Epigrafia

Archiu:Rosetta Stone.JPG

Epigrafia

Archiu:Piedra Rosseta.JPG

La pedra de Rosetta en el Museu Britànic

Archiu:Coptic.jpg

Inscripció copta d'al voltant del sigle III d. C.

Archiu:Bronce ibero.jpg

Plom d'Ullastret (s. IV a. C.)

Archiu:Rökstenen - KMB - 16000300014288.jpg

L'estudiós Helmer Gustavson, reputat membre del Consell Nacional de Patrimoni de Suècia, repintando la Pedra de Rök.

La epigrafia és una ciència considerada disciplina auxiliar de la història, en la que s'estudien les inscripcions fetes sobre materials durs (pedra, metal, fusta, os, ceràmica, entre uns atres). El seu objectiu comprén no solament el dessiframent, llectura i interpretació de les inscripcions, sino també l'estudi dels materials i soports sobre els que s'ha escrit, cóm s'ha escrit, aixina com la finalitat, la funció per a la qual es va concebre i es va destinar tal element.^{cita requerida}

Segons les convencions internacionals (especialment per a l'Unesco), l'existència d'epigrafia pròpia és el marcador que indica el pas d'una cultura de prehistòrica a històrica, especialment quan entre les seues inscripcions conta en anals i crònicas.

L'Epigrafia es relaciona de forma directa en ciències com la Història Antiga, l'Arqueologia, la Filologia i la Paleografia i, complementariament, en atres com la Numismàtica, la Història de les Religions o el Dret Romà. Encara que també estudia les llegendes presents en les monedas, l'estudi especialisat de les inscripcions que apareixen sobre estes és propi de la numismàtica.

Història de l'epigrafia

El primer material escrit que es documenta en seguritat és el signario cuneïforme, dins de la cultura sumerio, cap a 3800 a. C.

L'epigrafia s'especialisa segons la seua época històrica i també segons la cultura que la produïx, encara que històricament les més desenrollades són la cuneïforme, l'egipcíaca, la grega i la romana.

Archiu:Jiroft culture inscriptions.jpg

Inscripcions de la cultura Jiroft.

Archiu:Prüfeninger Weiheinschrift. Pic 01.jpg

L'inscripció dedicatòria alt medieval de Prüfening, composta en llatí i estampada en mayúscules quadrades romanes.

L'epigrafia és una ciència en constant desenroll des de el XVI. Els principis de l'epigrafia varien d'una cultura a una atra, i la ciència incipient en mans europees es va concentrar al principi en les inscripcions llatines. Han realisat aportacions individuals epigrafistas com Georg Fabricius (1516-1571); Stefano Antonio Morcelli (1737-1822); Luigi Gaetano Marini (1742-1815); August Wilhelm Zumpt (1815-1877); Theodor Mommsen (1817-1903); Emil Hübner (1834-1901); Franz Cumont (1868-1947); Louis Robert (1904-1985).

El Corpus Inscriptionum Latinarum, iniciat per Mommsen i atres erudits, es publica en Berlín des de 1863, en interrupcions en temps de guerra. És la major i més extensa colecció d'inscripcions llatines. Se seguixen produint nous fascículos a mida que continua la recuperació d'inscripcions. El Corpus està ordenat geogràficament: totes les inscripcions de Roma estan contingudes en el volum 6. Este volum conté el major número d'inscripcions; el volum 6, partix 8, fascículo 3 acaba de publicar-se recentment (2000). Els especialistes depenen d'estes séries contínues de volums en els que es publiquen les inscripcions recent descobertes, a sovint en llatí, no molt distintes del Zoological Record dels biòlecs: la matèria primera de l'història.

L'epigrafia grega s'ha desenrollat en mans d'un equip diferent, en corpora diferents. Hi ha dos. El primer és Corpus Inscriptionum Graecarum, del que varen eixir quatre volums, de nou en Berlín, 1825-1877. Va ser el primer intent de publicació exhaustiva d'inscripcions gregues copiades de tot lo món de parla grega. Només els estudiants alvançats seguixen consultant-ho, ya que ha segut substituït per millors edicions dels texts. El segon corpus, modern, és Inscriptiones Graecae ordenat geogràficament per categories: decrets, catàlecs, títuls honorífics, inscripcions funeràries, vàries, totes presentades en llatí, per a preservar la neutralitat internacional del camp dels clàssics.

Atres séries d'este tipo són el Corpus Inscriptionum Etruscarum (inscripcions etrusques), el Corpus Inscriptionum Crucesignatorum Terrae Sanctae (inscripcions dels creuats) i el Corpus Inscriptionum Insularum Celticarum (inscripcions dels creuats). (inscripcions dels creuats), Corpus Inscriptionum Insularum Celticarum (inscripcions celtes). (inscripcions celtes), Corpus Inscriptionum Iranicarum (inscripcions iranís) (inscripcions iranís), "Royal Inscriptions of Mesopotamia" i "Royal Inscriptions of the Neo-Assyrian Period" (inscripcions sumerio i acadias), etc.

