Celtíberos

Celtíberos

El terme celtíberos agrupa a una série de pobles prerromanos celtas o celtizados que habitaven des de finals de l'Edat del Bronze (aprox. XIII), fins a la romanización de Hispania (sigles II-I), la zona de la península ibèrica cridada Celtiberia per les fonts clàssiques. Resulta difícil assignar territoris i fronteres concretes a esta amalgama de pobles per l'escassa documentació històrica existent i a la cantitat d'hipòtesis sugerides pels restants arqueològics trobats. La definició de celtíbero ha canviat a lo llarc de l'història, pero en l'actualitat són habitualment considerats celtíberos els arévacos, titos, bells, lusones i pelendones, i més ocasionalment vacceos, carpetanos, olcades i lobetanos.

És difícil precisar cóm varen aplegar les influencies celtes als indígenes durant l'Edat del Bronze. La cultura material resultant és clarament distinguible dels models celtes centreeuropeus (Cultura de Hallstatt i La Tène). Cap a el III, comença un procés de formació de núcleus urbans més grans, en detriment dels menuts assentaments fortificados que els celtíberos habitaven fins a llavors. Poc despuix, adopten el silabario íbero, deixant en escritura celtibérica inscripcions en monedes i documents. Tant les inscripcions trobades en escritura celtibérica i escritura llatina, documenten la llengua celtibérica com a llengua celta.

Al començament de el II varen entrar en contacte en les potències mediterrànees, i varen ser descrits per historiadors com Ptolomeo, Estrabón, Marcial o Tito Livio entre uns atres. Els romans els consideraven una mescla de celtes i íberos, diferenciant-se aixina dels seus veïns, tant dels celtes del replanell com dels íberos de la costa. Plinio el Vell afirma que els celtes d'Iberia han emigrat des del territori de Celtici Lusitania, que ell sembla considerar com l'assent original de tota la població celta de la península ibèrica que inclou els celtíberos, en el terreny de l'identitat dels ritos sagrats, el llenguage i els noms de les ciutats.

Despuix d'organisar una dura resistència (guerres celtíberas), els pobles celtíberos varen ser romanizados durant el II i el I En el marc de les Guerres Sertorianas varen ocórrer els últims episodis formals de rebelió.

Els celtes no practicaven l'escritura. Els celtíberos sí, utilisant l'alfabet dels iberos. Les seues creències religioses estaven vinculades en les divinitats i els rituals funeraris celtes, com els enterrament en necròpolis d'incineració.^{cita requerida}

Orígens i migracions cèltiques cap a la península ibèrica

Sobre l'orige d'estos pobles celtes i el grau d'implicació en la població nativa, existixen controvèrsia entre els estudiosos.

Hipòtesis clàssica

L'hipòtesis clàssica, per eixemple defesa per P. Bosch Gimpera, establix la formació de la cultura celtibérica en l'arribada de distintes invasions celtes des de Centroeuropa:

• Una primera onada de celtes pressionats pels ilirios, pel Pirineu oriental entre els anys 900 i 650 a. C.
• Una segona onada pel Pirineu occidental, en tres moments:
  • Grups celtes de Westfalia: els celsios, censos o cempsis, pressionats per atres pobles cap al 650 a. C., dividint-se en tres grans grups, un assentant-se per la llínea del Ebre, un atre passant el desfiladero de Pancorbo cap al replanell (cultura de Numància I) i un atre ocupant la vall inferior del Tajo, Portugal i inclús Extremadura (els vetones), incrustant-se en la cultura tartesia ^{cita requerida}.
  • Els sefes, pressionats per pobles germànics cap a l'any 600 a. C. cap al Pirineu occidental, marchant cap a les planures occidentals del Replanell Nort. Pero davant l'espente dels belgues, part d'estos sefes es dirigixen cap a Galícia i uns atres cap a les zones de Salamanca, Extremadura (betones) i Terol (turones)^{cita requerida}.
  • Els belgues (celtes del Baix Rin i Mosela) cap a l'any 600 a. C. partixen i apleguen a la península cap al 570 a. C., assentant-se entre l'Ebre, els Pirineus i el mar Cantàbrica: vesiones, autrigones, caristios, nerviones, vacceos, etc. Llavors segons esta hipòtesis els belos i titos descendixen el riu Xaló i celtizan als lusones, que no eren celtes. Pokorny admet en esta teoria que despuix dels belgues varen aplegar nous elements celtes en el III a Iberia ^{cita requerida}.

Hipòtesis segons la llingüística

Part de la població celtíbera procedix del centre d'Europa, ya que el celtíbero és una llengua filogenéticamente derivada del protocelta, encara que influït per atres llengües. Ademés de l'element celta i l'element natiu hispànic, els celtíberos varen poder rebre aportacions d'atres poblacions europees.

Existixen diverses possibilitats i moltes d'estes hipòtesis han segut àmpliament abandonades per la dificultat d'identificar ètnica o llingüísticament als parlants de llengües hipotètiques com l'antic idioma ligur, el sorotáptico, l'ilirio o inclús l'antic idioma europeu (totes estes llengües s'han identificat tentativamente per a explicar conjunts de topònims raonablement localisats, pero és argüible que correspongueren a grups ètnics definits). Entre estos elements indoeuropeos que són freqüentment mencionats en relació en l'orige dels celtíberos estan ^{cita requerida}:

• Una hipòtesis ligur, per a alguns l'antic ligur seria el substrat indoeuropeo més antic d'Occident, per a uns atres ho seria l'hipotètic sorotáptico. El ligur va poder procedir dels Alps suïssos i es va difondre per la moderna Ligúria. L'identificació de l'antic ligur (de la mateixa manera que en el sorotáptico o l'antic europeu) és hipotètica i es basa en topònims. Aixina els topònims acabats en -oix són atribuïts a l'antic poble ligur l'orige del qual és desconegut (alguns inclús dubten del seu indoeuroeicidad). El propi nom dels distints pobles celtes que conformen l'Edat del Ferro en la península ibèrica sembla tindre orige ligur (ambrones, autrigones...).
• Una atra hipòtesis iliria proposta per Pokorny, que afirma que els ilirios haurien segut un dels primers pobles indoeuropeos en Occident i que això supon una vasta colonisació que seguix els cursos fluvials en lloc dels elements orogràfics que seguixen els celtes. Dins d'esta hipòtesis, s'han propost tres onades de colonisació:
  • una iliria cap a l'any 1100 a. C.
  • una cèltica cap al 500 a. C.
  • una atra cèltica en el III

Hipòtesis de formació in situ

Les hipòtesis invasionistas no conten en el suficient respal en senyes arqueològiques. Estudis més recents retrotraen a l'Edat del Bronze la presencia celta en Europa Occidental, incloent la península ibèrica. Els celtes més arcaics de la Península ya habitarien el nort, occident i el Replanell en el II mileni a. C. Vivien en menuts llogarets de cabanyes, en economia agrícola i ganadera transhumant. A partir de l'I mileni a. C., estos celtes passarien a viure en poblats fortificados (castros), cada u defenent un chicotet territori. Este substrat "protocelta" atlàntic donaria orige als lusitanos, galaicos, astures, vacceos, vettones, carpetanos i pelendones. ^{cita requerida}

Desplaçant este substrat s'expandirien els celtíberos pròpiament dits a partir dels sigles VII-VI No està documentada l'arribada de grans grups humans duent la cultura celtibérica ya formada, aixina que segurament s'hauria format localment, influenciada per la Cultura dels Camps d'Urnes, originària d'Europa Central, que penetraria en el Noreste peninsultar en el Bronze final (1200 a. C.). La relació d'esta Cultura en els celtes és complexa, puix varen donar també orige a pobles íberos. El seu assentament, durant l'I mileni a. C. en la futura Celtiberia sobre un substrat protocelta, podria explicar l'orige de la llengua celtibérica. La formació de la cultura celtibérica seria el resultat d'un llarc procés in situ des de l'I mileni a. C. fins a el V, sense excloure invasions europees que mencionen les fonts. ^{cita requerida}

Fonts

Les primeres referències escrites sobre els celtíberos es deuen a geógrafos i historiadors greco-llatins (Estrabón, Tito Livio, Plinio el Vell i uns atres), encara que el seu estudi, que arranca de el XV, no adquirix ranc científic fins als inicis de el XX (marqués de Cerralbo, Schulten, Taracena, Car Baroja, etc.), cobrant renovat impuls en els últims anys. Pese a este excepcional acervo lliterari, encara hui es discutixen aspectes claus per a la seua definició: els confines del seu solar, la seua verdadera personalitat o la seua pròpia genealogia.

Les fonts clàssiques són molt imprecises respecte al seu territori, encara que podem considerar que els celtíberos històrics es varen estendre en seguritat per les províncies de Soria i Guadalajara, bona part de La Rioja, este de Burgos, oest de Saragossa i Terol, potser nort de Conca i Astúries; diferents interpretacions amplien este marc cap a orient i occident. Dau lo heterogéneu de l'informació lliterària i de les evidències arqueològiques de la cultura celtibérica, resulta difícil definir-los a partir d'una única traça; no obstant, nos consta que parlaven una mateixa llengua, el celtibérico, els testimonis escrits del qual (utilisant l'alfabet ibèric), encara que tardans, s'estenen per un territori que ve a coincidir bàsicament en el descrit.

Senyes arqueològiques

A jujar pel registre arqueològic, els celtes varen aplegar a la península ibèrica en el XIII en la gran expansió dels pobles de la cultura dels camps d'urnes, ocupant llavors la regió noreste. ^{cita requerida} En el VII, durant la cultura de Hallstatt s'expandixen per àmplies zones del replanell i Portugal, aplegant alguns grups a Galícia. No obstant, despuix de la fundació grega de Masalia (actual Marsella), els íberos tornen a ocupar la vall mija del ric Ebre i el noreste peninsular als celtes, donant peu a nous establiments grecs (Empúries). ^{cita requerida} Els celtíberos i els atres celtes de la península varen quedar aixina desconectats dels seus parents continentals, de manera que ni la cultura celta de La Tène ni el fenomen religiós del druidismo els aplegarien mai. ^{cita requerida}

Pobles celtíberos

Els pobles celtíberos segons Estrabón:
Dels quatre pobles en que estan dividits els celtíberos el més poderós és el dels arévacos, que habiten la regió oriental i meridional i són limítrofes dels carpetanos i veïns de les fonts del Tajo. La més famosa de les seues ciutats és Numància, el valor de les quals es va demostrar en la guerra de vint anys que varen sostindre els celtíberos contra els romans; després d'haver destruït varis eixèrcits en els seus caps, els numantinos, tancats despuix de les seues muralles, varen terminar per deixar-se morir de fam, a excepció dels pocs que varen rendir la plaça. Els lusones, que poblen la part oriental, llimiten també en el naiximent del Tajo. Dels arévacos són les ciutats de Segeda i Pallantía. Numància dista uns huitcents estadis de Cesaraugusta que, com hem dit, s'alça en la vora de l'Ebre. Tant Segóbrida com Bílbilis són ciutats dels celtíberos... Posidonio diu que Marque Marcelo va poder traure de la Celtiberia un tribut de siscents talents, de lo que es pot deduir que els celtíberos eren molts i amos d'abundants bens, encara que habitaren en una regió tan poc fèrtil...

Estrabón, III, 4, 13.

Mapa de Celtiberia.

