Batalla de Mantinea (418 a. C.)

Batalla de Mantinea (418 a. C.)

Plantilla:Guerra del Peloponeso La batalla de Mantinea va ser una de les batalles més importants de la guerra del Peloponeso. La mateixa va ocórrer en l'any 418 a. C., enfrontant a Esparta i els seus aliats en l'eixèrcit encapçalat per Argos i Atenes.

Preludi a la batalla

Mapa tàctic de la batalla de Mantinea.

Després del fi de l'aliança entre els argivos, els aqueos, els eleos i els atenienses, l'humiliació dels espartanos en els Jocs Olímpics de 420 a. C., i l'invasió d'Epidauro per part dels aliats, Esparta va ser apremiada a prendre una acció contra ells, apurats pel fet que Corinto i Beòcia pogueren deslligar-se de la seua aliança i que tot el Peloponeso poguera posar-se en contra seua. Es va reunir un eixèrcit compost per beocios, corintios i demés aliats de Esparta, i est va ser posat baix el mando d'Agis II, fill d'Arquidamo II, un dels Reis de Esparta. L'eixèrcit es va movilisar per a enfrontar a Argos, pero en el moment en que Esparta estava en ventaja i a punt de donar el colp decisiu contra els argivos, Agis va decidir establir una treua en ells. Tal decisió va ser extremadament impopular entre les tropes i els seus aliats, ya que l'eixèrcit reunit era, segons Tucídides «el millor de l'época en tota Grècia.» Una atra demostració de lo erròneu de la treua va ser que, immediatament despuix de pactada, els argivos varen capturar Orcómeno, una de les ciutats clau de la regió. Agis va estar a punt de ser multat per 10 000 dracmes i la seua casa casi va ser destruïda, pero va prometre redimirse per mig d'una futura victòria. No obstant, els éforos varen designar a dèu xymbouloi o consellers, els qui devien donar el seu consentiment davant qualsevol acció militar que Agis desijara efectuar.

La batalla

A fins de 418, els argivos i els seus aliats varen marchar cap a Tegea, a on una facció estava preparada per a entregar la ciutat als argivos i els seus aliats. Tegea era molt important per la seua ubicació ya que controlava l'eixida de Laconia. El control de la ciutat per part de l'enemic significaria que els espartanos no podrien eixir de la seua ciutat, posant fi a la coalició peloponesia que va combatre en la guerra arquidámica.

Agis va posar en moviment a tot l'eixèrcit espartano, junt en els neodamodes i qualsevol persona que poguera barallar, i es va dirigir a Tegea. Allí es va reunir en els seus aliats d'Arcàdia i va demanar ajuda als seus aliats del nort (Corinto, Beòcia, Fócida i Lócrida). No obstant, l'eixèrcit del nort es va demorar en aplegar al lloc posat que no havien esperat ser convocats i devien travessar territori enemic (Argos i Orcómeno). En total, l'eixèrcit dels aliats de Esparta deu haver rondat els 9000 hoplitas.

Entre tant, els eleanos varen decidir atacar Lepreon, una ciutat en disputa ubicada en la frontera en Esparta, per ad açò varen decidir retirar el seu contingent de 3000 hoplitas. Agis va aprofitar la situació i va enviar de tornada a casa a una sexta part del seu eixèrcit, conformada pels hoplitas més jóvens i més vells, per a aixina protegir Esparta. Al poc temps varen ser cridats de regrés, ya que Agis o els xymbouloi es varen donar conte de que els eleanos tornarien pronte al bando dels argivos, pero no varen aplegar a temps per a la batalla.

