Anar al contingut

Nimfa

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Nimfa
Per a atres usos d'este terme vore Nimfa (desambiguació).
Erro al crear miniatura:
Nimfes i sàtir de William-Adolphe Bouguereau (1873).

En la mitologia grega, una nimfa (en grec antic: νύμφα, nýmpha) és una «donzella» que pobla els camps, boscs i aigües. Es tracta de certes deeses menors que personifican, poéticamente, la fecunditat i gràcia de la naturalea.[1] Encara que mai envellixen ni moren per maltia, i poden engendrar dels deus fills completament immortals, elles mateixes no són necessàriament immortals, podent morir de distintes formes, encara que per a Homero totes les nimfes són immortals;[2] i, com a deeses, se'ls feyen sacrificis.[3]

A les nimfes se'ls atribuïa una extraordinària longevitat i li les considerava filles de Zeus, i com tal se'ls aplicava el títul de ‘olímpiques’. La seua vida era molt més llarga que la dels demés sers vius: una cucala vivia lo que nou generacions d'hòmens; un cérvol, quatre vides de cucala; un cuervo, tres vides de cérvol; un fénix, nou vides de cuervo; i les nimfes aplegaven a viure dèu vides de fénix.[4] El matrimoni simbòlic d'una nimfa i un patriarca, a sovint l'epónimo d'un poble, es repetix sense fi en els mits fundacionals grecs; la seua unió otorgava autoritat al rei arcaic i el seu linaje.[5]

Diferents dels deus, les nimfes solen considerar-se esperits divins que animen la naturalea (ora referides com l'element natural directament, ora com a filles d'eixe element), es representen en obres d'art com a belles donzelles nuetes o semidesnudas, que amen, canten i ballen. Poetes posteriors les descriuen a voltes en cabells del color d'el mar.[6] Es creïa que moraven en els arbres, en les cims de montanyes, en rius, rieres, cañades i grutas.[7]

«Les nimfes, que moren en les belles forestes (alseides), en els manantials dels rius (pegeas) i en els herbosos prats (limónides)»[8]

Homero les descriu en més detall presidint els jocs,[9] acompanyant a Artemisa,[10] ballant en ella, teixint en les seues coves capciones púrpures i vigilant amablement el destí dels mortals.[11] A lo llarc dels mits grecs actuen a sovint com a ajudants d'atres deidades principals, com el profètic Apolo, el juerguista deu del vi Dioniso i deus rústics com Pa i Hermes. Els hòmens els oferien sacrificis en solitari o junt en uns atres, com per eixemple Hermes.[12] En freqüència eren l'objectiu dels sàtirs.[1]

Etimologia

[editar | editar còdic]

Les nimfes són personificacions de les activitats creatives i alenadores de la naturalea, la majoria de les voltes identificades en el fluix dador de vida dels manantials. Com senyala Walter Burkert, «l'idea de que els rius són deus de la mitologia grega i les fonts nimfes divines està profundament arraïlada no solament en la poesia sino en les creències i rituals; l'adoració d'estes deidades està llimitada solament pel fet de que s'identifiquen inseparablemente en una localitat concreta.»[13]

La paraula grega «νύμφη» significa «nóvia» i «velat», entre atres coses; és dir, una jove en edat casadera. Uns atres fan referència a esta paraula (i també a la llatina «nubere» i a l'alemana «Knospe») com una raïl que expressa l'idea de créixer (segons Hesiquio d'Aleixandria, un dels significats de «νύμφη» és «capoll de rosa»).

Classificació de nimfes

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Nimfa Fluvial, per Mathurin Moreau.

Les nimfes poden ser dividides en dos grans classes. La primera comprén a totes aquelles considerades com un tipo de divinitat inferior associada al cult de la naturalea. La segona classe de nimfes són personificació de tribus, races i estats. Són les «nimfes ctòniques» o «nimfes locals» (νύμφαι χθόνιαι). D'entre les nimfes ctòniques algunes eren epónimas, com per eixemple Etna, Egina, Cirene, Nemea, Esparta o Tebe.[14]

Els grecs antics veen en els fenomens naturals una manifestació de la divinitat. Fonts, rius, grutas, arbres i montanyes; tots els semblaven carregats de vida i no eren més que les encarnació visibles d'agents divins. Els saludables i beneficiosos poders de la naturalea eren, puix, personificados, i les sensacions produïdes per la contemplació del paisage (tals com sobrecogimiento, terror, alegria i plaure) s'atribuïen a l'acció divina.[5]

Algunes nimfes s'encarregaven del conte dels chiquets i la protecció dels jóvens. Segons el comentariste romà Servio, estes es dien curótrofas (curotrophae, «les que alleten als jóvens»).[15] Atres nimfes són descrites en una varietat d'epítets, tals com karpotróphoi (καρποτρόφοι, «comedoras de fruts»),[16] aipolikaí (αἰπολικαί, «protectores de cabres»)[17] o nómiai (νόμιαι, «pastorals»).[18]

Nimfes aquàtiques o hidríades

[editar | editar còdic]

