Anar al contingut

Antiga Atenes

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Antiga Atenes

La Atenes antiga o antiga Atenes (grec antic: Ἀθῆναι [romanización: Athḗnai]; grec modern: Αθήνα, [romanización: Athína]; llatí: Athenae) està situada en una península que va estar ya habitada en el Neolític. En la Edat del Bronze va formar part de la cultura micénica. Despuix d'un procés de sinecisme en el que es va unificar tota la regió del Ática entorn a la ciutat d'Atenes, la seua importància va ser incrementant-se paulatinament a lo llarc de la época arcaica. La culminació de la seua llarga i fascinant història va aplegar en el periodo clàssic, especialment durant el V baix el arcontado de Pericles, quan els seus valors i la seua civilisació es varen estendre més allà dels llímits geogràfics de la ciutat i es varen fer universals. El pensament polític, el teatre, les arts, la filosofia, la ciència, l'arquitectura i molts atres aspectes del pensament varen aplegar al seu épico apogeu en una coincidència temporal; en una plenitut intelectual úniques en l'història de la humanitat. El seu acrópolis va ser un dels principals centres religiosos helènics i principal exponent de la seua riquea artística. A partir del periodo helenístico, l'auge de Macedònia primer i de la Roma republicana despuix va fer que perguera poder polític, encara que va continuar sent un gran centre intelectual durant gran part d'este periodo.

Erro al crear miniatura:
Dibuixe de Plantilla:Enllaç interlingüístico d'una reconstrucció de l'antiga Atenes (1897).

Orígens

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Reconstrucció del frontón occidental del Partenón que simbolisa la disputa entre Atenea i Poseidón.

Nom

[editar | editar còdic]

Athḗnai (Ἀθῆναι), nom antic de la ciutat, és una forma plural, un fenomen similar al d'atres ciutats gregues com Tebas (Θῆβαι, Thêbai) i Micenas (Μυκῆναι Μukênai), si be en alguns texts antics apareix en singular com Ἀθήνη (Athḗnē).[1] És possible que en est, com en els demés casos, reflectixca un passat de sinecisme, mitificado en l'història de la federalización del Ática atribuïda a Teseo. L'orige és provablement no indoeuropeo, potser una supervivència de la població prehelénica del Ática a jujar pel tema pre grec -ān-.[2] La relació del nom de la ciutat en Atenea, la seua deesa protectora, ha segut debatuda des de la Antiguetat, actualment el consens és que la deesa va prendre el seu nom de la ciutat, puix l'element final ḗnē (ήνη) és propi dels topònims i rar en els noms propis.[3]

La deesa Atenea (en àtic Ἀθηνᾶ, Athēnâ; en jónico Ἀθήνη, Athḗnē; i en dòric Ἀθάνα, Athā́nā) era provablement la deesa protectora del Palau i del rei,[3] apareix en una inscripció en llineal B de Cnossos com 𐀀𐀲𐀙𐀡𐀴𐀛𐀊 a-ta-na po-tu-ni-ja /Athana potnia/ és dir : "La Senyora Atena" o be "La Senyora d'Atenes".[4] Una tablla en llineal A, escrita en el llenguage minoico, menciona a a-ta-no-dju-wa-ja que pot significar "Atenea de Zeus" o, millor, "Divina Atenea"[5] (encara que no tots estan d'acort en esta interpretació[6]). Lo cert és que en tractar-se d'un nom prehelénico, és difícil de traduir. S'ha intentat relacionar-ho en la deesa semítica Anat[4] i en l'egipcíaca Neit.[7]

Neolític

[editar | editar còdic]

Els primers habitants es varen establir en la planura ateniense, al peu de la Acrópolis, atrets pels manantials i cursos d'aigua. Un fenomen similar va tindre lloc en el restant del Ática. La planura ateniense estava vorejada per massiços montanyosos calcáreos elevats: el Parnés (1413 m), el Pentélico (1106 m), el Himeto (1037 m), al nort i a l'est. Estava llimitada a l'oest pels tossals del Egaleo,[8] que la separaven de la planura d'Eleusis i recorreguda per la «espina dorsal» formada per la Acrópolis (157 m), el Licabeto (277 m) i el Anquesmo.

