Poble godo

Archiu:Ostgoten-fibel.jpg

Poble godo

El poble godo va ser un poble germànic oriental, dos de les branques del qual, els visigodos i els ostrogodos, varen tindre un important paper en la caiguda de l'Imperi romà d'Occident i en el naiximent de la Europa medieval. Se'ls menciona per primera volta per part d'autors grecorromanos en el III, vivint al nort del Danubio en àrees que són actualment partix d'Ucrània, Moldàvia i Romania. Des d'allí varen portar a terme incursions sobre el territori romà i molts d'ells es varen unir a l'eixèrcit romà. Estos godos primerencs varen habitar les regions a on els arqueòlecs situen la cultura de Cherniajov, que va florir a lo llarc d'esta regió durant els sigles III i IV.

Els godos varen dominar una vasta zona, que en el seu moment cim, baixe els reis Hermanarico i Atanarico, possiblement es va estendre des del riu Danubio al Dò, i des del mar Negra fins al Bàltica. A finals de el IV, no obstant, les terres dels godos en l'actual Ucrània es varen vore invadides per un important moviment cap a l'oest d'alanos i hunos procedents de l'est. En conseqüència, un gran número de godos va començar a concentrar-se prop de la frontera romana en el Baix Danubio, en busca de refugi dins de l'Imperi romà. La seua entrada en l'Imperi va provocar violència, i forces liderades pels godos infligieron una derrota devastadora als romans en la batalla de Adrianópolis en l'any 378. Les forces romanes varen recuperar cert control, pero molts godos i atres pobles orientals es varen establir ràpidament en l'Imperi i les seues afores. Un d'estos grups, inicialment liderat pel seu rei Alarico I, va saquejar la ciutat de Roma en l'any 410 i varen anar els precursors dels visigodos. Els successors dels visigodos varen acabar per establir un regne visigodo en Espanya. Mentrestant, godos baix domini huno varen obtindre la seua independència en el V, particularment els ostrogodos. Baixe el seu rei Teodorico el Gran, estos godos varen establir el Regne ostrogodo en Itàlia, en Ravena.

El Regne ostrogodo va ser destruït pel Imperi bizantí (o Imperi romà d'Orient) en el VI, mentres que el Regne visigodo va ser conquistat en la seua major part pel califato omeya a principis de el VIII, quedant un reducte en Astúries que donaria lloc a la Reconquista baixe el mando de don Pelayo. Restants de comunitats godas en Crimea, coneguts com els godos de Crimea, varen establir una cultura que va sobreviure durant més de mil anys, encara que els godos acabarien per deixar d'existir com a poble diferenciat.

Els godos parlaven l'idioma gòtic, llengua actualment extinta que es va parlar en parts de l'alta Crimea fins al sigle Plantilla:SIGLE pels godos de Crimea, la comunitat gòtica menys poderosa, més desconeguda i, paradòxicament, casi la que més temps va perdurar. La arquitectura gòtica, la lliteratura gòtica i la subcultura gòtica actual deriven en última instància els seus noms dels antics godos, encara que els propis godos no varen crear ni varen influir directament en estes formes artístiques.

Etimologia

Vore també: Gauti

En l'idioma gòtic se'ls cridava Gut-þiuda, traduït habitualment com "poble gòtic", pero només atestat com dat. sg. Gut-þiudai, o Gutans inferido de gen. pl.(?) gutani en la inscripció de Pietroassa. En nòrdic antic varen ser coneguts com els Gutar o Gotar, en llatí com els Gothi, i en grec com els Γότθοι, Gótthoi.

Els godos han rebut denominacions diverses, a lo manco en part, degut a que comprenien molts grups ètnics diferents, pero també perque en els primers relats de les migracions indoeuropeas i més vesprada de les gòtiques en el periodo de les grans migracions en general era pràctica habitual usar varis noms per a referir-se al mateix grup. Els godos creïen (com fan la major part dels acadèmics moderns) que els diversos noms deriven tots ells d'un sol etnónimo prehistòric que es referia originalment a una cultura uniforme que va florir al voltant de mitat del primer mileni a. C., açò és, els godos originals.

Orige

L'orige exacte dels antics godos es desconeix. El professor d'història medieval Fermín Miranda-García senyala que l'orige del poble godo seguix sent un enigma per resoldre.

L'evidència d'ells ans que establiren contacte en els romans és llimitada. El relat tradicional de l'història primerenca dels godos procedix del Getica del ostrogodo Jordanes, escrit cap a l'any 551. Jordanes afirma que els primers godos emigrants varen partir d'algun territori de l'actual Suècia rumbo a lo que hui és Polònia i la desembocadura del riu Vístula, i varen reemplaçar als habitants que allí hi havia.

El text de Jordanes inicia la descripció del lloc d'orige dels Godos; “l'illa de Scanza”, la qual molt provablement siga l'actual illa de Gotlandia, al surest de Suècia.

Ad Scanziae insulae situm, quod superius reliquimus, redeamus. De hac etenim in secunde sui operis llibre Claudius Ptolomaeus, orbis terrae discriptor egregius meminit, dicens: Est in Oceani arctoo sale posita insula magna, nomine Scanzia, in modum folii cedri, lateribus pandis, per longum ducta concludens es; eius ripas influit Oceanus. Haec a fronte posita est Vistulae fluvii, qui Sarmaticis montibus ortus, in conspectu Scanziae septentrionali Oceano trisulcus illabitur, Germaniam, Scythiamque disterminans

Tornem a l'illa Scanza, que abandonem abans. A ella es referix l'ilustre geógrafo Claudio Ptolomeo en el segon llibre del seu treball quan diu: "Hi ha en l'Oceà del Nort una gran illa anomenada Scanzia, que té la forma d'un full de cedre; les seues costes s'estenen a lo llarc i ample, i després s'apreten per a tancar-la, l'oceà s'introduïx en les seues costes. Se situa front al riu Vístula, el qual naix en les montanyes de Sarmacia, i que, front a l'illa Scanza, desemboca en l'Oceà Nort per tres boques que separen a Germania d'Escitia.

Jordanes

S'ha sugerit que estos fets es referixen a la formació, al començament de nostra era, de la cultura de Wielbark. Si ben hui es creu que esta cultura es va desenrollar a partir de cultures anteriors de la mateixa zona, és molt possible una influència escandinava en la mateixa, ya que les troballes arqueològiques mostren estrets contactes entre el sur de Suècia i la zona costera del Bàltic en el continent, i més cap al surest, evidenciat per la ceràmica, tipos de cases i tombes. Més que una migració massiva, les semblances en les cultures materials poden ser un producte de contactes regulars de llarga duració en el temps. No obstant, el registre arqueològic podria indicar que mentres la seua obra es considera poc fiable, l'història de Jordanes es basava en una tradició oral en algun fonament en la realitat.