Les «nimfes aquàtiques» eren també conegudes colectivamente com hidríades (Ὑδριάδες).[19] Este terme, que és una miqueta menys comú que náyade, solament va cobrar importància en la lliteratura tardana i prové de ὕδωρ («aigua»). Moltes nimfes vivien en diversos cossos d'aigua, incloent mars, rius, llac, fonts i pantans. Les nimfes aquàtiques podien descriure's colectivamente com náyades o hidríades. Els grecs solien imaginar que les nimfes aquàtiques vivien en coves o grutas aquàtiques. La Odissea conté una famosa descripció de la cova de les nimfes en la costa de l'illa d'Ítaca, llar d'Odiseo.[20]

Eustacio nos parla dels tres tipos de nimfes aquàtiques més comunes en la poesia: Nereidas (Νηρηΐδες) si són nimfes del mar, Náyades (Ναϊάδες) si són nimfes de les fonts d'aigua dolça i Oceánides (Ὠκεανίδες) si són nimfes del «gran oceà».[21] En conjunt, les nimfes aquàtiques es denominaven en major freqüència náyades o, en ocasions, simplement «nimfes náyades».[22] Etimológicamente, el terme «náyade» sembla provindre del verp νάω («fluir» o «líquit»).[23] La majoria de les voltes les náyades eren nimfes de les corrents d'aigua dolça pero a voltes també es dia náyades a les nimfes d'el mar.[24] Les náyades personificaban i protegien les masses d'aigua. Se solia pensar que vivien en coves humides dellitoral o be en grutas submarines.[25] Atres grups célebres de nimfes marines ya descrites en la Teogonía són les Nereidas, cinquanta filles de Nereo,[26] i les Oceánides, tres mil filles del ric Oceà.[27]

Atres nimfes aquàtiques es classificaven segons el tipo d'aigua que habitaven. Les potámides (ποταμηίδες)[28] o epipotámides (ἐπιποταμίδες)[29] eren les nimfes dels rius (de πόταμος, pótamos, «riu»). Algunes eren cridades segons el seu riu d'orige, com Aqueloides[30] (del Aqueloo), Anigrides[31] (del Anigro), Amnisíades[32] (del Amniso) o Pactólides[33] (del Pactolo). Les creneas o crénides (κρηναῖαι)[34] o pegeas (πηγαῖαι)[35] eren nimfes dels manantials o fonts (κρῆναι i πηγαί signifiquen abdós «manantial» o «font»). Tardíamente a les nimfes de les fonts també li les va cridar efidríades (ephydriades)[36] i inclús limfa (lymphae).[37] Les limnades (λιμνάδες)[38] eren nimfes dels estanys (λίμνη) i les heléades (ἑλειονόμοι)[39] dels pantans (ἕλος). La forma limáquides (Λειμακίδες)[40] s'usava abans com a sinònim de limneas o limnades (dels estanys) pero actualment es preferix la definició de «nimfes dels pantans».[41]

Finalment estarien les halias (ἅλιαι,[42] «salat»), talasias (θαλάσσιαι,[43] «dellitoral») o enalias (ἐνάλιαι,[44] «de la costa»), totes elles traduïdes simplement com a «nimfes de la mar» (cfr. Halia i Talasa). Les filles dels deus marins, com Poseidón, Nereo, Forcis, Ponto, Proteo o Salamandra, cauen dins d'esta categoria. Les nimfes halias són les que permeten un viage pròsper.[42] En llatí li les denomina com Nymphae Pelagi («nimfes pelágiques»)[45] o Nymphae Marini («nimfes marines»).[46]

Nimfes terrestres o epigeas

[editar | editar còdic]

De la mateixa manera que les aigües estaven repletes de nimfes, també ho estava la terra. Les nimfes vivien en els cims de les montanyes, en les coves i en els boscs. Estes nimfes solien rebre el nom de les característiques geogràfiques que habitaven i representaven. A sovint li les vea en companyia d'atres deus del bosc, com Pa o Artemisa. Algunes fonts es referixen a totes les nimfes que vivien en terra ferma com epigeas (ἐπίγειοι, «sobre la terra»).[47] A voltes a estes nimfes li les denominaven genèricament com a «nimfes del camp», «campestres» o «agrests», cridant-se llavors agrònoms (ἀγρονόμοι),[48] agríades (ἀγριάδες),[49] agrostinas (ἀγρωστῖναι)[50] i agrests (en llatí).[51]

Les nimfes de les montanyes i grutas són cridades Oréades (Ὀρειάδες).[52] Este terme prové de la paraula ὄρος («montanya», cf. Ourea). Les nimfes de les montanyes ostentaven numerosos títuls i epítets que reflectien la seua conexió en la seua llar montañés. Les nimfes de les montanyes també són conegudes com orestíades (ὀρεστιάδες, «de les montanyes»)[53] o be antríades (de ἄντρον, «cova, gruta o antre»).[54] Les Oréades semblen representar el grup més ampli i general de nimfes terrestres i a sovint es dia que comprenien les atres categories de nimfes (com a nimfes dels arbres o dels boscs). Moltes nimfes de les montanyes tenien atres títuls derivats de les montanyes a on vivien: les Citerónides o Esfragítides eren nimfes del monte Citerón que posseïen poders oraculares[55] mentres que les Coricias eren les nimfes de la cova Coricia del mont Parnaso que estaven associades en Pa.[56]