Atenes comença la seua història en el Neolític com un baluart sobre la Acrópolis (“ciutat alta”), en algun moment durant el tercer mileni a. C. La Acrópolis és una posició defensiva natural que s'eleva sobre la planicie circumdant. L'assentament distava uns 20 km de la mar, del golf Sarónico, en el centre de la Planicie Cefisia, una zona fèrtil rodejada per rius. Llimitava a l'est en el mont Himeto, i al nort en el mont Pentélico. Durant l'Antiguetat, el riu Cefiso fluïa a través de la ciutat i esta ocupava un àrea chicoteta comparada en l'extensa metròpoli de l'actual ciutat. L'antiga ciutat amurallada, comprenia un àrea d'uns dos quilómetros de llongitut d'est a oest i alguna cosa menys de nort a sur, encara que en el seu moment més lluent, tenia suburbis que s'estenien fòra de les muralles. La Acrópolis estava situada al sur en el centre d'eixa àrea amurallada. El Àgora, el centre comercial i social de la ciutat, estava a uns 400 metros de la Acrópolis, en lo que és hui el barri Monastiraki. El tossal Pnyx, a on es reunia la Assamblea ateniense, estava en la part ponentina de la ciutat. Un dels llocs religiosos més importants d'Atenes era el temple d'Atenea, conegut hui en dia com el Partenón, situat en la part superior de la Acrópolis, a on encara existixen les seues evocadores ruïnes. Atres dos llocs religiosos importants, el temple d'Hefesto (que encara permaneix casi intacte) i el temple de Zeus Olímpic o Olimpeion (va ser el major temple de Grècia, pero ara està en ruïnes) també estaven dins de les muralles. En la seua época de major esplendor, en els sigles V i IV a. C., Atenes i els seus suburbis tenien una població d'uns 300.000 habitants. D'eixos, molts eren esclaus o residents estrangers, coneguts com metecos, que no gojaven de drets polítics pero sí es beneficiaven de garanties en el pla judicial i pagaven un impost especial: el μiτoíkoν (metoíkion). Potser solament l'1 o el 2 % de la població estava compost per ciutadans masculins adults, que pogueren votar en l'assamblea i ser elegits. La població d'Atenes va començar a disminuir despuix de la guerra del Peloponeso.

Micénico

[editar | editar còdic]

Per a l'any 1400 a. C., la acrópolis s'havia convertit en un centre poderós de la civilisació micénica. A diferència d'atres centres micénicos com Micenas i Pilos, Atenes no va ser saquejada i abandonada en els temps de l'invasió dòrica de 1200 a. C., i els atenienses sempre varen mantindre que ells eren jónicos purs sense contindre elements dòrics. No obstant, Atenes va perdre la major part del seu poder, convertint-se de nou en una chicoteta fortalea.

Artícul principal → Atenes micénica.


Edat del Ferro i Regne d'Atenes

[editar | editar còdic]

En el VIII, Atenes havia emergit de nou, gràcies a la seua posició central en el món grec, el seu segur emplaçament sobre la Acrópolis i els seus accessos a la mar, lo que li proporcionava una ventaja natural sobre rivals potencials com Tebas i Esparta. Durant el primer mileni, Atenes va ser una ciutat-estat independent, governada primer per reis (vejau la Llista de reis d'Atenes). Els reis pertanyien a la classe més poderosa, la dels propietaris de terres, la "aristocràcia", coneguts com els Eupátridas (els "ben-naixcuts"), l'instrument del qual de govern era un Consell, que es reunia en el tossal de Llaures, cridat el Areópago. Durant este periodo, Atenes va conseguir posar baix el seu govern a les atres ciutats de la Ática. Este procés de sinoikismes –proporcionar junts una llar– va crear el major i més pròsper Estat de la península grega, pero també va crear una gran cantitat de gent exclosa per la noblea de la vida política. Durant el VII es varen produir regirades prou generalisades i el Areópago va nomenar allegislador Dracón per a establir un còdic llegal més estricte (d'ahí “draconiano”). Quan açò també va fallar, varen nomenar a Solón en el mandat de crear una nova constitució (594 a. C.).

