Himeneo
En la mitologia grega, Himeneo o Himen (Plantilla:Lang-grc, Hyménaios) era el deu que presidix el corteig nupcial. Es tracta del deu de les bodes i en el seu orige era la personificació del càntic nupcial («vora de himeneo»), inspirador de festes i cançons. En algunes fonts Himeneo és simplement un chicon mortal ateniense d'extremada bellea. Els primers autors en tractar a Himeneo com una personificació varen ser Safo i Eurípides. A lo manco des del Renaixença italiana, Himeneo era generalment representat en l'art com un efebo o angelote (un dels Erotes) que du una guirnalda de flors i sosté una antorcha encesa en una mà.[1]
Funcions i càntic nupcial
[editar | editar còdic]
El seu nom prové del grec ὑμήν (himen), que designa la membrana del sexe femení, relacionada en el part i la virginitat; d'ahí que siga el deu de les bodes i del matrimoni.[2] Segons la Biblioteca mitològica, Himeneo va ser un dels molts héroes resucitats per Asclepio.[3]
Himeneo era celebrat en l'antiga cançó matrimonial d'orige desconegut Hymen o Hymenae, Hymen recollida per Cayo Valerio Catulo.[4] Els térmens «himne» i «himen» procedixen d'esta celebració.[5]
Himeneo és també un gènero de poesia lírica grega cantada durant la processó de la nóvia a la casa del nóvio en la que s'apelava al deu, en contrast en l'epitalami, que es cantava en el llindar nupcial. Per eixemple, Higino en els seus Faules nos diu que Dánao va organisar en Argos, en motiu de les nupcias de les seues filles, les danaides, un certamen de vora que va rebre el nom de «himeneo».[6] La pau d'Aristófanes termina en Trigeo i el Cor cantant la cançó nupcial, en el estribillo «¡Oh Himen! ¡Oh Himeneo!»,[7] típic per a una cançó d'este tipo.[5]
Mitologia
[editar | editar còdic]Ascendència
[editar | editar còdic]Himeneo no posseïx una ascendència definida. En la majoria de fonts li l'imagina com a fill d'una de les muses: fill de Clío i germà de Reso,[8] o fill d'Urania,[9] o be de Terpsícore.[10] Uns atres ho imaginen com a fill d'Apolo[11] i d'una de les «mares celests» —indentificadas com una de les muses—; en este cas Himeneo (vora nupcial), Lli (vora de llamentació) i Yálemo (vora de tristor) són germans, a lo manco de pare.[12] Els hi ha els qui ho imaginen com a fill d'Afrodita i Dioniso,[1] o només de Dioniso,[13] o be de Dioniso i Ariadna.[14] O ben Clío i Magnes varen ser els pares de Himeneo i Yálemo.[15]
Erastés i erómenos
[editar | editar còdic]En algunes històries Himeneo apareix com un erómeno bell, i va ser amant, depenent de la versió, d'Apolo, Dioniso, Tamiris, Argino o Héspero. En un dels fragments conservats de les Grans Eeas atribuït a Hesíodo, i citat per Antonino Lliberal, es diu que Magnes, fill d'Argo, el fill de Frixo «va tindre un fill d'extraordinària bellea, Himeneo. I quan Apolo va vore el chicon es va enamorar d'ell i no va abandonar la casa de Magnes».[16][17][18] Segons la Sua, no obstant, el eraste de Himeneo va ser Tamiris, pero segons Licimnio de Quíos el efebo de Himeneo va ser Argino.[19] Uns atres més diuen que Dioniso va amar a Himeneo[20] o be est va ser amat per Héspero.[14]
Segons Boccaccio
[editar | editar còdic]Segons Boccaccio, posant com a autoritat a Lactancio, Himeneo va ser un jove ateniense de classe mija, notable per la seua gran bellea, capaç d'atraure a dònes nobles. Estava enamorat d'una verge de la seua ciutat; encara que inicialment no podia casar-se, l'amava i li manifestava el seu afecte de manera indirecta. Durant una celebració eleusina, varen ser raptats per pirates; Himeneo va sobreviure, va tornar a Atenes i, despuix de complir certes condicions familiars per a restaurar a les dònes raptades, es va casar en la seua amada. El seu matrimoni va ser feliç i, en honor a això, els atenienses varen associar el seu nom en les bodes.[2]
De nou segons Boccaccio, Himeneo simbolisa l'unió de lo festiu i lo carnal: Baco és el goig i la celebració de la vida i Venus l'unió carnal i la procreació. Aixina, Himeneo representa la fusió d'alegria i amor físic que constituïx l'essència del matrimoni. Himeneo encarna el harmonia entre la celebració festiva i l'unió sexual, fusionant els elements de plaure i fecunditat en el matrimoni.[2]
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Pierre Grimal: Diccionari de mitologia grega i romana, veu «Himeneo»
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Boccaccio: Genealogia deorum gentilium V, 26
- ↑ Pseudo-Apolodoro: Biblioteca mitològica, III, 10, 3.
- ↑ «Catullus». Archivat des d'el original, el 30 de maig de 2010. Consultat el 3 d'abril de 2007.
- ↑ 5,0 5,1 Encyclopaedia Britannica, hymen
- ↑ Higino: Faules, 273.
- ↑ Peace Page 12
- ↑ Escolio a Eurípides, Reso, 346.
- ↑ Catulo, LXI, 2; Nono: Dionisíacas, XXXIII, 67
- ↑ Tzetzes, Quilíadas 13, 586
- ↑ Escolio a Píndaro, píticas 4, 313
- ↑ Píndaro, fragment 139
- ↑ Séneca: Medea 110
- ↑ 14,0 14,1 Servio, sobre l'Églogas de Virgilio VIII, 30
- ↑ Tzetzes, citat en escolio a Hesíodo, II-1- 67-95
- ↑ Hesíodo: Grans Eeas (fr.256 Merkelbach - West) = Antonino Lliberal: Metamorfosis XXIII
- ↑ OMACL: Hesiod, the Homeric Hymns and Homerica: Marriage of Ceyx to Doubtful fragments
- ↑ Sergent, B.. Homosexuality in Greek Myth, pp. 109.
- ↑ Ateneu: Convit dels erudits XIII, 80, citant a Licimnio de Quíos com a autoritat.
- ↑ Clemente d'Aleixandria: Homilies V, 15
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Plantilla:Cita DGRBM
- P. Maas, «Hymenaios» REF 9 (1916) pág. 130-34.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Himeneo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.