Làpida

Làpida

Detall de la làpida de la tomba del fotógraf J. Laurent (1816-1886), en el cementeri de l'Almudena, de Madrit.

Làpides funeràries.

Una làpida (del llatí lapidem, pedra) és una pedra plana que habitualment du gravada una inscripció. El terme s'utilisa habitualment per a designar a la làpida funerària: una pedra llaurada (en pedernal, granit, marbre, etc.) que marca el lloc a on es troba una sepultura.

En freqüència estan esculpidas en forma rectangular, de creu o alguna atra figura simbòlica, i contenen relleus gravats que indiquen la creència, ideologia, professió o posició social del difunt, i també apleguen a incloure's motius mitològics.

Generalment mostren alguna inscripció (l'epitafi), fragments de texts religiosos o alguna cita alegórica, que per això es califica com «lapidaria». Per eixemple, la làpida funerària de Ray Bradbury, en el Cementeri Westwood Village Memorial Park, dia, a petició seua: «Autor de Fahrenheit 451».

Làpides a través de l'Història

Antiguetat

Grècia

En tota el història grega varen existir diversos rituals funeraris, com poden ser l'incineració, generalment colectiva, que es reflectix en l'Ilíada d'Homero, en el passage 406 de la vora VII en el que troyanos i grecs acorden una treua per a portar a terme les honra fúnebres dels morts en combat. No obstant, a partir de l'época arcaica es va introduir l'inhumaació, pero de forma molt minoritària.

406 -¡Idee! Tu mateixa sents les paraules en que responen els aqueos; elles són del meu agrade. Sobre els cadàvers, no m'oponc a que siguen cremats, puix ha d'aforrar-se tota dilació per a satisfer prontament als que varen morir, entregant els seus cossos a les flames. Zeus tonante, espós de Hera, reba el jurament.

• <o>Época arcaica</o>: les tombes es varen escomençar a senyalisar en els kouros masculins i les kore femenines, les típiques escultures arcaiques, pero, a partir de el VI es comencen a utilisar làpides altes, arrematades en figures d'esfinges o simplement decorades. En la segona mitat, es decoraven en palmetas en espiral, pero ràpidament se simplificaria, i posteriorment desapareixeria abans de terminar el sigle.
• <o>Época clàssica</o>: al voltant del 430 a. C. les làpides es tornen més rectangulars, en un frontón en forma triangular, i en el IV les figures es realisen en altorrelieve, i pot tindre afegides unes ales. A finals de el IV, el governador d'Atenes, Demetrio de Falero, decreta el fi dels relleus decorats. Les escenes estaven dominades per les dònes, representades en escenes domèstiques o despedint-se a un espós guerrer. Les tombes de militars s'establien en llocs diferents, en els seus noms escrits en imàgens de batalles. Els enterrament familiars en el cementeri principal d'Atenes solien aparéixer en una escultura de bulto redó, sent el motiu més freqüent la sirena.

• <o>Época helenística</o>: les làpides entre els sigles III i I a. C. són generalment altes, en una gran image del difunt en menuts sirvientes, o mostrat com un héroe gojant d'un convit.

La necròpolis de Kerameikos (Κεραμεικός en grec), pertany al barri de Ceràmics (del que obté el seu nom), situat en l'antiga Atenes. El nom li venia donat perque estava poblat per alfareros. La necròpolis data de el XI, ya que els primers restants trobats són d'esta época, encara que este va ser usat com a necròpolis fins a el IV, per a posteriorment convertir-se parcialment en un abocador comú.

Esta necròpolis era una de les més grans i poblades de l'hélade, en monuments funeraris i làpides fetes de pedres, materials imperecederos que varen provocar el seu manteniment fins a l'actualitat (sobretot marbre). En esta necròpolis es troben eixemples d'alguns dels tipos mencionats anteriorment, encara que també varen existir sepultures afanyades, no tan elaborades, causades per catàstrofe com a guerres o malalties.

Roma

L'estructura de les inscripcions funeràries en Roma es manté comú a lo llarc del temps, ya que els canvis que es realisen són mínims. Alguns dels elements comuns mantinguts són el tipo de lletra, els signes, la manera d'escriure el nom o la manera d'expressar els títuls d'emperadors i de la família imperial.

Estructura del nom romà

• El nomen o gentilici, indicava l'inscripció a l'estirp (“gens”) a la que pertany l'individu.
• El cognomen senyalava a les famílies descendents d'una mateixa estirp.
• El praenomen era una espècie malnomene que distinguia als membres d'una mateixa família.

La filiació relacionava a l'individu en la tribu en la que estava inscrit.

Ademés, en les inscripcions llatines apareixen atres elements que indiquen la pàtria o el domicili, que eren accessoris i no sempre estaven presents.

En época imperial, l'orde del nom romà era primer el praenomen, despuix el cognomen, la filiació, la tribu i, per últim, el cognomen.

L'edat s'indicava en les fòrmules de annorum, vixit annos o annis i l'edat expressada en numerals, encara que també es podien afegir els mesos (mensibus), dies (diebus ) i inclús, per als chiquets difunts, les hores (horis). Una atra forma amprada és en el cas dels soldats, que s'inscrivien els anys de servicis o estipendios (stipendiorum).

Materials

Estes làpides estaven realisades en pedra, el material que més tenien a l'alcanç, i ademés és el material més perdurable, que ha propiciat que nos apleguen casi intactes diferents eixemples. Entre la gran varietat de pedres amprades, podem nomenar:

• marbre, calcàrea, arenisca, granit o pissarra, entre uns atres.

Formes

La forma més comuna en la que es presentava la pedra era el Llaura, que segons la decoració que presentara es podia classificar en diferents formes. Les làpides corrents eren simplement lloses de pedra. Les pedres rebaixades en la seua base, per a esta ser enterrada, eren vulgarment conegudes com a esteles, i eren amprades també per a marcar el lloc.

Caràcter i forma de les inscripcions funeràries

Inicialment els epitafis són molt breus, constant solament el nom del difunt, pero sense alusions a la seua mort o sepultura; posteriorment s'afegiria l'edat de la mort. Algunes inscripcions més extenses donen molts detalls sobre els mèrits del difunt.

La renovació religiosa d'Augusto va generalisar l'us de consagrar les sepultures als deus Manes (Diis Manibus), encara que a partir dels sigles I, II i III es popularisaria l'abreviatura D.M. o D.M.S (Diis Manibus Sacrum), encara que també es podien nomenar atres deus, com les Matres o els deus del panteón romà.

Una atra fòrmula que destacava el passat del difunt són els relacionats en el caràcter de servitut d'est, o la seua condició de lliberte, en les fòrmules de servolus per als esclaus i libertus per als libertos. En el cas dels libertos, la fòrmula es deu mantindre dos generacions, i en la tercera ya es pot ometre, generalment per a ocultar el passat servil de l'ascendència de l'individu.

Vore també

• Estela (monument)
• Calc de làpides
• Nefesh

Bibliografia

Homero (1921). L'Odissea. Mèxic: Universitat Nacional de Mèxic.