inspirar la pintura del Barroc, pero este estil va incorporar el drama dels seus claroscuros sense el realisme sicològic. En l'evolució estilística i els canvis de modes, Caravaggio va deixar de ser tendència. L'interés per la seua obra va resorgir en el XX, quan es va reconéixer la seua importància en el desenroll del art occidental. André Berne-Joffroy, historiador de l'art, va afirmar que «Lo que comença en l'obra de Caravaggio és, simplement, la pintura moderna».

Introducció

Despuix de varis anys de treball, Caravaggio va passar d'una ciutat a una atra servint a varis senyors importants. És una persona treballadora, pero al mateix temps orgullosa, enterca i sempre disposta a participar en una discussió o a enfrascarse en una baralla, per lo que és difícil dur-se be en ell.

Floris Claes van Dijk.

Llevat en els seus principis, Caravaggio va produir majoritàriament pintures religioses. No obstant, a sovint escandalisava i els seus llenços eren rebujats pels seus clients. Dos dels reproches habituals eren el realisme de les seues figures religioses roçant el naturalisme primerenc, aixina com l'elecció dels seus models entre la gent de més baixa condició. En lloc de buscar belles figures etéreas per a representar els actes i personages de la Bíblia, Caravaggio preferia triar als seus models d'entre el poble: prostitutes, chics del carrer i menics varen posar a sovint per als personages dels seus quadros. Para La Flagelación, va compondre una coreografia de cossos en claroscuro en un Crist en moviment de complet abandó i d'una bellea carismàtica. Per al Sant Joan Batiste en el moltó, mostra a un jovenzuelo de mirada provocativa i en posició lasciva —es dia que el model era un dels seus amants—. La posició de l'Iglésia i dels seus poderosos clients eclesiàstics front a la seua pintura resulta ambigua: per una part, este tipo de vulgarización de la religió li interessa molt en una época en la que la Contrarreforma s'estén per l'Itàlia catòlica, en la finalitat de mostrar-se baix una apariència humana en contrast en l'austeritat pregonada pel protestantisme; per una atra part, la representació dels sants baix traces vulgars de golfs eixits dels baixos fondos va ser jujat incompatible en els valors de purea i santitat que defenia l'Iglésia d'aquella época. Este sentiment es va reforçar per l'elecció de Caravaggio de preocupar-se enormement pel realisme en l'eixecució de les seues figures: rebujava corregir les imperfeccions dels seus models per a representar-los més «bells» o d'un modo més concorde a les visions que l'Iglésia té dels seus sants. Per eixemple, la primera versió de la seua Sant Mateo i l'àngel va ser rebujada no solament per la sensualitat del àngel, que va ser jujada com a trivial, sino també per la brutea dels peus del sant, minuciosament reproduïda del model. La pintura de Caravaggio que causaria el major escàndal als ulls de l'Iglésia va ser La mort de la Verge, per la representació tan realista del cos de la Verge María en la pancha unflada —acompanyada de sulfurosos rumors segons els quals el model hauria segut el cadàver d'una prostituta encinta ofegada en el Tíber—. Aixina, la consideració de l'Iglésia catòlica cap a Caravaggio i els seus quadros oscilarà d'un extrem a un atre de la seua carrera entre el acogimiento entusiasta i el rebuig absolut. El pintor trobarà en ella els seus majors protectors —com la moradura Del Mont— aixina com als seus més grans enemics.

En 1606 va assessinar a un home durant una reyerta, per lo que va fugir de Roma puix les autoritats havien posat preu al seu cap. En 1608 es va vore novament envolt en una atra bregue, lo que es va repetir més vesprada en Nàpols cap a 1609, ocasionat possiblement per un atentat en contra seua, realisat pels seus enemics. Despuix d'estos incidents, la seua carrera va ser decaent, lo que li va ocasionar una depressió que degeneró en la seua mort dos anys més vesprada. La Contrarreforma va motivar la necessitat de crear més iglésies per a difondre la doctrina, per lo que les pintures varen ser imprescindibles per a la seua decoració. La Contrarreforma necessitava buscar un nou art que expressara de millor forma la doctrina catòlica en contraposició al protestantisme. Prenent com a base les regles del manierisme, Caravaggio va crear una nova forma de naturalisme, en la que va combinar figures tancades en l'observació física, dramàtica i teatral dels objectes, a lo que va sumar l'aprofitament del claroscuro, és dir, l'us de lluïxes i ombras.

En el seu temps, Caravaggio va ser famós, apreciat, reconegut i ademés va eixercir gran influència sobre els seus contemporàneus. No obstant, en sigles posteriors la seua fama va ser eclipsada per atres pintors de la seua época com Poussin, (qui va jujar sense conéixer-ho que Caravaggio havia vingut al món per a destruir la pintura), Rubens o Rembrandt, si ben tots ells varen acusar la seua influència en major o menor mida. No obstant, la seua figura va recobrar importància en el XX en estudiar-se novament l'art barroc italià. Des de l'estudi del barroc, es va poder apreciar novament al manierisme, i en ell a Caravaggio. Andre Berne-Joffroy, secretari de Paul Valéry, va dir sobre l'artiste italià: «Caravaggio va començar en el seu art alguna cosa simple, la pintura moderna».