Els jeroglífics egipcíacs es varen resoldre utilisant la Pedra de Rosetta, que era una estela multilingüe en grec clàssic, egipcíac demótico i jeroglífics egipcíacs clàssics. El treball va ser realisat per l'erudit francés Jean-François Champollion i el científic britànic Thomas Young.

L'interpretació dels jeroglífics mayas es va perdre com a conseqüència de la conquista espanyola d'América Central. No obstant, treballs recents de epigrafistas i llingüistes mayas han aportat una considerable cantitat d'informació sobre este complex sistema d'escritura.

Tipos d'inscripcions

Pot dividir-se en seccions diferents en virtut del contingut o objecte de les inscripcions. Hi ha sèt grups o tipos principals, a partir sobretot de la sistematisació feta per a l'epigrafia romana:

1. Inscripcions religioses, que s'oferixen i dediquen a les divinitats o deus; quan són el resultat d'alguna promesa es denominen votivas.
2. Jurídiques o llegals, que contenen lleiés, edictes, decrets o epístoles oficials.
3. Públiques o monumentals que es graven en construccions de caràcter públic i oficial, per eixemple edificis, arcs de triumfo, ponts, temples, etc. expressant en freqüència els seus autors o el motiu i data de la seua construcció.
4. Històriques: generalment commemoren fets importants, com els fastos.
5. Honorífiques, dedicades a honrar la memòria d'un personage distinguit.
6. Funeràries o sepulcrales, són epitafis que recorden la mort i senyalen el lloc de sepeli d'algú.
7. Menors, cridades en general instrumenta domestica: sobre objectes d'us comú, com els fets de ceràmica, vidre, marfil, etc.; poden ser mecàniques o estampilladas (com els sagells sobre les ánforas o la vaixella de taula) o espontànees (esgrafiados, lletrers pintats, etc.).

Materials amprats

Epigrafia romana

Des de la toba volcànica que era preferentment amprada en les inscripcions més antigues (fins al 121 a. C.) ya que s'utilisava més be la calcàrea per a les inscripcions. Quan es va passar a la tècnica de l'incisió, es va fer necessari un soport més fort i pla com el travertino i després el marbre de Carrara.

Està documentada l'existència de tallers de làpides i escultors en Roma, Pompeya i Ostia puix s'han trobat obres a mig fer, preparades per a ser «personalisades» al moment de l'encàrrec. Lo mateixa es diga per a inscripcions preparades sense senyes de manera que foren completats despuix de la compra.

Dos ocupacions:

• El gravador, qui en l'astral o el cincel realisava l'incisió del text.
• El quadratarius que s'encarregava de preparar les marques del cridat camp epigràfic: els màrgens i l'espai que devien amprar les lletres o entre llínees.

L'efecte de claroscuro propi d'alguns epígrafs antics es produïx per la punta triangular del cincel.

Hi ha també indicacions de la coloració que s'introduïa sobretot en aquelles incisions menys profundes. Normalment roig encara que també or o blau. No obstant, resulta difícil el seu estudi degut a que per la naturalea mateixa del pigment amprat s'ha perdut. Tenim el testimoni d'este us inclús en fonts del temps com Plinio el Vell.

Estils de cort

Les primeres inscripcions, que a sovint són obra d'aficionats, solen ser molt irregulars en la seua cort. Pero en casi tots els eixemples d'obres posteriors, les inscripcions són evidentment tallades per professionals, i hi ha estils i métodos definits que pertanyen a diversos llocs i periodos. En Egipte, per eixemple, els jeroglífics es retallen en esment i delicadea en els primers temps, i en époques posteriors es tornen més descuidats i convencionals. En Grècia, el millor treball es va realisar en els sigles V i IV a. C. en Atenes; les lletres eren totes exactes i regulars en la seua forma, sense adorns adventicios, i estaven, especialment en el V, per lo general exactament alineades en les lletres superiors i inferiors, aixina com en les de cada costat. En aquella época, tots els traços tenien la mateixa gruixa, pero en el IV i posteriorment es va introduir la costum de subjectar el cincel oblicuament a la superfície, produint aixina un traç en forma de falca. Una costum similar en Mesopotamia va donar lloc al cridat sistema cuneïforme. En les inscripcions metàliques de Grècia, este mateix efecte apareix abans que en les de pedra o marbre. En el III i posteriors es fa comuna introduir apices o terminacions ornamentals als traços, costum que preval fins als nostres dies en les nostres mayúscules ordinàries. La costum de fer diferents traços i diferents parts de curves de gruixa variable es va fer comuna en les Inscripcions romanes, que varen desenrollar un estil monumental propi, que variava d'un periodo a un atre. A sovint, les inscripcions poden datar-se de forma aproximada tant per l'estil del tall com per les formes de les lletres; el habilitat per a fer-ho només pot adquirir-se per mig d'un estudi cuidadós i minuciós d'originals i facsímils.

