Numància

Numància

Numància és el nom d'una desapareguda població celtíbera situada sobre el Cerro de la Molga, en Garray, província de Soria, en Castella i Lleó (Espanya), a sèt quilómetros al nort de l'actual ciutat de Soria. La resistència dels seus habitants al sege realisat per les tropes de la república de Roma baixe les órdens de Publio Cornelio Escipión Emiliano en l'estiu de l'any 133 a. C., que varen preferir suïcidar-se abans que rendir-se als seus atacants, ha passat a l'història com a eixemple de resistència, falcant-se l'expressió «resistència numantina».

La seua primera ocupació data del Calcolítico o començos de l'Edat del Bronze, (entre el 1800 a. C.-1700 a. C.). Perduraria un assentament de la cultura castreña de l'Edat del Ferro fins a el IV La primera menció històrica de Numància ocorre durant l'expedició de Catón de 195 a. C. En l'any 153 a. C. va tindre lloc el primer conflicte greu en Roma, en socórrer a la població bella de Segeda (entre Mara i Belmonte de Gracián, en Saragossa). La coalició va conseguir derrotar a un eixèrcit de 30 000 hòmens manats pel cònsul Quint Fulvio Nobilior.

Despuix de vint anys repelint els continus i insistents atacs romans, en l'any 134 a. C., el Senat romà va conferir a Publio Cornelio Escipión Emiliano l'Africà Menor la llabor de destruir Numància, a la que finalment va posar lloc, alçant un sege de nou quilómetros recolzat per torres, fossos, empalizadas, etc. Despuix de 13 mesos de hambruna i malalties, agotats els seus víveres, els numantinos varen decidir posar fi a la seua situació en l'estiu de l'any 133 a. C. Alguns d'ells es varen entregar en condició d'esclaus, mentres que la gran majoria va decidir optar pel suïcidi. La ciutat va ser repoblada, possiblement en pobles celtíberos veïns, i va sofrir noves destrucció durant les Guerres Sertorianas. En el III va començar la seua decadència definitiva, generalment s'ha considerat que la ciutat va deixar de ser ocupada en el IV, encara que noves troballes sugerixen un assentament visigodo en el VI

Orige i situació

Archiu:Caps block 11 3 - panoramio.jpg

Ruïnes de la ciutat de Numància.

Les fonts clàssiques adscriuen la ciutat alternativament al poble dels pelendones o dels arévacos. Plinio el Vell afirma que es tractava d'una ciutat pelendona, encara que atres autors, com Estrabón i Ptolomeo, la situen entre els arévacos. No quedant clar l'autèntic precursor de la ciutat de Numància, actualment es considera que la zona va ser controlada originalment pels pelendones, fins que varen ser desplaçats pels arévacos cap al nort de Soria a partir de el IV Durant les guerres celtibéricas, Numància seria una ciutat arévaca, i baixe l'administració romana es restituiria als pelendones.

L'ubicació geogràfica de la ciutat celtíbera se situa en el cerro de la Molga, en la localitat soriana de Garray, un punt estratègic delimitat per les montanyes del Sistema Ibèric, des del Pico de Urbión fins al Moncayo, rodejat pels fossos del riu Duero i el seu afluent, el riu Merdancho.

Toponímia

El nom de Numància ho coneixem pels autors llatins anteriorment citats a partir de el II pel seu enfrontament en Roma. En llengua celtibérica, es va trobar una inscripció en un recipient ceràmic (MLH K.9.3) en l'inscripció nouantikum, potser un genitiu plural derivat del nom de la ciutat.

Una atra versió és la del professor G.T.A.^{cita requerida}, en la que Numància seria una paraula celta d'orige indoeuropeo que podria significar:

• De noma o numa -(també en llatí i en grec)- pastura/s, i -ancia = amplis o extensos, equivaldria a pastures extenses o amplis; tenint en conte que la principal activitat econòmica que practicaven era el pastoreig, la ganaderia i atres activitats agrícoles.
• O de (n)uma -(també en llatí i grec,umere/i ume = humitat/chapull...)- que podria vindre a significar riu o vall ampla, chapull ampli, o humitat o boires abundants.

