Tesalia

Tesalia (grec: Θεσσαλία, romanizado: Tesalia, [θeixaˈli.a]; tesalio antic: Πετθαλία, Petthalía) és una regió administrativa tradicional i geogràfica de Grècia, que comprén la major part de l'antiga regió del mateix nom. Abans de l'Edat Mija grega, Tesalia era coneguda com Eolia (grec antic: Αἰολία, Aiolía), i aixina apareix en la Odissea d'Homero.

Tesalia es va convertir en part de l'estat grec modern en 1881, despuix de quatre sigles i mig de domini otomà. Des de 1987 ha format part d'una de les 13 regions del país i ademés, des de la reforma Calícrates de 2011, es subdivide en 5 unitats regionals i 25 municipis. La capital de la regió és Larisa, i els seus llímits són: Macedònia al nort, Epiro a l'oest, Etolia i Fócida, al sur, i el mar Egeo a l'est. La regió de Tesalia també inclou les illes Espóradas.

Geografia

Archiu:Thessaly Plain.jpg

Panoràmica de la planura de Tesalia.

Està situada entre les Termópilas al sur, el Pindo (que la separa de Epiro) a l'oest, i la mar a l'est. Una serra al nort, que acaba en el monte Olimp, la separa de Macedònia. El riu principal és el Peneo.

Ademés de la planura de Tesalia hi ha atres dos districtes o regions naturals, un en la costa cridat Magnesia, des del vall del Tempe al golf de Pagasas entre el mont Gosa i el Pelión d'un costat i la mar d'un atre; l'atre districte, el de Málide, és una estreta vall entre les montanyes Otris i Eta fins al riu Esperqueo, que desagua en el golf Maliaco.

La planura està dividida en dos: l'alta i la baixa; la primera és la part propenca al Pindo, i la baixa és la costera que s'estén fins al golf Termaico; estan separades per una serra que va des dels llac Nesónide i Bebeide al riu Enipeo. La baixa Tesalia va ser l'antiga divisió dels pelasgos i va des dels monts Titaro i Orsoa al nort, fins al mont Otris i el golf Pagasético al sur; té com a capital a la ciutat de Larisa. L'alta Tesalia formava antigament els districtes de Tesaliótide i Histiótide, en centre en Farsalo, i va de Eginio al nort a Taumacia al sur. En la planura de Taumacia està el pas de Cela o Coela.

El riu Peneo (l'actual Salàmvría o Salàmbria) naix al noroest de Tesalia i arreplega molts afluents. En la vall de Meteora hi ha numerosos monasteris. Prop de l'antiga ciutat de Aginion o Satgos la vall s'obri a la vasta planura de l'alta Tesalia. En Tríkala el riu gira a l'est, a on rep diversos afluents, i pansa per una vall que forma la divisió entre les dos parts de Tesalia per a eixir en la planura prop de l'oest de Lárisa, a on gira al nort cap a la vall del Tempe fins a l'mar.

Atres rius de la regió varen ser el Apidano (Vrysia), Onocono (Onquestos), Enipeo (l'actual Fersaliti) i Pamiso (Bliúri o Pliúri). Atres rius secundaris són el Cuario (Sofadhítiko), afluent del Enipeo, i el Titaresio (Elassonítiko o Xerághi).

La planura de Tesalia és molt fèrtil. Antigament produïa moscatell i hi havia raberes; les seues produccions actuals són cotó, tabac, oliveres, llegums i cítrics. Els cavalls de la regió eren molt apreciats antigament.

Regions i tribus de Tesalia

Les principals regions de l'Antiga Tesalia, i les tribus que les habitaven, eren:

