Atimia

En l'Antiga Grècia, la atimia (del grec, ἀτιμία, atimía, «despreci», d'una α privativa i del grec, τιμή, timế, «honor») és una privació total o parcial dels drets cívics, utilisada, per eixemple, en l'época clàssica de la democràcia ateniense o en Esparta en la figura del tresante.

Definició

Aquell que es convertix en átimos (grec antic ἄτιμος), està incapacitat de complir les funcions polítiques d'un ciutadà. No pot assistir a l'Assamblea, eixercir les funcions de jurat en la Heliea ni intentar accions judicials davant els tribunals. En canvi, conserva l'estatus de astós grec antic, ἀστός, és dir ciutadà d'estirp. Pot, per tant, transmetre la ciutadania als seus fills.

Excloure a un ciutadà de l'assamblea és una forma eficaç de posar fi a la seua ambició política. L'incapacitat de recórrer a la justícia per a defendre's contra els seus adversaris li posa en una posició social molt difícil. En un nivell més pràctic, l'atimia significa la pèrdua del chicotet ingrés que reben els juges pel seu treball o que es percep per assistir a les assamblees, lo que pot ser greu en el cas dels que estan incapacitats per a treballar. La pèrdua de tal activitat política té ademés, sense dubte, un impacte sicològic important.

Actes mereixedors de atimia

L'atimia pot ser infligida com una pena pels tribunals, pero és també automàtica — a lo manco en teoria — aplicada per un cert número d'actes, alguns públics i atres privats.

És afectat de atimia el que no pot pagar un deute en l'Estat, per eixemple una multa. No existix cap llímit superior per a les multes que els tribunals puguen impondre: poden puix excedir en molt la fortuna sancera d'una persona. I lloc que este deute es transmet per herència, l'estatus es transmet també. Per eixemple, un fill pot defendre al seu pare privat del dret electoral abans de la mort d'este, pero pert els seus drets despuix de la seua mort. Els desertors, els fills indignes (que han pegat als seus pares o que no han volgut assegurar la seua subsistència), els que han dilapidat la seua fortuna (per prodigalitat o negligència) o que s'han prostituït es convertixen automàticament en atimoi.

És igualment afectat en l'atimia parcial l'acusador que no haja obtingut un quint dels vots en una acció judicial: es tracta de llimitar els abusos dels sicofantas, o delators professionals.

El no respecte a l'atimia és considerat com un atac contra el poder del poble i pot, si algú arrastra al culpable davant els tribunals, costar-li la pena de mort.

Bibliografia

• (en anglés) Mogens Herman Hansen, Apagoge, Endeixis and Ephegesis against Kakourgoi, Atimoi and Pheugontes: A Study in the Athenian Administration of Justice in the Fourth Century B.C., Odense University Classical Studies, 8.