Agis podria haver permaneixcut dins dels murs de Tegea, aguardant als seus aliats del nort. No obstant, ya havia segut desacreditat i no podia donar la senyal més lleu d'evitar la batalla. En conseqüència, va invadir i va causar estralls en el territori que rodejava Mantinea, uns setze quilómetros al nort de Tegea i membre de l'aliança argiva, per a forçar la batalla contra els argivos i els seus aliats. Pero l'eixèrcit argivo estava ubicat en un terreny «empinat i de difícil accés» i no podia ser atret a la batalla, segurament degut a que la collita de grans ya havia terminat (la batalla deu haver succeït a fins de setembre de 418 a. C.). Agis va envestir, desesperat per conseguir una victòria que lo redimiera, pero quan els eixèrcits es trobaven a una distància equivalent a un tir de pedra, un vell hoplita, segons Diodoro, el xymboulos Fárax, li va dir que no remediara un mal en un atre i dirigira el seu eixèrcit a una derrota segura. Els espartanos es varen retirar i es varen dedicar a buscar el modo d'atraure als argivos a la batalla. Per a això, varen desviar el riu Sarandapotamos cap a la conca de la riera Zanovistas, o varen reblir els sumideros pels que corria el Zanovistas, per a inundar el territori de Mantinea.

Per a impedir l'inundació de Mantinea, l'eixèrcit argivo es va movilisar més ràpidament que lo anticipat pels espartanos ya que els hoplitas argivos estaven furiosos pel fet que els seus generals no perseguiren als espartanos. Els espartanos varen ser sorpresos pels seus enemics mentres eixien d'un bosc propenc, pero es varen organisar veloçment, ya sense temps d'esperar l'arribada dels seus atres aliats. Els veterans de Brásidas (Brásidas havia mort en la batalla de Anfípolis) i els esquiritas (una unitat d'èlit de tropes espartanas) varen conformar el flanc esquerre; els espartanos, arcadios, hereos i menalonios, la part central; i els tegeos, que lluitaven per la seua pàtria, varen ocupar la posició de honor en el flanc dret. Les llínees argivas estaven formats pels mantineanos a la dreta, els argivos en el centre i els atenienses a l'esquerra. Tucídides desconeixia el número exacte de hòmens en cada bando, pero estimava que hi havia uns 9000 combatents del costat espartano (l'eixèrcit de Esparta deu haver contat en uns 3500, junt a 600 esquiritas, uns 2000 neodamodes i brásidos, i al voltant de 3000 tegeatas i 400 ginets), mentres que del costat argivo i ateniense hi havia alguns hòmens menys (uns 8000), segons Donald Kagan. Atres acadèmics, com per eixemple V. D. Hanson, indiquen sifres una miqueta majors.

En començar la batalla, l'ala dreta de cada costat va escomençar a flanquejar a l'esquerra de l'enemic, pels moviments erráticos de cada hoplita que tractava de cobrir-se en l'escut del home que tenia al costat. Agis va intentar enfortir la llínea ordenant als esquiritas i el seu sector esquerre que trencara contacte en el restant de l'eixèrcit i igualaren en llongitut a la llínea de front argivo. Per a cobrir l'espai que s'havia creat, va ordenar a les companyies de Hiponoidas i Aristocles abandonar les seues posicions en el centre per a cobrir la formació. No obstant, açò no va poder conseguir-se, ya que abdós capitans no varen poder o no varen voler completar la maniobra en tan poc avís previ. Este tipo de maniobra no tenia precedents en el història militar grega. Donald Kagan ho considera un moviment molt desatinado i alaba als dos capitans per desobedir unes órdens que possiblement hagueren fet perdre la batalla als espartanos. Uns atres suponen que la maniobra va poder haver segut un èxit.

En qualsevol cas, els mantineos i el sector dret dels argivos (l'èlit anomenada els Mil Argivos) varen entrar per l'espai buit i varen derrotar als brásidas i esquiritas, perseguint-los un gran trecho. Mentrestant, els tegeos i l'eixèrcit regular espartano varen véncer als atenienses i els arcadios que formaven el flanc esquerre de l'eixèrcit argivo. La majoria d'ells «ni tan sols es varen plantar para la baralla, sino que varen fugir quan els espartanos s'aproximaven; alguns inclús varen ser calcigats en la pressa per escapar abans que l'enemic els alcançara.»

Després, els espartanos varen girar cap a l'esquerra i varen trencar el flanc dret argivo, que va fugir en complet desorde. Els espartanos no varen perseguir massa a l'enemic: havien guanyat la batalla.

Vore també

• Cuádruple Aliança (420 a. C.)