Ciutadà en l'Antiga Grècia

El ciutadà en l'Antiga Grècia es definix per un cert número de prerrogatives i ventages, d'obligacions i exigències que li distinguia dels no ciutadans: prerrogatives polítiques, jurídiques, religioses, beneficis socials, exigències fiscals i obligacions militars. Els metecos i els esclaus vivien en la ciutat en els ciutadans, pero esta era exclusivament una comunitat de ciutadans, i de ciutadans varons, ya que les dònes estaven excloses dels drets polítics. Es va desenrollar durant el periodo arcaic i clàssic.

Privilegis i obligacions del ciutadà

Prerrogatives polítiques

Les prerrogatives polítiques corresponen al dret del ciutadà de participar en la gestió dels assunts públics: reunint-se en l'Assamblea del poble (Ekklesía en Atenes o Apella en Esparta) o en els consells (Boulé ateniense o gerusía espartana). eixercint les magistratura o atres càrrecs que el poble li ha confiat (funcions d'arcont, d'estratego, de tesorer, de epimeleta, etc.) impartint justícia en els tribunals. Estes prerrogatives van molt més allà de la política en el sentit estricte del terme, ya que el ciutadà participa en el poder delliberatiu, el poder eixecutiu i el poder judicial de la federació.

El història de les ciutats gregues conduïx a considerar tres tipos de règims polítics: aquells en els que tots els ciutadans poden participar plenament en la gestió dels assunts públics, reunint-se en assamblees, consells o els tribunals eixercint magistratura. aquells, en els que junt als ciutadans que participen plenament, uns atres participen parcialment, perque no tenen accés a les magistratura —o únicament a alguna d'elles— i es llimiten a participar en les assamblees i tribunals, a voltes solament en les assamblees aquells règims en els que junt als ciutadans de ple dret, hi ha els qui no participen ni en les assamblees, ni en els tribunals i que són considerats ciutadans, perque gogen de prerrogatives distintes de prerrogatives polítiques. Els primers participen de la arkhé, és dir del poder. els segons no són menys ciutadans, sino que serien ciutadans passius, front als primers que serien ciutadans actius. Aristóteles considera que els ciutadans que no participen de la arkhé són pseudo-ciutadans.

Prerrogatives jurídiques

Dret de propietat, dret a tindre una porció de terreny dins de la polis. Accés a tribunals i garanties judicials, dret a iniciar una acció ya siga com a demandant o defensor.

El dret de propietat

Un dels privilegis essencials del ciutadà és el dret de propietat, més concretament el dret a tindre un predio en el territori de la ciutat. És lo que els documents oficials traduïxen per l'expressió enktésis gès kai oikias, dret de posseir terra i una casa. Este privilegi inherent a la ciutadania, es pert quan al ciutadà que ha comés una falta greu se li confisquen els seus bens, al mateix temps que se li retiren els seus privilegis religiosos i judicials. En Atenes esta degradació cívica es dia atimia.

L'accés als tribunals i les garanties judicials

Tablillas d'identificació de ciutadans atenienses (nom, nom del pare, demo) per al sorteig dels jurats. Museu de l'Àgora d'Atenes.

La qualitat de ciutadà garantisava a una persona masculina la potestat de mamprendre una acció com a demandant o a canviar com a defensor davant els tribunals a garant

Prerrogatives religioses

El ciutadà no és sol el que participa de la arkhé, sino el que té el privilegi de participar completament en totes les manifestacions de la religió cívica. Té dret de participar en els sacrificis, de prendre part activa de les festes religioses i d'eixercir un sacerdoci.

Participar en certs sacrificis

És un privilegi essencial del ciutadà. El sacrifici és l'acte religiós per excelència, aquell pel qual la ciutat sancera es comunica en els seus deus. L'animal sacrificat es dividia en dos parts: el greix i l'os de les cuixes són cremats en ofrena als deus, la carn és repartida entre els participants i consumida per ells. Els estrangers no eren generalment admesos a este acte de comensalitat, llevat en alguns casos per a estrangers residents.