Les nimfes ‘arbòrees’ formaven una classe pròpia. Les més famoses eren les Dríades (Δρυάδες),[57] que moren en els boscs i es delecten en els arbres,[58] i les Hamadríades (Ἁμαδρυάδες),[59] «que naixen i moren en els arbres, puix quan un arbre és talat una veu emergix del tronc i també brota la sanc».[58] També s'usa la forma Hadríades o Adríades (Ἁδρυάδες) que designa a les Hamadríades i que també pot ser traduït com a «nimfes del bosc».[60] Potser es varen concebre originalment com a nimfes que vivien en roures (el seu nom prové de la paraula grega per a «roure»), pero en el temps varen aplegar a representar a totes les nimfes que vivien en arbres específics. Atres grups més específics de nimfes arbòrees no solen ser comunes. Les Melias (Μελίαι) són les nimfes dels fresnos,[61] les Helíades varen ser metamorfoseades en chops[62] o alisos[63] i les Hespérides varen ser convertides en àlber, om i sauce.[64]

A voltes li les coneixia en diversos térmens generals que significaven «les del bosc», en elements basats en ὕλη (hýlē, «fusta»), δρῦς (drýs, «arbre o carrasca») o δένδρον (déndron, «arbre»). Aixina tenim ὑλονόμοι (hylonómoi),[65] ὑληωροί (hylēōvaig rosegar),[66] δρυμίδες (drymídes),[67] δρυμοχαρεῖς (drymochareîs),[68] δενδρώδεις (dendrṓdoneu)[69] o δενδρίτιδες (dendrítides).[70]

També eren importants les numeroses nimfes que poblaven boscs, arboledas i valls. Es creïa que a voltes s'apareixien i esglayaven als viagers solitaris.[71] Les nimfes de les arboledas són les Alseides (Ἀλσηίδες),[72] les dels prats Limónides (Λειμωνιάδες)[73] i les de les valls Auloníades (αὐλωνίαδες).[74] En llatí tenim a les nimfes dels entanques arborats, les Napeas (Napaeae)[75] i les de les planures, les Pedíades.[76]

Atres tipos de nimfes

[editar | editar còdic]

Nimfes celests

[editar | editar còdic]

Algunes fonts també parlaven de nimfes «celestials» (οὐράνιαι, uranias),[47] és dir, nimfes que d'alguna manera estaven associades en el cel i els astres. Encara que l'autor nos les individualisa, provablement es tracte d'una referència a les Híades i les Pléyades, deeses astrals catasterizades com a constelacions, i potser també a les Hespérides, que estaven relacionades en el «vespradeta» i la posada rojosa de sol. A sovint són denominades com Atlántides[77] perque el seu pare és Atles, el titán que sosté la volta dels cels. Afigga's a esta llista a les Néfelas (Νεφέλαι), nimfes dels núvols,[78] i a les Orejos (Αὔραι), nimfes de les oragets.[79] En abdós casos són descrites com a filles d'Oceà. A les nimfes dels oragets també les criden Αεται (Aetai, «soplos»)[80] i Πνοιαι (Pnoiai, «vents»)[81]

Nimfes pastorals

[editar | editar còdic]

Les ‘nimfes pastorals’ (boukolai),[82] que protegien ovelles i raberes, es coneixien com Epimélides (Ἐπιμηλίδες),[83] Hamamélides (Ἁμαμηλίδες),[84] o Perimélides.[85] Solament són mencionades en la poesia bucólica pels poetes helenísticos. En grec la paraula μῆλον (mēlon) designa tant «poma» com «ovella» per lo que també estan associades als manzanos (o per extensió als arbres frutals). A les Hespérides li les criden nimfes pastorals perque custodien pomes.[86] Pólux, parlant d'una cançó infantil, menciona a les nimfes dels manzanos (melíades), dels granats (rees) i dels fresnos (melias).[87] De caràcter minoritari les fonts tardanes tenen algunes excepcions per a un tipo concret de nimfes, com les nimfes de les flors (antusas),[88] de l'hedra (cisias)[89] i del llorer (dafneas).[90]

Nimfes del inframundo

[editar | editar còdic]

Atres nimfes estan associades als parages subterràneus del inframundo. Alcmán menciona a un grup de nimfes conegudes com Lámpades (Λαμπάδες), que semblen haver segut nimfes portadores d'antorches que acompanyaven a Hécate.[91] Estacio, ya en llatí, es referix a les nimfes Avernals («del Averno»).[92] Estes nimfes són náyades filles dels deus fluvials que discorren pel inframundo[93] i, per morar en els parages pantanosos, li les crida Nymphae infernae paludis (‘nimfes del pantà infernal’).[94] Com a noms individuals destaquen solament Estigia, Gorgira, Leuce, Ment i Orfne. Ademés Perseo es va trobar en el seu periple a certes nimfes innominades que custodiaven els tesors divins. En una vasija són descrites com náyades,[95] no obstant, depenent del traductor que es faça càrrec es pogueren referir a estes com a ‘nimfes estigias’, encara que este nom mai apareix en les fonts escrites.[96] A Campe li la crida «aquella nimfa del Tàrtar».[97]

