Anar al contingut

Argos (Grècia)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Argos (Grècia)

Argos (Plantilla:Lang-grc, Error de Lua en Módulo:Unicode_data en la llínea 293: attempt to index local 'data_module' (a boolean value).) és una ciutat grega del Peloponeso, en l'unitat perifèrica d'Argólida, situada prop de la capital, Nauplia, que és el seu port històric. En 2021 la ciutat d'Argos tenia 21 891 habitants.[1]

La seua fundació data de c. 2000 a. C. (encara que existix una creència popular de que és la ciutat més antiga de Grècia). Va ser una ciutat pròspera que va participar en molts dels principals events de l'història grega en l'Antiguetat, i la tradició la considerava com a pàtria de numerosos personages de la mitologia grega, particularment els que varen prendre part en l'epopeya d'Els Sèt contra Tebas. l'acrópolis d'Argos es diu Larisa des de l'Antiguetat.

El seu nom prové de la raïl grega arg-, que significa "qualsevol cosa lluenta" (cf. argyros significa "argent"). La regió d'Argos és cridada Argólida i els seus habitants són cridats argivos.

Tradició mítica

[editar | editar còdic]

La llegenda atribuïx la seua fundació al pelasgo Ínaco, al seu fill Foroneo o al seu net Argos.[2] Els seus descendents varen regnar durant vàries generacions i Gelánor, l'últim rei d'esta dinastia, va ser derrocat per l'egipcíac Dánao.

A est li va succeir Linceo, i a est, Abas. Els dos fills de Abas es varen repartir el territori: Acrisio es va quedar en Argos i Preto va fer lo propi en Tirinto.[3]

Perseo, fill de Dánae i net de Acrisio, va intercanviar Argos en Megapentes, que regnava sobre Tirinto.[4]

En temps del rei Adrasto es va produir la primera expedició dels argivos contra Tebas, coneguda com Els sèt contra Tebas, en la que l'objectiu era tornar el tro a Polinices, fill d'Edipo, pero eixa primera expedició va ser un fracàs i anys despuix va tindre lloc una segona expedició dels argivos comandada pels Epígons, en la que sí varen conseguir prendre Tebas. Estos events varen generar una abundant producció lliterària com la série de poemes en l'época arcaica conegut com cicle tebano o numeroses tragèdies de l'época clàssica.

Homero, en el catàlec de naus de la Ilíada, coloca el territori d'Argos, que comprenia també les ciutats de Tirinto, Hermíone, Ásine, Trecén, Eyonas, Epidauro, Egina i Mases, baix el govern de Diómedes,[5] que havia segut un dels epígons. El fill de Agamenón, Orestes, va unir els governs de Micenas i d'Argos, i més vesprada el de Lacedemonia, pel matrimoni en Hermíone, filla de Menelao i també dominava part d'Arcàdia. Orestes va tornar a establir la capital en Argos; en el seu successor, Tisámeno, es va produir l'invasió dels heraclidas, que ho varen expulsar i es varen fer els amos d'Argos.[6]

Història antiga

[editar | editar còdic]
Armadura d'hoplita, la més antiga trobada en Grècia, datada cap a 720 a. C. Museu Arqueològic d'Argos.
Mapa en algunes de les principals ciutats de l'antiga Argólida.

Argos estava considerada pels grecs com la ciutat més antiga de la Hélade. Va ser habitada a finals del segon mileni a. C. per pobles pre grecs (pelasgos segons la tradició) i més vesprada, pels dánaos considerats com aqueos i de cultura micénica. Despuix de l'invasió doria, cridada pels grecs "La Tornada dels Heráclidas", Argos es va convertir en una important ciutat doria.

Durant el periodo arcaic, es va destacar la figura de Fidón, un rei llegítim de la casa Teménida que segons la tradició es va convertir en tirà.[7] Este governant va establir un sistema únic de mides en tot el Peloponeso i va aplegar a controlar els jocs olímpics a través dels pisatas i en detriment dels eleos.[8] La seua datació és controvertida, ya que Pausanias situa este succés en l'olimpiada octava (748 a. C.)[9] pero els historiadors moderns solen situar la seua tirania en el VII Segons Heródoto, Ío, filla del rei Ínaco, va ser raptada o va fugir (segons la versió persa o fenicia, respectivament) per una nau fenicia que estava comerciant en Argos; es tracta d'explicar, per mig de la racionalisació del mit, l'orige del conflicte entre grecs i asiàtics que derivarà, posteriorment, en les guerres greco-perses.[10]

En qualsevol cas, esta va deure ser una época de gran prosperitat per a Argos, que va obtindre una victòria sobre els espartanos en la batalla de Hisias en l'any 669/8 a. C.[11]

Argos va participar en l'anfictionía o lliga sagrada de ciutats que tenia la seua sèu en Calauria els membres originals de la qual havien segut Epidauro, Atenes, Prasias, Orcómeno, Nauplia, Hermíone i Egina.[12]