Primers assentaments

Els primers assentaments humans en Numància es varen establir en el III mileni a. C., quan la zona era densament boscosa i contava en una fauna rica en cérvols, javalins, orsos, llops, llebres, conills, cavalls, etc. Les pastures eren abundants i en ells es criaven cabres i ovelles, que eren la principal font de riquea i economia. Estos primers assentaments consistien en cabanyes construïdes en materials peridors, ya que en elles habitaven pastors que realisaven moviments estacionals en les seues raberes. La regió tenia un clima molt dur, en forts gelades i nevades abundants, a on bufava el cizicus o cierzo, un fret vent del nort.

Cap a el VII, en este assentament s'utilisaven ceràmiques fetes a mà, en formes bitroncocónicas. Des de el VII l'assentament va passar a ser un castre, típic de la cultura castreña de la província de Soria; este tipo d'assentaments estaven molt ben fortificados i la seua base econòmica era majoritàriament ganadera. La ceràmica va passar a tindre posteriorment formes planes sense decoració, similars a les aparegudes en Navarra i La Rioja. A principis de el IV varen aparéixer decoració ceràmiques realisades a pentine o en incrustaciones de botons metàlics, lo que indica un moment immediatament anterior a l'establiment de la cultura celtíbera, en la qual varen aparéixer ya ceràmiques a torne i decoració concèntriques i en estampats. En este moment, cap al 350 a. C., Numància va passar a tindre un número important d'habitants i va nàixer com a ciutat. Els numantinos varen deprendre llavors el maneig del forn oxidant, el torne de alfarero i l'us de la pintura per a decorar ceràmica, a partir dels coneiximents dels seus veïns celtíberos de l'est, que per estar en la vall del Iber o Ebre ya havien segut iberizados.

La ciutat celtíbera

El professor de l'Universitat Complutense de Madrit i director d'un dels equips arqueològics que va treballar en Numància, Alfredo Jimeno, la descrivia aixina:

L'àmplia superfície excavada (unes sis hectàrees) aporta poques referències de la ciutat més antiga (destruïda en el 133 a. C. per Escipión Emiliano, oferint una millor informació de la ciutat celtíbera del sigle I a. C. i de la romana imperial, que presenten una ordenació en retícula irregular, sense deixar espais lliures o places.

Alfredo Jimeno. Revista de Història d'Iberia vella, número 6. 2005

Empedradas en vores rodades, els carrers s'orientaven en direcció este-oest, llevat dos carrers principals en direcció nort-sur. Totes estaven dissenyades de manera que pogueren tallar el vent nort. Posseïen una estructura entrecortada. En cada creuament, els carrers continuaven en el mateix sentit pero una miqueta més a l'esquerra o una miqueta més a la dreta, en la finalitat de que els cantons de les cases tallaren el vent.

Quan plovia, els desaiguadors de les cases abocaven l'aigua i el fanc al mateix carrer. La presència del riu Duero implicava zones encharcadas en el territori.

Les cases s'agrupaven en pomes i s'alineaven aquelles més propenques a la muralla. Les cases, d'uns 50 m², tenien tres habitacions. Les primeres llars cèltiques varen ser de dos estàncies, i en el temps es va afegir la tercera, front a la casa i en la porta tancada. En l'habitació principal, els numantinos menjaven i dormien; ampraven un atre quarto com a rebost i un tercer com a vestíbul i entrada.

Reconstrucció d'una vivenda celtibérica en Numància.

Les cases eren construïdes principalment en pedra, encara que hi havia elements de fusta, atobó, fanc i palla; la techumbre quedava constituïda per trenats de centeno. Els numantinos recobrien el sol en terra apisonada per a caldear l'ambient. Les cases eren càlides i acollidores. Hi havia corrals rectangulars, anexos a les cases.

Sobre l'alimentació: La carn s'alternava en els cereals, fruts secs i llegums. També hi havia va vindre en mel i la famosa cervesa anomenada caelia, feta de blat fermentat.

Una muralla reforçada per varis torreones, en quatre portes d'entrada i eixida, defenia als seus habitants, que va poder aplegar fins a un aproximat de 2000 persones, cohabitando al mateix temps.

