Anar al contingut

Asclepio

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Asclepio
Per a el gènero de plantes apocináceas vore Asclepias.
Per a la culebra de Esculapio vore Zamenis longissimus.
Asclepio, Museu del Louvre.
Asclepio, estàtua trobada en el santuari d'Epidauro.

En la mitologia grega, Asclepio o Asclepios (Plantilla:Lang-grc, Asklēpiós), o be Esculapio (Aesculapius en llatí) per als romans, va anar el deu de la medicina i la curació, venerat en Grècia en varis santuaris.[1] La funció de curar malalties és en els pobles primitius pròpia de hechiceros i sacerdots, que operen sobre elles en salmòdia i encantamientos.[2] En el himne homérico a Asclepio li l'enaltix com un deu «sanador de malalties».[3] Es diu que Asclepio va ser el primer en descobrir l'art de la clínica.[4]

El més important dels santuaris de Asclepio era el d'Epidauro en el Peloponeso, a on es va crear i es va desenrollar una verdadera escola de medicina. Els seus atributs es representen en una serp enrollada en un bastó,[5] pinyes i corones de llorer,[6] una cabra o un gos.[7] El més comú és el de la serp, animal que, segons els antics, vivia tant sobre la terra com en el seu interior. Asclepio tenia el dò de la curació i coneixia molt ben les plantes medicinals.[8][9]


El seu pare era Apolo i la seua mare Coronis, filla de Flegias (segons els tesalios), o ben Arsínoe, filla de Leucipo (segons els mesenios).[10] Des de chiquet va ser educat pel centauro Quirón, qui li va ensenyar tot lo referent a les arts curativas, especialment lo relatiu a plantes medicinals. La vara de Esculapio, un bastó enroscado en una serp similar al caduceo, seguix sent un símbol de la medicina, tal i com es mostra a dia de hui en els ambientes farmacèutics.[11]

Asclepio va alcançar tal habilitat que podia tornar la vida als morts. Zeus, tement que Asclepio quebrara l'orde natural, ho va fulminar en un raig. Posteriorment va ser colocat entre les estreles com Ofiuco, el Serpentario. Es diu que la família d'Hipócrates descendia d'este deu. El jurament hipocrático enaltix als deus principals als que s'encomana un mege, entre ells Apolo Mèdic, Asclepio, Higía (‘salut’) i Panacea (‘panacea universal’).[12]

Segons nota de Bernard Simonay en la seua novela El Temple d'Horus, este deu sorgix com a recort i veneració a el sabio egipcíac Imhotep, que va viure 2000 anys abans.[13] El deu Vejove, d'orige romà o etrusc, s'associava a Asclepio en la seua iconografia i geografia del seu cult en Roma, compartint temples i la protecció contra les plagues.[14] Ha donat el seu nom als asteroides Asclepio i Esculapia;[15] i també a la culebra de Esculapio.[16]

Mitologia

[editar | editar còdic]

Orígens i naiximent

[editar | editar còdic]
Relleu votivo per la curació d'una cama, en l'inscripció: «Tiqué [va dedicar açò] a Asclepio i a Higía en senyal d'agraïment». Marbre, c. 100–200, trobat en 1828 en Milos.

Des de la poesia arcaica a Asclepio li'l considera fill d'Apolo i Corónide, filla del rei Flegias, i esta ho havia allumenat en la planura de Dotio, que ocupava la part oriental de la regió de Larisa.[3] L'unió dels amants va tindre lloc en les vores de l'estany Beu o Beobea, prop de Laqueria.[17] Asclepio va ser criat per Quirón ya que Artemisa va abatre a Corónide durant el seu alumbramiento.[18] Segons la tradició délfica Asclepio va nàixer en el temple d'Apolo, en Láquesis fent de partera i Apolo aliviant els dolors de Coronis. Apolo va batejar al chiquet en el renom de Coronis, Egle («radiant»).[19] Una tradició fenicia nos diu que Asclepio va nàixer d'Apolo sense intervenció femenina.[20] Uns atres diuen que la mare de Asclepio era Arsínoe, filla de Leucipo, i que esta també va donar a llum a la germana de Asclepio, Eriopis.[21]