Prendre part activa en les festes religioses

És un dret reservat al ciutadà. En Atenes, l'estranger no pot prendre part en els concursos organisats en les festes cíviques, llevat els que revisten la dimensió d'una festa panhelénica.

Eixercir un sacerdoci

El ciutadà és l'únic en poder pretendre l'eixercici d'un sacerdoci. Deu no obstant complir certs requisits: estar físicament íntegre, no haver comés cap crim, pertànyer a una família sense taca, ser de naiximent llegítim. En Atenes, els que han accedit recentment a la ciutadania no poden eixercir el sacerdoci. Solament els chiquets eren autorisats, a condición de que la seua mare fora ateniense i s'hi haguera desposado en el seu pare en matrimoni llegítim. Són exclosos del sacerdoci els ciutadans que han segut castigats en l'atòmica

Beneficis socials

La ciutat reservava al ciutadà un cert número de beneficis que li són expressament conferits per a facilitar-li l'assistència a les festes públiques i per a permetre-li subvenir les seues necessitats vitals, si té escassos mijos.

a) En Atenes, el ciutadà percebia una indemnisació per assistir als espectàculs que tenien lloc en les festes religioses com les Dionisias. Originàriament, es tractava de permetre als ciutadans més pobres l'assistència a les representacions teatrals. Més vesprada, era suficient en estar present en una festa, inclús si no constava d'espectàculs, en lo que esta indemnisació es va transformar en un subsidi. Els fraus eren durament reprimits.

b) En época d'escassea, quan el blat s'encarix, l'Estat ho distribuïx gratuïtament als ciutadans o ho ven a preus baixos. Els beneficiaris deuen acreditar la seua condició de ciutadà, i en cas de necessitat es procedia a una revisió de les llistes cíviques.

c)En circumstàncies particularment difícils, sobretot en temps de guerra, podia decretar-se una ajuda excepcional als ciutadans més pobres.

Obligacions fiscals

El ciutadà devia participar en les càrregues fiscals que la colectivitat exigia de cada u dels membres en proporció als seus recursos. En Atenes, per a l'evaluació d'estes obligacions, els ciutadans eren repartits en quatre classes censitarias segons la seua fortuna: la primera classe, la dels pentacosiomedimnos agrupava als ciutadans que havien obtingut uns ingressos d'a lo manco 500 medimnos de gra o 500 metretas d'oli, la segona classe, la dels hippeis, comprenia els ciutadans els ingressos dels quals eren iguals o superiors a 300 medimnos o 300 metretas; la tercera classe, els zeugitas, era la dels que tenen 200 medimnos o més; la quarta classe, els tetes, estava composta pels que tenien uns ingressos inferiors a 200 medimnos..

En Atenes, les càrregues fiscals revestien dos formes principals: la eisphora i les llitúrgies.

La eisphora no era un impost regular, sino un impost extraordinari recaptat en cas de necessitat per a fer front a despeses excepcionals, per eixemple per a les necessitats militars. Originàriament, la eisphora estava basada solament sobre la propietat immobiliària i repartida entre les tres primeres classes, els tetes estaven exclosos. En 378-377 a. C. es va procedir a una important reforma, tots els bens, immobles i mobles varen ser tinguts en conte. Sobre la base de la declaració de cada contribuent, l'Estat establia una estimació global de la fortuna dels ciutadans i fixava, a partir d'esta estimació, el montant total dels ingressos que afectava la eisphora. Els ciutadans varen ser llavors repartits en sinmorías o grups de contribuents. Cada sinmoría contribuïa, per una part igual, en el montant total de l'impost: en cada sinmoría de forma interna, es feya el repartiment prorrateada a la fortuna de cada u sobre la base de la seua declaració. Per a rebre més ràpidament la suma descontada, l'Estat va crear una miqueta més alvance la proeisphora pagada pels 300 ciutadans més rics que alvançaven la totalitat de la eisphora, que els devia ser reembossada pels demés contribuents, lo que no sempre va ser fàcil i va causar moltes friccions. El principi de la llitúrgia descansava sobre que els ciutadans més rics s'encarregaven de les despeses d'utilitat pública. En Atenes es coneixien vàries llitúrgies: la coregía, organisació de cors per a les representacions (ditirams, comèdia, tragèdies que tenien lloc en les grans festes religioses; la gimnasiarquía), de la que s'encarregava un ciutadà per a les despeses d'entrenament i participació de la seua tribu en algunes proves deportives; la hestiasis, organisació d'un menjar públic oferit als membres de la tribu; l'arquiteoría, responsabilitat de la delegació religiosa d'anunciar en l'estranger les grans festes de la ciutat o representar-l'en les festes organisades per atres ciutats; la trierarquía, equipament i mando d'un trirreme.