Biografia

Primers anys (1571-1592)

Caravaggio va nàixer en Milà, a on el seu pare, Fermo Merisi, treballava com a administrador i arquitecte decorador del marqués de Caravaggio, ciutat de la que més vesprada prendria el nom. La seua mare, Lucía Aratori, provenia d'una família adinerada del mateix lloc. En 1576 la família es va mudar a Caravaggio per la pesta que va assotar Milà. Tant el seu pare (Fermo Merisi) com el seu yayo (o abdós yayos depenent de la font) i el seu tio patern (Pietro) varen fallir casi al mateix temps, cap al 20 d'octubre de 1577, quan el chiquet tenia a penes sis anys. La rodalia en les famílies Colonna i Sforza va ajudar més vesprada a Caravaggio en la seua carrera.

En 1584 va entrar a treballar com a aprenent del pintor lombardo Simone Peterzano, qui va ser descrit en el contracte com a pupil de Tiziano. Despuix de concloure el seu aprenentage va començar a moure's en el circuit Milà-Caravaggio, i provablement va visitar Venècia, a on va deure conéixer les obres de Giorgione (les que Caravaggio va ser acusat de copiar) i de Tiziano. La seua família li va mostrar el patrimoni artístic i cultural de Milà, la seua ciutat natal, a on va tindre l'oportunitat de conéixer l'obra L'últim sopar de Leonardo dona Vinci. L'art milanés era, en les seues pròpies paraules, «un estil en el que valorava "la simplicitat i l'atenció al detall naturaliste", i que estava més pròxim al naturalisme d'Alemània que a la formalitat i la grandea del manierisme romà».

Roma (1592-1600)

Cap a mediats de 1592 Caravaggio va aplegar a Roma, «nuet i extremadament necessitat, sense una direcció fixa i sense recaptes... ademés curt de diners». Pocs mesos despuix va començar el treball exitós que no conclouria fins a deixar Roma. Va contactar en Giuseppe Cesari, pintor de cambra de Clemente VIII, «pintor de flors i fruts», qui li va oferir treball en el seu taller de pintura. Caravaggio va pintar varis quadros durant eixa época, entre els que s'inclouen Chicon pelant fruta (la seua primera pintura coneguda), Cesto en frutes i Baco, supostament un autorretrato realisat despuix d'una convalescència posterior a la seua eixida del taller de Cesari.

Estes tres obres demostren una particularitat física —un aspecte del seu realisme—, pel qual Caravaggio va adquirir renom: les frutes de la canastra en Cesto de frutes varen ser analisades per un professor d'horticultura, qui va conseguir descobrir cultius particulars en el quadro: «un gran full d'higuera, en una taca causada per un fongo, que sembla ser antracnosis».

Caravaggio va abandonar el taller de Cesari en giner de 1594, decidit a obrir-se pas per la seua pròpia mà. La seua fortuna econòmica estava en el seu punt més baix pero va anar llavors quan va començar a forjar importants amistats, com el pintor Pròsper Orsi, l'arquitecte Onorio Longhi i el jove siciliano Mario Minniti. Orsi, establit en les altes esferes de la ciutat, li va introduir en els grans coleccionistes; Longhi, més hostil, li va dur al món de les baralles galliponteres romanes, mentres que Minniti li va servir de model i anys més vesprada va ser el seu ajudant en Sicília.

La buenaventura és la seua primera composició en més d'una figura, en la que mostra a Mario enganyat per una chiqueta gitana. Este tema va ser una miqueta nou per a la societat romana i ademés va demostrar una increible influència sobre l'art italià, pero això va ocórrer en el futur puix en la seua época Caravaggio ho va vendre per una menuda suma de lires. Els jugadors de cartes —que mostra una atra poc sofisticada forma en que un chic cau en la trampa dels jugadors de cartes— és psicològicament més complexa que les seues anteriors obres i per això va ser considerada com la seua primera obra mestra. De la mateixa manera que La buenaventura, va ser inmensamente popular, i d'ella sobreviuen al voltant de cinquanta còpies. Més important encara, va ser atreta pel patronat del moradura Francesco María Del Mont, en Roma. Per a la moradura i el seu círcul amant de l'art, Caravaggio va eixecutar un gran número d'obres de cambra, com Els músics, Apolo tocant el llaüt, una còpia de la seua Baco i una alegoria realista, Chic mossegat per una lagartija, en la que Mario destaca com a model. La possibilitat d'un ambient homoerótico d'eixes pintures ha segut centre de disputes entre els estudiosos de la seua figura, des de que esta teoria va ser plantejada a mitat de el XX.

Caravaggio adquirix una nova forma de realisme, puix per primera volta li són encarregats treballs religiosos. La Contrarreforma necessitava adornar els seus vistosos temples, i Caravaggio va ser un dels comissionats per a ilustrar els seus nous temples. La primera d'estes pintures va ser Magdalena Penitente, en la que mostra a la pecadora bíblica abandonant la seua vida de cortesana i assentant-se a plorar en el sol, mentres les seues joyes es troben tirades a la seua entorn. «No sembla una pintura religiosa del tot, ¿una chica assentant-se a plorar en el sol mentres seca el seu cabell? ¿On queda el sofriment, la redenció, la promesa de salvació?». Açò és entés a la manera lombarda, no tan histriónicamente com ho feyen els romans. Este estil de pintures va ser repetit en els seus següents treballs, també eclesiàstics: Sant Francisco d'Assís en meditació, Sant Francisco d'Assís en èxtasis, Els músics, Descans en la fugida a Egipte, Marta i María Magdalena i David en el cap de Goliat. En ser presentats públicament, estos quadros varen catapultar la fama de Caravaggio en el poble i en el gremi artístic. Pero esta reputació depenia totalment dels encàrrecs públics, que eren necessaris per a mantindre satisfeta a l'Iglésia.