• Histiótide, habitada pels histiotes, al nort fins al riu Peneo. En este districte vivien també els perrebos, una tribu de guerrers de supost orige dòric, en la zona de les montanyes, que va ser un dels Estats de li anfictionía. El seu territori es dia freqüentment Perrebia, pero mai va ser un districte organisat. Si be ocupaven inicialment tot el districte, varen ser arrinconados en les montanyes pels conquistadors tesalios. Una tribu de nom atici és mencionada per Homero, i Estrabón la situa en la part tesalia de les montanyes del Pindo, en les fonts del Peneo; són descrits com a bàrbars que vivien del robo.
• Pelasgiótide, habitada pels pelasgiotas o pelasgios, al sur del Peneo, en capital en Larisa.
• Tesaliótide (o Tesalia pròpia), planura central, habitada pels tesalios vinguts del Epiro.
• Ftiótide, habitada pels aqueos ftiotas, membres de la lliga anfictiónica. Estrabón situa el districte al sur de Tesalia, des del golf Maliaco a les montanyes del Pindo en Farsalia al nort.
• Magnesia, habitada pels magnesi, entre les montanyes Gosa i Pelión a l'oest, i la mar i la boca del Peneo al nort fins al golf de Pagasas al sur. Membres de la lliga anfictiónica. Suposts fundadors de Magnesia del Sípilo i Magnesia del Meandre en Àsia.
• Dolopia, habitada pels dólopes, al suroest de Tesalia. Varen ser membres de la Lliga anfictiónica i varen dependre de Ftiótide, pero en un cap autònom. Varen ser de facto independents i no varen participar en les lluites de Tesalia. El país va ser disputat entre macedonios i etolios.
• Otea, habitada pels oteos o oitaios, districte montañés en la vall alta del Esperqueo i a l'est de Dolopia. Varen ser un grup de tribus bàrbares dedicades al robo, la principal de les quals varen anar els anianos (Homero i Heródoto els mencionen com enianos). Membres de la Lliga anfictiónica.
• Málide, habitada pels malieos, en la vall baixa del Esperqueo.

Història

Tradicionalment el poder polític va estar en mans de la noblea o d'individus que actuaven com déspotas. La riquea dels nobles és mencionada pels antics historiadors.

Antiguetat

El primer nom de Tesalia va ser Pyrrha, Amonia o Eolis. Els dos primers són mitològics i l'últim és pel seu poblament pels eolios pelásgicos que varen ser expulsats pels tesalios, supostament emigrants del Epiro (segons Heródoto i Estrabón). Els beocios varen sorgir possiblement dels eolios pelásgicos expulsats de Tesalia 60 anys abans de la guerra de Troya. Els tesalios varen establir numerosos principats. La mitologia atribuïx el seu nom a Tésalo, fill de Heracles. La llengua tesalia va ser d'orige eòlic, be per assimilació, o be perque eren eòlics també en orige.

Els tesalios pròpiament eren la classe alta propietària de les terres; els descendents dels habitants originals que es varen quedar varen ser els periecos; i la classe sirviente varen ser els penestas (similars als ilotas), que eren descendents dels primitius habitants reduïts a la condició d'esclaus pels conquistadors tesalios.

Atres pobles varen ser els perrebos, que eren els habitants del districte montanyós entre l'Olimp i el Peneo; els magneto habitaven en la costa; els aqueos vivien en el districte de Ftiótide al sur de la planura del nort; els dólopes ocupaven les montanyes del Pindo, i els malieos s'assentaven entre el Pindo i les Termópilas.

Tesalia va ser en la mitologia la sèu d'Helén, el fundador de la raça dels helens.

Tesalia estava dividida antigament en quatre tetrarquias: Tesaliótide, Pelasgiótide, Histieótide i Ftiótide, divisió supostament introduïda per la mítica família dels Aleuadas (fundada per Aleuas). El conjunt dels districtes de Tesalia tenia un cap magistrat (cridat Tagos) que solament tenia funcions en temps de guerra i que no sempre era obedit per les diferents ciutats de Tesalia. El Tagos de Feras, Jasón, fill de Licofrón, va intentar eixercir un poder unificat i va reunir un poderós eixèrcit de 6000 cavallers i 10 000 infants (hoplitas), pero Tesalia mai es va unificar, i les ciutats, incloses les menudes, es autogobernaban.

Algunes ciutats varen ser posades baix dependència d'una atra a lo manco temporalment, i les més importants varen ser Larisa, Farsalo i Feras.

