Areópago
El Areópago és un mont constituït per un aflorament rocós situat al noroest de l'Acrópolis d'Atenes (Grècia). El seu nom prové d'una forma composta en llatí tardà derivada del nom grec Areios Pagaments, lliteralment «tossal de Llaures» (Plantilla:Lang-grc). El nom Areópago també es referia, en l'época clàssica, al Consell que governava Atenes, perque es reunia en esta ubicació, encara que posteriorment va passar a ser solament un tribunal que jujava casos d'assessinat, lesions i qüestions religioses, aixina com aquells casos que implicaven l'incendi provocat d'oliveres.[1][2] Segons la mitologia grega, el deu de la guerra, Llaures, va ser jujat pels atres deus grecs en el Areópago per l'assessinat del fill de Poseidón, Halirrotio, en un eixemple típic de mit fundacional.
El tossal del Areópago
[editar | editar còdic]Geològicament, el tossal del Areópago és un enorme monolit de marbre gris azulado, vetejat de roig. Té 115 metros d'altura i domina l'àgora d'Atenes. En el cim i en les ales s'observen corts en la roca formant plataformes, que són els únics restants dels antics edificis.
Història
[editar | editar còdic]
L'orige exacte del Areópago com a institució és incert. En l'época preclásica (abans del sigle v a. C.), el Areópago va poder ser un consell de vells per a la ciutat d'Atenes, la pertinença al com estava restringida per les convencions constitucionals a aquells que havien ostentat un alt càrrec públic, en este cas el del arcont.[3] Pel contrari, també va poder escomençar casi exclusivament com un tribunal de homicidis i organisme judicial.[4] Encara que no hi ha consens al respecte, sembla que els atenienses ya celebraven juïns per homicidi en el tossal del Areópago en el sigle vii a. C. i potser inclús a mitan del sigle viii a. C.[5]
En el 594 a. C., el Consell del Areópago va ser reestructurat profundament per Solón, de la mateixa manera que el restant de l'aparat estatal ateniense. Aristóteles senyala que Solón va confirmar la seua competència sobre els casos de traïció (Plantilla:Lang-grc) i la seua tutela de les lleis (Plantilla:Lang-grc).[6] L'atribució de la nomophylakia al Consell del Areópago per part de Solón pot implicar que se li va encomanar la missió de garantisar l'estabilitat de les seues reformes en acabant de que ell deixara Atenes.[7]
En les reformes de Clístenes, implementades en el 508-507 a. C., la Boulé (Plantilla:Lang-grc) va passar de quatrecents a cinccents membres, i a estar composta per cinquanta hòmens de cada una de les dèu tribus o phylai (Plantilla:Lang-grc) del Ática. Hi ha molt poca evidència que sugerixca que Clístenes alterara la composició o la jurisdicció del Consell del Areópago, ya que provablement ell era un dels seus membres.[8]
En el 462-461 a. C., Efialtes va poder portar a terme reformes que varen privar al Consell del Areópago de casi totes les seues funcions —llevat les d'un tribunal d'assessinats— en favor de la Heliea. Encara que esta percepció és corroborada per la major part dels escritors antics, va poder ser una simple proyecció cap al passat per part d'aquells que varen escriure molt despuix del sigle v a. C. Açò es deu a que no hi ha evidències que sugerixquen que el Consell del Areópago haguera fet res d'importància per a justificar un atac cap als seus poders en l'época de Efialtes.[9] En qualsevol cas, a lo llarc del sigle v a. C., el Consell del Areópago va perdre les seues competències sobre la eisangelia i la dokimasia (Plantilla:Lang-grc), l'examen inicial dels elegits per a un càrrec públic, encara que es desconeix si açò va ser per Efialtes.[10]
En Les Euménides d'Esquilo (458 a. C.), el Areópago és el lloc en el que se celebra el juí a Orestes per assessinar a la seua mare Clitemnestra i a l'amant d'esta, Egisto.[11]
Friné, una hetera del sigle iv a. C. célebre per la seua bellea, es va presentar davant el tribunal del Areópago acusada de profanar els misteris eleusinos. La llegenda sosté que va deixar caure el seu vestit i va impressionar tant als juges en la seua forma casi divina que la varen absoldre immediatament.[12]
En la segona mitat del sigle iv a. C., el tribunal del Areópago va créixer en influència i poder polític, i va recolzar a la facció antimacedonia d'Atenes. En el 324 a. C., va portar a terme una investigació sobre els càrrecs de traïció i soborn (Plantilla:Lang-grc) dels que es va acusar a Demóstenes com a conseqüència del assunt de Hárpalo. Al mateix temps, el Areópago com a institució també va poder recuperar poder sobre la nomophylakia, que havia perdut en les reformes del sigle v a. C.[13]