El pintor més famós de Roma (1600-1606)

En 1599, presumiblement baix l'influència de la moradura Del Mont, Caravaggio va ser contractat per a decorar la Capella Contarelli, en l'iglésia romana de Sant Luis dels Francesos. Els dos treballs fets per a este encàrrec varen ser: El martiri de Sant Mateo i La vocació de Sant Mateo, entregats en 1600. El tenebrisme es va mostrar una volta més en estos treballs, aumentant el claroscuro i un realisme barroc molt emocional. Este claroscuro es realisava per mig del contrast de llums proyectades sobre els elements de l'obra, otorgant-li major importància a uns sobre uns atres. D'ahí que per mig d'esta tècnica li aplicara certa essència tenebrosa a l'obra. Va ser criticat pel seu excessiu realisme i per no usar dibuixos preparatoris. Mentres que alguns dels pintors italians varen aclamar a Caravaggio per estes obres, que ho enaltien, sempre des del seu punt de vista, com a mestre de l'art religiós italià: «Els pintors romans de l'época varen ser sorpresos grandemente per estes pintures, principalment els jóvens. Estos es varen reunir en un círcul entorn al pintor, aclamant-li com el millor artiste de la naturalea i considerant la seua obra com un milacre». En La vocació de Sant Mateo, Caravaggio mostra un fes de llum entrant per una finestra, que expressa simbòlicament la conversió de Leví en Mateo. Atres #alegoria a la redenció del cobrador d'imposts són la frontiça de la porta sostinguda pels àngels, a partir de núvols o atres artefactes.

Caravaggio va seguir fent durant algun temps encàrrecs religiosos, en els que destacava la mort en figures grotesques de martiris, decapitacions i assessinats. Per a la majoria de la gent romana, estes obres varen aumentar la popularitat del pintor, mentres que per a algunes persones els semblava violent i sense el verdader sentit de la doctrina catòlica, per lo que Caravaggio va deure refer algunes pintures sense el sentit violent característic de la seua obra. L'essència del problema consistia que Caravaggio tenia una forma prou explícita de representar el dramatisme, vist moltes voltes com a vulgar. Just en eixe any va sorgir el primer gran escàndal de la seua carrera: Caravaggio devia pintar a Sant Mateo inspirat per a escriure el seu evangelio, junt a un àngel que supostament li dictaria les divines ensenyances. Pero Caravaggio, jove i sense experiència en treballs religiosos, va representar al sant com un home vell, semblat a un jornalero, en la #front arrugada i sostenint torpemente el llibre, com si estiguera cansat. L'àngel va ser pintat com un adolescent, casi chiquet, que duya la mà de Mateo com mestre que ensenya a escriure a l'alumne. Com era d'esperar-se, l'obra va ser rebujada pel clero i el poble, per considerar-la una falta de respecte cap al sant. Caravaggio va deure pintar-la de nou, atenint-se als cànons més ortodoxos de la pintura sacra. El primer quadro es va conservar, fins que va ser destruït en el XX. De forma similar, La conversió de Sant Pablo tampoc va ser acceptada, pero una atra versió pictòrica del mateix tema bíblic, (La conversió de Sant Pablo en el camí a Damasc), sí ho va anar. La primera mostrava al sant empequeñecido davant el cavall, lo que no va agradar al poble de Roma. Un soldat i Caravaggio varen discutir bruscament per este tema: «¿Per qué has posat al cavall en mig i a Sant Pablo en el sol. ¿És acàs el cavall Deu? ¿Per qué?», a lo que Caravaggio va respondre: «No, pero l'animal està en el centre de la llum de Deu».

Atres treballs inclouen El sepeli de Crist, la Madonna de Loreto (també coneguda com Madonna dels peregrins), Madonna en el chiquet i Santa Ana i la Mort de la Verge. Les últimes dos pintures varen atestar, de forma especial, una rebuda poca càlida entre el poble de Roma. La Madonna en el chiquet i Santa Ana, coneguda com Madonna dei palafrenieri, va ser pintada per a un menut altar de la basílica de Sant Pedro, només va permanéixer en el seu lloc dos dies i va ser retirada. El secretari d'una moradura va escriure al respecte: «En esta pintura tot és vulgaritat, sacrilegi i disgust. Una cosa puc dir, és un treball fet per un pintor que no pinta be, en un esperit obscur i que ha estat alluntat de Deu durant molt temps, i també de qualsevol atra cosa bona». La mort de la verge, li va ser encarregada a Caravaggio per un acabalat juriste, qui pensava ubicar el quadro en la seua capella personal, mantinguda per carmelitas. Estos varen rebujar terminantment el quadro en 1606, i el contemporàneu de Caravaggio Giulio Mancini recorda que el fet que va motivar tal rebuig va ser que el pintor va usar a una reconeguda prostituta com a model per a la Verge; Giovanni Baglione. Un atre contemporàneu relata que un atre punt pel que l'obra no va obtindre acceptació va ser que la verge tenia les cames nuetes —un problema de decore en qualsevol cas—. John Gash, estudiós de Caravaggio, sugerix que el problema per als carmelitas era que tenien una visió més teològica que estètica, i que per això Caravaggio va fallar en plasmar de manera errònea la doctrina de l'Asunción de María, en específic l'idea de que la Mare de Deu no va morir en forma ordinària sino que va ser duta al cel. La tongada per a l'altar va ser fet per un dels més conspicuos discípuls de Caravaggio, Carlo Saraceni, en el que mostrava a la Verge viva i assentada, de la mateixa manera que Caravaggio, pero en actitut casi moribunda. Novament rebujat, en el treball que ho va substituir la Verge ya es vea sent duta el cel per àngels. La mort de la Verge va ser comprada pel duc de Mantua per consell de Rubens, com un obsequie per al monarca Carlos I d'Anglaterra. Finalment va entrar en la cort francesa en 1671.

