Anar al contingut

Terpsícore

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Terpsícore
Per a el gènero de palometes Terpsichrois vore Euploea.
Estàtua romana de Terpsícore trobada en la Vila Adriana. Museu del Prat (Madrit)

Terpsícore o Terpsícora (Error de Lua en Módulo:Unicode_data en la llínea 293: attempt to index local 'data_module' (a boolean value).) és en la mitologia grega una de les nou musas, filla de Zeus i Mnemósine. És la musa de la poesia llaugera i la dansa.[1] Terpsícore embellix el plaer visual eliminant el seu atractiu irracional. A ella se li deu la flauta, maneja la cítola i és l'inventora de l'educació.[2]

Es diu que Apolo va ser pare, en una de les «mares celests (les muses)», de Lli («vora de planyença»), Himeneo («vora nupcial») i Yálemo («cançó de suma tristor»); cada u va ser fill d'una musa diferent pero les seues identitats no s'han conservat.[3] En algunes llegendes és la mare de les sirenas, junt en Aqueloo.[4] Uns atres diuen que va ser la mare del rei tracio Bistón (cf. bistones) en unió en Llaures.[5] Uns atres la creuen mare de Lli en Apolo,[6] o be va ser la mare d'Himeneo.[7]

És representada com una jove esvelta, en un aire jovial i d'actitut llaugera. Guirnaldas de flors formen la seua corona i entre les seues mans fa sonar una lira.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Pierre Grimal: Diccionari de mitologia grega i romana, s. v. «Muses». Edicions Paidós, 2018, ISBN: 978-84-493-2457-4.
  2. Antonio Ruiz d'Elvira: Mitologia clàssica, págs. 101-104. (Editorial Gredos, 2011); ISBN: 978-84-249-2900-8. En un treball exhaustiu Ruiz d'Elvira recopila numeroses fonts a on cita les atribucions individuals de cada musa. Cita com a referències, entre elles Diodoro Sículo: Biblioteca històrica IV 7, 3-4; Cornuto, Compendio de teologia grega 14; Plutarco, Qüestions grega, IX, 14, 746d, 747a; escolio a Apolonio de Rodas, Argonáuticas III,1; cinc epigrama grecs, varis d'ells anònims (AP IX 504 i 505); i l'Antologia llatina, 84 i 664.
  3. Píndaro, fragment 139; escolio a Píndaro, odes píticas IV, 313. El fragment conservat diu que Orfeo és fill de Eagro.
  4. Apolonio de Rodas, Argonáuticas IV, 893
  5. Etymologicum Magnum, 197,59 (p. 179).
  6. Sua, veu «Lli»
  7. Tzetzes, Quilíadas 13, 586

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Grimal, Pierre: Diccionari de mitologia grega i romana. Buenos Aires, Paidós, 1994.


Referències

[editar | editar còdic]