Filipos (ciutat)

Filipos (en llatí Philippi, en grec Φίλιπποι, Phílippï) va ser una ciutat de Macedònia oriental fundada per Filipo II de Macedònia, que li va donar el seu nom (abans es dia Crénides, en llatí Crenides, és dir, lloc de les fonts, per les diverses fonts del riu Angites). Prop hi havia mines d'or, especialment les de Asyla. Estava propenca al riu Gangas o Gangites.

Orígens

Filipos és una fundació del rei de Macedònia, Filipo II, en el lloc de la colónia tasia de Crénides (Κρηνἱδες), en la vall del mont Orbelos (nom antic del mont Lekani), en la vora nort de la marisma que ocupava en l'antiguetat tota la planura que ho separava del mont Pangeo al sur.

L'objectiu d'esta fundació era tant controlar les mines d'or veïnes com establir una guarnició en un punt de pas estratègic: el lloc controlava la ruta entre Anfípolis i Neápolis, un segment de la gran carretera real que travessava d'est a oest Macedònia i que serà més vesprada reconstruïda pels romans baixe el nom de Via Egnatia.

Despuix de la conquista macedonia de Anfípolis, Pidna i Potidea, Filipo II va dotar a la nova ciutat d'importants fortificacions per a defendre-la de les tribus tracias, que tallaven en part el pas entre les marismas i el Orbelos, i va enviar allí colon. Va fer mamprendre el sanejament de les marismas, de lo que dona testimoni l'escritor Teofrasto. Filipos va conservar una verdadera autonomia dins del Regne macedonio: una ciutat en les seues pròpies institucions polítiques (ekklesía del demo). El descobriment de noves mines d'or prop de la ciutat, en Asyla, va contribuir a l'enriquiment del regne de Filipo II, que obtenia uns 1000 talents a l'any i va establir allí un taller monetari. L'integració definitiva de la ciutat en el regne macedonio tindria lloc baix Filipo V.

La ciutat va ser a pesar de tot de tamany modest (¿2000 habitants?): quan els romans varen destruir definitivament el regne argéada de Macedònia en 167 a. C. i ho varen dividir en quatre Estats distints (merides), va ser Anfípolis i no Filipos la designada com a capital de l'Estat de Macedònia oriental.

No es coneix res o casi res de la ciutat en esta época, llevat el recint, el teatre, els fonaments d'una casa baixe el fòrum romà, un chicotet temple i sobretot un heroón (temple consagrat a un héroe). Este monument recobrix la tomba d'un tal Exekestos, potser situada en l'àgora i lligada al cult de κτίστης (ktístès) (héroe fundador) de la ciutat.

Época romana

Va ser visitada en algunes ocasions per l'apòstol Pablo (49, 56 i 57). Quan Macedònia va ser dividida en dos províncies per Teodosio el Jove, Filipos va ser la capital de Macedònia Primera.

La ciutat reapareix en les fonts en ocasió de la guerra civil que va seguir a l'assessinat de Juliol César. Els seus hereus Marco Antonio i Octavio es varen enfrontar als partidaris de la República, Marque Juny Brut i Cayo Casio Longino, en una doble batalla decisiva en la planura a l'oest de la ciutat en octubre de 42 a. C.
Un bando estava dirigit pel futur Augusto i l'atre per Brut; en un primer combat este últim va véncer, pero en el segon, vint dies despuix, va ser derrotat. Vencedors, Marco Antonio i Octavio varen llicenciar una part dels seus veterans, provablement de la legio XXVIII, els quals es varen instalar en la ciutat, refundada com colónia romana baixe el nom de Colónia Victrix Philippensium.

Octavio li va donar llavors (41 a. C.) el ranc de colónia (Colónia Victrix Philippensium) en dret italià. En 30 a. C., el futur Augusto va reorganisar la colónia i va procedir a un nou licenciamiento de veterans, potser de pretorianos i d'italians: la ciutat va prendre el nom de Colónia Iulia Philippensis, convertit en Colónia Augusta Iulia Philippensis despuix de giner de 27 a. C., quan el mateix César Augusto va rebre el seu nom definitiu per part del Senat.