Al començ, les fonts es mostren dubitatives en la delimitació de lo que es va entendre per Celtiberia i els pobles considerats celtíberos. Al principi, els autors clàssics varen utilisar este terme per a referir-se a tots els pobles celtes d'Iberia. Més vesprada, a mida que la conquista progressava territorialment, el terme de Celtíberos es va utilisar per a agrupar a certs pobles celtes, pero excloent a uns atres, com per eixemple els berones. Els autors clàssics d'esta etapa cenyien el terme Celtíbero a dos grans àmbits principals. El primer, format pels arévacos, i tal volta els pelendones, controlant la Celtiberia Ulterior (província de Soria, la major part de la de Guadalajara, fins al naiximent del riu Tajo, la mitat oriental de la de Segòvia i el surest de Burgos). Entre les seues ciutats destaquen Secontia (Sigüenza), Numantia (Numància), Uxama, Termes i Clunia. El segon àmbit és la terra dels tittos, bells i lusones o Celtiberia Citerior (pobladors de les terres entorn als rius Xaló, alt Tajuña, Jiloca i Huerva), en ciutats com Segeda, Bílbilis (Calatayut), Tierga, Botorrita o Complega.

La confusió de les fonts clàssiques va ser compartida pels investigadors moderns, que han usat el terme celtíbero en diferents significats. En l'actualitat són habitualment considerats celtíberos els arévacos, titos, bells, lusones i pelendones, i més ocasionalment vacceos, carpetanos, olcades i lobetanos.

Gestació de la societat celtibérica

Reconstrucció d'una casa celtíbera de Numància.

Durant els sigles VII-VI, es manifesten en l'àrea nuclear, alt Tajuña i alt Henares, de la Celtiberia, una série de novetats en el patró d'assentament, en el ritual funerari i en la tecnologia, que indiquen l'evolució cap a una societat de fort component guerrer. En els cementeris, ya des dels seus inicis, es demostra una forta jerarquización social, a on la panoplia d'armament apareix com un signe de prestigi. La documentació sobre els túmulos o alineamientos de tombes, que es generalisaran en els sigles següents, són abundants. Estes èlits es constaten per la panoplia dels enterrament, podent ser conseqüència de la pròpia evolució in situ de la cultura de les Cogotas, pero en importants aportes culturals de la cultura dels camps d'urnes, que «celtizaron» la cultura de les Cogotas. D'un atre modo, no s'explicaria que estos pobles parlaren un idioma de raïl celta. També va tindre una gran importància, per la seua proximitat, l'influència mediterrànea que, de mà dels íberos, li va transmetre bestreta tan significatives com la moneda o l'escritura.

Esta nova organisació va impulsar el creiximent demogràfic i va dur a una creixent concentració de riquea i poder a través del control dels recursos naturals (pastures, salines, etc.) i la producció de ferro en els afloraments del Sistema Ibèric, que va permetre la ràpida aparició d'una societat jerarquizada de tipo guerrer, aprofitant la situació privilegiada de pas natural entre la vall de l'Ebre i el Replanell.

Els aristócrates guerrers

Archiu:Escudo celtibérico de bronce tipo caetra. Necrópolis de El Cuarto - La Muela de San Juan - caps block 37 .jpg

Escut celtíbero de el V o IV

Des de finals de el V o inicis de el IV, les necròpolis del replanell oriental presenten rics aixovar militars, en presència d'espases i gran acumulació d'objectes suntuarios de bronze, caixcos, discs-coraza, umbos, a voltes repujados. Les necròpolis, en l'ordenació característica en carrers paralels, en aixovar que manifesten una societat altament jerarquizada i que es vincularia en grups aristocràtics.

El replanell oriental es revela en esta fase com un important foc de desenroll, en els aixovar funeraris, incorporant en la seua òrbita d'influència a zones del sur de la província de Soria, trobant-se fíbulas, fermalls, pectorals, armes i arreos de cavall, lo que nos demostra que un reduït número de persones posseïen cavalls, que varen deure ser utilisats en chicotetes razzias contra els pobles veïns, encara que va deure primar en les armes el seu valor simbòlic com a objectes de prestigi.

La societat guerrera

Des de finals de el V i durant els dos sigles següents, el foc de desenroll localisat en les conques altes del Tajuña, del Henares i Xaló es va desplaçant cap al Alt Duero, en l'aument de la preponderancia que va a jugar, des d'este moment, un dels populi celtibéricos, en més vigor en el periodo de les lluites contra Roma, els arévacos, el predomini dels quals se situaria en esta fase. A esta ètnia, segons Alberto J. Lorrio, es vinculen els enterrament de la marge dreta de l'alt Duero, a on les tombes en panoplia militar es multipliquen i que permeten atestar una societat en una classe militar majoritària.

Mentres en la zona nuclear de la Celtiberia, les tombes en panoplia militar disminuïxen fins a casi desaparéixer, lo que no indica una desaparició de la societat guerrera, quan s'estaven desenrollant les guerres celtibéricas, sino una evolució cap a una organisació social urbana, en una dissolució dels vínculs socials basats en el parentesc.

A partir dels sigles II-I, el criteri polític i jurídic superior dels celtíberos era la ciutat de procedència, entesa com a centre d'un espai o territori, en població rural, articulada al voltant d'esta. Esta societat evolucionada es varen trobar els romans a l'inici de la conquista de l'interior d'Hispania.

Organisació sociopolítica

Les organisacions socials bàsiques, que varen sobreviure fins a l'época imperial, varen ser les gens o gents i gentilates. Les relacions es basaven en el parentesc; estos constituïen grups de consanguíneos descendents d'un antepassat comú, que rebien el nom de gens ('gents, família') el grup més ampli, i gentilates les divisions menors de la gens.