Una de les poques pintures de caràcter secular i no religiós d'aquella época va ser El triumfo de l'amor, pintada en 1602 para Vincenzo Giustiniani, membre del círcul social de la moradura Del Mont. En un diari que data de el XVII, el model és cridat «Cecco», en italià, diminutivo de Francesco. Possiblement es va tractar de Francesco Boneri, artiste italià actiu entre 1610 i 1625, i conegut popularment com Cecco del Caravaggio. L'obra mostra a un Cupido nuet, carregant un arc i unes flechas, mentres calciga els símbols de les arts, les ciències i el govern. El model està desvestir i és difícil acceptar que es tracte d'un dels seus siervo. El punt culminant que relaciona esta pintura en les religioses és l'intensa ambigüitat en la que el pintor maneja els models de diferents postures, ya siga sacra o profana.

Exili i mort (1606-1610)

Caravaggio va tindre una vida agitada. En una gran capacitat de enfrascarse en bregues, moltes d'elles varen ser en els mateixos llocs i inclús se li va aplegar a processar per açò. La nit del 29 de maig de 1606 va matar, provablement per accident, a un home cridat Ranuccio Tomassoni. Anteriorment, els seus mecenes li varen protegir de possibles accions judicials en contra seua motivades per bregues, pero esta volta va ser diferent.

En una orde d'aprehensió a les seues esquenes i fòra de la llei, Caravaggio va fugir a Nàpols. Allí, baix la protecció dels Colonna, l'autoritat romana vea mermat el seu poder. Pronte es va convertir en l'estrela de la pintura napolitana. En esta etapa va realisar Sèt obres de misericòrdia i la Madonna del Rosario, entre uns atres.

El quadro de la “misericòrdia“ és el retaule de l'altar major de l'iglésia que es troba en la "Pio Monte della Misericòrdia" en Nàpols. Els "sèt obres de misericòrdia corporals" es junten en una única composició . En la part superior de la pintura, contemplant tota l'escena que té lloc en la part inferior, està la Verge en el Chiquet acompanyat per dos àngels. Sobre els aguts contrasts del claroscuro, es pot interpretar la llum lluenta de Caravaggio com una metàfora de la misericòrdia, que “ajuda al públic a buscar-la en les seues pròpies vides”.

En posterioritat a este succés, Caravaggio va permanéixer uns mesos més en Nàpols i finalment va marchar a Malta, sèu dels cavallers de Malta. Es creu que el seu viage va ser patrocinat per Alof de Wignacourt, Gran Maestre de l'Orde, qui va colaborar en l'indult del pintor en el cas Tomassoni. De Wignacourt estava tan satisfet en el treball del pintor que li va propondre com a candidat a l'Orde. El 14 de juliol de 1608 el pintor va ser nomenat cavaller de gràcia i devoció de la Sobirana Orde Militar i Hospitalària de Sant Joan de Jerusalem, de Rodas i de Malta, un ranc més baix que el dels cavallers de justícia, que estava reservat als membres de la noblea, pero que li donava indulgència suficient. Un dels seus biógrafs, Bellori, senyala que Caravaggio estava content en la seua nova distinció. Ademés, se li va nomenar pintor general de la mateixa.

Els principals treballs d'esta época varen ser La decapitació de Sant Joan Batista (l'única pintura de Caravaggio en la seua firma) i Retrat del gran maestre de l'Orde de Malta Alof de Wignacourt, aixina com retrats d'atres cavallers de l'Orde. Les circumstàncies que rodegen un nou i brusc canvi de fortuna del pintor no han segut revelades del tot, pero se senyala que es va deure a una bregue gallipontera en la que una casa va resultar en sérios danys i un cavaller va ser ferit de gravetat. El 6 d'octubre de 1608 va ser tancat en les masmorres del fort de Sant Àngel en La Valeta i, per la subsegüent investigació d'antecedents, es va descobrir la pena de mort que havia rebut en Roma. Es va fugar de la presó. L'1 de decembre de 1608 va ser expulsat de l'Orde per «faltes a la moral i ser un membre senar grat».

Despuix de la seua fugida de Malta, Caravaggio es va assentar en Sicília, en el respal del seu vell amic i discípul Mario Minniti, qui ara estava casat i vivia en Siracusa. Junts varen realisar una gira de treball per Siracusa, Mesina i la ciutat capital, Palermo. En eixos anys Caravaggio va continuar realisant treballs ben pagats, com La sepultura de Santa Lucía, La resurrecció de Lázaro i L'adoració dels pastors. El seu estil va seguir evolucionant, en la particularitat de que ara es mostraven en els seus quadros figures aïllades davant un enorme buit. «Les seues grans obres sicilianes demostren ombres aïllades. Al contrari de opacar pobremente als personages, l'obra sugerix temors i #fragilitat de l'home, al mateix temps que transmet la bellea i senzillea dels humils, mansos i senzills, que rebran per herència la terra». Les crítiques contemporànees han definit al Caravaggio d'eixa época com hosco i insociable, que dormia armat i estava insegur de la seua sòrt. La seua vida es va vore moltes voltes reflectida en la seua obra, la d'eixe temps és janglona i satírica, especialment en els pintors locals.