Nimfes dionisíacas

[editar | editar còdic]

Dioniso o Baco és un dels deus olímpics que el seu tíaso es compon d'un cert tipo de nimfes úniques, les ménades, equivalents a les bacantes que són dònes mortals. Les ménades personifican ‘lo salvage’ (esperits orgiásticos) de la naturalea i eixercixen domini sobre les feres, com apareixen ilustrades cavalcant panteres o en lobeznos en els braços.[98] Similars a la ménades eren les nimfes lenas[99] («de les Leneas»), mimalones[99] («del mont Mimes») i ties, tíades o teues[99][100] («del tíaso»). Les primeres d'entre les ménades varen ser les nodrices de Dioniso, conegudes com Nisíades («del mont Nisa»).[101] A estes nimfes també li les ha denominat o confòs en les Híades o Dodónides (de Dodona).[102][101]

Nimfes de les abelles

[editar | editar còdic]

Les melisas (μέλισσαι) són unes nimfes en forma d'abelles varen guiar als colon que varen anar a Éfeso.[103] Unes abelles sagrades varen ser nodrices de Zeus en una caverna de Creta.[104] D'entre les melias del Dicte una d'elles era Panácride, una abella que li proporcionava mel dolça a l'infant Zeus.[105] Les Trías eren tres nimfes profètiques del mont Parnaso, també relacionades en les abelles.[106]

Nimfes rústiques

[editar | editar còdic]

Algunes deeses menors antigues cauen dins de la categoria de nimfes, com una sòrt de versions femenines d'alguns démones locals. De Cabiro i Hefesto varen nàixer els tres Cabiros i les tres «nimfes Cabírides».[107] A les germanes dels Telquines li les coneixen com a «nimfes Telquinias».[108] Les filles del demon Hecátero són les Hecatérides.[109]

Nimfes de la veu

[editar | editar còdic]

Segons el Segon Mitógrafo Vaticà, «els poetes diuen que les muses són nimfes i Varrón va dir que solament hi havia tres tipos de nimfes: les que varen nàixer de les corrents d'aigua, unes atres del sò produït per l'aire i un tercer tipo que estan fetes solament de veu».[58] Les sirenes i les Hespérides són pròdigues en l'us de la veu i la vora i són cridades nimfes.[110][111] Òbviament la nimfa més representativa en esta categoria és Eco.

Adoració

[editar | editar còdic]

Moltes de les nimfes presidien sobre les aigües o les fonts, creent-se que inspiraven a els qui bevien d'elles, per lo que es pensava que les pròpies nimfes estaven dotades de poders profètics o oraculares i els inspiraven als hòmens, otorgant-els aixina el dò de la poesia.[112] Els adivinos o sacerdots inspirats eren per açò cridats a voltes «ninfileptos» (νυμφύληπτοι).[113] Els seus poders, no obstant, varien en els de la font sobre la que presidixen, considerant-se aixina que algunes tenien el poder de tornar la salut a les persones maltes,[114] i com l'aigua és necessària per a alimentar a la vegetació aixina com a tots els sers vius, les nimfes aquàtiques (Hidríades, ἱδριάδες) eren també adorades junt en Dioniso i Deméter com dadoras de vida i bendició a totes les criatures, i este atribut és expressat per una varietat d'epítets, tals com καρποτρόφοι, αἰπολικαί, νόμιαι (‘nomias’), κουροτρόφοι (‘curótrofas’) i uns atres. Com la seua influència era d'esta forma eixercida sobre totes les seccions de la naturalea, apareixen en freqüència relacionades en divinitats superiors, com per eixemple en Apolo, el deu profètic i protector de les manades i raberes;[115] en Artemisa, la caçadora i protectora del joc, puix ella mateixa va ser originalment una nimfa arcadia;[116] en Hermes, el fructífer deu de les raberes;[117] en Dioniso[118] i en Pa, els Silenos i els Sàtirs, a els qui s'unien en delectació i balls báquicos. Els sacrificis oferits a les nimfes solien consistir en cabres, corders, llet i olis, pero mai va vindre.[119] Eren adorades i honrades en santuaris en moltes parts de Grècia, especialment prop de les fonts, arboledas i grutas, com per eixemple prop d'una font en Cirtones,[120] en Ática,[121] en Olimpia,[122] en Mégara,[123] entre Sición i Fliunte[124] i en atres llocs.

En la mitologia romana

[editar | editar còdic]

Les nimfes gregues eren esperits invariablement vinculades a llocs, no molt diferents dels genii loci llatins, i la dificultat de transferir el seu cult pot vore's en el complicat mit que va dur Aretusa a Sicília. En les obres dels poetes llatins educats en grec, les nimfes varen absorbir gradualment en les seues categories a les divinitats indígenes italianes dels manantials i els cursos d'aigua (Juturna, Egeria, Carmenta, Fonto), mentres que les limfa (originalment Lumpae) o deeses de l'aigua italianes, per la similitut fortuïta dels seus noms, varen poder ser identificades en les nimfes gregues. És improvable que les mitologia dels poetes romans clasicistas influïren en els ritos i cults de les nimfes individuals venerades pels llauradors en les fonts i cañades del Lacio. Entre els romans cults la seua esfera d'influència va ser reduïda, i apareixen casi exclusivament com a divinitats del mig aquàtic.[5]

En la cultura contemporànea

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Nimfes dansant, d'Adriaen i Pieter van der Werff (1718).