Pausanias diu que tot el país d'Epidauro estava especialment consagrat a Asclepio. Diuen els epidaurios que Flegias va ser al Peloponeso per a iniciar accions hostils.[22] Li acompanyava la seua filla Coronis, que li tenia encara amagat al seu pare que estava embarassada d'Apolo. Quan va donar a llum en la regió de Epidauro, va expondre al seu fill en el mont que posteriorment es va conéixer com Titio («nodriça»), i que llavors es dia Mirtio; i mentres estava expost li donava llet una cabra de les que pasturen en el bosc i ho guardava el gos guardià de la rabera.[23] Quan un pastor, cridat Arestanas, va trobar que no li casava el número de les seues cabres i que al mateix temps el gos estava absent de la rabera, diuen que va investigar tot, i en trobar al chiquet va sentir desijos de dur-li-ho; quan va estar prop, va vore que una resplandor eixia del chiquet, i considerant que era alguna cosa diví, com precisament era, es va marchar. Al punt es va estendre la notícia per la terra i per la mar de que el chiquet trobava tot lo que volia per als malalts i que resucitava als morts.[24]

Es conta també una atra llegenda sobre ell: que Corónide, quan estava embarassada de Asclepio, va tindre relacions en Isquis, fill d'Élato, i que va morir a causa d'Artemisa, que va castigar l'ultrage contra Apolo; i es diu que, quan ya estava encesa la pira, Hermes va arrebatar al chiquet de les flames.[25] Asclepio va ser considerat un deu des del principi i no va adquirir esta fama en el curs del temps.[26]

Descendència, amoríos i deus associats

[editar | editar còdic]

En la Ilíada ya se citen dos fills de Asclepio: Podalirio i Macaón, abdós mèdics, pretenents d'Helena i que participen en la Guerra de Troya.[27] La mare d'estos va ser Epíone.[28][29] En la Sua se nos diu que Asclepio i Epíone varen ser pares de cinc filles: Higía (salut), Egle (relacionada en el poder curativo del sol), Yaso (recuperació), Aceso (curació) i Panacea (remei universal).[30] Uns atres més diuen que l'esposa de Asclepio era Lampetia, a la seua volta filla d'Heli.[31] O be la pròpia Higía era l'esposa de Asclepio i no la seua filla.[32] Un escolio nos diu que atres fills de Asclepio varen ser Alexénor i Yanisco, héroes cultuales sanadores.[33][34]

Paralelament existixen dos deus associats al cult de Asclepio, encara que és provable que estos cults nos parlen de dos héroes que posteriorment varen ser assimilats al corteig de Asclepio. Abdós són descrits en les obres de Pausanias. Un d'ells, Arato, era un héroe protector contra les possessions, fill de Asclepio i una tal Aristodama.[35][36] Un atre és Telésforo, héroe vinculat a l'infància,[37] també fill de Asclepio segons una inscripció ática.[38] Clemente, ademés, diu que Asclepio i Hipólito varen ser amants.[39] Tardíamente les deeses romanes Meditrina i Salus, pel seu caràcter curativo, varen ser associades també a Asclepio o Esculapio. Encara que en la Ilíada Asclepio no és descrit com una deidad en el seu lloc es descriu a Peó, el deu mèdic; posteriorment Peó seria una de les advocacions de Asclepio.[40][41]


Segons Cicerón, en el seu De Natura Deorum, varen existir fins a tres deus Esculapio. El primer Esculapio és fill d'Apolo; a ell, qui es diu que va inventar la sonda[42] i que va ser el primer en embenar una ferida, li rendixen cult els arcadios. El segon Esculapio és germà del segon Mercurio (Hermes); es diu que este, despuix de resultar fulminat per un raig, va ser inhumat en Cinosura.[43] El tercer Esculapio és fill de Arsipo i Arsínoe, és el primer que —segons conten— va descobrir cóm porgar la pancha, aixina com la manera d'extraure les dents; el seu sepulcro i el seu bosc sagrat es mostren en Arcàdia, no llunt del riu Lusio.[44]

Educació i aptituts en la medicina

[editar | editar còdic]
Asclepio, escultura de el II trobada en la colónia grega d'Emporion, Girona.[45]

Apolo va confiar el chicotet al centauro Quirón en el mont Pelión (lloc a on vivien els centauros i que envol el gran golf de Volos, al surest de Tesalia). El centauro ho va instruir en les arts de la medicina i de la caça. Varen intervindre en la seua educació Apolo i Atenea.[46] Convertit en cirugià, i molt expert en el seu art, no solament impedia que alguns moriren sino que també revivia als morts: havia rebut de Atenea la sanc manada de la venes de la Gorgona, i utilisava la de les venes del costat esquerre per a ruïna dels hòmens, i la del dret per a la seua salvació i aixina donava vida als morts.[8][47] Va practicar la medicina en gran èxit per lo que li varen alçar santuaris en diversos punts de Grècia. També va tornar la vida a un gran número de persones importants:

«He trobat a alguns que es diu que varen ser tornats a la vida per ell [Asclepio]: Capaneo i Licurgo, segons diu Estesícoro en la ___protected_title_8___; Hipólito, segons diu l'autor de la ___protected_title_9___, Tindáreo, segons diu Paniasis, Himeneo, segons diuen els órficos, Glauco, el fill de Minos, segons diu Meleságoras».[8]

Juan Tzetzes afirma que Asclepio originalment es dia Hepio abans de conseguir curar a Ascles, governant d'Epidauro, de la seua malaltia ocular.[48]Similarmente, es diu que Asclepio va conseguir curar la ceguera de Hermón de Tasos, pero Asclepio li la va tornar en acabant de que Hermón no li entregara una ofrena d'agraïment.[49][50]

Mort

[editar | editar còdic]

Zeus, temerós de que els hòmens deprengueren de Asclepio la terapèutica i s'auxiliaren uns als atres, ho va fulminar en un raig. Irritat per això Apolo, en venjança, va matar als cíclopes que havien fabricat el raig per a Zeus.[51] Uns atres diuen que va ser en el moment en el que Asclepio va resucitar a Hipólito en Trecén quan Zeus va decidir fulminar-ho,[52] o, segons atres versions, va anar el propi Hades qui li va solicitar a Zeus que acabara en Asclepio per a que deixara de seguir furtant-li súbdits al seu regne.[53] Hipólito era fill de Teseo i d'una amazona. Teseo es va casar despuix en Fedra, que odiava a Hipólito i que va incitar al seu marit a que li donara mort, deixant aixina el camp lliure als seus futurs fills que podrien heretar el regne. Pero Asclepio ho va resucitar i Artemisa es va dur a Hipólito al santuari d'Aricia en Itàlia.[52]

Catasterismo

[editar | editar còdic]

Asclepio va ascendir als cels i es va convertir en la constelació d'Ofiuco i també té relació en la Serp. Alguns diuen que el catasterisme de Ofiuco subjecta una serp per la següent raó. Quan Minos li va encomanar la resurrecció de Glauco i estava confinat en una presó secreta, Esculapio, mentres meditava lo que devia fer, i en el seu bàcul en la mà, va vore com una serp s'arrastrava fins al seu bàcul. Distret, Esculapio la va matar, colpejant-l'una i una atra volta en el seu bastó mentres intentava fugir. Més vesprada una atra serp va aplegar allí, duent una herba en la seua boca, i la va colocar sobre el seu cap, resucitant a la seua companyera. Una volta fet açò abdós varen fugir del lloc. Llavors Esculapio, usant la mateixa herba, va tornar la vida a Glauco. I aixina la serp va ser posada baix la tutela de Esculapio i també entre les estreles, formant a Serpens. Seguint el seu eixemple, els seus descendents varen transmetre el coneiximent a uns atres, per lo que els meges utilisen serps.[52]

Medicina de Asclepio

[editar | editar còdic]
Pritaneo (izda.), i tesor i santuari dedicat a Asclepio, en Albània.
Trípode d'ofrena en la vara de Asclepio i la seua característica serp com a atribut, emergint del ónfalo. Éfeso.

En la Grècia clàssica convivien la medicina religiosa i la secular. La medicina en els temples de Asclepio venia d'una llarga tradició mítica. Com a eixemple de deidades sanadoras podem citar a Melampo, que va curar a les dònes loques d'Argos. Per a això va utilisar eléboro negre (en propietats de narcosis, diuresis i catarsis). Anfiarao, successor de Melampo va ser venerat com un héroe sanador i posseïa un oràcul en el que es practicava l'incubatio. Trofonio eixercia els seus poders sanadores en coves per mig de serps i Orfeo utilisava la música i la poesia per a influir en l'ànima.

Casi tots els deus, semidioses i héroes tenien algun poder o influència sobre la salut. D'esta manera, Hera, deesa de la llar, era la patrona de les parturientas. Atenea, deesa del saber, era la patrona de la vista. Quirón era el patró de la salut i va ser mestre d'Apuleyo, Melampo, Aquiles i Asclepio. De totes elles la principal deidad sanadora va ser Apolo.

Els temples de la salut apareixen al voltant del sigle VI El cult a Asclepio va tindre una ràpida extensió aplegant inclús fins a Egipte, a on va ser identificat en Imhotep i Serapis (deus de la medicina egipcíaca). Els santuaris més importants varen ser el d'Epidauro, el de Tricca (per a alguns autors el Asclepion més antic conegut), Lebén i Cos. En l'any 295 a. C. apareix en Roma el primer temple dedicat a Esculapio (nom romà de Asclepio). La fama d'estos temples va ser tal que durant el cristianisme, al principi, va ser compartit el cult a Crist en el cult a Asclepio.