Despuix de nou mesos en Sicília, en l'estiu del 1609, Caravaggio va retornar a Nàpols. D'acort a una de les seues més recents biografies, en Nàpols estava a resguart de l'aguaite dels seus enemics, baix la protecció dels Colonna, concretament la de Constanza Colonna, prima lluntana del seu antic benefactor Filippo I i qui ho va albergar i el Palazzo Cellammare. Ademés, ya havia obtingut perdó, gràcies al nou papa, la moradura Camilo Borghese (posteriorment Paulo V) i va poder retornar a Roma. En Nàpols va realisar La negació de Sant Pedro i El martiri de Santa Úrsula, la seua última pintura. Novament, l'estil de Caravaggio evolucionava. En El martiri de Santa Úrsula la santa travessa un dels moments de major intensitat, acció i drama en el seu martiri, quan la flecha disparada pel rei dels hunos, la ferix en els seus sens. Tot açò diferencia especialment el quadro d'uns atres, caracterisats per l'immovilitat dels seus models. La vivacitat del quadro va obrir una nova etapa en la carrera del pintor.

En Nàpols va ser víctima d'un intent d'assessinat, per persones desconegudes. Els seus enemics sempre estaven a l'aguaite de castigar-ho davant la seua tornada. Primerament va haver rumors en Roma sobre «la mort del famós artiste Caravaggio» i més vesprada es va saber que havia salvat la vida, pero va tindre séries ferides que li desfiguraron el rostre. En recuperar-se va pintar Salomé sosté el cap de Juan el Batiste, mostrant el seu propi cap en el plat, obra enviada a Wignacourt per a conseguir el perdó.

En eixe mateix temps va pintar David en el cap de Goliat, mostrant al jove David en un oreig de tristor en mirar el cap del vençut jagant Goliat, alguna cosa repetitiu en l'obra caravaggista. Este quadro li va ser enviat a la moradura Scipione Borghese, nebot del Papa (i que també era superintendente i secretari dels Estats Pontificis), conegut tant pel seu amor a l'art com per la seua falta d'escrúpuls. Per la seua vocació al mecenage, alguns crítics consideren que David en el cap de Goliat  és un pagament de Caravaggio a Borghese en agraïment per gestionar perdó papal.

Una de les seues obres més conegudes de l'época és La negació de Sant Pedro. En el claroscuro d'esta pintura, una dòna senyala en els seus dits a Pedro, mentres que un soldat completa el trio. D'esta manera, Caravaggio va representar simbòlicament les tres negacions de Pedro cap a Crist.

Gràcies al sacerdot dominico i inquisidor Donato Gentile, un conegut de la marquesa Colonna, Caravaggio va conseguir que la moradura acceptara vore-ho personalment, no sense abans demanar-li tres quadros canvi. En l'estiu de 1610 el pintor va prendre un barco rumbo a Roma per a poder ser indultat, lo que va conseguir gràcies a les seues influents amistats romanes. La càrrega per al seu perdó consistia en a lo manco dos quadros de Sant Joan i un de Magdalena.

Els estranys successos ocorreguts en Roma varen ser objecte de moltes suspicàcies populars. El 28 de juliol un «avviso» (periòdic privat de Roma per a la cort d'Urbino) va anunciar que Caravaggio havia mort. Alguns dies més tarde un atre «avviso» va afirmar que el pintor havia mort de febra en Porte Ércole. Les confusions generades pel segon avís varen ser tan grans que mai es va saber a ciència certa la veritat, pero el cos no es va trobar. Un poeta, amic íntim del pintor, va donar com a data de la seua mort el 18 de juliol, víctima de febra en Porte Ércole, prop de Grosseto, en Toscana.

En una carta trobada en els Archius del Vaticà en els 1994, el 29 de juliol de 1610 el sacerdot Gentile li confirmava a la Moradura que la mort de Caravaggio havia ocorregut a les seues trenta huit anys en Porte Ércole.

En 2010 es va localisar en un cementeri de Porte Ércole un cadàver dels sigles XVI o XVII que podria correspondre a Caravaggio, per tractar-se d'un varó d'1,65 metros d'altura que tenia entre 35 i 40 anys quan va fallir. El genoma de dit cadàver presenta coincidències en els de habitants actuals de la zona que duen el mateix llinage de Caravaggio. Un estudi forense d'este cadàver va determinar que la causa provable de la seua mort va ser una infecció per estafilococo, potser contreta per una ferida d'arma blanca.