La vida gentilicia es manifestava en els menjars en comú i pel fet de que tots els parents dormien junts, com arqueológicamente ho atesten les cases de Numància i Tiermes, a on es menjava en comunitat, assentats en bancs correguts, adossats a les parets, entorn a una llar central, a on també dormia el grup. Dels estudis epigràfics sobre els celtíberos, ademés d'atres pobles del Replanell i del nort de la península ibèrica, es deduïx que la pertinença dels individus a la gens o gentilates era més forta que a la família restringida. És dir, que a l'hora d'expressar el seu nom era més important pertànyer a un grup ampli de parentesc, que comprendria atres subgrups, dins dels quals la família seria el menor. A mitan de el I, atres factors escomencen a tindre importància, es troben mencions a la ciutat a la que pertany l'individu, i apareix la filiació paterna per l'influència romana.

Noreste d'Iberia.

Vida urbana

Els celtíberos vivien en distints tipos d'assentaments, que les fonts antigues denominen polis o urbs, civitates, vici i castella.

• Les urbs eren del tipo de la ciutat-estat antiga; en un núcleu urbà més o menys desenrollat i un entorn agrari dependent d'ell.

• Les civitates eren organisacions polítiques indígenes autònomes que podien tindre o no una configuració urbana.
• Els vici i castella eren els assentaments menors i corresponen als poblats i castros característics d'estos pobles que documenta l'arqueologia.

Les troballes arqueològiques confirmen que els assentaments de caràcter urbà s'ubicaven preferentment en Carpetania, si be la Carpetania no s'entén generalment com a pertanyent a la Celtiberia, les valls del Xaló i del Ebre, és dir, en les comarques més riques, més civilisades i a on posteriorment la vida urbana de tipo romà va tindre major difusió. Encara que la majoria de la població vivia fonamentalment dispersa, en llogarets o poblats o entorn a torres de defensa, que són mencionades com vici o castella. El procés de construcció de ciutats havia començat ya al voltant de el IV, quan varen aplegar els romans, en la primera mitat de el II Estes ciutats es formaven per la suma de distintes comunitats tribals entorn a un mateix centre urbà.

L'organisació política d'estes urbs contava en una assamblea popular, un consell de vells o senat aristocràtic i uns magistrats, presumiblement electius. Esta organisació de les «ciutats» celtíberas es basava directament en la seua organisació social, en la que l'aristocràcia gentilicia i militar constituïa el grup dominant. Esta aristocràcia estava formada pels propietaris de grans raberes de ganado i importants clientela que constituïen la base del seu prestigi social. L'orgue polític d'esta classe era el consell de vells, que en esta época ya no corresponia a un organisme d'edat. Este consell tenia el principal paper polític de la ciutat i presentava propostes que aprovava l'Assamblea. Encara que l'Assamblea era la que elegia al cap militar, la duració del qual de mandat era llimitada, entre els arévacos, a un any.

També s'elegien atres magistratura de caràcter civil que reben en llatí el nom de magistratus, praetor i en llengua indígena viros o veramos. Estos magistrats eixercien l'administració de les ciutatés o actuaven com a representants de les mateixes.

Coalicions celtibéricas

Els celtíberos poden ser considerats com una agrupació ètnica, ya que incorporen entitats menors (arévacos, titos, bells, lusones i pelendones, resultant polèmica l'inclusió de vacceos, carpetanos, olcades i lobetanos), sense que això signifique l'existència d'un poder centralisat i ni tan sols d'una unitat política. No obstant, hi ha prou indicis que indiquen l'existència d'estructures polítiques que anaven més allà de les gens i les ciutats. A lo llarc de el III i el II, Cartago primer i Roma despuix es varen ser enfrontant a una série d'eixèrcits celtíberos, massa numerosos per a procedir d'una única ciutat i inclús tribu, pero que actuaven d'un modo organisat i en un mando centralisat. Durant la Segona Guerra Celtíbera, Apiano menciona una confederació de ciutats arévacas, tites i belas.

Les fonts no expliquen el funcionament d'estes coalicions o confederacions, pero donen certs indicis. Per eixemple, és possible que els eixèrcits tingueren mandos colegiats, o jefatures dobles, en líders de diferents tribus compartint el mando. La coalició tenia poc poder coactiu sobre les tribus o ciutats que la componien, puix podien adoptar distintes actituts en la lluita contra els romans, segons les circumstàncies. La decisió d'acodir o no a la guerra, semblava era una decisió presa per cada ciutat. També ho era firmar la pau, encara que l'embaixada celtíbera a Roma que va posar fi a la Segona Guerra Celtíbera va negociar un acort en nom de tota la coalició.

Les federació no eren necessàriament entre iguals. Aixina, per eixemple, els arévacos eren la tribu dominant per la seua superioritat militar. Els numantinos tenien guarnicions pròpies en Malia i Lagni, per a reforçar la defensa de la ciutat i preservar la fidelitat de les mateixes als arévacos. Les desigualtats i diferents interessos dels membres de la coalició varen ser freqüentment explotats pels romans.

Hospitium, clientela i devotio

Reproducció de tésera celtibérica d'orige desconegut.

Entre les tribus i ciutats celtíberas varen existir, segons els autors antics, formes específiques de relacionar-se entre elles que serien:

Hospitium

Artícul principal → Hospitium.

El hospitium ('hospici') o pacte d'hospitalitat permetia adquirir els drets d'un grup gentilici a atres grups o individus. No es tractava d'un acte d'adopció; les parts actuantes contreen drets mutus sense que la personalitat pròpia es perguera. Els contrayentes del hospitium es convertien en hostes (hospites) mutus i el pacte d'hospitalitat se solia acordar en un document denominat «tésera d'hospitalitat». Estes téseras són làmines de metal retallat, en moltes d'elles figurant dos mans entrellaçades o la silueta d'animals, que potser tenien un significat religiós. Se supon que el hospitium, inicialment, s'acordava en pla d'igualtat, pero en sorgir diferències econòmiques, s'aniria passant a un estat de dependència. D'entre els pactes d'hospitalitat descoberts, el més famós és el Bronze de Luzaga, que registra un hospitium entre les ciutats de Arecoratas i Lutia, al que provablement se sumaven les gentilitates Belaiocum i Caricon.

