Musa
En la mitologia grega, les muses (en grec antic Μοῦσα, μοῦσαι «musas en neogriego Μούσα, Μούσες; en llatí «mousai») són deeses de les arts i proclamadoras d'héroes. Segons els escritors més antics estan relacionades en una concepció filosòfica sobre la primacia de la música en l'univers. Són les cantoras divines, els cors de les quals i himnes delecten a Zeus i als atres deus. D'igual manera presidixen el pensament en totes les seues formes: eloqüència, persuasió, saber, poesia, història, matemàtiques o astronomia.[1]
Les muses tenien moltes advocacions, dependendiendo del lloc del cult i aixina li les denomina com apoloides, castálidas, emátides, heliconíades, hipocrénides, mnemónides, moisas, pegásides, piérides o tespíades.[2]
Són filles de Zeus i de Mnemósine, senyora dels tossals de Eleuter («llibertat»), companyeres del sèquit d'Apolo, deu olímpic de la música i patró de les belles arts, qui va tindre romançades en algunes d'elles, deixant descendents. Les muses encoragen i inspiren a aedos i poetes, en la fetilla de la seua vora, concedint-los memòria, creativitat i persuasió en les seues paraules i lletres. En l'época més arcaica eren les nimfas inspiradoras de les fonts (cf. camenas), en les quals eren adorades. Finalment, al voltant de el VIII-VII, va prevaldre en tot el territori de la Hélade l'adoració de les muses:
«'«libertad»', ,, cf., '___protected_title_11___', '«todas escuchan cuando se pronuncia el nombre de una»', Argonáuticas, Mitología clásica, Biblioteca histórica i Compendio de teología griega, que és la més important de totes».[3]
El cult a les muses era originalment de Tracia i Beòcia, i varen anar de vital importància per al desenroll artístic en l'Antiga Grècia. La distribució més o menys fixa, d'activitats entre les muses, es troba en l'Antiguetat solament de manera esporàdica; s'entenia que qualsevol d'elles podia patrocinar la música, la lírica i demés expressions artístiques. Va ser a partir del Renaixença quan a les muses ya se'ls varen adjudicar atributs individualisats. De totes formes les seues atribucions són variables depenent del poeta en ciernes; només hi ha unanimitat per a assignar l'Astronomia a Urania, la Comèdia a Talía i la Història a Clío. En un escolio se nos diu que «totes escolten quan es pronuncia el nom d'una».[4][5]
Llista de muses
[editar | editar còdic]Hesíodo és el primer autor que dona els noms de les nou; que a partir de llavors varen passar a ser reconeguts.[3] Plutarco afirma que en alguns llocs les nou eren cridades pel nom comú de Μνεῖαι (Mneíai), ‘recorts’.[6] Existien dos grups principals de muses, les Piérides (Pieria) de Tracia[7] i les Heliconíadas (Helicón) de Beòcia.[8][1] Les nou muses clàssiques són:
| Musa | Atribucions |
|---|---|
| Calíope
Καλλιόπη, |
Musa de la poesia èpica[1] o la poesia en general. Va ser l'inventora de la vora.[9] És representada en una corona de llorer i portant una lira. Calíope presidix la raó del governant. Dona als poetes les corones de llorers i otorga el saber en general.[5] És la més important de totes, puix ella vares agarrar als venerables reis.[10] Calíope va ser la mare d'Orfeo,[11] Lli,[11] Yálemo,[12] Reso,[13] els coribantes,[14] les sirenes[15] i inclús li la cita com la mare fabulosa del poeta Homero.[16] |
| Clío
Κλειώ, |
Musa de la història[1] (i de la epopeya i l'epilión). Va inventar la retòrica.[9] Li la representa en una trompeta i un llibre obert. Clío presidix l'amor a la glòria. També presidix l'adivinaació oracular i l'art de pulsar la cítola.[5] Clío va ser la mare d'Himeneo,[17] Reso,[17] Jacinto[18] i Yálemo. |
