Anar al contingut

Batalla de les Termópilas

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Batalla de les Termópilas
Per a atres usos d'este terme vore Batalla de les Termópilas (desambiguaació).

La batalla de les Termópilas va tindre lloc durant la segona guerra mèdica; en ella una aliança de les póleis gregues, liderades per Esparta (per terra) i Atenes (per mar), es varen unir per a detindre l'invasió del Imperi persa de Jerjes I. El lapsus de la batalla es va estendre sèt dies, sent tres els dies dels combats. Es va desenrollar en l'estret pas de les Termópilas (el nom de les quals es traduïx per "Portes Calentes" - de θερμός,-ή,-όν 'calent' i Πύλη,ης 'porta'; a causa dels manantiales d'aigües termals que existien allí), en agost o setembre de 480 a. C.

Enormement superats en número, els grecs varen detindre l'alvanç persa situant-se estratègicament en la part més angosta del desfiladero (s'estima de 10 a 30 metros), per a on no passaria la totalitat de l'eixèrcit persa. En eixes mateixes dates tenia lloc la batalla de Artemisio, a on per mar els atenienses combatien a la flota de recaptes persa.

L'invasió persa va ser una resposta tardana a la derrota sofrida en el 490 a. C. en la primera guerra mèdica, que havia finalisat en la victòria d'Atenes en la batalla de Marató.

Jerjes va reunir un eixèrcit i una armada immensos per a conquistar la totalitat de Grècia que, conforme a les estimacions modernes, estaria compost per uns 250000 hòmens, encara que de més de dos millons segons Heródoto. Davant l'imminent invasió, el general ateniense Temístocles va propondre que els aliats grecs bloquejaren l'alvanç del eixèrcit persa en el pas de les Termópilas, al mateix temps que detenien a l'armada persa en l'estret d'Artemisio.

Un eixèrcit aliat format per uns 7000 hòmens, aproximadament, va marchar cap al nort per a bloquejar el pas en l'estiu de 480 a. C. l'eixèrcit persa va aplegar al pas de les Termópilas a finals d'agost o començos de setembre.

Durant una semana (tres dies complets de combat), la chicoteta força comandada pel rei Leónidas I de Esparta va bloquejar l'únic camí que el poderós eixèrcit persa podia utilisar per a accedir a Grècia, en un ample que no superava els vint metros (atres fonts referixen cent metros). Les baixes perses varen ser considerables, no aixina en l'eixèrcit espartano. Al sext dia, un resident local cridat Efialtes va traïcionar als grecs mostrant als invasores un chicotet camí que podien usar per a accedir a la retaguàrdia de les llínees gregues. Sabent que les seues llínees anaven a ser sobrepassades, Leónidas va despedir a la major part de l'eixèrcit grec, permaneixent allí per a protegir la seua retirada junt en 300 espartanos, 700 tespios, 400 tebanos i possiblement alguns centenars de soldats més, la majoria dels quals varen caure en els combats. Despuix de l'enfrontament, l'armada aliada va rebre en Artemisio les notícies de la derrota en les Termópilas. Ya que la seua estratègia requeria mantindre tant les Termópilas com Artemisio, i davant la pèrdua del pas, l'armada aliada va decidir retirar-se a Salamina. Els perses varen travessar Beòcia i varen capturar la ciutat d'Atenes, que prèviament havia segut evacuada. En la finalitat d'alcançar una victòria decisiva sobre l'armada persa, la flota aliada va atacar i va derrotar als invasores en la batalla de Salamina a finals d'any.

En este mapa es poden observar els alvanços grecs i perses cap a les Termópilas i Artemisio. Les llínees sobre la mar marquen les llínees d'abastiment persa, combatudes per la flota ateniense.

Tement quedar atrapat en Europa, Jerjes es va retirar en la major part del seu eixèrcit a Àsia, deixant al general Mardonio al mando de les tropes restants per a completar la conquista de Grècia. A l'any següent, no obstant, els aliats varen conseguir la victòria decisiva en la batalla de Platea, que va posar fi a l'invasió persa.


Tant els escritors antics com els moderns han utilisat la batalla de les Termópilas com un eixemple del poder que pot eixercir sobre un eixèrcit el patriotisme i la defensa del seu propi terreny per part d'un chicotet grup de combatents. Igualment, el comportament dels defensors ha servit com a eixemple de les ventages de l'entrenament, l'equipament i l'us del terreny com a multiplicadors de la força d'un eixèrcit, i s'ha convertit en un símbol de la valentia front a l'adversitat insuperable.

Trasfondo històric

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Guerres Mèdiques.
Mapa de Grècia en el que es mostren les distintes invasions perses que varen tindre lloc durant les guerres mèdiques.