Archiu:Tésera hospitalidad (Uxama).jpg

Tésera de hospitium.

Clientela

Les clientela consistixen en comitives constituïdes entorn als individus més importants d'una comunitat tribal. La relació entre estos individus, generalment aristócrates i els seus seguidors, era una relació contractual basada en la desigualtat de riquea i posició social d'abdós parts; el cap normalment devia alimentació i vestit als seus seguidors, mentres que estos li devien respal incondicional. Estes clientela freqüentment tenien un caràcter militar.

Devotio

Artícul principal → Devotio.

La devotio era una classe especial de clientela. A l'element contractual de la clientela s'afegia un víncul religiós, pel qual els clients d'un cap tenien obligació de seguir-los a la batalla i de no sobreviure-li en cas que este morira en combat. Tals clients rebien el nom de devotio i els seus paralels en la societat celta i germànica, soldurios i comitatus.

Archiu:Torques ceti.jpg

Torque celtíbero.

En la clientela i la devotio, els llaços de consanguinitat no juguen ya cap paper. Les desigualtats socials espenten als individus més pobres a posar-se en la clientela d'un aristócrata. En ser més fort el víncul que li unia en el cap, a voltes per mig de vínculs religiosos, que el víncul consanguíneo. Estes institucions varen contribuir a disgregar els llaços de l'organisació gentilicia tribal.

El major desenroll de les clientela militars en Celtiberia sembla haver-se donat durant el periodo de les guerres civils de la República tardana, quan els distints polítics implicats com Sertorio, Pompeyo, Juliol César, etc. varen llaurar importants clientela indígenes. La proliferació d'estes pràctiques institucionals, junt al desenroll de la classe aristocràtica i de les estructures urbanes, varen anar els elements principals que varen contribuir a l'evolució del sistema gentilici, a la seua transformació i, ya baix el domini romà, a la seua progressiva desaparició.

Organisació etnopolítica

Artícul principal → Celtiberia.

Un dels aspectes més conflictius, essencial per a la delimitació de la Celtiberia, és el de les ètnia o populi, que segons els autors clàssics integrarien el colectiu celtibérico. Diversos són els pobles mencionats. Estrabón considera a arévacos i lusones com dos dels quatre pobles de la Celtiberia; encara que no cita els atres dos, a lo manco pels seus etnónimos, que per les narracions de les guerres celtibéricas i Lusitanas, se sap que haurien segut els bells i tittos, que no tornen a ser citats per a despuix de l'any 143 a. C. Més difícil és omplir una quinta part, a la que es referix Estrabón, sense cap detall. Plinio el Vell senyala de forma clara als pelendones com a poble celtíbero, encara que també, seguint a Apiano, als vacceos, els berones^{cita requerida} o inclús els celtíberos mencionats de forma independent de arévacos i pelendones per Ptolomeo.

Religió

Archiu:Collar celtíbero de Clares ( caps block 51 1940-27- caps block 52 ) 01.jpg

El cridat Collar de la Sacerdot del Sol (IV), obra de simbolisme religiós celtíbero.

Es coneix molt poc de la religió d'estos pobles. L'única menció directa en els texts clàssics és la d'Estrabón, qui va escriure que els celtíberos adoraven a un deu al com no li assignaven un nom.

Podem dividir el panteón indígena en tres categories de divinitats, les quals no són excloents:

• Divinitats de caràcter astral (i.g. el Sol i la Lluna). Formen el substrat de les religions indoeuropeas.
• Grans deus celtes. Iguals que en atres zones de la península i fòra d'ella, com en la Galia i Britania.
• Divinitats menors. En un cult provablement local, el caràcter del qual sembla indicar un substrat o orige de tipo animista o totémico i que apareixen vinculades, be a accidents naturals (monts, boscs, etc.) o de tipo territorial (castres, llogarets, ciutats, etc.).

El panteón celtibérico possiblement inclouria varis dels deus celtes:

• El més important deu celta era Lug, deu guerrer que en la romanización va ser assimilat a Mercurio. Apareix mencionat en inscripcions trobades en Uxama (Osma, Soria), i en Peñalba de Villastar (Terol).
• De Cernunnos, deu de la fertilitat i la regeneració, popular en la Galia, s'han trobat algunes representacions.
• El deu sense nom mencionat per Estrabón ha segut tradicionalment associat be a la Lluna, o al deu irlandés Dagda.
• Les Matres, deeses de la fecunditat, la terra nutricia i les aigües, el cult de les quals estava estés entre els celtas i germans.
• El cult a Epona, deesa dels cavalls, encaixava molt be en la Celtiberia, en ser zona d'crío de cavalls. S'han trobat vàries inscripcions dedicades a Epona en la Celtiberia.
• També han aparegut varis bronzes en imàgens de la divinitat infernal Sucellus.

Els deus en cult exclusivament local varen ser molt abundants. Tots estos cults locals que varen poder estar vinculats a una determinada comunitat gentilicia o a una localitat, són els més abundantment representats.

Es desconeix, actualment, l'existència de temples dins de les ciutats o poblats celtíberos. La norma general sembla que els santuaris estigueren fòra de les poblacions, com els recints naturals en graderías excavades en la roca, localisats baix la acrópolis de Tiermes, en un conjunt de pedres de sacrificis en pocillos i canals.

Pese a lo defés tradicionalment, és molt provable que existira una secció de la societat especialisada en l'esfera religiosa, potser en característiques comunes als druidas d'atres pobles celtes. És possible que els caudillos militars realisaren cerimònies religioses en presència del seu eixèrcit i que els caps o els caps de linaje realisaren, en l'àmbit de la ciutat o la família, determinats cults.

Els balls festius varen ser descrits per Estrabón com un element important de la religió celtíbera, puix menciona que s'eixecutaven com si foren combats simulats. Blas Taracena i atres arqueòlecs sugerixen que els balls de paloteo de Casarejos i San Leonardo són adaptacions d'estos balls celtíberos.

