Oràcul de Delfos
El oràcul de Delfos, situat en un gran recint sagrat consagrat al deu Apolo, va ser un dels principals oràculs de l'Antiga Grècia, mantenint-se actiu des de el XIV fins a finals de el IV Estava ubicat en la vall del Pleisto, junt al mont Parnaso, prop de l'actual vila de Delfos, en Fócida (Grècia), a 700 m sobre el nivell de la mar i a 9,5 km de distància del golf de Corinto.
De les roques de la montanya brotaven varis manantiales que formaven distintes fonts. Una de les fonts més conegudes i més antigues era la font Castalia, rodejada d'un bosc de llorers consagrats a este mateix deu.
La llegenda i la mitologia conten que en el mont Parnaso es reunien les muses, deeses menors del vora i la poesia, junt en les nimfes de les fonts, cridades náyades. En estes reunions, Apolo tocava la lira i les divinitats cantaven.
Originàriament tenia el nom de Pita i va alcançar gran notorietat en el món helènic des de mediats de el VIII
Etimologia
[editar | editar còdic]Delfos
[editar | editar còdic]Hi ha diverses propostes sobre l'orige del topònim de Delfos. Una d'elles propon que ve de Delfino (Δελφινης), que era el nom del dragó mitològic que custodiava l'oràcul abans de l'arribada d'Apolo.[1] També s'ha escrit que el seu orige partix d'un mit segons el qual Apolo es va convertir en delfí per a atraure a un barco cretense, del que volia utilisar a la gent com a sacerdots; els cretenses varen desembarcar i varen fundar Crisa i se'ls va encarregar ser sacerdots del temple i que adoraren al deu baix el nom de "Apolo Delfinio" per a rememorar la seua conversió en delfí.[2] Al temple d'Apolo se li va cridar igualment Delfinion (Δελφίνιoν).
Chiulet
[editar | editar còdic]El santuari es va construir en el lloc conegut en l'Antiguetat com a Chiulet, nom que en grec presenta dos formes (abdós femenines): Πυθώ, -οῦς i Πυθών, -ῶνος (Homero. Iliada 2, 519 i 9, 405; Odissea 8,80). Este nom (que carix d'etimologia acceptada) es relaciona en el de la gran serp o dragó que, segons la mitologia, vigilava l'oràcul primitiu (vore el següent apartat). En l'Antiguetat es va intentar donar una etimologia al nom de Chiulet que ho relacionara en les funcions del santuari. A estos intents d'etimologia popular es referixen la seua relació en el verp "pythomai" (πύτωμαι) = "podrir", que es relacionaria en el fet de que Apolo hauria deixat podrir-se a la serp despuix de haver-la matat; o en el verp pynthanomai (πυνθάνομαι) = "informar-se, deprendre" que es referiria a les funcions del propi oràcul.
Del terme "Pitó" provenen els de "pitia" (Πυθία) o "pitonisa", nom de les sacerdot del temple, que interpretaven les respostes.
Vore "Pitia o Pitonisa"
Orígens del santuari
[editar | editar còdic]
Hi ha testimonis d'ocupació humana propenca a l'emplaçament del santuari de Delfos d'época arcaica des del Neolític, concretament en una gruta del massiç del Parnaso. Ya en época micénica i en el mateix emplaçament del santuari va haver primer (c. 1400 a. C.) un menut llogaret que va ser abandonada en algun moment entre 1100 i 800 a. C. El santuari pròpiament dit va aparéixer despuix d'esta data en un altar, al que va seguir un primer temple.
Una tradició relatada per Diodoro Sículo indica que un pastor va observar com les seues cabres es comportaven d'un modo estrany quan s'aproximaven a un clavill d'a on sorgien vapors. Despuix, el pastor es va acostar a eixe mateix lloc i va escomençar a profetizar. Quan la notícia es va estendre, moltes atres persones varen aplegar al lloc per a realisar també profecies, pero a sovint durant el trance botaven al clavill i desapareixien per ella. Per això es va decidir nomenar a una dòna per a que profetizase per tots, a la que varen construir un trípode per a que estiguera segura. Estrabón també menciona els vapors subterràneus que inspiraven a la Pitia i el trípode en la que se situava.[3][4]
Per una atra part, el nom de Chiulet es relaciona en la mitologia en el d'una gran serp o dragó Pitón fill de la deesa Gea (la Terra) que vigilava un oràcul consagrat a la seua mare, o be era compartit per Poseidón i Gea. Una tradició indica que Gea va cedir a Temis la seua part i esta ho va regalar a Apolo. Per una atra part, Poseidón va intercanviar la seua en Apolo per Calauria.[5] No obstant, la versió més difosa diu que, en la finalitat d'establir el seu propi oràcul en el que guiar als hòmens, Apolo va matar a Pitó en el seu arc i va prendre possessió de l'oràcul. Per a establir el cult del nou santuari va desviar un barco de sacerdots cretenses (cf. Himne Homérico a Apolo).
Vore també
[editar | editar còdic]- Afirmacions de l'oràcul de Delfos
- Adivinación en l'Antiga Grècia
- Oràcul grec
- Temple d'Apolo en Delfos
- Auriga de Delfos
- Coneix-te a tu mateixa
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ GRAVES, Robert: Els mits grecs, I, pág. 97. Aliança Editorial, Madrit, 2001, ISBN 84-206-7262-9
- ↑ Himne homérico (III) a Apolo (Εις Απόλλωνα), 440-502.
- III: text espanyol en Scribd; pág. 37.
- III, 397 i ss.: text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus. En la part superior dreta es troben els ròtuls actius focus (per a canviar al text grec) i lloeu (per al text bilingüe).
- III: text bilingüe grec-anglés en Internet Archive; facsímil electrònic de l'ed. de 1914 de Hugh Gerard Evelyn-White d'obres d'Hesíodo i d'Homero en la Loeb Classical Library.
- Himne a Apolo Pitio.
- Text grec del Himne a Apolo Pitio (Εἲς Ἀπόλλωνα [Πύθιον]); en Wikisource.
- Himne a Apolo Pitio.
- III: text espanyol en Scribd; pág. 37.
- ↑ Estrabón IX,3,5.
- ↑ Martin (1977). «Cults oraculares», La religió grega, Madrit: Presses universitaires de France, pp. 35. ISBN 84-7166-543-3.
- ↑ Pausanias X,5,5-6.
Bibliografia
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Oráculo de Delfos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.