Els gotlandeses (gutar en suec) són el poble de l'illa de Gotland. El etnónimo és idèntic al dels godos (gutans), i abdós noms varen ser originalment en proto-germànic *gutaniz. El seu idioma és el gútnico (gutniska). L'història més antiga sobre els gotlandeses es relata en la Gutasaga. Cap al primer sigle abans de l'era cristiana es noten canvis en l'estrat dels restants en jaciments de la cultura de Prusia en el sur del Bàltic, que indiquen forts contactes en el sur de Suècia. Està relacionat en la sobrepoblación, que va provocar que un terç dels gotlandeses emigraren i s'assentaren en el sur d'Europa. Alguns estudiosos, com per eixemple Wessén, Wenskus, Hoffman, etc, han sostingut que el relat de la Gutasaga podria ser una reminiscència de la migració dels godos.

En algun moment al voltant de el I, els pobles germànics varen poder haver migrado des de Escandinavia fins a Gothiscandza, en lo que hui és Polònia. Evidència arqueològica primerenca en la tradicional província sueca d'Ostrogotia sugerix un despoblació general en este periodo. No obstant, no hi ha evidència arqueològica per a una emigració substancial des de Escandinavia i varen poder ser originaris de l'Europa continental.

A la seua arribada a la estepa póntica, les tribus germàniques varen adoptar l'estil de vida dels nómades euroasiàtics. Les primeres referències gregues als godos els cridaven escitas, ya que esta zona a lo llarc de la mar Negra històricament havia segut ocupada per un poble, no relacionat en els godos, a qui denominaven d'eixa manera. L'aplicació d'eixa denominació als godos sembla que no era etnològica, sino més be geogràfica i cultural —els grecs consideraven tant als escitas com als godos com a bàrbars—.

La cultura material més antiga que es coneix relacionada en els godos en la costa meridional de la mar Bàltica és la cultura de Wielbark, que se centrava en la moderna regió de Pomerania en el nort de Polònia. Esta cultura va reemplaçar a la Oxhöft local, o cultura de Oksywie en el I, quan es va desenrollar un assentament escandinau en una zona de protecció entre la cultura de Oksywie i la de Przeworsk.

La cultura d'esta zona es va vore influïda per la cultura escandinava meridional, ya en époques de la Edat del Bronze nòrdica i la "Edat del Ferro prerromana" primerenca (h. 1300 – h. 300 a. C.). De fet, l'influència escandinava sobre Pomerania i lo que hui és el nort de Polònia des d'al voltant de l'any 1300 a. C. (periodo III) en avant va ser tan considerable que alguns^{cita requerida} veuen la cultura de la regió com a part de la cultura de l'Edat del Bronze nòrdica. En Europa oriental els godos varen formar part de la Cultura de Cherniajov dels sigles II a V.

Versions alternatives

Orige bàltic

Segons la periodista veneçolana (d'orige lituà) Jurate Rosers els godos serien d'orige bàltic, i estarien emparentats en els antics prusianos i en els actuals letons i lituans. Esta tesis es basa sobretot en investigacions llingüístiques, en el seu respal s'aduïx l'indubtable presència de restants gòtics en les regions del Bàltic i les planures polaques a on varen permanéixer durant sigles fins a aplegar després a les planures d'Ucrània. No obstant, acadèmics lituans com Zigmas Zinkevičius i Alvydas Butkus sostenen que la teoria té totes les característiques d'una obra pseudohistórica; no realisa una crítica de les fonts i presenta interpretacions llingüístiques errònees i inexistents. Aixina mateix, el fet de que els antics Godos es mesclaren en grups bàltics, o tingueren transferències culturals o llingüístiques d'atres pobles continentals no refuta el seu orige germànic.

Orige escita

Sundeep Jhutti, per la seua banda, senyala en un treball sobre els pobles escitas, que els godos (qualsevol anara el seu orige ètnic, pero certament no germànic), varen rebre una gran influència dels pobles nómades indoeuropeos de les estepas d'Europa Oriental, per la qual cosa els autors de la Antiguetat Tardana no estaven equivocats en cridar-los getas, (a els qui Jhutti considera també escitas i no tracios); els godos o eren escitas o estaven tan aculturados per ells que eren indistinguibles.

Migracions i contacte en Roma

La primera referència històrica dels godos és de l'historiador romà Tácito en l'any 98 en la seua obra Germania, que els situa en la regió del Vístula (actual Polònia), terra que ells varen cridar Gothiscandza.

Al voltant de l'any 160, en l'Europa central, varen tindre lloc els primers moviments del periodo de les grans migracions, conforme a tribus germàniques varen escomençar a desplaçar-se cap al surest des de les seues terres ancestrals en la desembocadura del Vístula, pressionant a les tribus germàniques des del nort i l'est. Com a resultat d'això, en episodis de guerra vàndala i gòtica tribus germàniques (Rugii, godos, gépidos, vàndals, burgundios, i uns atres) varen creuar o be el baix Danubio o be la mar Negra, lo que va dur a les guerres marcomanas, que varen donar com resultat una àmplia destrucció i la primera invasió de lo que hui és Itàlia en l'época de l'imperi romà. S'ha sugerit que els godos varen mantindre contacte en el sur de Suècia durant la seua migració. Els godos també varen actuar en el eixèrcit romà i varen tindre un paper llimitat, per eixemple vejau Gainas.

En la primera incursió atestada en Tracia, els godos són mencionats com boranoi per Zósimo, i després com boradoi per Gregorio el Taumaturgo. La primera incursió en l'imperi romà que pot atribuir-se als godos és el saqueig d'Histria en 238. En décades posteriors va haver atres incursions semblants, en particular la batalla de Attrio en 251, liderada per Cniva, en la que va morir l'emperador romà Decio. Els godos varen ser posteriorment reclutats en certa intensitat per a entrar en l'eixèrcit romà i aixina lluitar en les guerres romà-sasánidas, participant de forma destacada en la batalla de Misijé en 242. Els mesogodos es varen assentar en Tracia i Mesia.