Cada temple era un conglomerat d'edificis i instalacions el tamany de les quals i opulencia depenia de la seua riquea i importància. L'estructura predominant era:

  • un temple principal, a on es trobava l'estàtua del deu;
  • un tholos, a on es trobava un estany o manantial;
  • el abaton, sala en la que dormien els malalts per a que es produïra la curació.

Ademés el grup d'estructures podia tindre: teatre, estadi, gimnasi i posades.

Als temples podien acodir tant rics com a pobres. Varen ser com una espècie de santuaris o balnearis medicinals.

En la península ibèrica s'han trobat restants d'antics temples de Asclepio en Empúries (IV), en l'Almoina (II).

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Paul J. Achtemeier, redactor, The Harper Collins Bible Dictionary, Harper San Francisco (Harper Collins), edició de 1996, p. 475: «Asclepius was the most important god of healing in the Greco-Roman world» (‘Asclepio va ser el deu de la curació més important en el món grecorromano’).
  2. ↑ Ruy Pérez Tamayo (1997): Història de la medicina. Fondo de Cultura Econòmica. Capítul: "La medicina primitiva i de les cultures arcaiques". Pedro Laín Entralgo (1978): Història de la medicina. Salvat Editors. Secció: "La medicina primitiva". James George Frazer (1944): La branca dorada: màgia i religió. Fondo de Cultura Econòmica.
  3. ↑ 3,0 3,1 «Començ per cantar al sanador de malalties, a Asclepio, fill d'Apolo, a qui va parir la divina Corónide, filla del rei Flegias, en la planura de Dotio, gran alegria per als hòmens, mitigador de penosos sofriments». Himne homérico XVI, a Asclepio.
  4. ↑ Higino: Faules 274, 9
  5. ↑ El bastó de Esculapio: símbol de la medicina (Revista Mèdica de Chile, Vol. 138, nº 2). Este artícul detalla l'orige del bàcul en una única serp enrollada, explicant cóm la muda de pell del reptil simbolisava el rejuvenecimiento, la salut i la curació per als antics grecs.
  6. ↑ En l'entrada dedicada a "Asclepio", Pierre Grimal explica que el llorer s'associa al deu com un atribut heretat directament del seu pare, el deu Apolo. Respecte a les pinyes (i el pi), documenta que era l'arbre consagrat en el temple de Epidauro per l'aroma balsámico que purificava l'aire dels malalts.
  7. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia II, 26. El text narra lliteralment cóm el chiquet Asclepio va ser abandonat en el mont per la seua mare Coronis, i cóm va ser «alimentat per una de les cabres que pastaban per allí i guardat pel gos del pastor Arestanas».
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Pierre Grimal: Diccionari de mitologia grega i romana, veu «Asclepio» Erro en la cita: Etiqueta <ref> no válida; el nombre «:1» está definido varias veces con contenidos diferentes
  9. ↑ El santuari de Asclepio en Epidauro i el naiximent de la medicina — Ministeri de Cultura de Grècia / Organisme de Gestió de Recursos Culturals (ODYSSEUS)
  10. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia II 26, 7
  11. ↑ Natalis Menges: Mythologiae IV, 11
  12. ↑ Hipócrates: Tractats hispocráticos, Jurament, 1
  13. ↑ Manuel B. Cossío, José Pijoán, Jean Roger Rivière. Summa Artis, història general de l'art (en espanyol). Publicat per Espasa-Calp, 1931; pág 69. Procedent de l'Universitat de Míchigan. Digitalisat el 25 Ene 2007
  14. ↑ Aulo Gelio: Nits áticas V, XII. Font clàssica que descriu l'estàtua de Vejove i la seua relació en els atributs de Esculapio i Apolo. Monografia acadèmica (SciELO): El ciprer en el món antic (Káñina, Vol. 41, nº 2, p. 139). Vincula explícitament a Vejove en Asclepio i detalla els seus santuaris en Roma. Topografia arqueològica de Roma: el santuari de Esculapio en l'illa Tiberina (293 a.C.) es va erigir sobre un espai consagrat prèviament al cult purificador de Vejove.
  15. ↑ Centre de Planetes Menors (MPC): Registre oficial de l'Unió Astronòmica Internacional per a l'asteroide (4581) Asclepius (descobert en 1989) i l'asteroide (1027) Aesculapia (descobert en 1923).
