Sepultura

Archiu:9shrine of qasim.jpg

Sepultura

Archiu:Tumba Panteón Español 1.jpg

Tomba dins del Panteón Espanyol, un cementeri en dona't de el XIX en Ciutat de Mèxic.

Una '___protected_title_0___' és el lloc a on s'enterra a una persona o animal despuix del seu mort. Generalment s'agrupen en un cementeri, i l'ubicació de cada cos o d'un grup de cossos està senyalada per unes làpidas.

Les sepultures són comunes a casi totes les culturas humanes, en diferències sobre rito i decoració, depenent de les creències sobre la mort i l'existència despuix d'ella. Algunes cultures, com l'egipcíaca, sepultaven als seus morts en totes les seues possessions terrenals, pensant que les necessitarien en el més allà. La sepultura comença en la prehistòria.

Descripció

L'us formal d'una tomba implica varis passos en terminologia associada.

Excavació de la sepultura

L'excavació que forma la tomba. Les excavacions varien des d'un raspat poc profunt fins al removiment de la capa superficial del sol fins a una profunditat d'1.8 metros o més a on es construirà una volta o cambra funerària. No obstant, la majoria de les tombes modernes en els Estats Units tenen solament 1,3 m de profunditat, ya que el fèretre es coloca en una caixa de concret (vore la volta funerària) per a evitar un sumidero, per a garantisar que la tomba siga lo suficientment forta com per a ser derribada i per a evitar que sure en ella. el cas d'una inundació.

Sol excavat

Archiu:012 Freshly dug grave in a cemetery in Poland.jpg

Tomba excavada en Polònia en la terra a un costat esperant a ser tancada.

El material retirat quan s'excava la tomba. A sovint, la terra s'apila prop de la tomba per a reblir-la novament i cobrir-la. Com el sol es descomprime quan s'excava i l'espai és ocupat pel sepeli, no tot el volum de sol torna a entrar en el clot, per lo que a sovint es troba evidència de sol remanente. En els cementeris, açò pot terminar com una capa grossa de sol que recobrix la superfície original del sol.

Enterre

El cos pot colocar-se en un fèretre o un atre recipient, en una àmplia gama de posicions, solament o en un sepeli múltiple, en o sense pertinences personals del difunt.

Volta funerària

Archiu:Bourbonska grobnica NG6.jpg

Bovedas funeràries del rei francés Carlos X i el seu fill Luis Antonio, duc de Angulema, en el monasteri franciscano Kostanjevici, Nova Gorica, Eslovènia.

Una volta és una estructura construïda dins de la tomba per a rebre el cos. Pot usar-se per a evitar el aplastamiento dels restants, permetre múltiples sepelis, com una volta familiar, la recuperació de restants per a transferir-los a un osario o perque forma un monument.

Farcidura de tomba

La terra retornada a la tomba excavada despuix del sepeli. Este material pot contindre artefactes derivats de l'excavació original i l'us anterior del lloc, bens o artefactes colocats deliberadament o material posterior. La farcidura es pot deixar al nivell del sol o en un montícul.

Monument o marcador

Les làpides són les més conegudes, pero es poden complementar en vores decoratives, pedres per als peus, postes per a sostindre artículs, una coberta sòlida o atres opcions.

Lloc de la sepultura

El lloc de sepultura o lloc de descans, en moltes cultures, ha segut sempre el camp. La Bíblia menciona la primera sepultura, la de Sara, en una cova dins d'una roca, que després va anar també el lloc de sepeli de Abraham.

Esta pràctica s'ha mantingut a lo llarc de l'història, tant entre els antics hebreus com entre els gentils i cristians. De fet, l'Iglésia i les lleis civils han establit certes normes i protocols per a que els sepelis es realisen en llocs adequats, com els cementeris.

«Al principi —diu Potero—, guardaven els grecs als seus morts en els temples; pero temps despuix, Solón va prohibir dita pràctica manant a enterrar-los fòra de les ciutats, açò per a evitar que la pudor dels cadàvers es propagara per tots costats, aixina com per a evitar possibles incendis durant el procés de combustió dels cossos». Els romans, entre les [[Llei de les XII taules|lleis de les xii taules]], tenien la següent:

HOMINEM.MORTUUM.IN.URBE.NE.SEPELITO

«Cap home mort pot ser enterrat en la ciutat».