En l'época romana, el Consell del Areópago va seguir funcionant com un organisme d'antics arconts. Despuix de la captura d'Atenes en el 86-87 a. C. per part de Sila i la posterior reestructuració política de la ciutat, va passar a ser una de les institucions més prestigioses i poderoses d'Atenes.[14] L'estadiste romà Cicerón va afirmar: «si algú diu que l'Estat ateniense està governat "pel Consell", estaria ometent "del Areópago"».[15]
El llibre bíblic dels Fets dels Apòstols, en el seu passage 17:16-34, menciona repetidament el Areópago en ser l'escenari del sermón del Areópago de sant Pablo durant la seua visita a Atenes, que va provocar la conversió de sant Dionisio Areopagita.[16] No obstant, no està clar si sant Pablo va pronunciar el seu discurs davant el Consell del Areópago en el context d'una investigació judicial o de manera informal en l'ubicació física del tossal del Areópago. És provable que el Consell del Areópago no s'haguera reunit en el tossal del Areópago en l'época de la visita de sant Pablo, sino en l'àgora o en l'Estoa Basileos.[17]
El Areópago va deixar de funcionar com un consell polític a lo manco en el sigle v d. C., d'acort en Teodoreto de Ciro.[18] Despuix del tancament del Consell, el tossal del Areópago va ser ocupada per varis edificis i cases mentres la ciutat estava baix el domini bizantí. Entre els edificis dignes de menció en el tossal durant esta época es trobaven una iglésia i un monasteri, abdós dedicats a sant Dionisio Areopagita.[19]
El terme «Areópago» també designa l'organisme judicial d'orige aristocràtic que posteriorment es va convertir en el Tribunal Suprem de la Grècia moderna. Prop del Areópago l'Iglésia catòlica va construir a mitan del sigle xix la catedral basílica de Sant Dionisio Areopagita.
Referències modernes
[editar | editar còdic]- El poeta anglés John Milton va titular el seu tractat en defensa de la llibertat de prensa Areopagítica (1644), en el que argumenta que els censores de l'antiga Atenes, establits en el Areópago, no practicaven el control previ a la publicació que havia instaurat l'any anterior el Parlament d'Anglaterra.
- La Societat del Areópago (en inglés: Areopagus Society), fundada en 1893, és un dels clubs més antics de la Hotchkiss School de Connecticut (Estats Units), que es reunix per a debatre sobre certs temes.[20]
- Areopagus és el títul del segon poema de la colecció Tingues Burnt Offerings del poeta irlandés Louis MacNeice (1952).
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ MacDowell, 1978, p. 27.
- ↑ Aristóteles. «Atheneion Politeia» (en en). Perseus. Perseus Tufts. Consultat el 16 de novembre de 2024.
- ↑ Aristóteles, Constitució dels atenienses, 3.
- ↑ Wallace, 1989, p. 46.
- ↑ Wallace, 1989, p. 30.
- ↑ Aristóteles, Constitució dels atenienses, 8.4.
- ↑ Irwin, 2011, p. 57.
- ↑ Wallace, 1989, pp. 72-73.
- ↑ (1995).(115)
- ↑ Irwin, 2011, p. 52.
- ↑ Harris y Leao, 2013, pp. 31-37.
- ↑ Ateneu, Convit dels erudits, XIII.590.
- ↑ Mossé, 2014, pp. 78-79.
- ↑ Phillips, 2010.
- ↑ Cicerón. «De Natura Deorum, 2.74» (en en). Consultat el 16 de novembre de 2024.
- ↑ «Acts 17:16-34» (en en). Bible Gateway. Consultat el 16 de novembre de 2024.
- ↑ Bruce, 1952, p. 335.
- ↑ Teodoreto, 2013, p. 9.18.
- ↑ Bouras, 2017, p. 188.
- ↑ «Hotchkiss Timeline» (en en). www.hotchkissmedia.org. Archivat des d'el original, el 11 de decembre de 2017. Consultat el 16 de novembre de 2024.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (2017) Byzantine Athens, 10th-12th Centuries (en en), Routledge.
- Bruce (1952). The Acts of the Apostles. The Greek Text with Introduction and Commentary, 2.ª edició (en en), Eerdmans.
- Harris; Leao, {{{nom2}}} (2013). Law and Drama in Ancient Greece (en en), Bloomsbury Publishing.
- Irwin (2011). The History of the Areopagos Council from Its Origins to Ephialtes (en en), McGill University.
- MacDowell, Douglas M. (1978). The law in classical Athens (en en), Ithaca (Nova York): Cornell University Press. OCLC 20663324. ISBN 9780801493652.
- Mossé, Claude (2014). Athens in Decline: 404-86 B.C. (en en), Routledge.
- Phillips, David D. (2010). Areopagus (en en), Oxford University Press.
- Teodoreto (2013). Theodoret of Cyrus: A Cure for Paguen Maladies (en en), Newman Press.
- Wallace, Robert W. (1989). The Areopagos Council, to 307 B.C., 1.ª edició (en en), The Johns Hopkins University Press.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Areópago» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.