Les lluites en Esparta varen ser contínues i la causa principal va ser la possessió del districte de Cinuria o Tireátide, fronteriç entre Lacedemonia i l'Argólide; una d'estes batalles va ocórrer cap a 545 a. C. que, segons Heródoto, va ser disputada entre trescents argivos i trescents espartanos seleccionats.[13]

En 514 a. C., Egina i Sición, que havien segut aliades de Esparta contra Argos, varen ser condenades a pagar una multa pels argivos.[14] En el rei Cleómenes I els espartanos varen conseguir esclafar a l'eixèrcit argivo en la batalla de Sepea (494 a. C.), a on varen morir sis mil argivos i la llegenda diu que la ciutat es va salvar per les dònes, que dirigides per la poetisa Telesila varen rebujar als espartanos en les muralles. La sensible reducció del cos cívic argivo com a conseqüència de les pèrdues humanes va obligar a integrar a població perieca i inclús, segons Heródoto, esclava.[15]

Llavors Argos ya solament va tindre supremacia religiosa i no va participar en les guerres contra Pèrsia per la falta de poder, declarant-se neutral;[16] en esta época, Micenas i Tirinto eren independents i aliades de Esparta. En 468 a. C., els argivos varen destruir Micenas i per la mateixa época Tirinto, Hisias, Midea, Orneas i atres ciutats de la regió. Molts ciutadans d'eixes ciutats varen ser traslladats a Argos en la finalitat de contrarrestar el poder de Lacedemonia.[17] En una data indeterminada pero pròxima a esta época, una aliança entre Argos i Tegea havia segut derrotada en una batalla pels lacedemonios.[18]

En el 450 a. C., Argos i Esparta varen firmar una pau de trenta anys,[19] que va proporcionar certa estabilitat al Peloponeso.[20]


Mentres va durar el poder dòric hi havia tres classes de ciutadans: els dorios de la ciutat dividits en tres tribus (més vesprada quatre) entre els quals hi havia alguns que no eren dorios; els periecos, antics habitants aqueos; i els gimnetes, esclaus colectius, equivalents als ilotas de Esparta. El rei era el cap de l'estat i va ser descendent de Tem-nos fins al rei Meltas, i despuix va haver una atra dinastia la qual governava en temps de les guerres mèdiques. El rei tenia el poder llimitat per un Consell. Pero en dur allí nous habitants, l'estructura va canviar i la monarquia va ser eliminada i es va establir un govern democràtic en un consell, el cos dels huitanta (provablement d'orige aristocràtic) i els artynais, que eren els que dirigien el consell. Una de les institucions de la ciutat va ser l'ostracisme. també es varen establir corts militars en les que els soldats jujaven la conducta dels seus caps al regrés d'una expedició militar.

La supremacia religiosa sobre regions veïnes encara durava en començar la guerra del Peloponeso, en 432 a. C.

Alguns anys abans d'esta guerra, Argos havia firmat una aliança en Atenes[21] pero es va mantindre neutral durant els primers dèu anys de la guerra, la cridada guerra arquidámica, perque tenia un tractat de treua de trenta anys en Esparta.[19] Argos va incrementar la seua riquea, mentres Esparta s'empobria en la guerra. La Pau de Nicias (421 a. C.) va conduir a Argos a buscar la supremacia en el Peloponeso, per lo que es va aliar en Atenes, Mantinea i Élide[22] en la cridada «Cuádruple Aliança». Poc despuix de formalisar este pacte, els argivos, per motivacions religioses, varen devastar per sí sols el territori d'Epidauro.[23] Per a l'enfrontament contra Esparta, Argos va formar un cos d'un miller d'hoplitas triats, entrenats i alimentats per l'Estat. La derrota dels coaligados en la Batalla de Mantinea, en 418 a. C., va supondre la desintegració de l'aliança i, com a corolari, un derrocament de la democràcia argiva promoguda pel cos d'èlit de Els Mil.[24] A la veta d'uns mesos el poble es va rebelar i va expulsar als oligarcas i el nou govern va renovar l'aliança en Atenes i va iniciar la construcció de muralles que varen aplegar fins a la mar, pero que varen ser destruïdes pels espartanos ans que pogueren acabar-se de construir.[25] Argos va permanéixer en l'aliança ateniense durant el restant de la guerra del Peloponeso, encara que de manera inefectiva, puix l'eixèrcit hoplítico argivo poc tenia que fer en un escenari naval en l'Egeo.

