Ática

Erro al crear miniatura:

Ática

La regió de Ática () és una regió de Grècia formada per huit unitats regionals: Atenes Septentrional, Atenes Occidental, Atenes Central, Atenes Meridional, Ática Oriental, El Pireo, Illes i Ática Occidental. Atenes va ser anteriorment capital de la Perifèria de Grècia Central. Es localisa en el sur de Grècia. Ademés de la capital del país, Atenes, estan adscrites a ella les ciutats d'Eleusis, Megara, Laurión, i Marató, aixina com les illes de Salamina, Egina, Poros, Hidra, Spetses, Citera i Anticitera. Més de 3 700 000 persones viuen en el nomos, de les quals el 95 % estan en l'àrea metropolitana ateniense. El gentilici és àtic, del grec antic Ἀττικός (attikós).

Geografia històrica

Erro al crear miniatura:

La geografia de Ática, en els seus principals accidents: una regió montanyosa en algunes reduïdes planures.

Ática és una península de forma triangular i de sol pedregoso. Llarga, d'al voltant de 50 km en el seu costat noroest que forma la seua base terrestre en les prolongacions de la Grècia Central, alvança en el mar Egeo fins al veta Sunio a una distància de 60 km. En el seu costat oriental està vorejada per la llarga illa d'Eubea, molt pròxima, l'extremitat septentrional de la qual està enfronte, més allà de Beòcia, de la Lócrida i de la Malide. A l'oest, a l'atre costat del golf Sarónico, que banya Salamina, situada a mija distància de les costes de Ática i de la Megárida, i d'Egina, situada en plena mitat del golf, s'allarga la costa de la Argólida, quart «dit» del Peloponeso, la gran península del sur de Grècia, unida pel istme de Corinto a la Grècia central, al nort, i al Ática, al sur. La superfície del territori, unificat políticament, s'estén al voltant de 2650 km², i, durant la Antiguetat clàssica, situava a Atenes al cap de les ciutats-Estat de la Antiga Grècia, no obstant, darrere d'Esparta.

Ática, per la seua situació, es troba en el cor del món grec egeo. Unida al nort de la Grècia continental, de la qual és el desenroll natural, la península, que el seu llitoral s'estén prop de 170 km de llarc, està tornada cap a el mar. S'enfronta a l'oest al Peloponeso, alvança al sur cap al món insular, Cíclades i Creta, i mira a l'est, més allà de les Cíclades més propenques, cap a les grans illes d'Àsia Menor. El relleu és montanyós sobretot al nort, a on el Parnés, i encara més allà, en la frontera en Beòcia, el Citerón culmina a més de 1400 m. El centre de la península està travessat per cadenes montanyoses elevades, al noreste, el Pentélico, célebre pel seu marbre, que sobrepassa a penes els 1100 m, i enquadrant pel costat sur la planura d'Atenes, el Himeto, que s'eleva una miqueta per damunt dels 1000 m. La separació deguda al relleu fa les comunicacions difícils. Pero els passos de montanya, a voltes inclús prou amples, permeten el pas a través de les altures, impedint l'aïllament i facilitant les relacions. Encaixades entre les montanyes, tres planures eren cultivades per les gents de Ática: la planura d'Eleusis al noroest, prop del territori de Megara i enfront de Salamina; la planura d'Atenes, que dona sobre el Golf Sarónico, i que ocupa l'extremitat meridional de la península; la Mesogea, la continuïtat de la qual és trencada per la serra delaurión, rica en plom argentífero. El clima és mediterràneu, més rudo al nort, a on una barrera de montanyes elevades separa el Ática de Beòcia. Les comunicacions en l'exterior, en raó de la situació geogràfica i del relleu, es feyen naturalment per via marítima; pero no va ser fins al principi d'el V quan els atenienses es varen orientar deliberadament cap a el mar.

Tetrápolis

La Tetrápolis ática (en grec Τετράπολις) comprenia un dels dotze districtes en que va ser dividida la regió abans de l'época de Teseo. Constituïa una planura en la part nort-occidental i contenia quatre ciutats: Énoe (Οἰνόη), Marató (Μαραθών), Probalinto (Προβάλινθος) i Tricorinto (Τρικόρυθος). Esteban de Bizancio afirma que els pelasgos la denominaven Huttēnia (Ὑττηνία).