Vore també: Mitologia celta

Llengua i escritura

Artícul principal → Idioma celtíbero.

Archiu:Botorrita 1.jpg

Bronzes de Botorrita, I

La llengua dels celtíberos existix hui només en inscripcions antigues. L'idioma va ser dut a la península per immigrants celtas de Galia i es va parlar en les parts centrals i norteño. És possible que el celtibérico no fora l'únic idioma celta d'Iberia, puix existixen evidències de noms de llocs en el nort de Catalunya de que es parlava gal allí. Per això, i pel fet de que potser s'hagen parlat atres idiomes indoeuropeos antics en Iberia, és difícil delimitar en exactitut la zona celtíbera.

A l'oest de la zona del celtibérico, el lusitanio es parlava en lo que ara és Portugal. És possible que el lusitanio fora un dialecte de celtibérico, o una llengua celta distinta. Uns atres creuen que els pocs restants de l'idioma sugerixen que el lusitanio era un idioma indoeuropeo distint.

El celtíbero es parlava a partir de el IV quan Heródoto va mencionar que els keltoi vivien en l'atre costat de les Columnes d'Hércules, i els celtíberos es mencionaven en documents romans i grecs a partir de el III Els celtíberos per fi varen ser dominats pels romans despuix de 49 a. C., i des de després el seu idioma va cedir ràpidament al llatí. No obstant, sobreviuria fins als començos de l'era cristiana.

El vascuence és l'únic idioma precelta d'Europa. Com a curiositat, l'actual País Vasc, arqueológicament, era una zona en certs assentaments celtes en la part occidental de Viscaya, la part oriental de Cantàbria i nort de Burgos, mentres que en Navarra, nort de La Rioja i nort d'Aragó fins a Andorra seria una zona completament eusquérica, estenent-se a la seua volta per tota la Gasconya fins al riu Garona. Hi ha unes paraules celtes en el vasc, prestades del celtibérico. Algunes paraules celtíberas també varen ser preses prestades pel llatí, i encara sobreviuen en l'espanyol modern, per eixemple, la celtíbera camanom (irlandés céimm, galés cam, 'pas') va passar prestada com camminum, donant camí en espanyol, que en vascuence seria bide i chemin en francés.

El celtíbero va pertànyer a una branca paralela de la família celta. Mostra traces molt antigues, i com el goidélico, havia preservat la kw original. Açò, junt en les llegendes celtes que nos parlen de contactes antics entre Irlanda i els celtíberos, han dut a sostindre que el goidélico es va dur a Irlanda des d'Iberia. Per cert, hi havia contactes entre els celtas d'Iberia i els de Irlanda, pero l'evidència existent ^{cita requerida}soporta millor l'interpretació de que el celtibérico i el goidélico són dos branques semblants pero distintes del celta, que s'havien separat abdós molt primerenc com dos idiomes celtes i no varen tindre una relació molt estreta entre sí. El celtibérico no va tindre algunes traces molt distintives del goidélico, per eixemple, la posició inicial del verp ni les preposicions conjugades. Els llingüistes consideren que dos idiomes tenen una afinitat estreta si mostren innovacions comunes. Açò exactament no va ser el cas del celtibérico i goidélico.

El celtibérico es va escriure en un alfabet que també es va usar per a escriure els atres idiomes prerromanos de la península (vore: Ogam). L'alfabet s'utilisava en primer lloc per a escriure l'idioma dels iberos, que no ho coneixem be. L'alfabet no combina be en la fonologia d'un idioma indoeuropeo, i açò fa encara més difícil l'interpretació de les inscripcions celtíberas. Existix un gran número d'inscripcions celtíberas, la majoria d'elles paraules o noms simples escrits en ceràmica. També hi ha dos curtes inscripcions, més provablement dedicació, de Peñalba de Villastar i de Luzaga. L'inscripció més important, sense dubte, és l'inscripció llarga de Botorrita, prop de Saragossa.

L'extinció del celtibérico no va posar fi a l'història dels idiomes celtes en la Península. En els sigles V i VI, despuix de la caiguda del Imperi romà, alguns parlants del celta britànic varen fugir des del sur de Gran Bretanya per a escapar dels invasores anglosaxons. La majoria d'estos es va instalar en Armórica de la Galia (la Bretanya moderna), i pot ser que atres pocs aplegaren a Galícia, a on el seu idioma va sobreviure i es va transformar de diverses maneres durant vàries generacions.

Vore també: Llengües celtes i Escritura ibèrica nort-oriental

Les necròpolis

Les necròpolis localisades a lo llarc de el XX en les altes terres del Replanell Oriental, varen oferir un dels temes més atrayentes per als investigadors que varen abordar, en els començos del seu estudi, el món celtibérico.

A pesar de l'elevat número de necròpolis identificades al començament del sigle, en moltes ocasions, es desconeix la localisació exacta. Encara que per lo comú es localisen en zones planes (vegas o planures de suau pendent, que actualment estan explotades per l'agricultura), en la proximitat a cursos d'aigua (rius i rieres permanents) o en antics llocs d'habitació, en l'exterior i en les afores dels hàbitat i visibles des d'estos.

Vore també: Anex:Necròpolis celtibéricas

L'espai funerari

Archiu:Tumba celtibera.png

Reconstrucció ideal d'una tomba en estela.

Un dels aspectes que més ha cridat l'atenció, és la peculiar organisació interna de l'espai funerari. Aixina algunes necròpolis del Alt Tajo-Alt Xaló i Alt Tajuña i més rar en la zona del Alt Duero, es caracterisen per la deposición alineada de les tombes formant carrers paralels, en algunes ocasions empedradas, de llongituts variables i formades per grans pedres a modo d'esteles indicant la localisació d'una tomba. No obstant, lo que Cabré va denominar «el rito cèltic d'incineració en esteles alineades», no pot considerar-se com de pràctica general en totes les necròpolis celtibéricas, més be al contrari la major part de les necròpolis en tombes en esteles es caracterisen per carir de qualsevol orde intern, sent habitual en este tipo de cementeris que les tombes apareguen agrupades, localisant-se zones de menor densitat de tombes i inclús espais lliures de enterrament.