A continuació d'este licenciamiento -i potser despuix del primer—, el territori de Filipos va ser centuriado i distribuït als colon. La ciutat va mantindre els seus llímits macedonios, materialisats pel recint, i el seu pla no és més que parcialment revisat en l'implantació del fòrum una miqueta a l'est de l'emplaçament provable de l'àgora.

La colónia va conéixer un resorgiment important lligat a la riquea de que li va aportar el seu ric territori i la seua posició privilegiada en la Via Egnatia. Esta riquea es va traduir en un marc monumental particularment imponent respecte al tamany de l'àrea urbana: el fòrum es va ordenar en dos terrats d'una part i una atra del carrer principal en vàries fases entre l'emperador romà Claudio i els Antoninos, el teatre és engrandit i dispost per a rebre els jocs romans. Una abundant epigrafia llatina testimonia esta prosperitat.

Época paleocristiana

En 49 o 50, la ciutat va rebre la visita del apòstol Pablo. Acompanyat de Silas, Timoteo i potser de Lucas, l'autor dels Fets dels Apòstols, va predicar per primera volta en sol europeu en Filipos, i va batejar allí a una comerciant de púrpura cridada Brega, en un riu a l'oest de la ciutat: hi havia allí llavors una comunitat judeua i una sinagoga, atestada per l'epigrafia.

Pablo hauria visitat la ciutat en atres dos ocasions, en 56 i 57. l'epístola als filipenses dataria de 54-55 i testimonia l'impacte immediat de la paraula paulina. El desenroll subsecuente del cristianisme en Filipos està ben atestat, sobretot per una carta de Policarpo de Esmirna dirigida a la comunitat filipense cap al 160, i per l'epigrafia funerària.

La primera iglésia atestada en la ciutat és de tamany modest i correspon provablement a l'orige d'una casa d'oració: esta Basílica de Pablo, identificada per una inscripció d'un paviment de mosaic, està datat cap a 343, per la menció del bisbe Porfirio, la presència del qual està atestada en el concilie de Sárdica eixe any.

Encara que no subsistix cap chafada arqueològica ni lliterària, la tradició de la fundació apostólica de Filipos i el cult martiriológico del sant són les explicacions més verosímils per a explicar a lo manco en part la formidable prosperitat de la ciutat en el V i VI. Com en les atres ciutats, es multipliquen les fundacions eclesiàstiques: sèt iglésies diferents són construïdes entre la mitat de el IV i finals de el VI, de les que algunes rivalizan en tamany i en adorns en les més belles fundacions tesalonicianas, inclús constantinopolitanas. El parentesc del pla i de la decoració arquitectònica de la basílica B en Santa Sofia i Santa Irene de Constantinopla otorguen un lloc privilegiat a esta iglésia en l'història del art paleocristiano. El complex episcopal que pren el lloc de la Basílica de Pablo a partir de el V, construït al voltant d'una iglésia octogonal, rivaliza també en les iglésies de la capital.

En la mateixa época, les muralles de la ciutat són reconstruïdes per a fer front a l'inseguritat creixent en els Balcans. En 473, la ciutat és sitiada pels ostrogodos que no apleguen a prendre-la pero cremen els arravals.

Époques bizantina i otomana

En 838 va passar als búlgars i els bizantino varen intentar recuperar-la per la seua posició estratègica. En 969 tornava a estar en mans dels bizantino i Nicéforo II Foques va restaurar les fortificacions i l'acrópolis.

En 473 va ser assolada pels godos, que varen causar mils de morts. Debilitada per les invasions eslaves de finals de el VI que varen arruïnar l'economia agrària de Macedònia, aixina com provablement per la gran pesta de 547, la ciutat va ser casi totalment destruïda per un seisme cap a 619, del que no es recuperaria: algunes planificacions testimonien el manteniment d'una activitat molt reduïda en el VI. La ciutat no era més que un poble.

l'Imperi bizantí va mantindre allí potser una guarnició en el VIII, pero en 838, Filipos va ser presa pels búlgars del Kavján Isbul, que varen celebrar la seua victòria en una inscripció monumental sobre l'estilóbato de la Basílica B, llavors parcialment ruïnosa. El lloc de Filipos tenia una importància estratègica prou gran per als bizantino, que no varen intentar reprendre-la en seguida, la qual cosa es va produir en 850: varis sagells de funcionaris i oficials bizantino datats de la primera mitat de el IX, testimonien la presència d'eixèrcits bizantins en la ciutat.