| Erató
Ἐρατώ, |
Musa de la lírica coral[1]i de l'amorosa o eròtica. O be és l'inventora de la poesia.[9] És representada coronada en roses i portant cítola. Erató elimina del desig sexual els elements incontrolats i abusius i ho convertix en afecte i fidelitat. Erató és l'inventora dels himnes, de la dansa, maneja la lira i ensenya geometria.[5] Erató va ser la mare de Cleofeme, l'esposa de Flegias[19] i de Támiris. |
| Euterpe
Εὐτέρπη, |
Musa de l'art de tocar la flauta[1][9]i de la poesia cantada. Li la representava coronada de flors. A Euterpe se li assigna l'estudi de la Naturalea. És l'inventora de la tragèdia (o a lo manco dels cors tràgics), de la flauta i de les matemàtiques.[5] Euterpe va ser la mare de Reso.[20] |
| Melpómene
Μελπομένη, |
Musa i inventora[9] de la tragèdia.[1] Li la representa ricament vestida i portant una caraça tràgica com el seu principal atribut. Melpómene embellix el plaure de lo acústic eliminant el seu atractiu irracional. És l'inventora del bárbito, de l'oda o poesia lírica, de l'èpica i de la tragèdia.[5] Melpómene va ser la mare de les sirenes.[21] |
| Polimnia
Πολυμνία, |
Musa de la pantomima,[1] les vores sagrades i la poesia sacra (himnes). Inventora de la geometria.[9] Li la representava vestida de blanc. Polimnia correspon a l'afany de saber. Va inventar la dansa i el harmonia, la retòrica i la lira. «Parla en la mà i el gest», lo que vol dir la pantomima o ballet.[5] Polimnia és la mare de Triptólemo[22] i Orfeo.[23] |
| Talía
Θάλεια o Θαλία, |
Musa i inventora[9] de la comèdia[1] i de la poesia bucólica. Talía fa que el desig del menjar i la beguda es convertixca, de salvage i inhumà, en alguna cosa adequat a la convivència social. Va inventar l'agricultura i la botànica.[5] Talía és la mare dels coribantes.[24] |
| Terpsícore
Τερψιχόρη, |
Musa de la poesia llaugera, la dansa[1]i el cor en el teatre. És representada en guirnaldas. Terpsícore embellix el plaer visual eliminant el seu atractiu irracional. A ella se li deu la flauta, va inventar l'art de tocar la cítola[9] i l'educació.[5] Terpsícore és la mare de les sirenes,[25] d'Himeneo[26] de Lli,[27] de Reso,[28] i del rei tracio Bistón, epónimo dels bistones.[29] |
| Urania
Οὐρανία, |
Musa de l'astronomia[1][5]i de la poesia didàctica o d'ensenyança. Li la representa portant un globo terráqueo, que medix en un compàs. Urania és la mare de Lli[30] i Himeneo.[31] |
Homero nomena unes voltes a una Musa (singular) i unes atres a unes muses (plural), pero solament una volta[32] diu que eren nou. No obstant, no menciona cap dels seus noms.
- Les nou muses
-
-
-
Terpsícore, musa de la dansa
-
Urania, musa de l'astronomia
.jpg)
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
,_by_Handmann.JPG){kind=link}
.jpeg){kind=link}
.jpg){kind=link}
.jpeg){kind=link}
,_Jean-Marc_Nattier_(detail).jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
Genealogia
[editar | editar còdic]
La genealogia de les muses no és la mateixa en totes les fonts. La noció més comuna és que eren filles de Zeus, rei dels olímpics, i Mnemósine, deesa de la memòria, i que varen nàixer en Pieria (Tracia), al peu del mont Olimp, per lo que a voltes se'ls cridava Piérides, pero alguns autors com Alcmán, Mimnermo i Praxila les consideraven més primordials, filles d'Urà i Gea.[33] Pausanias explica que hi havia dos generacions de muses, sent les primeres i més antigues filles d'Urà i Gea i les segones de Zeus i Mnemósine.