Es creïa que els morts contaminaven la ciutat a través de l'olor que desprenien els seus cossos en descomposició. Per lo mateix, els emperadors Diocleciano i Maximiano varen estendre dita llei a tots els municipis, exceptuant d'esta als emperadors, a les vérgens estatals i a alguns cavallers romans en certes époques, permetent que se'ls enterrara en les ciutats. Eixemple d'això són Publio Valerio Publícola i Aulo Postumio Tuberto. No obstant, en el Consulat de Druilio, el Senat va restituir la [[Llei de les XII taules|llei de les xii taules]] i la va instaurar novament en Roma, prohibint els sepelis dins de les ciutats, segons es colige de lo dit per Servio Mauro. Despuix, l'emperador Adriano va impondre una multa de quaranta escuts a tot aquell que desobedira les órdens i construïra un sepulcro dins de la ciutat. La raó per la que els morts eren enterrats en camins públics s'explica en la següent inscripció:

HIC. LOLLIUS. POSITUS
VT. DICANT. PRAETEREUNTES
LOLLI. VALE

«[…] Per a que els transeünts li donen la despedida».

No obstant, para Varrón, la qüestió implicava alguna cosa més profunt, més filosòfic. En paraules seues, l'objectiu que tenien els sepelis en camins públics era «recordar-los a tots els que passaren per allí, que ells també estaven subjectes a la mateixa condició humana, és dir, la mortalitat, i que, vesprada o enjorn, sofririen el mateix destí que aquells que yacer allí enterrats».

Sepultura en les iglésies

l'Iglésia va establir la regla de que els fidels devien ser enterrats en cementeris. Al principi, esta llei es complia estrictament, pero en el temps es va permetre que aquelles persones considerades santes anaren enterrades dins de les iglésies. Després, els emperadors varen voler ser enterrats en l'entrada d'estes, reservant-se l'interior per als sants. No obstant, pronte es va permetre que atres eclesiàstics i, finalment, els llecs, anaren enterrats també dins d'elles, sense importar el seu nivell de santitat o virtut.

No obstant, l'Iglésia, no molt temps despuix, es va opondre a esta pràctica, considerant-l'un «abús cap als sants». Molts registres concorden que l'Iglésia no estava contenta en el fet de profanar el lloc de descans etern d'aquells que havien ascendit a un nivell superior de conexió i intimitat en Deu. L'Iglésia i els fidels creents de l'Espanya cristiana varen reprovar estos actes. Durant el Concilie de Braga II, celebrada en el sigle VI, es va prohibir el sepeli de persones no santes dins de les iglésies:

«De cap modo s'enterren els cossos dels difunts dins de l'Iglésia, perque si les ciutats mantenen fins ara el seu ferm privilegi de no enterrar difunt algun en el recint dels seus murs, en quanta més raó es deu conservar la casa i temple dels venerables màrtirs».

Lo mateix va ser ordenat per uns atres concilies en sigles posteriors, com en el Concilie de Tribur, en el s. IX, que va imperar lo següent:

«Segons els Estatuts dels Sants Pares, prohibim i manem, que en avant cap llec s'enterre en les Iglésies».

En el XIII, Godofredo de Sant Bricio, Bisbe de Saintes, va celebrar un sínodo en el que es queixava de que en la seua diòcesis s'enterraven els excomulgados en els cementeris en els demés fidels. Per lo que prohibix que se'ls done sepultura en els cementeris beneïts. En el mateix sigle, el sínodo cicestrense mana que no es facen les sepultures en les iglésies ni en les seues canceles. El mateix posa un decret pertanyent al respecte i reverència dels cementeris. Diu aquella Assamblea:

«Havent aplegat a la nostra notícia, que els Cementeris es troben chafats de cavalls, bous i atres animals en pretext de pasturar les herbes i no se'ls té la reverència deguda: lo que cedix en raó en honor dels parents i amics dels difunts, manem que el cementeri es tanque competentemente, segons la costum de la parròquia».

Durant el sigle XVI, es varen redactar i varen publicar varis reglaments per a evitar possibles actes «profans». El célebre restaurador Sant Carlos Borromeo va elaborar la següent constitució:

«Cuide diligentment el bisbe, que els cementeris estiguen cercats de parets en tota seguritat, per a que s'impedixca l'entrada a les bésties. En mig del cementeri es pose una Creu, i que estiga coberta per damunt en decència».

Poc temps despuix, el Concilie de Ruan, presidit pel serenísimo Príncip Moradura Borbón, arquebisbe de Ruan, entre atres estatuts, posa est:

«No s'enterren els morts en les iglésies, ni encara que siguen persones riques, perque este honor no s'ha de donar als diners, sino a les gràcies de l'Esperit Sant; açò quede reservat per als que especialment estan consagrats a Deu, perque els seus cossos són temples de Jesucristo i de l'Esperit Sant; també per als que es troben en alguna dignitat, siga eclesiàstica o secular, que estos a la veritat són ministres De Deu i òrguens de l'Esperit Sant; i per als que per les seues virtuts i mèrits han fet servicis a Deu i a la República. Als demés, se'ls done sepultura religiosament en els cementeris destinats per a açò».