Cap a 969, l'emperador Nicéforo II Foques va fer reconstruir les fortificacions de la acrópolis d'una part de la ciutat. Va ser beneficiada pel carpiment de l'amenaça búlgara i el resorgiment de l'Imperi bizantí. En 1077, el bisbe Basilio Kartzimopolos va fer reconstruir una part de les defenses interiors de la ciutat. Va conéixer llavors un nou periodo de prosperitat del que dona testimoni el geógrafo àrap Al Idrisi, que la menciona com un centre de negocis i de producció de vi cap a 1150.

Breument ocupada pels francs despuix de la Quarta Creuada i la caiguda de Constantinopla (1204). Cap al 1205 va caure en mans dels llatins, que uns anys despuix la varen perdre davant els serbis. Una notable fortificació va quedar en el recorregut de l'antiga Via Egnatia. El pretenent al tro de Bizancio, Mateo Cantacuceno, va ser capturat en esta ciutat pels serbis en 1354.

La data de l'abandó definitiu de la ciutat no és coneguda, provablement en el XV, pero quan el viager francés Pierre Belon la va visitar en el XVI, no subsistien més que les ruïnes, explotades pels turcs com pedreras. Els turcs s'havien establit en les rodalies, en un poble veí, en la planura, cridat Felibedjik (Philibedjik), que el seu topònim va ser conservat en primer lloc en un poble turc veí Philibedjik (desaparegut en el XIX), i després per un poble grec de les montanyes.

Exploració arqueològica del lloc

Senyalada o descrita breument pels viagers des de el XVI, la ciutat va ser objecte d'una primera descripció arqueològica en 1856 per Perrot, després en 1861 sobretot per L. Heuzey i H. Daumet en el seu célebre Mission archéologique de Macédoine.

Cal esperar, no obstant, a l'estiu de 1914 per a que començaren les primeres excavacions arqueològiques, en seguida interrompudes per la Primera Guerra Mundial: varen ser realisades per l'Escola francesa d'Atenes, EfA, que les va reprendre en 1920 i les va proseguir sistemàticament fins a 1937, en l'excavació del teatre, del fòrum, de les basíliques A i B, de les termes del sur i de la muralla.

Despuix de la Segona Guerra Mundial, els arqueòlecs grecs varen recomençar l'exploració del lloc: la Societat Arqueològica de 1958 a 1978, després el Servici arqueològic i l'Universitat de Tesalónica varen rebujar el barri episcopal del Octógono, les grans morades particulars, una nova basílica prop del Museu i atres dos en la necròpolis a l'est de la ciutat.

Vore també

Bibliografia

P. Collart, Philippes ville de Macédoine de ses origines jusqu'à la fi de l'époque romaine, París, 1937 ;
P. Lemerle, Philippes et la Macédoine orientale, París, 1945 ;
M. Sève, « De la naissance à la mort d'unix ville : Philippes en Macédoine IVe siècle av. J.-C. – VIIe siècle ap. J.-C.) », Histoire urbaine n.° 1, juin 2000, 187–204 ;
(en anglés) Ch. Bakirtzis, H. Koester (éd.), Philippi at the Clave of Paul and after His Death, Harrisburg, 1998 ;
(en anglés) Ch. Koukouli-Chrysanthaki, Ch. Bakirtzis, Philippi, Athènes, 2i édition, 1997 ;
(en grec) G. Gounaris, E. Gounaris, Philippes, Guide archéologique, Tesalónica, 2004.

Enllaços externs

Commons

Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Filipos.
Ministeri grec de cultura: Filipos (en grec).
Pàgina del Ministeri de Cultura de Grècia: Filipos paleocristiana (en grec)

Este artícul conté una traducció derivada de «Filipos (ciudad)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.