Els tesalios varen voler dominar la Fócida i la Lócrida. Els focidios varen construir una muralla en les Termópilas, que ya estava fora de servici en l'época de l'invasió de Jerjes II. Els tesalios es varen opondre, en general, als perses si be la família dels Aleuadas va ser partidària del rei persa, pero sembla que llavors es trobaven en l'exili. Les ciutats tesalias es varen aliar en el restant dels grecs i varen demanar protegir el pas de Tempe, a on es va enviar un eixèrcit de 2000 soldats, pero en donar-se conte de que allí hi havia un atre pas, els grecs es varen retirar a les Termópilas a on el pas era únic, i aixina les ciutats tesalias varen abandonar l'aliança grega i es varen sometre a Jerjes, i els Aleuadas varen tornar i varen recuperar la seua influència. Despuix d'eliminar la resistència de Leónidas I en les Termópilas, els tesalios varen ajudar als perses contra les ciutats de la Fócida, les seues enemigues tradicionals, i varen contribuir a l'ocupació del país.

Archiu:Thessaly.jpg

Mapa de l'antiga Tesalia.

Tesalia va desaparéixer pràcticament despuix de l'història, fins a el 456 a. C., despuix de la batalla de Enofita que va donar a Atenes l'hegemonia en Beòcia, Lócrida i Fócida. El general Mirónides va alvançar cap a Tesalia el 454 a. C. en ajuda del depost príncip de Farsalia, Orestes, que havia fugit exiliat a Atenes, i al que els atenienses (Tucídides) cridaven fill del rei de Tesalia. Mirónides va ser rebujat per la cavalleria tesalia prop de Farsalia i es va haver de retirar.

Els tesalios no varen prendre part en la guerra del Peloponeso, pero la majoria de la població de les ciutats simpatizaba en Atenes, mentres que els governs oligàrquics eren favorables a Esparta. En ajuda de Esparta, Brásidas va alvançar per Tesalia en 424 a. C. en direcció a les possessions atenienses de Macedònia, pero en 423 a. C. els tesalios varen prohibir el pas als reforços espartanos enviats a Brásidas.

El IV

Cap al fi de la guerra del Peloponeso, les importants famílies dels Aleuadas de Larisa, dels Escópadas de Cranón i dels Creondas de Farsalia, que es repartien el poder en Tesalia, varen ser sobrepassades per l'increment de poder de la ciutat de Feras baix Licofrón que va aspirar a l'hegemonia regional. Licofrón va derrocar al govern oligàrquic de Feras i es va proclamar tirà. Despuix va atacar Larisa i atres ciutats que se li oponien (404 a. C.) i va obtindre una notable victòria. En 395 a. C. Licofrón estava en plena campanya contra Larisa, governada per Mijos, provablement un membre dels Aleuadas. Licofrón va obtindre l'ajuda de Esparta i Mijos va demanar ajuda a Atenes. Mijos va ocupar Farsalo, que havia estat ya ocupada per una guarnició espartana, i va vendre als seus habitants com a esclaus. En 395 a. C. Mijos es va aliar als beocios contra Esparta. El rei espartano Agesilao II va marchar cap a Àsia l'any següent i, quan va ser cridat pel govern de Esparta, va passar per Tesalia i la cavalleria de les ciutats dominades per Mijos li va voler tancar el pas, pero va ser derrotada per Agesilao en hàbils maniobres. La derrota de Mijos li va costar cara, puix va perdre el soport de les ciutats i ya no va ser rival per a Feras en la lluita per l'hegemonia. Farsalo va recuperar la seua llibertat, va ser reconstruïda i es va convertir en la segona ciutat despuix de Feres. El poder suprem en Farsalia va recaure en el tirà Polidamante, que tenia el respal de totes les tendències (i va eixercir a satisfacció de tots).

