Logos

Logos

El terme logos (en grec λoγος -lógos- ) és d'orige grec i té varis matisos de significat: Logos és la paraula en quant meditada, reflexionada o raonada. Pot traduir-se de distintes formes: parla, paraula, raonament, argumentació, discurs o instrucció. També pot entendre's com: "inteligència", "pensament", "sentit". Ha segut i sol traduir-se, en llengües romançades, com Verp (del llatí: Verbum). La seua raïl estaria, provablement, en el indoeuropeo liḡ, que té el sentit de "arreplegar junt", imponent a eixe arreplegar un "criteri", i per lo tant derivaria, tant en grec com en llatí, en el sentit de arreplegar, discernir, seleccionar, elegir.

És un dels tres modos de persuasió en la retòrica (junt en l'ethos i el pathos), segons la filosofia d'Aristóteles.

Definicions

Significat filosòfic

Heráclito és el primer en teorizar utilisant esta paraula en el V dient: "No a mi, sino havent escoltat al logos, és sapient dir junt a ell que tot és un". Prenent al logos com la gran unitat de la realitat, acàs Lo real, Heráclito demana que l'escoltem, és dir, que escoltem el discurs de la realitat. En lloc d'escoltar els discursos dels hòmens que es basen en apariències, escoltar el Logos de la naturalea.

El ser de Heráclito, entés com a logos, és l'Inteligència que dirigix, ordena i dona harmonia al devindre dels canvis que es produïxen en la guerra que genera l'existència mateixa. Es tracta d'una inteligència substancial, present en totes les coses. Quan un ent pert el sentit de la seua existència, s'aparta del Logos.

Significat psicoanalítico

En logoterapia, la tercera escola vienesa de psicoanálisis -despuix del psicoanálisis de Sigmund Freud i de la psicologia individual d'Alfred Adler-, desenrollada per Viktor Frankl, la busca del logos (en este cas: "sentit de l'existència") és el centre del treball existencial i terapèutic per a trobar el sentit i el significat que orienten la praxis del ser humà.^{cita requerida}

Significat teològic

Artícul principal → Logos (cristianisme).

En el pròlec del Evangelio de Juan, es menciona a el Λoγος, identificant-ho com la persona espiritual en Deu en el principi de la Creació. Juan 1:1 diu:

εν αρχη ην ο λογος και ο λογος ην προς τον θεον και θεος ην ο λογος

en el principi era el logos i el logos era en Deu i el logos era Deu.

Traduït al llatí en la Vulgata: In Principi erat Verbum et Verbum erat apud Deum et Deus erat Verbum

en el principi era el Verp [la paraula raonada] i el Verp era en Deu i el Verp era Deu.

Moltes interpretacions han sorgit entorn al significat del Logos en este versícul. Alguns ho varen relacionar en el Logos de la filosofia grega i la judeohelenística de Filó d'Aleixandria, qui precisament utilisa —abans de el I— la paraula grega Λoγvos per a significar el saber i, especialment, la raó inherent a Deu. Després de el I i a partir del Evangelio segons Juan Λoγος (traduït al llatí com Verbum) obté una significació cristiana. No obstant la seua innegable ascendència grega, no pot negar-se que, en el cas del pròlec de Juan, va influir també decisivament la dabar hebrea, i recepciona, aixina, d'una manera molt palesa els antecedents veterotestamentarios, en molts dels matisos ahí implicats. Una recepció en àmbit judeu, en un ambient helenístico com el d'Aleixandria, trobem en Filó: est, en la seua obra De opificio Mundi, coloca els fonaments per a la que serà la recepció del concepte, especialment en àmbit alejandrino.

Els gnósticos es varen inclinar més pel primer component. Els cristians apologistas de el II veen en ell al Fill de Deu, pero alguns, com Tertuliano, diferenciaven entre el Logos com a atribut intern en Deu i, uns atres, el Logos que va engendrar Deu, que es tornaria en una persona. Uns atres teòlecs ho entenien ontológicament com "la raó de Deu" i inseparable d'ell. Els que s'oponien a esta visió, alegaven que al Logos se li predica sense artícul definit en grec, i açò indicaria per a algunes opinions que este Logos era un "segon Deu" (δευτερος θεος) (vore Orígens d'Aleixandria), pero no el Deu Totpoderós, El Deu (ο θεος), que du artícul definit.

El Logos és interpretat com allò que existia des del principi (αρχη/arkhé) en Deu (en mayúscula, perque és el nom propi). La paraula admet més de trenta accepcions; no obstant i segons sant Agustín, abans de l'existència de la creació no existia el temps, lo que convertix a la Raó en l'energia del Univers.

Retòrica

El logos és el material de l'argument, la forma en que un raonament alvança cap al següent, com per a mostrar que la conclusió a la que es tendix no solament és la correcta, sino també tan necessària i raonable com per a ser l'única. El logos com a enfocament persuasivo busca influir en els oyents per mig de la raó.

Per a Aristóteles, el logos era l'àmbit del «entimema», que és l'equivalent, en la retòrica, del silogisme en la llògica. Tant els silogismes com els entimemas poden considerar-se unitats del pensament, és dir, formes d'articular les relacions entre idees, en la diferència de que el entimema és menys clar, puix en lloc de mostrar les seues premisses de forma evident, guarda amagades algunes d'elles i fa us de la generalisació. Un eixemple de entimema podria ser: “Elvis tenia que morir en algun moment: tots els hòmens són mortals”. En atres paraules, el entimema constituiria un silogisme imperfecte o incomplet, puix en ell s'omet l'expressió, pero no el contingut d'una o dos premissas.

Un atre recurs del logos és l'analogia, la qual expressa la semblança o correspondència donada entre coses diverses. Les analogia poden resultar comunes quan es tracta de persuadir per mig de la raó, més es deu advertir que deu anar-se en conte en la comparació que sustenta l'analogia quan s'inclou en l'argument.

Per al seu us en el logos, Aristóteles va establir una llista de «tòpics». Un tòpic és, essencialment, la forma general d'un argument. Els tòpics poden referir-se a tipos de coses, a la causalitat, a comparacions de magnitut, etcétera.

El logos a través dels distints recursos busca que els arguments sonen raonables, puix estos a la seua volta s'elaboren en premisses acceptades; no obstant, Aristóteles també puntualisa que moltes de les premisses acceptades són contradictòries entre sí, per lo que deu tindre's en conte aixina mateix en utilisar el logos com a modo de persuasió.