Els primers atacs per mar varen tindre lloc en tres anys posteriors, provablement 255-257. A un atac sense èxit sobre Pityus li va seguir en el segon any atre, que va saquejar Pitsunda i Trebisonda i va desolar àmplies zones en el Ponto. En el tercer any, una força molt major va devastar àmplies àrees de Bitinia i la Propóntide, incloent les ciutats de Calcedonia, Nicomedia, Nicea, Mirlea, Cío i Bursa. Quan les incursions varen terminar, els godos s'havien fet en el control de Crimea i el Bosporus i varen capturar vàries ciutats en la costa Euxina, incloent Olbia i Tyras, lo que els va permetre implicar-se en activitats navals més àmplies.

En acabant de que Galieno fora assessinat en les afores de Milà en l'estiu de 268 en un complot liderat per alts oficials del seu eixèrcit, Claudio Gòtic va ser proclamat emperador i es va dirigir a Roma per a establir el seu poder. La preocupació immediata de Claudio eren els alamanes, que varen invadir Recia i Itàlia. Despuix de derrotar-los en la batalla del llac Benaco, va ser capaç per fi d'ocupar-se de les invasions en les províncies balcàniques.

En saber que Claudio s'aproximava, els godos varen intentar primer invadir Itàlia directament. Es varen enfrontar en la batalla de Naisso.

Sembla que Aureliano, qui estava a càrrec de tota la cavalleria romana durant el regnat de Claudio, va liderar l'atraque decisiu en la batalla. Alguns supervivents varen ser reasentados dins de l'imperi, mentres que uns atres es varen incorporar a l'eixèrcit romà. La batalla va assegurar la supervivència del imperi romà durant atres dos sigles. En 270, despuix de la mort de Claudio, els godos baix el liderage d'aquell a qui els romans cridaven en llatí Cannabaudes de nou varen llançar una invasió sobre l'imperi romà, pero varen ser derrotats per Aureliano, qui no obstant va entregar Dacia més allà del Danubio. Quan els romans varen abandonar Dacia cap a 270, els godos varen mamprendre l'ocupació del territori cap a 300.

Al voltant de 275 els godos varen llançar un últim gran assalt sobre Àsia Menor, a on la pirateria pels godos de la mar Negra estava causant grans alteracions en Cólquide, Ponto, Capadocia, Galacia i inclús Cilicia. Varen ser derrotats en algun moment de l'any 276 per l'emperador Marco Claudio Tácito.

En 332, Constantino va ajudar als sármatas a assentar-se en les vores septentrionals del Danubio per a defendre-ho contra els atacs dels godos i per lo tant reforçar la frontera del Imperi romà. Es va calcular que al voltant de 100.000 godos varen morir en la batalla i Ariaco, fill del rei dels godos, va ser captivat.

Els godos es varen convertir progressivament en soldats dels eixèrcits romans en el IV, contribuint a la casi completa germanización de l'eixèrcit romà en aquella época. El gust gòtic per lluir pells es varen posar de moda en Constantinopla, lo que va ser denunciat en intensitat pels conservadors.

Despuix d'una hambruna va esclatar la guerra gòtica de 376–382, quan es varen rebelar els godos i alguns dels tracios locals. L'emperador romà Valente va resultar mort en la batalla de Adrianópolis en 378. Despuix de la decisiva victòria gòtica en Adrianópolis, Juliol, el magister militum del Imperi romà oriental, va organisar una massacre a gran escala de godos en Àsia Menor, Síria i atres parts de l'Est romà. Tement la rebelió, Juliol va atraure als godos als confines de carrers urbans de les que ells no podien escapar-se i va massacrar a soldats i civils per igual. Conforme les notícies es varen difondre, els godos es varen rebelar per tota la regió, i varen morir en gran número. Pot ser que els supervivents s'assentaren en Frigia. Encara que els hunos varen sometre en èxit a molts dels godos, quan es varen unir a les seues files, un grup de godos liderats per Fritigerno varen fugir creuant el Danubio. Les principals fonts d'este periodo de l'història gòtica inclou la Res gestae de Amiano, que menciona l'implicació gòtica en la guerra civil entre els emperadors Procopio i Valente en el 365 i relata la Guerra gòtica (376-382). A finals de el IV, els hunos varen aplegar des de l'est i varen invadir la regió controlada pels godos. Al voltant de l'any 375, els hunos varen desbordar als alanos i després als godos.

Per a el IV, els godos havien pres la Dacia romana i la varen dividir en a lo manco dos grups distintius separats pel riu Dniéster: els tervingios (liderats pels baltingos) a l'oest i els greutungos (liderats pels amelungos) a l'est.

Les guerres entaulades entre els emperadors romans i els #gobernant godos a lo llarc de casi un sigle varen devastar la regió dels Balcans i els territoris del noreste del Mediterràneu. Atres tribus es varen unir als godos i baixe el gran rei Hermanarico varen establir en el IV (350) un regne que s'estenia des de la mar Bàltica fins a la mar Negra, tenint com a súbdits a eslaus, ugrofineses i iranios.

Visigodos i ostrogodos

Els godos es varen separar en dos branques principals; els visigodos, que es varen fer foederati (federats) del Imperi romà en l'any 332 per mig d'un acort entre Ariarico, el cap dels tervingios, i el emperador romà Constantino I el Gran; i els ostrogodos, que es varen unir als hunos. Tant els greutungos com els tervingios es romanizaron intensament a lo llarc de el IV. Açò es va fer sobretot per mig del comerç en els romans, aixina com a través dels godos que formaven part de l'acort militar, que tenia la seua base en Bizancio i implicava ajuda militar. Supostament, 40.000 godos varen ser duts per Constantino a Constantinopla per a defendre-la en el seu posterior regnat; i la guàrdia de palau estava composta, principalment per pobles germànics, ya que era menys provable que les tropes estrangeres es rebelaren tan llunt de casa i també en menys dubtes a l'hora d'usar una força mortal sobre la població nativa. L'misionero godo arriano Ulfilas va idear el alfabet gòtic per a traduir la Bíblia; frut de la seua missió evangelizadora, va obtindre la conversió de molts godos del paganisme germànic al cristianisme arriano.

Els godos varen seguir dividits en visigodos i ostrogodos durant el V. Estes dos tribus varen estar entre els pobles germànics que varen chocar en el imperi romà tardà durant el periodo de les grans migracions. Les forces visigodas dirigides per Alarico I varen iniciar a partir de l'any 395 una expedició cap a la península itálica que va saquejar Roma en el 410. L'emperador Honorio va concedir als visigodos la regió d'Aquitània, a on varen derrotar als vàndals, i varen conquistar la major part de la península ibèrica en l'any 475.