  16. ↑ Inventari Nacional de Biodiversitat (MITECO): Ficha oficial de l'espècie Zamenis longissimus (‘culebra de Esculapio’), a on es detalla l'orige històric del seu nom comú vinculat als temples de Epidauro.
  17. ↑ Papir de Oxirrinco 2490
  18. ↑ Píndaro: odes píticas, III
  19. ↑ Isilo: Himne a Asclepio
  20. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia VII 23, 7
  21. ↑ Escolio a Píndaro, Píticas III, 14
  22. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia II 26, 3
  23. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia II 26, 4
  24. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia II 26, 5
  25. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia II 26, 6
  26. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia II 26, 10
  27. ↑ Homero: Ilíada II, 730 ss.; IV, 193, 217 ss; i XI, 518 ss.
  28. ↑ Epíone com a mare de Macaón en Hesíodo: Catàlec de dònes fr.53 (ed M-West), citat en escolio AD a Homero, Ilíada IV 195
  29. ↑ Epíone com a mare de Podalirio en Natalis Menges: Mitologia IV, 11; escolio a Ilíada IV, 195
  30. ↑ Sua, veu Epíone (Ήπιόνη)
  31. ↑ Escolio a Aristófanes, Pluto 701
  32. ↑ Natalis Menges: Mitologia IV, 11 (Sobre Esculapio); escolio a Ilíada IV, 195
  33. ↑ Escolio a Píndaro, odes píticas III, 14
  34. ↑ Pausanias (Descripció de Grècia II 38, 6) nos parla de Alexánor en una atra filiació: «Polemócrates és també fill de Macaón i germà de Alexánor; cura als d'allí i rep honors dels veïns».
  35. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia II 10, 3 i IV 14, 8
  36. ↑ En una inscripció del sigle II o III a.C. de Epidauro es pot llegir que «[Nosatres] erigim a este dragó [serp], el monstruoso pare del héroe Arato, en guardià de les possessions...».
  37. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia II 11, 7
  38. ↑ Timea, Varga (2016). "Telesphorus. A healing child god in Roman Dacia". Studia Universitatis Babeș-Bolyai. Història. 60 (1).
  39. ↑ Clemente d'Aleixandria: Homilies V, 15
  40. ↑ Homero: Ilíada II, 731; IV, 194; XI, 518
  41. ↑ En Odissea, IV, 232 es referix a que tots els que practiquen l'art de la curació són descendents del deu mèdic Peó.
  42. ↑ En llatí specillum, un instrument mèdic utilisat per a l'observació de les ferides.
  43. ↑ Cinosuras és una localitat d'ubicació incerta, situada provablement en Arcàdia.
  44. ↑ Cicerón: De Natura Deorum, 57
  45. ↑ Álvarez Rei, L. (2013). Història d'Espanya, Espanya: Vicens Vives. ISBN 9788431692582.
  46. ↑ Biblioteca mitològica, III 10, 3; II, Ovidio: Les metamorfosis, 633 i s.; Ilíada, IV, 208-219
  47. ↑ Taciano: Alocució als grecs; Eurípides: Ion 999 i ss
  48. ↑ «TZETZES, CHILIADES 10».
  49. ↑ «Priests of Asclepius, Epidaurus Cure Inscriptions (IGIV²,1121)» (en en). scanned text of Edelstein. Consultat el 2026-04-23.
  50. ↑ «Asclepius». www.miscellanies.org. Consultat el 2026-04-23.
  51. ↑ Biblioteca mitològica III 10, 3
  52. ↑ 52,0 52,1 52,2 De Astronomica, II, 14
  53. ↑ Diodoro Sículo: Biblioteca històrica IV 71, 3

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • WATTEL, Odile. Atles històric de la Roma clàssica. Accent Editorial 2002. ISBN 84-483-0680-5
  • GRIMAL, Pierre, Diccionari de mitologia grega i romana. Edicions Paidós Ibèrica, S.A. 1986 ISBN 84-7509-166-0
  • CORNEL, Tim i MATTHEEWS, John. Roma: llegat d'un imperi. Atles culturals del món. Círcul de Llectors. Barcelona. 1989. ISBN 84-226-2617-9
  • IAKOVIDIS, S.E. Mycénes-Épidaure. Ekdotike Athenon S.A. Athènes 1979.
  • OLALLA, Pedro. Atles mitològic de Grècia. Lynx Edicions, Barcelona, ISBN 84-87334-43-1
  • SCOTT LITTLETON, C. Mitologia. Antologia ilustrada de mits i llegendes del món. Editorial Blume, Barcelona 2004. ISBN 84-8076-485-6


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Asclepio&oldid=861535»