Tumult jónica
El tumult jónica i atres tumults associats en Eolia, Doria, Chipre i Caria varen ser rebelions militars que varen protagonisar vàries regions gregues d'Àsia Menor contra el domini persa entre els anys 499 a. C. i el 493 a. C. En la raïl de la rebelió estava el descontent de dites ciutats gregues d'Àsia Menor en els tirans que Pèrsia designava per a governar-les, junt en les accions individuals de dos tirans milesios, Histieo i Aristágoras. Es va tractar d'un episodi decisiu de la confrontació entre grecs i perses en l'Antiguetat. Va ser impulsada per Aristágoras, el tirà de Mileto, en l'any 499 a. C. Va constituir el primer conflicte a gran escala entre ciutats gregues i l'Imperi persa. Moltes ciutats ocupades pels perses en Àsia Menor i Chipre es varen alçar contra els seus dominadors. Els insurrectos varen conseguir prendre Sardes, pero el contraatac persa va conduir a la derrota definitiva despuix de la batalla naval de Lade i l'ocupació de Mileto en el 494 a. C.
El seu orige va ser la voluntat de Darío I de controlar les fonts d'aprovisionament de blat i de fusta per a la construcció naval de Grècia. Per a això devia atacar, en l'ajuda dels contingents grecs jonios, en primer lloc, als escitas, que havien creat un poderós imperi en la Rússia meridional i les relacions comercials de la qual en els grecs eren fructuosas i actives. Estava, sense dubte, també l'intenció de controlar la ruta del comerç d'or, extret dels monts Urales o de Siberia i en el que els escitas comerciaven a gran escala. Algunes expedicions contra els escitas varen acabar en un estrepitós fracàs, ya que estos aplicaven la tàctica de la terra cremada a l'eixèrcit persa. L'eixèrcit persa va escapar del desastre i el sege gràcies a la llealtat del contingent grec que guardava el pont sobre el Danubio (Ister).
No obstant, Darío es va assegurar el domini de Tracia mentres que el rei Amintas I de Macedònia va reconéixer el señorío de Pèrsia (513 a. C.). En el 508 a. C., l'illa de Samotracia va caure baix el jou persa. Inclús Atenes va solicitar, cap a 508, l'aliança persa. D'esta campanya Darío va traure la conclusió de que podia contar en la fidelitat dels grecs jonios. En canvi, estos estimaven que podien, sense riscs excessius, sublevar-se contra el domini persa, ya que l'expedició contra els escitas havia demostrat que l'imperi aqueménida no era invulnerable.
Al voltant de l'any 540 a. C., Pèrsia havia conquistat les ciutats de Jonia, les quals varen anar després governades per tirans natius que el sátrapa persa en Sardes nomenava. En 499 a. C., el tirà de Mileto, Aristágoras, va llançar una expedició conjunta en el sátrapa persa Artafernes per a conquistar Naxos en un intent de reforçar la seua posició. La missió va ser una debacle i, en sentir la seua imminent destitució com a tirà, Aristágoras va decidir incitar a tota Jonia a la rebelió contra el rei persa Darío. En el 498 a. C., en el respal de tropes d'Atenes i Eretria, els jonios varen alvançar, varen capturar i varen cremar Sardes. No obstant, en el seu viage de tornada a Jonia, varen sofrir estos la persecució de tropes perses que els donarien derrota decisivament en la batalla de Éfeso. Esta campanya va ser l'única acció ofensiva dels jonios, que posteriorment varen passar a la defensiva. Els perses varen respondre en 497 a. C. en un atac de tres fronts destinat a recuperar les zones perifèriques de la rebelió, pero l'extensió del tumult a Caria va significar que l'eixèrcit més gran, al mando de Daurises, es traslladara allí. Encara que inicialment va fer una campanya exitosa en Caria, este eixèrcit va ser aniquilat en una emboscada en la batalla de Pedaso. Esta batalla va donar inici a un punt mort durant el restant del 496 a. C. i el 495 a. C.
Per a l'any 494 a. C., l'eixèrcit i la marina perses s'havien reagrupat i es varen dirigir directament a l'epicentre de la rebelió en Mileto. La flota jónica va intentar defendre Mileto per mar, pero es va vore derrotada decisivament en la batalla de Lade, despuix de la deserció dels samios. Després, Mileto va ser sitiada, capturada i la seua població va quedar baix el domini persa. Esta doble derrota va posar fi efectivament al tumult i, com a resultat, els carios es varen rendir als perses. Els perses varen passar l'any 493 a. C. reduint les ciutats que a lo llarc de la costa occidental encara resistien contra ells, abans de finalment impondre un acort de pau en Jonia que generalment es va considerar just i equitatiu.
El tumult jónica va constituir el primer conflicte important entre Grècia i l'Imperi Persa i, com a tal, representa la primera fase de les Guerres greco-perses o guerres mèdiques. Encara que Àsia Menor havia tornat al redil persa, Darío va prometre castigar a Atenes i Eretria pel seu respal al tumult. Ademés, al vore que les innumerables ciutats-estat de Grècia representaven una amenaça contínua per a l'estabilitat del seu Imperi, segons Heródoto, Darío va decidir conquistar tota Grècia. En 492 a. C., va començar la primera invasió persa de Grècia, la següent fase de les guerres greco-perses, com a conseqüència directa del tumult jónica.