L'expansió constant dels grecs pel Mediterràneu, tant cap a orient com a occident, els va dur a crear colónies i ciutats importants (com Mileto, Halicarnaso, Pérgamo) en les costes d'Àsia Menor (hui Turquia). Estes ciutats pertanyien a la denominada Jonia helènica, la qual va ser presa totalment pels perses despuix de la caiguda del regne de Brega.

Despuix de vàries rebelions d'estes ciutats contra els perses, es va conseguir un equilibri, a on finalment l'Imperi aqueménida els va concedir un grau d'autonomia a canvi de forts tributs,[1] a pesar de la qual cosa els colon helens varen seguir aspirant a la llibertat absoluta. Es varen sublevar contra el poder imperial i varen obtindre algunes victòries inicials, pero coneixien la seua inferioritat davant el colós asiàtic, per lo que varen demanar ajuda als grecs continentals. Els espartanos es varen negar en un principi, pero els atenienses sí els varen recolzar, donant començ a les guerres mèdiques.

Tumult de Jonia (499-494 a. C.)

[editar | editar còdic]

Les ciutats estat d'Atenes i Eretria varen recolzar la tumult jónica contra l'Imperi persa de Darío I, la qual va tindre lloc entre els anys 499 i 494 a. C. Per aquella época, l'Imperi persa era encara relativament jove i, per tant, més susceptible de sofrir tumults entre els seus súbdits.[2][3] Ademés Darío no havia accedit al tro pacíficament, sino despuix d'assessinar a Gaumata, el seu predecessor, lo que havia supost la necessitat d'extinguir una série de alçament en contra seua.[2] Per tot això, el tumult jónica no era un tema menor, sino una verdadera amenaça a l'integritat de l'Imperi, i per eixe motiu Darío va jurar castigar no només als jonios, sino també a tots aquells que hagueren estat involucrats en la rebelió, especialment a aquells pobles que no eren part de l'Imperi.[4][5] Ademés Darío va vore l'ocasió d'expandir el seu poder cap al fraccionat món de l'Antiga Grècia.[5] Per això, va enviar una expedició preliminar baix el mando del general Mardonio en 492 a. C. per a assegurar l'acostament a la terra grega reconquistando Tracia i obligant al regne de Macedònia (breçol d'Alejandro Magne) a convertir-se en vassall de Pèrsia.[6]

Batalla de Marató (490 a. C.)

[editar | editar còdic]

En 491 a. C. Darío va enviar emissaris a totes les polis de Grècia, solicitant l'entrega "de l'aigua i la terra" com a símbol de sumissió cap a ell[7] i despuix de la demostració de poder persa de l'any anterior, la majoria de les ciutats gregues es varen sometre. No obstant, Atenes va jujar als embaixadors perses i els va eixecutar llançant-los a un fos. En Esparta, simplement, varen ser tirats a un pou.[7][8] Açò va provocar que Esparta també estiguera, oficialment, en guerra en Pèrsia.[7]

Guerrero espartano. El pèl llarc era característic dels hòmens d'Esparta, segons Heródoto, era símbol de «home lliure»

Darío va començar a preparar en 490 a. C. una missió amfíbia baix el mando de Datis i d'Artafernes, la qual va començar en un atac sobre Naxos i la posterior sumissió de les Cícladas. La força invasora es va traslladar després a Eretria —ciutat de l'illa d'Eubea—, que va sitiar i va destruir.[9] Finalment, es va dirigir cap a Atenes i va desembarcar en la baïa de Marató, en a on es va trobar en un eixèrcit ateniense al que superava en número. No obstant, en l'enfrontament dels dos eixèrcits en la batalla de Marató, els atenienses varen obtindre una victòria decisiva que va supondre la retirada de l'eixèrcit persa d'Europa i la seua tornada a Àsia.[10] Per a eixa ocasió els perses haurien contat en un eixèrcit que triplicava al ateniense, pero va sofrir un dur revés.

Esparta no va participar en la batalla contra els perses. Atenes, en la finalitat de fer front a l'invasió, va solicitar ajuda als espartanos per a lluitar pero, com s'ha dit, l'orige del problema residia en les colónies gregues en Àsia, i Esparta no havia fundat cap ni tampoc les havia ajudat en la rebelió. Per tant, els lacedemonios no se sentien implicats. Tant és aixina que no varen acodir a la batalla de Marató per estar celebrant les festes d'Apolo Carneo (cridades Carneas).