Folore grec modern

[editar | editar còdic]

L'antiga creència grega en les nimfes va sobreviure en moltes parts del país fins a principis d'el XX, quan solien ser conegudes com «nereidas». En eixa época, John Cuthbert Lawson va escriure:

... no hi ha provablement cap racó o llogaret en tota Grècia a on les dònes no prenguen com a mínim precaucions contra els robos i les maldats de les nereidas, mentres seguixen trobant-se molts hòmens que relaten de completa bona fe històries sobre la seua bellea, passió i caprig. No és solament una qüestió de fe: més d'una volta he estat en pobles a on certes nereidas havien segut vistes per vàries persones (a lo manco aixina ho asseguraven), i hi havia una maravellosa coincidència entre els testics en descriure la seua apariència i parament.[125]

[126]

Les nimfes tendien a freqüentar zones alluntades dels humans pero podien ser trobades per viagers solitaris fòra dels pobles, a on podia sentir-se la seua música i estos podien espiar els seus balls o banys en una riera o charca, ya fòra en la calor del migdia o a mijanit. Podien aparéixer en un tribulí. Estes trobades podien ser perillosos, provocant enmudecimiento, enamoramiento, locada o apoplejía al desafortunat humà. Quan els pares creïen que el seu fill havia segut embrujado per una nereida, resaven a Sant Artemidos.[127][128][129]

Connotacions sexuals

[editar | editar còdic]

Per la representació de les nimfes mitològiques com a sers femenins que mantenen relacions en hòmens i dònes a voluntat, i completament fora del domini masculí, el terme s'aplica a sovint a els qui presenten una conducta pareguda. En el mit d'Orfeo i Eurídice, es conta que les nimfes perseguien a Orfeo per la seua dolça vora i enfollien en ser rebujades o inclús ignorades per ell. A partir d'açò, el terme «ninfomanía» va ser creat per la psicologia moderna per a aludir al «desig de mantindre relacions sexuals a un nivello suficientment alt com per a considerar-se clínicament rellevant». Per l'us generalisat del terme per part de profans i als estereotips associats a ell, els professionals preferixen actualment el terme «hipersexualidad» que, ademés, pot aplicar-se tant a hòmens com a dònes. La paraula «nínfula» s'usa per a aludir a una chicona sexualment precoç. Este terme va ser popularisat per la novela lita de Vladimir Nabokov. El protagoniste, Humbert Humbert, usa la paraula incontables voltes, normalment en alusió a lita.