A l'any següent va haver elConcilie en Bordeus, confirmat per Gregorio XIII, que va promulgar un decret, que establix:

Al Concilie se li ha fet relació, que en estos temps es cometen gravíssims abusos sobre les sepultures; á saber, que á cada pas s'enterren en les Iglésies els cossos dels difunts de qualquiera condició i qualitat: i sent del nostre deure l'evitar en tota solicitut, que els llocs sagrats, i consagrats á Deu es profanen, i es tinguen sense religió, i que es troben violats en semblant abús, i perverso costum introduïda contra tot dret: seguint les chafades dels Sants Pares, decretem, que cap siga enterrat des d'ací alvance en les Iglésies, sino els Sacerdots, segun prescriu el Dret, els ordenats in Sacris, els Religiosos i Patrons de les Iglésies. Als demas manem se'ls done sepultura en els Cementeris i Campos Sants, que no refusaven antigament encara els Personages mes ilustres.

En el mateix sigle va haver un Concilie Provincial en Bourges en el que es va manar que es tancaren en parets els cementeris per a impedir el seu profanació i que els encarregats d'ells anaren castigats a la voluntat de l'Ordinari, si se'ls trobava negligents.

Sepultura fòra del poblat

L'Emperador Teodosio va prohibir enterrar als morts dins de poblat, manant ademés d'açò que es tragueren de les iglésies els cadàvers que es contenien en les urnes, i es colocaren fora de la ciutat. En Espanya Alfonso el Sabio va dictar esta llei:

Soterrar senar deuen cap en l'Eglesia, si senar á persones certes, que són nomenades en esta llei, aixina com á els Reis, é á les Reynas, é á els seus fixos, é á els Bisbes, &c. I si algun un atre soterrasen dins en l'Eglesia, si senar els que sobredichos són en esta llei, debelos el Bisbe traure ende.

I en la Llei II de les Partides es diu:

Prop de les Egleasias varen tindre per be els Sanctos Pares que anaren les sepultures dels Christianos. I açò per quatro raons: La primera, perque aixina com la creència dels Christianos és mes aplegada á Deu que la de les atres: gents, que aixina les sepultures dellos anaren mes acostades a les Eglesias. La segona és, perque aquells que vénen a les Eglesias, quando veuen les fuesas dels seus parents o, dels seus amics, acuerdánse de pregar á Deu per ells. La tercera, perque els encommiendan á aquells Sants, á el honra dels quals é que el seu nome són fundades les Eglesias, que preguen á Deu señaladament per aquells que estan sepultats en els seus Cementeris. La quarta és, perque els diables no han poder de s'aplegar tant als cossos dels omes morts, que són soterrats en els Cementeris, com á els atres que estan defuera, é per esta razon són cridats els Cementeris amparamiento dels morts. Pero antigament els Emperadors é els Reis Christianos ficieron establiments é lleis, é varen manar que foren dates Eglesias, é els Cementeris fòra de les Cibdades i de les Viles, en que soterrasen els morts, perque el fedor dellos senar corrompiese el ayre, nin matava els vius.

La Glossa sobre esta llei:

El Cementeri ordinàriament deu estar junt á l'Iglésia, segun el cap. Antiquitas, 17. 4. 4. Pero tambien pot estar apartat, com s'acostuma en la França, per evitar la pudor, com diu esta llei en el fi.

No obstant esta prohibició, va prevaldre la costum fent-se casi general. Encara que en Espanya va tardar més, puix durava l'us d'enterrar-se fòra de les iglésies a mitat de el XIII, segons afirma Berganza.