Economia

La principal font de senyes sobre l'antiga vida en Numància prové de l'arqueologia, ya que a penes subsistixen restants escrits sobre la vida normal dels seus habitants. Es creu que durant l'ocupació prerromana la seua principal font econòmica era la ganaderia. Hi ha constància de pagaments a atres pobles i inclús a Roma per mig de pells de bou o de capes de llana (sagum) en grans cantitats.

La carn i la llet varen ser els aliments bàsics del seu dieta, infiriéndose açò últim per diverses representacions ceràmiques, les quals demostren que els animals més importants varen ser el conill, el bou, la cabra i l'ovella.

L'agricultura no va ser una activitat molt important en l'estructura comercial dels numantinos. A fi de suplir esta i atres carències, se sap que varen mantindre relacions comercials en diversos pobles propencs per a adquirir productes de primera necessitat. Entre estos últims, es conten especialment els vacceos, que els procuraven blat i uns atres cerealés, motiu pel qual els romans varen cremar els camps de cereal dels vacceos per a propiciar l'aïllament de Numància i el seu posterior sege.

Conquista i sege de Numància

Artícul principal → Guerra Numantina.

Vore també: Guerres celtíberas

Fases de l'invasió romana de Hispania, en la campanya d'invasió de Numància.

La sumissió dels pobles de la península a Roma tenia les seues excepcions. Pobles com els arévacos, vacceos, tittos, bells o lusitanos varen opondre resistència en una fase intermija de la conquista. El primer enfrontament entre Numància i Roma va tindre lloc en 153 a. C.. Els habitants de Segeda, capital dels Belos, perseguits per Fulvio Nobilior i un numerós eixèrcit de 30 000 soldats es varen refugiar en territori dels arévacos. Aixina, els arévacos de Numància es varen aliar en els segedenses i es varen enfrontar a les tropes romanes, derrotant-les i ocasionant més de 6000 baixes entre els romans. Durant els díhuit anys següents es varen alternar periodos de pau i de conflicte, en els que habitualment l'eixèrcit celtíbero eixia victoriós front a contingents romans, molt més numerosos.

Preparatius per a l'últim lloc a Numància

Numància d'Allunte Vora i Estaca (1881).

Este cúmul d'humiliacions va donar lloc a que Roma enviara, en l'any 134 a. C., al seu millor soldat, Publio Cornelio Escipión Emiliano, malnomenat llavors Africà Menor per haver conquistat la ciutat de Cartago en l'any 146 a. C.; i net adoptiu del vencedor de Cartago, Escipión l'Africà. La primera dificultat que es va oferir en Roma per a designar a Escipión com a cap de l'eixèrcit sitiador de Numància, escriu Mélida, va anar que no tenia el temps prescrit per al consulat, per lo que varen tindre que canviar el calendari i que els tribunos tornaren a derogar la llei sobre el temps, com havien fet en la guerra de Cartago, i quedara en vigor per a l'any següent. El prestigi de tal general va incitar a multitut de romans a allistar-se a les seues órdens, pero no ho va consentir el Senat, puix Roma anava empenyorada en atres guerres.

Escipión va marchar a la península en quatre mil voluntaris, tropes mercenàries d'atres ciutats i d'atres reis (escriu Apiano) que, voluntàriament, se li varen oferir per conveniència pròpia. Ademés, en persones triades i fidels va formar la cridada «cohorte dels amics». Va demanar diners; li'l va negar el Senat, consignant-li únicament certes rendes a l'adop no vençudes i, segons Plutarco, va contestar Escipión que «li bastava el seu i el dels seus amics». Tal va ser l'esforç personal en que aquell experimentat soldat es aprestó a l'empresa.

Escipión va començar, en aplegar a la península, per sometre a l'eixèrcit allí desplegat a un duríssim entrenament. Diu Apiano que va desterrar a tots els mercaders, rameras, adivinos i agoreros, a els qui els soldats consternados en tants infortunis donaven massa crèdit; va expulsar als criats, va vendre carros, equipages i acémilas, conservant les purament necessàries; va prohibir anar en béstia en les marches. Poc despuix aplegava al seu campament el rei númida Yugurta en 15 000 hòmens. Quan va tindre moralizado al seu eixèrcit, sumiso i fet al treball i a la fatiga, va traslladar el seu camp prop de Numància, cuidant de no dividir les seues forces, com varen fer uns atres, ni de batre's sense abans explorar.