Visigodos

Els hunos varen caure sobre els tervingios, el líder dels quals, fermament pagà, Atanarico, va buscar refugi en les montanyes. Mentrestant, el rebel tervingio arriano Fritigerno es va dirigir a l'emperador romà oriental, Valente en 376 en una porció del seu poble i li va demanar que li permetera assentar-se en el seu poble en la vora meridional del Danubio. Valente ho va permetre, i inclús va ajudar als godos en el seu creuament del riu (provablement en la fortalea de Durostorum). Els visigodos varen saquejar Roma baixe el mando d'Alarico I, varen derrotar a Atila en la batalla dels Campos Cataláunicos baixe el mando de Teodorico I en 451, i varen fundar un regne visigodo en Aquitània. En 507, els visigodos varen ser espentats a Hispania pel regne franc despuix de la batalla de Vouillé en 507. Hispania estava en situació de caos despuix de l'invasió de suevos, alanos i vàndals.

A finals de el VI, els visigodos s'havien convertit en el rei Recaredo al catolicisme romà. En 711 quan els musulmans varen derrotar al rei Rodrigo durant la conquista musulmana de la península ibèrica, varen fundar el regne d'Astúries en 718 i varen escomençar a recuperar el control baix el liderage del noble visigodo Pelayo d'Astúries, la victòria del qual en la batalla de Covadonga (h. 722) va iniciar un alvanç cap al sur dels regnes cristians, que més vesprada es cridaria Reconquista. Respecte a açò, parlant dels nobles visigodos i població visigoda que s'havia refugiat en el nort i unit a Pelayo, F. Navarro Villoslada (1818-1895) en el seu artícul Covadonga (1857) publicat el periòdic cultural i científic "El Museu Universal" escriu: En semblant vida el seu esperit i el seu cos s'havien vigorizado a la parell, no eren ya els visigodos covarts i afeminats de Witiza; eren els dignes descendents d'aquella raça teutónica que va vindre a mesclar la seua sanc en la del Baix Imperi per a salvar la civilisació europea; eren aquells fills del Nort que s'apellidar l'assot de Deu. Este regne asturià evolucionaria fins a convertir-se en lo que modernamente són Espanya i Portugal. Estos godos es hispanizaron per complet, conservant poc o res de la seua cultura original, salve pels noms germànics, alguns dels quals encara s'usen en l'Espanya moderna.

A finals de el VI els godos es varen assentar com foederati en parts d'Àsia Menor. Els seus descendents, que varen formar el regiment d'èlit Optimatoi, encara vivien allí a principis de el VIII. Estaven en gran mida assimilats, pero el seu orige gòtic encara era ben conegut: el croniste Teófanes el Confesor els flama Gothograeci ("godogriegos").

Ostrogodos

En el IV, el rei greutungo Hermanarico es va convertir en el líder gòtic més poderós, aplegant a dominar una vasta zona en la estepa póntica que possiblement s'estenia des de la mar Bàltica fins al Negre aplegant per l'est fins als monts Urales. El domini de Hermanarico sobre les rutes comercials del Dò-Volga fan que l'historiador Gottfried Schramm va considerar el seu regne com un antecedent de l'estat que varen fundar els vikingos, la Rus de Kiev.

Cristóbal I. Beckwith sugerix que tot l'espente huno en Europa i el imperi romà va ser un intent de sometre a godos independents en l'Oest. És possible que l'atac huno responguera a l'expansió gòtica cap a l'est. Hermanarico es va suïcidar, i els greutungos varen caure baix el domini huno.

Baix Teodomiro, els ostrogodos es varen sacsar del poder huno despuix de la batalla de Nedao en 454, i varen derrotar decisivament als hunos de nou baix Valamir en la Bassianae en 468. A petició de l'emperador Zenón, Teodorico el Gran va entrar en lo que hui és Itàlia en 488. Va assentar allí al seu poble, fundant el regne ostrogodo que finalment va obtindre el control sobre tota la península italiana. Els godos varen estar breument reunits baix una sola corona a principis de el VI baix Teodorico el Gran, qui es va convertir en regente del regne visigodo despuix de la mort d'Alarico II en la batalla de Vouillé en 507. Procopio va entendre que el nom visigodo significava "godo occidental" i ostrogodo "godo de l'este" com godos occidental, reflectint la distribució geogràfica dels regnes gòtics de l'época.

El regne ostrogodo va persistir fins a 553 baix Teya, quan Itàlia, poc despuix de la mort de Teodorico, va tornar breument a control bizantí en la guerra gòtica que va devastar i despobló la península. En 552, en acabant de que el seu líder Totila morira en la batalla de Tagina (552), va acabar tota resistència ostrogoda efectiva, i el restant dels godos en Itàlia varen ser assimilats pels lombardos, una atra tribu germànica, que va invadir Itàlia i va fundar el regne lombardo en l'any 567. En 568, els lombardos varen acabar en este govern imperial restaurat.

En l'afonament dels regnes, els godos varen desaparéixer de l'història, havent assimilat ràpida i totalment a la civilisació romana. La branca que més temps va perdurar va ser la dels godos de Crimea, els quals varen perdre la seua independència en l'any 1475 front als turcs, en tant la seua llengua, encara vixca en part de el XVI, no sembla haver-se extinguit fins a el XVIII.

A finals de el XVIII, encara es menciona com a existents en la regió les tribus gòtiques que permaneixien en les terres al voltant de la mar Negra, especialment en Crimea —llavors coneguts com els godos de Crimea—, i parlaven el dialecte gòtic de Crimea, fent d'ells els últims godos verdaders. ^{cita requerida}

Cultura

Societat

L'evidència arqueològica en cementeris visigodos mostren que l'estratificació social era anàloga a la del poble de Saba el Godo. La majoria de la gent eren llauradors comuns. Els pobres eren enterrats en ritos funeraris, a diferència dels esclaus. En un poble de 50 a 100 persones, hi havia quatre o cinc parelles d'èlit.

En l'est d'Europa, les cases inclouen residències de sol afonat, atres habitacions en superfície i estables. L'assentament més gran conegut està en el districte de Criuleni. Els cementeris de Cherniajov presenten tant cremació com inhumación; entre els últims el cap està al nort. Algunes tombes es varen deixar buides. En els #aixovar funeraris a sovint apareixen ceràmica, pentines d'os i ferramentes de ferro, pero rara volta armes.

En l'establiment en la província romana de Dacia, es produïx un profunt canvi en l'estructura econòmica i social dels godos. En un principi es tractava d'un poble seminómada en a on tots els hòmens eren lliures i tenien els mateixos drets davant els seus caudillos, sent tots guerrers en potència, per a després passar a ser una societat dedicada a l'activitat agrícola i en menor escala ganadera. Naix aixina una força de llauradors lliures que no deuen guerrear i una atra casta que estava conformada per guerrers professionals que s'entregaven de ple a la preparació militar.