Els nostres antics no usáron tindre sepultura dins de les Iglésies, encara que foren Príncips i Reis. Per este temps sembla que es dió principi á que els cadàvers Reals s'enterraren dins dels Temples: perque en enguany de 1237 va encarregar l'Emperador (Don Alonso) á els Monges d'Oña, que els cossos Reals, que estaven sepultats á la porta de l'Iglésia (en el Cementeri) anaren traslladats á la Capella de la nostra Senyora. Va començar l'estil pels Príncips ungidos, i extendióse fins a la gent mes popular de la República, en poc respecte al molt decore que es deu als Temples i llocs sagrats.[...] És notori que en temps del Comte Garci-Fernandez (998) i en molts temps alvance, els llecs, encara que foren Príncips i Reis, no eren sepultats en les Iglésies, á no ser tinguts per Mártyres o persones de molt coneguda virtut. [...] Antigament á cap es donava sepultura en l'Iglésia, sino que anara Mártyr , Bisbe o Sacerdot de coneguda virtut; i aixina sempre fué estil en la Religion de S. Benito, que els Monges tingueren el seu Cementeri aparte, en a on eren sepultats. El lloc determinat en els temps mes antics estava fora del Monasteri, i alguns distaven mes de mil passos de la casa. Despues varen passar á senyalar-li dins de les cerques del Monasteri en un camp, lo qual executa en estos temps l'observantísima Religion de la Cartuxa. Pels anys de mil es introduxo, que els Monges anaren enterrats en el Claustre, i els Abadés en el Capítuls.

Diferents sobirans d'Europa varen manar també que es feren cementeris fòra dels poblats. Escomençant per Àustria, l'Emperatriu María Teresa va intentar instruir als seus vassalls sobre els mals que ells mateixos es causen per l'enrossinament en voler enterrar-se en les iglésies. Va propondre, puix, als sabio i lliterats dels seus Estats, que discorregueren el modo més segur d'enterrar als morts, sense que vinguera dany a la salut dels vius. Entre tots els sabio que s'han eixercitat en esta important qüestió, Joseph Habermann va ser qui millor ha respost a les seues intencions i als vots dels seus conciutadans. En llegir la seua obra, es creuria que va tindre a la vista la Memòria que va publicar el Doctor Maret, Acadèmic de Dijon, l'any 1773, en la que l'autor fa vore els perills que resulten d'enterrar els morts en les iglésies i dins de les poblacions. Maret puja fins a l'orige d'este us i fa el història d'ell; pero Habermann es deté únicament en descobrir els mals que este us ocasiona en la salut pública.

Este proyecte, que va escomençar l'Emperatriu Regna, ho va perfeccionar el seu fill. Convençut este sobirà de que els sepelis dins de poblat perjudiquen a la salut, va dispondre que es construïxquen fora de la ciutat de Viena i a distància competent huit cementeris públics que es varen beneir l'últim dia de l'any 1783; quedant tancats i sense us els que es troben en el recint de la ciutat. Prevé també en el seu Decret que els cadàvers siguen duts a l'iglésia, a on es cantaria la Vigília i Missa, quedant depositats allí fins a la nit en que es conduiran als nous cementeris per a donar-los sepultura. Este reglament eixecutat en Viena, es va posar en pràctica en atres parts d'Hongria, com Presburgo, Buda, i es varen transferir els seus cementeris extramuros i no varen consentir enterrar a ningú dins de les iglésies.

El Rei de França va publicar una declaració en que mana que ningú es puga enterrar en l'iglésia sino als Arquebisbes, Bisbes, Cures i Patrons o Fundadors i Senyors que tinguen dret de justícia suprema. Que els demés Fidels siguen enterrats en els cementeris i que estos estiguen lo més distant del poblat que siga possible. Lo mateix ha eixecutat el Gran Duc de Toscana, donant les instruccions corresponents per a la construcció dels cementeris.

L'any 1777, el Rei de Cerdenya va promulgar la llei següent:

Victor Amadeo, per la gràcia de Deu, Rei de Cerdenya, &c. No sent menys ageno del decore i magestad que corresponen als sagrats Temples l'enterrar indistintament els cadàvers en lo interior de les Iglésies, que perniciós á la salut pública, segun consta de repetides experiències, l'us de sepultar-los dins d'elles, i en voltes, ú atres parages subterràneus adjacents; [...] despues de haver fet construir prop dels arravals, cridats del Pó i de Dora, dos Cementeris espaciosos separats, pero no molt distants de les muralles de la Ciutat de Turin, hem determinat donar per a l'expressada la nostra Metròpoli i els seus arravals les següents providència, [...] hem ordenat i ordenem lo següent: No es podrà sepultar cadàver algun dins del recint de la Ciutat de Turin, ni en els seus arravals; i totes les persones que fallixquen, aixina en estos com en dita Ciutat, de qualquiera classe, calitat i condició que siguen, exceptas solament les que abaxo; s'explicaran , deuran ser conduïdes á els nous Cementeris, a on seran enterrades, conforme al senyalament que es farà. A mes de la Casa Real i Príncips de la Sanc, seran exceptuats d'esta llei els Arquebisbes de la Metropolitana, Bisbes que muiguen ací, i les demas persones privilegiades, de que es fa menció en la Carta Pastoral publicada á este intent.

Vore també

• inhumaació
• exhumació
• sarcòfec