—És un destarifo –dia– aventurar-se per coses lleus. És imprudent el capità que entra en acció sense necessitat, aixina com aquell un atre és excelent que s'arrisca quan ho demana el cas: aixina és que els meges no usen sajaduras ni cauterios abans de les medicines.

L'últim atac

Pren de Numància, oli sobre llenç d'Antonio Guerrero, Real Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando. Primer premi de pintura en 1802. Retallat per la dreta a on el llenç presenta un dany important.

En octubre del 134 a. C., Escipión va prendre posicions enfront de Numància a la que no va donar opció de barallar. Es va concebre un pla de guerra de reduir, cercar i sitiar als numantinos, fins que faltos de força es rendiren. Aixina, per a llevar-los respal i favor d'atres pobles, es va dirigir primerament contra els vacceos, a els qui els numantinos compraven víveres, va arrasar els seus camps, va arreplegar lo que va poder per a la manutenció de les seues tropes i amontonant lo demés, li va capcionar fòc. Com vullga que els pallantinos de Complanio hostigaran als forrajeadores romans, va manar per a rebujar-los a Rutilio Rufo, tribuno llavors i escritor d'estos fets, diu Apiano; i cobrint la retirada el mateix Escipión, va poder salvar-ho en la seua cavalleria.

Va començar un sege estricte, construint primer fossos, empalizadas i terraplens per a protegir als seus soldats, ademés d'alçar un mur de 9 quilómetros, de huit peus d'ample i dèu d'alt, en torres a un plethron (30,85 metros) de distància unes d'unes atres, que rodejaven la ciutat i que estava vigilat per sèt campaments. Les torres contaven en catapultes, ballestes i atres màquines; aprovisionó les almenas de pedres i darts, i en el mur es varen instalar arqueros i honderos. També va utilisar un sistema de senyals, molt desenrollat per a l'época, que permetia traslladar tropes a qualsevol lloc que poguera estar en perill.

Igualment va fer un atre fos per damunt del primer i ho fortificó en estacas, i no podent tirar un pont sobre el riu Duero, per a on els sitiats rebien tropes i víveres, va alçar dos forts i nugant uns voltons llarcs en maromas, des de l'u a l'atre, les va tendir sobre l'esgambi del riu... "En estos voltons, afig l'historiador, havia clavat espessos chuzos i saetas, les quals, donant tornades sempre en la corrent, a ningú deixaven passar, ni a nade, ni bucejant, ni en barco, sense ser vist."

En total contava en més de 60 000 soldats, entre els que figuraven gents del país, més els arqueros i honderos corresponents a dotze elefants (que actuaven com a torres mòvils) que va dur Jugurta, contra a penes 2500 numantinos sitiats. Va destinar la mitat de les forces per a guardar el mur, va preparar 20 000 hòmens per a les eixides que anaren necessàries i va deixar de reserva atres 10 000. Va donar Escipión el mando d'un campament al seu germà Màxim i ell va prendre l'atre, i tots els dies i nits recorria per sí mateixa la circumferència en que tenia cercada la ciutat; sent ell, en concepte de Apiano, el primer que tal va fer en gents que no refusaven la baralla.

En estes senyes històriques i fent aplicació d'ells en un estudi topogràfic del terreny que rodeja el cerro de Numància, el professor d'història Adolf Schulten, de l'Universitat d'Erlangen, Alemània, va descobrir en cinc anys els restants de dites fortificacions i els sèt campaments o forts de Apiano, presentant-los a l'Institut Arqueològic de Berlín (1880). La primera conclusió que va traure dels seus descobriments va ser que els campaments de Escipión no varen ser obres de fanc i fusta com els construïts per César davant Alesia en la Galia, sino construccions de pedra com les del temps de l'Imperi.