Sorgix també una aristocràcia que es dedica a acumular grans riquees obtingudes majoritàriament del comerç en l'Imperi romà. Este canvi social i econòmic de convertir-se en una nació agrícola, comporta a que les aspiracions militars dels godos siguen la conquista de terres fèrtils a on poder assentar-se i desenrollar l'activitat majoritària. En tot el territori conquistat es produïx este poderós fenomen, pero es mostra una accentuació en comarques visigodas, puix llimitaven en l'Imperi, per un costat, i en els ostrogodos, per l'atre, mentres que estos últims posseïen la retaguàrdia desprotegida davant invasions hunas i d'atres grups bàrbars.

Economia

Quan varen tindre els primers contactes en l'Imperi romà, els godos es varen donar al pillage dins de les seues terres. Quan es varen instalar en Dacia, es varen dedicar a l'extracció de recursos minerals que després comercialisaven en els romans.

cal destacar que els godos varen absorbir en facilitat innovacions tecnològiques, com el estrebe, el arc, la equitació i noves tàctiques militars basades principalment en la cavalleria armada en arc i flecha. En estos alvanços i la riquea obtinguda del comerç en els romans, els godos es convertixen prontamente en una gran potència que es troba per damunt d'atres pobles germànics. Açò fa que es transformen en un problema per a l'Imperi romà.

Este desenroll econòmic (i també el desenroll militar) va produir preocupació dins dels llímits imperials, per lo que Aureliano es va decidir a proclamar el Deus et dominus natus, reconeixent aixina a la nació goda assentada en Dacia, en l'any 270. D'esta forma, els romans reconeixien als godos com una nació amiga i veïna, a pesar de que les incursions a l'atre costat del Danubio proseguien sense importar lo que s'estipulara en els tractats. En el Deus et dominus natus es va intentar pacificar als godos, fent-los creure que eren grats i necessaris per a l'Imperi; com ben se sap, els romans sempre varen ser bons diplomàtics.

L'arqueologia demostra que els visigodos, a diferència dels ostrogodos, varen anar predominantment grangers. Cultivaven blat, ordi, centeno, lli. També criaven porcs, aus de corral i cabres. Cavalls i asno es criaven com a animals per a treballar, i se'ls alimentava en fenaç. Les ovelles es criaven per la seua llana, de la que feyen roba. L'arqueologia indica que eren hàbils alfareros i ferrers. Quan es negociaven tractats de pau en els romans, els godos exigien lliure comerç. Les importacions de Roma incloïen vi, i oli per a cuinar.

Art

Abans de l'invasió dels hunos, la cultura de Cherniajov goda va produir joyeria, vasijas i objectes decoratius en un estil molt influït pels artesans grecs i romans. Varen desenrollar un estil polícromo d'orfebreria, usant celdillas per a incrustar gemas en els seus objectes d'or. Este estil va ser influent en les zones germàniques occidentals fins a ben entrada la Edat Mija.

Art visigodo de Hispania

Arquitectura

Destaquen construccions religioses que han sobrevixcut a la conquista musulmana de la península ibèrica, per estar alluntades dels núcleus urbans, puix era freqüent reutilisar els sellars, per a construir muralles, castells, etc. desmontant els edificis visigodos existents fins a l'any 711, entre elles: Sant Pedro de la Nau, en la localitat del Campillo (Zamora), de el VII, la iglésia de Santa María de Melque, en Sant Martín de Montalbán (Toledo), que va nàixer com a part d'un conjunt monástico en el VII, i unes atres, segons detall:

• La ermita de Santa María, situada en la localitat burgalesa de Quintanilla de les Vinyes.
• La iglésia de Sant Joan, en Banys de Cerrato (Palència) de tipo basilical llatí.
• Les iglésies de Sant Martín i de Santa Comba de Bande, abdós d'Orense i de tipo més o menys bizantí en forma de creu grega.
• La capella de Sant Fructuoso de Montelius en Braga, Portugal.
• La iglésia de Santa Lucía del Trampal en Alcuéscar, Càceres.
• La cripta de Sant Antolín, en la catedral de Palència

És característic de la arquitectura visigoda l'arc de ferradura, que més vesprada seria adoptat pels musulmans. Sobre restants arqueològics d'arquitectura civil visigoda, destaca Recópolis que és una antiga ciutat d'orige visigodo situada prop de Zorita dels Cans (Guadalajara). Va ser manada construir per Leovigildo en honor al seu fill Recaredo en 578. Va funcionar com un centre urbà important, capital d'una província visigoda denominada Celtiberia, de llímits imprecisos, a l'est de la Carpetania (Toledo, la capital del regne). El conjunt està considerat «un dels jaciments més trascendentes de l'Edat Mija en ser l'única ciutat de nova planta construïda per iniciativa estatal en els inicis de la Alta Edat Mija en Europa» segons Lauro #Olmo Enciso, catedràtic d'arqueologia de la Universitat d'Alcalà. S'han identificat els restants d'un complex palatino, d'una basílica visigoda, vivendes, i tallers d'artesania.

Orfebreria

Corones i creus votivas

Una de les mostres més cridaneres de l'art visigodo en Hispania, es deu a la troballa del tesor de Guarrazar, és un tesor d'orfebreria visigoda compost per corones i creus que varis reis de Toledo varen oferir en el seu dia com exvoto. Va ser trobat entre els anys 1858 i 1861 en el jaciment arqueològic denominat horta de Guarrazar, situat en la localitat de Guadamur, molt prop de Toledo. Les peces estan repartides entre el Museu Cluny de París, la Armería del Palau Real i el Museu Arqueològic Nacional, abdós en Madrit.

De les corones, la Corona de Recesvinto és la que més crida l'atenció per la seua orfebreria i bellea, en lletres colgantes de la mateixa, en ella es pot llegir «Reccesvinthvs Rex offeret» («El rei Recesvinto [la] va oferir»).

Les fíbulas aquiliformes

Les fíbulas aquiliformes (en forma d'àguila) que s'han descobert en #necròpolis com Duratón, Madrona o Castiltierra ( localitats de Segòvia), de gran importància arqueològica, són una mostra inequívoca de la presència visigoda en Espanya. Estes fíbulas s'usaven soltes o per parells, com fermall o imperdible d'or, bronze i vidre per a unir la vestimenta, obra dels orfebres de la Hispania visigoda , arqueológicamente no hi ha dubte de que estes fíbulas pertanyien al poble visigodo, #present en Hispania a partir de el V de la nostra era. Destaquen les trobades en Alovera (Guadalajara), i que es poden vore en l'ilustració (dreta).