Despuix de Licofrón, va governar la ciutat de Feras el tirà Jasón, home de gran energia i habilitat, provablement el seu fill. Jasón volia estendre la seua hegemonia a tota Grècia i fins al Imperi aqueménida. Es va fer elegir tagos de Tesalia (374 a. C.) i va reunir un poderós eixèrcit de 6000 cavallers i 10 000 hoplitas. Va sometre a totes les ciutats tesalias a la seua autoritat, inclús Farsalo, que si ben podia haver segut conquistada per la força, Jasón la va sometre per la negociació, oferint a Polidamante el segon lloc en la direcció política de Tesalia. Polidamante, despuix de tantejar la possible ajuda de Esparta, que no podia aplegar, va accedir i va incloure a Farsalo dins de l'hegemonia de Jasón. Això va incrementar les seues forces en 8000 cavallers i 20 000 infants. També va formar aliances en Alcetas I del Epiro i en Amintas II de Macedònia. Des de el 371 a. C. va ser aliat de Tebas que va invitar a Jasón a atacar el camp dels lacedemonios, pero el tirà tesalio va optar per aconsellar una treua que va permetre als espartanos la retirada.

En 370 a. C. Jasón va anunciar que aniria a Delfos al front d'un cos de forces tesalias, per a presidir el festival Pitio, lo que va causar alarma en Grècia, pero abans d'eixir va ser assessinat per sèt jóvens durant una audiència pública. Els assessins varen ser considerats héroes en molts llocs de Grècia.

Varen succeir a Jasón els seus germans Polifrón i Polidoro, en els que Tesalia va perdre la seua influència. Polifrón va ser assessinat, pero Polidoro - que va quedar com a únic tagos - va eixercir la seua autoritat en molta energia i crueltat. Polidamante de Farsalo va ser eixecutat, i uns atres possibles rivals i caps (especialment de Larisa) varen ser exiliats o assessinats.

Per últim Polidoro va ser assessinat per Alejandro de Feras, provablement el seu germà o el seu net. Alejandro va anar extremadament cruel. Els Aleuadas i atres famílies nobles varen ser perseguits, i el jove rei de Macedònia, Alejandro, successor de Amintas, ell mateixa amenaçat, va invadir Tesalia, va derrotar a Alejandro i va ocupar Larisa i Cranón, a on va establir guarnicions.

Pero poc despuix es va haver de retirar per necessitats internes. Alejandro va recuperar el poder, pero algunes ciutats tesalias varen demanar va ajudar a Tebas i en el 369 a. C. el tebano Pelópidas va invadir Tesalia, i va ocupar Larisa i atres ciutats (en el beneplàcit d'Alejandro de Macedònia). A l'any següent (368 a. C.) Pelópidas va ser atacat en Larisa per Alejandro, que havia demanat ajuda a Atenes, fins que es va establir una treua. Pelópidas va anar llavors a Macedònia (367 a. C.) a on el jove rei Alejandro havia segut assessinat pel seu germanastre Ptolomeo de Aloros i substituido pel seu germà Pérdicas III baixe regència de l'assessí. Pérdicas i el seu germà menut Filipo varen ser confiats, respectivament, a la custòdia del ateniense Ifícrates i de Pelópidas. Aixina, este últim i el regente Ptolomeo es varen convertir en aliats i l'influència de Tebas es va estendre a Tesalia.

En 366 a. C. els tebanos varen obtindre de Pèrsia el reconeiximent de la seua hegemonia en Grècia, i el mateix any Pelópidas i el seu lloctinent Ismenio varen ser, en molt pocs soldats, a Tesalia per a obligar a Alejandro de Feres i a les ciutats que li eren fidels a reconéixer esta hegemonia. Alejandro de Feras els va atacar prop de Farsalo i els va fer presoners, sent duts a Feras. Els tebanos no ho varen poder rescatar de moment, ya que un eixèrcit enviat a Tesalia solament es va salvar de la derrota pel geni d'Epaminondas que va assumir el mando a petició dels soldats. Despuix d'això, totes les ciutats tesalias es varen sometre a Alejandro de Feras i l'influència tebana va desaparéixer.

Una segona expedició dirigida per Epaminondas en 365 a. C. va conseguir la victòria i va obtindre la llibertat dels presoners, si ben no va poder restaurar l'hegemonia tebana sobre Tesalia. Pero l'opressió d'Alejandro va ser massa gran i algunes ciutats varen demanar a Tebas que intervinguera, i en 364 a. C. Pelópidas va ser enviat de nou al país en un eixèrcit tebano. Pelópidas va morir en el primer combat. Els tebanos varen manar un eixèrcit més poderós que va derrotar a Alejandro, el qual va haver de reconéixer l'hegemonia tebana sobre Tesalia, deixant solament a Alejandro el domini de Feras.