Vore també

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Notes i referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 Pierre Grimal: Diccionari de mitologia grega i romana, veu «nimfa»
  2. ↑ Iliada XVII, 78.
  3. ↑ Odissea XVII, 204.
  4. ↑ Hesíodo: Els consells de Quirón fr. 3; Homero: Odissea VI 123, XII 318, Ilíada XX. 8, XXIV. 615
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 William Smith: Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology (Londres, 1849), veu «Nymphae»
  6. ↑ OVIDIO: Les metamorfosis V, 432.
  7. ↑ Odissea VI, 123 i ss.; XII, 318. Ilíada XX, 8; XXIV, 615.
  8. ↑ Homero: Ilíada XX 7-4
  9. ↑ Vejau "Categoria:Jocs de l'Antiga Grècia".
  10. ↑ No obstant vejau LARSON, JenniferThe Classical Journal.92(3)
    249–257.
  11. ↑ Odissea VI, 105; IX, 154; XIII, 107, 356; XVII, 243. Ilíada VI, 420; XXIV, 616.
  12. ↑ Odissea XIII, 350; XVII, 211, 240; XIV, 435.
  13. ↑ BURKERT (1985): III.3.3.
  14. ↑ Apolonio de Rodas: Argonáuticas II, 504.
  15. ↑ Servio, sobre les Églogas de Virgilio 10.62
  16. ↑ Pausanias: Descrición de Grècia, I 22, 3
  17. ↑ Apolonio de Rodas: Argonáuticas IV, 1347
  18. ↑ Pausanias: Descrición de Grècia VIII 38, 11
  19. ↑ Porfirio, D'antre nympharum 13, 17, 18, 19, 24; Nono de Panópolis, Dionisíacas passim; Antologia Palatina 6.57, 9.823; escolio a Ilíada 20.8.
  20. ↑ Homero: Odissea XIII, 105–12
  21. ↑ Eustacio, sobre Homero, p. 622
  22. ↑ Sobre les náyades com a terme colectiu per a referir-se a les nimfes aquàtiques, vejau, per eixemple, el escolio a la Ilíada XX, 8. Per a més informació sobre les náyades i les «nimfes náyades», vejau Homero, Ilíada VI 21-22, XIV, 444, XX, 384, Odissea XIII, 348, XIII, 356; Eurípides: El Cíclope 430, Helena 187; Apolodoro: Biblioteca mitològica 1.9.6; Antologia palatina 9.328, 9.814; Porfirio: D'antre nympharum 8-10. A voltes, el terme «náyade» s'utilisava indistintament com a «nimfa» (per eixemple, Píndaro: odes píticas 9.16; Eurípides: Hipólito 550).
  23. ↑ Robert S. P. Beekes: Etymological Dictionary of Greek (Leiden: Brill, 2009)
  24. ↑ Alceo, per eixemple, descriu a Tetis, la mare d'Aquiles —que és una nereida i, per lo tant, una nimfa marina— com una náyade (Poetae Melici Graeci [PMG] frag. 44).
  25. ↑ Homero, Odissea 13.347 i ss.; Apolonio de Rodas, Argonáuticas 4.1149 i ss.; Ovidio, Les metamorfosis 1.576; Pausanias, Descripció de Grècia 10.32.2 i ss.; Himnes órficos 51.1 i ss.
  26. ↑ Homero, Ilíada 18.39 i ss.; Hesíodo, Teogonía 240 i ss.; Apolodoro, Biblioteca mitològica 1.2.7; Higino, prefacio a les Faules.
  27. ↑ Hesíodo, Teogonía 346 i ss.; Himnes homéricos 2.418 i ss.; Apolodoro, Biblioteca mitològica 1.2.2; Higino, prefacio a les Faules.
  28. ↑ Apolonio de Rodas, Argonáuticas 3.1219; Segon Mitógrafo Vaticà, 64 (Sobre les Nimfes)
  29. ↑ Escolio a la Ilíada 20.8.
  30. ↑ Aqueloides (Ἀχελωίδες / Achelōídes) o Aqueloiades (Ἀχελωιάδες / Achelōiádes).
  31. ↑ Pausanias, 5.5.6; Estrabón, 8. p. 346; Eustacio de Tesalónica, Sobre Homero, p. 880.
  32. ↑ Amnisíades: Αμνισιαδες.
  33. ↑ Argonáuticas III, 1219. VIRGILIO: Eneida VIII, 70. PAUSANIAS: Descripció de Grècia v.5 §6, i.31 § 2. CALÍMACO: Himne a Artemisa 15. OVIDIO: Les metamorfosis VI, 16. ESTEBAN DE BIZANCIO s. v. Ἀμνισός.
  34. ↑ Homero, Odissea 17.240; Teócrito, Idilis 1.22; Mosco, Idilis 3.29; Himnes órficos 51.10; escolio a la Ilíada 20.8. Atres grafies alternatives són: κρηνίδες (crénides), κρανίδες (cránides) i κρουνίτιδες (crunítides).
  35. ↑ Himnes órficos 51.6; Porfirio, D'antre nympharum 13.
  36. ↑ Antologia Palatina: IX, epigrama 327; Natale Conti: Mythologiae V, XI: «a les que varen pensar que presidien les fonts i varen creure que s'ocultaven en les aigües, les varen cridar Ephydriades, sobre les quals aixina va escriure Hermocreón». Denis Diderot, en el seu L’Encyclopédie de Diderot i D'Alembert (pàgina 775) les definix com a «nimfes que presidien les aigües i principalment les fonts».
  37. ↑ Agustín d'Hipona: De civitate Dei IV, 34: «varen adorar a les nimfes i limfa».
  38. ↑ Teócrito, Idilis 5.17
  39. ↑ Apolonio de Rodas, Argonáuticas 2.821, 3.1219; escolio a Ilíada 20.8
  40. ↑ Argonáuticas órficas, 64