Les plaques i hebillas de cinturó

Les plaques i hebillas de cinturó trobades en Espanya, són objectes en una doble funció, d'us quotidià i ornamental, símbol de ranc i distinció de les dònes visigodas, són hebillas grans i rectangulars. Algunes peces contenen excepcionals incrustaciones de lapislázuli d'estil bizantino. Les trobades en la #necròpolis visigoda de Castiltierra (Segòvia), dels sigles V-VII, són de bronze i ferro fosos, en decoració en pasta vítrea seguint la tècnica del mosaic d'esmalt alveolado o cloisonné, es tracta d'una tècnica que pot utilisar incrustaciones de pedres precioses, vidre o atres materials. Historiadors com a G.G. Koenig, veuen en les peces d'Espanya, característiques similars a la forma de vestir danubiana de el V-VI, segons el professor Michel Kazanski director d'Investigació del Consell Nacional d'Investigació Científica de França (CNRS), esta es va desenrollar al nort de la Mar Negra al voltant de l'any 400, i que els pobles germànics posteriorment la varen dur a occident. Existix prou varietat en la decoració, són destacables les peces d'orfebreria de les tombes visigodas d'Aguilafuente (Segòvia), especialment les trobades en la tomba d'una dòna, que es creu de el VI, en la que la hebilla anava acompanyada de dos fíbulas i vàries joyes característiques del trage femení visigodo. En les #necròpolis visigodas, també es troben polseres de diferents metals, collars de perles i pendents, en incrustaciones de vidre de color. Totes estes joyes s'han trobat en tombes de la Hispania visigoda central, com és el cas de la #necròpolis de Madrona (Segòvia) que té un conjunt prou variat d'estos elements ornamentals. El jaciment de Aguilafuente consta de més de doscentes tombes.

Llengua

Artícul principal → Idioma gòtic.

El idioma gòtic és una de les llengües germàniques més tempranamente documentada, en el IV, fent d'ell un idioma d'interés en llingüística comparada. S'han trobat escrits de llegendes populars de la Edat Mija i, inclús, alguns estudiosos varen trobar evidència de que es va parlar fins a el XVI, quan es va extinguir definitivament, en la desaparició del gòtic de Crimea.

El idioma gòtic és una llengua germànica extinta, que, en la llengua dels burgundios, vàndals, hérulos i rugenos, constituïa el grup germànic oriental. Del restant d'estes llengües no es coneix res si és que es coneix alguna cosa més que alguns noms propis i alguns sustantius, o paraules preses prestades d'atres idiomes. El gòtic es coneix primàriament pel Codex Argenteus, una traducció de la Bíblia. Es conserven fragments de la traducció de la Bíblia, efectuada per Ulfilas, que va convertir i evangelizó als godos. Estos, assentats al principi al nort del Danubio, varen ser conduïts pel mencionat bisbe en l'any 348 a l'atre costat del riu, prop de Nicópolis, per a que pogueren escapar de les persecucions anticristianas decretades per Atanarico.

L'obra de Ulfilas va ser de gran importància. No solament era gran coneixedor de la seua pròpia llengua, sino també del llatí i grec. Es va vore en la necessitat de traslladar els conceptes, els fets culturals i els objectes de la civilisació grecorromana a una llengua alluntada de tot això, per les característiques culturals del poble que la parlava i carent també, si s'exceptuen les inscripcions rúniques germàniques, de qualsevol tradició lliterària. Per lo tant, Ulfilas va tindre que crear primerament un alfabet provinent del grec, pero en traces llatines i rúnics, i solucionar a continuació els complicats problemes relacionats en la semàntica. Encara en la llimitació de tractar-se d'una llengua d'una sola persona i resultat d'una traducció, és la primera llengua germànica documentada. Ademés la llengua gòtica posseïx certs traços de conservació —absent o en vies de desaparició en atres llengües germàniques— que coloquen a este idioma històric prou prop d'aquella abstracció científica que constituïx el germànic comú.

L'idioma estava en decliu a mitan de el VI, per la victòria militar dels francs, l'eliminació dels godos en Itàlia, i l'aïllament geogràfic. En Espanya l'idioma va perdre la seua última funció, provablement ya en decliu, com a idioma eclesiàstic des de que els visigodos en Recaredo es varen convertir al catolicisme en 589. Ara és un idioma extint.

Religió

Vore també: Cristianisme godo

Inicialment varen practicar el paganisme gòtic. Gradualment els godos es varen convertir al cristianisme arriano en el curs de el IV com a resultat de l'activitat misionero pel bisbe gòtic Ulfilas, qui va dissenyar un alfabet gòtic per a traduir la bíblia al gòtic.

Durant la década dels anys 370, els converso godos es varen vore somesos a la persecució gòtica de cristians per les autoritats paganes que quedaven del poble tervingio.

El regne visigodo en Hispania es va convertir al catolicisme en el VII.

Els ostrogodos i els seus restants, els godos de Crimea, varen estar íntimament relacionats en el Patriarcat de Constantinopla des de el V, i es varen incorporar plenament baixe el Metropolitanato de Gotia des de el IX.

Llegat

En Espanya, el noble visigodo Pelayo d'Astúries qui va fundar el regne d'Astúries i va començar la Reconquista en la batalla de Covadonga, és un héroe nacional a qui es considera el primer monarca del país. Els propis gotlanders tenien tradicions orals sobre una emigració massiva cap al sur d'Europa, documentada en la Gutasaga. Si els fets estan relatats, seria un cas únic d'una tradició narrada durant més de mil anys i que de fet antecedix a la major part de les principals divisions de la família de llengües germàniques.

La relació dels godos en Suècia es va convertir en una part important del nacionalisme suec, i, fins a el XIX, els suecs eren considerats habitualment com a descendents directes dels godos. Hui, els estudiosos suecs identifiquen açò com un moviment cultural conegut com goticismo, que inclou l'entusiasme per totes les coses del nòrdic antic.

L'idioma i la cultura gòtiques varen desaparéixer en gran mida en la Edat Mija, encara que la seua influència va continuar en menudes formes en alguns estats europeus occidentals. L'idioma va sobreviure com a llengua domèstica en la península ibèrica (modernes Espanya i Portugal) fins a el VIII, i l'autor franc Walafrido Strabo va escriure que encara es parlava en el baix Danubio i que el gòtic de Crimea es parlava en regions montanyoses aïllades en Crimea a principis de el IX. Térmens que semblen gòtics es troben en manuscrits tardans (posteriors a el IX) que pot ser que no pertanyguen al mateix idioma. En el XVI un menut número de persones en Crimea podien parlar encara gòtic de Crimea.