Despuix de la mort de Epaminondas en Mantinea (362 a. C.), l'hegemonia de Tebas es va afonar i Alejandro va recuperar gran part del seu antic poder sobre Tesalia. Va ser assessinat en 359 a. C., pero la seua dòna, Tebe, i els seus germans, un dels quals, Tisífono, li va succeir. Tebe va eixercir el poder en l'ombra. No va durar massa temps i li va succeir el seu germà Licofrón II. Mentres, els Aleuadas de Larisa varen formar aliança en Filipo II de Macedònia, el qual davant l'amenaça que para Larisa suponia Licofrón II, va invadir Tesalia el 353 a. C. Licofrón va demanar ajuda al focidio Onormaco i va poder rebujar al macedonio, pero a l'any següent Filipo va tornar i va obtindre una gran victòria sobre Onormaco i Licofrón II, en una batalla en la que el primer va morir. Filipo va sitiar Feras i Licofrón II es va rendir, i se li va permetre retirar-se a Fócida en els seus soldats. Filipo va instaurar en Feras un govern popular i va donar una independència nominal a les ciutats tesalias, pero baix la seua hegemonia. També va deixar una guarnició en Magnesia i en el port de Pagasas. Un intent de tumult l'any 344 a. C. en favor de la família dels antics tirans de Feras va permetre a Filipo establir una guarnició en Feras i colocar al front de cada una de les quatre tetrarquia a un membre de la família Aleuada, completament entregada als seus interessos. Aixina Tesalia li va quedar totalment somesa.

Época helenística

A la mort de Filipo, els tesalios varen donar respal al seu fill Alejandro Magne. Quan este va morir, volien l'independència, pero la victòria d'Antípatro els va mantindre baix domini macedonio, regne al que Tesalia permaneixerà unida fins a la derrota del rei Filipo V de Macedònia despuix de la batalla de Cinoscéfalas en 197 a. C. Llavors el Senat romà la va declarar territori lliure, pero virtualment baixe sobirania romana. El govern de les ciutats va quedar en mans de les famílies més poderoses, que varen formar un tipo de senat que es reunia en Larisa.

Quan Macedònia es va convertir en província romana, Tesalia va ser incorporada, i Augusto la va unir a la província d'Acaya, i no es va constituir en província separada fins al regne d'Alejandro Sever 300, en la seua capital en Larisa; el govern provincial va ser encomanat a un procurador. Va permanéixer com a província separada en la divisió provincial de Constantino el Gran, pero baixe un praeses.

Edat Mija

Va ser part del Imperi bizantí i va sofrir numeroses invasions. En 977 va ser ocupada pels búlgars, que varen permanéixer allí fins al 1014. En 1204 va ser assignada a Bonifacio de Montferrato i en 1225 va passar a Teodoro Comneno Ducas, déspota d'Epiro. Del 1271 al 1318 va ser un Despotado independent que s'estenia a Acarnània i Etolia, governat per Juan I Ducas. En 1309 es varen establir allí els almogávares, que en 1310, despuix d'alçar el sege de Tesalónica, es varen retirar com mercenaris a sòu del sebastocrátor Juan II, i es varen apoderar del país organisat en una democràcia. D'allí varen eixir cap al ducado d'Atenes cridats pel duc Gualter I. En 1318, en l'extinció de la dinastia dels Àngel, els almogávares varen ocupar Siderocastro i el sur de Tesalia (1319) i varen constituir el ducado de Neopatria.