Beneficis militars

El ciutadà estava obligat al servici militar, i esta obligació semblava, en alguns aspectes, un privilegi reservat a ell. En principi, la ciutat no ho retallava més que excepcionalment als no ciutadans (estrangers residents o esclaus) i quan era necessari, els enrolaba en unitats distintes. No tots els ciutadans eren iguals davant les obligacions militars, perque en la major part de les ciutats les complien en funció de la seua fortuna.

En Esparta , tots els ciutadans de 20 a 49 anys d'edat podien ser cridats per a partir en campanya militar. Abans dels 20 anys, els jóvens ciutadans atenienses complien un periodo de formació cívica i militar en el curs del com eren acantonats en diferents punts fortificados i patrullaven la chora. Dels 50 als 59 anys, el ciutadà podia ser requerit per a assegurar les muralles en temps de guerra. Pero l'adscripció dels ciutadans es basava en els seus recursos, ya que tenien que armar-se i equipar-se a la seua costa.

Adquisició de la ciutadania

Pericles va ser qui va propondre el decret per a llimitar la ciutadania en Atenes als fills de pare i mare ateniense.

En Atenes, s'adquiria la ciutadania per mig de naturalizaació o per naiximent. A partir de l'any 451 a. C., va ser votat un decret a iniciativa de Pericles, que restringia les condicions d'obtenció de la ciutadania: són ciutadans atenienses els hòmens de vint anys a lo manco, naixcuts d'un pare ciutadà ateniense i d'una mare filla de ciutadà ateniense. Esta llei va deure permanéixer en vigor fins a la guerra del Peloponeso, en el transcurs de la qual va caure en desús, per a ser despuix confirmada, sense efecte retroactiu, en la restauració democràtica de 403 a. C. De fet, en virtut d'esta llei, els fills naixcuts d'unions mixtes, que no estaven prohibides, entre un ateniense i una estrangera, es trobaven exclosos de la ciutadania i de l'herència paterna. Els naixcuts d'una unió llegítima, de dos pares d'ascendència ateniense, o molt més a sovint, d'un pare ciutadà i d'una mare estrangera de condició inferior, els nothoi, no podien eixercir els drets del ciutadà ni heretar els bens paterns.

L'immensa majoria dels ciutadans atenienses lo eren per naiximent. Atenes no disponia d'un registre centralisat de ciutadans: la llista la tenien els donem i les fratrías. Un ciutadà varó entrava en la fratría del seu pare als tres o quatre anys d'edat, i en el seu demo a l'edat en que alcançava la ciutadania. Les dònes ciutadanes no eren registrades en part alguna, encara que a sovint eren presentades a la fratría del seu pare i el testimoni dels membres d'esta fratría va deure ser vital quan un ateniense (varó) devia provar la ciutadania de la seua mare. Pero era l'inscripció en el demo la que determinava realment la ciutadania plena. Una de les reformes més importants de Clístenes va ser la d'unir a esta inscripció l'eixercici dels drets polítics, i en el IV, la menció del demo era tan important com el patronímico en l'identitat completa del ciutadà. Cada ateniense tenia un nom tripartit, compost del onoma (el nom personal), del patronymikon (el patronímico) i el dèmotikon (el nom del demo). S'aplicava tant a la vida privada com a la pública.

Decret del sigle IV a. C. dels trifilios garantisant la ciutadania i l'exenció de càrregues públiques a tres persones.

