Pausanias (geógrafo)

Erro al crear miniatura:

Pausanias (geógrafo)

Pausanias (en grec: Παυσανίας) va ser un viager, geógrafo i historiador grec d'el II despuix de Crist (c. 110-180). La seua única obra coneguda és la Descripció de Grècia (grec antic: Ἑλλάδος Περιήγησις, Hellados Perieguesis). Esta obra es considera una font de gran valor per al coneiximent d'aspectes tan diversos de l'Antiga Grècia com les costums religioses, la mitologia, la cultura popular i l'història política, i inclús ha segut usada com a guia per a treballs arqueològics.

Biografia

Va nàixer entorn a l'any 110. Es creu que era natiu de la regió de Brega, situada en Àsia Menor, provablement de Magnesia del Sípilo, que menciona vàries voltes en la seua obra. També s'ha sugerit que la seua pàtria intelectual hauria segut la propenca Esmirna, la ciutat més important de la zona. Certament estava familiarizado en la costa occidental d'Àsia Menor, pero els seus viages es varen estendre molt més allà dels llímits de Jonia. Abans de visitar Grècia, havia estat en Antioquía, Joppe i Jerusalem, i en les vores del riu Jordán. cal senyalar que va ser el primer en donar nom al mar Morta. En Egipte, havia visitat les piràmides. En creuar a Itàlia va visitar algunes de les ciutats de Campània, aixina com Roma. Entre atres mèrits, se li atribuïx haver trobat elloc de la sepultura de Platón en l'Acadèmia que aquell va fundar, en les afores d'Atenes; que ya tenia uns cinc sigles en l'época de Pausanias. Va ser contemporàneu dels emperadors romans Adriano, Antonino Pío i Marco Aurelio. Les senyes cronològiques més tardans que menciona en la seua obra són l'invasió de Grècia pels costobocos, que va tindre lloc cap a l'any 170; la campanya de Marco Aurelio contra els germans i els sármatas, que va ocórrer entre els anys 167 i 176 i l'indicació de que havien passat 217 anys des de la restauració de Corinto, lo que dona una data de l'any 173.

Sobre la seua obra

Artícul principal → Descripció de Grècia.

La Descripció de Grècia es dividix en dèu llibres, dedicats a les següents regions:

• Llibre I: El Ática i Megara
• Llibre II: Corinto, l'Argólida, aixina com Egina i les illes d'entorn
• Llibre III: Lacedemonia
• Llibre IV: Mesenia
• Llibre V: Élide i Olimpia
• Llibre VI: Élide (segona part)
• Llibre VII: Acaya
• Llibre VIII: Arcàdia
• Llibre IX: Beòcia
• Llibre X: La Fócide i la Lócride

Estes àrees es corresponen en la província romana d'Acaya (encara que dita província incloïa també la regió d'Etolia), si ben l'autor agrega informacions que mostren que coneixia personalment atres zones geogràfiques del món grec, com Àsia Menor, la Magna Grècia, Macedònia, Tracia, Tesalia, Acarnània, Etolia i les illes del Egeo.

L'obra no és simplement topogràfica; és una geografia cultural. Pausanias no solament descriu els objectes arquitectònics i artístics, sino que revisa els fonaments mitològics i històrics de la societat que els va produir. Com a escritor grec baix l'imperi romà, es trobava en un espai cultural incómodo, entre les glòries del passat grec que estava tan ansiós per descriure, i les realitats d'una Grècia governada per Roma. És perfectament franc en les seues confessions d'ignorança; i quan cita un llibre de segona mà, s'esforça en dir-ho. Pausanias té instints d'anticuario. Com ha dit el seu editor modern Christian Habicht:

"En general, preferix lo vell a lo nou, lo sagrat a lo profà; Hi ha molt més sobre l'art grec clàssic que sobre el contemporàneu, més sobre temples, altars i imàgens dels deus, que sobre edificis públics i estàtues de polítics. Algunes estructures magnífiques i dominants, com la Stoa d'Atalo en l'Àgora d'Atenes (reconstruïda per Homer Thompson) o el Ninfeo d'Herodes Àtic en Olimpia, ni tan sols es mencionen".

Andrew Stewart evalua a Pausanias com:

"Un escritor cuidadós, peatonal ... interessat no solament en lo grandiós o lo exquisit, sino en vistes inusuals i rituals obscurs. Ocasionalment és descuidat o fa inferència injustificades, i les seues guies o inclús les seues pròpies notes a voltes ho enganyen, no obstant, la seua honestitat és inqüestionable i el seu valor sense parell".

Provablement la seua obra va tindre poca difusió en la seua época, ya que no va deixar chafades en atres autors grecs contemporàneus, en excepció d'una cita d'Eliano (Històries curioses XII,61) que ha segut considerada per alguns com una interpolació tardana. No obstant, sí hi ha constància de que alguns autors grecs molt posteriors varen utilisar la seua obra, com Esteban de Bizancio, Aretas de Cesarea, Màxim Planudes i Nicéforo Grégoras. També apareixen cites d'ella en l'enciclopèdia de la Sua.

Els únics manuscrits coneguts de Pausanias són tres còpies d'el XV, plenes d'errors i estanys, que semblen dependre d'un sol manuscrit que va sobreviure per a ser copiat. Niccolò de' Niccoli ho va tindre en el seu poder, en Florencia, cap a 1418. A la mort de Niccoli en 1437, Cosme de Médici ho va comprar junt al restant dels seus manuscrits, i va passar a la biblioteca de l'actual Museu Nacional de Sant Marcos, en Florencia; pero va desaparéixer d'allí despuix de 1500.

Quan a partir d'el XVIII els viagers europeus, sobretot britànics i alemans, varen començar a viajar a Grècia i a redescubrir esta civilisació, duyen com a guia l'obra de Pausanias, lo que va ajudar a l'identificació dels grans jaciments arqueològics grecs.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Pausanias (geógrafo).
• org/bloodwolf/erudits/pausanias/table. htm Pausanias. Obra original completa i traducció al francés.
• perseus. tufts. edu/hopper/text? doc=Perseus%3Atext%3A1999.01.0160%3Abook%3D1%3Achapter%3D1%3Asection%3D1 Text anglés en Perseus Project.
• perseus. tufts. edu/hopper/text? doc=Perseus%3Atext%3A1999.01.0159%3Abook%3D1%3Achapter%3D1%3Asection%3D1 Text grec original en anotacions en anglés i enllaços en Perseus Project.
• ^{[enllaç trencat]}
• Juan Pablo Sánchez Hernández: um. es/myrtia/artícul/viewFile/71221/68551 "Pausanias, la transformació de l'Orient helé i la crisis de la República romana (Notes A Paus. VIII, 27, 1)", Myrtia, n.º 23, 2008, pp. 121–134. Consultat el 18 d'abril de 2010.