Caravaggio com a artiste

El naiximent del Barroc

Caravaggio «va colocar l'obscuritat (ombres) en el claroscuro». El claroscuro va aplegar a escena molt abans de l'arribe de Caravaggio a la pintura, pero va anar este qui li va donar la tècnica definitiva, enfosquint les ombres i transformant l'objecte en un eix de la llum, cada volta més penetrant. En este tipo de pintura, els artistes varen començar a plasmar el físic i la psicologia dels personages d'una forma cada volta més real i aguda. Açò li va ocasionar varis problemes per la seua forma d'interpretar alguns treballs religiosos que eren requerits en encàrrecs. Caracterisat per la seua rapidea per a eixecutar obres marcant les llínees bàsiques directament sobre el llenç en l'extrem del mànec del pinzell, Caravaggio pronte es va convertir en un anatema per als ortodoxos, puix es negava a idealizar les figures i tampoc feya esbossos ni dibuixos preparatoris. Pero els models són part essencial del seu treball, Caravaggio ampra a dos que a la postre seran pintors, pero sempre a l'ombra del seu mestre. Ells varen ser Mario Minniti i Francesco Boneri. Al primer li va usar per a les seues figures de caràcter secular, el segon va ser la seua inspiració per a realisar obres religioses, com David en el cap de Goliat i vàries representacions d'àngels. Les figures femenines apareixen en menor mida, pero en una presència sorprenent. Eixemples són Fillide Melandron, Anna Bianchini i Maddalena Antognetti («Lena» i testic en el famós «case carchofa»), qui moltes voltes és nomenada com concubina del pintor. Unes atres models són algunes prostitutes, els qui posaven per a figures de vérgens o santes, alguna cosa molt criticat en Caravaggio. Caravaggio es autorretrató d'una manera sotil i poc perceptible en vàries de les seues obres. Un dels més evidents casos és El sepeli de Santa Lucía, a on apareix en l'extrem dret. Destaca en este periodo El prendimiento de Crist, a on l'aplicació del claroscuro va més allà de les cares i les armadures, a pesar de l'evident falta de llum. El personage de l'extrema dreta és, evidentment, un autorretrato.

Caravaggio va tindre una notable habilitat per a expressar en determinades escenes d'insuperable viveza l'arribada d'un moment crucial. En Els discípuls de Emaús, expressa el moment en que Crist, fent-se passar per un viager, es reunix en els seus discípuls per a compartir la seua alegria. El quadro se centra en els ulls de Jesús, ya que no perceben els seus seguidors la veritat. Al final, es descobrix que Ell és el Salvador resucitat, en lo que Caravaggio va conseguir el seu més gran encert en matèria de pintura sacra. La vocació de Sant Mateo, plasma el moment en que Crist crida a Leví, cobrador d'imposts, qui fa un gest similar a «¿quí, yo?». Pero al mateix temps, els seus ulls senyalen a Jesús dient: «Sí, et seguiré». En La resurrecció de Lázaro, el cos del mort està encara putrefacto, pero en sentir la mà del Mesías, la vida torna a la seua ser.

Els «caravaggistas»

Artícul principal → Caravaggismo.

L'instalació del conjunt de pintures referides a Sant Mateo en la Capella Contarelli va tindre un immediat impacte entre els jóvens artistes romans, i el caravaggismo es va convertir en la moda per als incipients artistes. Entre els primers «caravaggistas» es trobaven Giovanni Baglione (encara que la seua etapa «caravaggista» va durar poc) i Orazio Gentileschi. A pesar de la barrera generacional, Gentileschi va ser qui millor es va adaptar a l'estil del seu mestre i va conseguir fer una carrera artística pròpia, que li va dur a la cort de Carlos I d'Anglaterra. La seua filla Artemisia Gentileschi va estar prop de Caravaggio i va conseguir crear el seu propi estil, en molta influència d'est. Atres pintors com Annibale Carracci, varen adaptar el caravaggismo, que mesclava elements de l'Alta Renaixença i del realisme lombardo. Este estil va terminar triumfant.L'estància de Caravaggio en Nàpols va produir una escola notable per al caravaggismo napolitano, que va incloure a Battistello Caracciolo i Carlo Sellitto. El caravaggismo va tindre el seu final durant la terrible plaga de 1656, pero les conexions en Espanya —en ser Nàpols possessions espanyola, durant Felipe IV— va ser bàsica per al naiximent del caravaggismo espanyol. Un grup d'artistes catòlics d'Utrecht, conegut com «Els caravaggistas de Utrecht», varen viajar a Roma a principis de el XVII, i varen anar profundament influenciats per l'obra de Caravaggio, com descriu Bellori. A la tornada a la seua ciutat, esta tendència no va durar molt, pero durant la década de 1620 va renàixer en la persona de pintors com Hendrick ter Brugghen, Gerrit van Honthorst, Andries Both i Dirck van Baburen. En la següent generació, el caravaggismo va influir en varis pintors, com Peter Paul Rubens (qui va realisar una còpia de El sepeli de Crist), Rembrandt Harmenszoon van Rijn i Diego Velázquez, qui durant la seua estància en Itàlia va tindre l'oportunitat de conéixer i estudiar sobre l'art de Caravaggio.