Geografia moderna

Les montanyas, prolongació dels massiços montanyosos de Grècia central, dividixen la península en les planuras de Pedión, Mesogea, i Thriasia. Dites altures orogràfiques, que cobrixen un àrea de més de 1000 km², no són ni molt elevades ni molt contínues: no impedixen una fàcil circulació entre les diverses planures. Al nornoroeste el Ática llimita en Beòcia, i a l'oest en Corinto. L'illa d'Eubea protegix la costa ática al nornoreste. El Cefiso és el riu més llarc, i el mont Parnés (Parnetha o Parnitha), en 1413 m, el més elevat.

Història

Vore també: Categoria:Antiga Ática

El procés d'unificació de Ática per Atenes va concloure cap a la primera mitat d'el VII quan Eleusis i les planures circumdants es varen unir a l'estat ateniense, convertint-se els seus habitants en ciutadans. Les fronteres no estaven clarament definides, disputant Atenes en Megara el control de l'illa de Salamina, i en Beòcia ciutats com Oropos durant sigles. En el 430 a. C., el segon any de la guerra arquidámica, els peloponesios i els espartanos varen ser a invadir el Ática: varen talar els arbres, varen incendiar les edificacions dels camps, varen devastar casi tota la regió, llevat la Tetrápolis. La varen respectar perque allí havien establit en época mítica, la seua base d'operacions per a véncer a Euristeo.

Ática es va convertir més vesprada en part del Imperi romà i del Imperi romà d'Orient, va anar un Estat creuat en el nom de Ducado d'Atenes i finalment va caure en poder del Imperi otomà. El primer temple i els primers altars que va tindre Némesis varen estar en Ramnunte, demo de Ática, i durant molt temps el seu cult no va eixir d'allí.

Clima

El clima és típicament mediterràneu, en estius calorosos i secs en general, baixes precipitacions. La precipitació anual varia des de 370 mm a més de 1000 mm. Els hiverns són frescs i, en general, lleus en les zones baixes adjacents a la mar, pero són més severs en les montanyes. A sovint és el cas de neu que causa trastorns en les zones de Ática, encara que estos rara volta són trastorns generalisats per al conjunt de la regió d'Atenes, en els últims casos en giner de 2002, febrer de 2004 i giner de 2006. La temperatura mínima absoluta de la regió és −10,4 °C i es va registrar en Votanikos, Atenes, mentres que la temperatura més alta es va registrar en Tatoi (aeroport) en +48,0 °C. Els incendis forestals i les inundacions repentines són comunes.

Districtes

• Districte de Ática - Atenes
• Districte de Citera
• Districte de Megara (Megaris) - Megara
• Districte de Salamina - Sala

Enllaços externs

Commons

• Erro al crear miniatura: Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Ática.

• Pausanias: Descripció de Grècia (Ἑλλάδος περιήγησις).
  • I: Ática (Αττικά).
    • historia-del-arte-erotico. com/Pausanias/libro1. htm Text espanyol.
    • org/bloodwolf/erudits/pausanias/attique1. htm Text francés en anotacions.
      • org/bloodwolf/erudits/pausanias/attique. htm#I Text grec i traducció parcial al francés.
    • theoi. com/Text/Pausanias1A. html Text anglés, en índex electrònic, en el theoi. com/ lloc Theoi; trad. de 1918 de W. H. S. Jones et al. publicada en la Loeb Classicalibrary.
    • perseus. tufts. edu/hopper/text? doc=Perseus%3Atext%3A1999.01.0160%3Abook%3D1%3Achapter%3D1%3Asection%3D1 Text anglés de la mateixa traducció, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus. En la part superior dreta es troben els ròtuls actius "focus" (per a canviar al text grec) i "lloeu" (per al text bilingüe).
      • Text grec en Wikisource.

• HALL, Jonathan M.: The Unification of Attica (La unificació de Ática), part de Case Study 2: Theseus, Pisistratus and the Cleisthenic Democracy (Estudi de cas - 2: Teseo, Pisístrato i la democràcia de Clístenes), que a la seua volta és apartat de l'artícul Politics and Greek Myth (La política i el mit grec), en The Cambridge Companion to Greek Mythology (Vademécum de Cambridge de la mitologia grega), edició preparada per Roger D. Woodard, Cambridge University Press, 2009.
  • org/details/TheCambridgeCompanionToGreekMythology/page/n371 Reproducció en facsímil electrònic en el org lloc del Internet Archive.
    • Jonathan M. Hall (Jonathan Mark Hall): professor d'Història de Grècia de la Universitat de Chicago.
    • Roger D. Woodard: professor de Clàssiques i de Llingüística de la Universitat de Búfalo.