En qualsevol cas, i despuix de la derrota, Darío va reaccionar començant a reclutar un nou eixèrcit d'immens tamany, que doblara o quintuplicara al que va ser derrotat en Marató, per a poder invadir Grècia. No obstant, els seus plans es varen vore interromputs quan, en 486 a. C., es va produir un tumult en Egipte que va obligar a pospondre l'expedició.[3] Darío va morir durant els preparatius contra Egipte i el tro de Pèrsia va passar al seu fill, Jerjes I,[11] qui va esclafar la rebelió egipcíaca.

Preludi

[editar | editar còdic]

Jerjes ràpidament va reprendre els preparatius per a l'invasió de Grècia que, en tractar-se d'una invasió a gran escala, necessitava una llarga planificació que permetera acumular els recaptes necessaris i reclutar, equipar i entrenar als soldats.[12]

Aliança Esparta - Atenes

[editar | editar còdic]
La flota ateniense, al mando de l'estratega Temístocles, va ser decisiva per a debilitar els aprovisionaments perses via marítima, i crucial en la victòria naval en Salamina. Temístocles havia enfrontat als perses 10 anys arrere, en la victòria de la batalla de Marató

Els atenienses, per la seua banda, també s'havien estat preparant per a afrontar una guerra contra Pèrsia des de mediats de la década dels anys 480 a. C. Finalment, en 482 a. C. es va prendre la decisió, baix la guia de l'estadiste ateniense Temístocles, de construir una enorme flota de trirremes, imprescindible per a que els grecs pogueren enfrontar-se als perses.[13] No obstant, els atenienses carien de la capacitat i la població suficient per a enfrontar-se a l'enemic a un mateix temps en terra i en la mar, per lo que per a combatre als perses necessitaven aplegar a una aliança en atres polis de Grècia. En 481 a. C. l'emperador Jerjes va enviar embaixadors per tota Grècia solicitant de nou "la terra i l'aigua", pero ometent deliberadament a Atenes i a Esparta.[14] No obstant algunes ciutats varen ser alineant-se en estos dos estats líders, per ad açò es va celebrar un congrés de polis gregues en Corinto a finals de l'autumne de 481 a. C.,[15] del que va sorgir una confederació aliada de ciutats estat. Esta confederació tenia el poder d'enviar emissaris solicitant ajuda i d'enviar tropes des dels Estats membres fins als punts de defensa despuix de haver-ho consultat conjuntament. Este fet en sí mateixa era de gran transcendència en atenció a la desunió que havia existit històricament entre les ciutats estat, i en especial si es té en conte que moltes d'elles estaven encara tècnicament en guerra unes en unes atres.[16]

L'Oràcul de Delfos

[editar | editar còdic]

La llegenda de les Termópilas, tal i com el conte Heródoto, diu que els espartanos varen consultar al Oràcul de Delfos eixe mateix any sobre el resultat de la guerra. Es diu que l'Oràcul va dictaminar que, o be la ciutat de Esparta seria saquejada pels perses, o ben devien sofrir la pèrdua d'un rei descendent d'Heracles.[17] Heródoto diu que Leónidas, en llínea en la profecia, estava convençut de que es dirigia a una mort segura, i que per això va elegir com a soldats sol a espartanos que contaren en fills vius.[18]

L'estratègia grega

[editar | editar còdic]

La confederació va tornar a reunir-se en la primavera de 480 a. C. Una delegació tesalia va sugerir que els aliats es reuniren en l'angost vall de Tempe, en les fronteres de Tesalia, per a bloquejar l'alvanç de Jerjes.[19] Es va enviar una força composta per 10 000 hoplitas a la vall, considerant que l'eixèrcit persa anava a vore's obligat a travessar-ho. No obstant, una volta ahí varen ser avisats per Alejandro I de Macedònia de que la vall podia ser travessat i rodejat pel pas Sarantoporo, i de que l'eixèrcit persa era d'un tamany immens, per lo que els grecs es varen retirar.[20] Poc despuix varen rebre la notícia de que Jerjes havia travessat el Helesponto.[19]

L'estratègia dels grecs va ser bloquejar l'invasió persa en un estret marge de 15 a 25 metros, sent impossible per a l'eixèrcit invasor desplegar la totalitat de les seues tropes (250 000-400 000 hòmens, segons càlculs actuals). Els perses, després de sofrir quantioses baixes, entre 20 mil i 50 mil soldats, en el sèptim dia, varen passar per una sendera alternativa (vorejant els monts Anopea i Eta), aniquilant a la guarnició espartana, i continuant cap a Atenes (ya evacuada). Els grecs es varen agrupar en Corinto (8 km d'ample), impedint que Jerjes passara al Peloponeso i ocupara Esparta