El tamany de les inscripcions varia molt en funció de la posició en la que anaven a ser llegides, de la seua finalitat i de l'habilitat del gravador. Algunes inscripcions són de gran llongitut, la més llarga, un estat de contes del temple de Delos, baixe administració ateniense, és casi la mitat de llarga que un llibre de Tucídides; i moltes atres inscripcions s'acosten a esta llongitut.

L'epigrafia en Espanya

Espanya és un lloc especialment ric en inscripcions celtibéricas, ibèriques, gregues, romanes, visigodas i àraps. Varen destacar en el seu estudi, durant el XIX, Juan Catalina, Aureliano Fernández-Guerra, Fidel Fita, José Amador dels Rius, Eduardo Saavedra i el gran compilador alemà Emil Hübner, autor del Corpus Inscriptionum Latinarum (1869-1892), entre atres obres. En el XX, entre els ya fallits, Manuel Gómez-Moreno, Antonio García i Bellido o Joaquín María de Navascués.

Inscripcions notables

• Decret de Trecén

• Disc de Festo
• Edictes de Ashoka
• Estela 1 de la Mojarra
• Inscripció de Behistún
• Inscripció de Bitola
• Inscripció del Dípilon
• Inscripció Duenos
• Inscripció de Kedukan Bukit
• Inscripció sobre coure d'Estany
• Inscripció de Shugborough
• Mausoleu libio-púnico de Dougga
• Pedra de Rosetta
• Res gestae Divi Augusti

Bibliografia

• Chiara Lambert, Pagine vaig donar Pietra. Manuale vaig donar epigrafia llatí-campana tardoantica i medievale, CUES, Salerno 2004, p. 29-33

Enllaços externs

• ¿Qué és l'Epigrafia? [1] archivat en Wayback Machine.
• Reedició moderna del Corpus Inscriptionum Latinarum [2] archivat en Wayback Machine.
• Hispania Epigraphica On line (HEpOL)
• Anticuarios i epigrafistas espanyols dels sigles XVI-XVIII [3] archivat en Wayback Machine.
• Anticuarios i epigrafistas espanyols del sigle XIX en avant [4] archivat en Wayback Machine.
• Epigrafia ibèrica
• Recursos del Grup CHIRON

• «EAGLE: Europeana Network of Ancient Greek and Latin Epigraphy» (en en). EAGLE project.
• Bodel, John. «U.S. Epigraphy Project» (en anglés). Brown University.
• Centre d'études épigraphiques et numismatiques de la vaig facultar de Philosophie de l'Université de Beograd. «Inscriptions de la Mésie Supérieure» (en fr).
• «Centre for the Study of Ancient Documents». Oxford: Oxford University.
• Clauss, Manfred. «Epigraphik-Datenbank Clauss-Slaby (EDCS)» (en de, it, és, en, fr).
• «EAGLE: Electronic Archive of Greek and Latin Epigraphy» (en it). Federazione Internazionale vaig donar Banche dati Epigrafiche presso il Centre Linceo Interdisciplinare "Beniamino Segre" – Roma.
  • «Epigraphische Datenbank Heidelberg (EDH)».
  • International Federation of Epigraphic Databases. «Epigraphic Database Roma (EDR)» (en it). Association Internationale d'Épigraphie Grecque et Latine – AIEGL.
  • International Federation of Epigraphic Databases. «Epigraphic Database Bari: Documenti epigrafici romani vaig donar committenza cristiana – Secoli III – VIII» (en it). Association Internationale d'Épigraphie Grecque et Latine – AIEGL.
  • «Hispania Epigraphica Online (HEpOl)» (en és, en).

• Greek Epigraphy Project, Cornell University (2009). «Searchable Greek Inscriptions» (en anglés). Packard Humanities Institute.
• The Institute for Ancient History. «Epigraphic database for ancient Àsia Minor». Universität Hamburg.
• (2007) Inscriptions of Aphrodisias (IAph2007), London: King's College. ISBN 978-1-897747-19-3.
• «The American Society for Greek and Latin Epigraphy (ASGLE)». Case Western Reserve University.
• «Ubi Erat Lupa» (en de). Universität Salzburg.
• Poinikastas: Epigraphic Sources For Early Greek Writing, Oxford University
• Current Epigraphy
• The Epigraphic Society Professor Barry Fell (Harvard University), Professor Norman Totten, Bentley College, Epigraphic Society Occasional Papers (ESOP)
• Signs of Life Exhibició Virtual (anglés).
• Edwin Whitfield Fay. «Inscriptions». wikisource.