El més important d'estos campaments i també el que ocupa la posició més eminent és el de Penya Redona, que està en un alt, en l'alvanç d'una serra, al surest del cerro de Numància, separat d'ell per la riera Merdancho. Seguixen per l'Est les fortificacions de Penyes Altes, consistents principalment en una ampla muralla, que possiblement va unir en una torre quadrada de grossa fàbrica, la qual cosa és verosímil que servira per a instalar una catapulta, que per lo pròxima a Numància va deure fer-li molt dany. Al peu d'esta, en un chicotet replanell anomenat Saledilla, va trobar Schulten chafades de l'incendi de la ciutat, d'a on es deduïx que va deure existir un arraval de la mateixa, que solament dista 150 metros del baluart de la catapulta. Seguint cap al Noroest des de Penyes Altes es troba una atra eminència, Valdevortón, a on un antic canal de desaiguador va indicar a l'explorador l'existència d'un campament, els escassos restants del qual va poder trobar.

Segons Apiano, només Retógenes el Caraunio, en alguns companyers i una miqueta de cavalleria, va poder burlar este sege per a demanar ajuda a les ciutats veïnes, de les que únicament Lutia es va mostrar disposta a socórrer a la ciutat, lo que va carrejar una terrible venjança de Escipión sobre els jóvens de la ciutat.

Despuix de quinze mesos de sege la ciutat va caure, vençuda per la fam, en l'estiu del 133 a. C. Els seus habitants varen preferir el suïcidi a entregar-se. Varen incendiar la ciutat per a que no caiguera en mans dels romans. Els pocs supervivents varen ser venuts com a esclaus. Escipión va retornar a Roma i allí va celebrar el seu triumfo desfilant pels carrers en cinquanta dels numantinos capturats.

Situació dels campaments

Quan Escipión Emiliano es va presentar davant les muralles de Numància, a finals de l'autumne del 134 a. C., ho va fer en l'idea ya concebuda de prendre-la per bloqueig i no per assalt, lo que havia segut un craso error demostrat en les fallanques incursions dels eixèrcits consulars previs. La decisió d'assestar un atac per bloqueig li va dur a ordenar la construcció de sòlits entancats que varen formar una llínea contínua entorn a les muralles. Per a un sege d'aproximadament 4 quilómetros es varen necessitar un total de 16 000 estacas, calculant unes 4 estacas per metro. A estes calia afegir atres postes per a entrellaçar la empalizada. En total unes 36 000 estacas, que varen ser transportades per 20 000 hòmens. Quan per fi va estar preparada la defensa, els soldats varen poder treballar en major tranquilitat en l'alçament de la muralla i el fos, que en total media uns 9 000 metros. Encara que desgastats pel pas dels anys, encara hui és possible distinguir restants d'aquells campaments romans.

Castillejo

Des d'ací va dirigir Escipión el lloc. Per a la construcció es varen aprofitar fonaments anteriors. Esta posició era estratègica, ya que comprenia tota la circumvalació i estava defesa per abruptes pendents. De murs sòlits, entre les ruïnes del pretori encara és possible distinguir una fila d'habitacions i part d'una cuina en dos llars, construïts en l'exterior per a evitar incendis. Es calcula que este quarter podia acollir a 5 000 soldats, encara que es creu que mai va haver allí més de 2 500 hòmens. En este campament es varen trobar diverses peces de metal preciós.

Travesadas

D'este aquarterament, en la mateixa estructura bàsica que el de Castillejo i Peñarredonda, s'han conservat restants dels quarters, segons pareix destinats a les tropes itálicas. La superfície total del campament pot haver segut d'unes 4 hectàrees, una porció de terreny relativament chicoteta si li la compara en atres construccions. Com en els atres casos, ací també existix una porta pretoria, la qual va estar protegida, des de l'interior del recint, per dos torres de formidables proporcions. Sobre els restants allí trobats, són de poca quantia. Solament la punta d'una flecha de catapulta, un punyal i una moneda.

Valdevortón

Segons Apiano, Escipión va manar alçar dos castells per a tallar el curs del riu Duero. Està alçat en el punt de confluència entre els rius Merdacho i Duero, els costats este i oest estaven protegits per fossos de 3 metros de profunditat i 5-10 d'esgambi. A pesar dels treballs agrícoles realisats en la zona, una capa de humus de més d'un metro de gruixa ha permés conservar importants restants. Els 400 hòmens que varen formar la guarnició, ademés d'atendre al riu, tenien que cobrir també els desfiladeros del riu i els tossals per la que els numantinos, despuix de travessar el riu Merdancho, podrien atacar fàcilment.