Al començament de l'any, tots els jóvens que havien alcançat els 18 anys en l'any precedent  eren presentats pel seu pare o el seu tutor davant l'assamblea de la seua demo. Cada u dels membres tenia dret a objectar l'admissió del jove. L'assamblea prestava jurament i votava a continuació dos voltes: la primera per a saber si el candidat complia el requisit de tindre 18 anys, la segona per a saber si havia naixcut lliure (és dir, si els seus pares eren ciutadans), i si complia el marc llegal (és dir, que els seus pares estigueren casats). Si els dos vots eren positius el candidat era inscrit en el registre del demo; Si no, tenia dret d'apelar davant el Tribunal del poble, en el cas del qual el demo era representat per cinc acusadors i el jove provablement pel seu pare. Si guanyava l'apelació, el demo devia acceptar-ho, pero si el tribunal decidia contra ell, era venut com esclau. Despuix de ser registrats en el seu demo, els nous ciutadans d'eixe any eren presentats al Consell (Boulé), que procedia a una dokimasia en el curs de la qual es votava de nou sobre la seua edat.

En l'época de la composició de la Constitució dels atenienses, els jóvens despuix de la seua inscripció, devien seguir durant dos anys una espècie d'entrenament militar, abans d'accedir, a l'edat de vint anys, a la comunitat política pròpiament dita. Este periodo de dos anys, l'efebía, representava l'adaptació a les realitats de la ciutat dels antics ritos d'iniciació, que permetien als efebos atenienses passar de l'adolescència a la condició de ciutadans de ple dret.

Una atra via d'accés en Atenes era la naturalizaació, que consistia en la concessió de la ciutadania als no-atenienses en reconeiximent pels servicis prestats a la ciutat. El poble reunit en Assamblea (Ekklesía) decidia otorgar-l'en la següent assamblea per a que tinguera força de llei, en el vot a lo manco de sis mil atenienses votant en escrutini secret. «Els pritanos eren els encarregats de la colocació de les urnes i d'entregar les fiches de vot al poble a mida que s'acostava, ans que entraren els estrangers i abans de retirar les empalizadas, per a que cada u actuara en total independència i mirara en el seu fur intern si a qui anava a fer ciutadà, era digne d'accedir a la ciutadania».

Aixina mateix, en virtut d'un tractat de isopoliteia entre dos póleis, els ciutadans podien gojar els privilegis de la ciutadania en les dos ciutats que formaven part del tractat. En la pràctica açò significava que se li concedien beneficis com l'exenció tributària, el dret al sacrifici en els cults públics, escans especials en les reunions públiques i el dret a entaular juïns en el tribunal públic, reservats als ciutadans. Ademés, qualsevol ciutadà d'una ciutat que volguera obtindre la ciutadania completa, especialment l'elegibilitat per a càrrecs públics, en l'atra ciutat només tenia que declarar-se a sí mateix subjecte a imposts.

Pèrdua de la ciutadania

Artícul principal → Atimia.

La pèrdua de la ciutadania sancionava a aquells que havien comés una falta contra la comunitat o contra el seu honor, com per eixemple els deutors del Tesor, els lladres, els desertors, els que s'havien abandonat el seu escut en el camp de batalla, els falsos testics i els que havien maltractat als seus pares. Originàriament, consistia en deixar d'estar amparats per la llei, estar fora de la llei: lloc que no era més que una pèrdua de drets, no obstant, incitava als átimos a exiliar-se. L'atimia podia ser total o parcial. Un eixemple de la parcial o temporal era la prohibició de freqüentar l'àgora. El átimo generalment no podia interpondre una acció judicial, ser testic en un juí, o fer testament. Se li excloïa de l'eixèrcit, del cult als deus de la polis, fins que es produïra una votació per a rehabilitar-li la ciutadania (epitimia) i se li confiscaven els seus bens.

En Atenes

El ciutadà ateniense que incorria en una falta greu, era castigat en l'ostracisme. Per una atra part, l'atimia no comportava necessàriament la pèrdua de les propietats o l'exili forçós. Era la pena més greu que imponien els tribunals, exceptuant la condena a mort o l'ostracisme. Equivalia en el seu grau màxim a la mort política. El ciutadà despullat de tots els seus drets no podia parlar en l'Ekklesía (assamblea del poble ateniense) o en els tribunals d'Atenes.