El número de enterrament varia notablement; aixina algunes necròpolis, com la d'Aguilar de Anguita alcancen les cinc mil tombes, i unes atres solament apleguen a les cent.

El ritual funerari

Archiu:Panel informativo necrópolis.jpg

Panel informatiu de la necròpolis d'Herrería.

El ritual documentat arqueológicamente en els cementeris celtíberos és el de la cremació, pero en conéixer solament el resultat final d'este procés, tota evidència queda reduïda a l'aixovar i al tractament de que este va ser objecte o a les estructures funeràries en ell relacionades. Encara que el rito de l'incineració va ser el més estés entre els celtíberos, les fonts lliteràries, les representacions pintades numantinas i l'absència d'evidències funeràries en determinades époques i àrees de la Celtiberia sugerixen que no va ser l'únic utilisat. Es pot assumir l'ocupació de rituals tals com la descarnación o l'exposició dels cadàvers, que la seua pràctica entre les tribus celtíberas és coneguda gràcies a les fonts clàssiques. Tal costum té la seua confirmació iconográfica en dos representacions vasculars numantinas, en una d'elles un buitre es llança sobre un guerrer yacente, mentres que, en l'atra el buitre figura posat sobre el cadàver, esta iconografia apareix reproduïda en una estela de Lara dels Infants i en l'estela jaganta de Zurita. Finalment cal referir-se a les inhumaciones infantils documentades en l'interior dels poblats, ritual característic de l'àmbit ibèric, al que excedix i del que es coneixen alguns eixemples en el món celtibérico i vacceo. En la ciutat de Numància s'han localisat alguns restants humans, no necessàriament d'época celtibérica, entre els que cal destacar un grup de quatre cràneus trobats en l'interior d'una vivenda, que han segut relacionats en el rito cèltic dels caps-trofeu. Ademés les inhumaciones documentades en una de les torres de la muralla de Bilbilis Itálica, interpretades com a sacrificis fundacionals.

Estructures funeràries

Dins de l'extensió de les necròpolis, es diferencien dos estructures, els llocs a on es realisarien les cremació, els ustrina, segurament espais colectius i generalment mal coneguts i els llocs a on es va produir la deposición definitiva dels restants del difunt, que oferixen una gran variabilitat estructural.

Archiu:Estructuras funerarias celtiberas01.png

Tipos d'enterrament.

Els ustrina

Es localisen i identifiquen dins de l'espai funerari, com ya fera Cerralbo, a qui es deu la major part de l'informació que es posseïx sobre este tipo d'estructures, per la presència d'abundant cendra, restants de ceràmica i metal, que poden estar localisats, o no, en zones marginals de la necròpolis (en la necròpolis d'Aguilar de Anguita es localisaven en els carrers més alluntats). Els treballs d'excavació més recents han oferit algunes evidències sobre llocs reservats a la cremació en algunes necròpolis.

Tipos d'enterrament

Archiu:Necropolis del portillo ( caps block 70 Inv. 1940-27- caps block 71 ).jpg

Vista de la necròpolis del Portillo (Aguilar de Anguita), necròpolis en esteles.

Existix una gran varietat respecte al tipo d'enterrament, des de la deposición dels restants de la cremació en un clot, en o sense urna cineraria i a voltes acompanyada d'esteles de variat tamany o de encachados tumulares. Esta variabilitat, que es manifesta entre les tombes d'un mateix cementeri, podria implicar, en funció de la major complexitat constructiva, una diferenciació de tipo social, i també evident entre les distintes necròpolis.

Les esteles poden variar notablement de tamany, estant realisades generalment de materials de la regió. Sol tractar-se de pedres sense desbastar o toscamente tallades.

La presència de enterrament tumulares, encara que és un element minoritari en les necròpolis celtíbericas, oferixen també una certa diversitat, trobant-se per lo comuna prou alterats, quedant en ocasions solament una acumulació de pedres sense forma definida.

L'aixovar funerari

Archiu:Pectoral celtíbero de Anguita ( caps block 74 Inv.1940-27- caps block 75 ) 01.jpg

Pectoral de bronze celtíbero.

Els objectes que acompanyen al cadàver en la sepultura, denominat aixovar funerari, poden ser de distint tipo: els realisats en metal, generalment de bronze, ferro o també en argent, que inclouen les armes, els elements d'adorn i els útils; els materials ceràmics, que comprendrien des de la pròpia urna cineraria fins als gots que en ocasions li acompanyen, fusayolas o boles; els objectes d'os, pasta vítrea, pedra, etc., i els realisats en materials peridors, no conservats en cap ocasió, pero coneguts per les fonts antigues, tals com a recipients de fusta o la pròpia vestimenta del difunt.

Si be la majoria dels objectes depositats en les tombas varen deure tindre una funció pràctica en el món dels vius, alguns d'ells presenten un valor social i simbòlic afegitó al valor purament funcional, indicant, en això, l'estatus del seu posseïdor. Destaca el paper jugat pel armament i particularment per l'espasa. El prestigi de l'espasa, en les riques decoració que a sovint presenten les empuñaduras i les seues baïnes i com a arma de lluita, va dur a convertir-la en indicadora de l'estatus guerrer i de la posició privilegiada, dins de la societat celtíbera, del seu amo, emfatisant el caràcter militar de la societat.