Peñarredonda

Enclavado entre les lomas que s'esgolen cap al riu Merdancho i les pròpies ruïnes numantinas, la panoràmica que es divisa des d'allí és molt àmplia. Des del punt de vista militar, l'elevada posició permetia dominar tota l'ala meridional de Numància i controlar els moviments de l'enemic. També era el campament més expost a les envestides dels numantinos, per lo que tenia defenses reforçades sobre el restant. Defés per una muralla de 4 metros de gruixa, de la que encara es conserven restants, i d'un escarpado barranc, en este campament són fàcils d'identificar les vies praetoria –unix la porta pretoria en el pretori–, principalis i decumana, aixina cridada per desembocar en la porta d'igual nom.

La Rasa

Esta fortificació, que defenia les altures entre el riu Duero i Peñarredonda, encara es distinguix pels restants d'uns 300 metros de lo que va anar una aparentment sòlida muralla. El campament va poder tindre una extensió de sis hectàrees. Es pot deduir que en este lloc es varen estajar tropes ibèriques en rústiques cabanyes de brancada.

Dehesillas

Va ser el major campament que va alçar Escipión, sent l'únic que conserva l'arrancada de muralla per abdós costats. Per la part occidental, un buidat d'uns 6 metros d'amplitut indica el lloc en el que va estar, provablement, la porta decumana. És el campament que tenia millor defensa natural, puix se situava a una altitut d'1.050 metros. Des d'ell es dominava fàcilment la visió de totes les afores, Numància i tot el mur de circumvalació. Està situat sobre un replanell, rodejada pel Duero. La seua extensió de 14,6 hectàrees. li fan el major castellum alçat per Escipión. La tanca, que va ser excavada per Adolf Schulten, alcançava els 4 metros d'altura.

Alt Real

Els lugareño criden Alt Real al replanell pròxim a les ruïnes i la base de les quals banya el riu Duero. Donada l'ubicació del promontori, es podia presumir que els romans varen alçar ací una fortificació que va dominar tota la vall del riu. En este lloc s'han trobat clares chafades del campament, especialment gots romans, inclosa una ánfora molt treballada per llabors agrícoles. Lo que no ha segut possible trobar han segut sòlides estructures a la manera romana, per lo que s'han relacionat les irregulars construccions descobertes en habitacions de tropes auxiliars ibèriques. D'haver ocupat tot el tossal, l'aquarterament podria haver tingut una extensió de 8 hectàrees.

Reocupación celtíbera

Despuix de la seua caiguda i destrucció a mans de Escipión, este "va distribuir el territori entre els veïns", provablement de la tribu dels Pelendones. Esta segona ciutat celtibérica seria destruïda al final de les Guerres Sertorianas.

La ciutat romana

Numància va ser reconstruïda en época d'Augusto, en traçat romà pero en repobladores celtíberos (Plinio el Vell afirma en el I que es tractava d'una ciutat pelendona).

Reconeiximents històrics

La fragata blindada Numància, batejada aixina en recort de la ciutat celtíbera, de la mateixa manera que un anterior navío de llínea i l'actual fragata Numància.

• L'actitut dels numantinos va impressionar tant a Roma que els propis escritors romans varen enaltir la seua resistència, com Plinio o Floro, convertint-la en un mit, que es va unir als d'atres ciutats i pobles de la península que varen lluitar fins al final, com Calagurris, Estepa o les ciutats càntabres, entre unes atres.

• La seua lluita ha deixat chafada en la llengua espanyola, que acull l'adjectiu numantino en el significat que resistix en tenacitat fins al llímit, a sovint en condicions precàries, segons la Real Acadèmia Espanyola.

• Miguel de Cervantes va dramatisar el fet històric del famós sege a la ciutat en la seua tragèdia El sege de Numància, escrita i representada cap a 1585.

• El jaciment va ser declarat Monument Nacional per Real Orde de 25 d'agost de 1882, per lo que va gojar de la protecció de l'Estat i la Comissió de Monuments de Soria.

• El pintor Allunte Vora va realisar en 1881 el quadro L'últim dia de Numància.

• En 1886 es va colocar un obelisc en recort dels numantinos pel 2.º Batalló del Regiment de Sant Marcial.

