Cult heròic grec

El culto heroico va ser una de les característiques més peculiars de l'antiga religió grega. En grec homérico, héroe (Plantilla:Linktext, hḗrōs, posteriorment cognado en el llatí vir i l'espanyol (1995); I. Morris, "Tomb cult and the Greek Renaissance" ) que traduïx o (1988:750–61).</ref> Estos lugares le dieron a los griegos preliterarios de los siglos Plantilla:Siglo y Plantilla:Siglo, un sentido de una era alguna vez esplendorosa y ahora desaparecida. Esto se ve reflejado en su tradición épica oral, que se haría famosa a través de obras como la , es referix al fill o filla d'un ser humà i un deu o deesa. No obstant, per al periodo històric la paraula havia passat a significar específicament un home «viril», venerat en la seua tomba o en un santuari cridat «defensor», gràcies a que la seua fama en vida (com a fundador de la ciutat, com a héroe civilizador o com a guerrer) o la seua forma inusual de morir li otorgava el poder de recolzar i protegir als vius. Un héroe era més que un humà pero menys que un deu, i vàries figures sobrenaturals varen aplegar a assimilar-se a la categoria de héroes; la distinció entre un héroe i un deu era borrosa, especialment en el cas d'Heracles, el héroe més prominent, si ben atípic.^[1]

Desenroll dels cults heròics

Des del punt de vista històric, el cult heròic està atestat ya en els sigles cridats «obscurs» i es desenrolla en el VIII: en les tombes micénicas es troben ofrenes de gerros o estatuillas de terracota, generalment en els braços alçats cap al cel, potser en senyal d'apoteosis. També es varen convertir en escenari de sacrificis. L'orige de tals cults s'ha atribuït a la presència de grans ruïnes i túmulos que varen quedar de l'Edat del Bronze.^[2] Estos llocs li varen donar als grecs preliterarios dels sigles X i IX, un sentit d'una era alguna volta esplendorosa i ara desapareguda. Açò es veu reflectit en el seu tradició èpica oral, que es faria famosa a través d'obres com la Ilíada i la Odissea. Les ceràmiques demostren que els alfareros-decoradores coneixien el cicle troyano. El «cult a les tombes» no es llimita als héroes coneguts de la mitologia grega: alguns fragments duen inscripcions «a el héroe», sense nomenar-ho. El cult en les tombes micénicas és sempre anònim. Ademés, este cult es desenrolla principalment en les ciutats-estat: seguix sent desconegut en Creta o en Tesalia.

En llocs com Lefkandi,^[2] es troben ruïnes que sugerixen que s'havien escomençat a representar copioses ofrenes a tals «defensor» en els túmulos, inclús si els seus noms difícilment eren coneguts. Segons Robin Lane Fox, es varen escomençar a narrar històries per a identificar a les persones que ara es creïa estaven enterrades en tals llocs vells i imponents,^[3] i tals històries d'orige varen donar forma al cult heròic.

Naturalea del cult heròic

El cult grec als héroes era diferent a la veneració ancestral: solen ser un assunt més cívic que familiar, i en molts casos cap dels seguidors eren descendents del héroe.

Per una atra part també era distint al cult romà als emperadors morts, ya que no es creïa que el héroe havia ascendit al Olimp o s'havia convertit en deu: estava baix terra, i la seua poder era purament local. Per esta raó el cult als héroes era ctónico per naturalea i els seus rituals s'assemblaven més als d'Hécate i Perséfone que als de Zeus i Apolo.

Les dos excepcions a lo anterior varen ser Heracles i Asclepio, els qui podien ser adorats com a deus tant com a héroes.

En el cult, els héroes es comportaven de forma molt diferent a com ho feyen en la mitologia. Podien aparéixer indistintament com a hòmens o com a serps, i rara volta ho feyen llevat que s'enfadaren. Un dit pitagórico advertix que no deu menjar-se el menjar que ha caigut al sol perque «pertany als héroes». En una obra fragmentaria d'Aristófanes, un cor de héroes anònims es descriu a sí mateixa com a remitents de polls, febres i forúnculos.

Característiques dels cults heròics

Un héroe és venerat en el lloc de la seua tomba (real o suposta). El santuari d'un héroe rep el nom de heroon, mentres que el santuari d'una deidad es diu hierón.^[4] Molts héroes eren coneguts i venerats solament en chicotetes comunitats, pobles o regions: és el cas, per eixemple, dels héroes epónimos de les tribus i els donem d'Atenes en l'época clàssica. Solament pocs héroes reben cult en tota Grècia, el més famós dels quals és Heracles, un cult panhelénico. Entre estos dos extrems, molts héroes llegendaris com Aquiles o Menelao varen rebre un cult heròic, aixina com els fundadors de ciutats, com Teseo o inclús Erictonio (en Atenes). El heroon és un santuari privat o improvisat per a un héroe o un deu; en Els Caràcters de Teofrasto, una persona supersticiosa és descrita com aquella que construïx un chicotet santuari, un heroon, despuix de reconéixer una senyal divina de Sabacio.