Temístocles va sugerir llavors una segona estratègia als aliats. La ruta cap al sur de Grècia (Beòcia, Ática i el Peloponeso) exigia que l'eixèrcit de Jerjes travessara el estret pas de les Termópilas. Este pas podia bloquejar-se fàcilment en els hoplitas grecs a pesar del marejant número de soldats perses. Ademés, i per a evitar que els perses superaren la posició grega per mar, els navío atenienses i aliats podrien bloquejar l'estret de Artemisio. Esta estratègia dual va ser finalment acceptada per la confederació.[21] No obstant, les ciutats del Peloponeso varen preparar plans d'emergència per a defendre l'istme de Corinto en el cas de que fora necessari, al mateix temps que les dònes i chiquets d'Atenes varen ser evacuats en massa cap a la ciutat peloponesia de Trecén.[22]

Pèrsia creua el Helesponto

[editar | editar còdic]

Jerjes va decidir construir ponts sobre el Helesponto per a permetre al seu eixèrcit travessar des d'Àsia fins a Europa, i cavar un canal a través del istme del mont Athos (canal de Jerjes) per a que ho travessaren les seues naus (una flota persa havia segut destruïda en 492 a. C. mentres rodejava eixa veta).[23] Estes obres d'ingenieria eren operacions d'una gran ambició que estaven fora de l'alcanç de qualsevol atre estat contemporàneu.[23] Finalment, al començament de 480 a. C., es varen completar els preparatius per a l'invasió, i l'eixèrcit que Jerjes havia reunit en Sardes va marchar en direcció a Europa, creuant el Helesponto sobre dos ponts flotants.[24] l'eixèrcit persa es va desplaçar a través de Tracia i Macedònia, aplegant en agost a Grècia les notícies de l'imminent invasió dels perses.[25]

Preparatius de Esparta

[editar | editar còdic]

En aquella época els espartanos, líders militars de facto de l'aliança, estaven celebrant la festivitat religiosa de les Carneas. Durant eixe festival l'activitat militar estava prohibida per la llei espartana i, de fet, els espartanos no varen aplegar a temps a la batalla de Marató per estar celebrant el festival.[26] També s'estaven celebrant els Jocs Olímpics, per lo que per la treua imperant durant la seua celebració hauria segut doblement sacrílego per als espartanos marchar en la seua totalitat a la guerra.[26][27] En esta ocasió, no obstant, els éforos varen decidir que l'urgència era lo suficientment important com per a justificar l'enviament d'una expedició alvançada per a bloquejar el pas; expedició que estaria comandada per un dels dos reis espartanos, Leónidas I.


Leónidas va dur en si a 300 hòmens de la guàrdia real, els Hippeis, aixina com a un número major de tropes de respal procedents d'atres llocs de Lacedemonia (incloent ilotas).[27] L'expedició deuria intentar agrupar el major número possible d'aliats sobre la marcha i esperar a l'arribada del eixèrcit espartano principal.[27]

Mapa de la batalla de les Termópilas.

En el camí cap a les Termópilas l'eixèrcit espartano va ser reforçat per contingents procedents de diverses ciutats, aplegant a alcançar una sifra superior als 5000 soldats en el moment en que varen aplegar al seu destí. Leónidas va elegir acampar i defendre la part més estreta del pas de les Termópilas, en un lloc en el que els habitants de Fócida havien alçat una muralla defensiva algun temps arrere.[28] També li varen aplegar notícies a Leónidas, des de la propenca ciutat de Traquinia, de l'existència d'un camí montanyós que podia ser utilisat per a rodejar el pas de les Termópilas. En resposta, Leónidas va enviar a 1000 soldats focidios per a que s'estacionaren en les altures i evitaren esta maniobra.[29]