• Al començament de el XX, en el regnat d'Alfonso XIII, es va tornar a prestar interés a Numància.
• En 1936, durant la guerra civil espanyola, un regiment cridat Numància va prendre el poble toledà de Azaña, i li va canviar el nom per l'actual de Numància de la Sagra.
• En recort a la ciutat hispana, s'ha donat el nom de Numància a una ciutat en Aklan, Filipines, al Club Deportiu Numància de Soria i a varis barcos i a unitats militars.

Arqueologia

Gerro numantino de el I Museu Numantino (Soria).

El temps va borrar de la memòria la situació geogràfica de Numància i el seu emplaçament només es podia endevinar, de forma poc aproximada, pels escrits que havien deixat els romans. Algunes teorias l'ubicaven en Zamora fins a 1860, quan Eduardo Saavedra va descobrir l'emplaçament real de les ruïnes de la ciutat. També, en el XVI, l'erudit Fra Antonio de Guevara en una carta al duc de Nájera, don Antonio Manrique, i el seu germà l'arquebisbe de Sevilla en la que discutien si Numància estava en Zamora o Soria, Guevara dona l'indicació de que Numància es troba en Garray. Els emplaçaments dels campaments romans al voltant de la ciutat varen ser establits per Adolf Schulten. Les excavacions arqueològiques regulars del lloc varen començar en 1906 i continuen 100 anys despuix, en un equip d'investigadors baix la direcció científica d'Alfredo Jimeno.

Numància en l'actualitat

En el xxi, Numància és un jaciment arqueològic de la província de Soria, declarat be d'interés cultural incoat des del 25 d'agost de 1882 i declarat el 29 d'agost de 1882. Els terrenys en els que s'assenta el jaciment varen ser part de les propietats del vizcondado de Eza fins que en 1917 Luis de Marichalar i Monreal (yayo d'Álvaro de Marichalar) els donó a l'Estat.

Recreació de les muralles en Numància de l'actualitat.

Des de 2003 i fins a 2020 es varen efectuar treballs d'excavació en la Poma XXIII volent subsanar els dubtes arqueològics existents en el jaciment, entorn als espais domèstics, ya que les atres pomes varen ser excavades per Schulten, Melida, Taracena i atres arqueòlecs de finals de el XIX i principis de el XX, els quals no usaven metodologia arqueològica de documentació exhaustiva de localisació i identificació dels espais.

Estes excavacions varen ser realisades per arqueòlecs de l'Universitat Complutense de Madrit baixe la direcció d'Alfredo Jimeno, per mig de fondos de la Junta de Castella i Lleó. Es varen realisar campanyes en el jaciment en els mesos de juliol i agost, i posteriorment, els restants arqueològics varen ser analisats en els laboratoris de dita universitat. Estes excavacions varen cessar en 2020.

En 2016 es va adequar la poma XXIV per a procedir als treballs d'excavació de la parcela de 1800 m². Es varen estimar quatre anys per a finalisar les excavacions.

El conjunt del jaciment de Numància va ser inclós en la Llista roja de patrimoni en perill, que l'associació Hispania Nostra va escomençar a elaborar en l'any 2006.

Vore també

Museu Numantino de Soria

Bibliografia

• Els celtíberos. Ètnia i Estats - Francisco Burillo.
• Celtibería - Álvaro Capalvo.
• Celtíberos. Despuix de les chafades de Numància Catàlec de l'Exposició- Ed. Alfredo Jimeno.
• Numància - José Luis Corral Lafuente.
• Numància: 20 anys de sege - Revista Història d'Iberia vella nº 6.
• Espai i societat en la Soria medieval, sigles XIII-XV - Asenjo González, M..
• Història de Numància - Adolf Schulten.
• The Army of the Roman Republic. The Second Century BC, Polybius and the Camps at Numantia, Spain - Michael J. Dobson Oxbow Books, 2008.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Numància.
• Numància multimèdia, Real Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando.
• Atles de l'Imperi romà, situació de Numància
• Resenya del sege romà de Numància en la Llista roja de patrimoni en perill, de Hispania Nostra
• ARTEHISTORIA - NUMANCIA - Vídeo en alta definició i artículs acadèmics
• Web oficial del Jaciment Arqueològic de Numància