Mort i renaixença de la seua reputació

La fama de Caravaggio a penes va sobreviure a la seua mort. Pero la seua influència en el claroscuro i en l'interpretació del realisme sicològic va perdurar a través dels temps. Va eixercir una influència molt directa sobre el seu companyer Orazio Gentileschi, i la filla d'est, Artemisia Gentileschi. Décades més vesprada, la seua obra va inspirar als francesos Georges de la Tour i Simon Vouet, i a l'espanyol José de Ribera. Les seues obres, en el temps, varen ser atribuïdes a atres pintors més coneguts o simplement es varen passar per alt. El Barroc, al desenroll tant del qual havia contribuït Caravaggio, li va ser deixant en l'oblit poc a poc. Una atra de les raons d'este oblit va ser el fet de que Caravaggio no creara el seu propi taller (com sí va fer el seu rival, Carracci) per a difondre el seu estil. Tampoc va escriure mai sobre la seua particular visió de l'art, el realisme sicològic, que solament pot conéixer-se de les pintures seues que s'han conservat. Tot açò li va fer procliu a ser denostat pels seus primers biógrafs, com Giovanni Baglione, un pintor rival que albergava resentiment cap a ell, i l'influent crític de el XVII Giovanni Bellori, que mai va conéixer a Caravaggio, pero que escrivia baix l'influència del francés Nicolas Poussin, qui detestava la seua obra, encara que tampoc va aplegar a conéixer a Caravaggio. És també representativa la crítica de l'italià instalat en Espanya Vincenzo Carducci (Vicente Carducho), qui considerava a Caravaggio el «anticristo» de la pintura, en "monstruosas" aptituts per a l'engany. En la década de 1920 el crític d'art Roberto Longhi va dur el nom de Caravaggio a les altes esferes de l'art europeu i li va colocar en el centre de l'atenció pública en esta frase: «Ribera, Vermeer, La Tour i Rembrandt mai podrien haver existit sense ell. I l'art de Delacroix, Courbet i Manet hauria segut totalment diferent». El crític d'art Bernard Berenson va afirmar que només Miguel Ángel havia eixercit tanta influència en l'art italià com Caravaggio.

Influència en la pintura moderna

Molts importants museus alberguen sales en les que poden vore's numerosos quadros, obra d'uns atres tants artistes, en els que es pot apreciar l'estil característic de Caravaggio: ambientació nocturna, allumenament dramàtic, persones corrents utilisades com a models, descripció honesta de la naturalea. Ademés, en temps moderns, pintors com el noruec Odd Nerdrum i el hongarés Tibor Csernus varen emular a Caravaggio en el seu afany de vore la naturalea d'una atra manera. L'artiste nortamericà Doug Ohlson ha rendit homenage a l'influència de Caravaggio en l'art en la seua pròpia obra. El director de cine Derek Jarman va dur la llegenda de l'artiste al sèptim art en la película Caravaggio, i el falsificador d'art neerlandés Han van Meegeren va utilisar models caravaggistas per a les seues obres falses.

Obres existents i perdudes

Solament al voltant de 80 pintures de Caravaggio sobreviuen. Una d'elles, La vocació dels sants Andrés i Pedro, ha segut identificada i restaurada en 2004. Es trobava almagasenada en Hampton Court (Royal Collection), considerada per error una còpia. En el XIX Richard Francis Burton va afirmar que existia una pintura de Caravaggio en la Galeria del duc de Florencia que representava el Sant Rosario en la que estaven pintats en un círcul trenta hòmens nuets «turpiter ligati» ("indecorosamente enllaçats"). La primera i rebujada versió de Sant Mateo i l'àngel és una atra de les obres perdudes de Caravaggio. Va ser destruïda durant el bombardeig de Dresde —ciutat a la que el quadro havia segut dut en 1811 per Jerónimo Bonaparte—. D'este quadro existixen, únicament, vàries fotografies en blanc i negre.

Obres de Caravaggio en Espanya

Actualment existixen quatre pintures de Caravaggio en coleccions públiques d'Espanya, catalogades com a autógrafes de l'artiste: David vencedor de Goliat (Museu del Prat), Santa Catalina d'Aleixandria (Museu Thyssen-Bornemisza), Salomé en el cap de Juan el Batiste (Galeria de les Coleccions Reals) i Sant Jerónimo en meditació (Museu de Montserrat). L'obra Sant Joan Batista de la Catedral de Toledo suscita dubtes, a pesar de la seua altíssima calitat, i alguns experts l'assignen a Bartolomeo Cavarozzi.

En mans privades hi ha una quinta obra: un Ecce Homo de recent aparició. En març de 2021, una pintura en dit tema (Jesucristo presentat al poble per Poncio Pilato), atribuïda inicialment al círcul de José de Ribera, es va retirar de subasta en Madrit per sospites de poder ser autógrafa de Caravaggio. Posteriorment va eixir a la llum que provenia de la família del polític espanyol Evaristo Pérez de Castro (1769-1849), qui l'havia obtingut de l'Acadèmia de Sant Fernando en 1823 per mig de trueque: va entregar a canvi un Sant Joan Batiste atribuït a Alonso Cano. En aquella época el quadro es creïa efectivament obra de Caravaggio, pero este pintor era poc estimat i menys que Cano. Prèviament l'oli havia pertanygut a les Coleccions Reals des d'a lo manco el regnat de Carlos II. Ha segut estudiat per experts en el mestre italià i el consens majoritari és que es tracta d'un original segur. Va ser declarat Be d'Interés Cultural per a evitar la seua exportació, i el Museu del Prat ho exhibix des de maig de 2024, en condició de préstam de nou mesos prorrogable, gràcies a la generositat del seu nou propietari, l'identitat del qual no s'ha revelat [5].

Antigament varen existir en coleccions espanyoles a lo manco atres dos obres cregudes del mestre, ara en l'estranger: La crucifixión de Sant Andrés (Museu d'Art de Cleveland) i El sacrifici d'Isaac, que va pertànyer a la Colecció Barbara Piasecka Johnson fins a la seua venda en juliol de 2014. Va eixir a subasta com a obra més pròxima a Cavarozzi que autógrafa de Caravaggio, pero a pesar d'això va alcançar els 4,6 millons de dólars.