En l'Espanya moderna i medieval, es creu que els visigodos eren l'orige de la noblea espanyola (compare's en Gobineau per a una idea similar per als francesos). A principis de el VII, la distinció ètnica entre visigodos i hispanorromanos havia desaparegut, pero el reconeiximent d'un orige godo, per eixemple, en làpides, encara sobrevivien entre la noblea. L'aristocràcia visigoda de el VII es vea sí mateixa com a portadora d'una consciència gòtica particular i com a guardians d'antigues tradicions com els noms germànics; provablement estes tradicions estaven en el seu conjunt restringides a l'esfera familiar (els nobles hispanorromanos servien a nobles visigodos ya en el V i les dos branques de l'aristocràcia espanyola havia adoptat plenament costums similars dos sigles més tarde).

Les pretensions espanyoles i sueques sobre l'orige godo varen chocar en el concilie de Basilea en 1434. Ans que els moradures i les delegacions pogueren implicar-se en una discussió teològica, tenien que decidir cóm assentar-se durant les sessions. Les delegacions dels països més destacats argumentaven que devien assentar-se més prop del papa, i també hi havia disputes sobre quí tenien que obtindre les millors cadires i quí tindre les seues cadires sobre estores. En alguns casos, es varen comprometre de manera que alguns tindrien mija pata de cadira en la vora d'una estora. En este conflicte, Nicolaus Ragvaldi, bisbe de la diòcesis de Växjö, va pretendre que els "suecs" eren els descendents dels grans godos, i que el poble de Vestrogotia (Västergötland en suec; Westrogothia en llatí) eren els visigodos i la gent d'Ostrogotia (Östergötland en suec; Ostrogothia en llatí) eren els ostrogodos. La delegació espanyola va contestar que només els godos vagos i poc mamprenedors s'havien quedat en "Suècia", mentres que els godos heròics havien abandonat "Suècia", invadit l'imperi romà i assentat en Espanya.

El gútnico encara es parla en Gotlandia i Fårö. Allí va haver un dialecte del nòrdic antic cridat gútnico antic.

En les sagues

• Segons Hervarar saga ok Heiðreks (La Saga de Hervör i Heidrek), una saga llegendària de el XIII, Arheimar era una capital dels godos. La saga afirma que es trobava a la vora del Dniéper.
• Hlöðskviða (La batalla dels godos i els hunos)

Antics que varen escriure sobre els godos

• Ambrosio: El pròlec de De Spiritu Sancto (Sobre l'Esperit Sant) fa una referència de passada als títuls reals de Atanarico abans de 376.^{cita requerida} Comentari sobre sant Lucas: "Chuni in Halanos, Halani in Gothos, Gothi in Taifalos et Sarmatas insurexerunt".
• Amiano Marcelino: Res Gestae Libri XXXI. Va escriure que la dominació dels hunos dels regnes godos en Escitia va escomençar en els anys 370.
• L'autor anònim de la Història Augusta va escriure que els godos, junt en els hérulos varen saquejar Heraclea Pontica, Cícico i Bizancio. Varen ser derrotats per la armada romana pero varen conseguir escapar al mar Egeo, mentres que saquejaven les illes de Lemnos i Esciros. En la batalla de Termópilas (267) varen saquejar vàries ciutats del sur de Grècia (província de Acaya) incloent Atenes, Corinto, Argos, Olimpia i Esparta. Una milícia ateniense, liderada per l'historiador Dexipo, va espentar als invasores cap al nort a on varen ser interceptats per l'eixèrcit romà dirigit per Galieno. No obstant, grans proporcions es coneixen com a fraudulentes i l'exactitut fàctica del restant és alguna cosa disputat. De les segones invasions, l'història documenta que una enorme coalició formada per godos (greutungos i tervingios), gépidos i bastar-nos, liderats de nou pels hérulos, reunits en la desembocadura del riu Tyras (Dniéster). Pretenen un número total de 2.000–6.000 barcos i 325.000 hòmens. Esta és provablement una gran exageració pero seguix sent indicativa de l'escala de l'invasió. Despuix de fracassar en el seu atac d'algunes ciutats en les costes de la mar Negra occidental i el Danubio (Constenţa, Marcianopolis), ells varen atacar Bizancio i Uskudar. Part de la seua flota va naufragar, be per la inexperiencia gòtica en la navegació a través de les violentes corrents de la Propóntide o degut a que va ser derrotada per l'armada romana.
• Aurelio Víctor: Els Césares, una història des d'Augusto fins a Constancio II.

• Casiodoro: una història perduda dels godos usada per Jordanes.
• Claudiano: Poemes.
• Còdic Teodosiano
• Epitome de Caesaribus
• Eunapio, historiador grec de el IV, descriu la poderosa constitució dels godos de modo pijoratiu: els seus cossos varen provocar despreci en tots els que els varen vore, perque eren massa grans i pesades per a que els seus peus els dugueren, i eren apretats en la seua cintura – com aquells insectes dels que parla Aristóteles. Eutropio: Breviario.
• Eusebio, un historiador que va escriure en grec en el III, nos diu que en 334, Constantino va evacuar aproximadament a 300.000 sármatas des de la vora nort del Danubio despuix d'un tumult dels esclaus sármatas. Des de 335 fins a 336, Constantino, seguint en la seua campanya en el Danubio, va derrotar a moltes tribus gòtiques.
• Filostorgio: història de l'iglésia grega.
• Gregorio de Nisa
• Herman de Reichenau, un erudit de el XI, escriu que els godos varen entrar en la mar Egeo i un grup separat va saquejar les illes egeas aplegant fins a Creta, Rodas i Chipre. La flota provablement va saquejar també Troya i Éfeso, destruint el temple de Artemisa, una de les Sèt maravelles del món antic. Mentres la seua força principal havia construït obres de sege i va estar prop de prendre les ciutats de Tesalónica i Casandrea, es va retirar a l'interior dels Balcans en les notícies de que l'emperador estava alvançant. En el seu camí, varen saquejar Dojran i Pelagonia.
• Jerónimo: Crònica
• Jordanes, en la seua Getica, escrita a mitan de el VI, va escriure que els godos que varen emigrar abans varen eixir de Scandza (Escandinavia) baixe el rei Berig en tres barcos. Un carregament es va assentar prop del Vístula. Es varen traslladar llavors a una zona a lo llarc de la costa meridional de la mar Bàltica que estava habitada pels rugios, i els varen expulsar.
• Juliano el Apóstata
• Lactancio: Sobre la mort dels perseguidors
• Olimpiodoro de Tebas
• Panegyrici Latini
• Paulino de Milà: Vida del bisbe Ambrosio de Milà
• Paulo Orosio va escriure que els godos varen ser del mateix tipo que els suiones (suecs), els vàndals, i les atres tribus escandinaves.
• Plinio el Vell va escriure que Piteo, un explorador que va visitar el nort d'Europa en el IV, va informar de que els gutones, un poble de Germania, habitava les costes d'un estuari cridat Mentonomon (la mar Bàltica).