Els estudiosos de la religió grega antiga han considerat durant molt temps que els cults que es rendien als héroes diferien notablement en les seues modalitats dels cults que es rendien a les deidades; aixina mateix, els cults heròics es varen interpretar primer com a cults ctónicos, és dir, relacionats en la terra (de la mateixa manera que hi ha deidades gregues ctónicas). Posteriorment, varis estudis han demostrat que el cult als héroes sol utilisar els mateixos ritos, cerimònies i celebracions que el cult a les deidades.^[4]^[5] De la mateixa manera, en les oracions s'invoca als héroes com a poders divins al mateix nivell que els demés, per a que facen oràculs, duguen curació, protegixquen a la comunitat, castiguen als criminals, etc.

Vore també

Referències

↑ Parker oferix una sinopsis concisa i clara del héroe. (1986) «Greek Religion», The Oxford History of Greece and the Hellenistic World (en anglés), Oxford: Oxford University Press. ISBN 9780191500626. «El terme 'héroe' tenia un sentit tècnic en la religió grega: un héroe era una figura menys poderosa que un deu, a la que es rendia cult. Normalment se li concebia com un mortal que havia mort, i el lloc típic de tal cult era una tomba. Pero varis tipos de figures sobrenaturals menors varen aplegar a assimilar-se a la classe i, com en el cas de Heracles, la distinció entre un héroe i un deu podia ser incerta.»
↑ ^2,0 ^2,1 Carla Maria Antonaccio, An Archaeology of Ancestors: Tomb Cult and Hero Cult in Early Greece (1995) and "Lefkandi and Homer", in O. Anderson and M. Dickie, Homer's World: Fiction, Tradition and Reality (1995); I. Morris, "Tomb cult and the Greek Renaissance" Antiquity 62 (1988:750–61).
↑ Rabasseda-Gascó, Juan; Lozoya, Teófilo de (2009). Héroes viagers : els grecs i els seus mits, Crítica. OCLC 320960131. ISBN 978-84-8432-983-1.
↑ ^4,0 ^4,1 Bruit Zaidman & Schmitt Pantel (2003), p. 142.
↑ Ekroth (2002), pg. 21: «És clar a partir de l'evidència antiga que a sovint no es marca un llínea precisa entre les divinitats anomenades héroes i aquelles cridades culto heroico i un héroe podia a voltes ser cridat deu ((Plantilla:Linktext, ) o convertir-se en deu de manera permanent». (« It is clear from ancient evidence that often no sharp line was drawn between the divinities called , and those called vir and a hero could sometimes be called a god («viril») or become a god permanently. »)

Bibliografia

Karl Kerenyi, Els héroes dels grecs, 1959
Erwin Rohde, Psique, 1924

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Culto heroico griego» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Parker oferix una sinopsis concisa i clara del héroe. (1986) «Greek Religion», The Oxford History of Greece and the Hellenistic World (en anglés), Oxford: Oxford University Press. ISBN 9780191500626. «El terme 'héroe' tenia un sentit tècnic en la religió grega: un héroe era una figura menys poderosa que un deu, a la que es rendia cult. Normalment se li concebia com un mortal que havia mort, i el lloc típic de tal cult era una tomba. Pero varis tipos de figures sobrenaturals menors varen aplegar a assimilar-se a la classe i, com en el cas de Heracles, la distinció entre un héroe i un deu podia ser incerta.»

[:0-2] 2,0 ^2,1 Carla Maria Antonaccio, An Archaeology of Ancestors: Tomb Cult and Hero Cult in Early Greece (1995) and "Lefkandi and Homer", in O. Anderson and M. Dickie, Homer's World: Fiction, Tradition and Reality (1995); I. Morris, "Tomb cult and the Greek Renaissance" Antiquity 62 (1988:750–61).

[3] Rabasseda-Gascó, Juan; Lozoya, Teófilo de (2009). Héroes viagers : els grecs i els seus mits, Crítica. OCLC 320960131. ISBN 978-84-8432-983-1.

[BZSP142-4] 4,0 ^4,1 Bruit Zaidman & Schmitt Pantel (2003), p. 142.

[5] Ekroth (2002), pg. 21: «És clar a partir de l'evidència antiga que a sovint no es marca un llínea precisa entre les divinitats anomenades héroes i aquelles cridades culto heroico i un héroe podia a voltes ser cridat deu ((Plantilla:Linktext, ) o convertir-se en deu de manera permanent». (« It is clear from ancient evidence that often no sharp line was drawn between the divinities called , and those called vir and a hero could sometimes be called a god («viril») or become a god permanently. »)

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]