Un primer anàlisis permet constatar l'existència de tombes en molts objectes, front a unes atres que no tenen cap i que, quant menys, implica un intencionat tractament diferent. L'aixovar depositat manté una constant i és que les peces de chicotet tamany s'introduïen en l'interior de l'urna i les peces grans es colocaven fòra; en el cas dels enterrament sense urna, els restants devien envoldre's en alguna pell, tela o material peridor que no s'ha conservat i les peces de l'aixovar es disponien entorn.

Armament

L'equip militar documentat en les necròpolis celtibéricas està format bàsicament per l'espasa, el punyal (en ocasions substituïx a la pròpia espasa), i armes d'asta, que englobaria les llances, les javalines, els pila i els soliferra, realisats en ferro en una sola peça. És freqüent la troballa de gavinets d'esquena curve, aixina com els escuts, dels que solament s'ha conservat les peces metàliques: els umbos, les manillas i els elements per a la subjecció. Igualment la panoplia d'algunes tombes incloïa elements defensius com a caixcos i discs coraza, fonamentalment de bronze, encara que donat el seu reduït número de troballes, el seu us quedaria restringit al sector més privilegiat de la societat.

Archiu:Puñal íbero de frontón ( caps block 78 ) 01.jpg

Espasa de frontón.

Possible orige dels celtes en Espanya

Segons un estudi realisat pel professor de genètica i medicina molecular de l'Universitat d'Oxford, Bryan Sykes, els celtes que habitaven el Regne Unit abans de l'arribada de sajones, vikingos i normandos, descendixen de poblacions procedents de la península ibèrica que varen creuar el golf de Viscaya fa més de 4000 anys. Per a aplegar a esta conclusió, l'equip liderat per Sykes, va prendre mostres de ADN a més de 10 000 persones en el Regne Unit i Irlanda, en benefici d'elaborar un complet mapa genètic, donant com a resultat que els pobles tradicionalment denominats celtes; escocesos, galeses i irlandesos, tindrien un parentesc propenc en les poblacions nortenyes de iberia, a partir curiosament d'un haplogrupo que té el seu foc d'emissió en el golf de Viscaya. Els anàlisis en la composició del cromosoma I de el ADN varen revelar que les huella dactilar dels celtes eren pràcticament idèntiques a les dels habitants del nort d'Espanya.

Daniel G. Bradley, professor de genètica del Trinity College de Dublín, aplegava als mateixos resultats genètics publicats per Sykes. Cal matisar que quan Bradley parla de la «frontera atlàntica» no ho fa com és comuna en Espanya, per a referir-se a Galícia i Portugal, sino que ho circumscriu al Atlàntica pirenáico: «La similitut entre les zones costeres de l'Atlàntic és més evident i mostra que de fet, l'oest d'Irlanda i Gran Bretanya tenen una major afinitat en la regió vasca». Aixina, les afinitats genètiques són màximes entre irlandesos i càntabre-pirenaics, i descendixen cap a les poblacions occidentals del nort d'Espanya.

Estes investigacions contradiuen les teories tradicionals que apunten a que els celtes britànics provenen del centre d'Europa. No obstant, és molt provable que l'herència genètica ibèrica present en les illes britàniques estiga relacionada en l'expansió megalítica, anterior a l'existència dels celtes. Es té coneiximent de contactes comercials i d'una ruta de navegació antiquíssima, prehistòrica, que unia el golf de Càdis en lo que ara són Irlanda i Gran Bretanya.^{cita requerida} A açò caldria sumar-li l'evidència de que en el 10 000 a. C. Europa estava sofrint una mini glaciació i la península ibèrica era un dels pocs llocs en Europa a on l'home podia viure. Gran part del continent Europeu, incloses les illes britàniques, estava cobert pel gèl. En retirar-se els gèls, es va produir una migració cap al nort. Tot açò va ocórrer molt abans del naiximent de cap cultura celta.

Vore també

• Guerres celtíberas

• Pobles celtíberos:
  • Arévacos
  • Bells
  • Lobetanos
  • Lusones
  • Pelendones
  • Tittos

• Atres pobles celtes de la península ibèrica:
  • Berones
  • Vetones
• Ciutats:
  • Contrebia Leucade
  • Contrebia Belaisca
  • Contrebia Carbica
  • Numància
  • Tiermes

• • Borjabudo
  • Segeda
  • Uxama Argaela
  • Aratis
  • Arekorataz, posteriorment la romana Augustóbriga (Mur de Ágreda)
  • Lutia
  • Ercávica
  • Segóbriga
  • Segontia (Sigüenza)
  • Nertobriga (Tarraconense)

• Cultura celtibérica
  • Art celtíbero:
    • Collar de la Sacerdot del Sol (Museu Arqueològic Nacional de Madrit)

Bibliografia

• Burillo Mozota (2007). Els celtíberos. Ètnia i estats (edició actualisada), Barcelona: Crítica. ISBN 978-84-8432-949-7.
• (1964) Guerra de les Galias, Madri8d: Editorial Gredos.
• Goldsworthy, Adrian (2002). Les guerres púnicas, Madrit: Editorial Ariel. ISBN 8434466503.
• Lorrio Alvarado (1997). Els celtíberos, Múrcia: Universitat Complutense de Madrit. ISBN 84-7908-335-2.
• (2005).Gerión.(23.1)

115-136.ISSN 02130181.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre celtíberos.
• Llengües d'Iberia — mapa en els pobles, segons la llengua parlada.
• Claus fonamentals de la Hispania cèltica
• Sobre els celtíberos (Segeda).
• Mapa permenorisat dels pobles prerromanos de la península ibèrica (200 a. C.).
• Marque, F; Pina, F. i Remensal, J. «Deportacions com a castic i instrument de colonisació durant la República romana. El cas de Hispania». Biblioteca digital Hiberus (archiu en pdf).
• Cecas celtíberas en el Sistema Ibèric.
• Cecas celtíberas en atres zones d'Espanya.
• Excavacions en la necròpolis celta de Arguedas - Navarra