  41. ↑ Traduït per Vian com a «nimfes dels pantans» (Nymphes dones Marais); les edicions més antigues traduïxen el seu nom com Limneas o Limáquides. Cf. Francis Vian: Els Argonautiques orphiques, Collection Budé, Paris, Els Belles Lettres, 2003. ISBN 978-2-251-00389-4.
  42. ↑ 42,0 42,1 Sófocles, Filoctetes 1470
  43. ↑ Mnesímaco de Faselis, FGrH 841 frag. 2
  44. ↑ Himne órfico 24 (a les Nereidas)
  45. ↑ Ovidio: Les metamorfosis XIII, 736 ss
  46. ↑ Catulo: Carmina 64, 103 ss
  47. ↑ 47,0 47,1 Mnesímaco de Faselis, FGrH 841 frag. 2
  48. ↑ Homero, Odissea 6.106
  49. ↑ Hesiquio d'Aleixandria, Lexicon,s. v. “ἀγριάδες (agriádes)
  50. ↑ Hesiquio d'Aleixandria, Lexicon, s. v. «ἀγρωστῖναι (agrōstînai)». Es definixen com a «nimfes de la montanya».
  51. ↑ Virgilio, Geórgiques 2.493; Ovidio, Les metamorfosis 8.787; Estacio, Tebaida 4.684
  52. ↑ Himnes homéricos 19.19; Aristófanes, Les aus 1098; Bión d'Esmirna, odes 1.19; Servio, sobre les Églogas de Virgilio 10.62; Eustacio, sobre l'Odissea d'Homero 1.14; escolio a Ilíada 20.8.
  53. ↑ Homero, Ilíada 6.420; Nono, Dionisíacas 14.29, 15.371
  54. ↑ Apolonio de Rodas, Argonáuticas I, 1224 ss.; Tesauro, veu «tesaurohistoriaymitologia. com/es/60311-antriades Antríades»
  55. ↑ Pausanias, Descripció de Grècia 9.3.9
  56. ↑ Apolonio de Rodas, Argonáuticas 2.711; Ovidio, Heroidas 20.221, Les metamorfosis 1.320; Pausanias, Descripció de Grècia 10.32.7.
  57. ↑ Pausanias, Descripció de Grècia 8.4.2; Virgilio, Geórgiques 1.11; Servio, sobre les Églogas de Virgilio 10.62
  58. ↑ 58,0 58,1 58,2 Segon Mitógrafo Vaticà, 64 (Sobre les Nimfes)
  59. ↑ Apolonio de Rodas, Argonáuticas 2.477; Catulo, Odes 61.23; Himnes órficos 51.14; Servio, sobre les Églogas de Virgilio 10.62; Eustacio, sobre l'Odissea d'Homero 1.14; escolio a Ilíada 20.8.
  60. ↑ Adríades (Adryades) en Propercio, Elegies 1.20.12. Ἁδρυάδες (Hadryádes) en Antologia Palatina 9.662 i Nono, Dionisíacas 2.92, 48.641.
  61. ↑ Hesíodo, Teogonía 187; Calímaco, Himne 1.47, 4.80; Nono, Dionisíacas 14.212
  62. ↑ VIRGILIO: Eneida X, 182. HIGINO: Faules 152. Lactancio: Narracions 2-31. Filóxeno de Citera, fr. 834 (citat en Plinio, Història natural). Diodoro Sículo: Biblioteca històrica V 23, 2
  63. ↑ VIRGILIO: Bucólicas VI, 62.
  64. ↑ Apolonio de Rodas: Argonáuticas, IV, 1390.
  65. ↑ Himnes órficos 51.10; Antologia palatina 6.57.7.
  66. ↑ Apolonio de Rodas, Argonáuticas 1.1227
  67. ↑ Calímaco, fr. 352 Schneider
  68. ↑ Himnes órficos 51.13
  69. ↑ Antologia Palatina 7.196
  70. ↑ Antologia Palatina 9.665
  71. ↑ William Smith (1849): A Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology, entrada «Nymphae». Teócrito: Idilis I, 15-18; Ovidio: Fastos IV, 751-762; Pausanias: Descripció de Grècia X, 32
  72. ↑ Apolonio de Rodas, Argonáuticas 1.1066; escolio a Ilíada 20.8
  73. ↑ Λειμωνιάδες (Limoníades) en Sófocles, Filoctetes 1454; Apolonio de Rodas, Argonáuticas 2.655; Himnes órficos 51.4; Servio, sobre les Églogas de Virgilio 10.62 (a on se'ls crida Limónides en llatí); Eustacio sobre l'Odissea d'Homero 1.14. Cf. Argonáuticas órficas 646, a on se'ls crida Λειμακίδες (Limáquides).
  74. ↑ Himnes órficos 51.7
  75. ↑ Virgilio, Geórgiques 4.535; Columela, De re rustica 10.264; Estacio, Tebaida 9.385; cf. 4.259
  76. ↑ Corpus Glossariorum Latinorum (CGL) 5 121,17
  77. ↑ L'us de «Atlántides» com patronímico per a filles d'Atles es dona en d'Astronomica 2, 7; Séneca: La locada d'Hércules, 4 ss
  78. ↑ Himne órfico XXI, Als núvols
  79. ↑ Homero: Odissea IV, 561
  80. ↑ Homero: Odissea IV, 561 ss
  81. ↑ Esquilo: Prometeo encadenat, 88 ss.
  82. ↑ Boukolai o ‘nimfes pastorals’ en Filóstrato: Imàgens 2, 11 (Pa)
  83. ↑ Escolio a Ilíada 20.8
  84. ↑ Eustacio, sobre l'Odissea d'Homero 1.14
  85. ↑ Servio, sobre les Églogas de Virgilio 10.62. Este terme no sembla aparéixer en cap text grec.
  86. ↑ Escolio a Clemente d'Aleixandria, Protréptico: «Les Hespérides són unes nimfes dels pastors aixina anomenades, que guarden les anomenades pomes d'or».
  87. ↑ Juliol Pólux, IX 127
  88. ↑ Filóstrato de Lemmos: Imàgens, II, 11 (Pa). Les antusas no tenen més aparició en els mits.