Caravaggio en el cine

• 1941. Caravaggio. Dirigida per Goffredo Alessandrini. Produïda per Elica Film.
• 1986. Caravaggio. Dirigida per Derek Jarman, en Nigel Terry, Siguen Bean, Dexter Fletcher, Spencer Leigh, Tilda Swinton, Michael Gough. Produïda per Channel Four/BFI.
• 2007. Caravaggio. L'ombra del geni. Dirigida per Angelo Longoni. Produïda per Anada vaig donar Benedetto i Stefania Bifano, per a Titania Produzioni. Miniserie per a televisió en dos parts.
• 2018. Caravaggio - L'Anima i il sangue ("L'ànima i la sanc"). Dirigit per Jesus Garces Lambert. Documental italià.
• 2022. L'ombra vaig donar Caravaggio. Dirigida per Michele Plagut. Coproducció ítalo-francesa.

Vore també

• Anex:Quadros de Caravaggio
• Pintures atribuïdes a Caravaggio
• Barroc
• Manierisme
• Caravaggismo
• Artemisia Gentileschi
• Història de l'art occidental

Bibliografia utilisada

• CALVESI, Maurizio, Caravaggio, Art Dossier 1986, Giunti Editori (1986) (ISBN no disponible)
• CARRASAT, Patricia, Mestres de la pintura, Spes Editorial, ISBN 84-8332-597-7
• BÜHREN, Ralf van, Caravaggio’s ‘Seven Works of Mercy’ in Naples. The relevance of art history to cultural journalism, in Church, Communication and Culture 2 (2017), pp. 63-87
• FRIEDLAENDER, Walter, Caravaggio Studies, Princeton, Princeton University Press, 1955
• GASH, John, Caravaggio, Chaucer Press, (2004) ISBN 1-904449-22-0
• GIORGI, Rosa, Caravaggio, Master of light and dark - his life in paintings, Dorling Kindersley (1999) ISBN 978-0-7894-4138-6
• KOCH, Pietro, Caravaggio - The Painter of Blood and Darkness, Gunther Edition, (Roma - 2004)
• LAMBERT, Gilles, Caravaggio, Taschen, (2000) ISBN 978-3-8228-6305-3
• LANGDON, Helen, Caravaggio, A Life, Farrar, Straus and Giroux, 1999 (edició original en el Regne Unit, 1998) ISBN 978-0-374-11894-5
• MACCHI, Alberto, L'uomo Caravaggio - atto unico / prefazione vaig donar Stefania Macioce, AETAS, Roma, 1995, ISBN 88-85172-19-9
• MOIR, Alfred,The Italian Followers of Caravaggio, Harvard University Press (1967) (ISBN no disponible)
• MONGUILOT BENZAL, Félix , "Llums i ombres: adaptacions cinematogràfiques de la vida de Caravaggio", en Gloria Cambrer (ed.), La biografia fílmica: actes del Segon Congrés Internacional d'Història i Cine, T&B editors, Madrit, 2011, [CD-rom], ISBN 978-84-694-3147-4
• PUGLISI, Catherine, Caravaggio, Phaidon (1998) ISBN 978-0-7148-3966-0
• ROBB, Peter, M, Duffy & Snellgrove, edició corregida de 2003 (edició original, 1998) ISBN 978-1-876631-79-6
• SCHÜTZE, Sebastian, Caravaggio. Obra completa, Taschen, (2009) ISBN 978-3-8365-1911-3
• SPIKE, John, Caravaggio (inclou catàlec de pintures en CD-ROM), Abbeville Press, Nova York (2001) ISBN 978-0-7892-0639-8
• TRIADO TUR, Juan Ramón, Caravaggio, Espanya, Susaeta Edicions, ISBN 84-305-3645-0.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Caravaggio. Caravaggio en Viquidites.
• «Artistes del barroc (en orde alfabètic)» (HTML). Archivat des d'el original, el 6 de decembre de 2004. Consultat el 19 de maig de 2008.

• Junta de Govern de Castella i Lleó. «Biografia de Caravaggio» (HTML). ArteHistoria.com. Archivat des d'el original, el 26 de maig de 2008. Consultat el 19 de maig de 2008.
• «Obra i vida de Michelangelo Merisi dona Caravaggio» (HTML). Breu història de l'Art. Archivat des d'el original, el 25 de decembre de 2009. Consultat el 19 de maig de 2008.
• «Caravaggio i la pintura barroca» (HTML). Archivat des d'el original, el 8 de maig de 2008. Consultat el 19 de maig de 2008.
• «Obres de Caravaggio» (HTML). Consultat el 19 de maig de 2008.
• «Llista de pintures de Caravaggio, en detalle» (HTML). Consultat el 19 de maig de 2008.
• Pintors italians 4 (del XV al XIX), 200 págs.
• Biografia en espanyol i informació de les seues principals obres
• www.caravaggio.org
• «Italian art historians 'find 100 Caravaggio paintings'.» The Telegraph
• Sobre Caravaggio, en el programa de La 2 (TVE) L'aventura del saber.
• Caravaggio: edició de l'1 de juny de 2012 de Música antiga, programa de Ràdio Clàssica.
• Caravaggio (i II): emissió del 8 de juny de 2012 de Música antiga.