Orígens del tumult
[editar | editar còdic]Jonia va sofrir en els seus interessos esta dominació. Estava constituïda per dotze ciutats gregues[1] fundades cap a el VIII: Mileto, Éfeso, Focea, Clazómenas, Colofó, Priene, Teos, Quíos, Samos, Eritras, Miunte i Lebedos.[2] A estes polis cal afegir les ciutats d'Eólida, regió situada al noroest de Jonia, com Esmirna. Estes ciutats de les que s'havien apropiat Ciro II,[3] o més be, el seu general Harpago cap a 540 a. C., eren pròsperes en el moment de la conquista. Despuix, només Mileto havia encertat a concloure un tractat d'amistat que li assegurara una relativa independència. Va ser, no obstant, Mileto la que va originar l'alçament de 499 a. C.
No obstant el domini persa no era gravoso. Cada ciutat conservava les seues institucions en la condició expressa d'acceptar i de mantindre al tirà grec, el sátrapa o funcionari persa que volguera enviar el "Gran Rei". Darío I i els seus successors varen respectar les costums dels diferents pobles del seu imperi i s'encarreguen a voltes de cridar a l'orde els funcionaris. Pero Mileto va sentir la seua prosperitat amenaçada per l'arribada dels perses.
Des del 512 a. C., el mar Negra era un «llac persa», i Tracia s'havia convertit en una satrapía. Mileto s'abastia allí de blat i de tota classe de matèries primeres. A això se sumava que les gents de Mileto havien vist partir els seus «intelectuals», que fugien davant la dominació persa. Els perses eren, a ulls de numerosos grecs jonios, bàrbars contraris als «encants» de la civilisació grega, que conservaven la seua llengua, la seua religió i les seues costums.
La colonisació persa va tancar l'accés a les mars septentrionals en el moment en que Síbaris, l'almagasén occidental de Mileto, va caure baix els colps de Crotona (510 a. C.). Ademés, els perses varen favorir sistemàticament als rivals fenicios de Tir i Sidón.
Despuix de la pren de Bizancio pels perses varen tancar els estrets i el comerç cap al Ponto Euxino. Sense dubte, demostrava una voluntat d'emancipació de les ciutats jónicas que els va espentar, per una part, a rebujar als tirans imposts pels perses, i per una atra, a lliberar-se del jou aqueménida. Quan el tumult va esclatar, va tindre com a primera conseqüència, en numeroses ciutats, l'evicció dels tirans i la proclamació de l'isonomía.
El paper de Mileto i la busca d'ajuda de la Grècia continental
[editar | editar còdic]
La sobirania es va convertir en una prioritat. Esta aspiració a la llibertat va ser teorizada per Aristágoras de Mileto. Baixe la bandera de la lliberació, va reunir a les ciutats jonias. L'objectiu de reprendre Bizancio i Chipre als perses semblava realiste i va espentar als grecs d'Àsia al tumult. Esta es va preparar en gran secret en Naxos i en Mileto. El tirà d'esta última era Histieo, retingut en Susa per Darío I, com la seua <<companyer real de taula>>[4] temerós de la seua influència en el món jonio, i qui dirigia la ciutat en la seua absència, era el seu gendre Aristágoras, net d'un antic tirà de la ciutat. Al principi es va aliar en els perses per a reprendre Naxos (500 a. C.), que s'havia rebelat, pero es enemistó ràpidament en el general persa per una afronta que este va fer a un dels seus subordinats.
Va rebre llavors els consells de Histieo, ordenant-li rebelar-se contra Darío. Temia, sense dubte, també soportar la responsabilitat del fracàs davant Naxos. Despuix d'un tens consell dels milesios, a on l'única veu discordante era la d'Hecateo de Mileto,[5] gran coneixedor del món persa gràcies als seus viages, un predecessor d'Heródoto, es va opondre al proyecte. Aristágoras va esgrimir l'estandart de la rebelió[6] (499 a. C.) i es va apropiar de vàries naus perses i fenicias. Va proclamar després l'igualtat de les ciutats jonias (l'isonomía). Esta aliança caria d'un proyecte clar i sobretot de mijos; era necessari esperar l'ajuda de la Grècia europea.
Aristágoras va partir, en el hivern de 499 a. C., cap a Grècia continental per a solicitar ajuda militar. El moment era poc propici, puix Esparta estava dividida per la rivalitat dels seus dos reis Cleómenes I, que segons pareix posseïa poques qualitats per al mando i govern, i Demarato, que en ser el fill segon en nàixer (pese a que anara de la primera esposa del seu pare). Sobre Atenes, es reponia a penes de les convulsions consecutives a la posada en pràctica de les reformes de Clístenes, net de Clístenes de Sición. Finalment, només dos ciutats varen contestar a la cridada: Atenes, que va enviar 20 barcos, i Eretria, que va enviar 5, en reconeiximent a que Mileto que el havia ajudat antigament contra Calcis.[7] En total, no representava més de 2000 hòmens. Per a les ciutats gregues d'Europa, el problema els quedava lluntà i els conflictes locals eren jujats més importants.
Referències
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Revuelta jónica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.