Reforma i democràcia

[editar | editar còdic]

Les reformes de Solón varen incidir en la política i l'economia. El poder econòmic dels Eupátridas es va reduir abolint la esclavitut com un castic per deutes, partint les grans propietats i lliberant les transaccions comercials, la qual cosa va produir el naiximent d'una pròspera classe comercial urbana. Políticament, Solón va dividir als atenienses en quatre classes, basades en la seua economia i en la seua capacitat per a fer el servici militar. La classe més pobra, els thetes, que constituïen la majoria de la població, varen rebre per primera volta drets polítics, podent votar en la ἐκκλησία (ĕkklēsía, “assamblea”), pero només les classes superiors podien ser oficials polítics. El Areópago va continuar existint pero en poders reduïts.

Erro al crear miniatura:
El Partenón i els restants de la Acrópolis, vestigis de la Atenes antiga.
Erro al crear miniatura:
Ruïnes del Temple de Zeus Olímpic.

El nou sistema va crear els fonaments de lo que es convertiria en la democràcia ateniense, pero al principi va fallar en el seu comés d'evitar els conflictes de classe i despuix de 20 anys de tumults, el partit popular liderat per Pisístrato, un cosí de Solón, es va fer en el poder (541 a. C.). A Pisistrato se li denomina normalment com tirà, pero en grec la paraula tirà no té el significat de governant cruel i despótico, sino del que es fa en el poder per mig de la força. Pisístrato, de fet va ser un governant molt popular, que va convertir Atenes en rica, poderosa i en un centre de la cultura, i va fundar la supremacia naval ateniense en el mar Egeo i més allà. Va preservar la constitució de Solón, pero assegurant que ell i la seua família retenien tot el poder de l'estat. Pisístrato va morir en 527 i li varen succeir els seus fills Hipias i Hiparco. Tenien menys seguidors i en 514 va ser assessinat Hiparco despuix d'una disputa privada sobre un jove. Açò va induir a Hipias a establir una dictadura, que es va fer impopular i va ser depost en 510 a. C. en l'ajuda del eixèrcit espartano. Li va succeir un aristócrata de política radical, Clístenes, que va ser qui va establir la democràcia. Les reformes de Clístenes varen reemplaçar les quatre “tribus” (phylai) per dèu noves, que varen prendre el nom d'héroes llegendaris, estes noves tribus no tenien una base clasista: de fet eren electorats. Cada tribu estava dividida en tres tritias i cada tritía en una o més donem, depenent de la població d'estes. Les donem es varen convertir en la base del govern local. Cada tribu elegia cinquanta membres per a la Boulé, un consell que governava Atenes en el quefer diari. L'Assamblea estava oberta a tots els ciutadans i era, al mateix temps, cort llegislativa i cort suprema, llevat en els casos d'assessinat i d'assunts religiosos, que varen quedar com les úniques funcions del Areópago. La majoria dels oficials militars eren coberts per lots, encara que els estrategos (generals) eren elegits, per raons òbvies. Este sistema va permanéixer estable i, en breus interrupcions, va seguir en us durant més de 500 anys, fins a l'época romana, molt més temps del que ha sobrevixcut qualsevol democràcia moderna.

Atenes clàssica

[editar | editar còdic]

Història militar

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Pla d'Atenes al voltant d'el 430 a. C.

Abans del encumbramiento d'Atenes, Esparta es considerava líder dels grecs (hegemonia). En 499 a. C., Atenes va enviar tropes en ajuda dels grecs jonios del Àsia Menor, que s'havien rebelat contra el Imperi persa (vore Tumult jónica). Açò provoca dos invasions perses de Grècia, que varen ser rebujades baix el mando dels estadistes-soldats Milcíades el Jove i Temístocles (vore guerres mèdiques). En 490 els atenienses varen rebujar la primera invasió dels perses, comandados pel rei aqueménida Darío I en la batalla de Marató. En 480 els perses retornen baix el mando de Jerjes I. Els perses deuen travessar un estret pas per a alcançar Atenes. Es fa una cridada d'ajuda a Esparta per mig d'un atleta corredor. Els espartanos estaven en mitat d'un festival religiós i només poden enviar trescents hòmens. Els 300 i els seus sis mil aliats bloquegen el passage als 200 000 hòmens de Jerjes en la batalla de les Termópilas. Ho conseguixen durant tres dies, mentres els atenienses armen els seus barcos i derroten a la flota més numerosa dels perses en la batalla de Salamina. És interessant observar que Jerjes havia construït un tro en la illa de Salamina per a vore la derrota dels grecs. En lloc d'això els perses varen ser expulsats i l'hegemonia d'Esparta passa a Atenes i és esta ciutat-estat la que proseguix la guerra en Àsia Menor. Eixes victòries varen permetre que es formara la Confederació de Delos unint les diverses parts de Grècia en una aliança baix eliderage d'Atenes.