La Tesalia medieval va estar governada pel Imperi bizantí en 1204 i 1205; formava part del Regne de Tesalónica, naixcut despuix de la conquista de Constantinopla durant la Quarta Creuada. La zona, solapada en part en lo que es coneix com Gran Valaquia (grec: Μεγάλη Βλαχία,Megale Blakhia), va ser conquistada per Teodoro Comneno Ducas del Despotado de Epiro en 1215. La regió es va mantindre unida als dominis de Teodoro i els seus successors en el tro de Tesalónica fins a 1239, quan el governant de Tesalónica Manuel Comneno Ducas va ser depost i el regne conquistat pel seu nebot Juan Comneno Ducas, qui afiance el seu estatus com una territori aparte de les possessions familiars. Despuix de la seua mort en c. 1241, va passar a mans del governant de Epiro, Miguel II Comneno Ducas, sobre la mort del qual cap a 1268, va carrejar en Tesalia el naiximent d'una branca illegítima de la família. L'extinció d'esta branca en 1318 va ser seguida per una época d'independència local, en condicions cada volta més caòtiques. En la década de 1330 un nou intent d'eixercir un control epirota va donar lloc a una invasió bizantina, que va conseguir la regió occidental, i després el restant de Tesalia, baixe el control imperial de 1335 o 1336. La reconquista bizantina no va durar molt, i en 1348, la noblea local es va vore obligada a reconéixer l'autoritat d'un emperador expansionista serbi, el sar Stefan Uroš IV Dušan. Les morts de Dušan i el seu governador va dur a nous disturbis, pero en 1359 Tesalia es va convertir en el centre de les explotacions de Dušan, germanastre de Simeón Uroš Paleólogo, qui va regnar en estil propi a serbis i grecs des de Trikala. Este periodo de relativa prosperitat va continuar despuix de la llínea dels governants de Sèrbia, que va terminar cap a 1373, i els nous governants de Tesalia, els Philanthropenoi Angeloi, varen reconéixer la sobirania bizantina fins a 1394, quan la regió va ser conquistada pel Imperi otomà.

Els governants de Tesalia

• Teodoro Comneno Ducas (1215-1230), arcont; des de 1227 emperador
• Manuel Comneno Ducas (1230-1237 i 1239-1241), déspota
• Juan Comneno Ducas (1237-1239), déspota
• Miguel II Comneno Ducas (1241-c 1268), déspota
• Juan I Ducas (c. 1268-1289), sebastocrátor
• Constantino Ducas (1289-1303), sebastocrátor
• Juan II Ducas (1303-1318), sebastocrátor
• Esteban Gabrielópulo (1318-1332), arcont
• Juan Orsini (1332-1335), déspota

(Domini bizantí des de 1335 fins a 1348)

* Miguel Monómaco (1335-1342), governador

• Miguel Gabrielópulo (1342), usurpador

* Juan Ángelo (1342-1348), governador

(Domini de Sèrbia des de 1348 fins a 1356)

* Gregorio Preljub (1348-1356), César

• Nicéforo Orsini (1356-1359), déspota
• Simeón Uroš Paleólogo (1359-c. 1370), emperador dels serbis i els grecs
• Juan Uroš Doukas Paleólogo (c. 1370-c. 1373), emperador dels serbis i els grecs

(Sobirania bizantina c. 1373-1394)

* Allunte Ángelo Filantropeno (c. 1373-c. 1390), César

* Manuel Ángelo Filantropeno (c. 1390 fins a 1394), César

(Domini otomà des de 1394)

Més vesprada va ser ocupada pels serbis fins a 1393, sent dominada despuix pels otomans. En 1821 va participar en la guerra de l'independència grega, pero no va ser reconeguda com a part de Grècia fins a 1881.

Vore també

• Haloneso
• Parasopias

Referències

Bibliografia

• The Oxford Dictionary of Byzantium, Oxford University Press, 1991.
• John V.A. Fine Jr., The Clapix Medieval Balkans, Ann Arbor, 1987.
• George C. Soulis, The Serbs and Byzantium, Athens, 1995.

Enllaços externs

• FILÓSTRATO EL VIEJO: Quadros o Imàgens (Εικόνες); II, 14: Tesalia (Θετταλία).
  • Traducció a l'anglés, en el lloc Theoi; trad. de 1931 d'Arthur Fairbanks publicada en la Loeb Classical Library.

• • • Text bilingüe grec - francés, en el lloc de Philippe Remacle.
      • Text grec, en Wikisource.
        • Arthur Fairbanks (1864-1944): historiador nortamericà de l'art que va ser director del Museu de Belles arts de Boston des de 1908 fins a 1925.
        • Philippe Remacle (1944-2011): helenista i latinista belga d'expressió francesa.