  89. ↑ Ovidio, Fastos III, 767ss, diu que despuix del naiximent de Dioniso, Hera va intentar destruir-ho. Per això, les seues nodrices, les nimfes Nisíades, varen cobrir el seu breçol en fulls d'hedra per a mantindre-ho fòra de perill i amagat. Higino: Faules 182 nos parla de Ciseis o Ciseide (Κισσεις), de nom parlante («hedra»), per lo que es sobrentiende que les nimfes de l'hedra són un epítet de les nodrices de Dioniso.
  90. ↑ Nono: Dionisíacas 19.75, 33.132. Les dafneas o nimfes dellorer no són una atra cosa que una multiplicació del mit de Dafne.
  91. ↑ Alcmán, fr. 63 PMG. De la mateixa manera que les tíades, les Lámpades solament es coneixen per esta font.
  92. ↑ Estacio: Silvas II 4, 100
  93. ↑ A Ment li la fa filla del riu Cocito. Aixina en Natale Conti: Mythologiae III, 3 (Sobre el Cocito).
  94. ↑ OVIDIO: Les metamorfosis V, 540; Fastos II, 610.
  95. ↑ LIMC Perseo, 88
  96. ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica II 4, 2. Les fonts no especifiquen quí eren estes «nimfes», com tan sol són citades. Depenent de l'estudiós li les han denominat o identificat com a ‘nimfes estigias’ (cf. nimfes lámpades o avernals), o fan alusió a les pròpies Grayas, o inclús poguera tractar-se de certes nimfes filles de Zeus i Temis (com les nimfes del Erídano o les Hespérides).
  97. ↑ Nono de Panópolis: Dionisíacas XVIII, 233 i ss.
  98. ↑ Pierre Grimal: Diccionari de mitologia grega i romana, veu «ménades»
  99. ↑ 99,0 99,1 99,2 Estrabón: Geografia X 3, 10: «els de Dioniso són els Silenos, els Sàtirs, els Títiros i els grups de Bacantes, les Lenas, les Ties, les Mimalones, les Náyades i les que en conjunt reben el nom de Nimfes».
  100. ↑ Alcmán, frag. 63 PMG, que menciona a les tíades («del tíaso») com les nimfes més provables del sèquit de Dioniso (les tíades no es coneixen en cap atra font).
  101. ↑ 101,0 101,1 Ovidio, Fastos 3.769, Les metamorfosis 3.312; Himnes órficos 51.15; Nono, Dionisíacas 35.362. Com a nodrices de Dioniso, és possible que en ocasions li les confonguera en atres nimfes que, segons es dia, havien alletat al deu, entre elles les Dodónides i Híades.
  102. ↑ Ferécides, FGrH 3 frag. 90; Higino, De Astronomica 2.21, Fabulae 182
  103. ↑ Filóstrato: Imàgens 2, 8
  104. ↑ Antonino Lliberal: Metamorfosis, 9
  105. ↑ Calímaco: Himne de Zeus, 47.
  106. ↑ Filócoro, FGrH 328 F 195
  107. ↑ Estrabón: Geografia X 3,21
  108. ↑ Diodoro Sículo: Biblioteca històrica V, 55, 1
  109. ↑ Estrabón: Geografia X 3,19
  110. ↑ Eustacio, sobre Homero p. 1709; Virgilio, Geórgiques IV, 336 (Virgilio es referix a Ligía, una de les sirenes, com una nimfa).
  111. ↑ Teogonía, 519: «Hespérides de fina veu».
  112. ↑ Descripció de Grècia iv.27§2, ix.3§5, 34§3. PLUTARCO: Arístides 11. TEÓCRITO: Idilis VII, 92.
  113. ↑ PLATÓN: Fedro 421i.
  114. ↑ Descripció de Grècia v.5§6, vaig vore.22§4. PÍNDARO: Olímpiques XII, 26.
  115. ↑ Apolonio de Rodas iv.1218.
  116. ↑ Argonáuticas I, 1225; III, 881. Descripció de Grècia iii.10§8.
  117. ↑ Himne homérico a Afrodita 262.
  118. ↑ Himnes órficos 52. HORACIO: Carmen saeculare I, 1, 31; II, 19, 3.
  119. ↑ Idilis V, 12, 53, 139 i 149. VIRGILIO: Églogas V, 74. SERVIO: Sobre les Geórgiques de Virgilio IV, 380.
  120. ↑ Descripció de Grècia ix.24§4.
  121. ↑ Descripció de Grècia i.31§2.
  122. ↑ Descripció v.15§4, vaig vore.22§4.
  123. ↑ Descripció i.40§1.
  124. ↑ Descripció ii.11§3.
  125. ↑ LAWSON, John Cuthbert (1910). org/details/cu31924026472252 Modern Greek Folore and Ancient Greek Religion, 1.ª edició, Cambridge: Cambridge University Press, p. org/details/cu31924026472252/page/n148 131.
  126. ↑ 126,0 126,1 John Cuthbert Lawson (n. 1874): estudiós britànic, membre del Pembroke College.
  127. ↑ «la pagana Artemisa va cedir les seues funcions al seu propi cas genitiu transformat en Sant Artemidos», com Terrot Reaveley Glover va dir en discutir el «politeisme pràctic en l'adoració dels sants», en Progress in Religion to the Christian Era (1922) p. 107.
  128. ↑ TOMKINSON, John L. (2004). Haunted Greece: Nymphs, Vampires and Other Exotika, 1.ª edició, Atenes: Anagnosis, cap. 3. ISBN 9608808707.
  129. ↑ Terrot Reaveley Glover (1869 – 1943): professor de l'Universitat de Cambridge.
  130. ↑ Oskar Seyffert (1841 - 1906): filec clàssic alemà.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

  • DÍEZ ARGENTS, M.ª Fátima(2000).(10)
19–38.ISSN 1131-9070.

Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Nimfa&oldid=1115208»