Artistes i filòsofs

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Les Cariátides de la Acrópolis.

El V 500-401 a. C., marca el cénit d'Atenes com a centre de la lliteratura, la filosofia i les arts. Algunes de les figures més importants de l'història cultural i intelectual occidental varen viure en Atenes durant eixe periodo: Esquilo, Aristófanes, Eurípides i Sófocles (dramaturcs); Sócrates, Platón i Aristóteles (filòsofs); Heródoto, Tucídides i Jenofonte (historiadors); el poeta Simónides de Ceos i l'escultor Fidias. El governant d'eixe periodo era Pericles, que va usar els imposts pagats per la Lliga de Delos per a construir el Partenón i uns atres grans monuments de l'Atenes clàssica. La ciutat es va convertir, en paraules de Pericles, en “l'escola d'Hellás (Grècia)”.

Erro al crear miniatura:
La Acadèmia Nacional en Atenes, en Apolo i Atenea en les seues columnes, i Sócrates i Platón assentats al front.

Ciutadans i no ciutadans en Atenes

[editar | editar còdic]

Els ciutadans eren només els hòmens lliures naixcuts de pare i mare ateniense majors de vintiun anys. També cobrava importància la fortuna, ya que el ciutadà devia estar disponible per a brindar servicis a l'estat. En total eren prop de 40 000 (180 000 en les seues famílies) en una població de 400-450 000 ànimes entorn a el 430 a. C.[9] El restant de la població no eren considerats ciutadans. Els metecos o estrangers (70 000), eren hòmens lliures que vivien en Atenes i el Ática pero provenien de polis veïnes. Podien dedicar-se al comerç, la artesania o al eixèrcit. Estos devien pagar més imposts. En l'últim grup social estaven els esclaus. Eren el grup més numerós de la població (150-200.000). No obstant, carien de qualsevol dret. Realisaven les tasques més pesades com les tasques agrícoles, les domèstiques, les artesanals i les mineres. Les classes socials es dividien per quí votava i quí no. Solament els hòmens atenienses votaven; no dònes, no esclaus i no chiquets.

Guerra del Peloponeso

[editar | editar còdic]

El resentiment d'atres ciutats per l'hegemonia d'Atenes, va dur a la guerra del Peloponeso en 431 a. C. Es varen enfrontar els atenienses i el seu imperi marítim contra una coalició d'estats liderats per Esparta. Este conflicte va marcar el final de la glòria ateniense i l'inici d'Esparta com el major poder de Grècia, moment en el qual es va instaurar el govern dels «Trenta Tirans».

Colp d'Estat de 411 a. C.

[editar | editar còdic]

La democràcia va ser derogada per mig d'un colp d'Estat en el 411 a. C., pel mal maneig de la guerra, pero va anar ràpidament restaurada. La guerra va terminar en la completa derrota dels atenienses en 404 a. C. En 403 a. C. Trasíbulo va tornar a instaurar la democràcia i es va declarar una amnistia.

Guerra de Corinto

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Guerra de Corinto.

Durant el IV, Atenes va tornar a tindre una miqueta del seu poder anterior, restablint una nova Confederació de Delos. Els seus antics aliats pronte es varen tornar contra Esparta. Argos, Tebas i Corinto es varen aliar a Atenes i varen lluitar contra Esparta en la no decisòria guerra de Corinto (395 a. C.-387 a. C.). Finalment Tebas derrota a Esparta en 371 en la batalla de Leuctra. Després les ciutats gregues (incloent a Atenes i Esparta) es tornen contra Tebas, la dominació de les quals finalisa en la batalla de Mantinea (362 a. C.) en la mort del seu genialíder militar Epaminondas.