Al átimo també se li impedia eixercir càrrecs públics: interdicció de ser elegit juge dels tribunals o eixercir com bouleta (conseller) en la Boulé (Consell ateniense). Incloïa el no poder participar com a jurat, el refús de l'accés als temples o al àgora. Si desobedia i accedia als llocs que tenia prohibits, podia ser arrestat per qualsevol ciutadà i entregat als tesmótetas o a els Onze. Normalment, l'atimia era para tota la vida i, en casos molt greus, es podia aplicar als seus descendents. Com a eixemple de ateniense notable que va sofrir una pèrdua parcial de la ciutadania es pot citar a Andócides, que va estar implicat en la profanació dels misteris de Eleusis en 415 a. C. En la sentència revocatòria conseqüència de l'amnistia general extraordinària decretada en 403 a. C., va recuperar la ciutadania. Ademés del oprobio públic i familiar del que era objecte els tresantes) (soldats «covarts»), Esparta els castigava en la pèrdua total dels seus drets segons Plutarco.

En Esparta

Els espartanos pertanyents a la classe dels homoioi, és dir, els ciutadans de ple dret, que no pagaven a escot els menjars en comú (sisitias) eren relegats a la condició d'hipomeiones («Inferiors»). Els soldats que fugien o es rendien a l'enemic eren considerats uns covarts (tresantes). En l'época clàssica esta sanció va accentuar l'afluixó del número de ciutadans. El hipomeión Cinadón, en l'any 398 a. C., va intentar recuperar els seus drets encapçalant una conspiració que va ser abortada (vore conspiració de Cinadón). Els hipomeiones eren els espartiatas que havien sofrit la privació total o temporal dels seus drets ciutadans, per no complir en les seues obligacions econòmiques en les sisitias o pel seu comportament en el camp de batalla. Eixemple d'este segon supost varen ser els espartiatas capturats per l'eixèrcit ateniense despuix de la batalla de Esfacteria (421 a. C.) En posterioritat varen poder recuperar els seus drets.

Sobre els periecos, participaven d'una ciutadania lacedemonia, pero no espartiata.

Bibliografia

• Lonis, Raoul (2004). La vaig citar dans li monde grecque (en francés), París: Armand Colin, pp. 27-45. ISBN 978-2-200-34094-0.

• Bayo Prim, Joaquín (trad.); Usobiaga Artaloitia, Begoña (trad.) (1988). El món d'Atenes: introducció a la cultura clàssica ateniense, Barcelona: Promocions i Publicacions Universitàries. ISBN 84-7665-388-3.
• Hansen, Mogens Herman (1993). La démocratie athénienne à l'époque de Démosthene (en francés), París: Belles Letres, pp. 117-130. ISBN 978-2-84734-581-0.
• Queyrel, Anne (2003). Athènes. La vaig citar archaïque et classique (en francés), París: Picard. ISBN 2-7084-0698-1.
• Vatin, Claude (1984). Citoyens et senar-citoyens dans li monde grecq (en francés), París: SEDES-CDU.
• (1979) Demosthenes and the age of majority at Athens (en anglés).
• (1980).The Journal of Hellenic Studies .100
• Mossé, Claude (1993). Li citoyen dans la Grèce antique (en francés), Pariu: Éditions Nathan. ISBN 978-2-0919-057-16.
• Domínguez Moneder (2007). Esparta i Atenes en el sigle V a. C., Madrit: Síntesis. ISBN 978-84-773867-2-8.
• Fouchard, Alain (2003). Els systèmes politiques grecs (en francés), Ellipses. ISBN 2-7298-1286-5.
• Gorman, Vanessa B. (2002). «Milesian Decrees of Isopoliteia and the Refoundation of the City, ca. 479 BCE», Oikistes: Studies in Constitutions, Colonies, and Military Power in the Ancient World. Offered in Honor of A. J. Graham., Leiden: Brill, pp. 181–193. ISBN 9789004125797.

Enllaços externs

• BENÉITEZ, Benita: La ciutadania de la democràcia ateniense.
  • Text en PDF, en el lloc de l'Universitat Complutense de Madrit.