Finalment l'eixèrcit persa va ser avistar travessant el golf Maliaco i acostant-se a les Termópilas a mitan d'agost,[30] i davant este fet els aliats varen mantindre un consell de guerra en el que alguns peloponesios varen sugerir retirar-se fins al istme de Corinto per a bloquejar el pas al Peloponeso.[31] No obstant, els habitants de Fócida i Lócrida, regions propenques a les Termópilas, es varen indignar per la sugerència i varen aconsellar defendre el pas al mateix temps que enviaven emissaris a demanar més ajuda. Leónidas es va mostrar d'acort en defendre les Termópilas.[31]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes i referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Eliot, 2007.
  2. ↑ 2,0 2,1 Holland, pp. 47–-55.
  3. ↑ 3,0 3,1 Holland, p. 203.
  4. ↑ Heródoto V, 105.
  5. ↑ 5,0 5,1 Holland, pp. 171-178.
  6. ↑ Heródoto VI, 44
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Holland, pp. 178-179.
  8. ↑ Herodotus, The Histories, Book 1, chapter 1, section 0.
  9. ↑ Heródoto VI, 101 [1].
  10. ↑ Heródoto, VI, 113 [2].
  11. ↑ Holland, pp. 206–206
  12. ↑ Holland, pp. 208-211.
  13. ↑ Holland, pp. 217-223.
  14. ↑ Heródoto VII, 32.
  15. ↑ Heródoto &loc=7.145.1 VII, 145.
  16. ↑ Holland, p. 226.
  17. ↑ Conforme a la traducció de Rawlinson de l'obra de Heródoto VII, 242. [3] archivat en Wayback Machine.
  18. ↑ Heródoto VII, 205.
  19. ↑ 19,0 19,1 Holland, pp. 248-249.
  20. ↑ Heródoto VII,173
  21. ↑ Holland, pp. 255-257.
  22. ↑ Heródoto VIII, 40.
  23. ↑ 23,0 23,1 Holland, pp. 213-214.
  24. ↑ Heródoto VII, 35
  25. ↑ Holland, pp. 255-256.
  26. ↑ 26,0 26,1 Heródoto VII, 206.
  27. ↑ 27,0 27,1 27,2 Holland, pp. 258-259.
  28. ↑ Heródoto VIII, 201.
  29. ↑ Holland, pp. 262-264.
  30. ↑ Holland, pp. 269-270.
  31. ↑ 31,0 31,1 Heródoto VII, 207.

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Fonts primàries

[editar | editar còdic]
  • Heródoto (1994). Història. Obra completa: Tom IV, Llibre VII, Polimnia, Trad. i notes de C. Schrader. Rev.: B. Cabells Álvarez. Biblioteca Clàssica Gredos 82. Madrit: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-0994-9.
  • Sículo, Diodoro (2006). Biblioteca històrica. Obra completa: Tom III, Llibres IX-XII (Llibre XI), Traducció de Juan José Torres Esbarranch. Biblioteca Clàssica Gredos 353. Madrit: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-2858-2.
  • Heródoto & Diodoro de Sicília (2007). La batalla de les Termópilas: dos cròniques de l'antiguetat, Reedició Heródoto: Llibre VII & Diodoro: Llibre XI, Editorial Gredos. Barcelona: RBA. ISBN 978-84-7901-122-2.

Fonts secundàries

[editar | editar còdic]
  • (1993).Iranica Antiqua.XXVII
pages 149–167.Consultat el 18 d'octubre de 2007.
  • Bengtson, Hermann (1987). Història de Grècia. Des dels començos fins a l'época imperial romana, Madrit: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-1077-8.
  • Bradford, Ernle (2004). Thermopylae: The Battle for the West, Dona Cape Press. ISBN 0306813602.
pages 285–286.. L'artícul pot llegir-se en [4]
  • Parameters: US Army War College Quarterly.XXVI(2)
pages 109–118.Consultat el 17 d'octubre de 2007.
  • Matthews, Rupert (2006). The Battle of Thermopylae: A Campaign in Context, Stroud, Gloucestershire, UK: Tempus Publishing. ISBN 1862273251.
  • Merivale, J.K. (1833). From the Greek Anthology by the Clapix Rev. Robert Bland, and Others: A New Edition: Comprising the Fragments of Early Lyric Poetry, With Specimens of All the Poets Included in Meleager's Garland, Longman, Rees, Orme, Brown, Green, and Longman; and John Murray.
  • (2000).Greece & Rome.47(2)
pages 211–230.ISSN 0017-3835.doi:10.1093/gr/47.2.211.
  • Robinson, C.E. (2007). Hellas - A Short History of Ancient Greece, Pantheon Books. ISBN 1406766992.
  • (1894).Bryan, Taylor and Company.New York:
  • (1976).The Classical Quarterly.26(2)
232–248.doi:10.1017/S0009838800033127.Consultat el 5 de juliol de 2008.
  • The Contemporary Review.Strahan & Co.London:XVI
pages 480–485.
  • (1992) The Persian Army 560–330 BC, Osprey Publishing. ISBN 9781855322509.
  • Paton, W.R. (Editor and Translator) (1918). The Greek Anthology, W. Heineman.
  • Tegopoulos, G. (1988). Elliniko Lexico (Greek Dictionary), Athens: Armonia.
  • Ιστορία του Ελληνικού Έθνους = History of the Greek nation volume Β', Athens 1971

Novela històrica i novela gràfica

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Batalla_de_les_Termópilas&oldid=873689»