Atenes baix Macedònia

[editar | editar còdic]

A mitan d'el IV, el regne grec de Macedònia en el nort, es va fer el protagoniste dels assunts atenienses, a pesar de les advertències de Demóstenes, l'últim gran estadiste de l'Atenes independent. En 338 a. C. els eixèrcits de Filipo II de Macedònia varen derrotar a les atres ciutats gregues en la batalla de Queronea i varen destruir l'independència ateniense. Posteriorment, les conquistes del seu fill, Alejandro Magne, varen ampliar l'horisó grec i varen fer obsoletes les polis gregues. Atenes va continuar sent una ciutat rica en una vida culturalluenta, pero sense independència. En el II, despuix de 200 anys de supremacia macedónica, Grècia es va diluir en el sí de la República romana.

Agricultura

[editar | editar còdic]

L'economia rural ateniense se sustentava en la granja familiar. La guerra del Peloponeso va provocar una decadència de l'agricultura ateniense, pero esta es va recuperar ràpidament.[10] El repartiment de la terra en el IV entre grans propietaris rentistas, propietaris mijans i chicotetes granges de subsistència es va mantindre estable respecte a la distribució existent del sigle anterior, una volta que s'havien superat els efectes de la guerra.[11]

Atenes romana

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Grècia romana.
Vore també: Història d'Atenes
Erro al crear miniatura:
Les ruïnes del àgora romana, el segon centre comercial de l'Atenes antiga.

Atenes va gojar baix Roma l'estatus de ciutat lliure, per l'admiració que dispensaven els romans a les seues escoles. Varis emperadors romans varen construir entre moltes atres coses, una biblioteca, un gimnasi, un chicotet temple en la Acrópolis, el temple de Zeus Olímpic i un aqüeducte que encara seguix en us. Atenes va seguir sent un centre del coneiximent i filosòfic durant els 500 anys de domini romà, apadrinat per emperadors com Nerón i Adriano. No obstant, la conversió al cristianisme del Imperi romà va eliminar el paper de la ciutat com a centre d'ensenyança pagà, per lo que l'emperador Justiniano va manar tancar les escoles de filosofia en l'any 529, data considerada generalment com el fi de l'història antiga d'Atenes.

Notes i referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Per eixemple Homero, Odissea.7.80.
  2. ↑ Beekes, Robert S. P. (2009), Etymological Dictionary of Greek, Leiden and Boston: Brill, p. 29
  3. ↑ 3,0 3,1 Burkert, Walter (1985), Greek Religion, Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press, p. 139, ISBN 0-674-36281-0
  4. ↑ 4,0 4,1 Hurwit, Jeffrey M. (1999), The Athenian Acropolis: History, Mythology, and Archaeology from the Neolithic Era to the Present, Cambridge, England: Cambridge University Press, ISBN 978-0-521-41786-0 pàgina 14.
  5. ↑ Ventris, Michael; Chadwick, John (1973) [1953], Documents in Mycenaean Greek, Cambridge, England: Cambridge University Press, ISBN 978-1107503410 pàgina 126
  6. ↑ Best, Jan (1989), Fred Woudhuizen (ed.), Lost Languages from the pàgina 30
  7. ↑ Bernal, Martin (1987), Black Athena: The Afroasiatic Roots of Classical Civilization, New Brunswick: Rugers University Press, pp. 21, 51 ss.
  8. ↑ Egaleo: Αιγάλεω.
  9. ↑ Hidalgo de la Vega, María José; Juan José Sayas Abengochea i José Manuel Roldán Hervás: Història de la Grècia antiga (pp. 295). Salamanca (Espanya): Universitat de Salamanca, 1998.
  10. ↑ Gallego, 2016, p. 44.
  11. ↑ Gallego, 2016, p. 69.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • (2016).Gerión. Revista d'Història Antiga.34
43-75.ISSN 0213-0181.Consultat el 26 d'abril de 2017.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

  • [enllaç trencat]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Antiga_Atenes&oldid=1108050»