Despuix de la guerra, Argos va estar sempre al costat dels enemics de Esparta. En 395 a. C. va ser aliada d'Atenes, Beòcia i Corinto contra Esparta en la cridada guerra de Corinto, que es va tancar en la Pau del Rei en 386 a. C.. Durant la mateixa, els argivos varen tindre aspiracions de controlar, tal volta anexionarse, Corinto, pero varen ser frustrades.[26] En 362 a. C., Argos va combatre junt en Tebas, atacada per Esparta, que tenia com a aliada a Atenes.[27] Per este temps, els oligarcas varen intentar recuperar el poder i el poble es va venjar en disturbis (cridats escitalismes, de σκυτάλη, que significa pal) que varen causar la mort de més de mil oligarcas i demócrates moderats.[28]

Baixe el domini macedonio, que es va consolidar despuix de la batalla de Queronea en el 338 a. C., Argos va gojar d'un nou periodo d'apogeu, encara que no va tindre importància política.[29]


En l'any 272 a. C. el rei Pirro de Epiro va morir durant un atac que va realisar contra la ciutat.[30] En esta época, Argos va ser governada per tirans ajudats pels reis de Macedònia, que va durar fins que Arato, despuix de derrocar als tirans de Sición i Corinto, va convéncer a Aristómaco, tirà d'Argos, de renunciar al poder. Llavors Argos es va unir a la Lliga Aquea (229 a. C.),[31] a la que va permanéixer unida fins a la conquista romana en 146 a. C. en l'excepció de l'ocupació de la ciutat pels espartanos baix Cleómenes III,[32] i despuix baix Nabis, tirà de Esparta, i la seua dòna.[33] Despuix del triumfo romà en el 146 a. C., sobre la Lliga Aquea, va ser anexionada a la província de Macedònia, i en Augusto, a la d'Acaya, perdurant com a ciutat floreciente durant tota l'época imperial.[20] Baix els romans va ser capçalera del districte d'Argólida.

Va ser saquejada pels godos en el 267 i 395.[29]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Detall del cens de 2011 (en grec)
  2. ↑ Pausanias II,15,4-5; II,16,1.
  3. ↑ Apolodoro, Biblioteca mitològica II,2,1; Pausanias II,16,1-2.
  4. ↑ Pausanias II,16,3.
  5. ↑ Homero, Ilíada II,559.
  6. ↑ Pausanias II,18,4-9.
  7. ↑ Aristóteles, Política V, 1310b.
  8. ↑ Heródoto VI,127.
  9. ↑ Pausanias VI,22,2.
  10. ↑ Heródoto (2000 [c. 430 A.C.]): Història, Llibres I-II, I 1, I 5, p. 16, p. 19. Editorial Gredos.
  11. ↑ Pausanias II,24,7.
  12. ↑ Estrabón VIII,6,14.
  13. ↑ Heródoto I,82.
  14. ↑ Heródoto VI,92.
  15. ↑ Heródoto VI,76-83; VII,14; Pausanias II,20,8-10; Polieno VIII,33; Aristóteles, Política V,3,7 (1303a).
  16. ↑ Heródoto VII,148-152.
  17. ↑ Diodoro Sículo XI,65; Pausanias VIII,27,1.
  18. ↑ Heródoto IX,35.
  19. ↑ 19,0 19,1 Tucídides, Història de la Guerra del Peloponeso, V,14.
  20. ↑ 20,0 20,1 VV.AA., 1988, p. 141.
  21. ↑ Tucídides I,102.
  22. ↑ Tucídides V,47.
  23. ↑ Tucídides V,53-55.
  24. ↑ Tucídides V,65-81.
  25. ↑ Tucídides V,82-83.
  26. ↑ Jenofonte, Helèniques IV,2,17; V,1,29; V,1,34-36.
  27. ↑ Jenofonte, Helèniques VII,5,5.
  28. ↑ Diodoro Sículo XV,57-58.
  29. ↑ 29,0 29,1 VV.AA., 1988, p. 143.
  30. ↑ Pausanias I,13,7-8; Plutarco, Vida de Pirro 31-34.
  31. ↑ Plutarco, Vida de Arato 35.
  32. ↑ Polibio II,52.
  33. ↑ Polibio XVI,16; XVIII,17.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • César Fornis, La stasis argiva del 417 a. C., Polis 5, 1993, 73-89.
  • César Fornis, Corinto, Beòcia i l'aliança argiva despuix de la Pau de Nicias, Habis 26, 1995, 47-66.
  • César Fornis, Estabilitat i conflicte civil en la guerra del Peloponeso, British Archaeological Reports I.S. 762, Oxford, Archaeopress, 1999.
  • César Fornis, Classes d'edat i elites militars: els Mil argivos, en Mª M. Myro, J.M. Caselles, J. Alvar i D. Plácido (eds.), Les edats de la dependència durant l'Antiguetat, Actes de el XXIV Coloqui Internacional de el GIREA, Madrit, Edicions Clàssiques, 2000, 139-153.
  • César Fornis, Identitat corintia i identitat argiva en lunió´ de 392-386 a. C., en P. López Barja i S. Reboreda (eds.), Fronteres i identitat: III Reunió de Historiadors del Món Grec Antic, Santiago de Compostela-Vigo, Universitat de Santiago-Universitat de Vigo, 2001, 207-226.
  • VV.AA. (1988). Els grans descobriments de l'arqueologia, Barcelona: Planeta- De Agostini. ISBN 978-84-395-0688-0.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Argos_(Grècia)&oldid=873191»