• Procopio, l'historiador bizantí de el VI, va descriure als godos com a alts i rossos: Puix tots ells tenen cossos blancs i cabell clar, i són alts i dona gust mirar-los per lo bells.
• Va senyalar que els godos, gépidos i vàndals eren física i culturalment idèntics, sugerint un orige comú.
• Sozomeno
• Sinesio: De regno i De providentia. El bisbe grec de el IV va comparar als godos en llops entre ovelles, es burlava d'ells per lluir pells i va mencionar la seua llealtat a Roma:

Un home en pells liderant guerrers que lluïxen la clámide, intercanviant les seues pells d'ovelles per la toga per a debatre en els magistrats romans i potser inclús assentar-se junt a un cònsul romà, mentres els hòmens respectuosos de la llei s'assentaven darrere. Després eixos mateixos hòmens, una volta que s'han alluntat una miqueta del senat, es posaven de nou les seues pells d'ovella, i quan ells es reunien de nou en els seus colegues, es burlaven de la toga, dient que no podien cómodament desenvainar les seues espases.

• Tácito va escriure que els godos i els veïns rugios i lemovios duyen escuts redons i espases curtes. No obstant, els godos que més vesprada lluitarien o s'aliarien en els hunos, i els qui varen lluitar per i contra Roma, pot ser que no anaren el mateix poble que Tácito descriu.
• Temistio: Discursos
• Teodoreto de Ciro
• Segons Zósimo, Dexipo va tindre una important victòria prop de Nesos (riu Mesta), en el llímit entre la província romana de Macedònia i Tracia, la cavalleria dálmata de l'eixèrcit romà guanyara una reputació com a bons guerrers. Les baixes bàrbares es varen calcular en 3000 hòmens. Escriu sobre la batalla de Naisso per un eixèrcit romà liderat per Claudio alvançant des del nort. La batalla lo més provable és que tinguera lloc en 269, i va tindre una disputa feroç. Amplis números d'abdós costats varen resultar morts pero, en el moment crític, els romans varen enganyar als godos en una emboscada pretenent fugir. Al voltant de 50.000 godos varen anar supostament morts o fets captius i la seua base en Tesalónica destruïda.

Sentit modern del terme «godo»

El recort del poble godo s'ha mantingut en la cultura popular espanyola a lo llarc dels sigles associat a la noblea antiga, donant lloc a expressions com «fer-se els godos» o «ser godo». En el temps, l'adjectiu «godo» ha adquirit vàries accepcions, generalment despectives cap a les persones d'orige espanyol; de la mateixa manera que gabacho cap a les d'orige francés, gringo a nortamericans o pocho a mexicoestadounidenses.

• en les Illes Canàries és habitual l'us del terme «godo» per a referir-se despectivamente als espanyols peninsulars i insulars (illes Balears);
• durant les guerres d'independència hispanoamericanes els partidaris de l'independència cridaven despectivamente «godos» als espanyols i als criollos realistes;
• a conseqüència de lo anterior, en algunes parts d'Amèrica, com Equador, Bolívia i Mèxic; se seguix cridant «godos», «chapetones» o «gachupines» als espanyols. En unes atres, com Veneçola i Colòmbia, es denomina aixina als membres dels partits conservadors de Veneçola i de Colòmbia i, per extensió, als seus membres.

Vore també

• Poble ostrogodo
• Regne ostrogodo d'Itàlia
• Poble visigodo
• Regne visigodo de Toledo
• Regne visigodo
• Hispania visigoda
• Llista dels reis godos
• Pobles germànics
• Jurate Rosers
• Antiga Roma

Bibliografia

• Andersson, Thorsten (1996), "Göter, goter, gutar" (in Swedish), Namn och Bygd (Uppsala) 84: 5–21.

• Bell-Fialkoff, Andrew, Editor (2000), The Role of Migration in the History of the Eurasian Steppe: Sedentary Civilization vs. "Barbarian" and Nomad, New York: St. Martin's Press, ISBN 0-312-21207-0
• Bradley, Henry (1888), The Goths: from the Earliest Claves to the End of the Gothic Dominion in Spain, London: T. Fisher Unwin, ISBN 1-4179-7084-7 Downloadable Google Books.
• Dabrowski, J. (1989) Nordische Kreis un Kulturen Polnischer Gebiete. Die Bronzezeit im Ostseegebiet. * Ein Rapport der Kgl. Schwedischen Akademie der Literatur Geschichte und Alter unt Altertumsforschung über dones Julita-Symposium 1986. Ed Ambrosiani, B. Kungl. Vitterhets Historie och Antikvitets Akademien. Konferenser 22. Stockholm.
• Oxenstierna, Graf I.C.: Die Urheimat der Goten. Leipzig, Mannus-Buecherei 73, 1945 (reprinted in 1948).
• Heather, Peter: The Goths (Blackwell, 1996)
• Hermodsson, Lars: Goterna — ett krigafolk och dess bibel, Stockholm, Atlantis, 1993.
• Jacobsen, Torsten Cumberland, The Gothic War: Rome's final conflict in the West. Yardley: Westholme, 2009. x, 371 p.

• Kaliff, Anders, Gothic Connections. Contacts between eastern Scandinavia and the southern Baltic coast 1000 BC – 500 AD, gasseta Opia (Occasional Papers in Archaeology), n.° 26, Universitat de Uppsala, 2001
• Jūratė Statkutė de Rosers Balts and Goths : the missing link in European history, translation by Danutė Rosers ; supervised and corrected by Ed Tarvyd. Lemont, Ill. : Vydūnas Youth Fund, 2004.
• Kulikowski, Michael (2007), Rome's Gothic Wars. From the third century to Alaric, Key conflicts of classical antiquity, Cambridge University Press, ISBN 0-521-84633-1

[[Categoria:#Ètnia d'Europa]]