Atres versions afirmaven que eren filles de Píero i una nimfa de Pimplea (per lo que a voltes se'ls crida Pimpleas o Pimpleides) a la que Cicerón flama Antíope.[34] Uns atres les referixen com a filles d'Apolo sense especificar la consorte, o be de Zeus i Plusia; de Zeus i Moneta, provablement una simple traducció de Mnemósine o Mneme, d'a on són cridades Mnemónides.[35] També li les descriuen com a filles de Zeus i Minerva.[36]
Mimnermo, que va compondre versos elegíacos referents a la batalla dels esmirneos en Giges i els lidios, diu en el proemi que les muses més antigues varen ser filles d'Urà i atres més jóvens que estes filles de Zeus. El riu Termeso corre junt al Helicón, anant pel camí directe cap al bosc sagrat hi ha un retrat d'Eufeme esculpido en una pedra. Diuen que Eufeme era la nodriça de les muses.[37] Clemente alega que les muses en realitat eren sirvientas misias de Megaclo, la filla de Macar, i que les va cridar moisas en dialecte eolio.[38]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 Pierre Grimal: en neogriego Μούσα, Μούσες; en latín , ___protected_title_4___ «Muses». Edicions Paidós, 2018, ISBN: 978-84-493-2457-4.
- ↑ Diferents sinònims de les muses, segons el Diccionari de la llengua de la Real Acadèmia Espanyola.
- ↑ 3,0 3,1 Hesíodo: Teogonía 77 i ss. a partir del v. 77.
- ↑ Riano de Creta fr.19, en escolio a Apolonio de Rodas, Argonáuticas, III, 1.
- ↑ 5,00 5,01 5,02 5,03 5,04 5,05 5,06 5,07 5,08 5,09 Antonio Ruiz d'Elvira: Mitologia clàssica, págs. 101-104. (Editorial Gredos, 2011); ISBN: 978-84-249-2900-8. En un treball exhaustiu Ruiz d'Elvira recopila numeroses fonts a on cita les atribucions individuals de cada musa. Cita com a referències, entre elles Diodoro Sículo: Biblioteca històrica IV 7, 3-4; Cornuto, Compendio de teologia grega 14; Plutarco, Qüestions grega, IX, 14, 746d, 747a; escolio a Apolonio de Rodas, Argonáuticas III,1; cinc epigrama grecs, varis d'ells anònims (AP IX 504 i 505); i l'Antologia llatina, 84 i 664.
- ↑ Plutarco: Quaestiones convivales (Symposiaca), IX, 14
- ↑ Hesíodo: Treballs i dies, 1 s.
- ↑ Hesíodo: Teogonía, 1 s.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 9,6 9,7 Escolio a Hesíodo: Treballs i dies, III, 76
- ↑ Hesíodo: Teogonía, 80
- ↑ 11,0 11,1 Apolodoro: Biblioteca mitològica, I 3, 2
- ↑ Grimal, Pierre (1981). Diccionari de mitologia grega i romana. Paidós. ISBN 84-7509-053-2.
- ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica I 3, 4; Eurípides: Reso 347
- ↑ Estrabón: Geografia X 3,19.
- ↑ Servio, comentari sobre la Eneida de Virgilio V, 864
- ↑ Certamen de Hesíodo i Homero, 25
- ↑ 17,0 17,1 Escolio a Eurípides, Reso, 346.
- ↑ Biblioteca mitològica, I, 3, 3.
- ↑ Isilo: Himne a Asclepio 128.37 i ss.
- ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica I 3.4
- ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica, Epítome VII, 18
- ↑ Escolio a Hesíodo, Treballs i dies, 1, p. 28
- ↑ Escolio a Apolonio de Rodas, Argonáuticas I, 23
- ↑ Biblioteca mitològica I 3, 4
- ↑ Apolonio de Rodas, Argonáuticas IV, 893
- ↑ Tzetzes, Quilíadas 13, 586
- ↑ Sua, veu «Lli»
- ↑ Eustacio, sobre Homero, Ilíada p. 817; Reso, vv. 885-889
- ↑ Etymologicum Magnum, 197,59 (p. 179).
- ↑ Sua, s.v. «Lli»
- ↑ Catulo, LXI, 2; Nono: Dionisíacas, XXXIII, 67
- ↑ Odissea, xxiv.60.
- Vora XXIV; text espanyol en Wikisource. Vegen-se els vv. 57 - 70 (en el text grec, 56 - 69).
- ↑ Cornuto, Compendio de teologia grega 18
- ↑ Cicerón: De Natura Deorum III 21, 54
- ↑ Ovidio: Les metamorfosis V, 268
- ↑ Isidoro de Sevilla: Orig. III, 14
- ↑ Pausanias: Descripció de Grècia IX 29, 4-5
- ↑ Clemente d'Aleixandria: Protréptico II 31 1-4
Bibliografia
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Musa» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.